TEMA 1: SISTEMA DE SANCIONS PENALS. Penes i mesures de seguretat.

Sistema de
penes al Codi penal espanyol.

El dret penitenciari es el sistema de normes referides al compliment de les penes i mesures

cautelars en medi tancat. El dret penitenciari no correspon exactament amb el dret d’execució
penal, hi ha una bona part de coincidència, però no coincideix perquè el segon fa referència a
les penes no privatives de llibertat, i el dret penitenciari només tracta el medi penitenciari,
però també normes que fan referència als presos preventius o persones que estan en un règim
de tancament.

Tindrem els penats que compleixen pena de una sentencia ferma, i els preventius que
compleixen una prevenció cautelar.

El dret no s’acaba a les portes de les presons.

Veurem que hi ha a més del principi constitucional de que els jutges a part de dictar sentència
han de vetllar per la seva execució, i hi ha una figura del jutge que és conseqüència de la
voluntat de sotmetre l’activitat penitenciaria al control jurisdiccional.

El principi de legalitat té varies garanties, garantia penal, criminal, jurisdiccional i d’execució.

En l’art. 3 CP es diu: “No podrá ejecutarse pena ni medida de seguridad sino en virtud de
sentencia firme dictada por el Juez o Tribunal competente, de acuerdo con las leyes
procesales”. En realitat s’està regulant la garantia jurisdiccional. La garantia d’execució es troba
en el número següent: “Tampoco podrá ejecutarse pena ni medida de seguridad en otra forma
que la prescrita por la Ley y reglamentos que la desarrollan, ni con otras circunstancias o
accidentes que los expresados en su texto. La ejecución de la pena o de la medida de seguridad
se realizará bajo el control de los Jueces y Tribunales competentes”.

En l’actualitat trobem que la normativa penitenciaria es troba al reglament penitenciari, això

va suposar l’aprovació de la llei 1/1979, la primera llei orgànica que es va aprovar després de
l’aprovació de la constitució. La llei orgànica té uns 80 articles.

1. LES SANCIONS PENALS

la forma punitiva més important és la pena
- Mesures de seguretat
- Conseqüències accessòries
- les mesures aplicables als menors infractors (14-18 anys)
- penes aplicables a les persones jurídiques
- la reparació del dany (és un contingut propi de la responsabilitat civil derivada del
delicte, tot i que la reparació del dany es pot incloure dins del sistema de sancions
penals)
1.1. RELACIÓ ENTRE LES PENES I LES MESURES DE SEGURETAT
- DUALISME

Al llarg del s. XX es va anar imposant el sistema dualista. Karl Stooss va proposar per al CP
un sistema de penes per als declarats culpables i mesures de seguretat per als no
imputables, però també excepcionalment per als culpables, és a dir, hi ha casos que
s’afegeixen mesures de seguretat a les penes.

Avançat el temps aquests sistemes dualistes en alguns països es van anar llimant les
diferencies, arribant al CP de 1995 (codi penal de la democràcia, que recollís els principis
constitucionals). El legislador s’enfrontava amb que les mesures de seguretat no s’havien
de canviar radicalment, en relació als imputables es podia imposar una mesura
d’internament per temps indeterminat, això havia portat a que alguns advocats preferien
aconseguir una pena atenuada que no pas una declaració d’imputabilitat.

La llei de perillositat i rehabilitació social de 1970, aquesta llei preveia un sistema de

mesures de seguretat a persones que havien comés fets delictius i a aquelles que havien
comés estats perillosos (prostitució, alcoholisme, homosexualitat, drogoadicció).

Nou monisme: formalment hi ha penes i mesures, però substancialment són la mateixa

cosa perquè així deriva de la idea de crear un sistema penal únic i coherent basat en els
principis constitucionals.

o Les garanties jurídiques abans eren pròpies de les penes però no de les
mesures, aquestes també s’hauran d’aplicar a les mesures, i es suprimeixen les
mesures predelictuals.
o La finalitat de les penes i les mesures ha de ser essencialment la mateixa
perquè l’art. 25.2 CE estableix que les penes i mesures estan orientades a la
reinserció social.
o Les penes es basen en la culpabilitat de l’autor del fet (art. 5 CP),, en les
mesures de seguretat no passa perquè aquestes s’havien previst com a no
imputables o semiimputables.
o Hi ha una diferencia en el règim d’imposició, les normes de les mesures són
més flexibles.
o El règim d’execució de les mesures de seguretat és més flexible que els de les
penes.

Cal desvincular la idea de perillositat criminal de la de perillositat social, aquest concepte

està evolucionant al concepte de risc, el risc és una situació, no és tant la persona que és o
no perillosa, que evoluciona, de manera que pot ser evaluat en cada moment. En el CP les
mesures de seguretat poden tenir dos àmbits d’aplicació, en el CP del 95 només es van
introduir mesures per persones inimputables (eximent completa) o semiimputables.

En els casos de l’art. 20 CP s’imposa una mesura de seguretat, i en l’art. 21 s’imposa pena +
mesura de seguretat. El CP va prohibir les mesures de seguretat acumulatives, però això ha
reaparegut en forma de llibertat digital, la reforma de 2010 complementada per la de 2015
va introduir la mesura de seguretat de llibertat vigilada, per a ser complerta després de la
extinció de la pena. És a dir el que es volia acumular que eren les penes acumulatives es
torna a imposar en aquesta reforma.

- MONISME

Només hi ha una forma de resposta al delicte, que es basa essencialment en la pena, que
és la resposta proporcional al delicte que ha comés una persona que ha estat culpada del
fet.

Les mesures de seguretat entren en escena a finals del s. XIX, alguns autors van defensar
inclús que havien de substituir a les penes. A Espanya hi va haver Joel Montero que va
escriure sobre la protecció sobre els criminals, és a dir, unes mesures que es preocupessin
de corregir als infractors. El que predominava era la idea de convertir en no nociu alguna
cosa que ho és per la societat (teoria d’inocuització).
2. LES PENES

D’una manera molt resumida podem distingir entre:

- sistemes bipartits: es basen en la pena de presó i la pena de multa

- sistemes tripartits: en els quals tenen un pes important altres penes

En l’actualitat les penes privatives són les més usuals, però des de meitats del s. XX hi ha països
que busquen formes punitives alternatives a la privació de llibertat, ja que té uns efectes
importants. I hi ha països que han desenvolupat un seguit de penes diferents a les de presó i
de vegades tenen la denominació de “penes de compliment en la comunitat”, és a dir, el
subjecte segueix fent la seva vida però de manera limitada.

El CP espanyol descriu un sistema que en aparença sembla multipartit, però si fem un estudi
en la pràctica de com es fan efectives el sistema és bipartit.

Podem comparar un país amb un altre sobre quin sistema és més punitiu que un altre, per fer-
ho podem observar la pena de presó permanent revisable (la tenim des de la reforma de
2015). Després també podem observar la llargada de les penes de privació, a Espanya les
penes són molt llargues, no com en el països nòrdics on les penes són com a màxim de 15
anys.

En la part especial és on hi ha la clau ja que és on es diu la pena de cada delicte, aquí trobem
que els màxims previstos en general, a espanya els mínims són molt alts.

Un sistema pot ser més o menys flexible, la clau és més la flexibilitat que la gravetat exacta,
quin es el marge de discrecionalitat judicial, tots els CP tenen un marge de discrecionalitat.

Sistema de circumstàncies modificatives de la responsabilitat, aquestes poden ser agreujants,

atenuants o la de parentiu. És un catàleg tancat.

2.1. LES PENES EN EL CODI PENAL

Pel que fa a la seva naturalesa (es basa en els drets afectats per la pena):

- penes privatives de llibertat

- restrictives de dret
- multa

Pel que fa a la gravetat (art. 33 CP):

- greus (privatives de llibertat)

- menys greus (privatives de drets)
- lleus (multes)

És una pena greu la prohibició d’aproximar-se a la víctima per un temps de 5 anys, la suspensió
de càrrec públic per més de 5 anys, i en canvi, la presó per 4 anys i 11 mesos és una pena
menys greu. Només té en compte la durada, no el fet intrínsec.

Pel que fa al règim d’imposició:

- Penes principals: tenen autonomia d’imposició

Són aquelles que tenim previstes per a cada delicte en la part especial del codi. Les penes
privatives de dret, poden aparèixer com a pena principal i com a pena accessòria.
 - Penes accessòries (art. 54 a 57 CP): segueixen a una de principal

D’entrada s’han de imposar pel mateix temps que duri la pena privativa de llibertat, però
hi ha casos en els quals es pot imposar durant un temps més llarg. Es poden entendre com
un residu d’una època en que les penes tenien un caràcter estigmatitzant, és a dir, que
quan es condemnava a algú senyalava un apartament de la societat, sinó que no només
se’l privava de llibertat sinó que havia de tenir un suplement punitiu (prohibició del dret de
sufragi). O poden ser interpretaves amb una altra finalitat, algunes penes accessòries s’han
incrementat en àmbit com la violència domèstica, com la pena d’allunyament que és una
pena de prohibició d’aproximament i comunicació amb la víctima, això és per posar
obstacles a que torni a delinquir i per protegir a una víctima o víctimes concretes. Per tant,
són com una mena de mesures de seguretat però estan previstes en el CP i han d’imposar
d’acord amb un mecanisme

TEMA 2 LES PENES PRIVATIVES DE LLIBERTAT

Hi ha 4 penes privatives de llibertat:

- La presó permanent revisable (introduïda a partiré de la reforma del 2015)

- La presó: històricament, hi havia diferents tipus de penes de presó (presó major,
menor, arrest major i menor...). es va considerar que això era un vestigi històric que no
aportava res, determinant-se que la presó havia de fixar-se seguint sempre els
mateixos criteris, fixant-se per tant, una única pena de presó.
- La localització permanent
- La responsabilitat personal subsidiària per impagament de multa

En l’art. 35 CP, es determinen aspectes relatius a les lleis (LO 1/1989). El CP te regles sobre el
compliment (apart del que diu la llei especifica).

