G.

Standing proposa un estudi detallat de les característiques d’una nova classe

social, el precariat, que, a grans trets, es caracteritza per sofrir una inseguretat o falta de
estabilitat al lloc de treball que repercuteix a l’estil de vida dels individus que hi formen
part. Durant el text, s’analitzen els inicis del moviment precariat; el procés de
precarització i els principals trets d’aquesta nova classe social.

La tesis de G.Standing guarda certa relació amb la teoria de la individualització

institucionalitzada de U. Beck; doncs les conseqüències d’aquesta son que l’individu
s’enfronti de manera individual a les contradiccions de la societat i del sistema, creant
en aquest una incertesa i una inseguretat vital que, com veurem en el text de G.Standing,
son característiques clau en el sorgiment del precariat.

EL PRECARIAT

Durant la dècada de 1970 s’implanta el model neoliberal: creixement i

desenvolupament dependents de la competitivitat, per tant, aquesta s’ha de maximitzar;
impregnant tots els aspectes de la vida. La flexibilització del mercat laboral va provocar
la creació d’un «precariat» global, és a dir, gent sense estabilitat al seu lloc de treball.
Aquest precariat és una nova classe, una classe perillosa donada la seva propensió als
extremismes. Així, el programa neoliberal ha creat un monstre polític respecte al qual
s’ha de fer quelcom abans de que cobri força.

1. El precariat es desperta

1 Maig de 2001, 5.000 persones, majoritàriament estudiants i activistes

europeus, amb un cert nivell d’estudis inicien un moviment de protesta. Poc a poc es va
anar sumant més gent, sent al 2005 al voltant de 50.000 persones. Aquestes
manifestacions van suposar l’inici del precariat global com a tal.

El moviment que va començar com una protesta d’estudiants descontents amb

el model neoliberal de la UE (treballs temporals, flexibilitat, ...) es va anar estenent
arreu del món, agafant poc a poc un caire internacional; sobretot quan els immigrants
van passar a ser una part substancial d’aquest.
 Amb aquesta expansió es va crear una tensió entre dos tipus de precariats; per
una banda el precariat com a víctima, penalitzat i demonitzat per les institucions i
pràctiques respectades per la majoria; per l’altra, el precariat com a heroi, que rebutjava
aquestes institucions i pràctiques desafiant-les intel·lectualment.

Aquesta identitat dual víctima-heroi mostrava una clara falta de coherència, no

hi havia un consens, una concentració, a la seva lluita; no es tenia clar qui era l’enemic;
no es tenia una estratègia política que permetés donar lloc a una revolució. Per aquest
motiu era necessari un símbol que unifiqués a tots els membres del precariat més enllà
de les seves diferències; dotant-los d’una consciència de classe, base per a la solidaritat i
fraternitat entre ells.

D’alguna manera, tot aquell que viu en el temor i la inseguretat forma part del
precariat; no tan sols aquells que surten al carrer a manifestar-se. Cal apuntar que
aquesta sensació de temor i inseguretat provoca que aquest col·lectiu sigui propens a
sumar-se a iniciatives extremistes, tant d’esquerra com de dreta.

2. Efecte de la globalització

Finals de 1970 un grup de sociòlegs i economistes neoliberals consideren que els

efectes de la desindustrialització serien terribles, l’atur augmentaria, l’economia es
veuria frenada i augmentaria la pobresa. Per a combatre aquesta perspectiva de futur van
proposar mesures dràstiques.

Una de les seves tesis era que els governs havien de promoure la «flexibilitat del
mercat laboral» per a evitar que els costos de treball augmentessin, provocant que les
empreses es traslladessin a llocs amb costos més baixos. Tipus de flexibilitat:

- Salarial: accelerar l’ajust als canvis de demanda, principalment cap a baix.

- D’ocupació: capacitat fàcil i sense cost de canviar el seu nivell; provocant
una reducció en la seguretat i la protecció del lloc de treball.
- En tasques i lloc de treball: capacitat de desplaçar als treballadors a distints
llocs de l’empresa i capacitat per a canviar d’estructura sense cost.
- En la perícia: capacitat per a ajustar les capacitats dels treballadors.
 Essencialment la flexibilitat proposada pels neoliberals significava augmentar la
inseguretat dels treballadors com a condició necessària per tal de mantenir la inversió i
l’ocupació. Així, a mesura que augmentava la flexibilitat, augmentava alhora la
desigualtat, donant pas a una estructura de classes més fragmentada.

