Ilíada, cant VI

Troians i aqueus es van quedar sols a la guerra terrible.

La batalla d'un cap a l'altre es va escampar per la plana
i apuntaven els uns contra els altres les llances de punta de bronze
ben bé entremig dels corrents del Simoent i del Xantos.
Aiant de Telamó que als aqueus, els fa de muralla,
va donar llum als companys en ser el primer que va rompre
els rengles troians, que tocà el qui era el millor d'entre els tracis,
el fill d'Eussor, Acamant, un home molt gros i molt noble.
Va colpejar-lo primer a la cima del casc amb crinera
i va clavar-se-li al front la punta de llança de bronze,
que va passar dins de l'os, i la fosca els dos ulls va cobrir-li.
Àxil, llavors, va matar-lo el bon cridador Diomedes,
Àxil, fill de Teutrant, d'Arisbe ben construïda
que tenia moltes riqueses i era amable amb els homes,
i vivia al costat del camí i tots els passants acollia.
Però llavors cap d'aquests no el va salvar del desastre
posant-se-li ell al davant, i a tots dos va llevar-los la vida,
a ell i al servent Calesi, que era qui duia les regnes
dels seus cavalls, i tots dos es van capbussar dins la terra.
Euríal va robar les armes de Dresos i Ofelci
i va anar tot seguit contra Pedas i contra Esep, que una nimfa,
la nàiada Abarbàrea, de Bucolió va parir-los.
Bucolió era fill de Laomedont admirable
i era el més gran per edat, pro en secret va tenir-lo la mare.
Mentre els xais pasturava va jeure d'amor amb la nimfa
i ella en quedà prenyada i dos fills bessons va parir-li.
D'ells dos va desfer llavors els cossos lluents i el coratge
el fill de Mecisteu, i els prengué les armes dels muscles.
Astíal, el va matar Polipetes que aguanta a la guerra
i Odisseu va abatre Pidites de la ciutat de Percote
amb la llança de punta de bronze i Teucre, el diví Aretàon.
Antíloc, fill de Nèstor, d'Abler va prendre la vida
amb la llança brillant, i Agamèmnon, rei d'homes, va prendre la d'Èlat,
que vivia a les ribes del Satnioent de corrents abundosos
a Pèdasos escarpada. Leit va fer presa de Fílac
mentre fugia i Eurípil robà l'armament de Melanti.
A Adrest, el bon cridador Menelau va prendre'l amb vida,
que els seus dos cavalls, espantats, corrien pel mig de la plana
i es van enredar amb les branques d'un tamariu, i trencaren
el cap de la perxa del carro torçat, i ells dos varen córrer
cap a la vila, on també, espantats, s'escapaven els altres,
però ell va rodolar del carro al costat de la roda
i va caure de bocaterrosa a la pols, i es plantà al seu devora
el fill d'Atreu, Menelau, amb la llança d'ombra allargada.
Adrest va agafar-li els genolls i es va posar a suplicar-li:
—No em matis, fill d'Atreu, que en rebràs el rescat que et pertoca.
A casa del meu pare, que és ric, hi ha tresors a balquena,
or i bronze i ferro, que cal molt d'esforç per forjar-lo,
i d'aquests, un rescat fabulós te'n donaria el meu pare
si li diguessin que sóc a les naus aquees amb vida.
Així va parlar, i el cor dins del pit començava a convèncer
i estava a punt de donar-lo a un servent que el portés de seguida
a les naus rabents dels aqueus; però just llavors Agamèmnon
va venir-li corrent a l'encontre i va dir-li aquestes paraules:
—Estimat Menelau, ¿com és que cuides tant aquests homes?
¿Tan bé et van tractar els troians quan van venir a casa teva?
D'aquests, que no se n'escapi ni un, de la mort espadada
i de les nostres mans, ni tan sols el noi que la mare
porta al ventre, ni aquest no en pugui fugir, i tots alhora
desapareguin d'Ílion sense plor i sense rastre.
Així va parlar i del germà va fer canviar les freixures
perquè havia parlat amb justesa. Amb la mà va treure's de sobre
l'heroi Adrest, d'una empenta, i el poderós Agamèmnon
el va ferir al costat i ell va caure d'esquena i, a terra,
trepitjant-li el pit amb el peu, va arrencar-li la llança de freixe.
