Professional Documents
Culture Documents
Tema 1
Tema 1
(4,5 ECTS)
CURS 1r
Nota: Este document és un treball de redacció col•lectiva del professorat del Departament de
Llengua i literatura a partir de notes de classe.
2
ÍNDEX
3
4
QUÈ VEUREM
Grec.
Itàlic1, dins del qual trobem el llatí i totes les llengües que se’n deriven:
francés, castellà, portugués, romanés, català, sard, italià…
Cèltic. Inclou els grups gaèlic (irlandés, escocés i manx) i britànic (bretó,
gal·lés I còrnic).
1
Grups de llengües indoeuropees parlades a la península Itàlica fins a l’expansió del llatí:
llengües latinofalisques (al qual pertany el llatí), llengües oscoúmbriques, llengua sícula i
llengua venètica.
5
Germànic: subdividit actualment en occidental (anglés, alemany, holandés,
ídix (jiddish)…) i nòrdic (suec, danés, noruec, islandés).
Sabut açò introduïm la matèria del primer apartat del tema: les llengües
romàniques i la formació del català-valencià-balear.
Estes llengües anaren formant-se gradualment en l’ús del llatí parlat per
diversos pobles que ocuparen l’àrea territorial de l’Imperi Romà després del seu
enfonsament. Ara bé: foren necessaris alguns segles perquè estos pobles
tingueren consciència de parlar llengües diferents del llatí 2, i alguns més per a
ocupar els àmbits d’ús d’esta llengua, sobretot als àmbits de la vida cultural.
Tenen consideració de llengües romàniques el gallec, el portugués, l’espanyol,
el català, l’occità, el francés, el retoromànic, el sard, l’italià i el romanés.
2
Llengües considerades pels parlants com lligades al llatí (la llengua de Roma) però com ja
desvinculades de la matriu. Durant els primers segles de constitució de la subfamília romànica,
els parlants de cada antic dialecte en transformació n’asseveraven l’origen romà. Per això l’ètim
roma- es vincula als substantius o als adjectius que fan referència a la separació entre el llatí
tardà culte escrit i les llengües parlades (romanés, romanx, romànic…). L’etiqueta ‘romanç’ i les
convergències ‘romance’, ‘román paladino’, ‘romancear’… (en castellà y portugués), ‘romanz’,
‘romance’, ‘romand’… (en francés) en remeten a la consciència del sentit nou i específic –que
ja no és llatí– del concepte.
6
1. El substrat
LLENGÜES ITÀLIQUES
Llatí †
Llengües romàniques
OCCIDENTALS ORIENTALS
7
diferent de –a (francés, occità i català), i l’iberoromànic (castellà, portugués),
amb el manteniment d’estes. Però entre els filòlegs hi ha posicions
contraposades a l’hora d’adscriure el català a un dels dos grups, encara que
cada vegada menys. Potser, darrerament el model més acceptat ha sigut el de
Germà Colon (un filòleg castellonenc), segons el qual, a partir d’un estudi molt
acurat del lèxic de la Romània, el català procedix del llatí gàl·lic, tot i que a
partir del segle XV, i sobretot del XVI, se’n produïx un acostament lèxic al
castellà, a més d’un paral·lelisme morfològic més fort entre les llengües
romàniques peninsulars.
8
La incorporació d’estes terres a l’Imperi Romà va comportar, allà on el llatí es
va imposar, la desaparició de moltes d’estes llengües i la influència d’estes
(substrat) abans de la seua desaparició, sobre la fesomia del llatí, aportaren
influències que en alguns casos encara perviuen en les llengües romàniques
actuals.
a) Substrat indoeuropeu
9
1.1.7. El llatí
Recordem que el llatí és una llengua indoeuropea del grup itàlic que, a causa
de circumstàncies extralingüístiques, arribà a aconseguir una importància
extraordinària com a llengua universal de cultura. En un principi, però, només
es parlava en una zona molt reduïda, el Laci, on hi ha la ciutat de Roma.