Art. 36 CP

Abans tenia poc contingut, però ha evolucionat al llarg del temps. L’any 2003, es va reformar
molt, incloent-hi el període de seguretat. Es el nom que es va posar, a partir de la preocupació
del compliment íntegre de les penes. La dreta política va utilitzar com a bandera, ja que es
partir d’un diagnòstic, considerant-se que hi havia un problema, pel fet que la ciutadania es
veia defraudada, ja que les persones sotmeses a penes privatives de llibertat no complien la
pena. El temps de seguretat es un temps que es fixa en la sentencia, que es el temps mínim
que ha de passar abans que el condemnat pugui beneficiar-se o accedir al tercer grau
penitenciari.

Des de l’any 1979, no hi havia limitacions penals per a que el penat pogués accedir, d’acord a
les seves necessitats de tractament i evolució, al tercer grau. Es va generar un sentiment
utilitzat per la dreta política per introduir una reforma al CP, sota la idea del compliment
integre de la pena. Es va debatre sobre la integritat o efectivitat de la pena.

- Totes les modificacions que fa la dreta, essencialment no son modificades pels partits
de dreta.

Aquesta reforma es manté en l’actualitat, hi van haver unes lleus modificacions, però
l’estructura es manté.
Art. 36.1 CP, la pena de presó permanent revisable

“La clasificación del condenado en el tercer grado deberá ser autorizada por el tribunal previo
pronóstico individualizado y favorable de reinserción social, oídos el Ministerio Fiscal e Instituciones
Penitenciarias, y no podrá efectuarse:”

 a) Hasta el cumplimiento de veinte años de prisión efectiva, en el caso de que el penado lo

hubiera sido por un delito del Capítulo VII del Título XXII del Libro II de este Código.

 b) Hasta el cumplimiento de quince años de prisión efectiva, en el resto de los casos.

Art. 36.2 CP pena de presó

“2. La pena de prisión tendrá una duración mínima de tres meses y máxima de veinte años, salvo lo
que excepcionalmente dispongan otros preceptos del presente Código”

Aquesta norma prové del Codi del 1995. Aquest es va fer sota la idea que s’havia de suprimir
les penes curtes de llibertat, i evitar les penes més llargues, a partir de la idea que la presó
havia d’estar orientada al que fixa l’art. 25 CE, la reinserció social. Els beneficis que es poden
obtenir en un tractament penitenciari curt es poden aconseguir. Enlloc de penes de presó
inferiors als 6 mesos, es fixaven altres tipus de penes, menys gravoses socialment.

L’any 2003, es va baixar el mínim de les penes de presó dels 6 mesos, fins als 3 mesos (es va
adduir que les penes de presó de cap de setmana no funcionaven, o que els treballs en
benefici de la comunitat no funcionaven). Es va abaixar el mínim.

Pel que fa a les penes més llargues, es fixa el límit màxim es de 20 anys, ara bé, aquest es pot
superar (assassinat té una pena de 25 anys de presó) la redempció era una pena que consistia
en que per cada dos dies de treball, als penats se’ls descomptava un dia de pena. Amb els
anys, aquest sistema es va anar generalitzant, convertint-se en una forma rutinària de limitar
el rigor punitiu del CP franquista. Ara bé, no hi havia treball per a tots els que volien. El Codi
del 1995 va suprimir la pena de redempció. Tot i que va aprovar-se en un context en el que
l’eix era la reinserció social, per una mala legislació, va comportar un increment de les penes,
ja que no hi va haver cura a l’hora de fixar els tipus penals, augmentant la població
penitenciaria.

“Cuando la duración de la pena de prisión impuesta sea superior a cinco años, el juez o tribunal podrá
ordenar que la clasificación del condenado en el tercer grado de tratamiento penitenciario no se
efectúe hasta el cumplimiento de la mitad de la pena impuesta.”

Això es una decisió del jutge sentenciador, s’ha d’estar al que disposa la sentencia ferma. Es
una qüestió facultativa. Ex: en la sentencia del procés, no es va fixar un període de seguretat.

“En cualquier caso, cuando la duración de la pena de prisión impuesta sea superior a cinco años y se
trate de los delitos enumerados a continuación, la clasificación del condenado en el tercer grado de
tratamiento penitenciario no podrá efectuarse hasta el cumplimiento de la mitad de la misma:

ha alguns delictes en els que el tribunal esta obligat a posar període de seguretat.

- Delictes de terrorisme
- Delictes comesos en el si d’organitzacions o grups criminals
- Delictes de l’art. 183 (abusos o agressions sexuals contra menors de 15 anys)
 - Delictes sexuals contra menors d’edat (pornografia infantil i altres, quan la víctima
sigui menor de 16 anys)

En aquests casos, hi ha una vàlvula d’escapament. S’estableix una via per a que no s’imposi
període de seguretat. En aquest cas, es deixa en mans del jutge de vigilància:

“El juez de vigilancia, previo pronóstico individualizado y favorable de reinserción social y valorando,
en su caso, las circunstancias personales del reo y la evolución del tratamiento reeducador, podrá
acordar razonadamente, oídos el Ministerio Fiscal, Instituciones Penitenciarias y las demás partes, la
aplicación del régimen general de cumplimiento (podrá eliminar el periode de seguretat), salvo en los
supuestos contenidos en el párrafo anterior.”

“3. En todo caso, el tribunal o el juez de vigilancia penitenciaria, según corresponda, podrá acordar,
previo informe del Ministerio Fiscal, Instituciones Penitenciarias y las demás partes, la progresión a
tercer grado por motivos humanitarios y de dignidad personal de penados enfermos muy graves con
padecimientos incurables y de los septuagenarios valorando, especialmente su escasa peligrosidad.”

Art. 37 regulació de la localització permanent

Té una durada de fins a 6 mesos, es pot imposar com a pena principal, o com una forma de
complir la responsabilitat personal subsidiària en cas d’impagament de multa. Pot tenir la
forma d’arrest domiciliari. La localització permanent es pot entendre de forma flexible. Es
preveu que la localització permanent es podria complir en règim de cap de setmana (aflora la
vella pena de cap de setmana).
“el Juez podrá acordar en sentencia que la pena de localización permanente se cumpla los sábados,
domingos y días festivos en el centro penitenciario más próximo al domicilio del penado”

Art. 38, en relació amb l’art. 34 CP

Es te en compte aquells casos en que la persona condemnada prové d’un regim de presó
preventiva. Aquesta presó no es una pena, es una mesura cautelar. No es una pena anticipada

“1. Cuando el reo estuviere preso, la duración de las penas empezará a computarse desde el día en que
la sentencia condenatoria haya quedado firme.

2. Cuando el reo no estuviere preso, la duración de las penas empezará a contarse desde que ingrese en
el establecimiento adecuado para su cumplimiento.”

Art. 75 i ss un concurs real de delictes (quan s’han de complir totes les penes)

Dos situacions:

. Penes que es poden complir de forma simultània (pena d’inhabilitació o multa amb la pena de
presó).

. Penes que no es poden complir de forma simultània (dues penes de presó). En aquest cas,
s’haurà de complir una rere l’altra (art. 76 CP fixa els límits d’aquest compliment de penes).

Refundició de la pena: diverses penes que s’han de refondre en una. Això respon al principi
d’unitat d’execució. Quan un subjecte entra en un centre penitenciari per complir una o varies
penes, no es fixa un regim diferenciat per cada pena. S’ha de valorar cada cas particular, per
tractar-lo. Totes les penes s’executen d’acord amb les regles d’individualització del sistema de
compliment.

Art. 78 i 78 bis

“1. Si a consecuencia de las limitaciones establecidas en el apartado 1 del artículo 76 la pena a cumplir
resultase inferior a la mitad de la suma total de las impuestas, el juez o tribunal sentenciador podrá
acordar que los beneficios penitenciarios, los permisos de salida, la clasificación en tercer grado y el
cómputo de tiempo para la libertad condicional se refieran a la totalidad de las penas impuestas en las
sentencias.”

Si com a conseqüència de les limitacions de l’article 76, resultes una pena a complir, inferior a
la meitat de la suma de totes les exposades.

Que son les presons, com a espai de compliment de penes privatives de llibertat?

En el nostre sistema jurídic, la pena privativa de llibertat resulta fonamental en el sistema

penal i punitiu espanyol. Es la pena per excel·lència. David Garland, sociòleg, qualifica la presó
com una institució vestigial, que ha sobreviscut a la seva funció. La presó, actualment, ja no
compleix la funció per la qual va ser creada, però es manté mentre no es trobi una solució
millor al problema de la delinqüència. Anar a la presó te un efecte brutalista i criminògen, que
acaba generant delictes. La gent quan surt de la presó, esta pitjor o millor?

La presó ha existit sempre?

La manera amb que es responia normalment al delicte, no era tancar a la persona durant un
determinat període de temps, sinó que eren llocs on, de manera temporal, una persona
esperava judici o mentre es pensava que es feia amb ell. No era un sistema regular de resposta
al delicte. El panorama punitiu penal de l’antic regim eren les penes cruels, infamants (pena de
mort, humiliacions, tortures...).

