TEORIES DE LA COMUNICACIÓ

Jaume.soriano@uab.cat (despatx 209)

COMUNICACIÓ INTERPERSONAL à interaccionisme simbòlic

Sorgeix a principis del s.XX. L’etiqueta es relaciona amb l’escola del Chicago
(interaccionisme simbòlic)
Nosaltres ens diferenciem., per exemple, d’un grup d’ovelles mitjançant la racionalitat,
la forma en què ens comuniquem, ja que la nostra pot ser de forma simbòlica.

Simbòlica/Símbol à Charles S.Peirce (autor més important de la semiòtica). La

semiòtica ha estat molt important (ciència de signes). Aquest autor distingia entre 3 tipus
de signes:
- Icona: reprodueix la imatge d’allò que representa (quadre figuratiu, cinema,
fotografia, art escultòric que reprodueix coses)
- Índex: manté una relació amb allò que representa a partir d’una deducció, no
reprodueix de maner mimètica la imatge sinó que ens permet deduir que és l’indici
d’un altra cosa (petjades a la neu, senyals foguera)
- Símbol: signe que consisteix en una convecció entre la comunitat que acorda que
hi ha alguna cosa o expressió que representa una realitat complexa o diferent a
allò que es reprodueix (una bandera, llenguatge verbal). És el més complex

La interacció entre persones pot ser de naturalesa simbòlica, la dels animals no. Els
símbols són un tret distintiu entre els humans i els animals.

L’autor més important del interaccionisme simbòlic és el George H. Mead, qui afirma
que el pas llarg i lent que es va produir al llarg dels segles en el procés d’humanització,
és el procés d’adquisició d’una forma de comunicació simbòlica. La capacitat que va
adquirir l’home d’interaccionisme simbòlicament.

En el procés de maduració dels infants comencen a adquirir aquests competències i

comencen a jugar amb la capacitat de comunicació simbòlica, i això els ajuda a
socialitzar-se (aquest joc és imprescindible, per exemple el joc de fer de policia en què
adoptes un paper que et permet adoptar un rol social per interpretar un paper).

MARC EN QUÈ ES DESENVOLUPA L’INTERACCIONISME SIMBÒLIC:

- Escola de Chicago: EEUU finals s. XIX comencen a arribar molts immigrants del
món rural nord-americà i d’Europa (està en caos bèl·lic durant la Gran Guerra).
Això fa que es configurin algunes de les ciutats nord-americanes tal i com les
coneixem avui dia i en aquest punt hi ha un conglomerat de formes de viure,
religions... que resulten difícils de compaginar (Chicago en aquella època està
 composta per un mosaic de cultures. Hi ha el barri xinès, el gueto dels jueus, etc.),
fins i tot des del punt de vista polític és complicat, ja que ha de ser tolerants amb
totes les cultures. L’escola de Chicago neix com a departament de sociologia de
la Universitat de Chicago (s’aplega molta gent preocupada per investigar el
fenomen i que tots puguin conviure), porta a terme un treball de recerca sobre les
formes de vida d’aquestes ciutats. Ho fan molt diferent a les ciències socials
d’aquell moment, ja no miren els trets macro de les societats, sinó que conviuen
amb ells, es fiquen en mig, fan entrevistes, volen entendre-ho des de dins (visió
de la societat que connecta amb l’interaccionisme simbòlic, ja que es fixa en
l’acció social de l’individu, com conviuen, interactuen, resolen problemes à
comprenen com es construeix la societat i com afronten els problemes i canvis
socials). Té en compte la qüestió de que l’individu és lliure i per tant s’estudia
amb el punt de vista de que pot prendre les seves decisions (1ª teoria que accepta
que l’individu és lliure). Van mirar de trobar respostes que evitessin conflictes,
era un treball amb una vocació REFORMISTA per a permetre la convivència
entre els individus, no tenia una vocació revolucionària.
- Pragmatisme filosòfic: És la base sobre la qual es construeix tot allò que hem
esmentat anteriorment (són les idees bàsiques). És el corrent filosòfic més
important que s’ha generat als EEUU en tota la seva història. Es concentra en
mirar de donar resposta als fets de la vida quotidiana i el món real i les coses que
tenen conseqüències pràctiques. S’allunya de la voluntat d’Europa d’obtenir
veritats absolutes o respostes definitives a coses que no arribarem a obtenir mai
(d’on venim, que som, cap a on anem...). Autors com el Charles S. Peirce, George
H. Mead, William James, John Dewey.

George H. Mead ens interessa molt perquè és el pare de l’interaccionisme simbòlic, tot
i que ell parlava d’això com a conductisme social i no com el terme del qual parlem avui.
El conductisme d’aquella època era una corrent psicològica que deia que les persones
actuen pel principi d’estímul—resposta i que les nostres accions son els resultats d’uns
estímuls determinats i això explica totes les nostres accions. à conductisme clàssic
Creu que l’individu és racional i que les accions d’aquest són en funció dels significats
que s’originen en el món social (per cada persona té un significat diferent i les nostres
actuacions socials son el resultat i el que hem d’investigar són els significats). à
conductisme segons George i això és el que actualment es diu conductisme social.

George H. Mead à conceptes (Self, Altre generalitzat)

- Self: Està compost per 3 elements (el que nosaltres imaginem sobre com
apareixem davant dels altres, allò que imaginem sobre el que opinen els altres
sobre mi, el sentiment que nosaltres generem de nosaltres mateixos). Així es
construeix el self del individu en societat. Indica que la nostra condició d’essers
humans està relacionada amb els altres, sempre estem amb negociació amb els
altres, ja que ells generen unes idees sobre com som i explica la nostra conducta
sobre com som i com voldríem ser (manera de parlar, vestir, caminar...). La nostra
 interacció amb els altres és de banda ampla, és a dir, ens estem entregant, llavors
el self es reconstrueix constantment (adoptem noves accions, posicions...). En
això es fixa l’interaccionisme simbòlic, aquesta és una forma d’intercomunicació
total. Això ens ajuda a construir-nos com a persones. Al s. XX Herbert Blumer
(deixeble de George) simplifica el concepte de Self i diu que és la capacitat que
nosaltres tenim de veure’ns a nosaltres mateixos com a objectes (ho fem amb
relació amb els altres, no només surt de dintre nostre sinó que està molt
condicionada per l’entorn)
- Altre generalitzat: És la imatge que s’instal·la en nosaltres sobre les normes
socials i les convencions que hi ha en el món social, en la nostra comunitat.
Aquesta imatge ens permet actuar en societat, podem fer unes coses però no unes
altres, aquests límits els hem incorporat nosaltres i formen part de les nostres
accions (paquet d enormes que hem incorporat per saber com hem d’actuar).

El nom d’interaccionisme simbòlic el posa Herbert Blumer qui afirma que descriu i
interpreta els sentits que elaboren les persones en les seves accions socials, també estudia
com els individus i comunitats construeixen aquests sentits i també diu que s’ha
d’analitzar com els individus tenen expectatives sobre el comportament dels altres que
condicionen les seves accions socials.

CRITIQUES INTERACCIONISME SIMBÒLIC:

- Tenen una visió excessivament social de l’individu, aquesta manera de veure les
coses no té en compte que els individus tenim una estructura psicològica i un
inconscient i subconscient i tot això NO es té en compte.
- Tenen una visió de les interaccions molt descontextualitzada, és a dir, per a ells
les relacions de poder no condicionen les interaccions entre individus, exemple
filla-mare, i això realment condiciona bastant la forma d’actuar d’una persona
perquè les relacions de poder tenen molt pes, és a dir, no tots son individus lliures.
- Crítica a Escola de Chicago: sou molt moderats, és a dir, intenten reformar les
coses i consideren que s’han de promoure revolucions perquè hem de canviar
coses i no ficar “parches” (posició bastant marxista).

