Tema 9: Espanya i Catalunya (1902-1939)

1. La crisi de la Restauració

Alfons XIII: coronat: 17 maig 1902. Regnat caracteritzat per la crisi de 1898 i per la inestabilitat política, econòmica i
social.

1.1. El col·lapse polític

1898: pèrdua de les colònies i ’impuls de reformes inspirades pel regeneracionisme (moviment intel·lectual que
reflexionava sobre les causes de la decadència d’Espanya com a nació). 1875: col·lapse del sistema de la Restauració
a causa del manteniment del caciquisme i la corrupció electoral. Segle XX: transformacions (industrialització,
urbanització...): desequilibris socials. Sistema polític: formules del segle anterior. Declivi dels partits dinàstics
(conservadors i liberals): simultani a l’enfortiment dels grups de l’oposició, contraris al règim monàrquic
(republicans, nacionalistes, socialistes i anarquistes).

1.2. La conflictivitat sociopolítica

Diferents etapes:

 La Setmana Tràgica (1909): enviament de 40.000 reservistes (reclutats entre les classes populars) per sufocar
una rebel·lió a la regió marroquina del Rif: provoca una revolta popular. Barcelona: vaga general contra la
guerra: nombrosos atacs i incendis d’edificis religiosos, reprimits durament: govern.
 La crisi de 1917: tres crisis greus (militar, política i social). Malestar militars: Juntes de Defensa. Partits
regionalistes, reformistes i socialistes: reclamar sense èxit, , la democratització i descentralització del règim:
l’Assemblea de Parlamentaris. Agost 1917: sindicats CNT i UGT: vaga general revolucionaria.
 Declivi de la monarquia (1918-1923 ): auge econòmic: afavorit per la seva neutralitat durant la Primera Guerra
Mundial, transformar: crisi econòmica. Descontentament social: radicalitzar i violentar: durant «trienni bolxevic»
al camp andalús (1918-1921); vaga de l’empresa elèctrica La Canadenca: Catalunya (1919); enfrontaments
freqüents entre sindicats obrers i patronal (tancaments d’empreses i pistolerisme).

1.3. La dictadura de Primo de Rivera

13 setembre 1923: general Miguel Primo de Rivera: suport de nombrosos comandants militars i organitzacions
patronals, i beneplàcit del rei: cop d’Estat i imposar dictadura amb la monarquia: fins al 1930. Cop d’Estat: descrèdit:
sistema parlamentari, la radicalització política, la conflictivitat social i el model dictatorial del feixisme italià. Causa
directa: ocupació militar del Marroc i les seves deficiències, evidents arran: Annual (1921): derrota important exèrcit
espanyol: mostrar vulnerabilitat de les tropes a l’Àfrica. 1923: dictador: constituir un Directori militar: suspendre les
garanties constitucionals, dissoldre les Corts, prohibir els partits polítics, censurar la premsa i reprimir amb duresa
sectors del moviment obrer i del nacionalisme català. 1925: Primo de Rivera: substituir el Directori militar per un
Directori civil. Segona meitat dels anys vint: progrés econòmic i règim: orientar la política econòmica a fomentar les
obres públiques i crear grans monopolis (Compañía Telefónica Nacional de España i la Compañía Arrendataria del
Monopolio de Petróleos (CAMPSA)). Progrés econòmic: no impedir oposició política creixent i malestar social
provocats per la dictadura. 1930: rei retirar el suport a Primo de Rivera: substituït: general Berenguer primer i
l’almirall Aznar després. Inicià: període conegut com la «Dictablanda», i s’intenta: retornar: sistema constitucional
anterior al 1923, no funciona.

2. La Segona República (1931-1933)

Caiguda: Primo de Rivera Alfons XIII disposar el restabliment de la Constitució de 1876. Intent de retornar al
sistema constitucional anterior al 1923, nou Govern nomenat per Alfons XIII: convocar eleccions municipals. Els
polítics dels antics partits dinàstics, apartats del poder el 1923, no van col·laborar amb el monarca.

2.1. La proclamació de la República

Agost 1930: partits de l’oposició política (socialistes, republicans i nacionalistes) signar el Pacte de Sant Sebastià:
instaurar la República: considerada l’única solució als problemes del país. Govern: programar una tornada gradual a
la «normalitat» constitucional anterior al 1923: convocar eleccions municipals: 12 abril 1931. Plantejats per
l’oposició com un referèndum sobre la monarquia. Majoria ciutats: triomfar les candidatures republicanes i
socialistes. Sense suports, Alfons XIII va abdicar i va abandonar el país. 14 abril: proclamar la República.

2.2. Les institucions republicanes

Govern provisional: format pels representants dels partits signataris del Pacte de Sant Sebastià, va emprendre
reformes urgents (amnistia per als presos polítics, legalització dels sindicats, reforma de l’administració, etc.) i va
convocar eleccions a Corts Constituents. Eleccions: juny 1931: victòria centre-esquerra. Corts: nova Constitució:
règim polític democràtic. Aprovada la Constitució (desembre 1931), Corts: escollir al president de la República el
conservador Niceto Alcalá-Zamora, qui va designar president del Govern: republicà d’esquerres Manuel Azaña.

