DEPENDÈNCIA I EDUCACIÓ PER A L’AUTONOMIA

PAC2: ANÀLISI DEL VALOR DE LA VIDA EN TEMPS DE PANDÈMIA

ALBA ESTELA ESMERATS

L’aparició de la COVID-19 va generar i ha generat una crisi sanitària la qual ha

afectat a tothom, però sobretot els grups més vulnerables, com són les
persones amb alguna discapacitat i la gent gran, però en aquest cas, ens
centrarem a parlar sobre les mancances que han tingut durant la pandèmia les
persones amb discapacitat, les quals, podem dir, que han quedat excloses en
moltes de les decisions preses “a pesar de la protección jurídica vinculante que
tiene este grupo social [...]” (Aparicio i Toboso, 2020; 2).

Per aconseguir uns drets i disminuir la discriminació cap a aquest col·lectiu,

l’any 2003 es va aprovar “la Llei 51/2003, d’igualtat d’oportunitats, no
discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat”
(Centeno, A.2017; 7), i el 2006 es va aprovar “la Llei 39/2006 de “promoció de
l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència[...]”
(Centeno, A.2017 ; 7) Dins d’aquestes lleis, també “incluyen a aquellas que
tengan deficiencias físicas, mentales, intelectuales o sensoriales a largo plazo
que, al interactuar con diversas barreres, puedan impedir su participación plena
y efectiva en la sociedad, en igualdad de condiciones con las demàs.” (2006;4)
Tot i aquestes dues lleis, i d’altres que s’han anat aprovant a favor d’aquest
col·lectiu, podem dir que hi va haver una discriminació cap a les persones amb
discapacitat que es va fer evident des de l’inici de la pandèmia, tant en les
comunicacions oficials com en els serveis telefònics d’atenció i assessorament,
deixant una part de la població exclosa, sense tenir un accés a les orientacions
bàsiques. A part, també se’ls va deixar desprotegits de les seves necessitats
essencials, com els tractaments i els recursos de rehabilitació per a la seva
autonomia durant el confinament.

Pel que fa a el tema de la gestió i les preferències a l’hora de dur a terme les
diferents decisions durant el confinament, es van fer tenint en compte el
capacitisme de cada persona, entenent aquesta com una forma de
discriminació o prejudici social contra les persones amb diversitat funcional.
Aquesta visió capacitista, en què “dominan importantes debates que afectan a
los derechos de las personas con discapacidad.” (Aparicio i Toboso, 2020; 4)
va acabar donant preferències a un altre col·lectiu i deixant aquest de banda,
pel sol fet de tenir unes condicions físiques diferents i sense tenir en compte els
drets humans “La valoración cultural desigual de las diferentes capacidades
 DEPENDÈNCIA I EDUCACIÓ PER A L’AUTONOMIA
PAC2: ANÀLISI DEL VALOR DE LA VIDA EN TEMPS DE PANDÈMIA
ALBA ESTELA ESMERATS

que tienen los seres humanos, en claro detrimento de los considerados “menos
capaces”, viene a coincidir con la restricción a su igualitaria inclusión social y
con la discriminación en su derecho a la salud en la negación del valor
fundamental de la igual dignidad humana.” (Aparicio i Toboso, 2020; 2) En
definitiva, el que es demana és que davant d’aquestes situacions, es tingui una
perspectiva inclusiva igualitària per tots els ciutadans i que es respecti la
dignitat i els drets de totes les persones sigui quina sigui la seva condició.

Respecte a la priorització dels recursos sanitaris, sempre s’ha tingut en compte

els casos més greus i els no tan greus a l’hora de fer triatge, però arran de la
pandèmia, es va dur a terme una priorització extraordinària a causa del gran
nombre de casos d’infectats i les conseqüències que aquest comportava a
cada persona, quedant exclosos els casos que no eren tan prioritaris, fent que
aquesta excepcionalitat crees un debat qüestionat a partir “de consideraciones
epistémicas y normativas el capacitismo subyacente en algunos
planteamientos.” (Aparicio i Toboso, 2020; 3) Aquesta excepcionalitat, un altre
cop, es va dur a terme a partir del capacitisme, que des d’un punt de vista
crític-normatiu, aquesta priorització va comportar l’incompliment del dret a la
salut i una discriminació cap a les persones amb diversitat funcional, ja que
se’ls va excloure del seu dret a la salut i se’ls va discriminar al considerar que
no tenien els mateixos drets que la resta de la població, pel fet que es
considera que aquest col·lectiu no aporten tant a la societat com la resta.
Aquest incompliment ve determinat pel gran nombre de casos de gent infectada
per la COVID-19, provocant una saturació important de les UCI i del sistema
sanitari, però no és suficient raó per a discriminar a aquestes persones, pel fet
que tota la població té dret a rebre un tractament i ser atesos pels professionals
davant d’una malaltia i continuar rebent els tractaments necessaris.

