Una nova visió amb la resiliència

Autor: Àlex Vargas Esquius

Curs: 2n Batxillerat-A
Tutora: Yolanda Marín Segura
Institut: IES Mig-Món 2022-2023
Índex:
1. Introducció 3
2. Què és la resiliència? 4
2.1. Resiliència compensatòria 4
2.2. Resiliència protectora 4
2.3. Resiliència desafiant 5
3. Característiques d’una persona resilient 5
3.1. Consciència de les seves possibilitats creatives 6
3.2. Assumir les dificultats com una oportunitat 6
3.3. Veure la vida sota un prisma d’optimisme 6
3.4. Practicar el mindfulness o consciència plena 7
3.5. Ser flexibles davant els canvis adversos 7
4. Com sorgeix la resilència? 7
4.1. Teoria de l’aferrament 8
4.2. Les etapes de creixement 8
5. Aspectes genètics 9
5.1. Afectacions dels nadons nascuts de mares que han patit 9
5.2. La diferència entre homes i dones 10
6. Com superar un trauma o crisi 10
6.1. Què és un trauma o crisi? 11
6.2. Com reforçar la resiliència? 11
6.3. Com millorar l’entorn d’un infant 12
7. Què afecta a la resiliència? 13
7.1. Causes dels suïcidis 13
7.2. Els efectes de l’adopció 14
7.3. La immigració 15
7.4. Les guerres 16
8. En quins casos podem trobar resilients? 17
8.1. Assetjament 17
8.2. Malalties i discapacitats 18
8.2.1. Malalties terminals 18
8.2.2. Discapacitats 19
8.3. Supervivents de la guerra 19
8.4. Supervivents de l’Holocaust Nazi 20
9. Entrevistes 21
10. Conclusions 31
11. Annexes 32

2
1. Introducció
La realització d'un treball de recerca és una tasca dura que demana implicació, mentalització i control
del temps i les circumstàncies. Per aquests motius, era primordial trobar un tema que fos d'interès i em
generés més preguntes a mesura que en responia d'altres, la curiositat que m'ha provocat la resiliència
m'ha ajudat a portar a terme el treball amb moltes ganes, i la mateixa resiliència m'ha aixecat quan no
em sentia amb coratge per continuar aquest encàrrec.

La meva intenció des del moment que vaig emprendre aquest projecte, va ser mostrar la importància
de conèixer i entendre el funcionament de la ment per poder prendre decisions més encertades i
resistir davant les adversitats, per això, aquest treball de recerca porta el nom "Una nova visió amb la
resiliència".

Recordo constantment que de petit vaig ser una persona especial, vaig ser diagnosticat amb síndrome
d'Asperger, que provocava que no tingués una relació normal amb les persones del meu entorn.
La meva vida l'he considerat dura, psicològicament, i en el moment que vaig pensar en tot el que
havia viscut, vaig decidir que, indubtablement, la resiliència sempre m'havia acompanyat.

La finalitat d'aquest estudi és, arribar a comprendre quines són les dificultats a les quals s'enfronten les
persones que han hagut de fer ús de la resiliència i com han aconseguit superar-les per tal d'aconseguir
un enriquiment mental i un nou punt de vista del seu paper a la vida.

Per assolir una resposta aquestes incògnites, s'ha tractat la resiliència des de la seva base, definint de
què es tracta i per què s'origina, i s'ha fet una gran cerca de diferents fonts, com llibres i altres estudis
que s'han realitzat entorn els aspectes que afecten la resiliència, com desenvolupar la capacitat
resilient, diferents casos que es poden dur a terme i s'ha realitzat un determinat nombre d'entrevistes a
persones que han patit alguna alteració en el transcurs de la seva vida i han hagut d'adaptar-s’hi i
superar la nova situació que se'ls ha presentat.

En la realització d'aquest treball també s'hi han presentat diferents inconvenients que han afectat el seu
desenvolupament, els quals radiquen en la recent aparició de la resiliència i la poca informació i
estudis fiables que es poden trobar per internet o en format escrit.
Un altre inconvenient que s'ha presentat, ha estat relacionat amb la guerra entre Ucraïna i Rússia, de
manera que la intenció era incloure una darrera entrevista d'una persona que ha fugit d'aquesta guerra i
ha hagut de trobar una manera de sobreviure.
S'ha intentat portar a terme aquesta idea fins al final, però els permisos legals que s'han de menester i
el fet que els refugiats només parlessin ucraïnès i fos necessari un intèrpret, no ha fet possible la seva
realització.

3
2. Què es la resiliència?
El terme de resiliència prové de la física que era denominada com la capacitat que té un cos per poder
suportar un cop.
Però quan es va traslladar a les ciències socials va canviar el seu significat a "la capacitat de triomfar,
per viure i desenvolupar-se positivament, de manera socialment acceptable."
Boris Cyrulnik, un neuròleg, psiquiatre, psicoanalista i un dels fundadors de l'etologia humana,
resumeix el concepte de resiliència amb les paraules "La resiliència és iniciar un nou
desenvolupament després d'un trauma."

Des d'aquesta base es pot veure que hi ha diferents tipus de resiliència depenent en l'àmbit en el qual
s'estudiï. Les tres branques principals que són: la resiliència compensatòria, protectora i desafiant.

2.1. Resiliència compensatòria

La resiliència compensatòria esdevé quan un individu actua de manera que evadeix els riscos per tal
de no veure's afectat per les seves conseqüències, modelant-se de diferents maneres en funció de la
situació.

Un exemple d'aquest fet podria ser un gat de carrer, un gat que passa gana i ha de buscar-se el menjar.
És més probable que sigui violent cap a altres gats, animals o persones, però si aquest gat té un
cuidador que l'alimenti i el cuidi, el gat no tindrà la necessitat de desenvolupar aquesta agressivitat,
perquè intentarà incloure's per tal de poder continuar sent cuidat.

2.2. Resiliència protectora

La resiliència protectora esdevé quan un individu pren mesures per tal de reduir el problema a la seva
mínima amenaça possible, però mai eliminant-lo del tot; o augmentar l'efecte positiu d'un altre factor
promotor que ajudi a superar aquell problema inicial.

Aplicant el mateix exemple d'abans, la relació entre passar gana i violència es veu reduïda si una
persona ha corregit a aquell gat per controlar aquesta conducta.

Derivant de la resiliència protectora hi ha dos tipus més que intervenen en la solució del problema,
que són la resiliència protectora estabilitzadora i la protectora-reactiva.

La resiliència protectora estabilitzadora s'efectua de manera que neutralitza els riscos, en cas que
augmenti el nivell de risc, major serà l'efecte negatiu si no hi ha una protecció estabilitzadora, però
quan sí que hi és el risc no augmenta ni disminueix.

4
Continuant amb l'exemple anterior, si aquest gat no rep un ensinistrament adient o una guia per part de
l'amo, serà molt probable que desenvolupi conductes problemàtiques.

La resiliència protectora-reactiva esdevé quan la protecció disminueix, però no s'elimina del tot
independentment dels riscos, en cas que no hi hagui protecció, la probabilitat d'assumir aquell risc
serà major que si la té, però la protecció disminuirà.

Això s'explica amb cas del gat del qual ja s’ha anomenat. Si un gat de carrer té tendència a lluitar amb
els altres i algú interromp aquelles lluites, el gat està protegit d'aquell conflicte encara que no sigui del
tot efectiu, però amb el temps aquest mètode no serà prou per protegir-lo.

2.3. Resiliència desafiant

La resiliència desafiant esdevé quan un individu obra de manera que pren un risc en la mesura
d'obtenir un resultat menys negatiu o més positiu.
Els adolescents tenen una major tendència a aquest tipus de resiliència a causa de voler saber com
finalitzaran els esdeveniments, però el seu càstic no serà tan greu com el d'una persona adulta pel fet
de no ser major d'edat. Aquesta manera moderada d'actuar prepara als adolescents per quan es vegin
exposats per una adversitat futura, però una gran quantitat de conflictes pot debilitar-los i que se sentin
desesperats.

Una aplicació important sobre la resiliència desafiant proveïda per Richardson GE anomenada com
"reintegració resilient” explica que el fet de créixer a partir d'un inconvenient, reforça les seves
capacitats resilients. Segons aquesta teoria, els individus estan genèticament més dotats del que són
conscients, el procés d'obtenció d'aquest potencial és anomenat "procés disruptiu de la resiliència".

3. Característiques d’una persona resilient i com desenvolupar-les

Depenent de la manera en què es construeix la personalitat d'un individu, si des del naixement ha
rebut empremtes biològiques que l'hi han reforçat, es desenvoluparà, i si li esdevé una desgràcia sabrà
plantar-li cara.

Si hom està traumatitzat i pot refer-se del dany, s'esdevé la resiliència. Per això hi ha una sèrie de
característiques que acompanyen a les persones resilients perquè puguin refer-se i realitzar aquest
desenvolupament.

5
3.1. Consciència de les seves possibilitats creatives
La capacitat artística que pot tenir un actor, pintor, escultor, esportista, etc. Permet poder expressar la
seva mancança o patiment de manera que aquesta persona pugui ser escoltada amb major facilitat i
comoditat envers explicar la seva situació directament a una persona que segurament no té interès a
escoltar-la perquè se sentirà incòmoda.
En un nen aïllat, el seu cervell està malmès i no podrà ser creatiu, però un nen massa protegit tampoc
permet que pugui ser creatiu.

