Cap.

4 Records que es recomponen

Tenir una bona casa, tenir companyia i tenir una feina que li donés diners suficients, per pagar
les coses importants i també les que no ho són tant, eren preocupacions que quan en Saimon
era petit mai s'hagués imaginat que tindrien tanta importància en la seva vida. «Això són
coses d'adults i jo no seré mai un d'ells» -hauria jurat cinquanta anys enrere si algú li hagués
preguntat al respecte. Per fortuna seva, gairebé tot a la vida li havia sortit bé, i tenia poques
coses de les quals queixar-se.

Casa seva era un lloc preciós i acollidor que compartia amb l'Olívia, la seva estimada d'ençà
de la joventut. Junts formaven una bonica família, ja que mai s'havia despertat en ells el desig
de tenir nens. La casa, allunyada del poble on en Saimon havia passat la infantesa, no era ni
massa gran, ni massa petita, era perfecta per ells dos i, si calia, hi havia espai suficient per fer
lloc a algun convidat. Aquesta formava la combinació perfecta entre rústic i modern on, tant a
l'interior com a l'exterior, es barrejaven el color blanc, la fusta i les plantes. Com li agradaven
a l'Olívia les plantes! Des del primer moment en què van veure la casa, després d'haver-hi
visitat tantes altres, van comprendre que havia de ser seva, era com si algú l'hagués fet
pensant exclusivament en ells. Un mes després de la primera visita, tots els acords estaven
tancats, la casa era seva i ja s'havien començat a instal·lar i a fer els petits canvis que la farien
més còmode i pròpia.

En Saimon, una mica per cosa de l’atzar, era escriptor. Abans d’escriure llibres, ell era
l’encarregat de traduir-los; dominava a la perfecció l'anglès, el català i el castellà i la lectura
sempre li havia agradat. Era, per tant, aquesta, una feina que l’entretenia i que gairebé mai li
donava mal de caps. Ell estava convençut que si hagués tingut un ofici diferent, si hagués
sigut arquitecte com els seus pares per exemple, mai li hagués passat pel cap la idea
d’escriure llibres, que si ho havia fet era a causa d’haver llegit i traduït tantes històries
diferents.

La seva primera novel·la Flors premsades va ser publicada uns vint anys enrere. Des de les
hores en Saimon havia deixat completament de banda el seu paper com a traductor i s'havia
bolcat totalment en els seus escrits. En aquells anys havia escrit un total de nou novel·les,
totes considerades un èxit tant a Catalunya com a l'estranger, i un munt de relats curts. La
seva última novel·la Nit freda d'abril, feia pocs dies s'havia publicat, i ja tot apuntava a que es
convertiria en un triomf com les altres. En Saimon s'havia convertit en un dels escriptors més
coneguts i importants de les últimes dècades i, perquè no dir-ho, tot això li encantava.

Això si, no sempre li havia agradat formar part del món literari com a protagonista. De fet, al
principi de la seva carrera va estar a punt de deixar-ho tot i tornar a segon pla com a traductor.
Després de la publicació de Flors premsades tothom parlava d'en Saimon com "el jove que
revolucionaria el món de les lletres per sempre". Potser el problema va ser que no s'esperava
que a ell li pogués passar una cosa així, una popularitat tan sobtada que ell mai havia desitjat.
O potser va ser, ho poc que li agradava l'ambient, la rivalitat i la falsedat que hi havia entre
els escriptors que va conèixer una nit d'estiu pocs mesos després de la publicació de la
primera novel·la, una nit que, anys més tard, li serviria d'inspiració per una cinquena (de
novel·la). O potser simplement va ser la seva ment, els records del passat que ressonaven al
seu cap inconscient. Fos el que fos va provocar greus atacs d'ansietat a en Saimon durant un
temps, viure es va convertir per ell en el camí difícil que no volia seguir. Sort de l'Olívia
(sempre la sort de la vida d'en Saimon), gràcies a ella va sortir-se'n. Els atacs van anar
disminuint fins a desaparèixer per complet i, sense que ningú l'animés a fer-ho, va tornar a
escriure al cap de poc temps.

LA nit d'estiu en Saimon havia sigut convidat a una festa que organitzava la seva editorial. En
arribar es va trobar amb un ambient desconcertant, incoherent i fanfarró, un ambient que
sempre més ell recordaria com horrorós i asfixiant. Un ambient, però, que si en Saimon havia
acabat en ell era per algun motiu, ja que com deia Aristòtil, totes les coses desitgen el seu
semblant. Entre els convidats ell no va passar pas per desapercebut, el director de l'editorial
es va assegurar d'això. El senyor Ferrer va passejar a en Saimon, com si fos la seva mascota,
davant de tots els escriptors, editors, directius, il·lustradors i correctors que va trobar, cosa
que en Saimon va considerar que només feia per penjar-se una medalla, com si volgués dir a
tothom: «Jo soc el que ha descobert al jove revolucionari».

Una vegada el senyor Ferrer el va deixar tranquil va trigar una estona a tornar a tenir
companyia, cosa que va agrair més tard, quan en Marc (escriptor de mitjana edat desconegut
fins llavors per en Saimon) se li va apropar.

—Nano, bon llibre eh el teu, fantàstic!

