Situacions socials en educació social

Habilitats socials: Intervenció i Programes, 2022

Lluís López Serra
Max Juan Trilla
Berta Fàbregas Valls
Lluís López Serra
Situació 1: Brot violent d’un infant amb diversitat en una extraescolar.
Habilitats socials: autocontrol, paciència i contenció.
Treballo en una escola on sóc vetllador d'infants amb diversitat i una de les meves tasques
és l'acompanyament actiu d'aquests en una extraescolar. La situació es dóna en una piscina
municipal on un infant de sis anys diagnosticat amb un trastorn de l'aspecte autista brota
amb comportaments altament violents. El nen era nou en l'activitat esmentada, no se l'havia
preparat correctament i en sentir molt de control per part dels monitors no ho va saber
gestionar. Em refereixo a control quan en sortir de l'escola ens trobem en un recinte públic
on no només hi som nosaltres sinó socis del centre esportiu i per aquest motiu s'han de tenir
unes petites pautes de funcionament molt marcades. La primera reacció de l'infant va ser no
canviar-se per l'activitat, a poc a poc i parlant molt amb ell intentant que m'escoltes
eficientment vam aconseguir que es posés el banyador. Però, un cop a la piscina poca
atenció em mostrava fins que al sentir-se coartat de no poder fer el que ell volia en aquell
moment va començar a plorar i a córrer descontroladament per tot el recinte fins que el vaig
poder agafar, la seva reacció va ser començar a donar puntades de peu, cops de puny,
cops de cap..., no hi havia control sobre res i vaig realitzar un exercici de contenció, l'infant
estava fora de control i després d'una mitja hora intentant-lo calmar ho vaig assolir, vam
connectar per un moment i a partir d'aquí ja el vaig canviar i entregar a la família amb la
qual vaig comentar el que havia passat.

Anàlisis: Com a opinió personal i analitzant una mica des de fora l'experiència, crec que la
meva actuació es podria considerar correcte i en relació amb les habilitats socials
desenvolupo un seguit d'aquestes que em faciliten el mínim control de la situació.
L'autocontrol i la paciència crec que són dues característiques bàsiques per a tot educador
social les quals et permeten analitzar millor la situació el que et permetrà triar decisions
encertades. I la contenció era necessària, una habilitat que poc potenciada es veu en la
carrera i que en molts àmbits és primordial tenir nocions bàsiques.
Totes les intervencions que he realitzat en la meva vida professional m'han ensenyat
moltíssim, però sempre et quedes amb aquell moment on has de prendre decisions ràpides i
el més correcte possible, i és quan te n'adones si has triat bé la teva professió i ara per ara
no en podria estar més convençut.
I com a proposta alternativa podria haver demanat ajuda a algun company o companya on
així tindria un suport per si en algun moment es descontrolés molt la situació. El treball en
equip en educació social és imprescindible i més si es treballa amb persones amb diversitat.
Situació 2: Brot psicòtic d’una infant en unes colònies d’esplai.
Habilitats socials: capacitat d'improvisació derivant a una contenció.
El cas es desenvolupa en unes colònies de cap de setmana d'un grup d'infants i monitors de
l'esplai del qual formava part. Dins del grup d'infants teníem una nena amb un diagnòstic no
públic, és a dir, que els pares ens havien comunicat que alguna diversitat presentava però
en cap moment especificant quina. La nena a les dinàmiques bàsiques de dissabte a l'esplai
es comportava bé, però l'equip de monitors ja sospitàvem que no era tot or el que brillava,
fins que va arribar l'excursió de cap de setmana on la família va desvelar que la petita
estava sent medicada. La van medicar dissabte abans d'arribar a l'autocar i ens van dir
directament que ja no feia falta més dosis en tot el cap de setmana, que si passava alguna
cosa que els truquéssim. Com a monitors vàrem confiar en la família, per què ens havien de
mentir? Doncs aquella mateixa tarda, fent l'activitat que tocava, la nena va començar a
posar-se molt nerviosa fins al punt de pegar als seus companys i companyes, de sis/set
anys, i la vam separar del grup una estona per tranquil·litzar-la. Mostrava un compartiment
incomprensible, si dèiem que trucaríem als seus pares es posava més nerviosa, però si
dèiem el contrari era ella la que ens demanava que els truquéssim, un laberint psicològic on
per culpa de la desinformació on els monitors no estàvem preparats. Fins que va passar
l'acte que va marcar el cap de setmana, en el moment que estaven tres monitores intentant
calmar a l'infant, una d'elles em va insinuar que no marxes molt lluny, era una nena de set
anys però molt desenvolupada i amb molta força, i encara sort perquè al cap de pocs
segons de veure-ho, la nena va agafar dels cabells a una monitora i de l'estrebada li va
generar una fuetada cervical que va acabar a l'hospital amb collarí. En veure-ho vaig
reaccionar ràpidament sense saber molt bé el que fer, la nena tenia agafada amb molta
força a la monitora i el recurs que se'm va passar pel cap era clavar-li les ungles als seus
canells per provocar que obris les mans i així poder-la reduir. Ni formació ni res, va ser un
acte d'improvisació en relació amb el conflicte, que va ser encertada perquè una segona
fuetada podria haver acabat molt malament per la monitòria. Acte després li vaig realitzar
una contenció fins que la vaig aconseguir calmar, encara que crec que va ser ella la que es
va cansar.

