UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

FACULTAT DE FILOLOGIA, TRADUCCIÓ I COMUNICACIÓ

TREBALL DE L’ASSIGNATURA: LITERATURA LLATINA II

COMENTARI CRÍTIC
Cornelius Tacitus, Annales 1.10.34

Ana Isabel Clemente Grau

Professor/a de la asignatura: Marco Coronel
Curs: 2021-2022
A manera de breu introducció de l’autor, direm que Corneli Tàcit fou un historiador del
segle II, nascut entre el 55 i el 57 d.C possiblement als voltants de la Gàl·lia
Narbonense. Va participar de la vida política en l’època en què els Flavis detentaven el
poder, exercint com a qüestor, tribú de la plebs i també com a pretor quan comptava uns
trenta-dos anys, i fins i tot va ser nomenat cònsul suffecto a l’any 97. La història que ens
precedeix desvela una sèrie d’obres il·lustres i fonamentals pel que fa al coneixement
dels esdeveniments que s'emmarquen en l'època Imperial. Va composar Diáleg dels
oradors, després de Germania i Agricola, entre altres, però és la magnífica Annales
l’obra que comentarem i analitzarem a continuació, solcant els origens d’un relat i la
crònica d’una Roma impregnada de frustració i d’esplendor, d’envetja i admiració.