3.2. Assumir les dificultats com una oportunitat

Plantar cara a les adversitats amb optimisme esdevé una gran fortaleza, pel fet que una persona pugui
prendre’s una situació difícil de manera humorística, fa semblar que el problema és mes lleu. Moltes
d’aquestes persones veuen de manera positiva el seu problema de manera que senten que tenen una
bona oportunitat després del patiment.

El factor més important és que s'adonin que es pot aprendre de les experiències passades, siguin bones
o dolentes, això ajuda que la persona continuï creixent encara que tingui una vida difícil.

3.3. Veure la vida sota un prisma d’optimisme

L'autoconeixement és una gran virtut per a una persona resilient, ja que coneix quines són les seves
debilitats i fortaleses. Tenir un bon autoconeixement permet reforçar l'autoestima i l'autoconfiança de
manera que poden millorar la seva capacitat per reconèixer i expressar les emocions.

Quan una persona pateix, es posa a la defensiva, i quan arriba a una etapa de menor patiment
desenvolupa un sentiment altruista per ajudar a les altres persones, pel fet de saber què és patir.
Aquestes qualitats doten a la persona amb una major activitat cognitiva i a major capacitat cognitiva
augmenta la resiliència, tan emocional com les defenses biològiques contra l'estrès.

Un nen aïllat dels altres no pot realitzar conductes empàtiques perquè es restringeix al seu propi
coneixement, el que pot provocar que comenci a donar-se cops de cap amb la paret, autolesionar-se o
mutila-se quan arriba a l'adolescència. Hi ha pedagogia de l'empatia, la qual s'ha de dur a terme en un
ambient segur. Un cop que se senti segur, pot aprendre a descobrir a les altres persones i portar a cap
un sentiment altruista, però només serà en el cas que el nen se senti segur.

6
3.4. Practicar el mindfulness o consciència plena
Pensar que hom pot influir en els esdeveniments del seu voltant, de manera que la persona perdi la por
a les injustícies i les coses que no es poden controlar. Això ajuda a augmentar l'autoestima i a resoldre
conflictes que de ser d'una altra manera anirien perdurant.

La pràctica del mindfulness o consciència plena és un procés de concentració en el present, aquesta

sol ser de manera sensitiva, o sigui, concentrar l'atenció en utilitzar tots els sentits per identificar el
que hi ha al seu voltant, també la utilitzen per poder plantar cara a un problema de manera controlada
veient tots els aspectes positius i negatius d'aquella situació. Aquesta habilitat es pot aprendre amb la
pràctica diària que pot ocupar des d’uns pocs minuts fins a fer llargues sessions, depenent de les
intencions del practicant.

3.5. Ser flexibles davant els canvis adversos

Una persona resilient sempre té un objectiu a la vida que el motiva a continuar endavant i superar
qualsevol obstacle que s'hi interposi, de manera que no abandona un objectiu que sigui important per a
ella, fins que deixi de tenir sentit, en aquest moment la persona abandonarà l'objectiu sense fermar-se
a deixar anar tot el que ha treballat fins aquell moment.

També dona importància als consells i experiències de les altres persones per complementar-les amb
els seus coneixements, per tant, es desenvolupa a mesura del seu propi aprenentatge i el que li
proporcionen les altres persones.

Al contrari que una persona no resilient, els resilients tenen la capacitat de tolerar la incertesa de no
saber el que pot passar, d'aquesta manera es poden concentrar millor en el present i es deslliuren de
molts pensaments estressants i d'angoixa.

4. Com sorgeix la resilència?

Diferents factors que afecten la capacitat resilient estan determinats per la trajectòria que ha portat
aquella persona al llarg de la seva vida, això inclou el tracte que ha rebut la persona, la cultura i religió
que segueix, l'estat social de la persona i els problemes a les que ha hagut de plantar cara i el suport
que ha tingut per resoldre'ls.

7
4.1. Teoria de l’aferrament de John Bowlby
La fermança és un vincle que desenvolupa un nen amb la persona que el cuida, de manera que
transmet un sentiment de seguretat el qual és important per a una bona formació de la personalitat.

Aquesta teoria diu que un nadó actua instintivament amb propòsit de rebre una resposta dels cuidadors
i poder crear un vincle. L’aferrament es va aconseguint diàriament amb el tracte que es té amb el
nadó, d'aquesta manera intenten mantenir proximitat amb la persona de la qual està fermada, per
poder explorar el seu voltant de manera segura i obtenir la confiança necessària per poder posar-se
enfront dels seus problemes.

També va estar influenciada per Konrad Lorenz, qui va revelar en els seus estudis amb oques i ànecs,
que les aus podien formar una forta relació de aferrament sense que els aliments foren enmig. Però
l'experimentació amb micos de Harry Harlow, i els seus descobriments de la necessitat universal de
contacte és el que va reforçar la Teoria de l’Aferrament.

Més endavant, Mary Ainsworth, va fer un treball amb nens hongaresos, el qual consisteix en les
diferents relacions de fermança entre mare i fill.
Els nens que tenien una fermança segura es mostraven contents quan exploraven el seu entorn en
presència de les seves mares.
Els nens que tenien una fermança insegura ploraven freqüentment àdhuc quan eren als braços de les
seves mares.
Finalment, hi havia nens que no mostraven tenir cap aferrament amb les seves mares ni es
comportaven de manera diferent durant en la seva presència.

Gràcies a aquest estudi, John Bowlby va poder arribar a la conclusió que: " Un nen que sap que la
seva figura de fermança és accessible i sensible a les seves demandes li dona un fort i penetrant
sentiment de seguretat, i el porta a valorar i continuar la relació."
Aquesta conclusió afirma que una bona relació d’aferrament és una relació molt difícil de trencar,
permetent que les persones afectades per aquesta tinguin un suport segur per enfrontar les adversitats.

4.2. Les etapes de creixement

Als primers anys de vida d'un infant, entre els pocs mesos fins als cinc anys, la relació amb els pares
és molt important pel desenvolupament resilient, el tracte que hagi rebut i els conflictes que hagi
hagut de superar determinaran la seguretat que té en el seu entorn i en ell mateix. Un nen d'aquesta
edat es pot curar d'un trauma mitjançant l'ús del joc per recuperar el control de la situació.

8
A l'edat de sis fins als dotze anys els nens són capaços de fer ús de la paraula per poder raonar sobre
les experiències traumàtiques i les emocions negatives que van sorgint. Molts nens intenten solucionar
els seus problemes demanant ajuda a persones adultes de confiança o dialogant amb sí mateixos per
poder lluitar l'estrès. Els que no poden expressar de cap manera els seus sentiments o dificultat és molt
probable que acabin desenvolupant problemes psicosomàtics, ansietat i depressió.

Entrada l'adolescència els adolescents se separen dels pares per demostrar la seva independència i
s'ajunten amb les persones de la seva mateixa edat. A causa de la seva maduresa mental, els
adolescents estan capacitats per reflexionar més profundament sobre els seus sentiments de manera
que també fan ús de les experiències de les altres persones de la seva mateixa edat en la recuperació
d'un trauma. Esdevenir depressió i ansietat és comú en aquest franja d'edat.

Les persones adultes tenen una major capacitat per fermar-se a un suport resilient, que pot ser: el
treball, les relacions socials, la família, entre altres coses.
En el moment que un adult pateix un trauma i se sent molt estressat, pot afectar a les seves condicions
laborals i relacionals de manera que aquella persona pot arribar a perdre el treball i desenvolupar
malaties físiques, d’etologies psicològiques o transtorns psiquiàtrics.

5. Aspectes genètics
El factor genètic determina poques coses com per assegurar que hi hagi gens resilients.
Se sap que el desenvolupament del nadó a l'interior de la mare a les últimes setmanes d'embaràs hi ha
una comunicació intensa entre la mare i el nadó. Els gens poden afectar a la capacitat resilient, però no
té una gran importància.

5.1. Afectacions dels nadons nascuts de mares que han patit

En un estudi en dones traumatitzades per atemptats, dones israelianes i palestines que acudien al
metge per símptomes d'estrès posttraumàtic, aquestes cent setanta dones van donar a llum cent setanta
nadons i, cadascun d'ells presentava una alteració cerebral, un mal funcionament.

Si un nen pateix massa estrès per un temps prolongat, acabarà fent mal a les cèl·lules cerebrals i
quedarà alterat. Les substàncies de l'estrès en aquest cas s'han tornat tòxiques.
Avui dia se sap que els extrems dels cromosomes reben uns fragments anomenats Radicals Metil. Són
fragments que obstrueixen l'expressió del cromosoma, així que el cromosoma no pot canviar, l'excés
d'aquestes substàncies tòxiques formen taps.
Una cinta genètica sana no s'expressa igual, per això no es pot saber si el problema és innat o adquirit,
perquè la cinta del cromosoma no s'ha modificat i s'ha convertit en una mutació, l'expressió sí que
canvia segons l'estructura del mitjà.

9
5.2. La diferència entre homes i dones
Les capacitats resilients no tenen una variació depenent del gènere, però sí en els mètodes que
utilitzen per poder superar una situació complicada.
Tant nens com nenes tenen dos mètodes d'afrontament, els quals són: les estratègies adaptatives i les
estratègies desadaptatives.