2.3. El bienni reformista

Desembre 1931 - juny de 1933: coalició de centre-esquerra encapçalada per Manuel Azaña. Primera etapa política
republicana: bienni reformista (projectes de reforma que va iniciar). Programa de modernització: afrontar l’oposició
de extrema dreta i extrema esquerra. 1932: cop d’Estat militar encapçalat pel general Sanjurjo (la «sanjurjada»);
extrema dreta. Extrema esquerra: consideraven insuficients les reformes, van promoure accions de masses, vagues i
ocupacions de terres.

 Mesures reformistes del Govern d’Azaña:

3. La Segona República (1933-1936)

19 novembre 1933: segones eleccions generals de la República: primeres en què les dones van poder votar.

3.1. El bienni conservador

Eleccions 1933: majoria conservadora inestable entorn de: CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas)
de José M. Gil-Robles, Partit Radical d’Alejandro Lerroux i altres partits menors. Novembre 1933: bienni conservador,
va durar fins: febrer 1936. Etapa també coneguda com «bienni negre», causa: anul·lació reformes socials,
econòmiques i autonòmiques. Governs radical-cedistes, direcció de Lerroux, política revisionista: pressupost per al
clergat catòlic, Església tornar a les escoles i recuperar part dels béns confiscats, suprimir lleis i decrets relacionats
amb millores laborals i salarials dels camperols, retornar càrrecs a militars contraris a la República i oposar a l’Estatut
basc. Gran descontentament social. Organitzacions obreres: vaga general 5 octubre 1934; detonant: incorporació al
Govern de la CEDA (partit no definit com a republicà, però guanya les eleccions). Vaga: ràpidament reprimida i
Govern: estat de guerra. Catalunya i Astúries: triomfar momentàniament: però, intervenció de l’exèrcit: esclafar el
moviment i causar milers de morts. Radicalització política i descomposició de la majoria conservadora a les Corts:
crisi del Govern, el president de la República: noves eleccions: febrer 1936.

3.2. El Govern del Front Popular

Eleccions febrer de 1936: guanyar Front Popular, partits republicans de centre i d’esquerra. Manuel Azaña: president
de la República, Santiago Casares Quiroga: presidència del Govern. Nou Govern: acció reformista: amnistia per als
represaliats: Revolució octubre 1934, allunyar de Madrid: generals més reaccionaris de l’exèrcit: reforma agrària i
reactivar altres iniciatives autonomistes. Sectors conservadors: tancament de fàbriques i terrorisme de grups
extremistes. Violència als carrers, agitació revolucionària, radicalització enfrontament polític i incapacitat de
modernització: tensió ambient polític i social, i divisió del país. Violència política extrema: assassinat del capità José
Castillo per part de falangistes. Resposta: grup de membres de les forces de seguretat: matar: diputat ultradretà José
Calvo Sotelo. Julio de 1936: cop d’Estat, fracassas, va derivar en la Guerra Civil.

4. Catalunya en el primer terç del segle XX

4.1. L’impuls del catalanisme polític

Primer terç del segle XX: diversos corrents catalanistes: es van articular a través de partits polítics: començar a
intervenir en la política de l’Estat.

Catalanisme de dretes Catalanisme d’esquerres

Representat per la Lliga Regionalista (1901). Defensava Primers anys del s.XX: Manca de cohesió o divisió en
els interessos de la burgesia industrial catalana. diferents partits. Base electoral: feble, causa de la
Regionalisme: de caire conservador. Lliga: triomf: força del republicanisme de Lerroux i
diverses eleccions legislatives i dominar: política catalana l’anarcosindicalisme de la CNT (gran presència:
fins 1923. 1914: formació: Mancomunitat de Catalunya proletariat català). Impulsat per la irrupció en política
(organisme que agrupava les quatre diputacions de Francesc Macià, creació d’Esquerra Republicana de
catalanes), 1925: suprimida per: Dictadura de Primo de Catalunya (aconseguí l’hegemonia política durant la
Rivera. Segona República)
4.2. La República a Catalunya

Eleccions: abril 1931: Macià proclama la República Catalana federada amb Espanya, dies després de negociació amb
el govern provisional de la República, transforma: govern autònom: la Generalitat. Una ponència: redactar un estatut
d’autonomia (conegut com l’Estatut de Núria), ratificat en referèndum. Després de mesos de discussió a les Corts
republicanes, l’estatut català va ser finalment aprovat amb esmenes: setembre 1932.

Eleccions: Parlament de Catalunya: novembre 1932, Esquerra Republicana de Catalunya: victòria aclaparadora.
Francesc Macià: president de la Generalitat i Lluís Companys: president del Parlament.