Nèstor va fer un gran crit perquè els argius el sentissin:
—Amics, herois dels dànaus, que sou servidors del déu Ares,
ara que ningú no es llanci a aplegar les despulles
i, per ser el que en porti més a les naus, es quedi endarrere.
Ara matem-los. Després robareu tranquils les despulles
dels morts que jauran estesos tot al llarg de la plana.
Així va parlar i a cada u esperonà el valor i la força.
Aleshores els troians per l'embat dels aqueus amics d'Ares
se n'haurien tornat cap a Ílion domats per la manca de força
si no fos que a Eneas i a Hèctor va atansar-se i va dir-los
Helen fill de Príam, dels endevins el més noble:
—Eneas i Hèctor, com que sobretot damunt vostre descansen
els treballs dels troians i dels licis perquè sou, en tota comesa,
sempre els millors, ja es tracti de pensar amb senderi o de batre's,
quedeu-vos on sou i atureu les tropes davant de les portes
movent-vos pertot, abans que no caiguin en mans de les dones
en plena fugida i als enemics donem alegria.
Un cop haureu redreçat els ànims de totes les tropes
nosaltres plantarem cara i lluitarem contra els dànaus,
per molt que estiguem destrossats, que la necessitat ens hi porta.
Tu, Hèctor, en canvi, vés a la vila i digues, en ser-hi,
a la teva mare i la meva que reuneixi les velles
a la ciutadella, al temple d'Atena d'ulls de xibeca,
que obri amb la clau les portes de l'estança sagrada
i la túnica que li sembli més gran i feta amb més gràcia
de les que hi ha al palau, la que més a ella li agradi,
que la posi als genolls d'Atena de cabellera bonica
i dotze bous prometi de consagrar-li sens falta,
d'un any, no tocats per l'agullada, si vol compadir-se
de la ciutat dels troians, les esposes i els fills que no parlen
i manté apartat el fill de Tideu dels murs d'Ílion santa,
que és un llancer ferotge i fa pensar en la fugida,
i jo dic que, dels aqueus, és el més fort i el més noble.
Ni Aquil·les, cap d'homes, no havíem temut d'aquesta manera,
que diuen que és fill de deessa. Però aquest va tant boig per la plana
que no hi ha ningú que pugui igualar-lo en força i coratge.
Parlà així i, al seu germà, Hèctor no va desoir-lo.
Tot d'un plegat va saltar del carro a terra amb les armes
i brandant les llances puntudes anava pel mig de l'exèrcit
atiant pertot a lluitar, i el crit de guerra aixecava.
Ells es varen girar i al davant dels aqueus van plantar-se,
i llavors els argius van cedir i van aturar la matança,
que deien que algun immortal des de dalt del cel ple d'estrelles
havia vingut a ajudar els troians; tant de sobte es giraren.
Hèctor va fer un gran crit perquè els troians el sentissin:
—Troians valents i aliats que lluny n'arriba la fama,
sigueu homes, amics, i no us oblideu de la força i l'empenta,
per tal que jo mentrestant me'n pugui anar cap a Ílion
a dir als ancians del consell i també a les nostres esposes
que preguin sens falta als déus i els prometin molts sacrificis.
Després de dir això, va anar-se'n Hèctor de l'elm que llambreja
i, per baix, els turmells i, per dalt, el coll li batia el cuir negre
que al voltant de l'escut amb melic corria fent-li una vora.
En aquell punt, el fill de Tideu i Glauc, fill d'Hipòloc,
enmig dels dos bàndols es varen trobar, delerosos de lluita.
Quan ja eren molt a la vora i anaven l'un contra l'altre
li va parlar primer el bon cridador Diomedes:
—¿Qui ets, tu que tens l'aspecte tan noble, dels homes que moren?
No t'hi he vist mai, a la lluita que fa gloriosos els homes.
Ara, però, en gosadia superes de molt tots els altres
perquè has plantat cara a la meva llança d'ombra allargada.
Són fills de dissortats els qui al meu coratge s'enfronten.
Ara bé, si ets un immortal que del cel ha vingut a la terra,
jo amb cap dels déus que viuen a dalt del cel no em batria.
El fill de Driant, el fort Licurg, no va viure pas gaire
perquè amb els déus de dalt del cel volia igualar-se.
