2

Detall del mapa

Barcino Magna
Parens, de J. Van Ghelen
(Viena, 1716)

#CAT1714
Per què una guerra
de Successió? E n morir sense descendència Carles II, darrer rei de Castella i Catalunya-
Aragó de la dinastia hispànica dels Habsburg, es disputen el tron l’ar-
xiduc Carles d’Àustria i Felip d’Anjou, futur Felip V i primer rei de la dinastia
dels Borbó.
Barcelona, 1713-14. Setge i caiguda En un primer moment (1705) Catalunya s’enfronta als Borbó per raons políti-
ques (avançar en el constitucionalisme) i econòmiques. Els grups dirigents
POBLACIÓ DE LA CIUTAT
pensen que amb un Àustria i amb els aliats anglesos i holandesos podran fer
Al voltant de 40.000 habitants realitat el seu projecte.

DEFENSORS ASSETJADORS Anys més tard, les coses havien canviat radicalment. El 1713-14 la situació
era molt més extrema i els catalans volien evitar que els Borbó assolissin el
2.000 soldats Un defensor per 20.000 soldats de 3,3 assetjants seu objectiu: «reducir todos los reynos de España a la uniformidad de unas
professionals i cada 6,6 habitants les dues corones per defensor. Un
4.000 civils (hispànica assetjant per mismas leyes, usos, costumbres, tribunales [...] que habrán de ser los de Cas­
enquadrats a i francesa) cada 2 habitants tilla, tan loables y plausibles en todo el universo». (Felip V, 1714)
la Coronela de
Barcelona En heretar Carles d’Àustria el tron de l’imperi austrohongarès (1711), les
potències aliades –amb l’imperi austríac i Anglaterra al capdavant– deixen
CONSEQÜÈNCIES DEL SETGE I LA CAIGUDA de donar suport a Catalunya en la guerra de Successió de l’imperi espanyol.
Uns 40.000 25% dels habitatges Moriren entre 4.200 Entre 6.431 i 8.832 Des del març del 1713 comencen a evacuar les seves tropes i a l’abril reco-
projectils caigueren destruïts (1.270 de i 5.458 barcelonins barcelonins foren neixen Felip V com a hereu de la corona (tractat d’Utrecht).
sobre la ciutat 5.000 cases) (més del 10% de la ferits (del 16% al
població)* 22% de la població)* A partir d’aleshores, els catalans resten a la seva sort. Despleguen una re-
sistència heroica, però són finalment vençuts pels exèrcits francocastellans.
* Segons Antoni de Villarroel i Pere Pasqual Plantí
 3
#CAT1714
La repressió:
brutal i duradora
Sabies que…?
+ Barcelona i Cardona foren els
darrers bastions antiborbònics (1714).
+ Però la repressió ja era cruenta a
la resta del territori català. El 1713,
Manresa fou saquejada i cremada:
«Y, ardiendo las casas, ejecutaron los
enemigos las más atroces barbaridades,
hasta degollar niños inocentes, con tan
atroz estrago». El Masnou, Premià, Teià i
Vilassar també foren cremades.
+ I, el 1714, foren
«socarrades», segons Francesc de
Castellví, «las villas de Caldas de
Montbui, Montblanc, San Hipólito,
Sentmenat, San Quintín, La Pobla,
Sant Feliu de Saserra, Oristá,
Monistrol, Esparraguera, Arbucias,
toda la tierra y lugares del Llusanés,
Castellterçol, Viladrau, Sallent,
Espinelvas, Tarrasa».
+ Fou freqüent el «diezmo de
horca», és a dir, l’execució arbitrària,
per sorteig, d’un de cada deu homes
en edat militar d’un mateix lloc,
«sin estrépito de justicia»; és a dir,
sense judici.
+ Els soldats i oficials catalans,
com els combatents civils, sovint
foren considerats rebels pels militars
borbònics i, en conseqüència,
exclosos de les lleis de la guerra. Així,
en ser detinguts en accions militars,
molts d’ells foren enviats a presidi, a
galeres o, directament, executats.
Anònim, Retrat de
José Patiño (Museu
Naval de Madrid)
+ Els vencedors publicaren bans
de prohibició d’armes, de manera
reiterada. El 10 de novembre de
1714 s’imposava la pena de mort a
aquells que disposessin de qualsevol
tipus d’armament, «sin excepción
alguna, así de fuego como de corte».
+ Els decrets anaren acompanyats
d’una política sistemàtica de control
i de foment de les delacions. També
d’execucions sumàries, que tenien
un alt valor pedagògic per als
ocupants.
 4
+ El 1716 es publicà
l’edicte que ordenava «la
+ L’acte repressiu de conseqüències més
greus fou la detenció i execució del general
demolición de todas las Josep Moragues. Retirat al domicili familiar, a
murallas de los lugares, Sort, al començament del 1715 se l’obligà a
castillos y casas fuertes
de Cataluña que puedan
traslladar-se a Barcelona, on romangué en
residència vigilada. Moragues i altres companys
servir de abrigo a los d’armes foren detinguts el 22 de març en
malintencionados». intentar fugir en una embarcació. Sentenciat el
26 de març, fou executat l’endemà de manera
cruel, amb el mateix ritual que la justícia
reservava als grans bandolers.
+ En paraules de Matas i Pujol,
Moragues fou «arrastrado vivo
por las calles por un cavallo,
degollado y hecho cuartos,
puesta su cabeza en una jaula
encima del Portal de Mar». Amb
ell foren executats també els seus
companys Jaume Roca i Pau
Massip, «después de haverles
hecho pasar por los tormentos, no
obstante cuyo rigor no quisieron
confesar nada en cabeza de los
socios y cómplices en el delito».
+ El cap del general Moragues
restà penjat en una gàbia al Portal
de Mar de Barcelona fins el 1727.
+ Els segrestos de béns i
propietats, el 1721, afectaven un
total de 1.098 propietaris. El seu
arrendament suposava aleshores
per a la Hisenda una renda total de
prop de mig milió de rals d’ardit.
Els segrestos es mantingueren
fins el 1725.
Detall del plafó ceràmic
de Sant Sadurní de Palol
d’Onyar, on es representa
el saqueig del poble
pel general Noailles durant
la guerra de Successió
 5