. Arbitrarietat: hi havia uns marges d’il·legalitat, no es castigava sempre el mateix, depenia dels
capricis, de la benevolència dels governants... ara bé, amb el pas del temps, es van produir
situacions que es poden entendre com antecedents del sistema penitenciari. En països
capitalistes, hi havia cases de treball, eren espais on es tancaven persones que tenien una vida
ociosa, que molestaven, però les quals interessava educar per contribuir al sistema capitalista
(Països Baixos S.XVIII). Foucault, a “Vigilar i castigar”, es fa un estudi de la història de les
presons. Els feien treballar, per crear una classe social treballadora. A la presó, es fonamental
el treball i la disciplina.

Howard va fer un informe sobre com estaven les pressions a Anglaterra i Gales, va fer
recomanacions, que es van acabar convertint en les bases del sistema penitenciari (separar
presos segons l’edat, la perillositat, la classificació...).

. A partir de la Rev. Francesa i la Il·lustració, Beccaria va criticar el sistema de l’Àntic Règim,

proposant la creació d’un nou sistema per respondre al delicte, en base a les idees de la
Il·lustració. Pensava que era mes eficaç la certesa de la pena que no pas la seva gravetat.

. Jeremy Bentham, a el Panòptic, determina que la presó ideal es aquella en la que es pot
observar el comportament dels interns, essent aquella on es pot controlar més bé els presos.
Es vol que el pres es senti observat i controlat.
. Sistema Filadèlfic: es va implantar en primer lloc a Pennsilvania. El pres es troba totalment
incomunicat, únicament se li deixava llegir la Bíblia. Tenia una vocació penitencial, de redimir
el pecat (que era el delicte). Aquest sistema no va funcionar a Europa.

. Sistema Auburn: “Silent System”. Aquest sistema es basava en el treball i els càstigs corporals.
Es fonamentava en el silenci, la disciplina i l’obediència.

. Elmira, 1876: aquest sistema va tenir bastant seguiment. Els espais de la presó havien de ser
més amables, evitant la idea del enclaustrament. Hi havia d’haver escoles, biblioteques,
exercici físic... treball durant el dia i educació durant la nit. L’orientació era formadora.

. Cap d’aquests sistemes va predominar a Espanya. Va triomfar el sistema progressiu, com

altres llocs a Europa. Es basava en el sistema de compliment establert pel Coronel Montesinos
a la presó de València.

La idea de que el pres ha d’anar evolucionant al llarg de la seva condemna, passant de fases
amb més restricció a fases amb més confiança que vagi guanyant llibertat de forma
progressiva.

- Inicialment, hi havia una fase d’aïllament (“fase de los hierros”).

- Fase de treball
- Fase intermèdia
- Llibertat condicional

El sistema progressiu va acabar derivant en la idea de graus. La idea fonamental es que s’ha de
buscar el tractament penitenciari, basant-se en la individualització i l’aplicació dels
coneixements científics.

Separar en graus (1er, 2n, 3er i 4rt)

D’acord amb la llei, els penats podrien ser classificats directament amb un 3er grau, no hi ha
cap norma que digui el contrari). el sistema d’individualització ho permetria.

El sistema d’individualització científica es diferent al sistema progressiu. S’ha d’adequar, des

del primer moment, el regim de vida a la presó a les necessitats de cada pres.

TEMA 3: LES PENES NO PRIVATIVES DE LLIBERTAT

Les penes es poden classificar en 3 grups:

- Penes privatives de llibertat

- Penes de compliment en la comunitat (penes privatives o restrictives de drets)
- Penes pecuniàries

Es pot fer una divisió d’aquestes 3 classes, tenint en compte, no nomes la naturalesa (el be
jurídic afectat la limitació de drets), sinó també la seva gravetat (aplicar les penes privatives als
casos més greus, hi haurien 3 nivells de gravetat).

Lògica gradualista o proporcionalista (pena més gravosa, depenent de la gravetat del dany o
delicte). Aquest model teòric no correspon exactament al previst en el sistema espanyol.

Les penes que aquí s’anomenen privatives de drets, sovint apareixen acumulades a la pena de
presó (penes de multa acumulades a les de presó).
L’estudi de les penes, en el seu conjunt, s’ha de posar en el marc de les penes alternatives a la
presó, com a opció político- criminal. Es una opinió compartida doctrinalment i políticament,
de reduir a la mínima expressió les penes de presó. Concepte de victimització terciària (no
nomes als presos, es genera un impacte addicional per al seu entorn). Les penes de presó
també generen un gran impacte econòmic (l’estada en presó d’una persona genera molts
costos per a la societat: mantenir els presos, construir centres penitenciaris...). hi ha moltes
raons per les quals, s’hauria de reduir les penes de presó, concretant-se amb alternatives a la
presó.

Els estats europeus han fet esforços per reduir les penes de presó (a Espanya, s’ha avançat poc
en aquesta qüestió). S’ha criticat l’efecte d’extensió de la xarxa, s’ha constatat que el fet de
posar en marxa penes que, teòricament neixen com alternativa a la presó, tenen un efecte
contrari, impliquen majors nombres d’ingressos a la presó. Que es pot fer per evitar aquest
efecte pervers?

El fet de que es vagi estenent l’ús d’aquestes penes (sobretot penes de compliment en la
comunitat), suposar un evolució de la concepció punitiva. Es important l’element de la
voluntarietat. El futur de les penes passa pel fet que es potenciaran les penes basades en la
voluntarietat.

Penes restrictives de drets (privatives)

2 classes de penes:

 Penes en que predomina l’efecte d’incapacitació: doctrina de la prevenció especial,

que en sentit negatiu, vol dir la impossibilitar al subjecte, a cometre altres delictes (es
la incapacitació). Aquest efecte es materialitza en una sèrie de prohibicions i
inhabilitacions (art. 39 CP)
a) La inhabilitación absoluta.
b) Las de inhabilitación especial para empleo o cargo público, profesión, oficio, industria o
comercio, u otras actividades, sean o no retribuidas, o de los derechos de patria potestad,
tutela, guarda o curatela, tenencia de animales, derecho de sufragio pasivo o de cualquier otro
derecho.
c) La suspensión de empleo o cargo público.
d) La privación del derecho a conducir vehículos a motor y ciclomotores.
e) La privación del derecho a la tenencia y porte de armas.
f) La privación del derecho a residir en determinados lugares o acudir a ellos.
g) La prohibición de aproximarse a la víctima o a aquellos de sus familiares u otras personas que
determine el juez o el tribunal.
h) La prohibición de comunicarse con la víctima o con aquellos de sus familiares u otras
personas que determine el juez o tribunal.
i) Los trabajos en beneficio de la comunidad.
j) La privación de la patria potestad.

Això genera un dubte, i es com aquestes penes es poden fer compatibles amb la idea
de reinserció social. Es diu que quan l’art. 25.2 CE, quan estableix que les penes han
d’estar orientades a la reinserció, aquest fa referencia a les penes privatives de
llibertat. També es diu que la reinserció social no es la única finalitat de les penes.

 Penes en que el contingut predominant es de reinserció i reparació: responen a un

model punitiu reparador-resocialitzador (pena de treball en benefici de la comunitat).

Diferencia entre pena d’inhabilitació absoluta i especial

. Inhabilitació absoluta: te un abast més gran, afecta a tots els honors i càrrecs públics que
tingui el penat, encara que siguin electius (art. 41 CP). Qualsevol càrrec públic, es queda
inhabilitat per ser funcionari o tenir cap càrrec públic. Normalment te una durada més llarga
que la inhabilitació especial.

. Inhabilitació especial:

Diferencia entre inhabilitació i suspensió

. Inhabilitació: suposa la privació definitiva del càrrec i la incapacitat de tornar-lo a tenir,

mentre duri la condemna. Un cop passin els anys de la pena, la persona podrà tornar a accedir,
però passant tots els procediment i les condicions que s’exigeixin.

. Suspensió: deixa de tenir i exercir el càrrec durant el temps de la condemna, però un cop
s’acaba aquesta, torna de forma automàtica a ocupar el càrrec.

Penes en les que predomina la incapacitació

Inhabilitació especial per al exercici del sufragi passiu (art. 44 CP): es una de les inhabilitacions
que s’imposen de forma més regular a la pràctica

Inhabilitacions especials per a professió, ofici, industria, comerç o altres activitats i per exercir
la pàtria potestat (art. 45, 46 CP): les activitats que es determinin en la sentencia.

Privació del dret de conduir (art. 47 CP): es una pena que ha guanyat protagonisme, derivat de
l’augment dels delictes contra la seguretat vial

Treballs en benefici de la comunitat (art. 49 CP)

Aquesta pena va ser introduïda al CP del 1995, però d’una forma molt residual, en cap cas es
preveia com una pena principal, sol es podia imposar com a substitució, o per impagament de
multa. El 2003 però, se li va donar mes importància, es va preveure com a pena principal. Vam
començar a imposar-se més penes. Els tribunals, condemnaven molta gent, però hi havia un
problema, es que hi havia molta gent que estava pendent de complir la pena, ja que era feina
de l’administració.

Condicions:

- No es podran imposar sense el consentiment del penat

- Consisteixen en prestar una cooperació no retributiva en determinades feines
d’activitat pública, que els subjectes compensen a la comunitat pel dany que han
causat.
- L’execució es farà sota el control del jutge de vigilància penitenciaria
- En cas que el subjecte no compleixi amb el treball, el CP preveu un règim flexible per
als casos d’incompliment

Penes pecuniàries

La única pena pecuniària es la multa. El comís no es una pena, sinó que es una conseqüència
accessòria (entraria dins l’apartat de penes, però no es una pena en sí, es una conseqüència).

Avantatges:

- No te uns costos econòmics

Inconvenients:

- Dificultat d’assegurar aspectes essencials de la pena (personalitat i no transferibilitat).