Anàlisis: Si analitzo fredament la situació, crec que va ser culpa dels monitors que acabes
donant-se aquesta situació. Que la improvisació com a habilitat social està ben salvada, sí,
però si haguéssim sabut comunicar-nos millor amb la família o empatitzar amb la nena molt
més potser hauríem evitat la violència.
Com a proposta alternativa a la meva actuació sincerament no trobo cap, el que si trobo és
una proposta preventiva, que és just el que acabo de comentar, intentar trobar una manera
de connectar més amb la família i la petita per saber com actuar a la mínima que notem un
comportament diferent.
I ja que estem, fer una petita crítica constructiva a la carrera on crec que la formació en
contenció és mínima, per no dir inexistent, recurs que a vegades és imprescindible.

Max Juan Trilla

Situació 1: atac d’ansietat d’una infant de l’esplai.
Habilitats Socials: calma, paciència i comprensió.
Situació: la menor té 15 anys, és infant de l’esplai on faig de voluntari. Sabem que pateix
ansietat, però no sabem quin és el desencadenant, a partir de la convivència amb ella,
descobrim que un dels grans desencadenants és la pluja i que com més intensa és, més fort
és l’atac d’ansietat. La situació es produeix un dia de campaments on comença a fer
tempesta. Quan les monitores observem que comença a ploure, fem que tots els infants es
resguardin a la tenda perquè així no es mullen. Les monitores de la infant, ja ens alertem
perquè comença a caure molta pluja i és llavors quan una companya de la nena ens avisa
que li està agafant un altre cop un atac d’ansietat. Només hi vaig jo, pensant que conversant
amb ella (com havíem fet altres vegades) es calmaria i podríem controlar-ho. Però aquesta
vegada és diferent, l’atac és molt fort i jo sol no puc calmar-la, ja que es troba totalment
plegada i amb els punys pressionats. Faig que un infant vagi a buscar una altra monitora i
entre els dos comencem a provar mètodes per aconseguir-ho. Finalment, recordem que el
més important és calmar la respiració així que fem que s’assegui davant meu i segueixi la
meva respiració. Mentrestant l’altra monitora li desplega les mans i comença a treure-li
temes de conversa per tal de distreure la seva ment. Al cap d’una estona, aconseguim
transmetre la calma i es relaxa fins a adormir-se.
Anàlisi de la principal habilitat social: penso que des del primer moment intentem
entendre i comprendre perquè està actuant d’aquesta manera i què és l’ansietat. És des
d’aquest punt que comença la nostra actuació. Intentem generar calma dins un ambient de
nerviosisme i descontrol, tot enfocat des de la calma i la paciència però sobretot des de la
comprensió, ja que és el punt clau per poder relaxar la situació i que a ella li passi l’atac
d’ansietat.
Aprenentatges: descobrim que es contagia de la respiració i de la calma que tenim les
monitores, que desconcentrar-la amb altres temes és important perquè desvies els
pensaments intrusius que li generen l’ansietat.
Proposta de millora: penso que per millorar-ho i me’n vaig adonar aquell dia que era
importantíssim generar una dinàmica i rutina per poder tenir més a mà tècniques de
relaxació. Al cap i a la fi, si son pactades, en aquest cas, entre l’infant i la monitora de
referència l’actuació és més ràpida i l’infant pateix menys. A partir d’aquell dia, vam
començar a actuar de la manera que ho havíem fet i d’aquesta manera els resultats han
millorat fins al punt que la infant cada vegada que sap que li està agafant un atac d’ansietat
ja ens busca i prevenim en comptes de “curar”.

Situació 2: infants de l’esplai porten alcohol a l’excursió.