Gravat de la ciutat
de Viena (1740)

#CAT1714
L’exili: la primera P  er al nou règim resultaven parti­
cularment perillosos els contactes E  l 16 de desembre de 1714, el nou
capità general publicà un ban que

gran diàspora amb l’exili, ja que podien alimentar l’or-

ganització en la clandestinitat dels col·
prohibia, fins i tot amb pena de mort, la
correspondència amb els regnes de

política
lectius opositors, l’intercanvi d’informa- l’emperador Carles VI i amb els estats
ció i, més en general, la revifalla de les neutrals.
esperances d’un canvi polític.

A l final de la guerra de Successió,

s’esdevingué la primera gran
diàspora provocada per causes políti­
L a duresa de les condicions de vida
dels excombatents que es quedaren
en un primer moment i el menyspreu
El pes
de l’exili MÉS DEL 50%
EREN
CATALANS
ENTRE 25.000
ques a Catalunya i a la resta de regnes amb què eren tractats els empenyeren a I 30.000 PERSONES
hispànics. situacions extremes. Alguns també aca- DE TOTS ELS
baren emprenent el camí del confina- REGNES HISPÀNICS
ment, d’altres fugiren a les muntanyes, on S’EXILIAREN

E l gruix principal s’inicià l’endemà

de l’11 de setembre de 1714 i
constituí una autèntica allau continu­
tot seguit iniciaren la guerrilla. I encara
una altra part s’allistaren a les expedici-
ons borbòniques de reconquesta de Sar-
A L’EUROPA DE L’IMPERI
AUSTROHONGARÈS
AL VOLTANT
DEL 80%
PROVENIA DEL
CONJUNT
ada, si més no, fins el 1725. En alguns DE LA CORONA
denya (1717) i Sicília (1718), que consti- D’ARAGÓ
casos es pot parlar d’exilis col·lectius. tuïren autèntiques carnisseries.
 6
#CAT1714
La pèrdua de l’Estat
i les institucions
pròpies. El decret
de Nova Planta
+ «Lo principal está hecho»,
sentenciava un ministre de Felip V en
referir-se a Catalunya, «que es haberla
reducido a gobernarse por sólo la voluntad
de Vuestra Majestad sin concurso de las
cortes o estados».
+ Principis com «El rey ab la cort està
per damunt d’ell tot sol», o l’expressió del
jurista Francesc Solanes, «no es el Príncipe
el que debe estar por encima de las leyes,
sino las leyes por encima del Príncipe»,
quedaven anul·lades per l’afirmació filipista
«no hay otra ley que la voluntad del rey».
Timpà de la façana
de la Universitat de Cervera
Decret de Nova Planta
(1716)
Decret de construcció
de la Universitat
de Cervera (1717)
+ El 15 de setembre,
a Barcelona, foren dissolts
el Consell de Cent de la ciutat,
el Braç Militar i la Diputació
del General o Generalitat, les
+ La Nova Planta crea a
Catalunya una estructura
tres institucions que componien
la Conferència dels Tres Comuns
militaritzada i aboleix les
institucions bàsiques del país: les
+ Amb la Nova Planta en
marxa, Felip V suprimí les
i que havien liderat la
resistència.
Corts, la Generalitat, el Consell de
Cent i els municipis. Remarquem,
universitats catalanes, molts dels
estudiants de les quals l’havien
doncs, la gran pèrdua que significà el combatut. En canvi, el 1717 fundà
sistema representatiu, substituït pel la Universitat de Cervera, com a
de càrrecs nomenats a dit o, recompensa a la fidelitat de la
simplement, venuts (regidors dels ciutat durant la guerra. Una de
municipis). Un gran retrocés polític. sola seria més fàcil de controlar.
 7

Palau de la Generalitat,
seu de l’Audiència Reial,
organisme imposat
en el decret de Nova Planta

#CAT1714
Com intentaren A l cap de dues dècades (el 1734),
Gabriel Rojas, membre del Con­
sell de Castella, reiterava que «lo que
P erò, al llarg de tot el segle,
els corregidors no foren mai
juristes, com a Castella, sinó mi­
esborrar la conviene al servicio de V.M. y al verda­
dero bien de aquellos naturales, es pro­
litars i d’origen forani, com s’ha­
via fet a les colònies americanes.
memòria del curar se olvide todo lo que fueron, y que
aquel gobierno se uniforme en cuanto

que havia passat? fuere posible a el de todas la provincias

de V. Magd».