Erving Goffman (està en mig entre Escola de Chicago i interaccionisme simbòlic) à

desenvolupa el model dramatúrgic d’interacció social. Les persones actuen pressionats
per la societat. El llibre més important d’ell és La presentación de la persona en la vida
quotidiana, que conté molts casos del model que desenvolupa i és com a resultat d’una
estada seva a una illa en que recolleix informació per la seva tesi doctoral. El que diu el
model és que la vida social és com un escenari en què es representa una obra i tots
nosaltres representem un paper, per tant, les nostres accions socials són actuacions.
Intentem que les nostres accions siguin versemblants, mantenint la actuació que té qüestió
clau, doncs té un objectiu que és gestionar les impressions que els altres tenen sobre mi.
Després allò ho fem gairebé de forma instintiva.
Grans elements:
- Regions: regió anterior, posterior i exterior (són 3 tipus). Regió anterior: la sala
del restaurant (és on es representa l’obra, on es donen normalment les situacions
més formals). Regió posterior: cuina (darrere de l’escenari, normalment les
actuacions tenen un altre caràcter, són menys formals). Regió exterior: el carrer
(el que hi ha fora de l’escenari). En general, les regions poden ser espais o
situacions perquè està dintre de la lògica de la interacció.
- Equips: fan de públic i els que actuen. Les interaccions son coses que es donen
en un context d’equips perquè es necessita més d’una persona per a que hi hagi
una interacció.

Un altra cosa que aporta Goffman al seu model dramatúrgic és el concepte de façana:
posada en escena d’una interacció en la que els individus que hi participen representen
una interacció. Fa una distinció:
- Mitjà: context ambiental en que es produeix la situació d’interacció (condicions
de llum, so, mobiliari...). Aquest també existeix en el món de les xarxes socials.
- Façana personal: recursos amb els que el individu posa en marxa en la seva
relació amb els altres en una situació d’interacció determinada.
-Apariència: alçada, pes, forma de vestir... tot això influeix.
-Modals: tenen a veure amb qüestions de caràcter més dinàmic. La conducta que
anem desenvolupant al llarg de la interacció (expressions, gestos, forma de
parlar...). La posada en escena.

També parla d’ocultaments (forma d’actuar), les persones de vegades amaguem coses
que poden malmetre la imatge que volem generar en els altres (ex: 1ª cita con el Ramon
yo como si no llevara toda la tarde con mi pelo 😊 ).

Un altre punt important són les idealitzacions que consisteix en actuar o fer aquelles
coses que donen una imatge idealitzada, una impressió molt positiva de nosaltres
mateixos en els altres. Interaccions, conductes i pràctiques socials que serveixen per donar
una visió positiva. En el procés de Goffman actuem amagant coses i destacant altres coses
que ens poden ser útils per crear aquesta imatge idealitzada (però NO mentir). Sobretot
és molt natural en les persones que tenen posicions molt ritualitzades (metges, policies,
jutges...).

Un altre factor, les mistificacions, pròpies de les persones que tenen una certa posició
social (ex: famosos) i gaudeixen d’aquesta posició perquè han generat als seus seguidors
d’ells mateixos com a molt mistificada, la qual s’aconsegueix amb distància social. No es
poden mostrar com a una persona fàcilment accessible. La mistificació garanteix la seva
idea/aura de persones que son diferents o especials i les seves actuacions estan orientades
a mantenir aquesta distància social (ex: no revelar coses de la seva vida privada).

En aquest model es fa referència a les actuacions de les persones en situacions

d’interacció concreta, no a algú que interpreta un paper sempre, ja que nosaltres
desenvolupem la nostra actuació en cada situació d’interacció diferent, doncs depenen de
les persones o situacions en les que ens trobem utilitzarem uns recursos o uns altres (paper
de fill, paper de pare, paper de marit). Però el que sí fem és utilitzar recursos expressius
d’altres situacions d’interacció que ens han servit en un altre moment.

Goffman diu que sempre que estàs amb gent i interactuant estàs fent una representació
d’un paper, no estàs sent tu mateix, no hi ha un ésser social com a autèntic.

També parla de rituals (actuacions ja prefixades). Són aquelles que poden resultar més
fàcils de representar, com a exemple fer de metge en un hospital. Segons Goffman els
rituals són actuacions que donen sentit a la nostra conducta i ens presenten un món ordenat
(les coses estan clares perquè és més senzill convèncer als altres de quin paper tens en la
societat i per què). És així, amb els rituals, com els infants adquireixen la imatge d’un
món ordenat amb pautes de conducta estructurades.

Un altre concepte:
- Interaccions focalitzades: hi ha cooperació entre els interlocutors/actors per
assolir un objectiu comú, com a exemple la conversa en què l’objectiu és
entendre’s. (interacció i cooperació)
- Interaccions no focalitzades: poden semblar que no són interaccions perquè
aquestes són mínimes, ja que els actors no cooperen d’una forma tant clara com
en el cas anterior. Per exemple: quan t’asseus al tren no miraràs de forma fixa a
algú del teu costat que no coneixes, aquí hi ha interacció però no cooperació i
l’objectiu és no molestar els altres. (interacció però no cooperació)

El concepte d’estigma que tracta de marques que tenen les persones. Es tracta de marca
a col·lectius o individus i deixar-los marcats, ja que aquesta marca condiciona les
interaccions dels individus. Aquesta marca fins i tot pot ser utilitzada en benefici propi.
Aquests trets/estigmes que poden ser físics i morals condicionen les interaccions.

Últim concepte de Goffman, el frame (no és original d’ell). Els esdeveniments o vida
quotidiana es pot descompondre en seqüències que es van succeint i dintre d’aquestes
seqüències hi ha escenes en les quals es donen situacions d’interacció. El frame és un
dispositiu cognitiu i pràctic d’atribució de sentits. És a dir, és un mecanisme que el nostre
coneixement utilitza per fer intel·ligible les actuacions que estan tenint lloc en aquell
moment per donar sentit a les nostres actuacions i a les actuacions dels altres que estan
interactuant amb nosaltres. És una escena determinada de la nostra vida, els actors que hi
participen estan governats per un marc determinat i és el que dona sentit a les nostres
actuacions. Permet identificar i etiquetar situacions d’interacció i generar investigació
sobre el món social.
ESCOLA DE PALO ALTO

Zona de California, anys 60-70.

Fonament orientat des de la psicologia (perspectiva psicològica), com una cosa no tant
de posada en escena/relació amb els altres, sinó sobretot de com les interaccions
expressen i de com l’individu desenvolupa les seves formes d’expressió a partir dels
recursos que tenim.

Col·legi invisible (anys 60-70): etiqueta que es posa a aquelles escoles o tradicions
científiques que estan formades per diversos investigadors que no treballen junts però que
comparteixen una mateixa perspectiva, manera de entendre la comunicació humana. Per
tan, si que hi ha alguns que van treballar junts al institut de recerca mental, però n’hi ha
d’altres que tot i no saber-ne dels altres, tenien les mateixes premisses sobre la
comunicació humana

Institut de recerca mental: alguns dels integrants de l’escola van treballar a aquest
institut, i les seves reflexions estan molt basades en l’institut de recerca mental. Moltes
de les seves investigacions estan lligades a malalties mentals

- Gregory Bateson: inventor del concepte de frame

Tots estan en contra del model de comunicació de Shannon i Weaver anomenat teoria
matemàtica de la informació

Servia per explicar la comunicació entre màquines. Des del mon de les ciències socials,
es va veure que aquest model podia servir per explicar els processos de comunicació entre
les persones. Els de l’escola de palo alto es caracteritzen per rebutjar aquesta aplicació, i
per entendre que la comunicació humana no es pot explicar en aquests termes.