La pena pot eludir-se, si no la paga el penat i la paga una altra persona

Dies multa:

La pena de multa (art. 50 CP)

1. La pena de multa consistirá en la imposición al condenado de una sanción pecuniaria.

2. La pena de multa se impondrá, salvo que la Ley disponga otra cosa, por el sistema de días-multa.

3. Su extensión mínima será de diez días y la máxima de dos años. Las penas de multa imponibles a
personas jurídicas tendrán una extensión máxima de cinco años.

4. La cuota diaria tendrá un mínimo de dos y un máximo de 400 euros, excepto en el caso de las
multas imponibles a las personas jurídicas, en las que la cuota diaria tendrá un mínimo de 30 y un
máximo de 5.000 euros. A efectos de cómputo, cuando se fije la duración por meses o por años, se
entenderá que los meses son de treinta días y los años de trescientos sesenta.

5. Los Jueces o Tribunales determinarán motivadamente la extensión de la pena dentro de los

límites establecidos para cada delito y según las reglas del capítulo II de este Título. Igualmente, fijarán
en la sentencia, el importe de estas cuotas, teniendo en cuenta para ello exclusivamente la situación
económica del reo, deducida de su patrimonio, ingresos, obligaciones y cargas familiares y demás
circunstancias personales del mismo.

6. El tribunal, por causa justificada, podrá autorizar el pago de la multa dentro de un plazo que no
exceda de dos años desde la firmeza de la sentencia, bien de una vez o en los plazos que se determinen.
En este caso, el impago de dos de ellos determinará el vencimiento de los restantes.

Es pot imposar segons el sistema de dies multa o segons el sistema proporcional.

Es pot variar l’import de la multa, si després de la sentencia varia la situació econòmica del
penat (art. 50 i 51 CP).

Impagament (art. 53 CP)

En cas d’impagament, s’ha d’anar a la via d’apremi. Primer de tot, cal acudir a l’execució
forçosa, aquests recursos ensopeguen amb el fet que la persona pugui tenir recursos, amb els
quals es puguin satisfer el pagament.

La suspensió (Art. 80 i ss)

Es vol evitar que les persones que han estat condemnades a pena de presó, per delictes no
massa greus, i que sigui la primera vegada que delinqueixi, puguin entrar en un centre
penitenciari comportaria un risc de contagi delictiu, afavorir la perpetuació de la delinqüència.
En la pràctica, s’utilitza sovint aquesta. Es una decisió discrecional dels jutges. Aquest ha
d’atendre a les circumstancies personals relacionades amb el condemnat.

Para adoptar esta resolución el juez o tribunal valorará las circunstancias del delito cometido, las
circunstancias personales del penado, sus antecedentes, su conducta posterior al hecho, en particular su
esfuerzo para reparar el daño causado, sus circunstancias familiares y sociales, y los efectos que quepa
esperar de la propia suspensión de la ejecución y del cumplimiento de las medidas que fueren
impuestas.
El compliment de les mesures, la suspensió es podrà acordar quan sigui raonable esperar que
l’execució de la pena no sigui necessària per evitar la comissió futura per part del penat de
nous delictes. Els tribunals tenen la llibertat de decidir, però han d’argumentar en base a
criteris de política criminal. En l’actualitat, s’han desenvolupat instruments de valoració del risc
(risc canvi), qüestionari que s’utilitza per recollir informació sobre dades del penat. En base a
aquestes, es determina el risc de comissió de delictes.

La substitució

Es un mecanisme per intentar afavorir l’aplicació d’altres penes. Per aquells casos en els quals
el penat no pugui accedir a la suspensió (els que tinguin antecedents), es substituirà la pena de
presó per una altra pena. El reu habitual (art. 94), es consideren aquelles persones que hagin
comés 3 o mes delictes, inclosos dins el mateix capítol, en un període de 5 anys, i hagin estat
condemnats pels mateixos.

Des del 2015, ja no s’anomena substitució, sinó que s’ha inclòs dins la suspensió, establint-se
com un apartat excepcional d’aquesta. En aquest cas, s’hauria d’imposar alguna de les
mesures de l’article 84.1 (pena de multa) o 84.2 CP (treballs en benefici de la comunitat).

Existeix un altre règim excepcional en la suspensió, es preveu la suspensió de l’execució de

penes no superiors als 5 anys, sempre que es tracti d’una persona que hagi comes el fet
delictiu com a conseqüència de la seva dependència a les drogues (art. 80.5 CP). S’exigeix que
s’hagi deshabituat, o que segueixi un programa de desintoxicació.

Mesures que s’imposen en cas de suspensió (art. 84 CP).

En general, els tribunals, poden imposar com a condicions:

- La multa
- Els treballs en benefici de la comunitat
- Compliment de l’acord al que hagin arribat les parts, en virtut de la mediació. Es una
pràctica de justícia restaurativa.

Revocació de la suspensió (art. 86)

En cas de que el subjecte no compleixi amb les condicions, es produirà la revocació de la

suspensió de la pena. Es de caràcter flexible, aquest incompliment ha de ser greu i reiterat, per
a que es produeixi aquesta revocació.

Remissió de la pena (art. 87 CP)

Un cop passat el temps de la suspensió de la pena, aquesta es considera satisfeta i remesa, ja

que s’ha extingit la responsabilitat penal. Passat el temps de la pena, sense que s’hagi produït
cap revocació, es produeix la remissió.

L’expulsió (art. 89 CP)

Es una forma de suspensió de la pena. Es preveu la substitució de la pena per l’expulsió dels
estrangers. Hi ha d’haver una part de pena que s’ha de complir, i una altra que queda
substituïda per l’expulsió.

TEMA 4 EL SISTEMA PENITENCIARI ESPANYOL

La Llei general penitenciaria es va aprovar l’any 1979, es la primera LO després de la CE. El
Franquisme va comportar que moltes coses que succeïen en l’àmbit internacional no
s’incorporessin a Espanya.

Context jurídic internacional

Van marcar els antecedents de la Llei penitenciaria

. Les regles mínimes per al tractament dels reclusos: van ser redactades el 1955, a les NNUU.
No te poder executiu, però cada cert temps es reuneix per emetre declaracions i documents.
Aquest Congres sobre el tractament del delinqüent, es van aprovar aquestes regles mínimes.
Va comportar que l’any 1957 s’emetés una declaració de les NNUU. Entre aquestes regles hi
havia:

- No discriminació (els presos no poden ser discriminats)

- Separació dels interns, serveis mèdics, contacte amb l’exterior (es un dels aspectes
fonamentals del dret penitenciari)
- Prohibició de qüestions o actuacions que tinguin caràcter humiliant
- Garanties del règim disciplinari i sancionador (les infraccions han d’estar tipificades,
s’ha de fixar les sancions i l’òrgan que les imposa, control mèdic...)
- Regles especifiques per als penats i per als preventius
1. Penats: tractament penitenciari i retorn del penat a la societat // idea
d’individualització (estudi de la personalitat de l’intern, fixant les necessitats
de cadascun).

La ONU va aprovar les regles “Mandela”, el 2015, no suposaven un gran canvi respecte les
regles fixades el 1955. Ara bé, es desenvolupen algunes qüestions (es fa referencia a les cel·les
individuals, aquest es vist com una cosa positiva en la nostra cultura, ara bé, això no es així en
altres societats / el règim d’aïllament...)

. Recomanació 2006/2, del Consell d’Europa: te força vinculant. Les regles europees afinen una
mica més. Es fixen principis fonamentals:

- Conservació dels drets no afectats per la condemna (els interns observen tots els drets
que no han estat específicament afectats o explícitament restringits, per tan, els
mantenen.
- Principis de necessitat i proporcionalitat
- Necessitat d’adaptar la vida en la presó a tots els aspectes positius de la vida en
societat (que les presons es trobin a prop de la seva llar o del lloc on hagin de realitzar
la seva reinserció). En el cas d’Espanya, es va dur a terme una política de dispersió cap
als presos d’ETA, allunyant-los de les seves famílies.
- Respecte a la vida privada dins dels centres penitenciaris
- Dret a comunicar-se amb la família i les persones que considerin, tan sovint com sigui
possible
- Les dones preses tenen el dret a parir fora de la presó.

Sistema previst en la Llei General Penitenciari

En la LGP, es basa en el sistema d’individualització científica, de separació en graus. Que el

grau sigui aplicat de manera flexible
La idea del Tractament es la columna vertebral del sistema. El règim sempre estarà supeditat al
tractament (conjunt d’activitats dirigides a la reinserció social del reclús). Abans les presons es
regien únicament per qüestions de règim, s’obviava el tractament. La LGP va canviar això,
fixant que el règim es trobava al servei del tractament. Alguns han acusat aquesta LGP
d’idealista i d’intentar maquillar una institució repressiva com es la presó.

- Institució total (Goffman, 1961): es aquella en la que una persona es troba en que tots
els aspectes de la seva vida queden afectats i condicionats per la institució.

Una qüestió central es la Classificació: no s’ha de confondre amb la separació. Es l’assignació

del grau que li correspon a cada penat (1er, 2n o 3er grau). S’ha d’entendre en aquest sentit.
Aquella decisió de la AP, que te com a conseqüència l’assignació a un grau de tractament, i
determinar la progressió o regressió de graus. Aquesta classificació sol es aplicable als penats,
un preventiu no pot ser classificat. Els graus estan relacionats amb les necessitats individuals
de tractament.

Pel que fa a la classificació, la llei fixa una vinculació absoluta entre grau i establiment
penitenciari.

- Els que estan en 1er grau, van als establiments de règim tancat,
- Els que estan en 2n grau, van als de règim ordinari,
- els que estan en 3er grau, aniran al règim obert.