Els mètodes adaptatius es basen a fer front al problema en qüestió immediatament, intentant resoldre'l
de manera directa, distraient-se per evadir el problema o autoinstruir-se positivament aprenent del
problema. Els nens de totes les edats i les nenes de poca edat solen emprar aquests mètodes
d'afrontament adaptatius.

Els mètodes desadaptatius són les formes d'expressió que poden tenir les persones en un moment de
no saber com solucionar una dificultat, això fa que la persona tingui uns canvis emocionals i puguin
patir una crisi nerviosa o actuar de manera inadequada davant d'una situació negativa.

Complementant aquests mètodes, les nenes tenen una major tendència a buscar suport emocional de
les interaccions socials que els nens. En canvi, els nens solen dur a terme activitat física per tal de
superar les adversitats.

Els estudis que s'han realitzat no han trobat un canvi significatiu de conducta depenent del gènere i
l'edat dels nens i nenes, això indica que a mesura que les persones creixen, integren aquests mètodes
d'afrontament.

6. Com superar un trauma o crisi

Si una persona ha estat vulnerabilitzada durant el seu desenvolupament, tot pot arribar a ser un
trauma. Si en lloc d'això se li ha reforçat durant el seu desenvolupament, serà més complicat que una
persona arribi a traumatitzar-se.

La diferència entre el patiment i el trauma és que un trauma es pot veure mitjançant imatges cerebrals.
Roman un trauma, el cervell s'apaga, no funciona o funciona malament. El cervell d'una persona
traumatitzada només mostra colors apagats.
Mentre que amb el patiment el cervell no s'apaga, pot sentir un munt de sentiments, però no deixa de
funcionar. El cervell d'una persona en bones condicions mentals mostra colors vius perquè continua
fent un gran consum d'energia.

10
6.1. Què és un trauma o crisi?
En un trauma, la persona és sotmesa a una gran quantitat d'estrès per una causa de gran gravetat, la
susceptibilitat de patir-ne un depèn de diferents factors com el rang d'edat de la persona.
Els infants tenen més perill de desenvolupar-ne una, ja que no tenen la capacitat d'enraonar sobre el
succés que els ha afectat, també tenen la mancança de no tenir l'habilitat verbal per poder expressar els
sentiments negatius.
D'altra banda, els ancians també tenen una major probabilitat, a causa de les seves restriccions de la
mobilitat o mentals, se'ls dificulta buscar ajut i han de resoldre el conflicte per sí mateixos.

En una crisi es realitza un canvi, és un punt d'inflexió, de gran importància, que determina si un canvi
esdevé una catàstrofe o un progrés beneficiós per a la persona.
Les crisis poden determinar-se en dos tipus diferents, les crisis circumstancials i les crisis evolutives,
les quals es diferencien principalment perquè:

Les crisis circumstancials es basen en canvis a l'ambient i l'entorn de l'individu, fets que no són
controlats per ell o situacions i reptes pels quals no està preparat.
En canvi, les crisis evolutives neixen a l'interior de la persona causades pel mateix desenvolupament
del cos o de la ment, i qüestions morals entorn del propòsit humà, la independència, la llibertat…

Així que, un trauma i una crisi es diferencien principalment per la involucració de persones, un trauma
sol involucar més persones que una crisi que es presenta de manear singular. Un trauma es pot
percebre externament per les altres persones. En canvi, una crisi es percebuda internament i de manera
solitària.

6.2. Com reforçar la resiliencia?

Per poder reforçar la resiliència és necessari reforçar l'adaptació positiva en una situació adversa i el
seu patiment.
Pel fet que cada persona té unes qualitats més desenvolupades que altres de diferent manera és
important reforçar aquelles àrees en les quals hom és més dèbil per aconseguir un equilibri al seu
ritme.

Quan un nen toca un instrument estimula el lòbul esquerre del cervell, el qual s'ocupa de la capacitat
de poder parlar, això indica que un nen que toca un instrument aprendrà a parlar abans i amb major
qualitat que un que no en toca cap.
En el cas que un nen no sàpiga tocar-ne cap, pot aprendre a cantar. Diferents estudis diuen que quan
algú fa música en un grup té més capacitat de poder relacionar-se amb altres persones pel fet que
tenen una cosa en comú i se senten més còmodes.

11
El fet de llegir històries també permet que el nen faci una reflexió sobre aquesta i després es pugui
parlar del significat de la història, això provoca que el nen filosòfi des de petit i aprengui a pensar.

Les coses que poden afectar al nen poden ser: la violència conjugal i la precarietat social.
La violència conjugal: els nadons pateixen encara que no s'hi veuen afectats directament.
La precarietat social: els pares no estan disponibles, no volen jugar amb el nen o nena, estan tristos i
l'entorn no fa que se sentin segurs.

Encara que una persona no hagi tingut temps a desenvolupar-la, la resiliència s'aprèn al llarg de la
vida, però els primers anys de vida són els més importants.
La resiliència no és la mateixa quan un és un nen que no sap parlar, quan és un nen que sí sap parlar i
quan és un adolescent o adult, els casos que accionen la resiliència no seran els mateixos, per tant,
també es pot dur a terme i reforçar.

El primer pas per millorar la resiliència d'una persona adulta és que aquella persona no es quedi sola,
quan hom pateix un trauma està tan trist que s'aïlla, això provoca que allò que l'ha ferit es vagi
perpetuant i es vagi reforçant al llarg del temps. El fet de només pensar en aquest esdeveniment fa que
pateixi més. L'individu ha de poder quedar o parlar amb les persones amb qui tingui confiança.

6.3. Com millorar l’entorn d’un infant

En el cas d'un infant, primer se li ha de transmetre seguretat, la mare ha de tenir seguretat i així
transmetre-la al seu fill.
També requereix un entorn segur estructurat per la mare i per algú més. Si l'entorn és segur i protegeix
el bebè ja haurà desenvolupat el plaer d'aprendre.

La protecció, la recuperació, les relacions i la cultura són els pilars per poder crear un ambient
agradable per al desenvolupament de la resiliència, en el cas que no s'hagi pogut aconseguir que
l'infant se senti segur, quan arribi al col·legi tindrà dificultats perquè sentirà temor i poca seguretat,
això fa que sigui més complicat que arribi a ser un bon estudiant.

A la cultura occidental es porta un ritme massa accelerat per fer que els nens aprenguin
acadèmicament, provocant que els bebès estiguin cada cop més estressats.
A la cultura occidental encara es té un ritme més elevat per als nens, els professors són molt exigents i
els estudiants estan molt estressats, per això hi ha una major taxa de depressions i suïcidis.

12
El fet d'alentir l'inici de l'aprenentatge acadèmic i ensenyar coses d'utilitat per a la vida fa que puguin
tenir un major desenvolupament.
Els estudiants nòrdics tenen un desenvolupament més lent, però amb aquests creen confiança perquè
l'infant pugui divertir-se aprenent i a l'edat de quinze anys sigui una medalla d'or a les avaluacions de
la UNESCO. En arribar a l'edat adulta s'han convertit en persones excel·lents en tots els àmbits.
Fer aquest canvi de cultura aconsegueix que les persones aprenguin a viure, que es puguin tornar
independent amb més facilitat i tinguin menys tendències suïcides.

7. Què afecta a la resiliència?

La resiliència es pot veure per moltes causes diferents i de tota mena, tant factors interns, relacionats
amb les emocions, el canvi de mentalitat amb l'edat i el tracte rebut a la infància, com externs, un
canvi ambiental com haver de canviar de país, d'idioma o haver d'adaptar-se a una nova família.

Aquestes situacions conflictives són importants en la vida d'una persona, ja que determinen si la
persona en qüestió pot encarar i beneficiar-se d'haver pogut suportar l'adversitat o s'enfonsa i viu dels
traumes que ha patit sense poder créixer per arribar a un progrés en les seves vides.

7.1. Causes dels suïcidis

Quan una persona fa el pas de decidir donar fi a la seva vida significa que no deixa res endarrere, i,
per tant, no té cap motiu per continuar la seva vida. Les temptatives suïcides són menys freqüents en
mares que tenen una criatura, ja que la seva existència està dedicada al cuidat de l'infant per tal de
donar-li una vida digna i un bon futur. En aquesta situació, la mare pensa que el seu patiment val la
pena per tal d'aconseguir el seu objectiu, deixant de banda els pensaments suïcides.

Les persones que tenen una responsabilitat que no depèn de sostenir-se a si mateixos, sinó de sostenir
una família, amic o parella, tenen un sentit per viure pel fet que si aquesta persona li esdevé alguna
desgràcia, hi ha altres persones que depenen d'ella.

Els infants d'èpoques anteriors eren sotmesos a grans responsabilitats per sostenir la seva família i
tenir un desenvolupament personal, però avui dia, és més freqüent trobar un nen o nena de curta edat
amb temptatives suïcides, això es deu al fet que els nens de l'actualitat no tenen cap falta material,
deixant-los sense objectius i empobrint el seu entorn afectiu, privant-los d'estímuls sensorials.

Aquesta temptativa és més freqüent en nenes que en nens, això esdevé perquè les nenes tenen un
desenvolupament més ràpid, que permet que tinguin una autonomia psíquica precoç avançada i se
senten reprimides, ja que encara no són lliures d'expressar les seves emocions lliurement, per aquest

13
motiu intenten prendre el control de la seva vida expressant-se a través de la seva alimentació, roba,
maquillatge, arracades, etcètera.