Habilitats socials: utilitzem l’empatia i la comprensió.
Situació: infants del grup que actualment soc monitor, d’entre 12 i 13 anys, van portar
alcohol a una excursió on ho vam anar amb tot l’esplai. Una monitora que no era del grup va
veure que estaven bevent d’amagat quan en teoria havien de ser dormint. Va venir a avisar-
nos i jo i les meves comonis vam anar a parlar amb elles. Vam arribar a l’habitació i els hi
vam treure l’ampolla i vam fer-los sortir de l’habitació per parlar amb elles. Al principi
negaven lo succeït tot i tenir l’alcohol a les nostres mans, a l’observar que no extreuríem res
en aquell moment els vam deixar anar a dormir. Va ser el matí següent que els vam anar
cridant una a una per parlar amb elles. Vam fer un discurs similar amb totes, primer
preguntàvem per què ens expliquessin com havia passat tot i d’on havia aparegut la idea,
una vegada ens ho explicaven, intentàvem que ens entenguessin i que es col·loquessin en
el nostre lloc. Posteriorment, els hi vam explicar com actuaríem per ser totalment sinceres i
transparents. La mesura, va ser simple: primer parlar amb elles perquè prenessin
consciència dels seus actes, després vam parlar amb les famílies i els hi vam explicar la
situació i l’actuació. Des de llavors no s’ha repetit.
Anàlisi de la principal habilitat social: la comprensió i l’empatía son les habilitats socials
que vam utilitzar. En cap moment les vam castigar perquè entenem que és una edat on es
fan aquestes coses perquè es pensen que son més grans del que realment son. Per tant,
els vam comprendre i aquesta comprensió va ser recíproca, ja que el nostre objectiu va ser
que no ho repetissin a partir d’empatitzar amb nosaltres i d’entendre la nostra reacció.
Personalment, penso que ens va sortir prou bé.
Aprenentatges: vam descobrir que per molt que els veiéssim petits, a partir de converses i
sent transparentes amb elles aconseguíem resultats molt bons.
Proposta de millora: penso que hauríem d’haver estat més transparent amb la resta
d’infants i que hauríem d’haver parlat col·lectivament amb totes les implicades, ja que
només ho vam fer de forma individual.

Berta Fàbregas Valls

Situació 1: dones s’emocionen al parlar del seu país
Habilitats socials: empatia, comprensió, escolta i improvisació

Això succeeix al meu lloc de pràctiques, un espai materno-infantil de 0-3 anys, on venen
mares amb infants que es troben en una situació d’exclusió social o en risc, amb pocs
recursos, i amb dificultats per entendre i parlar català o castellà. Bé, la meva tasca al llarg
de les pràctiques, va consistir en estar més a l’espai que es centrava en elles, i
especialment, en l’aprenentatge del castellà. D’aquesta manera, aprofitàvem per a que es
poguessin expressar i obrir-se i també poder fer vincle amb les altres mares. En una
d’aquestes sessions on jo havia de fer la implementació del projecte o activitat, vam parlar
sobre el dol migratori, ja que sempre acabaven parlant de coses que feien al seu país
d’origen. Doncs, va sortir el tema de que els hi agradava més del país d’origen i del que
trobaven a faltar. Mentre una d’elles va començar a parlar, de seguida es va posar a plorar,
en aquell moment, moltes d’elles em van mirar a mi ja que era la referent que tenien i l’única
a la sala on estàvem. Seguidament, dues mares més es van posar a plorar, i tothom estava
en silenci. El primer que se’m va passar pel cap va ser parar, comprendre-les, dir-los-hi que
no passava res, i preguntar si volien sortir a fora, continuar, etc… Una d’elles va sortir, però
les altres van dir que no passava res que podíem seguir.

En aquell moment, no vaig saber si realment seguir amb l’activitat o no, ja que tot el que
havíem parlat s’havia tallat d’alguna manera i totes estaven callades i pensant. Vam deixar
un minut o dos de pausa, la mare va tornar a entrar, va disculpar-se. Entre totes vam estar
parlant de que no passava res i era normal emocionar-se i vam reprendre una mica el que
estàvem fent. Finalment, al acabar l’activitat totes van dir que els hi havia agradat molt i vam
començar a abraçar-se entre elles.

Anàlisi: al ser una activitat on elles demanaven aprendre castellà i parlar del seu país,
potser no s’esperaven que els hi provoqués això. A la vegada, també podia mostrar que
entre elles estaven a gust i es van obrir a parlar de tot allò, ja que en alguna ocasió alguna
no havia volgut participar. També, és important destacar que la mare que va sortir a fora
que havia plorat, quan va tornar es va disculpar, sentint-se culpable per emocionar-se en
públic. Penso que totes van comprendre’s i van poder empatitzar amb totes elles al haver
viscut una situació semblant.