E ra tanta la preocupació dels dirigents polítics per a esborrar la me-

mòria de les institucions abolides, que en el Consell de Castella, el
D’ aquí que Melchor de Macanaz
insistís en la importància que
«en las ciudades de la Corona de Aragón
1715, es debaté la possibilitat de substituir la Reial Audiència per una haya regidores castellanos, pues con
Cancelleria: «borrándoles de la memoria a los catalanes todo aquello que esto con pocos que haya, les irán ins­
pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, truyendo en los usos y costumbres de
fueros y costumbres, si no ceden en beneficio de V.Mg. porque de otra forma Castilla». El pla es féu extensiu a corre-
se seguirá que se irrite el ánimo, siempre que les acuerden el nombre [de] gidors, alcaldes majors, escribans de
sus primitivas libertades». l’Audiència i comptadors per als corre-
giments.
 8
#CAT1714
La militarització
de Catalunya
A Catalunya, el règim es fonamentà en una pre­
sència militar permanent i de grans magni­
tuds que, al llarg de més d’un segle, mai no baixà
dels 25.000 homes. El prest –salari monetari–, l’allot-
jament, el consum de pa, vi, oli, carn i altres queviu-
res, s’afegiren a les càrregues fiscals que suportaven
les ciutats i els pobles catalans.
F ins i tot el 1771, quan les tropes destinades a
les colònies espanyoles d’Amèrica havien aug-
mentat arran de les desfetes del 1762 i Carles III
havia de controlar un territori que vorejava els vint
milions de quilòmetres quadrats, amb un exèrcit de
26.000 homes, similar o inferior al que la monarquia
utilitzava pera garantir la «tranquilidad pública»
en els 32.000 km2 de Catalunya.
Projecte de la Ciutadella
sobre el barri de la Ribera
J ustificació de la presència militar:
«Cuando se conquista un país y es
cuestión establecer una nueva ley y go-
bierno en él, se ha de hacer todo pronta-
mente, porque así, los naturales intimi-
E l cronista Francesc de Castell­
ví situava els pitjors episodis
del terrorisme militar a partir de
l’estiu del 1715: «Las tropas no
observaban con exactitud las órde-
dados con verse sojuzgados admiten sin
réplica el nuevo establecimiento; si se da
nes que se les habían preescrito [per
la Real Junta Superior de Justicia
tiempo, intermedian reparos, se buscan
empeños y llaman novedad lo que no se
y Gobierno]; vivían a discreción,
afligían con insoportable peso y
hace luego.» imposiciones extraordinarias, que
exigían en las execuciones militares
La presència
militar al
segle XVIII
F ruit de la militarització obsessiva,
el nou Govern emprengué la cons­
por la cobranza de las contribucio-
nes [...]; y las libranzas entregadas a
los regimientos las cobraban las
trucció de la Ciutadella militar de Bar­ tropas a su arbitrio.»
celona per controlar la ciutat al
PRÀCTICAMENT, 1 DE CADA
barri de la Ribera. El 1717
4 SOLDATS QUE HI HAVIA
A ESPANYA ES TROBAVA A començà l’enderroc de més
CATALUNYA de 1.000 cases (el 17% del
1 SOLDAT PER CADA 0,78
KM2 DEL TERRITORI CATALÀ
total de la superfície cons-
truïda a Barcelona). L’ender-
roc anà a càrrec dels matei-
xos propietaris. I, per reblar
AL PRINCIPI DEL DECENNI
DE 1720, ELS MILITARS
el clau, a mitjan segle es
REPRESENTAVEN ENTRE modernitzà el castell de
EL 15% I EL 20% DE LA Montjuïc.
POBLACIÓ DEL PRINCIPAT
 9
#CAT1714
La resistència
militar
L a resistència armada
s’allargà fins el 1738.
