ter

1. El teatre en el modernisme

El teatre modernista es pot dividir en dues grans tendències: el teatre d’idees i el teatre
simbolista:

El teatre d’idees és un teatre influït pel dramaturg noruec Henrik Ibsen, que no dubta a
posar en qüestió les actituds hipòcrites de la societat establerta.. A aquest tipus de teatre es
caracteritza per l’autorealització individual del personatge, que ha de prendre la decisió
de tallar amb els lligams morals i afectius per ser ell mateix. Aquesta característica permet al
personatge expressar les seves resolucions vitals i reflectir els conflictes i la crítica social
entre l’individu i la massa (artista-societat).

És un teatre compromès ideològicament, que no és complaent. No sorprèn, per tant, que

una part del públic es resistís a acceptar aquest teatre regeneracionista.

El teatre simbolista, està basat en el simbolisme, que s’aprecia en la caracterització

dels personatges, en el llenguatge i els recursos literaris utilitzats (art total), per
d’aquesta manera, remarcar la poeticitat del moment amb metàfores centrals. Pel que fa als
personatges, se’ns imposen com unes figures que tenen una entitat representativa. A
més, presenta un caràcter més pessimista i escèptic que el teatre d’idees, evitant la
idealització excessiva i aproximant-se a una visió més real de la complexitat de la vida i la
recerca de la felicitat. Maurice Maeterlinck serà un dels principals influenciadors d’aquest
teatre.

2. El regeneracionisme modernista

Els modernistes consideren que Catalunya està abocada a la decadència si no es

modernitza. Serà l’artista l’encarregat de divulgar la modernitat europea, a través de
traduccions i adaptacions de les obres d’autors europeus. Aquests regeneradors opinen que
la cultura i l’art han de tenir una funció social i didàctica, per d’aquesta manera, trencar amb
totes les estructures que mantenen la societat immòbil i anacrònica.

Per poder dur a terme aquest procés de regeneració, calia deslligar la cultura catalana dels
models propis de la Renaixença i dels models espanyols que defensen un nacionalisme
cultural. L’intel·lectual i l’artista serà qui guia la societat, serà el messies, perquè aquesta és
incapaç per ella mateixa d’engegar un procés de canvi. Per tant, en aquest
regeneracionisme destaca la idea d’individualisme.
Calia modernitzar tot el sistema des del polític de la Restauració fins la religió. Per primera
vegada, aquests artistes que neixen de la burgesia, criticaran la seva pròpia classe social.

3. La influència d’Henrik Ibsen

Henrik Ibsen fou un dramaturg noruec considerat el pare del drama realista modern. Les
seves obres van ser considerades escandaloses per representar un model de societat que
qüestionava els valors familiars i l’autoritat. A més d’influir sobre Puig i Ferreter, també va
influir sobre altres escriptors espanyols del segle XX com Benito Pérez Galdós, Echegaray o
Benavente.

Una de les màximes influències d’Ibsen en les obres modernistes ha sigut l’enfrontament
individu-societat: apareix la idea d’un ésser superior, amb amplis coneixements, capaç de
canviar la societat, de modernitzar-la. Però aquesta societat el rebutja i el margina perquè
no comparteix aquestes idees. L’heroi revoltat, l’individualisme, el fet de prioritzar un
conflicte plantejat en termes individuals més que no pas com un problema de lluita de
classes són elements que remeten al model ibsenià.

Ibsen va ser un dels autors europeus que es van convertir en models per als regeracionistes
catalans. Se’l va identificar amb el teatre d’idees i es va convertir en el model del
Modernisme, ja que era l’home que havia donat forma artística a la idea d’alliberament de la
tradició i de l’immobilisme.

El que és indubtable és que el teatre d’Ibsen va tenir un gran impacte social per les idees
que defensava (progrés, modernitat...).

Avui dia, és l’autor no contemporani les obres del qual més es representen a Europa. A més
tindrà el paper de modernitzar la societat a través de la seva literatura.

4. Aigües encantades com a adaptació d’Un enemic del poble d’Ibsen:

paral·lelismes

El fet que Henrik Ibsen fos una de les major influències per als escriptors modernistes com
Puig i Ferrater, fa que la seva obra Aigües encantades tingui certs trets comuns amb l’obra
Un enemic del poble d’Ibsen:

· L’aigua: a totes dues obres apareix l’aigua, un balneari a Un enemic del

poble i les d’uns gorgs a Aigües encantades

· Paral·lelismes entre personatges:

 - El doctor Stockmann tindrà el seu paral·lel en el Foraster, tots dos
homes de formació científica que prenen la iniciativa de fer progressar
el seu poble.