Un dels trets que uneixen els membres de l’escola és el rebuig al model de comunicació
de Shannon i Weaver (Teoria matemàtica de la informació). Aquest explicava la
comunicació entre màquines, i es va veure que aquest podia servir per explicar els
processos de comunicació també de les persones. Els membres de l’Escola de Palo Alto
rebutgen aquesta equiparació.

Model Shannon i Weaver:

Font d’informació à(missatge)à transmissor à (senyal) à FONT DE SOROLL à
(senyal rebuda)à receptor à (missatge)à destí

Els de l’escola de Palo Alto diuen:

- Reduccions estadístiques: la comunicació entre les persones no són només dades
quantificables sinó que és més complex, són significats, per tant no es pot reduir
estadísticament
 - Comunicació unidireccionals: les comunicacions entre persones no són
unidireccionals, tots rebem una resposta
- Descontextualització: les comunicacions entre persones produeixen en
situacions entre persones concretes i aquí es fa una abstracció que ignora el
context en que es fa aquella comunicació.

Llibre més clau de l’Escola de Palo Alto Teoria de la comunicación humana on

s’estableixen els axiomes (principis) de la comunicació humana, que són els següents:
- No es pot no comunicar (no podem deixar de transmetre missatges en el món que
ens envolta). La comunicació és voluntària i involuntària.
- Comunicació de contingut i relacional (hi ha un canal de la informació i contingut
i un altre canal que és el de la relació, perquè establim relacions amb algú altre
quan ens comuniquem).
- Els participants regulen les seqüències de comunicació (un seguit de situacions
concretes i interaccions i els que participen en aquestes van construint la sintaxi
de la seva interacció a mesura que progressen, no existeix un manual que diu com
han de ser les converses sinó que es va produint sobre la marxa. Cada situació
d’interacció és original i nova).
- La comunicació és alhora digital (simbòlica) i analògica (icònica). És a dir, la part
digital dels missatges no són una representació mimètica de la realitat, per
exemple les paraules, aquestes no estan pel carrer sinó que és un codi que
representa de manera indirecta. Aquesta forma de comunicació digital va
acompanyada d’una comunicació analògica (cinema, fotografies, pintures...).
Com a exemple general una conversa perquè hi ha una paraula (simbòlica) i les
imatges que un projecta per exemple amb la roba (analògica).
- Les interaccions poden ser simètriques o complementàries (en les relacions
humanes poden existir situacions i interaccions en que les persones que hi
participen estan en igualtat de situacions o no.)

El fenomen del Doble Vincle (descobert pels de l’Escola de Palo Alto) que és una
paradoxa comunicativa. En aquesta el que succeeix és que el contingut diu una cosa i la
relació diu la contrària. Ex: un cartell que diu “no facis cas d’aquest article”. Es va
observar que les relacions de parella i familiars que provoquen estats d’esquizofrènia
perquè una relació basada en la comunicació paradoxal pot provocar desequilibris
emocionals.

Elements comunicació no verbal

La idea dels de l’Escola de Palo Alto que tenen sobre la comunicació és una mica diferent
de la idea de l’interaccionisme simbòlic. Això rau perquè tenen una idea molt més àmplia
del que és la comunicació, ja que afirmen que utilitzem tota mena de recursos que estan
al nostre abast, ells tenen una visió més holística, com una posada en escena (posem en
marxa aquests recursos: distància, entorn, forma de vestir...).
El registre de factors que intervenen en la comunicació entre les persones és major en els
de l’Escola de Palo Alto que en l’interaccionisme simbòlic, però tot i així, tenen
semblances, ja que parlen de la importància del significat i d’una comunicació
interpersonal.

El manual de la comunicació no verbal de Mark L. Knapp indica quins són els elements
que es posen en acció quan fem una comunicació no verbal, en una situació d’interacció:
- Moviments del cos, gestualitat, postures del cos
- Característiques físiques dels actors (els qui participen en la comunicació tenen
trets físics: cabells, ulls, alçada, rostre...)
- Conducta tàctil (accions que fem amb els dits o les mans quan conversem amb
els altres: ens toquem el cabell, piquem amb els dits a la taula...)
- Parallenguatge (la parla té entonació, velocitat, tonalitat...) à té a veure amb la
manera de parlar i en com es diuen les coses
- Proxèmica (significat que té el espai on es donen les accions i la gestió de la
distància entre actors) à diferències entre cultures africanes i mediterrànies, com
a exemple
- Artefactes (estris que apareixen en les nostres interaccions: anells, arracades,
bolígraf, telèfon mòbil...)
- Factors de l’entorn (elements ambientals que influeixen en la comunicació entre
persones: soroll que envolta la situació d’interacció, llum, temps que es coneix
com a cronèmica...)

Funcions dels elements

- Funció comunicacional:
A) Quasi-lingüística: elements no verbals que emprem que són gairebé com les
paraules. Per exemple: saludar a algú amb la ma
B) D’acompanyament: elements que donen suport a la comunicació verbal, el
subratllen o matisen. Per exemple: dius està cap allà i assenyales
C) Expressiva: conjunt d’elements que posem en joc per a donar més èmfasi
emocional a allò que diem. Per exemple: quan dius un secret i baixes el to de
veu
D) Impressiva: elements no verbals que es posen en joc per mirar de provocar
alguna resposta en l’altre. Per exemple: guiñar el ojo a algú

- Funció relacional:
A) Manteniment de la comunicació: quan algú ens explica alguna cosa i tu vas
movent el cap per a que entengui que l’estàs escoltant
B) Regulació dels intercanvis de paraula: aturar la intervenció d’algú
Ray Birdwhistell (principal autor de la quinèsica). Va fer estudis antropològics per mirar
d’extreure alguna lingüística del gest, llavors va trobar, els quinemes i quomorfemes
(unitats mínimes de gestos que combinades entre elles es poden codificar per a entendre
el llenguatge verbal a nivell universal).

Els gestos: cada vegada hi ha més persones que analitzen la comunicació no verbal de
persones famoses o polítics. Aquests anàlisis són força categòrics. Es vol descobrir
missatges inconscients que transmet la persona i també descobrir si aquesta està mentint
o no. No es pot construir un llenguatge no verbal universal, ja que l’ús depèn molt de la
cultura a la que pertany aquella persona, ni tant sols Birdwhistell va aconseguir trobar un
llenguatge no verbal aplicable de la mateixa manera a tothom. No hi ha garantia de que
un anàlisi del llenguatge no verbal sigui 100% exacte, ja que hi ha elements bàsics però
no és automàtic.