En cas que un penat es negui a ser tractat, sorgeix la pregunta de determinar si el tractament
es voluntari o no. En el Reglament penitenciari es determina que si el pres es nega a realitzar
alguna activitat de tractament, aquest serà classificat en base a la seva conducta.

La LGP era molt idealista, però en la pràctica s’ha hagut d’anar ajustant.

Prohibició de la socialització coactiva.

L’art. 25.2 CE i l’art. 1 de la LGP

Las instituciones penitenciarias reguladas en la presente Ley tienen como fin primordial la
reeducación y la reinserción social de los sentenciados a penas y medidas penales privativas de libertad,
así como la retención y custodia de detenidos, presos y penados.

Igualmente tienen a su cargo una labor asistencial y de ayuda para internos y liberados.

Esta transposant la norma constitucional. L’art. 25.2 CE recorda que es una emanació del
principi de dignitat humana i el lliure desenvolupament de la personalitat

La relació jurídica- penitenciaria

Fa referencia a la relació que te la persona interna en un centre penitenciari amb l’Estat (el
titular de la potestat punitiva).

- Es una relació de dret públic

- Te el seu naixement, pel que fa als penats, en una sentencia ferma dictada per una
autoritat judicial competent, que imposa una pena privativa de llibertat (títol
executiu). Pel que fa als preventius, es una decisió o auto interlocutori, en el que
s’acorda la presó preventiva.
- La LGP regula l’ingrés en els centres penitenciaris (art. 15)
Aquesta relació pot quedar suspesa per les normes previstes en el CP (suspensió de la pena), o
pot quedar modificada (suposen un canvi rellevant en les condicions d’aquesta relació. Ex:
llibertat condicional).

Aquesta relació també es pot extingir (compliment de la pena, per l’anul·lació del títol
d’execució, l’indult, la prescripció de la pena o la llibertat dels presos/detinguts).

La condició del condemnat com a subjecte passiu i actiu: la lleu estableix el principi de la
participació activa de la vida en la presó que s’ha de potenciar, així ho estableix l’article 4.2
LGP (participació en activitats educatives, culturals, esportives, religioses, anar al treball
penitenciari) prohibició de participar en el règim disciplinari. Tècnicament, la participació es un
dret dels interns.

L’estatut jurídic del reclús

Entramat de drets i deures que configuren la relació del intern i l’admin. penitenciaria. La LGP
preveu un doble catàleg a l’art. 3 (drets del interns) i art. 4 (deures).

Els drets de l’intern (Art. 3):Es parteix del respecte a la personalitat humana dels interns i dels
drets no afectats per la condemna. Els drets es diferencien entre els fonamentals (inherents a
l’intern en tan que persona) i els penitenciaris (tenen sentit en el context de la privació de
llibertat (s’han considerat de vegades com a beneficis penitenciaris coses que son drets).

- Los internos podrán ejercitar los derechos civiles, políticos, sociales, económicos y culturales, sin exclusión
del derecho de sufragio, salvo que fuesen incompatibles con el objeto de su detención o el cumplimiento
de la condena.
- Se adoptarán las medidas necesarias para que los internos y sus familiares conserven sus derechos a las
prestaciones de la Seguridad Social, adquiridos antes del ingreso en prisión.
- En ningún caso se impedirá que los internos continúen los procedimientos que tuvieren pendientes en el
momento de su ingreso en prisión y puedan entablar nuevas acciones.
- La Administración penitenciaria velará por la vida, integridad y salud de los internos.
- El interno tiene derecho a ser designado por su propio nombre.

Els deures de l’intern (Art. 4)

- Permanecer en el establecimiento a disposición de la autoridad que hubiere decretado su internamiento o

para cumplir las condenas que se les impongan, hasta el momento de su liberación.
- Acatar las normas de régimen interior, reguladoras de la vida del establecimiento, cumpliendo las
sanciones disciplinarias que le sean impuestas en el caso de infracción de aquéllas, y de conformidad con
lo establecido en el artículo cuarenta y cuatro.
- Mantener una normal actitud de respeto y consideración con los funcionarios de instituciones
penitenciarias y autoridades judiciales o de otro orden, tanto dentro de los establecimientos
penitenciarios como fuera de ellos con ocasión de traslado, conducciones o prácticas de diligencias.
- Observar una conducta correcta con sus compañeros de internamiento.

Relació de subjecció especial

De manera reiterada, el TC, ha qualificat així la relació entre els interns i l’AP penitenciaria.
Aquesta idea implica una dependència del subjecte respecte una actuació especifica de l’AP,
com una dependència especial, afegida a la dependència jurídica que te qualsevol ciutadà
respecte l’Estat. Aquesta idea ha estat importada de la doctrina administrativista alemanya del
S.XIX. s’aplica per exemple, al règim dels funcionaris. S’ha debatut sobre si aquesta doctrina
s’hauria d’aplicar a l’àmbit penitenciari, pel fet que en aquest, manca l’element de la
voluntarietat. Aquest concepte s’ha utilitzat amb el sentit de fonamentar la limitació de drets.

Moltes TC parlen sobre aquesta relació. S’ha fet en relació amb la idea que no hi ha infracció
del principi non bis in ídem. STC 2/1987 // STC 18/2020 // STC 6/2020 // STC 164/2021 (penat
reclamava pel fet que se li va negar l’accés als informes de caràcter psicològic o educador
social del centre penitenciar, per poder presentar una petició o reclamació, sense motivació.
Generen una evolució favorable respecte els drets dels interns. Es matisa aquesta relació de
subjecció especial. A banda dels matisos que comporta, s’ha de posar a l’AP davant d’una
actitud especialment sensible a l’especial vulnerabilitat d’una persona que esta en un centre
penitenciari.

Establiments penitenciaris (art. 7 a 14)

3 tipus d’establiments:

- Establiments de preventius
- Establiments de compliment
- Establiments especials

No sempre, en la pràctica, en el que aquí s’anomena establiments, son centres diferenciats, de

vegades son mòduls separats dins d’un mateix centre penitenciari.

Art. 8 centres de preventius

Los establecimientos de preventivos son centros destinados a la retención y custodia de detenidos y
presos. También podrán cumplirse penas y medidas penales privativas de libertad cuando el
internamiento efectivo pendiente no exceda de seis meses

Art. 9 Establiments de compliment

Los establecimientos de cumplimiento son centros destinados a la ejecución de las penas privativas
de libertad. Se organizarán separadamente para hombres y mujeres y serán de dos tipos: de régimen
ordinario y abierto.

Dos. Los jóvenes deberán cumplir separadamente de los adultos en establecimientos distintos o, en
todo caso, en departamentos separados. A los efectos de esta Ley, se entiende por jóvenes las personas
de uno u otro sexo que no hayan cumplido los veintiún años. Excepcionalmente, y teniendo en cuenta la
personalidad del interno, podrán permanecer en centros destinados a jóvenes quienes, habiendo
cumplido veintiún años, no hayan alcanzado los veinticinco.

(segons la llei, els joves son aquells que no han complert els 21 anys)

Art 10 Establiments de règim tancat o departaments especials

- Penats qualificats de perillositat extrema

- Penats que no s’han adaptat al règim ordinari o obert (valorat en atenció a raons
objectives).

La llei no deixava del tot clar, si aquests centres si podia acudir directament quan una persona
passava a estar privada de llibertat, o sol hi podia anar quan es produïa una regressió de grau.

Característiques: major control i vigilància, reducció de les activitats en comú

Art. 11 Establiments especials

Aquells en els que allò prevalent es la dimensió assistencial. 3 classes:

- Hospitalaris
- Psiquiàtrics
- De rehabilitació social (van ser previstos per a l’execució de mesures penals)

En aquests, el que predominen son les finalitats pels quals han estat creats. A nivell estatal, sol
hi ha un centre penitenciari psiquiàtric. El que normalment hi ha, son mòduls dins de centres
hospitalaris o psiquiàtrics.

Art. 12 Ubicació i grandària dels centres

La ubicación de los establecimientos será fijada por la administración penitenciaria dentro de las áreas
territoriales que se designen. En todo caso, se procurará que cada una cuente con el número suficiente
de aquéllos para satisfacer las necesidades penitenciarias y evitar el desarraigo social de los penados.

Los establecimientos penitenciarios no deberán acoger más de trescientos cincuenta internos por
unidad.

Article 13 dependències essencials

Los establecimientos penitenciarios deberán contar en el conjunto de sus dependencias con

servicios idóneos de dormitorios individuales, enfermería, escuelas, bibliotecas, instalaciones deportivas
y recreativas, talleres, patios, peluquería, cocina, comedor, locutorios individualizados, departamento de
información al exterior, salas anejas de relaciones familiares y, en general, todos aquellos que permitan
desarrollar en ellos una vida de colectividad organizada y una adecuada clasificación de los internos, en
relación con los fines que en cada caso les están atribuidos.

TEMA 5 EL RÈGIM PENITENCIARI

Hi ha una dualitat pel que fa a l’AP penitenciaria.

Organització general

Pel que fa a la relació entre la LGP i els reglaments, mentre que la llei es va elaborar de forma
idealista, el Reglament tendia a restringir alguns dels drets inclosos dins la Llei (a efectes de
seguretat). El Reglament del 1996, ha tingut algunes actualitzacions, es va fer amb la idea
d’avançar pel que fa al tractament. Aquest, més que preocupar-se per qüestions d’ordre i
seguretat, es basava en el tractament.