Els suicidis s’incrementen quan els nens i nenes arriben a l’adolescència perquè les seves
responsabilitats s’incrementen amb els estudis, el sentit de l’inclusió amb la societat i desenvolupar-se
com a persones.

7.2. Els efectes de l’adopció

L'adopció pot suposar molts canvis per a un infant que ha perdut la seva família i en necessita una
altra. El fet de ser inclòs en una nova família pot suposar que aquella criatura s'hagi de separar de tot
el que coneix i estima per "tornar a néixer" a un lloc diferent, una llengua desconeguda, amb una
família nova i una cultura que els pot influenciar d'una millor o pitjor manera per desenvolupar-se.

L'impacte que té una adopció no és igual per cada persona que passa per un d'aquests processos, així
que no sempre es pateix un trauma ni tenen complicacions per adaptar-se a la nova situació. Aquest
canvi també suposa alguns cops, trencar la relació de fermança que s'havia format amb les figures
paternes i formar-ne una de nova amb les persones que l'han acollit.

Les persones que no s’han després de la relació de fermança en el moment de la pèrdua de la seva
família, reneguen davant el fet que els educadors siguin els seus nous cuidadors, cosa que provoca
inestabilitat a la ment de la persona, ja que no tindrà suport per sentir-se segura ni rebre suport
emocional, a part d'intentar evadir qualsevol intent de consol afectiu no permès per ella.

En infants que han patit danys emocionals, és necessària la intervenció d'uns pares terapèutics que
siguin capaços de suportar l'ambivalència de la criatura, la qual provoca que el procés de recuperació
sigui més lent i se sentin feliços amb la petita millora que pugui desenvolupar, tinguin una intervenció
conjunta en la comprensió dels sentiments que està enfrontant i, que puguin continuar cuidant-se a si
mateixos i la seva relació, amb el cuidat de l'infant.

Quan una d'aquestes persones té l'habilitat de parlar, és de gran importància que se senti segura de
poder expressar tots els sentiments que porta a dins, de manera que no senti que no fereixi a ningú ni
tingui cap impediment per poder-se vincular amb els cuidadors. El que afecta més a l'infant a l'hora
d'expressar-se, és la manera en què els pares assimilen aquests sentiments. Si els pares estan ansiosos
o estressats, els nens són més propensos a patir algun trastorn mental o de conducta que si els pares
estan tranquils davant d'aquesta situació.

14
Per tant, el desenvolupament d'una criatura dependrà de molts factors, tant per part de l'estat físic i
mental de l'infant, com el tracte que rebi posteriorment a l'adopció per part dels seus nous pares i
l'ambient familiar que creïn.

7.3. La immigració
Ésser immigrant és el fet que una persona hagi d'abandonar el seu propi país, perquè ja ni hi pot viure
per causes com la guerra, ser perseguits, pobresa extrema, sequeres, viure en perill constant, etcètera.
Aquests individus s'enfronten a haver d'emprendre un camí pel qual no podran tornar i molt
freqüentment se separen de les seves famílies, i han de passar il·legalment les fronteres dels països per
tal de sobreviure i normalment acaben sent explotats.
Les males condicions econòmiques i de vida amb què es troben en arribar a un país, són la causa de
molts suïcidis.

Els pitjors mètodes de subsistència són la cohabitació i la marginalització:

La cohabitació és el fet de compartir una habitació amb un grup de persones, les quals, s'ignoren entre
si mentre la situació transcorre de manera correcta. Però en el moment que apareix una dificultat, els
individus implicats en l'estanca, comencen a culpar-se els uns als altres com a causants d'aquest
problema.

La marginalització dels immigrants és el que provoca una major quantia de problemes. Aquesta, quan
s'efectua provoca un procés de socialització primitiu (la llei del més fort). D'aquesta manera es formen
les bandes juvenils que intenten sobreposar la seva llei, al pas del temps, no tenen més remei que fugir
de la policia i altres forces de la llei.

Els immigrants acollits a un país tenen la capacitat de diluir-se en la religió d'aquest país, en aquest
cas les persones han passat per un procés d'assimilació. Quan les persones accepten les lleis i la
cultura del país, els individus s'integren.

En el moment que els estrangers prenen la decisió d'estudiar, com es fa en alguns països, descobreixen
un sentiment de benestar, millorant la seva salut, disminuint el nombre de depressions i les conductes
antisocials, reben el sentiment de protecció i l'educació pels seus fills.

Els pares immigrants, pel fet de voler protegir a la seva família, opten per silenciar la història dels
seus orígens, cosa que afecta el creixement mental dels seus fills, creant un fals sentiment de seguretat
que es barreja amb un sentiment d'angoixa o preocupació pels seus pares. El silencia dels seus
orígens, altera el desenvolupament de la seva identitat.

15
Les segones generacions d'immigrants pateixen més que els seus pares, provocant un major nombre
de suïcidis, drogaddicció i alcoholisme que els seus antecessors.

Els immigrants constitueixen una població fràgil, que debilita als seus fills. La salut d'una persona
immigrant i la d'una persona autòctona és clarament diferenciada, veient que totes les societats
mantenen un 1% d'esquizofrènia en la seva població, mentre que aquesta xifra s'incrementa al 2,7%
quan es tracta d'immigrants.

7.4. Les guerres

Els nens anglesos de la Segona Guerra Mundial que van ser sota el bombardeig de l'exèrcit Nazi van
quedar molt traumatitzats, van ser recollits per Anna Freud, filla de Sigmund Freud, a Hampstead.
Tots aquests nens tenien un retard al desenvolupament i no se sabia per què.
N'hi havia que no parlaven, deixaven de parlar o tardaven més a aprendre'n, a més, no generaven
hormones del creixement ni hormones sexuals, la qual cosa explica per què les mancances afectives
tenen tanta importància.

Quan un nen està afectivament aïllat es veu debilitat als lòbuls prefrontals i dels circuits de la
memòria i les emocions, però també se'ls diagnostica un reforç en una sèrie de neurones que tracten
les situacions insuportables. Això fa que els nens que hagin estat aïllats o privats d'afecte a una edat
primerenca, més endavant i durant tota la seva vida, si es queden sols, interpreten tota informació com
una amenaça.

En quant els soldats, en un estudi realitzat pel New England Journal of Medicine l'any 2004, es va
mostrar que entre l'11 i el 17% de 6.201 soldats i marines que van estar lluitant a Iraq i Afganistan,
van ser diagnosticats d'ansietat generalitzada, depressió o trastorns per estrès postreumàtic.

Més endavant també es va veure que entre el 60 i 77% dels militars que havien desenvolupat
símptomes psicopatològics van afirmar que no buscarien ajuda per por que això els tragués el prestigi
obtingut, afectés la seva carrera o la pèrdua de confiança amb els seus companys i caps.

Després d'aquest estudi es van realitzar canvis en l'ensinistrament dels soldats, el qual es basava en el
reforç negatiu (maltractar als soldats perquè s'adaptessin). Si més no, aquest ensinistrament és efectiu
per formar soldats més tenaços, la qual cosa provoca que quan es troben en una situació que supera la
seva duresa, no estan capacitats per superar-la.
En canvi, la resiliència és la capacitat d'adaptació, augmentant la capacitat d'afrontament en major
mesura que la duresa, gràcies a la flexibilitat mental.

16
La flexibilitat dels soldats es va incrementant amb els diferents programes als quals se'ls està
sotmetent, demostrant-los que líders militar de prestigi també tenen problemes psicològics difícils de
superar i en aconseguir-ho, treuen un benefici que els reforça.

8. En quins casos podem trobar resilients?

La resiliència és per tot arreu, però la seva gravetat depèn de cada persona i com ha estat educada pel
que fa a l'adversitat, per això volem mostrar unes quantes situacions serioses que es poden donar en
una persona qualsevol i suggereixen un canvi complet a la vida de qui ho pateix i altres situacions de
moments històrics.

8.1. Assetjament
Les persones resilients que han patit assetjament escolar o ciberbullying tenen un millor
desenvolupament de l’esperable, dotant-los d’un menor risc de desajustos psicologics i problemes
emocionals.

Les persones que no han pogut superar aquesta situacio de manera a decuada són més propenses a
patir depressió, ansietat i altres transtorns emocionals. Això provoca un desequilibri en la
representació dels sentiments, podent ser de manera agressiva i tendenixen a la delinquència i el
consum de dorgues.
Aquestes persones també solen tenir una pitjor autopercepció d’ells mateixos tant físicament com
acadèmicament, en canvi, les persones que es representen enfocant les seves qualitats tenen una
protecció davant qualsevol complicació.

Els incentius perquè una pesona es torni una assetjador o una assetjadora virtual tenen relació amb
com ha estat criada aquella persona, si ha tingut problemes domèstics o abusos. Un perpetrador de
l’assetjament sol ser algú que té problemes interns, com la baixa autoestima o falta de seguretat, i no
pot externalitzar-los de manera correcta.

La manera d’assetjar dels nens i les nenes és diferent, mentre que els nens fan un major ús de l’abús
verbal amb amenaces físiques i de manera violenta, les noies afecten psicològicament a la víctima
aïllant-la i extenent el rumors negatius que tingui la persona o fent-ne de nous.