Donada aquesta estructura de classes més fragmentada, és necessari diferenciar

el concepte de «precariat» del de «classe obrera» o «proletariat»; doncs aquests
gaudeixen d’un lloc de treball relativament estable, amb jornada fixa i opcions de
progrés. Alhora, el precariat, no es pot considerar «classe mitjana»; doncs no tenen un
salari estable ni l’estatus i les avantatges de la classe mitjana.

3. Definició del precariat

Una forma d’estudiar el precariat és considerant-lo com un grup socioeconòmic

amb característiques pròpies que permeten determinar si una persona pertany a ell o no.
Es pot descriure com un neologisme entre «precari» i «proletariat». Cal apuntar que es
tracta d’una classe en procés de formació, tot i que no és encara una classe per a sí, en
sentit marxista.

La globalització ha creat una estructura social, de classes, molt fragmentada. En

la qual, generalment, es poden distingir 5 grups o classes:

- Elit: petit nombre de ciutadans extremadament rics, capaços de condicionar

les accions dels governs arreu del món.
- Alts directius: treball estable a temps complet, possibilitat de entrar algun dia
a l’elit. Gaudeixen de privilegis de classe, pensions, vacances pagades i
participen dels beneficis de l’empresa.
- Profitècnics: aquells que posseeixen habilitats cotitzades al mercat,
permetent-los obtenir elevats ingressos per contracte.
- Proletariat: treballadors manuals, l’essència de la classe obrera.
- Precariat: exèrcit de desocupats, fracassats i inadaptats socials que viuen de
les deixalles de la societat.

Amb el precariat veiem que la distinció clàssica entre treballador assalariat i

treballador a sou trontollen. El precariat té característiques de classe, doncs està format
per gent amb una relació mínima amb el capital o l’Estat; fet que els distancia dels
treballadors a sou, però li manquen les relacions de contracte social de l’assalariat.
 El precariat, alhora, té una peculiar situació d’estatus, un estatus truncat. És a
dir, tot i que la diferència salarial no sigui gaire considerable amb altres classes,
l’estatus social si que ho és, per lo que la desigualtat és major del que pot semblar a
primera vista. Un fet bastant comú és la discordança d’estatus: gent amb un nivell
d’educació formal relativament alt que accepta treballs amb estatus o ingressos per
davall del que considerarien d’acord a la seva qualificació. Aquest fet crea l’anomenada
frustració d’estatus.

4. Aspectes de la seguretat laboral baix la ciutadania industrial

Per al propòsit de l’autor, el precariat consisteix en persones amb absència d’alguna de

les 7 formes de seguretat relacionada amb el treball. Aquestes són les següents:

- Seguretat del mercat laboral: oportunitat per a obtenir ingressos decents.

- Seguretat en l’ocupació: protecció front a acomiadaments arbitraris.
- Seguretat en el lloc de treball: oportunitat d’ascendir en estatus i ingressos
alhora que facilitat per a mantenir un nínxol.
- Seguretat en el treball: front a accidents i malalties així com límits a la
jornada laboral.
- Seguretat en la reproducció de les habilitats: oportunitat de millorar-les
mitjançant cursos, formació, etc.
- Seguretat en els ingressos: ingressos estables, adequats i protegits.
- Seguretat en la representació: dret a sindicats i a vaga.

Cal recalcar que un tret característic del precariat és la inseguretat en els seus
ingressos, que segueix una pauta molt diferent als demés grups. Per a mostrar aquesta
diferència és útil la idea de «ingrés social». Cal distingir 6 elements que el composen:

1- Autoproducció: aliments, bens i serveis produïts per un mateix.

2- Salari monetari: doblers rebuts pel treball per a un altre.
3- Valor de suport: família, comunitat.
4- Beneficis empresarials.
5- Complements o subsidis a càrrec de l’Estat.
6- Beneficis privats: estalvis i inversions.
 El precariat es pot caracteritzar per una estructura d’ingrés social peculiar, que
indueix una vulnerabilitat que va més enllà de la quantitat de doblers rebuts en un
moment particular. Doncs el que caracteritza al precariat no son els seus ingressos, sinó
la falta de suport comunitari en temps de necessitat.