Es poden identificar aquests gestos a grans trets:

- Complementaris al discurs: senyalar quelcom que estàs explicant on està
- Convencionals: consignes que tenen un significat acordat en una cultura
determinada i tots els qui pertanyen a aquesta saben el seu significat
- Emotius: subratllen i donen èmfasis a alguns trets de l’expressió de l’interlocutor
(exemple: aixecar les celles)
- Particulars: gestos característics d’una persona, sempre fa el mateix (els tics)
- Ritualitzats: tenen un valor significatiu molt alt i no necessiten cap
acompanyament (exemple: persignar-se)

Condicions de les postures:

- Factors físics: naturalesa antropomòrfica (si som homes o dones; alts o baixets...)
- Factors socioculturals: coses que no podem fer en segons quins llocs (significat
dels gestos canvia d’una cultura a un altra)
- Factors emocionals: l’estat del cos varia en funció de l’estat d’ànim (per exemple
la manera de caminar)

Edwart T. Hall és el principal autor de referència en la proxèmica. Va desenvolupar

estudis a diverses cultures. Un dels conceptes interessants es que deia que “l’espai està
semantitzat” que vol dir que té significat.
Va distingir entre cultures de contacte (catalana, italiana) i cultures de no contacte
(japonesa).

Tipologies de territoris:
- Públic: tot allò que no té fronteres i és accessible lliurement per part de les
persones. Es pot fer pràcticament de tot (carrers, platges...)
- Habitual: recintes que ja trobem alguna limitació (paret, sostre). Es pot accedir
lliurement i es pot realitzar pràcticament tot allò que desitgi (centres comercials,
bars...)
 - D’interacció: recintes en els quals hi ha una activitat bastant codificada, els
usuaris tenen una funció (col·legis, presons, hospitals...)
- Corporal: espai que s’allunya de les altres visions esmentades i fa referència a la
bombolla que tots tenim i que regula la nostra relació amb els altres (espai íntim,
corporal i personal) à només accedeixen algunes persones molt particulars

Hi ha diferents tipus de distàncies: íntima, personal, social o pública (de + a -)

TEMA 2: COMUNICACIÓ MEDIÀTICA

Inicis de la recerca en comunicació mediàtica:

Desenvolupament de la societat de masses (a finals del s. XIX / principis dels s.XX):

- Dissolució de les formes socials comunitàries (la vida que hi havia abans,
característica dels pobles, va deixar de ser important perquè obtenia major
importància la vida a les ciutats. Es dissolen les antigues formes de relació, ja no
sabem qui és el carter per exemple)
- Anonimat dels individus (les persones viuen de manera autònoma i individual,
al marge de la vida dels altres)
- Burocratització del món social (les persones reclamen uns serveis de la seva
vida quotidiana, des de l’administració es percep que es necessita una organització
burocratitzada per a poder gestionar les necessitats de la població)
- Producció en massa (les indústries es dediquen a produir de forma massiva
sobretot els béns de consum, per tant la indústria augmenta la seva quantitat de
treballadors que treballen en cadena, gràcies al Taylorisme. Provocà la crisi de
sobreproducció, coneguda com el Crac del 29)
- Cultura de masses en detriment de cultura popular (tenen paper important els
mitjans de comunicació com el cinema i la premsa. Generen productes culturals
que substitueixen a la cultura popular)
- Nova consciència col·lectiva (desapareix la idea clàssica de jerarquia.
Convivència d’individus aïllats comença a fer pensar en la idea d’allò que és
social. També és gràcies a la premsa de masses)
- Augment dels índexs d’alfabetització (societat té accés a la premsa i pot
consumir productes culturals de la cultura de masses de la que parlem)

Aquesta societat de masses no és ben rebuda per alguns. La massificació té un component

molt irracional, les persones no pensen i actuen com a ramat.

TEORIES SOBRE LA SOCIETAT DE MASSES (moltes són en contra d’aquesta

societat)

Gustav Le Bon

Gabriel Tarde
Els mitjans en la nova societat de masses:

- Generalització del consum de premsa sensacionalista:

-Reducció de l’analfabetisme
-Abaratiment dels diaris gràcies a la publicitat

- Desenvolupament de les emissions radiofòniques (clau per la construcció del

sistema de masses). Comencen al 1908.
- Desenvolupament de la indústria cinematogràfica (clau per la construcció del
sistema de masses)

Walter Lippmann (autor destacat) à parla del concepte d’opinió pública. És el primer
en reflexionar sobre el paper que té en la societat i la importància que té l’opinió pública.
En el llibre Opinión Pública (1922) parla de la capacitat que tenen els mitjans d’aquella
època per a modelar el coneixement i la cultura. Els mitjans gairebé sempre traslladen
una imatge estereotipada de la realitat (NO ho diu en sentit negatiu), són esquemes
mentals imprescindibles que ens ajuden a esquematitzar la realitat. També observa que
els mitjans proporcionen a la societat un coneixement indirecte de la realitat, la visió
indirecta de la part que no coneixem del món ens la proporcionen els mitjans. La
diferència que hi ha entre la experiència directa mediada i la resta d’experiències
l’anomena pseudoentorn (no és la realitat): d’una banda la realitat ja que ens construïm
una imatge del món que ens envolta, d’altra banda les imatges mentals que ens construïm
alimentades per aquest pesudoentorn i finalment la ficció que també és una font
important.

TEORIA EXPERIMENTAL DE LA PERSUASIÓ: Estudi de forma empírica de com

els continguts mediàtics canvien l’actitud de la gent.

Està integrada a la Mass Communication Research (de caràcter psicològic estudia com
els individus reaccionen davant dels missatges dels mitjans.).
S’investiga a través dels experiments on es posen en marxa processos de persuasió.
Es basa en la idea de l’estímul – resposta de les persones. Les persones rebem un estímul,
fem un procés psicològic i realitzem una resposta (més complex que l’estímul – resposta
dels animals).
Nosaltres canviem conductes a mesura que anem creixent a través de l’experiència
positiva o negativa que tenim a les coses (teoria de l’aprenentatge). Això ho incorporem
al nostre gavatge.
Els mitjans no són una font de persuasió limitada, no hi ha sempre una resposta de canvi
d’actitud. En el procés que es dona de persuasió de publicar un anunci en la TV hi ha
moltes variables mediadores, sobretot 2, el tipus de missatges (credibilitat de la font, ordre
de les argumentacions, exhaustivitat argumentativa, explicitació de les conclusions)i les
característiques de l’audiència (exposició selectiva, interpretació selectiva, memorització
selectiva)
PRIMERES RECERQUES SOBRE COMUNICACIÓ MEDIÀTICA

Teoria de l’agulla hipodèrmica (bala màgica)

Clima social de població de les masses: els mitjans de comunicació tenen gran poder per
a influir en les persones (sobretot TV i ràdio). La propaganda adquireix importància. Els.
Mitjans convencen a la gent de que actuï d’una forma determinada, a través de la
manipulació de la societat.
Exemple del poder dels mitjans: EEUU es fa un programa radiofònic als anys 30 “la
guerra dels mons”. Es trasllada a la ràdio una novel·la de ciència ficció alhora que es
donaven les noticies, això va provocar que la gent pensés que els marcians estaven
arribant a la terra.

Ningú no va formular el nom de la teoria però té sentit perquè afirma que els mitjans
poden injectar uns estímuls a la societat i ells reaccionen a aquests.

No hi ha cap autor d’aquesta teoria, no apareix de forma explicitada en cap article però
és una concepció compartida pels professionals de l’època.

És un model conductista (estímul - resposta). El fet de tenir la societat de masses fa que

sigui un element important en la teoria i la propaganda també és un element amb pes
d’importància.

Mass Communication Research

En aquest context es desenvolupa el primer gran programa de recerca de la comunicació

de masses à Mass Communication Research (estudien el fenomen de les relacions entre
els mitjans i societat + efectes dels mitjans). Va des dels anys 30 fins a finals dels 60. És
el paradigma dominant de la investigació en comunicació mediàtica.

Paul Lazarsfeld fou el principal autor que diu que és una recerca administrada perquè
dicten a on s’ha d’investigar.