Un sondeig nacional a Malta va comprovar que el 60% dels nens que havien comes assetjament
havien fet ús de la violència, mentre que el 30% de les nenes l’havien utilitzat. D’altra banda, el 43%
de les nenes admetia haver extés rumors sobre una altra pesona i excloure-la, mentre que el 26% dels
nois ho havien fet.

17
També se sap que les persones que tenen una orientació sexual difrent a la majoria o pateixen una
discapacitat, tenen una major probabilitat de patir assetjament. Un estudi al Regne Unit va veure que
del 30% al 50% de les persones que tenien una tendència sexual cap a les persones del seu mateix
gènere havien patit assetjament homofòbic.

8.2. Malalties i discapacitats

Una persona que pateix per una conseqüència interna, que pugui causar problemes en la mobilitat, la
seva longevitat, alteracions dels sentits, entre altres.
Aquests casos i molts més poden afectar molt negativament a una persona que no hagi tingut una
formació resilient que li permeti assumir les dificultats que comporta una condició incapacitant.
D'altra banda, una persona amb capacitat per assumir aquestes complicacions no tindrà aquests
perjudicis i fins i tot es podria veure reforçat.

8.2.1. Malalties terminals

La capacitat resilient d'una persona que té una malaltia terminal, és la capacitat de saber que la seva
vida acabarà abans d'hora i que és una oportunitat per viure el seu temps restant de la millor manera
possible, gaudint de totes les coses que deixarà enrere, en comptes de viure ferrada a aquella data de
defunció i vivint una vida miserable a causa de pensar recurrentment en la mort que s'aproxima.

Stephen Hawking, un famós científic considerat el més intel·ligent del món, va ser diagnosticat d'una
malaltia terminal als 21 anys, que afectava les neurones motores, els metges van estimar que només
tindria dos anys i mig mes de vida i ens va demostrar la seva força resilient sobrepassant el diagnòstic
per 54 anys.

Malgrat de la seva malaltia, ell va continuar la seva vida de manera intensa, afrontant les adversitats,
va passar alguna etapa de depressió, però això no li va impedir continuar treballant en les
investigacions dels forats negres i la resta de l'espai. Ell va dir un cop que la seva vida no havia tingut
cap propòsit fins que sabia que havia de morir, la resta d'anys que va sobreviure eren un regal.

Les persones que tenen una major capacitat resilient també tenen més sentit d'esperança quan esdevé
un d'aquests casos. En els pacients que presentaven una depressió es veia que tenien la seva resiliència
reduïda, juntament amb la seva esperança i un increment del seu patiment.

18
8.2.2.Discapacitats
Les persones amb discapacitat són un clar exemple de resiliència, ja que haurà pogut adquirir-ne una,
a causa d'un accident, o haver nascut amb ella, provocant que aquesta persona tingui una dificultat
afegida al que per una persona en condicions favorables li podria semblar senzill.

Les persones afectades per una discapacitat tenen una major dependència de les persones properes a
elles, com el suport de la família, amics i altres entitats significatives, permetent que puguin acceptar
que la seva vida no pot ser igual a la de les altres persones.

David Riaño, un investigador emèrit del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Cientifiques) que té
esclerosi lateral amiotròfica, la qual, dificulta les capacitats motrius de les cames, ens explica que el
fet de ser discapacitat molts cops allunya a aquestes persones de la societat, qualificant-la en un altre
apartat social, això és a causa del fet que algunes persones tenen por de ser responsables de les
necessitats d'un discapacitat o els resulta complicat adaptar-se al seu estil de vida, per tant, molts
opten per perdre el contacte amb aquestes persones.

Quan aquestes persones aconsegueixen afrontar la seva discapacitat comencen una fase d'acceptació
de manera que ja no senten que han de tenir una vida com la de la resta de persones, sinó que tracen el
seu propi camí per ser feliços tot i les seves dificultats.

8.3. Supervivents de la guerra

Resum sobre l’experiència personal de Boris Cyrulnik amb la resiliència:
Boris Cyrulnik va néixer abans de la Segona Guerra Mundial els seus pares eren jueus ucraïnesos i
polonesos, el seu pare es va allistar a l'exèrcit francès per a lluitar contra els Nazis. Va resultar ferit i el
van detenir al llit de l'hospital per la policia francesa i va desaparèixer a Auswitch. Gran part de la
seva família també van desaparèixer a Auswitch. Ell va ser detingut per la Gestapo, la policia francesa
associada a l'exèrcit alemany quan tenia sis anys i mig.

Més endavant el 1982-1983 va escriure el seu primer llibre i tambe el van convidar en la televisió
francesa a Bordeus on l’havien detingut i algú va trucar a un periodista i va dir: “Aquest no és el petit
Boris a qui vaig ajudar a escapar?” Ella va deixar el seu número de telèfon i la seva adreça.
Va demanar un taxi i va anar a veure a aquesta dona, que era metgessa de la Creu Roja. Quan era petit,
aquesta senyora li va fer senyals perquè s'amagués sota el cos d'una senyora moribunda.

De 1700 persones detingudes va haver-hi dos supervivents, aquesta senyora i ell. Es va retrobar
gràcies a la televisió de Bordeus amb tots els testimonis de la seva fugida, diu que ara té relació
d'amistat amb ella i els seus fills i els expliquen aquesta història somrient.

19
Amb aquesta història podem veure que, encara haver passat una situació desesperada i propera a la
mort, una persona té la capacitat de poder refer-se i explicar-la sense patir i continuar una vida
saludable després d'haver assimilat el succés.

8.4. Supervivents de l’Holocaust Nazi

L'Holocaust Nazi va ser una tragèdia per totes les persones que van ser torturades, que van ser
utilitzades per a experiments, les famílies que van morir i també per tot el que van haver de passar les
persones que van sobreviure.

Simon Gronowski és un supervivent d'aquest esdeveniment, qui va publicar un llibre "El nen del 20è
comboi" que explica com la seva mare el va llençar d'un tren que anava en direcció al camp de
concentració d'Auschwitz.
Koenraad Tinel, fill d'un Nazi promotor de l'extermini, va llegir aquest llibre i li va recordar el
penediment que ha tingut sempre.
Ara aquestes dues persones es consideren amigues i han deixat el dolor d'aquesta experiència
endarrere i han escrit un llibre anomenat "Per fi, lliures. Ni víctimes ni culpables", que fa una reflexió
sobre el perdó i la seva importància per anul·lar l'odi dels dos bàndols.

En un estudi sobre la resiliència de 269 persones que van sobreviure a aquesta situació, i cinc
d'aquelles persones van abandonar l'entrevista perquè se sentien incòmodes amb les preguntes.
L'objectiu que tenien aquelles persones que es van quedar a l'entrevista era, unir el passat amb el
present, reconstruir l'Estat jueu i transmetre la seva informació.

Els entrevistadors van preguntar als supervivents amb quina freqüència recordaven aquells moments i
la majoria explicava els seus records de la manera més detallada possible.
La coautora de l'estudi, Sarah Canham, va remarcar el fet de com els supervivents havien assimilat les
pèrdues i els traumes que havien patit a les seves vides.

20
9. Entrevistes

Entrevista a Enric Rubio, víctima de múltiples atacs de cor

L'Enric ha estat una persona que ha mostrat resiliència al llarg de tota la seva vida, pel fet que ha
hagut d'adaptar-se a altes responsabilitats a les quals ha estat sotmès, l'estrès d'aquesta situació li ha
provocat tres atacs de cor. A partir d'aquests incidents, ell va decidir deixar l'estil de vida que portava,
i va prendre una altra ruta de vida i començar de nou. Després d'aquesta decisió, ha aconseguit
recuperar-se d'aquest esdeveniment i aprendre del seu passat.

-Em podria explicar com va ser la situació?

-Per desgràcia o per sort, van ser tres cops. En aquella època, fa una vintena, arrossegava molta feina,
problemes personals, familiars... La meva actitud sempre ha sigut de molt moviment, això va
ocasionar que tingués un primer infart, al cap de tres mesos tornava a estar amb el mateix, i aquí em
va vindre el segon, i al cap de poc el tercer.

Aquí vaig decidir que ja n'hi havia prou, perquè havia tingut massa sort i, no es pot especular amb la
sort. I vaig decidir parar amb la feina i deixar-ho tot, i fer un altre tipus de vida.

-Vas haver de canviar de feina?

-No, no, vaig haver de deixar-la, la meva responsabilitat era massa. Jo era director d'una fàbrica i tenia
massa compromisos i massa pressions, i vaig veure que això podia acabar amb mi.

Després de tres infarts, no podia jugar-me la vida, així com així, la millor opció va ser plegar.
En aquest moment vaig començar a viure.

-En el moment d'aquest succés com es va sentir?

-Jo, la veritat em vaig sentir, inútil, inútil total, era incapaç de fer res, i pensava que tot s'havia acabat.
A part d'això no tenia forces, tot em disgustava, estava molt dolgut.

Suposo que era amb mi mateix, fins que em vaig adonar, que jo era el problema, vaig poder fer aquest
canvi, i això em va ajudar molt, a recapacitar i pensar "Ei, soc una persona", així vaig anar fent.

-Era conscient que aquest incident podia ser causat per un factor genètic, o sabia que algun familiar
havia patit una situació similar?