- Cecília i Kitty (filla del doctor), són l’element femení de la història i

estan al costat del protagonista per ajudar-lo i animar-lo.

- Vergés i els periodistes Hovstad i Billing, amb la postura indefinida i

vacil·lant, indecisos entre les seves creences a la modernitat i la
conveniència de sotmetre’s a l’autoritat.

- El pastor Romanill i el mariner Horster, tots dos ofereixen la seva casa

al protagonista per fer una assemblea.

· Conflicte familiar: A Aigües encantades a la família del Amat que son

els cacics del poble, el conflicte esclata entre pare i filla, i a Un enemic del
poble el conflicte és entre dos germans, Thomas i Peter Stockmann.

Per tant, el fet que el títol de l’obra d’Ibsen sigui “Un enemic del poble” fa relacionar
ambdues obre, ja que el foraster d’Aigües encantades també esdevé un enemic per
al poble, ja que vol canviar la situació a la qual el poble s’oposa. Cal remarcar, que
Aigües encantades de Puig i Ferreter no és un plagi, si no una adaptació de l’obra de
l’autor noruec.

5. Estructura dramàtica

Aigües encantades es divideix en tres actes. La presentació de l’obra aniria des de la

presentació del personatge de Cecília fins a l’aparició del seu pare en la narració. El nus
explica tots el conflictes familiars i els del poble, i finalment el desenllaç amb el diàleg entre
Cecília i Vergés.

El final d’Aigües encantades recorda als finals de L’alegria que passa i de Cigales i
formigues, amb la ruptura dràstica entre el món ideal i el món de la realitat.

L’estructura de la trama queda perfectament arrodonida amb la iniciació d’una diàleg entre
Vergés i Cecília i el tancament amb una altre diàleg entre aquests dos personatges.

6. El personatge de Cecília

Cecília és la filla d’un dels homes importants del poble, el cacic, amic de l’alcalde i del
rector. Durant la narració Cecília es troba al poble perquè és a casa dels seus pares de
vacances perquès estudia la carrera de mestra a la ciutat. Cecília és el personatge que
decideix reivindicar-se donat que és una dona forta i segura d’ella mateixa, amb opinions
pròpies alliberada de la tradició i de l’autoritat paternal. Per tant, serà el personatge que
vertebra tota l’obra i la seva revolta té un triple sentit.
D’una banda, s’enfronta amb el seu pare, el cacic del poble, causat per el control absolut de
la vida de la Cecília per part de la figura paterna i pel seu fanatisme religiós. La necessitat
d’independència de la Cecília està provocada perquè ha anat adquirint, amb la seva
formació com a mestra, una ideologia que entén la necessitat de canvi, de progrés científic i
se n’adona de la de la seva submissió.

Per altra banda, com a causa d’aquesta necessitat de progrés, Cecília ja no es revolta
només contra la figura paterna, sinó contra la societat que representa allò contra el que ella
lluita (immobilisme, tradició, ignorància, control sobre el poble, fanatisme religiós) la qual no
vol renunciar a les bases tradicionals del seu funcionament i a la qual Cecília tracta
d’ignorants.

Finalment, Cecília es revolta contra la condició de la dona en questa societat arcaica.

Cecília veu que les dones com la seva mare submises i sotmeses al seu marit, que no valen
res, són anul·lades pels seus marits i incapaces de poder decidir. Apunta també que són les
pròpies dones les primeres culpables d’aquesta situació, per permetre sotmetre’s primer a
pares i després a marits. Tot aquest pensament de la Cecília fa que les dones del poble la
odiïn perquè tenen enveja de la seva llibertat.

Aquestes situacions, fan que Cecília sigui un personatge nou dins el conjunt de l’obra de
Puig i Ferreter, que fins aquell moment les dones de les seves obres eren apassionades,
sensuals, que pretenien dominar els homes a partir dels seus encants. Per tant, és un
personatge modern, individualista, capaç de mantenir una actitud racional i que margina els
seus sentiments.

7. Conflicte individual i conflicte col·lectiu; conflicte generacional i conflicte

ideològic

El conflicte individual que trobem a Aigües encantades és la revolta personal de Cecília que
s’enfronta contra els seus pares, que representen l’autoritarisme i la submissió, i contra la
societat que ella considera arcaica.