Annales és una composició historiogràfica escrita en prosa, el mitjà més eficaç per
narrar els fets que han succeït al passat, lluny de les convencions de la poesia, que
inclouen certa manipulació de la realitat. L’adaptació del gènere a Roma presenta unes
diferències molt notables respecte de la cultivació del mateix a Grècia: mentre que els
grecs com Heròdot o Xenofont tractaven de fer un relat objectiu, o al menys un relat el
més pròxim possible a la realitat, els romans entenen la història com un mitjà de
publicitat, de propaganda favorable, o bé al contrari, en contra o a favor d’un règim o
d’un governant. Tàcit escriu, naturalment, en llatí; aquesta tradició començà amb Cató
entre el segle II i el III a.C, període fins al qual la historiografia llatina havia sigut
composada en la llengua grega. Cal tenir en compte que el nostre autor fou un fervent
republicà i que, per aquesta mateixa raó, la ideologia republicana es manté present en
tota la seua obra. Es centra quasi exclusivament en els anys de l’Imperi, en els anys
posteriors a la mort d’August, i aleshores realitza una crítica sovint feroç dels
emperadors. És molt coneguda la seua aversió cap a Tiberi, per exemple, i aquest és un
tret latent als Annals i tanmateix a la seues Històries. El seu estil és molt retòric i molt
personal, en contraposició a altres figures brillants de la historiografia com Juli Cèsar;
Tàcit percep el relat històric com una obra literària i en certes ocasions resulta dificultós
saber amb certesa què és allò que pretén expressar, quin és exactament el missatge que
desitja emitir, posat que està dit d’una manera excessivament retòrica i elaborada.
Potser Tàcit s’iniciara en el projecte dels Annals cap al 111, just quan va acabar les
Historiae; les fonts històriques desvetllen un total de quinze llibres, encara que mai no
podrem afirmar sense cap dubte que el llibre número quinze fós l’últim que Tàcit
escrivia abans de morir i no poder acabar-lo, o bé si és que la decadència de la tradició
manuscrita, com és habitual, no ha pogut otorgar-nos la possibilitat de saber la totalitat
dels volums que contenia l’obra. De fet, ni tan sols dels llibres conservats custodiem els
capítols complets.
Com hem dit a unes línies més amunt, l’historiador obre pas a una narració sine ira et
studio (Codoñer, 2017:613) sobre l’Imperi al front de Tiberi, Cal·lígula, Claudi i Neró;
a August es fan referències molt precises i quan sembla estrictament necessari. En
aquest sentit, Tàcit fa una mirada enrere i, per tant, un retrat de les petjades que deixa el
propi August en l’Imperi que el succeeix. Ara bé, quan Tiberi se situa en el càrrec, la
crònica continua en el seu sentit estricte. Tornant a l’odi absolut de l’autor a Tiberi,
adoptarem ara la pell del propi Tàcit, sabent que després d’August, un primus inter
pares, Tiberi va accedir al tro amb cinquanta-set anys. Fins cert punt podem entendre
aquest “rencor” per part del nostre historiador quan llegim Suetoni o, sense anar més
lluny, la pròpia Mary Beard, que el nou emperador posseïa un caràcter obscur i esquerp:
era un home poc comunicatiu i amargat per les seues circumstàncies. No obstant aixó,
era un excelent estadista militar amb les qualitats suficients i requerides per governar un
imperi. La mare de Tiberi, Livia Drusila, també és molt present als Annals, una dona
molt influent dins aquest període la qual, en paraules de Tàcit, experimenta un autèntic
fletxat d’amor amb Octavi August; l’emperador cau enamorat dels encants físics i
intelectuals de Livia. Al contrari del que cabría esperar, no van tenir descendents (Livia
havia engendrat Tiberi abans de casar-se amb August, amb Tiberi Claudi Neró), i
sorprenentment no arribaren a divorciar-se mai. El mateix Tàcit ens conta que era ella
qui manava en la sombra, que era qui prenia moltes de les desicions que afectaven el
curs de l’Imperi, com per exemple, els matrimonis acordats dins la familia imperial. En
conseqüència, no només feia les funcions pròpies d’una dona com a “casamentera”, sinó
que determinava les clienteles i les aliances polítiques que tindria l’emperador qui
estava regint els destins del domini romà. Per què doncs igual que Tàcit nosaltres fem
partícip Livia d’aquest comentari? És clar: Livia, al parer que Octavia, fóren les
primeres darreres dones en rebre la sacrosantitat tribunícia, una qualitat que només
posseïen els tribuns de la plebs. Per fi entenem les paraules del nostre autor quan escriu
sobre l’astuta Livia “nam senem Augustum devinxerat adeo, uti nepotem unicum,
Agrippam Postumum, in insulam Planasiam proiecerit...” (Tac. Ann., 1.3.18) o en “
postremo Livia gravis in rem publicam mater, gravis domui Caesarum noverca. Nihil
deorum honoribus relictus cum se templis et effigie numinum per flamines et sacerdotes
coli vellet.” (Tac. Ann., 1.10.23). I al mateix temps podríem comprendre les paraules de
l’historiador sobre Tiberi, marcades d’aversió “nihil de ea re Tiberius apud senatum
disseruit: patris iussa simulabat, quibus praescripisisset tribuno custodiae adposito ne
cunctaretur Agrippam morte adficere quandoque...” (Tac. Ann., 1.6.3).
Pel que fa als aspectes lingüístics més rellevants del passatge que comentem, és
necessari subratllar l’expressió esmentada prèviament sine ira et studio, una coneguda
màxima emprada per Tàcit per tal de mostrar-se neutral i objectiu en la mesura d’allò
possible; la traducció corresponent és “sense parcialitat ni rancúnia”, en referència a la
incongruència d’aquelles persones que lloen i enalteixen un rei mentre està en vida, i, no
obstant això, el menyspreen i cririquen durament quan ja és mort. L’autor defensaria,
hem de suposar, que la historiografia hauria de ser la corona d’un mur que separès els
historiadors de les emocions i els sentiments que senten cap als fets que relaten. Al llarg
d’aquesta exposició farem ús del terme imperator, el qual en Tàcit fa referència al
càrrec com a magistrat en qui es concentra el poder d’una provincia i d’un exèrcit. En
altres paraules: un cònsol o un pretor, per exemple, ja posseeixen la qualitat
d’imperator; aquests tenien l’accès a Roma restringit, de tal manera que necessitaven
passar per una sèrie de rites per tornar-hi a la ciutat, ja que tenien el poder només
passades els confins o les fronteres de la urbe.