-Això és el que sempre els metges m'han demanat "Qui tens tu de familiar que hagi tingut un
problema cardiovascular". Doncs mai ho vaig saber, jo crec que vaig ser el primer de la meva família,
vull dir, que no ha tingut el que ha tingut per qualsevol cosa, sinó que vaig prémer massa el meu cos.

Però no recordo haver tingut cap familiar que hagi patit això i ho ha demanat a diferents parents, i no
ha trobat a ningú. Ara sí, ara hi ha hagut algú més que també n'ha tingut un, però abans d'allò, sembla
ser que no hi ha hagut ningú.

21
-Creu que aquest esdeveniment li ha afectat d’alguna manera al seu estil de vida?

-Doncs molt, perquè vaig haver de refer-me, de reestructurar-me i començar de nou, sense feina,
tenint més o menys una posició bona, però que clar, se m'havia acabat tot.

Jo en aquella època del primer infart, a part de les primeres feines que vaig fer de jugar i tal, també
estava fent vuit cursos de diferents temes, i els estava fent alhora. Pensava que tenia molt temps i dic
"Ostres, tio, potser t'has passat. Era necessari fer aquests cursos? Era necessari anar d'aquesta manera
a la feina?" No, tot era un no, així que al final vaig comprendre que el culpable de tot això, era jo.

-Va haver de menester una intervenció quirúrgica per assegurar la seva salut?

-Si, a part dels tres infarts, tinc quatre bypass, i vaig fent.

-Ha hagut de fer canvis en la seva vida quotidiana? (canvis alimentaris, fer esport o prendre alguna
medicació)

-No, jo el que he procurat sempre, ha sigut veure el que puc i no puc fer. Jo no he deixat de fer res del
que feia, el que passa, és que he baixat quatre, cinc o sis esglaons, així que jo continuo fent el mateix
que feia, però he tingut la capacitat de dir "Fins aquí no pots fer-ho, baixa un esglaonet. Fins aquí
tampoc, baixaré un altre" i si demà convé baixar-ne un altre doncs el baixaré igual.

No m'espanta res, m'ha costat, perquè jo tenia una altra manera de fer les coses, però l'important és
que soc aquí.

-Al llarg de la seva vida sempre ha fet esport?

-Sempre he fet esport, a més, mai he fumat i mai he begut, que és curiós que després em diguin que
m'han vingut els infarts, això vol dir que no em cuidava gaire.

I sí que és cert que jo arribo a la conclusió del fet que no begui i no fumi, és el fet que jo sigui aquí.

-L'esport, ha sigut una cosa rellevant pel seu desenvolupament?

-Si, perquè quan jo vaig tenir els primers infarts, el tenis, evidentment el vaig deixar, i la meva
inutilitat mental, em feia veure que jo mai més tornaria a jugar, que el tenis era la meva passió.

Jo plegava a les tres de la tarda de treballar i venia a Manresa a jugar un campionat i a les cinc tenia
una altra a Montserrat i a les vuit del vespre en tenia un altre a Puig-reig.
I el que ha sigut de mi, l'esforç ha sigut brutal.
Llavors vaig arribar a la conclusió que ho havia de deixar i vaig estar cinc anys sense entrar a una
pista de tenis.

Un dia vaig pensar "Ostres, m'agradaria fer tenis", parlo amb el meu cardiòleg i em diu que jo no
podia tornar a jugar a tenis. I li vaig dir que hi estava d'acord i que li faria cas, i li vaig fer cas una
setmana.
I quan era a pista, jo vaig dir una cosa "El tenis potser em traurà la vida, però de moment me la dona".

22
-Quin ha estat el pilar fonamental de la seva recuperació?

-Jo crec que jo mateix, no vull ser egocèntric, però crec que he sigut jo que m'he creat un propòsit, les
metes no m'agraden, i és el fet que jo hagi baixat aquells esglaons que m'ha ajudat a millorar. Després
també hi ha estat tot l'entorn familiar i he pres totes aquestes decisions, i crec que m'han ajudat, per
això soc aquí.

-Com va ser el tracte que va rebre dels seus companys de feina?

-A la feina, un ha de pensar, quan ja no està treballant, que a la feina, cap treballador és

imprescindible. Llavors, si tu creu que ets el millor, t'equivoques.

Quan els companys de la feina, tot està bé, però al cap del temps, se n'obliden de tu i l'empresa
continua i al cap d'un temps veus que no ets tan important. La majoria no estem preparats per la mort,
i insisteixo que no hi ha ningú imprescindible, tot continua igual sense tu o amb tu, si tu hi ets va
d'una manera, i si tu no hi ets, potser va pitjor, millor o igual.

Sí que és cert, que jo quan vaig plegar, jo no hi era, i una empresa multinacional va acabar tancant. Jo
ho feia tot sol, i amb la meva sortida van arribar tres o quatre per substituir-me, va ser una catàstrofe i
van tancar.

No em satisfà, perquè em sap greu pels treballadors i era el que jo tenia, però sí que em va arribar un
orgull de pensar que fins ara no han sabut fer res més.

-Ha de tenir controls mèdics cada cert període de temps?

-Si, aquesta setmana he tingut l'últim, no me'n descuido cap. Jo soc una persona que durant cinquanta
anys, no ha hagut d'anar al metge per res, però a partir dels cinquanta, és continu.

-La seva forma d'afrontar els problemes ha canviat des del moment de l'incident?

-La veritat és que si, jo sempre he sigut fred en el tema dels problemes, però alguna cosa ha canviat,
abans, quan havia de fer alguna cosa, sempre hi havia problemes.

Ara, només penso una miqueta en mi, no molt, i vaig a afrontar els problemes d'una altra manera, ara
tinc més paciència, i si no es fa avui no es farà demà i si tampoc, es farà l'endemà i si no hi arribo,
pega, que ho faci un altre. Per a mi és important que el dia d'avui estigui bé i si demà un està millor, fa
el que cregui que pot fer.
Tots tenim una data de caducitat, la part bona és que no sabem quina és, però jo la porto molt a sobre.

Per desgràcia, amic i familiars meus, que no tenien res, han marxat abans que jo, i sé que estic dins
d'un bombo, i tinc un número, tots tenim un número, però el meu ja ha sortit, només fa falta que me'n
surti un altre.

Respecte a la mort, jo l'he fet la meva amiga, i hem arribat a un acord com "Mira, som amics,
caminem plegats, no ens emprenyem, i anem fent" i ens respectem.

23
-Com el fa sentir recordar aquella situació?

-Doncs, sempre m'emociona. Quan hi penso o veig alguna imatge per la televisió d'alguna víctima
d'infart i tal, m'emociono, i no ho puc evitar.

-Troba que va ser un punt d'inflexió a la seva vida?

-La veritat és que si, de totes les coses negatives, intento treure coses positives, aleshores, en aquests
lapses de temps que jo no he treballat, em vaig dedicar a la gent gran. Vaig fer un voluntariat continu,
ajudant a la gent gran, que no tenia recursos, ni econòmics ni res. Els acompanyava al metge, els feia
compres, també vaig participar amb els malalts de Lourdes. I jo penso que he ajudat a molta gent i
estic molt agraït, això m'ha fet sentir bé.

El que passa és que hi ha un problema molt gran amb els avis, i és que t'agafen la mà i després
t'agafen el braç, i al cap dels anys, he hagut d'anar-me separant. Llavors, continuo ajudant els avis, i
em fa sentir molt bé, veure aquella mirada cristallina m'omple.

I això és el que m'ha ajudat amb la meva "desgracia", perquè em considero que he sigut molt
afortunat, i que ho continuo sent, així que estic molt satisfet. I crec que em van venir tots aquests
infarts per ajudar a tota aquesta gent, o sigui, que les coses no venen perquè sí.

Entrevista a una víctima d’assetjament escolar

Aquesta persona, que s'ha mostrat anònima, ha desenvolupat la seva capacitat resilient en la lluita
contra l'assetjament escolar. Aquest ha viscut una vida de burles i menyspreus, ha intentat trobar
suport de les figures autoritàries de la seva escola, però no l'han ajudat, i ha hagut de continuar els
seus estudis amb aquesta dificultat. Avui dia, s'ha fet més fort gràcies al seu passat, i té una visió
centrada en els objectius que s'ha proposat, entre ells, tenir un millor futur.

-Consideres que vas ser objecte d'assetjament escolar en la teva etapa de primària? Com et feia sentir?

-Sí, la majoria de temps a la primària em va fer sentir com una desgràcia, i que jo tenia la culpa de
moltes coses en les quals no la tenia, més que res, el que deien alguns dels companys amb els quals
havia de tractar cada dia a classe

-Quina creus que era la causa d'aquest tracte per part dels companys?

-Doncs, que els companys volien sentir-se superiors a mi, encara que no ho fossin.

-Què creus que pensaven?

-Jo no crec que ells sentissin res, perquè si tractes malament a una persona i li fas bullying, en aquest
cas, doncs, no li faries i, suposo que els era una mica igual el que sentís jo.

24
-Et veies inclòs pels teus companys en les activitats que realitzaves a l'escola o al carrer?

-No, la majoria de vegades no, em solien fer costat i feien les coses entre ells, i jo sobrava allà.

-Tenies alguna estratègia per poder afrontar aquesta situació o evadir-la?