La llengua llatina, com qualsevol llengua del món, no era una llengua
uniforme, sobretot la llengua oral, sinó que també estava sotmesa al fenomen
de variabilitat lingüística; més encara quan esta llengua es convertí en el mitjà
de comunicació del conjunt de pobles que formaren part de l’immens Imperi
Romà. Així, en totes les èpoques cal distingir dins del llatí dos registres bàsics:
el llatí literari o clàssic, utilitzat en la producció literària, i el llatí popular o parlat,
anomenat també llatí vulgar.
D’altra banda, la romanització del litoral català no fou feta d’un sol colp
sinó progressivament i ininterrompuda, i així els colons arribats tardanament
incrementaren i actualitzaren les innovacions lingüístiques procedents de
Roma. Tot això explica per què, molt sovint, el castellà i el portugués presenten
formes derivades d’un llatí més arcaic i culte, i, en canvi, les formes del català
coincidixen amb les de l’occità i el francés, procedents de formes llatines més
tardanes (TAULA 1) i populars (això confirma la dependència catalana del
subsistema gàl·lic llatí, ja que quan el francés i l’occità prenen l’ètim culte o
arcaïtzant, el català ho fa també, contràriament al castellà i portugués que
l’empren del popular (TAULA 2):
10
TAULA 1
TAULA 2
11
El nom de Catalunya Vella (lloc on es desenvolupen, a partir del llatí, els
dialectes constitutius de la llengua catalana) designa la meitat nord de la
Catalunya actual, limitada al sud pel riu Llobregat. Este territori té l’origen en el
conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica, a la zona pirinenca
oriental. Esta marca (territori de frontera) fou creada al segle VIII pels francs
que, en l’ofensiva contra els musulmans, crearen estos territoris al nord de la
península Ibèrica per a defensar el seu imperi dels possibles atacs enemics. La
Marca Hispànica estava organitzada en comtats, els límits dels quals coincidien
amb les antigues demarcacions visigodes, que al seu torn, havien estat
construïdes sobre divisions geogràfiques de l’època romana.
12
paper hegemònic sobre la resta de famílies comtals. Estes famílies quedaren
subordinades al comtat de Barcelona mitjançant pactes de fidelitat.
3
La vinculació per vassallatge dels comtes de Barcelona amb els reis de França (que es
consideraven successors de Carlemany) no es resoldrà de forma definitiva fins al tractat de
Corbeil (1258) entre Jaume I i Lluís IX.
13
2. Occità: en tota classe de comunicacions orals i en textos escrits,
especialment la poesia trobadoresca
3. Català: en tota classe de comunicacions orals i en textos escrits,
especialment en prosa. No hi ha poesia trobadoresca en català.
4. Aragonés: els mateixos usos que en català, encara que esta era la
llengua dominant.
5. Altres: àrab i mossàrab, a les terres conquistades als musulmans al
nord del riu Ebre. Hebreu, usada per la comunitat jueva.
El període visigòtic
L’any 418 els visigots creen el regne de Tolosa (418-507) per un pacte de
federació que els concedí l’emperador Constanci. Este pacte permetia al poble
visigot conservar l’autonomia i només els obligava a ajudar militarment l’Imperi
Romà. D’altra banda, la sobirania i l’administració romana es mantenien
intactes sobre els gal·loromans de la zona. El pacte fou establert a l’Aquitània,
des de Tolosa fins a l’Atlàntic, i es va anar expandint per la Provença, el
Rosselló i més tard, per la Tarraconense i la Vall de l’Ebre.
L’any 507 els visigots perderen a mans dels francs els seus dominis a
l’Aquitània i hagueren d’abandonar Occitània (llevat de Septimània), cosa que
els permeté afermar el seu domini en terres de la península Ibèrica. Toledo fou
la capital del regne des del 557 fins al 711.