Aprenentatge: crec que un dels aprenentatges que podem extreure d’aquesta situació és el
fet de saber parar quan es necessita i l’escolta cap a l’altre i comprendre a l’altra persona. Al
final, entre elles, sobretot, van poder establir més vincle i al final van parlar més a causa del
que havia passat. I potser el fet d’emocionar-se en públic, que a vegades no és quelcom
comú, potser d’aquella manera es va normalitzar més, i vam poder veure que no deixa de
ser una manera d’expressar el que estem sentint.

Proposta de millora: potser hagués estat bé posar més en context l’activitat que anàvem a
fer, i parlar d’emocions prèviament, perquè no passés el fet de que tothom es quedés
esperant i en silenci. I per altra banda, també, malgrat la improvisació està bé, potser haver
plantejat quins tipus d’escenaris podien passar, per saber actuar d’una manera més
assertiva tot i que finalment la que es va dur a terme va ser correcte.

Situació 2: expulsió de mare i fill de l’espai pel comportament del fill

Habilitats socials: paciència, capacitat de comunicació, assertivitat, empatia

Aquesta situació torna a ser al mateix espai materno-infantil i el que passa és que l’infant de
3 anys al entrar a les sales es posa força nerviós al veure tants estímuls, com ho són les
joguines i espai per corre i moure’s, i degut també a la falta de límits no accepta un no.
Aquest dia l’infant agafa totes les joguines, les tira pel terra, si algú el vol parar, pega,
desafia amb la mirada… I a la vegada, trenca una mica amb la dinàmica que hi ha a l’espai
amb les altres mares i infants. La reacció de la mare quan veu a l’infant corrent és riure
mentre li diu: no, no, no (cosa que les educadores recriminen).

Finalment, la reacció de les dues educadores que hi havia era que marxessin de l’espai i
que aquell dia ja no tornessin dient que no podia ser que l’infant sempre estigués així i la
mare no fes res. Van comunicar-ho a la mare, sense saber realment si ella ho havia entès
per les dificultats amb l’idioma i va marxar amb el nen.

Al cap d’unes hores, quan ja s’havia acabat el matí, la mare tornava amb el nen per tornar a
entrar, donant a entendre que no havia entès el que se li havia dit. I la resposta de les
educadores va ser de males maneres dient-li que li havien dit que no tornés.

Anàlisi: el que podem veure és que realment hi ha una falta de comunicació entre les
educadores i la mare, ja que no se li explica els problemes que pot comportar que el seu fill
es comporti així, o no se l’ajuda a poder posar límits o establir unes pautes. Per altra banda,
també veiem com les educadores actuen així des de la seva posició sense realment arribar
a un acord amb la mare, no s’asseguren que la mare ho hagi pogut entendre degut a les
dificultats que mostra amb l’idioma, i com que diu que sí que ho ha entès, no es posen en el
lloc de que hagi pogut dir que sí perquè no sap que dir.
A la vegada, quan la mare riu quan el seu fill fa això, podria ser perquè es posa nerviosa
que hi hagi tanta gent i el seu fll estigui fent tota això i ella és la responsable, així que pot
ser també que hi hagi una mica de falta d’empatia de les educadores cap a ella.

Aprenentatges: per molt que diguem les coses, hem d’assegurar-nos de que hem fet
arribar bé el missatge a l’altra persona i de que ho ha entès. I hem de poder arribar a un
acord amb els altres sobre que fer davant d’aquestes situacions i no decidir nosaltres
mateixos quan alguna cosa no ens agrada o ens està molestant.

Proposta de millora: Realment hi ha bastantes coses a millorar en aquesta situació, si més

no, penso que l’actuació de les educadores és errònia. Primer de tot, s’hauria d’ajudar a la
mare a aprendre posar límits i a com fer calmar a l’infant en una situació d’aquestes i estar-
la acompanyant. Després no jutjar per la reacció que tingui malgrat potser no sigui
adequada per a que l’infant es calmi, però comprendre que potser es riu perquè li provoca
vergonya o està nerviosa. I per altra banda també, que no s’hauria de prendre aquest tipus
de mesura sense abans parlar amb la mare i poder arribar a un acord entre totes, a la
vegada que, com s’ha vist, per molt que algú digui que sí, i més quan li costa entendre
l’idioma, hem d’assegurar-nos que ha entès allò que hem dit.