Normes sobre ingrés i llibertat (A l’art. 15)

Quan es produeix l’ingrés, s’obra un expedient i es farà u protocol de personalitat

Principi de separació (art. 16)

En la llei, es diferencia la separació de la classificació

- Separació: es vol evitar el contacte entre diferents classes de presoners, entenent-se

que aquest contacte pot resultar negatiu en alguns casos
- Classificació: assignació del grau de tractament que correspon a cada intern, d’acord
amb el que es programa en el tractament
Cualquiera que sea el centro en el que tenga lugar el ingreso, se procederá, de manera inmediata, a una completa
separación, teniendo en cuenta el sexo, emotividad, edad, antecedentes, estado físico y mental y, respecto de los
penados, las exigencias del tratamiento.

a) Los hombres y las mujeres deberán estar separados, salvo en los supuestos excepcionales que
reglamentariamente se determinen.

b) Los detenidos y presos estarán separados de los condenados y, en ambos casos, los primarios de los reincidentes.

c) Los jóvenes, sean detenidos, presos o penados, estarán separados de los adultos en las condiciones que se
determinen reglamentariamente.

d) Los que presenten enfermedad o deficiencias físicas o mentales estarán separados de los que puedan seguir el
régimen normal del establecimiento.

e) Los detenidos y presos por delitos dolosos estarán separados de los que estén por delitos de imprudencia.

Excarceració (art. 16) (ja l’explicarà)

Trasllats i conduccions de presos (art. 18)

Els trasllats dels detinguts, presos i penats s’efectuarà de forma que es respectin la dignitat i
els drets dels interns, així com garantir la seguretat de la conducció.

Les cel·les (art. 19)

Criteri general de cel·les individuals, ara bé, per indicació del metge o per insuficiència
temporal d’allotjament, es podrà recórrer a cel·les col·lectives. Es una redacció molt idealista,
durant molts anys, les celes col·lectives han set irreals i no s’han produït.

També es preveu la higiene personal.

La roba (art. 20)

El penat té dret a vestir la seva pròpia roba, sempre que sigui adequada. Ara bé, el penat te
dret a que se li faciliti roba des del centre penitenciari, en cap cas però, pot ser roba degradant
o que denoti la seva condició de reclosos.

Els escorcolls (art. 23)

Los registros y cacheos en las personas de los internos, sus pertenencias y locales que ocupen, los recuentos,
así como las requisas de las instalaciones del establecimiento, se efectuarán en los casos con las garantías y
periodicidad que reglamentariamente se determinen y dentro del respeto a la dignidad de la persona.

La clau es el respecte als drets fonamentals dels interns. Es va generar el dubte sobre si calia
autorització judicial per a realitzar els escorcolls. Es va determinar que no, la cel·la no es
considera domicili, per tant, no es necessita autorització judicial. Solament es necessària
l’autorització del director. Tampoc hi ha una obligació general que el penat estigui present en
l’escorcoll, es una recomanació, tot i que s’han arribat a anular proves presentades perquè el
penat no es trobava present en l’escorcoll.

Es diferencien diferents graus pel que fa als escorcolls personals, en atenció als drets afectats:

- 1er nivell, Palpació externa, de l’esquema corporal

- 2n nivell, requeriment de despullar-se, si es considera que es necessari. Aquest s’ha de
fer amb unes garanties, assegurant que es dona el principi de proporcionalitat. Aquest
 s’ha de produir quan hi ha un indici raonable que s’està amagant algun objecte
prohibit.
- 3er nivell, proves radiològiques. Aquesta requereix autorització judicial.

No hi pot haver controls de manera discriminada o generalitzada, ni tampoc amb finalitats

sancionadores, tampoc es pot fer de forma discriminada.

Sistemes de participació, activitats i adquisició d’aliments (art. 24)

Se establecerán y estimularán, en la forma que se señale reglamentariamente, sistemas de participación de los
internos en actividades o responsabilidades de orden educativo, recreativo, religioso, laboral, cultural o deportivo.
En el desenvolvimiento de los servicios alimenticios y confección de racionados se procurará igualmente la
participación de los internos.

Se permitirá a los internos la adquisición por su propia cuenta de productos alimenticios y de consumo dentro
de los límites reglamentariamente fijados. La venta de dichos productos será gestionada directamente por la
Administración penitenciaria o por Empresas concesionarias. Los precios se controlarán por la autoridad
competente y, en ningún caso, podrán ser superiores a los que rijan en la localidad en que se halle ubicado el
establecimiento. Los internos participarán también en el control de calidad y precios de los productos vendidos en
el centro.

Horari (art. 25)

Aquest s’haurà de complir. es fonamental pel que fa a la idea de la disciplina. S’han de garantir
8 hores de descansament nocturn, així com que quedin ateses les necessitats espirituals,
físiques, sessions formatives o de tractament.

Comunicacions amb l’exterior.

Assistència sanitària (art. 36)

En cada centre, hi ha d’haver almenys un metge amb coneixements generals i de psiquiatria

Art. 38
Uno. En los establecimientos o departamentos para mujeres existirá una dependencia dotada del material de
obstetricia necesario para el tratamiento de las internas embarazadas y de las que acaben de dar a luz y se
encuentren convalecientes, así como para atender aquellos partos cuya urgencia no permita que se realicen en
hospitales civiles.

Dos. Las internas podrán tener en su compañía a los hijos que no hayan alcanzado los tres años de edad,
siempre que acrediten debidamente su filiación. En aquellos centros donde se encuentren ingresadas internas con
hijos existirá un local habilitado para guardería infantil.

La Administración penitenciaria celebrará los convenios precisos con entidades públicas y privadas con el fin de
potenciar al máximo el desarrollo de la relación materno-filial y de la formación de la personalidad del niño dentro
de la especial circunstancia determinada por el cumplimiento por la madre de la pena privativa de libertad.

Tres. Reglamentariamente se establecerá un régimen específico de visitas para los menores que no superen los
diez años y no convivan con la madre en el centro penitenciario. Estas visitas se realizarán sin restricciones de
ningún tipo en cuanto a frecuencia e intimidad y su duración y horario se ajustará a la organización regimental de
los establecimientos.
 Cuatro. En los establecimientos de mujeres se facilitará a las internas los artículos necesarios de uso normal
para la higiene íntima.

Règim disciplinari (art. 41 i ss)

La seva finalitat es garantir la seguretat i aconseguir una convivència ordenada. Cal tenir en
compte els seus principis:

- Principi de legalitat: aquest s’ha de matisar, ja que es compleix en part. La LGP va

regular i preveure el que son les sancions, però no va tipificar les sancions. Existeix per
a les infraccions, però no per a les sancions (es troben tipificades en un Reglament del
1981.
- Principi de culpabilitat: no s’ha d’entendre en el mateix sentit que en l’àmbit penal,
s’ha de valorar la intenció de cometre la infracció, causes d’imputabilitat (es preveu en
el Reglament del 1996)
- Principi de proporcionalitat:
- Principi non bis in idem : implica que no es pot castigar dos vegades un mateix fet. Cal
recordaré que la duplicitat de sanció que es prohibeix, es produeix quan hi ha una
triple identitat (fet, objecte i moment). La tipificació produeix aquesta duplicitat, ja
que per exemple, les faltes greus, també son constitutives de delicte. S’ha salvat la
duplicitat, però cada cas s’ha de valorar si hi ha una afectació de la infracció
disciplinària en la vida de l’establiment.

Llistat de sancions (art. 42)

Uno. Los internos no serán corregidos disciplinariamente sino en los casos establecidos en el Reglamento y con
las sanciones expresamente previstas en esta Ley.

Las infracciones disciplinarias se clasificarán en faltas muy graves, graves y leves.

Dos. No podrán imponerse otras sanciones que:

a) Aislamiento en celda, que no podrá exceder de catorce días.

b) Aislamiento de hasta siete fines de semana.

c) Privación de permisos de salida por un tiempo que no podrá ser superior a dos meses.

d) Limitación de las comunicaciones orales al mínimo de tiempo previsto reglamentariamente, durante un mes
como máximo.

e) Privación de paseos y actos recreativos comunes, en cuanto sea compatible con la salud física y mental,
hasta un mes como máximo.

f) Amonestación.

Tres. En los casos de repetición de la infracción, las sanciones podrán incrementarse en la mitad de su máximo.

Cuatro. La sanción de aislamiento en celda solo será de aplicación en los casos en que se manifieste una
evidente agresividad o violencia por parte del interno, o cuando éste reiterada y gravemente altere la normal
convivencia en el centro. En todo caso, la celda en que se cumple la sanción deberá ser de análogas características
que las restantes del establecimiento.

Cinco. Al culpable de dos o más faltas se le impondrán las sanciones correspondientes a todas ellas para su
cumplimiento simultáneo si fuera posible, y, no siéndolo, se cumplirán por orden de su respectiva gravedad, pero el
máximo de su cumplimiento no podrá exceder nunca del triplo del tiempo correspondiente a la más grave, ni de
cuarenta y dos días consecutivos en caso de aislamiento en celda.

Seis. Las sanciones podrán ser reducidas por decisión del órgano colegiado correspondiente o a propuesta del
equipo técnico, y, cuando se advierta que hubo error en la aplicación de un correctivo, se procederá a una
calificación, o, en su caso, a levantar inmediatamente el castigo.

Mitjans coercitius (art. 45)

Determina en quins casos es poden aplicar aquests mitjans. Ara bé, en la llei no s’especifiquen,
sinó que es remet al Reglament.
Uno. Solo podrán utilizarse, con autorización del director, aquellos medios coercitivos que se establezcan
reglamentariamente en los casos siguientes:

a) Para impedir actos de evasión o de violencia de los internos.

b) Para evitar daños de los internos a sí mismos, a otras personas o cosas.

c) Para vencer la resistencia activa o pasiva de los internos a las órdenes del personal penitenciario en el
ejercicio de su cargo.

Dos. Cuando, ante la urgencia de la situación, se tuviere que hacer uso de tales medios se comunicará
inmediatamente al director, el cual lo pondrá en conocimiento del Juez de Vigilancia.