Mentre que Tiberi sembla protagonitzar l’hèxada tiberiana, és a dir, els relats que
ocupen majorment els primers sis llibres d’Annales (Codoñer, 2017:613), Germànic
esdevé el personatge principal de la primera tríada de Tàcit. Mentre Tiberi es dirigia a
Roma per succeïr August com a emperador, Germànic estava al càrrec de Germania. En
aquest moment, els romans disposaven de huit legions i una flota de grans dimensions,
de manera que al primer any de campanya l’exèrcit romà va creuar el Rin per sorpresa,
agafant els germans desprevinguts: diverses columnes romanes van devastar part de la
regió. L’any següent (any 15), els romans tornaren a creuar el riu Rin i de nou els de
Germania no van tenir temps per organitzar-se, pel qual moltes dones, esclaus i ancians
fóren assassinats o capturats com esclaus. Germànic, vista la situació, va demanar ajuda
a Segestes, assediat pel seu propi poble per culpa de la seua enemistat amb els romans.
El cap dels germans va decidir cesar les operacions militars aquell any i tornar al Rin.
La ruta requeria trevessar els Ponts Llargs, construïts pels romans a mode de camí
enmig d’aquella zona pantanosa. Allí era on es trobarien per fi cara a cara ambdós
bàndols. Aquest és l’escenari que es dibuixa al voltant dels fets que Tàcit refereix a “at
hercule Germanicum Druso ortum octo apud Rhenum legionibus imposuit adscirique
per adoptionem a Tiberio iussit...” (Tac. Ann., 1.3.22). L’esperit de Germànic és present
fins el llibre tercer dels Annals (Codoñer, 2017:613), fins i tot després de la seua mort,
pel fet que Tiberi seguia actuant contra la familia de Germànic amb una ferogia
imparable.

De Claudi s’ofereix un retrat potser no tan complet ni brillant com el que se’n fa de
Tiberi, per exemple; no obstant això dedicarem unes lìnies a la seua figura i al seu
tractament per part de Tàcit. Era fill d’Antonia la Menor i Drus el Major, fill menut de
Livia, per tant descén dels Claudis, d’una dinastia de patricis, orgullosos de la
República. Relatar la vida de Claudi seria, en certa mesura, equivalent a contar la vida
de la dinastia Juli-Clàudia. També va pujar al poder a una edat avançada i durant la seua
infantesa va sofrir el despreci de la seua familia a causa d’uns certs defectes físics que
es documenten al llarg de la història de l’antiguitat. Tal com ens narra Dió Cassi, Claudi
va viure amb la seua àvia quan era jove, però sembla que aquesta tampoc no li reglava
la més mínima mostra d’afecte. Tit Livi i Sulpici Flavi l’influïren per composar diverses
obres en les quals faria una lliure crítica al propi August, fet que va ocasionar, com a
conseqüència, que August, com a emperador, el relegara a un càrrec religiós molt
inferior, apartant-lo així de la vida política. Durant el regnat de Cal·lígula, Claudi va
tenir molts problemes de salut derivades de les múltiples humiliacions que sofria en
públic i per temor a ser sotmès en els judicis de traició que celebrava el mateix
Cal·lígula, tal com ens relata Dió Cassi. No obstant, quan Cal·lígula fou assassinat per
la guàrdia pretoriana, acabant aixií amb el seu despòtic govern, Claudi fou nomenat
emperador, sent l’únic supervivent de la dinastia Juli-Clàudia en aquells instants. Era un
home capaç i amant de les tradicions romanes. El retrat que Tàcit ens ofereix d’ell és, en
paraules de Codoñer, opac i pobre. Tanmateix, Suetoni sí que aprofondeix en el fet que
Claudi aguardava amagat darrere d’unes cortines quan el seu antecessor fou assassinat,
succés que, pel contrari, no sembla ajustar-se a la realitat dels esdeveniments.