Després hi ha una sèries de conflictes que afecten al col·lectiu com la religió, la tradició,
l’immobilisme i el progrés, ja que és tot el poble que es veu involucrat en aquesta situació a
la recerca d’una via religiosa com a solució a excepció del Foraster i de la Cecília que
busquen una via científica. Dins d’aquest conflicte col·lectiu, el conflicte regeneracional es
dóna perquè és la pròpia societat la que no vol progressar ni canviar les tradicions del seus
avantpassats, tot això es causa del seu fanatisme religiós. És aquest fanatisme religiós que
el provoca l’enfrontament ideològic entre el que creuen en la ciència com a possible solució
a la sequera i els que pensen que les aigües dels gorgs son intocables i sagrades i és obra
de Déu el fet que hagi sequera.
 8. Les forces immobilistes i reaccionàries i les forces del progrés

Al bàndol de les forces immobilistes i reaccionàries es trobarien els poderosos del poble
com el batlle, el cacic i el mossèn. Aquests s’oposaran totalment al llarg de l’obra als
propòsits del Foraster i de la Cecília, a través de diàlegs en contra i fent ús del seu poder
per a expulsar el Foraster del poble. Mentre el poble és ignorant ells poden exercir el seu
poder. Tot i així, el batlle del poble canvia la seva actitud front el Foraster i decideix donar
suport al seu projecte oposant-se a les prohibicions de la seva dona, del mossèn i d’en
Pere.

En canvi, les forces del progrés són la Cecília i el Foraster, que venen de la ciutat, i
ofereixen noves idees per a posar fi a les convencions religioses l’estultícia, ja que segons
ells la secada obeeix a causes naturals i només per medis naturals s’ha de buscar el remei,
no per una via divina.

9. Vergés i el Foraster: actituds davant la tradició i la natura

El foraster és el personatge que rebutja la tradició i la ignorància i que per aquest motiu vol
fer al poble reaccionar, a fer-los obrir els ulls a la realitat eu el poble només fa cas de la
llegenda de les aigües de la Verge i de idees que no són veritat, la qual cosa no porta
enlloc. La seva posició davant la natura és que la secada obeeix a causes naturals o han de
buscar, per tant, el remei per medis naturals i que només pot tractar la natura qui sap
entendre-la i estimar-la.

En canvi, Vergés no es mostra a favor de la tradició però tampoc en contra, és un

personatge conformista, al qual li sembla poètic i commovedor el fet que la gent del poble
pregui i pelegrini però no s’endinsa dins el pensament del poble. A més, per Vergés la
natura és “com una mare que de vegades es tractada amb desamor”

10. Oposicions ideològiques: tradició i modernitat, religió i raó, obscurantisme i

ciència, ignorància i coneixement, camp i ciutat, acció i inacció, vida i mort,
fatalitat i transformació

Pel que fa a les idees, queda molt clara la contraposició entre valors positius que s’associen
a la idea de modernitat i procés d’individualització (consciència, voluntat i acció) i els valors
negatius que queden vinculats al conservadorisme i a la manipulació religiosa.

Tradició i modernitatà A Aigües encantades la tradició ve representada pels poderosos del

poble com el Mossèn Gregori o el Pere Amat, el cacic. Mentre que la modernitat està
vinculada al foraster i a la Cecília.
El poble estarà dividit en aquestes dues ideologies: les que pensen que les aigües dels
gorgs podrien salvar la sequera del poble i el que pensen que les aigües són sagrades i no
es poden manipular. El poble es nega perquè aquest fet trencaria amb el que ells han cregut
tradicionalment.

Religió i raóà Aquesta oposició també és present. Ja que el poble no es racional, i pensa
que és un fenomen diví el fet que no plogui al poble i per aquest motiu pelegrinen i preguen
per a que plogui. En canvi, les forces modernistes en aquest cas la Cecília i el foraster, són
racionals, i són capaços d’arribar ala conclusió de què es poden aprofitar les aigües que
generen el gorgs per acabar amb la sequera del poble, però aquestes aigües es consideren
sagrades per a la gent del poble. Cal remarcar que la religió tenia una influència asfixiant en
la societat del segle XX. Les oracions i els precs del mossèn per aconseguir el miracle de la
pluja contrasten amb la solució científica que proposa el Foraster.

Obscurantisme i ciènciaà El poble és obscurantista, pensa que tot és obra de Déu i es nega
a la cultura i a instruir-se. Aquest fet és culpa en part del mestre del poble, Vergés, que el
seu caràcter vacil·lant impedeix que tingui lloc aquesta tasca i també són culpables els
poderosos del poble que els convé aquesta ignorància. En canvi, un cop més, són el
foraster i la Cecília els que creuen en la ciència i en que és aquesta ciència la solució al
problema de la manca d’aigua, ja que el poble pensa que les aigües estan estancades però
la geologia indica que és aigua corrent, viva i fertilitzadora que passa per la superfície sense
reportar cap mena de benefici.