La influència lingüística dels visigots fou molt dèbil. Els visigots eren un
poble molt romanitzat i el seu establiment a la península Ibèrica no comportà un
trencament amb el procés de romanització, sinó que, més aviat, el continuà. Els
14
visigots, que suposaven una part molt minoritària de la població, acabaren
fonent-se amb els hispanoromans i adoptaren la seua llengua. El llatí anà
progressivament substituint el gòtic fins al punt que al segle VII havia
desaparegut totalment. A més, la monarquia visigòtica havia mantingut les
divisions territorials romanes, la qual cosa permeté que els pobles que
formaven part de la província Tarraconense continuaren formant una entitat.
També van establir unes relacions molt estretes entre el nord-est peninsular i la
Septimània, que seran, des del punt de vista de la llengua, molt importants més
endavant.
Els francs
És difícil diferenciar entre allò que fou una aportació germànica directa i
allò que fou una aportació indirecta, a través del llatí o d’altres llengües amb les
quals el català entrà en contacte i que ja contenien germanisme. A més, es fa
difícil distingir, dins del superstrat germànic, allò que és gòtic (dels visigots)
d’allò que és franc. Tot i això, vegeu-ne alguns exemples:
LÈXIC:
ANTROPONÍMIA I TOPONÍMIA:
15
Enric, Alfons, Ramon, Ricard, Guimerà, Guillem, Guarner...
Quant a la influència de la cultura i la llengua àrabs cal dir que fou molt intensa i
diversa a les diferents zones de la península Ibèrica. Dins del domini lingüístic
actual del català la durada i la intensitat del domini àrab no foren idèntiques
arreu. Així, els àrabs exerciren un domini sobre la Catalunya Vella de només un
segle; en canvi, este domini durarà vora quatre segles a la Catalunya Nova
(Lleida i Tortosa), mentre que les terres que després formarien el Regne de
València i el Regne de Mallorques (actual Comunitat Valenciana i Illes Balears)
les dominaren durant cinc segles i mig. És evident que esta situació diferent
s’havia de reflectir en la intensitat de les influències entre la llengua àrab i la
16
llengua catalana. El contacte entre l’àrab i el català fou especialment intens a la
CV. De fet, els àrabs valencians que foren expulsats després de la conquesta,
els anomenats mudèjars primer i més tard moriscos, hi van romandre fins al
segle XVII (1609) i constituïren, durant molt de temps, la majoria de la població
del Regne de València. La seua llengua, l’àrab, influí de diverses maneres la
varietat dialectal geogràfica del català que es desenvolupà a la CV.
LÈXIC:
Mariner: drassana...
TOPONÍMIA I ANTROPONÍMIA:
17
1.2. Variació lingüística
4
La Teoria de la Comunicació es deu a Claude I. Shannon i Warren Weaber (Teoria
matemàtica de la Comunicació, 1948) que es van basar en les investigacions sobre transmissió
de Nyquist (1924) i Hartley (1928), en el càlcul de probabilitats i en l’estadística matemàtica.
18
b) El context del missatge o context situacional, és a dir, el conjunt de
circumstàncies rellevants que emmarquen l'acte de comunicació.
Context
Contacte
(canal) Codi
Soroll
19
Recordem que:
El llenguatge
En sentit propi: és exclusivament la capacitat de l’espècie humana per
a la comunicació mitjançant signes lingüístics; és a dir, el conjunt de les
llengües naturals, el llenguatge verbal (lingüística).
Per extensió, en sentit analògic o metafòric: és qualsevol sistema
organitzat de signes que servisca a la comunicació entre dos o més
individus (semiologia).
És un sistema amb:
1. Elements lingüístics regulats per convenció
a. Regles relacionals del parlants: sociolingüístiques i pragmàtiques
b. Regles internes del sistema: gramaticals
2. Elements no lingüístics en part convencionals vinculats al context
comunicatiu.
1. La funció referencial
És la funció orientada al context (a la realitat extralingüística). Expressa
continguts objectius. És específica del llenguatge humà.