La tradició estableix una mena de pòdium del cultiu de la tradició analística llatina
treballada pels senadors romans; situaríem Sal·lusti en primer lloc, la font d’inspiració
del qual era, sense cap dubte, Tucídides. De la mateixa manera que Sal·lusti assoleix
una erudició asombrosa imitant el model de l’historiador grec, Tàcit prén com a referent
principal el mateix Sal·lusti, fet visible en el títol de les Historiae i les semblances de
contingut entre les Historiae del propi Sal·lusti i en les de Tàcit. (Codoñer, 2017:615).
A més a més, les musses de Tàcit no arriben només fins ací, sinó que també li
suggereixen la figura de Titus Livi quan composa la darrera part de la Germania.
El nostre autor mancava de la més mínima marca d’optimisme i jovialitat. Més bé al
contrari, es mostrava incrèdul davant els fets que relatava. Un dada curiosa és el
desànim i el recel que manifesta Tàcit d’una manera molt semblant a com ho feia
Arquíloc, poeta grec que va viure aproximadament al segle VII a.C, és a dir, uns set
segles després que aquell. Arquíloc “en un món dur i tèrbol [...] trau la conclusió de la
inseguritat humana, depenent de mil circumstàncies” (López Férez, 2019:123). De la
mateixa manera que Arquíloc narra la guerra de Tassos en la qual ell mateix va
participar, Tàcit retrata una successió de fets polítics i bèl·lics any per any, impregnat
d’un “radical pessimisme que l’impedix fer-se il·lusions sobre la condició humana”
(Codoñer, 2017:617). D’altra banda, podem veure una aversió ben motable cap a les
dones en moltes de les expressions del nostre autor; la seua misoginia, acompanyada
d’un caràcter decorós y defensor de la moral (Codoñer, 2017:617), és perfectament
comparable a la misoginia del grec Semònides, qui identifica les dones amb animals i
les situa en el punt més baix i miserable de la raça humana al·legant que fóren el pijor
mal que Zeus pogués atorgar a l’home ((López Férez, 2019:138).
Segons la tradició, Tàcit tracta de profunditzar en la psicología i en els sentiments i les
emocions dels seus personatges, perquè sap que les lluites per aconseguir la pax romana
han erigit barreres ja inquebrantables per tonar a una República, per tant, ha de resignar-
se a una monarquia. El retrat que traça d’August, per exemple, de qui escriu en passat,
ja que els Annales daten posteriorment a la mort de l’emperador, la tradició el qualifica
com un “epíleg biogràfic” (Codoñer, 2017:621) en què descriu la figura d’aquest entre
elogis als seus esforços per aconseguir la Pau Romana i apologies a qualsevol feblesa
que pogués tenir; açò és visible ja a les primeres línies del passatge que inicien el llibre
primer: “nunc senem principem, longa potentia, provisis etiam heredum in rem
publicam opibus, auxilio sciliet...” (Tac. Ann., 1.8.30).
El que sent Tàcit potser siga una contradicció íntima que es mostra en la vergonya
respecte del govern de Domicià, però també una esperança d'un nou naixement.
Tanmateix, el pessimisme abans esmentat cobreix aquests sentiments. Per a ell un
historiador és una mena de cirutjà que obre amb un bisturí la realitat amb total precisó.
Això justifica com és el seu estil. Per això, no li composa extensíssimes oracions, posat
que és una forma de, col·loquialment parlant, no “anar-se’n per les branques”. Ho
aconsegueix descrivint als personatges com si fossin part del drama, i posa l'accent en
el pazos i el sentiment, amb la seva estructuració -exposa de manera perfecta el que
ocorre segons la localització- i pel seu lèxic, que és molt específic. Té una gran
poetització de la literatura, tal com s’atisba en el seu lèxic poetitzant. Una gran part dels
recursos, expressions i fòrmules de la poesia han passat a la prosa i, entre ells, Tàcit ho
presenta. Va ser un autor molt important a partir del Renaixement, sobretot pel seu
moralisme. L'adulació i la por són dos factors que, segons el nostre autor, contruibuiran
a portar Roma al desastre.