Les dides de Dionís embogit va acaçar una vegada
per la muntanya divina de Nisa, i tiraven per terra
les vares i cintes sagrades mentre Licurg, el matahomes
les pegava amb l'agullada dels bous. Dionís va escapar-se
capbussant-se a les ones del mar, i Tetis en braços va rebre'l
mort de por, tremolant de sentir la veu d'aquell home.
En van tenir gran dolor els déus que viuen feliços
i el fill de Cronos el va tornar cec, i després no va viure
gaire, perquè l'odiaven tots els déus que no moren;
així que jo, amb els déus benaurats, no voldria lluitar-hi.
Ara bé, si ets un dels mortals que mengen el fruit de la terra,
vine, que de la mort passaràs ben de pressa les fites.
El fill resplendent d'Hipòloc va dir-li aquestes paraules:
—Fill de Tideu, ¿per què vols saber de quins homes vaig néixer? [geneé]
Com neixen les fulles dels arbres, neixen així també els homes.
Les fulles, el vent les escampa per terra, i en fa brotar d'altres
el bosc esponerós a l'època que és primavera,
així mateix neixen els homes, uns broten i els altres s'acaben.
Ara bé, si això també ho vols saber i tens set de conèixer
punt per punt el nostre llinatge, molts homes el saben:
al cor d'Argos que cria cavalls hi una vila que Èfira en diuen
i allà hi vivia Sísif, que era el més murri dels homes,
Sísif, fill d'Èol, i Glauc es deia el fill que en va néixer,
i Glauc, al seu torn, va tenir l'imblasmable Bel·lerofontes.
Els déus van donar-li bellesa i una homenia envejable.
Pretos, però, dins del cor, va servar-li males pensades
i va fer-lo fora del regne perquè era més fort i més noble,
del regne d'Argos, que Zeus l'havia sotmès al seu ceptre.
La dona de Pretos, Antea divina, es moria de ganes
de jeure amb ell d'amor secret, però no el convencia
perquè Bel·lerofontes era assenyat i era noble.
Va dirigir-se al rei Pretos i va dir-li aquestes mentides:
«Pretos, ja et pots morir si no mates Bel·lerofontes,
que ell ha volgut jeure amb mi encara que jo no volia.»
Així va parlar, i el rei va agafar una enrabiada en sentir-ho,
però va evitar de matar-lo perquè li feia respecte
i a Lícia el va enviar i va donar-li signes funestos, [sémata lygrá]
que un una tauleta plegada havia escrit moltes coses
que lleven la vida, i manà que ho ensenyés al seu sogre, per perdre'l.
Sota el guiatge dels déus, se'n va anar a la terra de Lícia.
Quan va fer cap a la Lícia i al Xantos que baixa amb molta aigua,
el rei d'aquell ample país va acollir-lo amb ganes i amb honra:
nou dies el va hostatjar i nou bous consagrà en sacrifici.
Però quan va arribar, amb dits de rosa, l'aurora desena,
llavors li va demanar de veure la carta que duia,
la que li havia portat de part del seu gendre, de Pretos.
Quan va tenir entre les mans la mala carta del gendre,
primer li va manar que matés la Quimera imbatible,
que era del llinatge dels déus, no pas del dels homes,
per davant, un lleó, per darrere, una serp i pel mig, una cabra,
i per la boca alenava la força del foc que flameja.
I la va matar, refiat dels senyals que els déus li enviaren.
La segona prova va ser que lluités amb els sòlims gloriosos,
i diuen que aquesta batalla va ser la més forta de totes;
la tercera, amb les amazones que valen com valen els homes.
Quan en tornava, un altre engany espès va teixir-li:
va escollir, de l'ampla Lícia, els homes que eren més nobles
i li va parar una emboscada, però ells no tornaren a casa,
que a tots els va matar l'imblasmable Bel·lerofontes.
Quan, al final, el rei començà a poc a poc a adonar-se
que era un plançó dels déus, no el deixava marxar d'allà on era
i va donar-li la filla i la meitat del reialme,
i els licis van termenar-li un tros més bo que no els altres
perquè hi visqués, plantat de fruiters i amb terra de llaura.
Ella va parir tres fills a Bel·lerofontes,
dos nois, Isandre i Hipòloc, i una noia, Laodamia.
Va allitar-se amb Laodamia Zeus que és ple de prudència
i en va néixer Sarpèdon, que val per un déu i s'arma de bronze.