Primer fou la revolta dels
Carrasclets (1719-20) i més
tard les revoltes guerrilleres
de 1725-28 i 1733-38.
La revolta dels Carrasclets. 1719
FONT: Santiago Albertí, Diccionari biogràfic, vol. 1, Albertí ed., Barcelona
1996; Atles d’Història, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2009.
P rimer mitjançant les armes i després com-
binant la denúncia, la protesta, la revolta,
els memorials i els projectes, els catalans o bé
expressaren el refús –el desacord amb les au­
toritats espanyoles i amb la seva política– o bé
formularen propostes alternatives que respon­
guessin millor al bé comú des de posicions
moderades. Tant en unes manifestacions com
en les altres, sovint aflorà el record de les lliber-
tats perdudes el 1714.
 10
#CAT1714
La resistència
política
L’ austriacisme persistí fins el 1742. Els exiliats
protagonitzaren encara una última iniciativa per
situar el «cas dels catalans» en l’ordre del dia de la
diplomàcia internacional. D’aquest darrer esforç en
sortiren dos importants escrits polítics: Via fora als
adormits (1734) i Record de l’Aliança fet al sereníssim
Jordi Augusto, rei de la Gran Bretanya, amb una carta
del Principat de Catalunya i ciutat de Barcelona (1736).
H
i ha indicis de continuïtat de l’austriacis­
me en l’Acadèmia de Bones Lletres (crea­
da el 1729) durant les dècades de 1730 i 1740.
Es tractava d’uns acadèmics preocupats per la
història i per la llengua, com a pilars de la identitat,
i que compartien el patriotisme català. Així, a parer
Via fora els adormits del bisbe i escriptor Agustí Eura, Catalunya era «la nació
(1734).
/ més esclava i ultratjada, la més vilipendiada / que al
món se puga trobar».
El palau Requesens,
seu de l’Acadèmia
de Bones Lletres
E ls memorials de greuges se succeïren durant nombroses dècades. Promo­
guts per sectors molt diversos –des de filipistes fins a representants muni-
cipals o de gremis–, cridaven l’atenció sobre els abusos en els impostos, la cor-
rupció i les extorsions i les arbitrarietats comesos pels representants designats
pel nou poder.
Els memorials de greuges i protestes
MEMORIAL DEL 1723 Protesta contra el cadastre
MEMORIAL DEL 1735 Contra els excessos i les extorsions comesos pel corregidor
i al governador
MEMORIAL DEL 1759 Denuncia malversacions i abusos dels regidors.
Un altre escrit demana l’indult de la branca personal del
cadastre i reclama un sistema d’elecció municipal.
MEMORIAL DEL 1760 Adreçat a Carles III per representants de Saragossa, València,
Barcelona i Palma, demana la supressió dels regidors perpetus,
la representació local a partir de representants d’estaments i
denuncia la desigualtat de tracte entre els súbdits de Castella i
els de l’antiga Corona d’Aragó
PROTESTA 1767 Escrit de Francesc Romà i Rossell a Carles III, del 1767,
proposant la creació de la figura de l’«abogado general del
público», per tal que «por la sola vía de la representación,
preserve a nuestros pueblos de la opresión y promueva el bien
público».
PROTESTA 1768 El 1768, nou gremis que reuneixen 300 artesans envien síndics
a Madrid per transmetre els seus greuges al rei.
PROTESTA 1769 El 1769, els síndics de les ciutats del Principat reiteren les
crítiques al règim municipal borbònic i propugnen l’abolició
dels regidors vitalicis, juntament amb una reforma en el
sistema d’elecció dels càrrecs municipals
 11