Les llengües naturals tenen el poder de construir l'univers al qual es refereixen.
Observem:
Això és una finestra. / Ara plou. / El bosc és un conjunt d’arbres.
2. La funció expressiva
Infereix elements de la subjectivitat del parlant (emissor). S’hi vinculen:
a) l’entonació expressiva
b) l’adjectivació valorativa
c) l’estructura de l’enunciat.
Observem:
Tinc fam! / Papà ha tornat! / La seua actitud és deplorable. / Ma casa…
com la trobe a faltar. / Ai, el meu cap… quin dolor.
20
3. La funció apel·lativa
És la funció orientada al receptor. Es caracteritza per la utilització conscient i
intencionada dels recursos propis de la funció expressiva. D’ací podem
entendre com se li atribueix al llenguatge la capacitat d’actuar sobre
l'interlocutor.
Observem:
El nostre contrincant és un home totalment desacreditat que no mereix la
teua confiança. / Les tropes del govern van haver d’efectuar una operació
de neteja contra la guerrilla. Els rebels havien massacrat la població
indefensa.
4. La funció fàtica
És la funció orientada al contacte o al canal. La informació que s’hi aporta és
molt baixa o nul·la.
Activa missatges amb la finalitat de:
–Establir
–Prolongar …la comunicació.
–Interrompre
–Comprovar que el canal funciona.
–Confirmar el contacte entre el parlant i l’oïdor.
Observem:
Sí? Diga? / Ja… sí… Bé! / Clar, clar. / Prou! Fins demà.
–Bé… va dir ell. –Bé… digué ella. –Bé, ací estem… digué ell. – Sí. Ací
estem, veritat? va dir ella. – Jo diria que sí; ací estem. –Bé… digué́ ella. –
Bé… molt bé... va dir ell.
5. La funció poètica
És la funció centrada en el missatge pel que fa a la forma i a l’expressió.
S’activa per la desviació o pel bandejament de l’ús normal o comú de la llengua
tant en la parla quotidiana (expressions col·loquials, argots juvenils…) com en
qualsevol ús oral o escrit del llenguatge (publicitat, poesia…) i això amb un
propòsit estètic, xocant, lúdic… Es basa en els principis de la tècnica del
discurs: la selecció i la combinació:
–Generació d’enunciats que desborden la referència pura, és a dir amb un
valor secundari diferent que pot, fins i tot, arribar a ser-ne l’essencial a mitjan o
a llarg termini.
–Recurs a incompatibilitats semàntiques deliberades.
–Recurs a la violació de les implicacions lògiques.
Observem:
Està més marejat que un allioli. / La fan passar sempre per baix cameta. /
No deixes que et mengen el coco. / El mòbil més intel·ligent. / Els ulls
plens de mar.
21
6. La funció metalingüística
És la funció centrada en el codi. S’activa quan s’empra el llenguatge per a fer
referència al llenguatge mateix. És exclusiva de les llengües naturals i per tant
del llenguatge humà.
Observem:
Quan dius que és un inconseqüent…Què entens per inconseqüent? /
Verd és un adjectiu qualificatiu. / Un llebretó és un cadell de llebre. / Com
es diu en anglés Em fa picor una orella? La paraula gos no lladra...
Cal tenir en compte, òbviament, que les funcions no solen aparéixer en el
discurs d’una forma aïllada sinó que s’hi presenten barrejades.
Ara bé, que una llengua siga un codi unitari i total no implica que haja de ser un
sistema necessàriament uniforme. Tot al contrari: la diversitat, és a dir, la
variació, constituïx un dels trets que caracteritzen les llengües humanes. És
evident que tots els parlants de qualsevol llengua no parlen de la mateixa
manera i, fins i tot, un mateix individu pot, i de fet ho fa contínuament, variar les
seues realitzacions lingüístiques d’acord amb el context comunicatiu que
emmarque els seus actes de parla. Si davant una situació de comunicació el
parlant decidix d’emprar unes formes concretes en lloc d’unes altres de
possibles pel tal d’adequar el seu discurs al moment i a l’entorn concret, està
fent ús de la variació lingüística.