Però quan a ell també tots els déus li covaren molt d'odi
anava i venia tot sol per la plana que en diuen Vaivera
tot rosegant-se el cor, evitant les petges dels homes.
El seu fill Isandre, Ares que mai no s'afarta de guerres
el va matar quan lluitava contra els sòlims gloriosos,
i la filla, la va matar Àrtemis, la de regnes daurades.
Hipòloc em va tenir a mi, i és d'ell que dic que vaig néixer.
Em va enviar cap a Troia, i em deia una i altra vegada
que sempre fos el millor i destaqués per sobre dels altres, [aièn aristéuein]
i que no avergonyís el llinatge dels pares, que eren molt nobles
tant a la vila d'Èfira com a l'ampla terra de Lícia.
M'enorgulleixo de ser d'aquesta sang i nissaga. [geneé, éukhomai]
Així va parlar, i va alegrar-se'n el bon cridador Diomedes.
Va clavar tot d'una la llança a la terra que molts alimenta
i amb paraules meloses es va dirigir al pastor de les tropes:
—Llavors tu m'ets un hoste antic de part del meu pare.
Eneu diví una vegada va hostatjar a casa seva
l'imblasmable Bel·lerofontes i va tenir-l'hi vint dies.
Quan va marxar, es van donar l'un a l'altre regals d'hostatgia:
Eneu li donà un cinturó que resplendia de porpra
i l'altre, una copa de dues nanses tota daurada
que, en venir jo cap aquí, encara era a casa guardada.
De Tideu, no me'n recordo, que era petit quan el pare
em va deixar, quan a Tebes van perdre's les tropes aquees.
Per tot això jo ara et sóc un hoste amic al mig d'Argos
i tu a Lícia, si mai resulta que vinc a aquell regne.
Evitem les llances l'un de l'altre enmig de la tropa,
que jo ja tinc troians i aliats famosos a dojo
per matar qui em donin els déus o se'm posi entrepeus a la guerra,
i tu tens molts aqueus que pots estassar a la batalla.
Ara canviem-nos les armes, perquè sàpiguen tots els qui ens veuen
que de part dels nostres pares ens enorgullim de ser hostes. [éukhomai]
Després de dir-se això, van baixar de bursada dels carros
i van donar-se les mans i lleialtat van jurar-se.
A Glauc va prendre-li el seny, aleshores, Zeus, fill de Cronos,
i canvià amb el fill de Tideu armes d'or amb armes de bronze,
unes de cent bous amb unes que nou en valien.
Quan Hèctor va fer cap a l'alzina i les portes Esquerres,
van córrer al seu voltant dels troians les dones i filles
demanant notícies dels fills, dels germans, els veïns i els esposos,
i ell els insistia que als déus alcessin pregàries
totes plegades, que moltes ja tenien damunt la dolença.
Quan per fi va fer cap al palau bellíssim de Príam
(tot construït amb porxos de fusta polida, i a dintre
hi havia cinquanta cambres nupcials de pedra polida
bastides les unes vora les altres, i dins de les cambres
dormien els fills de Príam al costat de les seves esposes;
davant per davant i dins de la cort hi tenien les filles
dotze cambres nupcials de pedra polida, amb coberta,
bastides les unes vora les altres, i dins de les cambres
dormien els gendres de Príam al costat de les castes esposes)
li va venir a l'encontre la mare que dóna tendresa
portant amb ella Laòdice, la més bella de totes les filles.
Va aferrar-lo fort amb la mà i va parlar-li, i pel nom el cridava:
—Fill, com és que has vingut i has deixat la guerra gosada?
Ens fan molt de mal, els fills dels aqueus de mal nom que combaten
al voltant de la ciutat, i el cor t'ha dit d'arribar-te
aquí i, des de la ciutadella, alçar els braços a Zeus en pregària.
Queda't aquí, que un vi que és dolç com la mel vull portar-te
perquè el vessis a honor de Zeus pare i dels altres déus que no moren
primer de tot, i després, si en beus, ja veuràs com et prova.
A un home fatigat, el vi li fa créixer la força,
i tu t'has fatigat defensant els veïns de la vila.
Li respongué tot seguit el gran Hèctor de l'elm que llambreja:
—Mare, no em portis vi que dóna pensades meloses,
no fos cas que el valor m'anés coix i que m'oblidés de la força.