#CAT1714 T ot i que aquesta càrrega fiscal

representava el doble del que
suportava un contribuent plebeu a
Castella, el pitjor era el que les esta­
dístiques no reflectien: el conjunt de
L a pressió i la corrupció dels funciona­
ris reials era tan forta que fins i tot un
informe (1722-24) encarregat per un alt
funcionari de l’administració de Felip V
afirmava que «se hurta tanto como se co­
Dues conseqüències gabelles i exaccions que suportaven
els catalans i que no deixaven constàn-
bra, pues para dar individuales noticias a
Vm. sobre este punto fuera menester escribir
permanents cia escrita. La corrupció dels militars,
que cercaven obtenir rendes de la seva
dilatados volúmenes, pues en confianza digo
a Vm. que sin haber de dar cuenta a Dios de

i duradores: impostos posició de domini sobre la població

civil, i la dels nous poders municipals
haber cometido ninguna injusticia se po-
drían poner en galeras, sin hacer proceso a

i castellanització –escollits en funció de la seva fidelitat

a Felip V– contribuïren a fer que la dis-
todos cuantos subdelegados hay en Cata-
luña y los principales de la oficina sin eximir
tribució d’aquestes càrregues sobre el a nadie».
conjunt de la població recaigués sobre
La nova fiscalitat els que no participaven en les xarxes
d’influència botifleres.
Els impostos

E L
sobre els catalans. 1720-29

D e manera immediata, les noves auto­

ritats crearen nous impostos indirec­
tes, com el de la sal i el del paper segellat.
ls nous impostos recaigueren,
a més, sobre un país delmat
per la guerra. La recaptació anà a
es possibilitats d’una ràpida re­
cuperació econòmica del Princi­
pat restaren llastades durant molt de
66,45%
Cadastre
càrrec de l’exèrcit, que utilitzà en temps pel fet que l’ocupació militar 17,13%
Impostos