Per variació lingüística, doncs, entenem qualsevol unitat que pot presentar-se
en dues o més formes o variants diferents, en funció dels aspectes socials i
lingüístics (variables) que determinen un acte comunicatiu. Les variants per
tant, són formes lingüístiques equivalents però socialment diferenciades.
22
Les variants lingüístiques no sols afecten el lèxic, com véiem a l’exemple
al·ludit, sinó que també afecten a tots els plànols lingüístics: fònic,
morfosintàctic…
Actualment hi ha estudis particulars sobre aspectes com ara que si una llengua
té fricatives també té oclusives o que si una llengua col·loca l’objecte després
del verb, utilitza preposicions. Descobrint regles d’este tipus, és possible que
algun dia es faça una descripció no només de la gramàtica de totes les
llengües sinó de la gramàtica única del llenguatge humà.
23
singularitzen la llengua emprada per les generacions més joves en
oposició a d’altres que caracteritzen les generacions de més edat.
També en este cas, encara que el tema no ha estat gaire estudiat,
podríem parlar de varietats diacròniques: la varietat juvenil i la varietat
senil de la llengua actual.
2. Les varietats diatòpiques, més conegudes com a dialectes
geogràfics o geolectes, són una altra de les diversitats existents en
tota la llengua. Estes divergències vénen donades per la relació que
s’establix entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals
compartixen unes característiques lingüístiques comunes que les
diferencien d’altres grups que habiten altres territoris de la mateixa
llengua. L’estudi de la variació diatòpica ateny a la dialectologia.
24
cosa també són anomenades varietats funcionals o registres
(tecnolectes). La recerca dels diversos lèxics específics (vocabularis
especialitzats, professionals, tècnics… i altres qüestions de
microlingüística en constituïxen l’objectiu d’estudi.
To: segons el nivell o grau de formalitat del text (molt formal o solemne,
formal, informal o familiar, molt informal o vulgar).
25
Subjectivitat dels parlants. Relacions personalitzades entre els
interlocutors sense solemnitat ni formalitat.
És un registre oral.
26
És producte d’un context i d’una tradició cultural.
Els termes que utilitza han de ser biunívocs: cada concepte ha de tindre
un únic significat.
Per raons culturals i polítiques rep el nom de català a Catalunya i a les Illes
Balears i de valencià o llengua valenciana a la Comunitat Valenciana.
27
mitjà, a la zona oriental d'Aragó (comarques de la Llitera, el Baix Cinca, el
Matarranya i les zones occidentals de les comarques de la Ribagorça i la Terra
Alta); i no oficial a la regió del Carxe, dins la província de Múrcia, a les
comarques franceses del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i el Capcir, ni a la
ciutat sarda de l'Alguer.
Pel que fa al nombre dels usuaris propis, la llengua catalana ocupa, dintre del
marc europeu, un lloc no gens rebutjable, per damunt, fins i tot, d'alguns
idiomes estatals, com ara el danés, el noruec, el finés, el gaèlic, l'albanés o
l’islandés.
La llengua catalana limita al nord amb territoris de llengua occitana, a l'est amb
el territori de llengua sarda i a l'oest i sud amb el castellà. No sempre, però, el
canvi de llengua que es produïx a les zones frontereres és clar i complet. De
vegades trobem, el que els dialectòlegs anomenen parlars de transició: així, el
capcinés, l'aranés, el benasqués i el ribagorçà.
28
Català occidental: nord-occidental i valencià (castellonenc, apitxat,
meridional, alacantí).