-A primària no tenia cap estratègia, perquè, clar, estem parlant que encara érem petits i tal, i bé, no hi
havia cap estratègia. L'únic que feia era callar-m'ho tot i algun cop dir-los als meus pares, perquè si li
havies d'explicar cada dia el que et feien els companys i el que et deien… era per no preocupar-los
tant.

-Vas intentar amagar aquesta situació o la vas poder explicar els teus familiars i mestres de l'escola?

-Vaig intentar explicar-ho als mestres la situació, però la principal resposta dels mestres era "Jo no he
vist res", però clar, la gent que fa malament les coses o que insulta a la gent, o que fa assetjament
escolar, no és estúpida, i no et farà una cosa quan el professor estigui mirant, sinó que serà quan no ho
vegi ningú.

-Els mestres intervenien per tal de solucionar aquest problema?

-Per intentar, ho van intentar, però no li van posar molta empenta.

I no va ser gaire efectiu per això que t'he dit abans, que no veien res, i tampoc hi podien fer gaire.
I al final, hi ha hagut alguna reunió amb els altres professors i amb diferents pares, i explicacions a
classe, però no ha servit de gaire.

-Tenies por de tornar a l'escola després de les vacances o dies de festa?

-No tenia por, no me'n recordo perquè no tenia por, però no em feia res tornar a l'escola. Sí que estava
cansat de tenir cada dia el mateix pa, però no por.

-Consideraves que tenies suport d'algú?

-Sentia que tenia suport de la meva mare, però no gaire més.

-Els teus estudis es van veure afectats davant d'aquesta situació?

-Sí, no sé el motiu exacte, però, ja porto molts anys estudiant i em vaig adonar que quan vaig passar
d'haver patit aquesta situació, a tenir-ne una mica a secundària, era com la mateixa situació però tenia
amics. Quan vaig començar a fer amics i va aturar-se l'assetjament escolar, les meves notes van apujar
considerablement.

-Creies que hi hauria un canvi a l'arribada de l'institut?

-Sí, jo creia que seria diferent i va canviar una mica, perquè va haver-hi moment que continuava patint
assetjament escolar, però que es podia suportar molt més i a partir de quart d'ESO va ser quan va
desaparèixer tot.

25
-Guardes rancor cap a les persones que et van maltractar?

-No tinc rancor, en realitat, tinc pena per ells, ara suposo que no, perquè ja hauran canviat, però moltes
coses que em deien i em feien, d'alguna manera, després de tant patiment, em van ajudar a ser el que
ara soc.

-Avui dia, tens relació amb algun d'aquests companys de classe?

-Ja no tinc relació amb cap d'aquests companys que em van fer aquest tipus de maltractament.

-Creus que els pares influeixen als fills amb els prejudicis que tenen sobre la nacionalitat i la rassa de
les persones?

-Crec que depèn molt dels pares, jo crec que sí que hi ha alguns que sí, com els que diuen que no
t'ajuntis amb els gitanos perquè roben o que no t'ajuntis amb els moros perquè són males persones o
amb els italians perquè no sé què... Jo crec que sí, hi ha pares que són així. Però espero i crec, que
cada cop menys.

-Què t'ha motivat per poder continuar progressant amb la teva vida?

-L'única cosa que em va ajudar a mi mateix, és, les persones que em deien determinades coses com:
ogre, gras, etcètera. No he tingut una ajuda com a tal, però, d'alguna manera amb el temps, em vaig
pensar "Faré que es mengin les seves paraules" i gràcies a aquest pensament, vaig aconseguir sortir
d'una bola on era solitari a continuar sent una persona bastant solitària, però que tira sempre cap
endavant.

-Quins objectius tens per complir en un futur?

-D'objectius en tinc molts, com tenir abans dels trenta, tots els cotxes dels meus somnis, i les motos
dels meus somnis, la casa perfecta... Tot això gràcies a les empreses que vull tindre i un bon compte
bancari.

-Creus que la teva vida fins ara ha fet que puguis afrontar les adversitats de la vida que se't puguin
presentar?

-Penso que sí, perquè la gent veu el passat com una cosa que no s'ha de tocar, però jo penso que el
passat és una cosa que s'ha d'educar sobretot, perquè és una cosa que hem après per no tornar a repetir
els mateixos errors.
I si t'ha passat certes coses al passat i l'endemà, tornen a passar, ho podem enfrontar molt millor que
en el passat.

-Què et suposa recordar la teva infància, tens bons records, dolent, o ja no te'n recordes?

-La meva infància es basen en mals records, però tindre mals records de la meva infància, em motiva
més a dir "He tingut una mala infància, però aconseguiré un millor futur".

26
-Què li podries dir o aconsellar a una persona que ha patit o està patint una situació similar a la teva?

-És una pregunta molt complicada, perquè els professors continuaran deixant passar els problemes i el
bullying se sol formar en un grup de persones contra una persona, i si passa alguna cosa i tot aquell
grup dona suport a l'agressor, és una situació molt complicada.

En tot cas, seria recomanable canviar d'escola, d'institut o del que sigui, si és possible, i sempre que
intentar continuar endavant, perquè podràs ser millor persona que el que ells han sigut.

Entrevista a víctima de múltiples càncers

Aquesta altra persona, també ha mostrat ser resilient davant una situació que ha canviat la seva vida
per complet en un instant. Aquesta ha hagut d'enfrontar el càncer tres vegades, tenint una criatura a
casa i ha hagut de deixar de fer moltes coses que li agradaven, a causa de les operacions i tractament
que s'ha hagut de sotmetre. Actualment, té un punt de vista positiu, ja que viu una vida normal, a
excepció del fet que no pot treballar i els danys físics i psicològics que ha patit, però considera que
cada dia és un regal i un objectiu a aconseguir.

-Com va percebre que tenia aquesta malaltia?

-La vaig percebre perquè tenia dues cunyades que havien tingut un càncer de mama, una molt lleu i
una altra que és morta, va ser més greu. Jo vaig anar a fer-me una revisió de mama ordinària i li vaig
demanar a la doctora que m'estava examinant, que em fes una mamografia.

La doctora va ser molt rància i em va respondre que era molt jove, que palpava i no notava res, per
això, jo vaig posar-me pesada i vaig insistir més. Arrel d'això ella va demanar fer-me una radiografia i
em van trobar el càncer de mama. Aquesta coincidència va ser a l'atzar.

-Va sentir que tenia aquesta malaltia?

-Jo no vaig sentir res, em sentia normal, però com que aquestes cunyades van passar per això vaig
voler insistir, m'ho van trobar i al cap d'un mes ja em van operar, em van fer una biòpsia, allò que et
punxen i et treuen massa de dins, i així ho van comprovar.

-Quan li van donar la notícia, com se la va prendre?

-T'he explicat el primer càncer, però en realitat n'he tingut tres. El primer càncer em va sobtar, però
poc més, tenia el meu nen molt petit, amb quatre anys o 4 i mig, i em va doldre més pel meu fill,
perquè, haver d'afrontar una situació de càncer és complicada. Però no recordo enfonsar-me molt, amb
aquest primer.
Tampoc recordo si vaig plorar gaire i, em va costar dir-ho als meus pares, així que no va ser molt
traumàtic al principi.

27
-Sense entrar en detalls, va haver de menester intervenció quirúrgica?

-Sí, em van haver d'operar. En el primer em van treure els ganglis, i l'any 2015 em van haver de tallar
un pit, posteriorment me'n vaig haver de fer una de fetge i una de còlon, i aquell ja va ser més
traumàtic.

-De quina manera va afrontar el tractament posterior a l'operació?

-El primer bastant suau, no va ser gaire fort i no em va caure el cabell al primer i em van deixar
escollir el tractament. I els altres càncers van ser molt durs, tenia dolor, o com tothom diu, també tenia
mal estar, cansament, deixadesa; tot el que la quimioteràpia provoca.

-Ha necessitat ajuda psicològica en algun moment?

-Ara, fa poc temps la vaig demanar, perquè amb el tercer vaig demanar anar amb un psiquiatre, ja que
aquesta última experiència va ser molt traumatitzant per a mi.

-Ha hagut d’aparcar la seva vida laboral pels seus problemes de salut?

-Si, l’he hagut d’aparcar tota, abans era advocada, llavors, després d’haver-me donat la invalidesa no
puc treballar, perque hi ha difernt tipus d’invalidesa, si et donen l’absoluta permanent ja no pots tornar
a treballar mai mes, pero si et donen la total, no pots treballar amb la teva feina pero pots buscar-te’n
una altra.

-Quina ha estat la seva major dificultat per recuperar-se d'aquest incident?

-Una de les coses que m'ha dolgut més, és que arran de tot això, em van donar una invalidesa
absoluta, llavors, ja no podia treballar en res i continuo sense poder i això em va provocar un estat de
nervis molt fort i no podia fer res, em feia sentir molt inútil, això em va afectar molt, perdre la meva
feina, fer menys activitat.

-Actualment, té revisions periòdiques a causa d'aquesta malaltia?

-Si, les vaig començar quan tenia quaranta anys i ara en tinc seixanta-dos, encara tinc revisions
periòdiques.

-Va tenir una actitud positiva en el transcurs dels fets, o es va enfonsar en algun moment?