Com ve s’ha parlat anteriorment, totes les persones tenen el dret de ser atesos
i tractats amb total dignitat, sigui quina sigui la situació de cada persona o en
situació d’emergència sanitària davant d’una pandèmia. Si ens fixem en el
plantejament igualitari del pensament jurídic-polític, defensa la perspectiva
inclusiva com a resposta a la pandèmia, fundada a partir de la idea moral
jurídica de dignitat, en què “la inclusión igualitària de todos los ciudadanos,
fundada en dicha normatividad moral, constituye la base legítima de una
 DEPENDÈNCIA I EDUCACIÓ PER A L’AUTONOMIA
PAC2: ANÀLISI DEL VALOR DE LA VIDA EN TEMPS DE PANDÈMIA
ALBA ESTELA ESMERATS

comunidad política erigida jurídicamente sobre los derechos humanos.”

(Aparicio i Toboso, 2020; 3) El problema que hi ha en la democràcia espanyola,
és que les persones amb alguna diversitat se continuen veient des d’una
perspectiva mèdica rehabilitadora i no es tenen en compte els drets ni la
dignitat d’aquests, ja que aquesta perspectiva només planteja possibilitats per
poder “normalitzar” les persones amb alguna discapacitat mitjançant un procés
de rehabilitació. Tot el esmentat anteriorment, és el que ha succeït durant la
pandèmia, en cap moment s’ha tingut en compte la dignitat d’aquestes
persones, només s’ha mirat i s’han focalitzat cap a la ciutadania juvenil, ja que
des de la seva perspectiva són els que més “valor” tenen perquè poden aportar
més a la llarga. Aquest pensament és totalment discriminatori i amb uns
fonaments il·lògics, perquè encara que tinguis una discapacitat, pots ser útil per
a la població i a la llarga també et poden aportar coses.

La bioètica és una ètica de les condicions socials en la qual diu que es mereix
tenir una vida digna d’acord amb els drets humans, en què a principis del S.
XXI, aquesta es comença a apropar als drets humans amb un establiment en la
Declaració Universal sobre Bioètica i drets humans, en què agafa un valor
universal de la dignitat del esser humà i la seva vinculació al reconeixement de
diferents drets. Com a conseqüència, els principis de la bioètica mèdica diu que
s’ha de tenir un respecte igualitari en la salut de les persones amb diversitat
funcional i respectar la seva dignitat hi hagi o no una pandèmia. Davant una
situació excepcional, com és el cas de la COVID, si hi ha un escàs de recursos
i s’han de prendre decisions importants, s’ha de fer des d’un punt de vista que
no sigui discriminatòria i inclusiva sobre la dignitat de les persones. És cert, que
en aquestes situacions no és possible salvar a tothom, però s’ha d’intentar
salvar el major nombre possible de vides respectant en tot moment la igual
dignitat dels pacients, sense fer diferències entre uns i altres.

Després d’aquesta anàlisi, es pot arribar a diferents conclusions davant la

discriminació que hi va haver sobre les persones amb alguna diversitat
funcional.

Podem concloure que el favoritisme i els privilegis cap a unes capacitats per
sobre d’unes altres, s’han utilitzat per poder justificar la discriminació cap a les
 DEPENDÈNCIA I EDUCACIÓ PER A L’AUTONOMIA
PAC2: ANÀLISI DEL VALOR DE LA VIDA EN TEMPS DE PANDÈMIA
ALBA ESTELA ESMERATS

persones amb diversitat funcional, que presenten unes diferències i unes

capacitats diferents, accions que justifiquen el racisme o el sexisme i que
segueixen estant presents en la societat. Per altra banda, l’opinió pública cada
vegada qüestiona més els discursos discriminatoris, però el capacitisme
continua liderant, la qual encara dóna peu a la discriminació. També s’ha pogut
veure que actualment el capacitisme encara domina molts debats que acaben
afectant els drets de les persones amb alguna diversitat funcional i que, per
tant, acaba afectant la dignitat d’aquest col·lectiu, sense poder tenir els
mateixos drets humans que la resta de la ciutadania. Finalment, per poder
millorar i erradicar la discriminació d’aquestes persones, s’hauria de fer un
canvi de pensaments i davant d’una catàstrofe, tenir en compte a tota la
població sense cap discriminació i sense tenir en compte les capacitats, sinó
tenint en compte les probabilitats de sobreviure segon en l’estat en què es trobi
aquell pacient. Per aconseguir-ho, s’hauria de canviar de pensament i que el
capacitisme no dominés tots els debats.

BIBLIOGRAFIA

 Aparicio, A. i Toboso, M. (2020). Capacitismo, covid-19 y dignidad:

derecho a la salud e inclusión en tiempos de pandemia.
 Bellver, V. I De Montalvo, F. (2020). Priorizar sin discriminar: la doctrina
del Comité de Bioética de España sobre derechos de las personas con
discapacidad en un contexto de pandemia.
 Convención de los Derechos de las personas con discapacidad de las
Naciones Unidad (2006).