Sorgeix a partir de l’interès pels processos de comunicació mediàtics à els interessats

eren:
- Els propis mitjans de comunicació que començaven a fer-se més i més grans (els
interessa per exemple saber que li agrada escoltar a la gent)
- El sistema polític liberal que entenen que l’opinió pública és alguna cosa amb la
qual s’ha de comptar i evidentment es vol saber com influir en aquesta dintre dels
mitjans de comunicació
- Les fundacions privades tenen un paper de suport a determinats interessos que
volen activar l’economia nord-americana, ja que el Crac del 29 és una experiència
molt negativa i per a sortir d’aquí s’ha d’estimular la recerca en l’àmbit de la
comunicació mediàtica
 - El sistema militar nord-americà (Pentàgon) perquè estan convençuts de que poden
aconseguir controlar la voluntat de la societat en favor de les seves causes
bèl·liques à per exemple van utilitzar el cinema per a guanyar-se el suport de la
població per a participar en la 2ª Guerra Mundial, ja que es va convèncer de que
era positiu

Es comencen a desenvolupar tot una sèrie de models de comunicació per intentar ordenar
el treball del programa d’investigació de la Mass Communication. Es poden identificar 3
linies:

- Rol amb la teoria funcionalista

- Estudis empírics sobre els efectes dels mitjans
- Teoria experimental de la persuasió à estructural funcionalisme (societat és un
sistema complex compost de diversos subsistemes: educatiu, sanitari, mediàtic...
La relació entre els diversos subsistemes és funcional, de servei, d’utilitat entre
un sistema i un altre.)

Teoria funcionalista dels mitjans

FUNCIONS dels mitjans segons Lasswell:

- Mantenir vigilància de l’entorn
- Transmetre informació (dades concretes que ajudin a actuar a la gent)
- Transmetre coneixement social (valors, sabers)

FUNCIONS dels mitjans segons Lazarsfeld i Merton:

- Atorgar la legitimitat i estatus (mitjans tenen la propietat de donar notorietat
d’unes persones i institucions)
- Transmetre normes socials (en el seu paper anem veient poc a poc el que està bé
i el que no)
- Narcotitzar a l’audiència (efecte negatiu el fet de que els mitjans fan que les
persones tinguin un paper passiu)

FUNCIONS dels mitjans segons Charles Wright:

- Les mateixes ja esmentades
- APORTACIÓ NOVA: els mitjans tenen la capacitat d’entretenir

PROBLEMA à El funcionalisme ajuda a explicar com actuem per posar-nos d’acord

però ignora el canvi social
Els estudis empírics sobre efectes

Teoria dels efectes limitats (2 step flow of communication) – Paul F. Lazarsfeld:

Descobreix que els mitjans no són tant poderosos com semblaven. Això ho descobreix a
partir d’un estudi de Lazarsfeld, conegut com “The people choice” en el que es mira que
llegeix i escolta la ràdio per la gent i després a qui vota. S’observa que no hi ha relació
entre contingut que escoltes i partit que votes, això passa perquè hi ha l’existència d’un
punt intermedi en el procés de comunicació (influència personal, grups primaris i líders
d’opinió) que bloqueja els efectes directes. La comunicació interpersonal esdevé un factor
important en els processos de comunicació.

Teoria experimental de la persuasió

JA VAM PARLAR PER SOBRE L’ÚLTIM DIA à està apunts Juds

Segueix uns principis bàsics:

- Model mecanicista d’estímul – processos psicològics – resposta

- Teoria de l’aprenentatge
- Efectivitat persuasiva
- Interès instrumental de recerca (permet dissenyar continguts que serveixen per fer
que la gent canviï d’actitud)
- Capacitat limitada dels mitjans per persuadir
- No linealitat del procés de persuasió. Variables mediadores

2 conceptes clau:

- Persuasió: ens remet a un procés. Tipus d’acció que té una intencionalitat,

voluntat de fer alguna cosa per aconseguir uns objectius determinats. No
existeixen coses persuasives per elles mateixes, el procés s’ha d’activar amb algun
missatge o acció.
- Actitud: Resposta psicològica apresa. Ens posa en una situació d’avaluar, pot ser
objecte de consum, idea, persona ... mostrem la nostra actitud quan avaluem. Té
dimensions cognitives, emotives i conductuals, per tant es pot despertar la actitud
favorable o contrària a alguna a partir dels adjectius esmentats. Té perdurabilitat
i hem de veure quins estímuls són més perdurables que d’altres. L’actitud serà una
guia per la conducta posterior que portarem a terme.

Tècnica de la recerca experimental

Experiments que busquen trobar relacions de causalitat. Es construeix tot un dispositiu

tècnic (ex: dissenyar enquestes). Abans de fer el dispositiu de recerca s’han de realitzar
unes hipòtesis. Els dissenys experimentals comparen resultats (el que es coneix de
l’individu abans i després de l’estímul, també la manipulació i finalment també el control
que mesuren possibles respostes que acostumen a ser escales.)

Els experiments juguen amb factors que medidors d’audiència i missatges:

- Variacions de la gent sobre la seva motivació a l’hora de memoritzar continguts,
exposar-los o interpretar-los à (mediador audiència)
- La naturalesa dels continguts dels missatges que es sotmeten a l’experiment
- Ordre de les argumentació
- Exhaustivitat argumentativa à posar arguments a favor o en contra o només a
favor?
- Explicitació de conclusions

Perspectives actuals – Model ELM (Model de la probabilitat d’elaboració):

Processaments elaborats en que valorem pros i contres on actuem de manera racional però
també tenim els poc elaborats en que té més pes les emocions.

Autors (Richard E. Petty i John T. Cacioppo) diuen que quan processem un missatge per
la via de la raó seguim ruta central però quan és per la via de sentimental ens movem
per la ruta perifèrica. Diuen que existeixen 2 variables moderadores:
- Motivació
- Capacitat (habilitats cognitives i coneixements dels que disposen els receptors per
negociar el contingut)

MIRAR DIFERÈNCIES DE RUTES PENJAT CAMPUS VIRTUAL

ESCOLA DE FRANKFURT à visió Europa de la comunicació mediàtica

CONTEXT:

- Clima de frustració i confusió a l’Alemanya d’entreguerres. República de Weimar

- Desenvolupament del nacionalsocialisme
- 1923 es crea el Institut de Recerca Social de Frankfurt. Centre de recerca del
marxisme
- 1930 direcció de Horkheimer
- Incorporació d’autors a l’escola de Frankfurt (tots jueus) de T. Adorno, H.
Marcuse o E. Fromm à finals anys 30 van haver d’exiliar-se als EEUU
- Exili dels autors als EEUU i retorn a Alemanya d’Adorno i Horkheimer l’any
1950

RACIONALITAT CRÍTICA (basat en psicoanàlisi de Freud i estudis socials marxistes):

- Crítics amb les formes socials i culturals de principis del s.XX

- Materialisme històric – estructura VS superestructura
- Alineació com a condició psicològica per acceptar les contradiccions de la societat
moderna
- Fracàs del projecte il·lustrat (té una doble cara, el nazisme)
- Capitalisme com a forma social totalitària à és un error de les societats
il·lustrades perquè allò que fa el capitalisme és convertir en mercaderies
absolutament tot, fins i tot la cultura (de valor d’ús a valor de canvi)
- Mirada holística sobre els problemes del món social (rebuig a una especialització
que fragmenta el saber)
- Dialèctica com a forma de raonament

TEORIA CRÍTICA COM A TEORIA DE LA COMUNICACIÓ:

- Alternativa a la Mass Communication Research

- Les relacions entre la teoria crítica i la Mass Communication van ser en alguns
punts cordials
- Diferències entre ambdues:
-Autocrítica sobre principis i mètodes
-Idea de mitjans: existència funcional VS instruments de dominació
-Interès de coneixement: produir coneixement útil (Mas Communication)VS
desemmascarar contradiccions de la realitat (teoria crítica)

CONCEPTE DE CULTURA DE MASSES: 1r concepte que ells van identificar per a

veure allò que produïen els mitjans de comunicació
CONCEPTE INDÚSTRIA CULTURAL – Producció: *concepte clau*

- A “Dialèctica de la il·lustració” 1944-47

- Fracàs del “projecte il·lustrat”
- Indústria cultural en substitució de cultura de masses (no és una cultura sorgida
del poble)
- Quan la cultura passa de tenir valor d’ús a valor de canvi
- Refereix processos tècnics i organitzatius de producció cultural
- Producció estandarditzada amb aparença diversa
- Estereotipació – gèneres (patrons productius i de recepció)
- Oculten un missatge de control social

CONCEPTE INDÚSTRIA CULTURAL – Recepció: *concepte clau*

- Recepció com a consum compulsiu en la cerca d’entreteniment/ diversió

- Només és possible la diversió deixant-se portar pels productors
- La recepció està guiada per la producció
- La producció cultural industrial es converteix en quelcom “natural” i trenca les
resistències dels receptors
- La indústria controla/prescriu les reaccions del públic. Música lleugera
(“pegadiza”) VS Música clàssica (imprevisible)
- Pèrdua de l’expressivitat
TEORIA D’USOS I GRATIFICACIONS:

S’emmarca dintre del paradigme funcionalista de les teories de la comunicació mediàtica.

Suposa una ruptura del enfocament clàssic de les teories de la comunicació que posa
l’èmfasi en l’estudi de com els mitjans de comunicació provoquen efectes en el públic.

Aquesta teoria en canvi, es fixa en el sentit invers d’aquesta influència, com el públic
utilitza els mitjans de comunicació a la seva conveniència.

Autors de la teoria: Elihu Katz, Jay G. Blumler i Michael Gurevitch (1973). Ells
desenvolupen una formulació característica de les teories científiques que és un enunciat
teòric pròpiament dit.

La teoria es pot desglossar en (segons els autors):

“S’ocupa de:
1) orígens socials i psicològics
2) les necessitats que generen
3) expectatives respecte a
4) els mitjans de masses i altres fonts, la qual cosa condueix a
5) esquemes diferencials d’exposició als mitjans (o dedicació a altres activitats), la qual
cosa deriva en
6) gratificacions de les necessitats i
7) altres conseqüències potser majoritàriament involuntàries.”

Premises:

- L’audiència és activa (audiència no és simplement receptor passiu dels

continguts de comunicació, sinó que manté una relació activa amb els mitjans de
comunicació i utilitza a la seva conveniència els continguts)
- El destinatari connecta les seves necessitats i mitjans de manera activa
(mitjans no exerceixen una atracció inevitable a través del seu contingut als
públics, per tant, els públics de manera voluntària, estableixen les connexions
entre els que són les necessitats socials i psicològiques i les gratificacions que
consideren que els mitjans de comunicació els hi poden proporcionar per satisfer
aquesta necessitat)
- Alternatives per la satisfacció de necessitats (mitjans entre en competència amb
altres formes de comunicació i altres fonts de satisfacció de necessitats)
- Autoconsciència del procés (el públic fem l’activitat de manera conscient i així
poder expressar que estem obtenint gratificacions pels continguts dels mitjans que
satisfan les nostres necessitats)
- Es suspenc la valoració dels mitjans (no afecta en valorar els continguts de
mitjans de comunicació. La teoria no li importa si els continguts són bons o no.)
Orígens socials i psicològics de les necessitats (caràcter més funcionalista de la teoria):
-Situacions socials i psicològiques de necessitats:

- Situacions de conflicte o tensió. Angoixa o ansietat

- Situacions de conscienciació. Resposta a la incertesa (medi ambient, atur...)
- Situacions de mediocritat (insatisfacció de caràcter intel·lectual)
- Situacions de renovació de valors
- Situacions d’expectatives de contractes socials (mantenir o afavorir la integració
social dels individus)

Distingir entre els estudis que s’han generat en respecte a la gratificació de l’exposició
als mitjans de comunicació i les fonts o context que permet que es doni aquesta
gratificació.

-Gratificacions:

- Evasió o disminució de la ansietat (sobretot continguts de ficció i divertits)

- Compensació relacional (que els individus estiguin al dia, oferint temes
d’actualitat de discussió pública)
- Acompanyament (els mitjans acompanyen les activitats quotidianes, com conduir
un cotxe)
- Informació/vigilància de l’entorn (individus es volen mantenir informats per estar
alerta del que passa al voltant)
- Reafirmació individual (reforçament de la identitat personal a través de l’ús
mediàtic)

-Fonts gratificació dels mitjans:

- Els continguts (entreteniment)

- L’acció d’exposar-se als continguts (simple fet de plantar-se davant de l’aparell
de TV)
- Les situacions socials d’exposició als continguts (la forma de consumir els
continguts mediàtics és una forma de gratificació, per exemple quan mires les
noticies amb la família)

Cada mitjà de comunicació té les seves particularitats. Hi hagut molts estudis sobre com
actuen funcionalment cadascun dels mitjans. Els mitjans com els llibres i el cinema estan
més orientats. Cap a les necessitats relatives a la autorealització i a la autogratificació
perquè ajuden a connectar a l0individu amb un mateix. TV, en canvi, comunica als
individus més amb la societat, tenen un caràcter de satisfer més necessitats socials en
comptes de psicològiques.

Tipus esquemàtics d’exposició als mitjans: es poden tipificar de 2 maneres

-Exposició més selectiva (instrumental) à indica que els individus utilitzen el seu
cervell de forma instrumental

- Modalitat més activa d’exposició dels continguts (públic busca gratificació a

través dels continguts)
- Gratificacions cercades
- Adquisició d’informació, referències, temes de conversa

-Exposició menys selectiva (ritualista)

- Modalitat més passiva d’exposició (ens deixem influir pels mitjans, que ells ens
seleccionin els continguts)
- Gratificacions obtingudes
- Entreteniment, evasió, inèrcia

Escala de Likert: instrument metodològic amb el que les investigacions que es fan de la
teoria d’usos i gratificacions intenten extreure a través del públic aquesta relació entre
necessitats i gratificacions obtingudes a través dels mitjans. És una enquesta escala veiem
la possibilitat d’indicar la intensitat en la que s’expressen les raons per veure la TV.
 TEORIA DE L’ESPIRAL DEL SILENCI

Es desenvolupa a partir dels anys 60, 70. Arrel funcionalista (juntament amb la teoria
anterior i posterior) perquè intenten veure quines són les funcions que tenen els mitjans
en les societats.