A més, libar amb les mans brutes a Zeus el vi com de flama
em fa respecte, perquè al fill núvol-negre de Cronos
un que va empastifat de sang no és bo que li resi.
Tu cap al temple d'Atena que el botí se n'emmena
vés i pren amb tu les ofrenes, i aplega les velles,
i la túnica que et sembli més gran i feta amb més gràcia
de les que hi ha al palau, aquella que a tu més t'agradi,
posa als genolls d'Atena de cabellera bonica
i dotze bous promet de consagrar-li sens falta,
d'un any, no tocats per l'agullada, si vol compadir-se
de la ciutat dels troians, les esposes i els fills que no parlen
i manté apartat el fill de Tideu dels murs d'Ílion santa,
que és un llancer ferotge i fa pensar en la fugida.
Tu cap al temple d'Atena que el botí se n'emmena
vés de seguida, que jo aniré a la recerca de Paris,
aviam si em vol escoltar. Així se l'empassi la terra,
que amb ell el déu de l'Olimp ha criat una bona desgràcia [méga pêma Trōsì]
pels troians, per Príam valent i pels seus fills, per nosaltres.
Aquest, si mai el veiés que baixava dintre de l'Hades,
diria que les freixures se m'oblidarien de plànye'l. [frénes]
Així va parlar, i ella al palau se'n va anar i les criades
va cridar, i elles van aplegar per la vila les velles.
Ella va baixar a la cambra nupcial olorosa,
on hi tenia les túniques, obres fetes amb traça
per dones de Sidó, que Alexandre que als déus s'assemblava
havia portat de Sidó navegant per la mar espaiosa
llavors que havia raptat Helena de pares tan nobles.
Hècabe en va agafar un i el portà de regal per Atena,
el que era més gros i tenia els adorns més bonics, i brillava
com si fos un estel, i estava desat a sota dels altres.
Llavors va marxar, i moltes velles caminaven amb ella, afanyoses.
Quan van fer cap a la ciutadella, al temple d'Atena,
va obrir-los-en les portes Teano de galtes boniques,
que era filla de Cisseu i esposa d'Antènor
i els troians l'havien fet sacerdotessa d'Atena.
Totes, amb alarits, alçaren els braços a Atena
i, agafant la túnica, Teano de galtes boniques
va posar-la als genolls d'Atena de cabellera bonica
i a la filla del gran Zeus adreçava aquesta pregària:
—Madona Atena divina, defensora de viles,
trenca d'una vegada la llança del fort Diomedes
i fes que caigui de cara davant de les portes Esquerres,
que així ara mateix et consagrarem dotze bous dins del temple
d'un any, no tocats per l'agullada si vols compadir-te
de la ciutat dels troians, les esposes i els fills que no parlen.
Així va resar, però Atena amb el cap va fer el gest de negar-s'hi. [anéneue]
Mentre elles a la filla del gran Zeus adreçaven pregàries,
Hèctor havia marxat cap al bell palau d'Alexandre
que havia bastit ell mateix amb els millors mestres d'obra
que hi havia en aquell temps a Troia que fa bons terrossos,
i ells li van fer una cambra nupcial, una sala i un pati
a la ciutadella, al costat de les de Príam i d'Hèctor.
Hèctor, l'amic de Zeus, hi va entrar, i a la mà encara hi duia
la llança d'onze colzades, i a la part de davant relluïa
la punta de bronze que, al volt, hi tenia una anella daurada.
Va trobar-lo, a la cambra nupcial, que enllustrava les armes tan belles,
l'escut i la cuirassa, i polia l'arc que fa corba;
Helena d'Argos seia amb les dones que li eren serventes
i a les criades manava que fessin obres glorioses.
Hèctor, en veure'l, el va avergonyir amb paraules d'injúria:
—Diví, no fas bé de ficar-te dintre del cor aquesta ira.
Les tropes es balden lluitant per servar la muralla escarpada
i defensar la ciutat, i és per tu que el tumult i la guerra
s'encenen al volt de la vila. Tu també reprendries els altres
si els veiessis cedir i desentendre's de la guerra odiosa.
Amunt! Que la nostra ciutat no l'escalfi el foc que destrossa.