-A mi em diuen que soc una persona molt positiva i que no s'esperen que he tingut tot això, però
m'imagino que és igual que molta gent, una cosa és la façana i tot això, però de portes endintre ja era
diferent, perquè no parava de plorar. Són tres càncers, no se m'ha fet fàcil.

Però penso que si soc bastant positiva, i quan fèiem la químio, a vegades ens traiem les perruques i les
llençàvem a volar i intentàvem traure-li ferro a l'assumpte.

28
-Fa una vida normal, o ha hagut d'adaptar la seva manera de viure?

-Faig una vida normal, el que passa és que després de tanta químio durant tants anys, ha provocat que
els ossos se'm deformin, que tot el teu cos no funciona igual que abans, i això, queda cascat per
sempre. Llavors els tema de fer activitat física costa més, cansa més, però intento fer tot el que puc.

-Els seus coneguts han canviat la seva forma de tractar-la?

-Jo crec que no, perquè tampoc els dono peu de pena, i tampoc solc parlar d'aquest tema.

Amb el segon càncer ja me la donaven, per vaig anar on es revisen les invalideses i vaig portar una
carta on deia que volia treballar, però amb el darrer càncer ja me la van donar.

-Quines mesures ha de prendre?

-El oncòlegs no et diuen que facis res en específic, però si llegeixes sobre que certa alimentació et pot
provocar càncer, i vas veint coses… Jo no hi faig res, camino cada dia una hora, ara vinc de
gimnàstica, intento ajudar al meu cos. Intentaria córrer, però no puc perquè el meus genolls no m’ho
permeten, no puc fer moltes coses, però faig tot el que puc.

-Quina perspectiva té avui sobre les vivences que ha hagut de suportar?

-Crec que ha sigut una vida dura, la meva i la del meu home i el meu fill, perquè no és facil haver de
conviure amb una persona que té càncer i tractaments i té por, de morir, por dels companys de químio
que eren allà i ja no hi són.
Sempre que mor algú, no ho vull demanar, perquè ja penso “Segur que ha sigut de càncer” i es va
repetint.
Tinc por de la malaltia, però haig t’intenar conviure amb ella.

-Creu que té un sentiment de superació?

-Jo quan miro fedament, penso que el que m’ha passat a mi, si parles amb els metges d’això, no és
normal, és molt béstia. Jo suposo que de superació sí que n’he tingut.
Pensa que tens 40 any i t’operen d’un càncer, als cinc mesos et detecten un càncer de colon i quatre
mesos després d’operen d’un càncer de fetge, i el 2015, 5 o 6 anys després, et diuen que tens càncer al
pit i te l’han de tallar. Doncs jo crec que una mica de superacio, sí.

-Creu que ha complert tots els seus objectius a la vida o se’n proposa per cumplir?

-No me’n proposo cap, jo crec que sí, vaig fer la carrera que em va agradar, vaig treballar amb el que
em va agradar, me la van tallar massa aviat, però, jo ara no em proposo res.
Em proposo dia a dia continuar endavant.

-Aquesta malaltia li ha esdevingut d'altres que estan relacionades o l'ha fet susceptible a alguna?

-Que jo sàpiga no m'ha afectat quant a altres malalties, però com t'he dit abans, tinc problemes amb
els ossos, tinc els genolls destrossats, me'ls hauria d'operar, principalment això.

29
-La família ha sigut important per superar la situació?

-Si, almenys per aguantar-me cridar quan ja no podia més, el meu home sobretot, el va ser pacient i ho
va aguantar amb mi. Trobo que ha sigut molt important la família.

-Com creu que hauria sigut la seva vida i la seva vida sense aquest esdeveniment, hagués sigut
diferent?

-Sí, la meva i la de la meva família, perquè hi ha hagut moments molt durs i, jo el que he fet, ha sigut
sostenir-me a casa amb el meu home i a vegades m'han vingut uns atacs de ràbia i de dir "Per què
m'ha passat a mi això?", com diu tothom quan té una malaltia, i tornes a pensar "Hòstia, una altra
vegada?" i així successivament.

Ara el meu fill fa una marató sobre el càncer i correrà ell amb altres bombers i, jo estic segura que és
per mi, no és que m'ho hagi dit, però estic segura que és per mi, perquè ell sempre ha presenciat el
càncer a casa i, suposo que ens ha canviat a tots una mica la vida.
És complicat per a mi i les persones del meu voltant.

30
10. Conclusions
Amb aquestes entrevistes, s’han trobat diferents maneres de descriure les situacions que han hagut de
confrontar aquestes presones, i la manera en que expressaven la seva forma de pensar i sentir.
Sorprenentment, durant la realitzacio de les entrevistes, els entrevistats no mostraven cap tipus
d’angoixa o d’afliccio, mes aviat, mostraven un sentiment neutre, de llunyania amb la situacio, que
feia entendre que aquell succes ja havia estat superat.

Resulta necessari recalcar que els entrevistats han respost totes les preguntes proposades i ningu ha
volgut ometre’n cap, si mes no, han volgut donar el maxim detall possible a cadascuna d’elles, per tal
que la persona que escolti o que llegeixi l’entrevista, pugui tenir un sentiment aproximat al d’aquelles
persones.

Tots els entrevistats han esmentat que el principal problema que han hagut d’enfrontar ha estat un
sentiment d’inultilitat, que no podien valdre’s per si mateixos o que no estaven capacitats per fer res.
Tambe concorden en què el pilar fonamental de la seva recuperacio ha estat el seu canvi de
perspectiva davant la situacio, de manera que han hagut de superar-se a si mateixos per tenir un
creixement com a persona. L’altre pilar fonamental anomenat, ha estat la relacio familiar o el suport
d’una persona propera, aquesta els feia mes llevadera la recuperacio despres d’un incident.

Tot seguit, l’Enric i la victima de cancer, afirmen que els objectius no son importants en un futur, el
que es important es tenir un proposit diari, mentre que la victima d’assetjament esmenta que te una
gran quantitat d’objectius dirigits al futur i que aixo l’inspira a continuar desenvolupant-se.
Aquesta diferencia la causa l’edat i l’estil de vida que han portat aquestes persones, les dues que ja
son properes a la juvilacio, ja han viscult el que es ser un adolescent, i en el moment que el seu cos no
te l’energia necessaria per complir aquells objectius o fer sacrificis, es de prioritat el seu benestar.

En resum de tot això, es pot dir que les persones amb les quals s’ha tractat, tenen una forta capacitat
resilient, de manera que han pogut refer-se dels durs esdeveniments amb els quals s’han hagut
d’enfrontar, i tots ells han fet ús del canvi de perspectiva per veure la situació des d’una altra banda i
agafar inspiració per poder superar-la.

A partir d’això, cadascun ha après a resoldre les situacions adverses d’una forma més eficient i ha
après una lliçó que li ha canviat la vida de manera favorable, que ha format la personalitat que tené
avui dia.

31
11. Annexes

“Cuando un nino se da «muerte»” de Boris Cyrulnik i Odile Jacob; Editorial Gediosa, S.A; publicat el
febrer de l’any 2014 a Barcelona
(219) Una historia de resiliencia. David Riaño, investigador emérito del CSIC - YouTube (abril 2022)
http://pepsic.bvsalud.org/pdf/psicoped/v26n80/v26n80a14.pdf (abril 2022)
https://www.bebesymas.com/ser-padres/la-teoria-del-apego-de-john-bowlby (maig 2022)

¿Què diu la neurociència de la resiliència? (maig 2022)

https://gredos.usal.es/bitstream/handle/10366/126752/TFG_HernandezEstebanR_Resilienciaybienesta
r.pdf;jsessionid=195E224D921271F9223539C94F28A391?sequence=1 (juny 2022)

Psychological Resilience – Healthy Mind Concepts (juny 2022)

ADOLESCENT RESILIENCE: A Framework for Understanding Healthy Development in the Face of

Risk | Annual Review of Public Health (annualreviews.org) (juliol 2022)

LA RESILIENCIA EN PERSONAS CON DISCAPACIDAD | Asociación Mexicana de Psicoterapia

y Educación (psicoedu.org) (juliol 2022)

Redalyc.Diferencia en la resiliencia según género y nivel socioeconómico en adolescentes (agost

2022)

https://www.researchgate.net/publication/29464574_Age_and_Gender_Effects_on_Resilience_in_Chi
ldren_and_Adolescents (agost 2022)

Los sobrevivientes del holocausto recuerdan con resiliencia - Scientific American - Español (agost
2022)

L'amistat d'un supervivent de l'Holocaust i el fill d'un nazi: "Ni víctimes ni culpables", per Joan
Raventós (ccma.cat) (agost 2022)

Resilience and hope during advanced disease: a pilot study with metastatic colorectal cancer patients -
PubMed (nih.gov) (agost 2022)

Home (weebly.com) (setembre 2022)

La resiliencia puede proteger directamente a los adolescentes víctimas de bullying o cyberbullying |

REDEM (setembre 2022)

Microsoft Word - Entrega3_Bullying (versión final).docx (aeped.es) (setembre 2022)

32
La Resiliencia y los Efectos Reparatorios de la Adopción | Adopty (setembre 2022)

http://institutoananda.es/crisis-y-trauma/ (setembre 2022)

https://www.defensa.gob.es/Galerias/gabinete/red/2016/red-329-resiliencia.pdf (octubre 2022)

33