CONEIXEMENT CREENÇA OPINIÓ

- Coneixement ordinari o de
sentit comú
- Coneixement científic
- Coneixement espiritual
- Objectiu: perquè tot
coneixement és impersonal
- Demostrable
- Tracta d’allò que és, però
podem acceptar que es
nodreix d’evidències lògiques
(ex: les mates no existeixen) i
empíriques
- És racional
- Religió
- Voluntària i íntima
- Tracta d’allò que no
és
- És irracional
- És intemporal (no
caduca mai)
- Subjectiva, personal i
individual
- És temporal
- Racional. No pot ser mai
gratuïta (dir perquè sí sense
arguments)
- No pot ser obligatòria (s’ha
d’expressar lliurement perquè
si no ja no és la teva opinió)
- Es nodreix d’evidències
empíriques i evidències
lògiques
- Tracta de coses que són i no
són alhora

OPINIÓ PÚBLICA

Segons Jürgen Habermas:

Abans de l’aparició de l’opinió publica, hi havia la publicitat representativa: allò en que

un mon de lo públic en que els senyors feudals imposaven la seva presencia a traves de
tota una sèrie de símbols (senyeres, formes de vestir...).Amb les revolucions burgeses
(quan la burgesia es comença a establir com una classe social amb una certa massa
critica), aquesta classe social es situa al marge del poder i és molt critica amb el poder
establert. Aquesta posició critica desenvolupa la il·lustració, el debat crític, constructiu,
planteja alternatives....

Aquí es desenvolupa la opinió publica burgesa

Amb el pas del temps, aquesta burgesia, que dona pas a una forma de govern i a un
capitalisme monopolista, ens porta a principis del segle XX, on la opinió publica ja ha
deixat en mans dels mitjans de comunicació la gestió de la opinió publica, per tant,
podem parlar d’una mediatització de la opinió publica: procés de refeudalització.

El tipus d’opinió publica que preval en l’actualitat és estadística: les enquestes, els estudis
d’opinió... tenen un pes molt important en les decisions que es prenen.

Aquest fet és important per entendre l’espiral del silenci.

CONTEXTUALITZACIÓ

Finals anys 60, Elisabthe Noëlle Neumann desenvolupa la primera teoria del silenci:

- Teoria sobre com es forma i s’expressa l’opinió personal en un clima d’opinió

pública
- Resultat d’anàlisi de campanyes electorals alemanyes entre 1965 i 1972
- Enquestes posterior de climes d’opinió
- Desenvolupament d ela TV com a mitjà hegemònic (en aquest moment neix la
teoria de l’espiral del silenci). La seva presencia massiva fa pensar a tothom que
els mitjans de comunicació tornen a ser una cosa molt poderosa i això dona valor
a la teoria

Clau de la teoria de l’espiral del silenci

Premisses:
- La societat amenaça els individus desviats de l’aïllament (si no penses el que la
majoria corres el risc de ser apartat de la societat)
- Els individus experimenten una por contínua a l’aïllament (ens agrada ser
reconeguts pels altres, que pensin bé de nosaltres, que ens acceptin. )
- Aquesta por a l’aïllament fa que els individus intentin avaluar contínuament el
clima d’opinió (per tenir l’aceptament de les altres formes estem constantment, de
forma inconscient, calibrant quina és l’opinió més estesa)
- Els resultat d’aquesta avaluació influeixen en el comportament en el públic,
especialment en l’expressió publica o l’ocultació de les opinions (en funció de la
opinió general direm o no la nostra, si la nostra és diferent a la de la majoria no
l’expressarem, l’ocultarem per no ser exclosos de la societat)

Clima d’opinió:
- Sociòleg intern (que tenim a dins nostre i està constantment fent enquestes per
veure quina és l’opinió dominant sobre un tema)
- Sondegem l’opinió
- Sentit humà “quasi-estadístic”
- Sentit majoritari sobre un tema (ens interessa perquè d’això depèn la nostra relació
amb els altres)
- Mecanisme per orientar les nostres relacions amb els altres (d’aïllament o
d’aprovació)

Naturalesa gregària de l’individu

- Buscar el reconeixement i la conformitat
- Evitar l’aïllament
- Silenciament d’opinions discordants, sobretot en valoracions ètiques
- Recerques de Solomon Asch dels anys 50, antecedent als anys 30
à Diu que l’opinió pública funciona gràcies al silenci de les altres opinions, NO és la
discussió. La idea que té d’opinió pública no és un debat, sinó una idea de control social
(opinió pública és l’ull públic que t’observa i tu actues segons si tu penses com aquesta o
no, perquè llavors expressaràs l’opinió o callaràs)

Espirals d’opinió
- Guany de posició majoritària d’una opinió (es va formant opinió favorables que
cada vegada creix en el volum de persones que s’hi afegeixen, llavors adquireix
més visibilitat... GUANY presència simbòlica)
- Desencadena expressions d’adhesió (l’opinió contrària a la pública no s’acostuma
a expressar majoritàriament perquè veuen que la majoria no pensa com ells i si
expressen opinió contrària doncs patiran aïllament, un risc per la convivència)
- Paral·lelament l’opinió rival perd suport (guanya força l’opinió pública, i per tant,
els qui pensaven de forma contrària no ho diran)

La publicació de sondejos participa en les espirals d’opinió

Algunes fonts de ruptura de climes d’opinió majoritaris (trenquen processos d’espiral de

creixement):
- Artistes i científics innovadors (es fan més visibles)
- Reformistes (plantegen alternatives per solucionar les coses)
- Provocadors (usen l’opinió pública com a palanca de canvi)

Formes d’observació empírica de l’espiral del silenci:

- Enquestes sobre climes d’opinió
- Reconstruir casos de la vida quotidiana per posar en situació de calibrar el clima
d’opinió en els enquestats
- Ex de quasi experiment: Test del tren. Hi ha persones que consideren que
l’educació dels nens no s’ha de fer de forma violenta, i d’altres que pensen que
algun cop als nens sempre ha anat bé. Ella va formular la pregunta de si estaven a
favor o en contra i després els traslladava a una situació en que deia: vostè viatja
a un tren i està en un compartiment on es troba a una persona que defensa que no
passa res per donar un cop a un nen (quan l’enquestat havia respost que era
incorrecte educar als nens amb violència) tractaria d’intentar convèncer a la
persona de la seva perspectiva? La resposta sempre era que no à resposta evident
en l’espiral del silencia (no perdré el temps en convèncer a una persona que pensa
diferent a mi)

Va desenvolupar unes preguntes que eren quasi experiments (habituals en ciències

socials). En les preguntes traslladava als enquestats a una situació de la vida quotidiana
(servia per confirmar la potència de la idea de l’espiral del silenci)
Mitjans de comunicació i espiral del silenci:
- Qüestiona la percepció selectiva del públic
- Els mitjans neutralitzen la percepció selectiva per la seva oferta limitada de
continguts
- Mecanisme 1 dels mitjans: Visibilitat. Els mitjans donen referències favorables
pel desplaçament de l’opinió cap a posicions majoritàries. També poden ocultar
posicions.
- Mecanisme 2 dels mitjans: Acumulació. A través dels mitjans ens fem una idea
més forta en funció de la repetició que els mitjans fan dels temes controvertits
- Mecanisme 3 dels mitjans: Consonància. Sancionant les opinions com a
majoritàries (es mostren només les posicions que van guanyant, i per tant, encara
creixen més)
- Doble clima d’opinió: fenomen que va observar en algunes enquestes i ens dona
una idea del paper que juga l’opinió pública. Es dona quan hi ha un clima d’opinió
dels ciutadans que tenen una posició favorable a una cosa i això es contraposa
amb un clima d’opinió de la comunicació mediàtica totalment oposat al que
pensen els ciutadans.