A més de la inseguretat, els membres del precariat no tenen una identitat basada en
el treball. Quan tenen feina, aquesta no és del tipus que els permet fer una carrera
professional; sinó que manca de la sensació de pertànyer a una comunitat ocupacional.
Aquest fet de no sentir-se part d’una comunitat laboral provoca l’alienació i la sensació
d’instrumentalització en tot el que fan, coneixedors de que no hi ha ombra de futur en el
que fan.

5. Variants del precariat

El precariat és un grup no homogeni; però tots els seus membres comparteixen la

sensació de que la seva tasca és instrumental (fer el necessari per viure), oportunista
(acceptar el que surt) i precària (insegura). Així, es pot definir als precaritzats com a
«residents», que per una raó o una altra tenen menys drets que el «ciutadà» corrent.
Aquesta idea de resident no-ciutadà duu amb sí l’absència dels drets de ciutadania plena
(civils, culturals, socials, econòmics i polítics). Tot el que no gaudeixi de qualcun
d’aquests drets pot ser classificat com a resident.

Dintre del precariat es poden observar diferents grups amb certes

característiques generals que, tot i ser compartides per la majoria, no tenen perquè
ajustar-se a tot el que hi forma part.

- Ocupats en treballs temporals: mantenen relacions de producció molt tènues,

cobrant menys que altres que realitzen un treball similar al seu i alhora tenen
menys oportunitats de millora professional.
- Treball a temps parcial: obligats a fer feina més temps del que esperaven i
per menys del que esperaven; majoritàriament dones.
- Contractistes: especialment els que depenen d’un tercer que els encarrega
funcions sobre les quals tenen escàs control.
- Personal dels centres de cridada: símbol de globalització i treball alienat.
 - Becaris: treball temporal per poca o nul·la remuneració, realitzant tasques
secundàries. Constitueix un vehicle per a canalitzar als joves estudiants cap
al precariat.

En resum, una forma de comprendre el precariat és veure com la gent es veu

induïda a realitzar de manera insegura tasques, treballs, que difícilment l’ajudaran a
construir una identitat o una carrera professional desitjable.

6. La precarització

Una forma alternativa d’estudiar el precariat és a través del procés, és a dir, la

forma en que la gent es veu precaritzada. Aquests es veuen sotmesos a pressions i
experiències que els duen a una existència precària, sense una identitat i sense una
sensació de seguretat en el seu desenvolupament en relació amb el treball i l’estil de
vida.

Un tret característic de la precarització és el que s’anomena mobilitat

ocupacional fictícia; concentrada en el fenomen de la “titulació”. Aquest consisteix en
assignar un títol de gran ressonància a qui ocupa un càrrec estancat, que no va a cap
banda, per tal d’ocultar el procés de precarització. Així, per exemple, hi ha “caps” o
“executius” sense equip al qual dirigir; doncs no son caps de res, simplement és una
estratègia empresarial per a fer veure que existeix un cert desenvolupament professional
quan en realitat aquest és pràcticament nul.

7. La ment precaritzada

Cal apreciar que el paisatge tecnològic configura la forma en la que pensem i ens
comportem; així, sembla que el precariat no pot assolir la consciència de classe per a sí,
en part, pel fet de que no és capaç de controlar les forces tecnològiques que l’envolten.

El precariat es defineix pel pensament a curt termini, que pot evolucionar cap a
una incapacitat genèrica de pensar a llarg termini, induïda per la baixa probabilitat de
progrés personal i professional.

El mon digitalitzat obliga al cervell a concedir major atenció a decisions i

reaccions immediates, fent que la societat sigui més propensa al precariat; doncs la
ment, al acostumar-se a la multitasca, és menys productiva en tasques específiques i, per
tant, la societat actual ha d’acontentar-se amb treballs precaris.
 En resum, el precariat sofreix una sobrecàrrega d’informació i el seu estil de
vida el priva de control i de capacitat per a discernir lo útil de lo inútil. Condemnant així
a la societat a acceptar treballs i estils de vida amb poca o ninguna possibilitat de
progrés ni de sensació de seguretat i realització personal.

8. Aversió, anòmia, ansietat i alienació

El precariat experimenta les quatre “As”:

- Aversió: frustració generada pel bloqueig de possibilitats d’una vida fecunda

i per la sensació de privació.
- Anòmia: passivitat nascuda de la desesperança, fruit de treballs estancats i de
constants fracassos.
- Ansietat: inseguretat crònica; sentiment d’estar a la vora del precipici.
- Alienació: limitació de la personalitat.