T
tot moment mesures excepcionals: permanent del territori hagué de ser ordinaris
anmateix, el més emblemàtic fou el
constrenyiments militars, requises, finançada pels municipis on s’aquar­ heretats de
nou impost anomenat catastro, o ca­ l’època anterior
empresonament de les autoritats teraven (sous, allotjaments, manteni-
dastre (1715), que suposà multiplicar per 7,3 a la guerra
locals, recàrrecs sobre poblacions ment dels soldats i els animals...). Els
l’antiga fiscalitat directa aprovada per les
veïnes, etc. No debades, el cadastre municipis hagueren de contreure
institucions catalanes. L’augment de la pres- 16,35%
fou conegut popularment ben aviat deutes enormes, que també havien
sió fiscal global també fou desmesurat. Nous impostos
com el catàstrofe. de pagar els vilatans. indirectes
 12
#CAT1714
La castellanització
Portada de la Real Cédula de
Aranjuez, on es parla de la
llengua que calia utilitzar (1768)
L
a castellanització, que hauria pogut
tenir un impacte superficial, disposà
de tot un exèrcit d’ocupants nouvinguts
que, de mica en mica, l’anaren disseminant
arreu: capitans generals, intendents, cor­
regidors, fiscals, oïdors, funcionaris de
l’Audiència i del cadastre, bisbes, abats i
les camarilles respectives. S’imposa el
castellà com a llengua de l’administració i
de la de justícia, malgrat que la immensa
majoria de la gent no coneixia aquesta
llengua.
T ot i això, una trentena d’anys des-
prés de la Nova Planta, el mestre
Baldiri Reixac encara considerava la llen­
gua «espanyola» com «la més útil i ne­
cessària de les llengües estrangeres».
C inquanta-quatre anys
després de la desfeta,
Carles III hagué de promulgar la
Reial Cèdula d’Aranjuez (1768),
en la qual proscrivia el «lemo­
sino» en els tribunals civils i
eclesiàtics; i també tornava a
manar «que la Enseñanza de las
primeras Letras, Latinidad y Re-
tórica se haga en Lengua Caste-
llana […] donde quiera que no se
practique, cuidando su cumpli-
miento las Audiencias y Justicias
respectivas […] para su exâcta
observancia».
E
ls esforços de castellanit-
zació requeriren més se-
gles, tot i ser molt obstinats. El
1838, sota Isabel II, fins i tot la
mort havia de ser en castellà: la
Junta del Cementiri de Barcelo-
na obligà a retirar els epitafis
mortuoris escrits en català de
les làpides.
Gravat amb mestre
i alumnes (s.d.)
143 anys després de la desfeta, la llei
Moyano d’«instrucción pública»
(1857) –vigent fins a la Segona República
(1931)–, tot i establir l’ordre progressiva d’obli-
gatorietat de l’ensenyament primari, encara
hagué de decretar que «la Gramática y Orto­
grafía de la Academia Española serán texto
obligatorio y único para estas materias en la
enseñanza pública». El 1867, la Reial Ordre so-
bre producció teatral deia que «en adelante,
no se admitirán a la censura obras dramáticas
que estén exclusivamente escritas en cual­
quiera de los dialectos de las provincias de
España».
E
l 1896, Alfons XIII prohibí fer servir el
basc i el català en les converses telefòni­
ques i, el 1902, dictà un Reial Decret que es­
tablia que l’ensenyament del catecisme fos
en castellà: «Los maestros y maestras […] que
enseñen a sus discípulos la doctrina cristiana en
un idioma o dialecto que no sea la lengua cas-
tellana, serán castigados la primera vez con
amonestación. Si reincidiesen, serán separados
del Magisterio oficial.»
#CAT1714
P erò, com tots sabem, la història no
va acabar així. Malgrat intents
d’assimilació com els que hem vist, els
tres segles que han seguit el 1714 han
representat un esforç constant dels
catalans per mantenir la identitat. I aquest
esforç és la clau per entendre el moment
decisiu en què ens trobem.

Si vols saber-ne més:

#CAT1714
Catalunya, Nació d’Europa (1714-2014), Guia Digital Breu d’Enciclopèdia Catalana, núm. 1
© Enciclopèdia Catalana, SAU 2013
una obra d’Enciclopèdia Catalana - www.enciclopedia.cat
comunicacio@grec.cat comunicacio@grec.cat