Tres. El uso de las medidas coercitivas estará dirigido exclusivamente al restablecimiento de la normalidad y
solo subsistirá el tiempo estrictamente necesario.

Cuatro. En el desempeño de sus funciones de vigilancia los funcionarios de instituciones penitenciarias no

podrán utilizar armas de fuego.

Reglament 1996 (els mitjans es troben en l’article 72)

Permisos de sortida (art. 47 i 48)

Permisos ordinaris: Igualmente se podrán conceder permisos de salida hasta de siete días como preparación
para la vida en libertad, previo informe del equipo técnico, hasta un total de treinta y seis o cuarenta y ocho días
por año a los condenados de segundo y tercer grado, respectivamente, siempre que hayan extinguido la cuarta
parte de la condena y no observen mala conducta.

Permisos extraordinaris: Uno. En caso de fallecimiento o enfermedad grave de los padres, cónyuge, hijos,
hermanos y otras personas íntimamente vinculadas con los internos, alumbramiento de la esposa, así como por
importantes y comprobados motivos, con las medidas de seguridad adecuadas, se concederán permisos de salida,
salvo que concurran circunstancias excepcionales.

Informació, queixes i recursos (art. 49 i ss)

Dret dels interns a tenir informació (art. 49)

Los internos recibirán a su ingreso información escrita sobre el régimen del establecimiento, sus derechos y
deberes, las normas disciplinarias y los medios para formular peticiones, quejas o recursos. A quienes no pueden
entender la información por el procedimiento indicado, les será facilitada por otro medio adecuado.
Dret a formular peticions i queixes (art. 50)
Uno. Los internos tienen derecho a formular peticiones y quejas relativas a su tratamiento o al régimen del
establecimiento ante el Director o persona que lo represente, a fin de que tome las medidas oportunas o, en su
caso, las haga llegar a las autoridades u Organismos competentes. Si fueren hechas por escrito, podrán presentarse
en pliego cerrado, que se entregará bajo recibo.

Dos. Si los internos interpusieren alguno de los recursos previstos en esta Ley, los presentarán asimismo ante
el Director del establecimiento, quien los hará llegar a la autoridad judicial, entregando una copia sellada de los
mismos al recurrente.

Comunicacions i visites

Comunicació (Art. 51)

Uno. Los internos estarán autorizados para comunicar periódicamente, de forma oral y escrita, en su propia
lengua, con sus familiares, amigos y representantes acreditados de organismos e instituciones de cooperación
penitenciaria, salvo en los casos de incomunicación judicial.

Estas comunicaciones se celebrarán de manera que se respete al máximo la intimidad y no tendrán más
restricciones, en cuanto a las personas y al modo, que las impuestas por razones de seguridad, de interés de
tratamiento y del buen orden del establecimiento.

Dos. Las comunicaciones de los internos con el Abogado defensor o con el Abogado expresamente llamado en
relación con asuntos penales y con los Procuradores que lo representen, se celebrarán en departamentos
apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos
de terrorismo.

Tres. En los mismos departamentos podrán ser autorizados los internos a comunicar con profesionales
acreditados en lo relacionado con su actividad, con los asistentes sociales y con sacerdotes o ministros de su
religión, cuya presencia haya sido reclamada previamente. Estas comunicaciones podrán ser intervenidas en la
forma que se establezca reglamentariamente.

Cuatro. Las comunicaciones previstas en este artículo podrán efectuarse telefónicamente en los casos y con las
garantías que se determinen en el Reglamento.

Cinco. Las comunicaciones orales y escritas previstas en este artículo podrán ser suspendidas o intervenidas
motivadamente por el Director del establecimiento, dando cuenta a la autoridad judicial competente.

Art. 52
Uno. En los casos de defunción, enfermedad o accidente grave del interno, el Director informará al familiar
más próximo o a la persona designada por aquél.

Dos. Igualmente se informará al interno del fallecimiento o enfermedad grave de un pariente próximo o de una
persona íntimamente vinculada con aquél.

Tres. Todo interno tiene derecho a comunicar inmediatamente a su familia y Abogado su detención, así como a
comunicar su traslado a otro establecimiento en el momento de ingresar en el mismo.

Art. 53
Los establecimientos dispondrán de locales anejos especialmente adecuados para las visitas familiares o de
allegados íntimos de aquellos internos que no puedan obtener permisos de salida.

Estas visitas se concederán con sujeción a lo dispuesto en el número 1, párrafo segundo, del artículo 51, y en
los casos, con los requisitos y periodicidad que reglamentariamente se determinen.

TEMA 6 EL TRACTAMENT PENITENCIARI (art. 59 i ss)

Concepció del tractament

. La definició la proporciona la pròpia llei: el tractament penitenciari consisteix en el conjunt
d’activitats directament dirigides a la consecució de la reeducació. I la reinserció social dels
penats (el tractament sempre fa referencia al penat, no a la totalitat dels presos). Els
preventius no reben tractament.

. Que s’entén per tractament? Pretén fer l’intern d’una persona amb la intenció i la capacitat
de viure respectant la llei penal, així com subvenir les seves necessitats. El concepte de
tractament s’ha d’entendre com aconseguir un futur sense delictes, no es vol modificar totes
les condicions problemàtiques dels penats, sinó solament aconseguir que puguin dur a terme
una vida sense delictes.

Hi ha una presumpció de la persona que ha comes un fet delictiu a causa d’algun dèficit de
caràcter social (ha patit uns problemes que li han impedit tenir una vida socialment plena).
Això l’ha portat a cometre delictes. Es vol procurar a més a més, desenvolupar una actitud de
respecte cap a si mateixos i generar responsabilitat individual i social respecte la seva família i
la societat en general.

En el cas dels delictes amb motivació ideològica o política (terrorisme, procés

independentista...), s’ha debatut quin tipus de tractament es podria realitzar.

Es important plantejar si el tractament ha de ser voluntari o ni. La redacció de la llei partia del
supòsit que els presos acceptaven el tractament de forma pacifica i sense problemes, no es
planteja el cas de si el penat es nega a ser tractat. Si algú ho rebutja, tot el sistema penitenciari
queda compromès, ja que tot el sistema es basa en el tractament.

La llei, en l’art. 61, determina que es fomentarà que l’intern participi en la planificació i
execució del seu tractament i col·laborarà per poder dur a terme una vida social sense delictes.
Es un plantejament paternalista. El Reglament del 1996 aporta realisme. Es disposa que el
intern podrà rebutjar participar en estudis de la seva personalitat. La classificació s’haurà de
realitzar de forma directa, en aquests casos.

Art. 106.4 Reglament. Determina que la valoració de la seva evolució es realitzarà d’acord amb
l’observació directa, quan es negui a realitzar el tractament. Hi ha una excepció a la
voluntarietat, que es l’ensenyament dels estudis bàsics (es diferencia del tractament).

Principis de tractament (art. 62)

En la llei predomina el llenguatge científic o clínic, d’acord amb la idea d’individualització

científica:

a) Estará basado en el estudio científico de la constitución, el temperamento, el carácter, las aptitudes y las
actitudes del sujeto a tratar, así como de su sistema dinámico-motivacional y del aspecto evolutivo de su
personalidad, conducente a un enjuiciamiento global de la misma, que se recogerá en el protocolo del interno.

b) Guardará relación directa con un diagnóstico de personalidad criminal y con un juicio pronostico inicial, que
serán emitidos tomando como base una consideración ponderada del enjuiciamiento global a que se refiere el
apartado anterior, así como el resumen de su actividad delictiva y de todos los datos ambientales, ya sean
individuales, familiares o sociales, del sujeto.

c) Será individualizado, consistiendo en la variable utilización de métodos médico-biológicos, psiquiátricos,

psicológicos, pedagógicos y sociales, en relación a la personalidad del interno.

d) En general será complejo, exigiendo la integración de varios de los métodos citados en una dirección de
conjunto y en el marco del régimen adecuado.

e) Será programado, fijándose el plan general que deberá seguirse en su ejecución, la intensidad mayor o
menor en la aplicación de cada método de tratamiento y la distribución de los quehaceres concretos integrantes del
mismo entre los diversos especialistas y educadores.
 f) Será de carácter continuo y dinámico, dependiente de las incidencias en la evolución de la personalidad del
interno durante el cumplimiento de la condena.

Classificació (art. 63)

Es vincula el grau de tractament i l’establiment (el règim). La llei no es massa clara

Para la individualización del tratamiento, tras la adecuada observación de cada penado, se realizará su
clasificación, destinándose al establecimiento cuyo régimen sea más adecuado al tratamiento que se le haya
señalado, y, en su caso, al grupo o sección más idóneo dentro de aquél. La clasificación debe tomar en cuenta no
solo la personalidad y el historial individual, familiar, social y delictivo del interno, sino también la duración de la
pena y medidas penales en su caso, el medio a que probablemente retornará y los recursos, facilidades y
dificultades existentes en cada caso y momento para el buen éxito del tratamiento.

Sobre els preventius, no es pot parlar de tractament, sinó d’observació (art. 64). Mentre sigui
preventiu, no començarà el tractament.

Progressió i regressió de grau (art. 65

La evolución en el tratamiento determinará una nueva clasificación del interno, con la consiguiente propuesta
de traslado al establecimiento del régimen que corresponda, o, dentro del mismo, el pase de una sección a otra de
diferente régimen.

Dos. La progresión en el tratamiento dependerá de la modificación de aquellos sectores o rasgos de la

personalidad directamente relacionados con la actividad delictiva; se manifestará en la conducta global del interno
y entrañará un acrecentamiento de la confianza depositada en el mismo y la atribución de responsabilidades, cada
vez más importantes, que implicarán una mayor libertad.