Tot seguit va tornar-li resposta Alexandre que als déus s'assemblava:

—Hèctor, ja que em retreus el que toca i no més del que toca,
per això et respondré, i tu escolta bé el que he dir-te.
No és tant per la fel dels troians ni per la ràbia que em tenen
que m'estic a la cambra; és més que volia donar-me a la pena.
Ara, però, l'esposa, dient-me blanes paraules
m'ha empès a tornar a fer la guerra, i a mi, de fet, també em sembla
que és el millor que puc fer. La victòria va canviant d'home.
Espera't una estona que d'Ares em posi les armes;
o vés, que jo et seguiré, i crec que podré ensopegar-te.
Parlà així, i no va respondre-li Hèctor de l'elm que llambreja.
Helena, aleshores, va adreçar-li paraules meloses:
—Cunyat meu, de mi, que glaço la sang, de la gossa malvada,
tant de bo que el dia que va parir-me la mare
se m'hagués endut pels aires una mala tempesta
fins a la muntanya o a l'ona del mar de fragors infinites
i, abans no passés tot això, m'hagués enfonsat a l'onada.
Però ja que els déus han volgut que vagi d'aquesta manera
ja podien fer, si més no, que d'un home millor fos la dona,
d'algú que sabés reconèixer els retrets i la ràbia dels altres.
Aquest no té el seny ben complit, ni el tindrà mai, t'ho asseguro,
i aquesta falta de seny vindrà un dia que haurà de pagar-la.
Va, ara entra i seu en aquest tamboret una estona,
cunyat, que l'esforç t'ha cobert per tot arreu les freixures
per mi, que sóc una gossa, i per l'error d'Alexandre,
que Zeus ens ha donat un mal destí perquè els homes
que neixin en temps venidors en facin cançons, de nosaltres. [aoídimoi]
Li respongué tot seguit el gran Hèctor de l'elm que llambreja:
—No em facis seure, Helena, que no em podràs pas convèncer,
encara que ho facis per bé. El cor m'empeny a defendre
els troians que, com que no hi sóc, em tenen gran enyorança.
Tu fes-me el favor d'esperonar-lo, aquest, que s'afanyi,
que així podrà atrapar-me encara dins de la vila.
Jo també passaré per casa meva, per veure
els meus criats, la meva esposa i el fill que no parla,
perquè no sé si podré tornar cap altra vegada
o si bé els déus en mans dels aqueus ja pensen domar-me.
Després de dir això, va anar-se'n Hèctor de l'elm que llambreja
i ben de pressa arribà a les estances ben habitades
però no va trobar dins de casa Andròmaca blanca de braços [leukólenos]
perquè amb el fill i amb una criada de túnica bella
havia pujat a la torre tot lamentant-se i planyent-se.
Hèctor, en no trobar dins de casa l'esposa imblasmable
es va plantar al llindar, i així va parlar a les serventes:
—Au, serventes, digueu-me la veritat sense errar-vos:
¿on ha anat que ha sortit del palau Andròmaca blanca de braços?
¿Ha anat a veure les seves cunyades de túniques belles
o se'n va cap al temple d'Atena, allà on les altres troianes
de rínxols bells s'estan guanyant la deessa terrible?
Tot seguit l'amatent majordoma va dir-li aquestes paraules:
—Hèctor, ja que ens ordenes que diguem veritat sense errar-nos,
no ha anat a veure les seves cunyades de túniques belles
ni se'n va cap al temple d'Atena, allà on les altres troianes
de rínxols bells s'estan guanyant la deessa terrible.
Ha anat a la torre d'Ílion, perquè ha sentit la notícia
que els troians, esgotats, van perdent i que els aqueus els dominen.
Ara, plena d'afany, ja deu arribar a la muralla
semblant a una boja i el fill, l'hi porta en braços la dida.
Així va parlar la dona, i Hèctor sortí de sa casa
desfent el mateix camí, tornant pels carrers fets amb traça.
Quan va haver travessat la ciutat i va fer cap a les portes
Esquerres, per on després sortiria cap a la plana,
l'esposa de molt d'escreix va venir-li corrent a l'encontre,
Andròmaca, filla d'Eeció de molt de coratge,
d'Eeció que vivia al davall de la Placos boscosa,
a Tebes de sota la Placos, i governava els cilicis,
i havia casat la filla amb Hèctor que s'arma de bronze.