Ignorància i coneixement à Puig i Ferrater no culpa al poble de la seva ignorància, deixa clar
que els culpables són les forces oligàrquiques. El poble és representat com una pedra que
continua ancorada en la tradició i el passat. El Foraster intenta posar un mirall davant la
ignorància de la gent del poble, fet que els fa reaccionar amb violència i amb ganes de
destruir aquell que els ha encès la llum dels defectes de la seva ignorància.

Camp i ciutat à L’obra escriu en un moment molt concret de la història catalana: el moment
de l’aparició d’un món urbà més desenvolupat que xoca amb la immobilitat. Els personatges
que personifiquen el progrés (Cecília o Foraster) s’ha educat a la ciutat, mentre que els
personatges que personifiquen l’endarreriment i la ignorància, que rebutgen el progrés
provenen del món rural. Aquest enfrontament està històricament documentat: els joves
artistes de comarques emigraven a Barcelona per poder expressar lliurement el seu art i les
seves idees de progrés.

Acció i inaccióà Mentre que els personatges que personifiquen el progrés actuen per a fer
canviar la situació (Foraster i Cecília), la resta només preguen i no actuen esperant la pluja
com un miracle.

Vida i mortà
Fatalitat i transformacióà Segons el poble, només un miracle pot salvar el poble de la
sequera i que si no plou és com a conseqüència dels seus pecats. No plou perquè no ha de
ploure. En canvi, la Cecília i el foraster són partidaris de la transformació i nous projectes de
progrés per a aportar aigua i salvar al poble de la sequera.

11. Vitalisme i regeneracionisme en Cecília i el Foraster

Tant la Cecília com el Foraster fan una exaltació de la vida com a valor suprem, tenen un
caràcter original, no pensen com la resta de la gent del poble i volen ser lliures. És aquest
esperit lliure el que els porta a voler progressar i a ajudar al poble a progressar, malgrat el
seu esforç inútil. Són personatges que es mouen per l’individualisme, es mantenen
coherents amb ells mateixos passi el que passi encara que fracassin, com l’exemple del
poble. Cecília i el Foraster exemplificarien el pol positiu del ventall de valors.

El foraster és el personatge sobre el qual recauen els valors de l’individualisme, del

vitalisme i del coneixement intuïtiu i suggestiu del món. Mentre que la Cecília exemplifica el
personatge que, des de la consciència acaba prenent una decisió que l’individualitza
respecte a la resta de la societat.

12. Elements simbòlics: l’aigua, l’ocell i la tempesta

Els elements simbòlics que es poden trobar a Aigües encantades són: L’aigua, l’ocell i la
tempesta.

L’aigua: Al diàleg final entre Vergés i Cecília, Cecília li diu a Vergés que es quedi entre les
aigües encantades (les forces immobilistes) i Vergés respon que ella marxa cap a unes
aigües tèrboles i sorolloses tan estèrils com les seves. És a dir, per a Vergés la decisió de
Cecília és inútil ja que no aconseguirà res. En canvi, Cecília vol arriscar i progressar lluny de
les aigües encantades i de les gallines que representen el poble incapaç de superar-se i de
convertir la seva vida en un acte de creació personal deliberat.

L’ocell: Per a Vergés, Cecília és un àliga tancada en un galliner (pel seu caràcter tan
diferent al de la gent del poble), i Cecília diu que li agradaria tenir ales per dominar el món
(per regenerar la societat, ser lliure..). Per aquest motiu, quan Cecília abandona el poble diu
que l’àliga abandona el galliner per sempre, perquè vol ser lliure i no estar lligada ni a
l’autoritarisme del seu pare ni a la ignorància del poble, i marxa en la recerca del progrés.

La tempesta: La tempesta esdevé un símbol en el moment que acaben el discurs del

foraster informant sobre els possibles projectes per acabar amb la sequera i el discurs de
Mossèn Gregori que diu que les Aigües del Gorgs són sagrades. Una vegada acabat el
discurs d’aquest últim comença a ploure i hi ha una tempesta, la qual cosa es identificada
pel poble com un senyal de Déu per no fer cas a les paraules del foraster i seguir amb les
seves creences religioses.

Altres elements simbòlics que es poden trobar són: el so de les campanes en certs
moments o la situació de camp rural/camp urbà.