En Saimon, que intentava recordar el nom del senyor i que estava convençut que l'home no
s'havia llegit pas el seu llibre, va mirar-l’ho amb mig somriure i va assentir lleument amb el
cap.

—No seràs pas tímid, no, impossible, els escriptors no ho són mai.

—Suposo que deurà ser el meu cansament, —inventava sobre la marxa en Saimon intentant
deslliurar-se d'una conversa banal més— he dormit poc aquesta nit, a més, a aquestes hores
acostumo ja a estar-hi al llit.

—No m’ho crec! Un jove com tu? Com pot ser? Considero jo, igual que tots —en Saimon
odiava que els escriptors parlessin sempre d'ells com un conjunt—, que la millor hora per
l’escriptura és la mitjanit. És, sens dubte, l’hora de la inspiració, l’hora on tot és més fàcil.

—Seré estrany doncs, a mi m’agrada escriure il·luminat pel sol.

—Que curiós, quines coses que feu els joves d’ara! Vinga va, acompanya’m a la barra,
agafem unes copes i anem amb els altres. El senyor Ferrer segur que t’ha presentat als
escriptors, però amb un hola no és mai suficient. Anem a xerrar una estona amb ells.

—Perdona Marc —va recordar per fi el seu nom— però crec que ja va sent hora de què jo
marxi.

—No sabia que eres tan bromista nano! Ho de la mitjanit era també una broma veritat? Ho
sabia. Vinga som-hi —i sense esperar la resposta d’en Saimon, el va arrosegar cap a la
multitud, perquè en Marc creia de debò que el noi feia broma.

Entre els escriptors en Saimon no se sentia còmode. Durant l'estona que va compartir amb
ells l'únic que van fer va ser criticar a en Pol, un escriptor de la casa al que li havia sigut
impossible anar a la festa, i a la seva obra. Si criticaven a “un dels seus" d'aquella manera tan
frívola i despreocupada, com podia assegurar-se en Saimon que més tard, quan ell marxés, no
seria ell el centre de la conversa? No podia suportar-ho més i va abandonar als escriptors
sense dir res. En Marc, quan es va adonar de la seva fugida, el va seguir i el va atrapar,
gairebé, a la porta del local.

—Tot bé nino?

En Saimon tenia ganes de plorar, però es va aguantar i es va limitar a dir:

—No puc suportar més la falsedat que corromp la vostra ànima, fràgil i de paper.

Però en Marc, que considerava que allò era normal i que allà no passava res sorprenent, ja
feia massa temps que s'havia acostumat a "l'ambient literari" i li deia a en Saimon que
s'acabaria acostumant ell també. Així mateix, en Marc, que sentia sonar les campanades de la
mitjanit (en Saimon estava massa alterat per poder fer-ho), li deia també a en Saimon que
anotés en algun lloc la frase que li acaba de dir i que es replantegés, si era veritat que no ho
feia ja, el fet d'escriure a l'hora de les bruixes. En Saimon no va dir res i va marxar.

En l'actualitat, en Saimon, com anys enrere li havia dit en Marc, s'havia acostumat a
“l’ambient literari”. A vegades fins i tot, escribia a mitjanit. A part de l'Olívia i dels seus
pares, en Marc va ser una de les poques persones que va recolzar a en Saimon durant la seva
malaltia i els atacs que aquesta li provocaven. Sorprenentment, el senyor que el jove havia
odiat la primera vegada que el va veure, es va convertir en el seu mestre, la seva guia i el seu
amic. Algú que el va acompanyar incondicionalment fins feia tres anys, quan va morir d'un
atac de cor sobtat.

Des de feia una setmana, l'Olívia, un esperit lliure i bo per naturalesa, havia marxat d'un dia
per l'altre, amb una amiga a un refugi d'elefants a Sud-àfrica. Cosa que li hagués semblat
massa sobtada a en Saimon si no fes tants anys que la conegués. La causant del viatge havia
estat un documental on s'explicava que per culpa de la caça i de les activitats turístiques molts
d'ells morien o patien greus conseqüències. Hores després, estirada al llit, l'Olívia prenia una
decisió i se la comunicava a en Saimon «Algú ha de fer alguna cosa i crec que aquesta soc
jo».

Per aquestes coses, en Saimon estimava a l'Olívia. De fet, si no acabés de publicar un llibre i
la seva agenda s'ho hagués permès, l'hauria acompanyat. Li agradava acompanyar-la allà on
fos. Com això no havia sigut possible, la trobava a faltar. Encara faltava una setmana perquè
tornés. Allà on estava es feia complicat la seva comunicació, a les nits a vegades podien
trucar-se cinc minuts i a vegades no, perquè, com li explicaria ella més endavant l'antena que
havia de proporcionar la cobertura suficient, era la porteria preferida dels nens de l'aldea on
estava el refugi.
Va ser això, doncs, el sentiment d'enyorança que la partida de l'estimada havia provocat en
ell, el motiu pel qual va obrir l'àlbum de fotos. Un àlbum on en Saimon esperava únicament
trobar el rostre de l'Olívia i on no comptava trobar, és clar, records de feia anys, records que
es recomponien, d'aquells que ja eren oblidats.