Ella va anar-lo a trobar, i la seguia de prop la criada
que duia en braços el nen rialler, un infant de mamella,
que era el fill únic d'Hèctor, semblant a una estrella bonica,
i Hèctor l'anomenava Escamandri i els altres, en canvi,
Astíanax, perquè Hèctor tot sol defensava els murs d'Ílion. [ásty – ánax: “sobirà, protector”]
Ell, en veure el seu fill, tot just va somriure en silenci
i, vessant una llàgrima, Andròmaca va venir-li a la vora
i, aferrant-lo fort amb la mà, va parlar, i pel nom va cridar-lo:
—Diví, et perdrà el teu coratge, a tu que no et compadeixes
del teu fill que encara no parla ni de mi, dissortada, que viuda
seré de tu d'aquí poc, que els aqueus t'abatran ben de pressa
llançant-se tots damunt teu, i aleshores més em valdria,
després d'haver-te perdut, capbussar-me dins de la terra,
que no tindré cap altre consol el dia que et moris,
només dolors, perquè jo ja no tinc ni pare ni mare.
El pare, per començar, Aquil·les diví va matar-lo
llavors que prengué la ciutat dels cilicis ben construïda,
Tebes de portes altes; i a Eeció, va matar-lo
però no va robar-li les armes perquè li feia respecte
i va cremar-lo a la pira amb les armes ornades amb traça
i va alçar-li un túmul a sobre, i oms al voltant van plantar-hi
les nimfes munteses, filles de Zeus de la darga de cabra.
Els set germans que dintre de casa nostra tenia
tots plegats en un sol dia entraren a l'Hades,
perquè els va matar a tots el diví Aquil·les ràpid de cames
quan guardaven les blanques ovelles i els bous que arrosseguen les potes.
La mare, que era reina sota la Placos boscosa,
va dur-la primer cap aquí amb totes les altres riqueses
i després va deixar-la anar cobrant-ne un rescat sense terme,
i Àrtemis la dardadora va encertar-la al palau del seu pare.
Hèctor, tu, a mi, em fas de pare i de mare
i m'ets germà i m'ets, també, el marit a la flor de la vida.
Tingues pietat i queda't aquí, a la torre,
no deixis orfe el teu fill i no facis viuda la dona.
Forma les tropes al costat de la cabrafiguera,
que allà és més fàcil pujar a la ciutat i assaltar la muralla.
Ja hi han vingut tres cops els millors dels aqueus a provar-ho
amb els dos Aiants i amb Idomeneu que esclata de fama,
i també amb els fills d'Atreu i amb el fill de Tideu ple de força.
O bé els ho ha dit algú que els oracles dels déus coneixia
o bé és que el cor mateix cap aquí els esperona i els porta.
Li respongué tot seguit el gran Hèctor de l'elm que llambreja:
—Tot això també em treu la son, però és que em fan massa vergonya [aidéomai < aidós]
els troians i les troianes que els vestits arrosseguen
si veuen que m'escapoleixo com un covard de la guerra.
El cor tampoc no em diu de fer-ho, que he après a ser sempre
noble i a lluitar entre els rengles primers dels de Troia
salvaguardant la fama tan gran del meu pare i la meva.
Sé molt bé, però, entremig de cor i freixura,
que vindrà un dia que Ílion santa serà destruïda,
i Príam i el poble de Príam que és bo amb la llança de freixe.
Però a mi no em sap tant de greu el dolor del poble de Troia,
ni tan sols el d'Hècabe, ni tampoc el dolor del rei Príam,
ni tampoc el dels meus germans, que cauran, nombrosos i nobles,
a la pols, abatuts per les mans dels enemics sense treva,
com me'n sap per tu, que algun dels aqueus que es vesteixen de bronze
se t'endurà plorant i deixaràs de ser lliure.
A Argos teixiràs el teler pel compte d'una altra
i aigua duràs de la font de Messeida o la font d'Hiperea
molt a desgrat, sotmesa a la necessitat poderosa.
Llavors algú dirà, veient com la llàgrima vesses:
«Aquesta és la dona d'Hèctor, que era el millor a la batalla [aristéueske]
dels troians que domen cavalls quan combatien per Ílion.»
Això dirà i, a tu, el dolor et revindrà altra vegada
per falta d'un home com jo que de l'esclavatge et defensi.