Objeccions a l’espiral del silenci: CRITIQUES

- La percepció del clima d’opinió pot ser errònia: pot ser que el clima d’opinió
que tu percebis sigui erroni i et formis una opinió errònia, però l’autora diu que és
secundari, que no influeix
- Objeccions a la interpretació de l’actitud de silenci: un silenci no pot ser un
acte d’ocultament, pot ser una qüestió d’adhesió a altres opinions
- Objeccions als experiments d’Asch per descontextualitzats i la limitació de
l’objecte mesurat: els experiments son difícilment extrapolables a la teoria hi ha
moltes variables
- Minimització dels grups primaris: no es tenen en compte els grups primari que
tenen un paper important en la formulació d’opinions
- Pressupòsit de monolitisme en el sistema de mitjans: l’autora tenia una visió
molt monolítica dels mitjans, com un bloc, no existia un sistema de mitjans plural,
era com un tot invariable
TEORIA DE L’AGENDA SETTING: Teoria funcionalista moderna

CONTEXTUALITZACIÓ
- Maxwell McCombs i Donald Shaw 1972 (eleccions 1968): la teoria sorgeix de la
publicació a una revista
- Anàlisi de campanyes polítiques i candidats a premsa i TV durant 24 dies
- Enquestes a 100 votants indecisos: una de les coses que se’ls demanava era quins
eren per ells els temes més importants que preocupaven a la comunitat. Van veure
que hi ha una alta correlació entre la jerarquia de temes dels mitjans i dels
ciutadans
- Anàlisi comparada de temes en campanya electoral
- Correlació entre temes dels mitjans i temes del públic: apareixen temes similars i
estan endreçats de forma similar, per tant, hi ha alguna relació en els temes del
públic i dels mitjans

----------------------------------------------------------------------------------------------------

-Motius de la transferència de l’agenda: ens interessa veure per què es produeix

- La contra argumentació: cadascú de nosaltres ens plantem davant dels mitjans i

fem un anàlisis de continguts per la nostra compta i a partir d’aquí arribem a unes
conclusions de que es el mes important (això no passa)

- La credibilitat dels mitjans: el públic diposita la nostra confiança en els mitjans i

això fa que coincidim en allò que ens diuen que es el mes important

- Impacte afectiu: els mitjans tenen la capacitat de cridar, de mostrar les coses de
forma espectacular, i això influeix en les nostres decisions sobre el que es mes
important. Ala nostra societat. Per tant, una certa sensibilització a l’hora de
identificar temes prioritaris

-Va inaugurar una de les línies de recerca més explotades de la recerca en comunicació
mediàtica que suposa el retorn dels efectes poderosos

-El retorn dels efectes poderosos. Recuperació d’una idea veia de que els mitjans de
comunicació són influents i tenen molt poder
SUPOSA 2 CANVIS:

-Dels efectes limitats als efectes acumulats. Una nova orientació en els estudis dels
mitjans. Alguns autors passats ja pensaven que potser no s’havien de buscar efectes
directes dels mitjans a la societat, potser s’haurien de veure els efectes a ll/t à idea que
valora la teoria de l’agenda setting

-Dels efectes en les actituds als efectes cognitius. Una nova orientació en els estudis
dels mitjans. Es miraven de quina manera els mitjans generaven canvis en les actituds de
les persones però la teoria de l’agenda setting és més prudent i s’han de veure els efectes
en el coneixement de la gent (efecte cognitiu). Estudia els efectes cognitius a ll/t.

ESTUDIS POSTERIORIS

Intenten precisar més aquesta transferència de la llista de temes dels mitjans a la llista de
temes del públic

-Efecte temporal dels mitjans cap al públic

-Observació de correlació de variables i de direcció en la correlació (estudis longitudinals)

-Formulació:
- Priorització informativa de temes à hi ha similitud
- Similar priorització en l’opinió pública
- Influència en allò sobre el què pensar i no en què i com pensar: no parlem de
propaganda, ni dels efectes que generen canvis en la manera de pensar de les
persones, sinó d’efectes en allò que se sap o no se sap, però les actituds es
configuren a partir de sentiments, conductes i coneixements, per tant, es molt
important tenir capacitat en influir en allò que sabem.
- El mecanisme d’influència varia amb el tema (en funció de la implicació del
públic): No sempre influeix la agenda les mitjans amb la del públic, és important
el tipus del tema, ja que hi ha temes que son més pròxims/impactants i temes que
no. Així, en coses que no coneixem directament, depenem del que diuen els
mitjans, per tant, la nostra agenda sobre aquests assumptes és més pròxima a la
dels mitjans (com la guerra d’Ucraïna).

-Diverses agendes:
- Les agendes varien en funció de les estructures de rellevància individuals
- Agenda intrapersonal (només un mateix): aquella que tots tenim
individualment, com que al top de la meva agenda estigui el fet de treure’m el
carnet de conduir
 - Agenda interpersonal (comunitària): prioritats determinades en grup, com una
agrupació esportiva o una família
- Agenda pública (allò que prioritza la societat): CIS (Centre d’Investigacions
Sociològiques). Es fan preguntes per conèixer l’agenda de temes del públic.

-Diversitat de poders d’agenda segons els mitjans

- Poder d’agenda diferenciat entre mitjans
- Els diaris organitzen el l’agenda (els mitjans escrits són els qui col·loquen i
proposen temes) i la TV emfasitza la importància dels temes. Això també es
demostra en les xarxes socials (Twitter s’ha convertit en el mitjà que dicta
l’agenda mediàtica, més que els diaris i la TV)

-Paràmetre temporal
- Recerca sobre la durada de l’efecte i sobre la forma de mesurar l’efecte agenda

-Insuficiències metodològiques. CRÍTIQUES

- Mesurar continguts. Insuficiència terminològica per definir “tema” à què vol dir
o que s’entén per tema, no tothom està d’acord en la definició del que s’entén per
tema
- Reduccionisme quantitativista à no tots entenem el mateix en els conceptes que
es posen com a comuns.
Segon nivell dels estudis d’agenda

-Agenda Building: Volen descobrir com es construeix (fonts, influència de les fonts,
actors que participen)

- La construcció de l’agenda pública és un procés col·lectiu

- Procés de construcció:
1-Focalització. Èmfasi mediàtic en un fet, persona o grup
Ex: un home agredeix a una dona, reincidint
2-Emmarcament. Interpretació com a problema
Ex: violència masclista
3-Relació. Connexió del fet amb un sistema simbòlic – tema
Ex: sistema patriarcal
4-Estructuració social. Personificació del tema amb intervenció d’actors socials,
polítics, etc.
Ex: apareixen actors implicats, polítics que parlen sobre el tema...

-Priming: Àmbit de la comunicació política. Estudia l’ús de temes de la opinió publica

en la disputa del sistema polític entre els partits candidats a les campanyes polítiques.
Col·locar temes en l’agenda pública en què els líders dels partits estiguin més còmodes.

- L’agenda temàtica en la disputa política

- Els temes públics com a font d’inspiració pels votants
- Els actors polítics promouen temes favorables
- Els actors polítics defugen temes desfavorables

-Framing: No es fixa només en els temes que apareixen als mitjans, sinó en la seva
interpretació. El marc interpretatiu governa els significats en una situació concreta.

- Marc – Context de sentit en el qual s’inscriuen els fets noticiosos

- El marc és el fil conductor de significat que estructura el discurs informatiu i
organitza els seus elements
- L’anàlisi de marcs (frame analysis) pot ser bé inductiu o bé deductiu (d’allò
general a allò concret)
- Inductivament: de lo concret a lo general. Agafen una selecció de continguts
mediàtics i examinen per extreure el marc que els connecta
- Deductivament: de lo general a lo concret. Agafar marcs fixos i deduir quins
son els elements que ens permetran reconèixer que hi ha un contingut que
s’ajusta aquest marc. Veure la correspondència dels indicadors