Lucy i la fam

JOAN BARRIL

La Universitat de Barcelona ha publicat un estudi en què es parla de la

dieta dels Australopithecus. Es tracta, com ja és sabut, d’uns homínids
que van viure en aquest planeta entre quatre i dos milions d’anys
enrere. L’Australopithecus més famós de la història va ser una tal Lucy,
una noia adolescent les restes de la qual van aparèixer a les valls
africanes del Rif, potser devorada per alguna fera. A Lucy se li va dir així
perquè els paleontòlegs que estaven examinant les seves restes estaven
escoltant música, concretament la cançó dels Beatles titulada Lucy in
the sky with diamonds. Va ser un bateig tardà, però eficaç. Que poc que
es podia imaginar la pobra Lucy que el seu nom venia d’una cançó que
era en realitat un acrònim de la gran droga recreativa que era l’LSD, l’àcid lisèrgic que tants
motius de satisfacció va donar als joves dels anys 60.

Però és evident que Lucy no va provar en la seva vida una droga sintètica com l’LSD. L’estudi
universitari diu que els homínids Australopithecus s’alimentaven de baies, de fruites i d’escorça
d’arbres. Se sap pel desgast dental i per tractar-se dels primers homínids que es van començar
a incorporar del terra i a demostrar la seva futura condició de bípedes. Molts aficionats
consideren que aquesta dieta s’havia de complementar amb pura i simple carronya. Però poc
ens importa aquest petit matís. Més val una mica de carronya que res. Mengessin el que
mengessin, el cert és que els Australopithecus van aconseguir sobreviure i evolucionar i així, a
base d’escorces d’arbre, de carronya i de deixar-s’hi les dents, hem arribat nosaltres. Tant si es
deia Eva com Lucy, tots som fills seus. I ara, quatre milions d’anys després, ens podem passar
un temps de la nostra vida investigant el que menjaven els nostres ancestres.

Arriba aquesta notícia uns quants dies després que alguns països importants del món s’hagin
trobat a Roma per posar remei a la fam que està acabant amb les joves generacions d’alguns
territoris. Sembla exagerat, però entre malnutrició, aigües contaminades, diarrees i altres
malalties moren al dia 17.000 nens. Sens dubte, els Australopithecus van ser uns autèntics
privilegiats respecte d’alguns dels nostres contemporanis. Com a mínim Lucy podia explicar la
seva dieta mentre que els nens d’avui l’únic que poden fer és comptar les mosques de la seva
agonia.

Els governants del primer món no van assistir a la cimera de Roma. L’estadista més important
va ser Lula, que al cap i a la fi és l’únic que va arribar a la presidència prometent als seus
ciutadans que els donaria una cosa tan revolucionària com l’esmorzar o cafe de manhà, com en
diuen al Brasil. Però la resta d’europeus van considerar que la fam no era cosa seva. No té res
d’estrany. Ortega y Gasset ja ens va recordar que les coses humanes comencen en allò que és
superflu. Les necessitats bàsiques són patrimoni dels animals, però el luxe és genuïnament
humà. La pregunta és: ¿què ens ha passat perquè els poderosos considerin que el fet que els
nens mengin és una activitat luxosa i supèrflua?

Davant les xifres de la mortalitat infantil envegem els homínids antics. D’aquí uns quants anys
la humanitat arribarà als 9.000 milions d’habitants. Gent que tindrà la necessitat bàsica de
menjar. I, mentrestant, les llambordes europees veuran com es filtren els excedents de llet, la
tomatina de Bunyol i les avellanes de Reus. Més d’un afamat avui té ganes de ser com Lucy.

1.- Tema del text

2.- Explica amb paraules teves què vol dir el penúltim paràgraf.

3.- Significat dels mots en negreta.

4.- Oracions de les frases subratllades.