Tant de bo que ja sigui mort i em cobreixi la terra del túmul
abans d'haver de sentir com crides i com t'arrosseguen.
Després de dir això, al seu fill va acostar-se Hèctor esplèndid,
però el nen va arrapar-se al pit de la dida de bona cintura
amb un xiscle, esglaiat per l'aspecte que tenia el seu pare,
perquè el bronze li feia por, i també el plomall de crinera
que veia, al damunt de l'elm, com anava brandant que espantava.
Van riure de tot cor el pare i madona la mare,
i Hèctor esplèndid va treure's el casc del cap de seguida
i va deixar-lo, llampant com era, damunt de la terra.
Després va besar el seu fill i va alçar-lo enlaire amb els braços,
i a Zeus i als altres déus va adreçar-los una pregària:
—Zeus i els altres déus, vulgueu concedir-me sens falta
que aquest fill meu, com jo, destaqui entre els homes de Troia,
i sigui noble en lluitar i en manar sobre Ílion amb força, [anássein < ánax]
tant, que diguin «aquest és molt millor que el seu pare»
quan el vegin tornar de la guerra portant les despulles sangoses
d'un enemic que haurà mort i la mare per dins se n'alegri.
Així va parlar, i va deixar el seu fill en mans de l'esposa,
i ella el prengué tot seguit al si olorós dels seus braços
rient entre plors, i el marit va adonar-se'n i va apiadar-se'n
i va acariciar-la amb la mà, i va parlar-li, i pel nom la cridava:
—Divina, no te'm dolguis al cor d'aquesta manera,
que, si no ho dicta la sort, ningú em llançarà dins de l'Hades.
Del destí que ens pertoca, et dic jo que no pot escapar-se'n cap home, [móira]
ni el covard, ni tampoc el valent, des de l'hora mateixa de néixer.
Vés cap a casa i pren cura de les tasques que has d'ocupar-te,
que són el teler i el fus, i a les criades ordena
que treballin sens falta, que els homes s'ocuparan de la guerra,
jo sobretot, i tots els que han nascut dintre d'Ílion.
Hèctor, després de dir això, va prendre el casc amb cimera
de cua de cavall, i la dona va anar cap a casa
girant-se sense parar i vessant llàgrimes esponeroses.
Tan bon punt va haver fet cap a la casa ben habitada
d'Hèctor mata-homes, a dins va trobar-hi moltes criades
i va fer que entre totes elles tot d'una s'alcés la complanta.
Hèctor, a casa seva, encara en vida el ploraven
perquè deien que no tornaria ja mai més de la guerra
i de la força i les mans dels aqueus no podria escapar-se.
Paris tampoc no es va entretenir a les altes estances
i un cop vestit amb les armes glorioses, ornades de bronze,
corria per la ciutat, refiat de les cames veloces.
Com un cavall establat que s'atipa d'ordi a la grípia
i trenca després la corda i corre al galop per la plana
perquè està acostumat a banyar-se en un riu que baixa amb molta aigua,
altiu, amb el cap ben amunt i les crines esvalotades
al voltant de les espatlles i ell, refiat de la planta,
porta els genolls tan lleugers cap al lloc on pasturen les eugues,
així Paris, el fill de Príam, del cim de Pèrgam baixava
tot resplendint amb les armes igual que l'astre del dia,
esclafint a grans riallades, i els peus rabents el portaven.
Va ensopegar de seguida el seu germà Hèctor, que estava
a punt de marxar del lloc on havia xerrat amb la dona.
Se li va adreçar primer Alexandre que als déus s'assemblava:
—Germà estimat, ja veig que t'entretinc l'aviada
i que no he arribat a l'hora justa, tal com manaves.
Tot seguit va tornar-li en resposta Hèctor de l'elm que llambreja:
—Diví, a tu, el que fas al camp de batalla cap home
que fos just no ho podria pas bescantar, que tens molta força.
Però t'escapoleixes de grat i no vols combatre amb nosaltres
i el cor dintre meu se'n dol, cada cop que sento que diuen
pestes de tu els troians, que per tu tenen tantes fatigues.
Anem, i això que t'he dit ja mirarem d'arreglar-ho
si Zeus ens permet que als déus del cel que neixen per sempre
drecem al palau una gerra per celebrar que som lliures
després de fer fora de Troia els aqueus de belles gamberes.