Vegem quines són, entre altres, les característiques més rellevants dels
diferents subdialectes:
Rossellonés
vocalisme tònic de cinc fonemes: terra [térə], importa [impóɾtə]…
construcció d’oracions negatives amb pas, sense l’adverbi no: Estic pas
content; Ve pas a veure’m…
auxiliar ser per a alguns verbs intransitius: som anat, ets anat, ha anat,
sem/havem/hem anat, seu/haveu/heu anat, han anat..
5
El Comtat de Rosselló i part del de la Cerdanya van ser cedits a França per Felip IV al Tractat
dels Pirineus (1659).
29
apuprés < à peu près (més o menys), assieta < assiette (plat), mere <
maire (alcalde), vuture < voiture (cotxe)…
…
Alguerés
vocalisme àton de tres sons: a, i, u: [o]>[u]: portal [pultál], dolor [duɾó]…;
[e]>[a]: persona [palsóna], estar [astá]…
…
Català central
tancament de [o] en [u} al vocalisme àton (posar [puzá]) i confusió de [a]
i [e] (mare [máɾə], pera [pέɾə])
…
Balear
articulació de vocal neutra en posició tònica i àtona: pare [pə́ɾə], Maria
[məɾíə]
iodització generalitzada: rella [rə́јə], palla [páјə], fulla [fúјə]… però millor
[miʎó], muralla [muɾáʎə], perill [pəɾíʎ]…
6
L’Alguer és una ciutat situada al nord-oest de l’illa de Sardenya. Al 1720 l'Alguer i la resta de
Sardenya, passà a ser controlat pel Piemont.
30
morfema Ø de primera persona de Pres. Ind.: Jo cant…
…
31
pròpia d’un poble on la immigració, des de l’adstrat aragonés –ja
castellanoaragonés–, hi té un paper important.
Nord-occidental
tancament de [o] àtona en [u] davant d’una [i] tònica: conill [kuníʎ]…
obertura de [e] en [a] en els grups inicials en-, es-: escala [askála],
encendre [anséndɾe].
…
…
32
1.3.2. El valencià
33
rellevants, cal remarcar l’ús de la desinència -o (canto) de la primera persona
del present d’indicatiu a les localitats més septentrionals i la presència, al nord
del riu Millars (tret d’Almassora), de la desinència -e, com en nord-occidental,
no sols per a la tercera persona del present d’indicatiu (cantave), el present de
subjuntiu (patisque), l’imperfet de subjuntiu (cantare) i el condicional (cantarie).
34
característiques fonètiques particulars –per exemple: l’apertura de la [e] tònica:
llet [ʎέt]; el canvi de e- a a-, en els articles masculins (al, als: *Al pare no ha
vingut); pronoms febles (as, am: *As va canviar de lloc; *Am vol cada dia més) i
preposicions (en > an: Està *an casa)– a causa de la repoblació mallorquina
que van sofrir durant et segle XVII. Però el cas més cridaner és el de la localitat
de Tàrbena, on es conserven clares recialles lingüístiques com ara l’article salat
i les formes reforçades dels demostratius.
35
36
PRACTIQUEM
Revisa'n bé l'ortografia.
4. Generació de qüestions amb els dubtes puntuals més rellevants que vagen
sorgint al tall les lectures i de les sessions interactives.
37
El professor sempre està a disposició de l’estudiant per tal de respondre i
resoldre qualsevol dubte lligat a l’adquisició de competències.
Els documents acadèmics que cal lliurar a la plataforma han d’atendre a les
indicacions següents:
• Disseny:
o interlineat: 1,5
o paginació: numerada
2. Criteris d’avaluació
• Profunditat de la reflexió
38
PER A SABER-NE MÉS
AUTOAVALUACIÓ
Quan concloga el termini d’execució del qüestionari d’avaluació del tema, les
solucions correctes apareixeran a la plataforma automàticament. Revisa-les.
39
GLOSSARI
Ací tens algunes entrades, a tall d’exemple, entre les quals pots triar:
TREBALL COL·LABORATIU
40
CURS 1r
MODALITAT ONLINE
GRÀCIES
41