Tres. La regresión de grado procederá cuando se aprecie en el interno, en relación al tratamiento, una
evolución desfavorable de su personalidad.

Cuatro. Cada seis meses como máximo, los internos deberán ser estudiados individualmente para reconsiderar
su anterior clasificación, tomándose la decisión que corresponda, que deberá ser notificada al interesado.

Es fixa un límit temporal. Cada 6 mesos, els interns han de ser estudiats per a decidir la seva
classificació.
Tres. En el programa de tratamiento se integrará también la formación y el perfeccionamiento profesional de
aquellos sujetos cuya readaptación lo requiera, realizándose con asesoramiento psicológico continuo durante el
proceso formativo y previa la orientación personal correspondiente.

Com es que apareix la Central d’Observació, en aquests casos excepcionals? A qui correspon
fer la classificació. En el Reglament (art. 103) es fixa el procediment de classificació inicial (la
proposta de classificació la fan les juntes de tractament, que l’elevaran al centre directiu). El
centre directiu es l’administració penitenciaria competent (amb el temps pot anar
evolucionant qui es l’admin. competent.
El jutge de vigilància no te competència per a decidir sobre la classificació, solament la te en
virtut de recurs. De vegades, el MF recorre contra una decisió de l’administració (perquè fixen
un tercer grau, per exemple).

Classificació dels penats en el Reglament del 1996 (art. 100)

Art. 100.2, es fixa la flexibilitat.

2. No obstante, con el fin de hacer el sistema más flexible, el Equipo Técnico podrá proponer a la Junta de
Tratamiento que, respecto de cada penado, se adopte un modelo de ejecución en el que puedan combinarse
aspectos característicos de cada uno de los mencionados grados, siempre y cuando dicha medida se fundamente en
un programa específico de tratamiento que de otra forma no pueda ser ejecutado. Esta medida excepcional
necesitará de la ulterior aprobación del Juez de Vigilancia correspondiente, sin perjuicio de su inmediata
ejecutividad.
Els factors de protecció

- Vincles socials
- Autocontrol (els dèficits en la falta d’autocontrol es el que s’ha de treballar en el
tractament)

Problemes del tractament

- Limitació de recursos (durant molts anys es van dur a terme molts avenços, per tant,
aquest problema no es tan greu).
- Condemnes llargues
- Pressions que neutralitzen les finalitats dels programes (la subcultura de la presó)

Centres de règim obert

Unitats dependents

Instal·lacions residencials, situades fora dels centres penitenciaris (tot hi estar funcionalment
adherides). La idea es que els penats puguin estar en unes condicions mes semblants a les de
la comunitat, que tindran quan tornin a la situació de llibertat. Normalment es tracta de pisos,
on hi ha una persona responsable. Els penats hi van a dormir.

El treball penitenciari

No forma part del tractament. L’art. 35 preveu que l’AP ha de proveir als penats oportunitats
de treball, assimilades al treball lliure.

Formes del treball:

- Feina professional
- Producció en regim laboral o a traves de cooperatives
- Prestacions personals

El treball ha de ser remunerat i ha de ser compatible amb les sessions de tractament (s’ha de
tenir en compte a l’hora de la planificació).

De l’obligació de treballar, se n’exceptuen alguns (majors de 65 anys, dones embarassades, els

que son objecte de tractament mèdic, els que estan en presó preventiva...)

TEMA 7 L’EXCARCERACIÓ

Es el fet que un pres surti d’un centre penitenciari. Aquest es pot produir per diferents causes:

- Resolució del jutge d’instrucció que ordeni l’excarceració, en el cas del pres preventiu
(dicti un auto de llibertat)
- La llibertat condicional: es un avançament de la llibertat, complint diferents condicions
fixades per la llei.
- Llibertat definitiva: quan s’ha produït l’extinció de la pena (el compliment complert de
la pena).

Llibertat condicional

S’ha produït un canvi d’una concepció premial a una concepció de que aquesta es entesa com
un dret de l’intern. No s’entén com un premi, sinó com un dret de l’intern. Quan aquest
compleix amb certs requisits, te dret a la llibertat condicional.
Es passa d’una concepció més moralista a una més dedicada a la reinserció social. La regulació
de la llibertat condicional es troba regulada en el Codi Penal. Després, sobre la base de la
regulació tradicional, s’han anat fent reformes (la reforma del 1995, del 1996, la LO 7/2003 o la
LO 1/2015.

REQUISITS LLIBERTAT CONDICIONAL (art. 90)

- Que el penat es trobi classificat en 3r grau

- Que hagi extingit les ¾ parts de la pena imposada
- Que s’hagi observat bona conducta

Des del 2015, s’entén com la suspensió de l’execució de la pena. Es passa d’una regulació en la
que la llibertat condicional s’entén com una forma de compliment de la pena de llibertat, a una
regulació en la que s’entén com una suspensió de la pena (qui esta en llibertat condicional, no
compleix la pena).

S’introdueixen una sèrie de criteris que el jutge de vigilància ha de valorar a l’hora de resoldre i
decidir, si atorga o no la llibertat condicional (es una decisió discrecional del jutge de vigilància,
però esta reglada):

- La personalitat del penat

- Els seus antecedents (delictius)
- Circumstancies del delicte comés
- La rellevància dels bens jurídics que es podrien veure afectats per una possible
recomissió del delicte
- Circumstancies socials i familiars
- Per primera vegada, en la reforma del 2003, es va fixar com a condició la satisfacció de
la responsabilitat civil derivada del delicte, en determinats delictes (d’acord amb els
requisits de l’art. 72 LGP). Es va introduir en el context d’un cas famós (el cas Roldán).

Hi ha supòsits excepcionals. En comparació amb altres països la llibertat condicional es poc

freqüent a Espanya.

Hi ha dos nivells d’excepció:

- Art. 90.2: es preveu la suspensió de l’execució de la pena, quan s’hagin extingit 2/3
parts de la pena (que s’hagin desenvolupat activitats laborals, culturals o ocupacionals,
de manera continuada o de manera que hi hagi un aprofitament, modificant les
circumstancies del pres).
- A propuesta de Instituciones Penitenciarias y previo informe del Ministerio Fiscal y de las
demás partes, cumplidas las circunstancias de las letras a) y c) del apartado anterior, el
juez de vigilancia penitenciaria podrá adelantar, una vez extinguida la mitad de la condena,
la concesión de la libertad condicional en relación con el plazo previsto en el apartado
anterior, hasta un máximo de noventa días por cada año transcurrido de cumplimiento
efectivo de condena. Esta medida requerirá que el penado haya desarrollado
continuadamente las actividades indicadas en la letra b) de este apartado y que acredite,
además, la participación efectiva y favorable en programas de reparación a las víctimas o
programas de tratamiento o desintoxicación, en su caso.
- 3. Excepcionalmente, el juez de vigilancia penitenciaria podrá acordar la suspensión de la
ejecución del resto de la pena y conceder la libertad condicional a los penados en que
concurran los siguientes requisitos:
a) Que se encuentren cumpliendo su primera condena de prisión y que ésta no supere los
tres años de duración.
b) Que hayan extinguido la mitad de su condena.
 c) Que acredite el cumplimiento de los requisitos a que se refiere al apartado 1, salvo el de
haber extinguido tres cuartas partes de su condena, así como el regulado en la letra b) del
apartado anterior.
Este régimen no será aplicable a los penados que lo hayan sido por la comisión de un delito
contra la libertad e indemnidad sexuales.

Llibertat condicional extraordinària (art. 91) pels penats que hagin complert 70 anys, o aquells
que estiguin malalts i que sofreixin dolors incurables. Hi ha dos maneres d’entendre lo dels
presos malalts. Es troba en una situació de deteriorament de la salut que tingui poca
perillositat. S’ha de valorar cas per cas.

Art. 92 (reforma del 2015)

Fa referencia a la llibertat condicional en el cas de la pena de presó permanent revisable.

Aquesta revisió es fa efectiva amb la llibertat condicional. Aquesta revisió es realitza quan
s’han complert 25 anys de condemna.

El període de suspensió te.

Aspectes de procediment (art. 192 i ss)

(art. 193) En las sentencias condenatorias por delitos contra la libertad sexual, además del
pronunciamiento correspondiente a la responsabilidad civil, se harán, en su caso, los que procedan en
orden a la filiación y fijación de alimentos.

(Art.194)En los supuestos tipificados en los capítulos IV y V de este Título, cuando en la realización de los
actos se utilizaren establecimientos o locales, abiertos o no al público, podrá decretarse en la sentencia
condenatoria su clausura temporal o definitiva. La clausura temporal, que no podrá exceder de cinco
años, podrá adoptarse también con carácter cautelar.

(art. 195) 1. El que no socorriere a una persona que se halle desamparada y en peligro manifiesto y
grave, cuando pudiere hacerlo sin riesgo propio ni de terceros, será castigado con la pena de multa de
tres a doce meses.

2. En las mismas penas incurrirá el que, impedido de prestar socorro, no demande con urgencia
auxilio ajeno.

3. Si la víctima lo fuere por accidente ocasionado fortuitamente por el que omitió el auxilio, la pena
será de prisión de seis meses a 18 meses, y si el accidente se debiere a imprudencia, la de prisión de seis
meses a cuatro años.

Aquest expedient s’ha de remetre al Jutge de Vigilància penitenciaria, essent competència

d’aquest atorgar-la o no.

Beneficis penitenciaris: mesures que

Art. 24 reglament penitenciari: llibertat definitiva. Aquesta ha de ser aprovada pel jutge
sentenciador. Aquest article preveu que el director, amb antelació mínima de 2 mesos, ha de
fer la proposta de llibertat definitiva