La presidència de Macià (1932- Els fets d’octubre (1934) El Front d’Esquerres

1933)
Marcada per la conflictivitat
social: tensions en l’obrerisme i
al camp català. Crisi econòmica:
atur feia estralls entre els
obrers catalans. Augment:
conflictivitat laboral i vagues.
Sindicat de: UGT i moderats de:
CNT: estratègia de negociació i
diàleg amb el govern català. FAI:
sector més radical dins la CNT:
partidària de la via
insurreccional.
5. La Guerra Civil
(1936)
Finals 1933: president Macià mort. Nou president Catalunya igual que resta
de la Generalitat: Companys. Resoldre: d’Espanya: victòria partits
problemes del camp català: Generalitat elaborà la d’esquerra: Front
Llei de Contractes de Conreu (terrenys als d’Esquerres de Catalunya.
propers a Esquerra Republicana), aprovada: 1934, Recuperació: Estatut i la
oposició: dels propietaris i de la Lliga Generalitat, l’amnistia i el
Regionalista: declarada inconstitucional: retorn del govern català
enfrontament de la Generalitat amb el Govern empresonat. Companys:
central. Companys: es va afegir a la revolta contra presidència de la
el govern conservador i va proclamar de nou generalitat. Mesos
l’Estat Català. Suport popular: escàs. Sindicats: no següents: tot i la calma
mobilitzar. Revolta: sufocada per l’exèrcit. política, increment de la
Membres del govern català: empresonats i tensió i la violència social.
Estatut: suspès.

Primera meitat 1936: conspiració militar, objectiu: cop d’Estat; implicats diversos alts comandaments: Joaquín
Fanjul, Manuel Goded, Gonzalo Queipo de Llano, Emilio Mola, José Sanjurjo i Francisco Franco. 17 juliol: revolta
militar: Melilla, va aconseguir el control del Protectorat del Marroc. 18 juliol: rebel·lió estesa a les Canàries i la
Península. Revoltes: triomfar a Castella i Lleó, Galícia, Navarra, gran part de l’Aragó, l’Andalusia occidental, les
Balears i les Canàries. Zones poc industrialitzades i molt conservadores. Resta de l’Estat: no es van imposar:
resistència de les milícies obreres i les forces de l’ordre lleials: Govern. Fracàs del cop d’Estat: dividir Espanya en dos:
provoca Guerra Civil.
5.1. Els bàndols enfrontats

Bàndol revoltat Bàndol republicà

El bàndol revoltat, autodenominat bàndol nacional,
tenia el suport de l’Església catòlica i estava format
per grups d’un ampli espectre ideològic que tenien
en comú l’oposició al règim republicà i a les seves
reformes: bona part de l’exèrcit, els monàrquics, els
carlistes i els falangistes, d’influència conservadora i
dretana. En un primer moment van controlar les
àrees menys industrialitzades i més tradicionalistes
d’Espanya, que també eren les principals zones de
producció de cereals. Militarment disposaven de
més recursos, ja que la majoria dels oficials i la
meitat dels efectius de l’exèrcit i de les forces de
seguretat van donar suport a la revolta.
 Desenvolupament del conflicte:
Les forces republicanes estaven formades per republicans,
socialistes, comunistes, anarquistes i nacionalistes. Eren
anomenats «rojos» pels revoltats.Entre juliol i octubre de
1936, es va desencadenar un procés revolucionari
espontani: ocupació i repartiment de terres,
col·lectivització de les indústries, organització de la
producció, etc.El territori republicà va quedar dividit,
encara que comptava amb les principals ciutats i els nuclis
industrials. Militarment estava desorganitzat: bona part de
l’exèrcit era afí al bàndol revoltat, i els combats eren
dirigits per milícies obreres. Això va minar l’autoritat del
Govern, que va experimentar diversos canvis en la seva
composició, la qual cosa va dificultar el control de la
guerra.

6. El balanç de la guerra

Inici: guerra civil espanyola: major inestabilitat política: continent europeu: confrontació entre les dictadures:
caràcter feixista (Alemanya i Itàlia), les democràcies parlamentàries tradicionals (Regne Unit i França) i el comunisme
(URSS). Context polític i ideològic: contesa espanyola: gran repercussió internacional.

6.1. Dimensió internacional

Agost 1936: França i Regne Unit: proposar: creació del Comitè de No-intervenció, objectiu: no trencar el feble
equilibri: entre els règims democràtics i dictatorials. Vint-i-set països: comprometre: no vendre armes ni
subministraments bèl·lics a Espanya, ni permetre pas de tropes pel seu territori, per evitar qualsevol participació en
el conflicte bèl·lic. Potències nazis i feixistes d’Alemanya, Itàlia i Portugal: ajudar els colpistes. Participació de les
aviacions alemanya i italiana: clau primers moments de la guerra: transportar les tropes del Marroc cap a la
Península, així com en els bombardeigs que es van produir, tant a la rereguarda (Guernica, Barcelona, Alcoi, Madrid,
etc.) com en el front. URSS i Mèxic: ajudar de manera limitada al bàndol republicà, també va rebre el suport de les
Brigades Internacionals, de menor importància quantitativa, gran valor moral. Més de 50 000 voluntaris van
combatre a Espanya: novembre 1936 - desembre 1938, data en què van abandonar el país en compliment dels
acords del Comitè de No-intervenció.

 Conseqüències de la guerra: