EMPRESA I EMPRESARI

1. L’ACTIVITAT ECONÒMICA
Al llarg de tot 1r de batxillerat hem anat parlant de les empreses i la seua importància en la societat.
Ara, en economia de l'empresa ens centrarem en veure a fons com aquestes funcionen. En aquest
primer apartat, farem un xicotet recordatori del curs passat. Comencem?

Tots els éssers humans tens una sèrie de necessitats, tant primàries (alimentació, habitatge i vestit)
com a secundàries (per a augmentar el seu benestar). Si bé és cert que les necessitats varien d'unes
persones a unes altres, per a poder ser satisfetes es necessiten una sèrie de béns i serveis. Així, aquesta
satisfacció obtinguda en consumir un producte (bé o servei), és el que anomenem utilitat.

Però recordem que per a poder produir béns i serveis, necessitem transformar uns recursos, també
anomenats factors productius. Si volem produir una barra de pa, necessitarem llavors per a cultivar
blat i terra on fer-ho (tot això són recursos naturals), també agricultors que porten la producció
(treballadors) i tractors i eines (que anomenem capital físic). Finalment obtindrem la barra de pa, que
serà el bé que ens permetrà satisfà la necessitat d'alimentar-nos.

ELS RECURSOS (o factors productius) ens permeten produir béns i serveis.

Els recursos naturals ( o terra) Són un conjunt de béns extrets de la naturalesa com la terra
conreable, la terra urbanitzable, l’aigua, els minerals o recursos energètics. La majoria d’aquests béns
són limitats i es poden anar esgotant, la qual cosa implica buscar-hi alternatives. Podríem dir que són
les matèries primeres.

El treball: és l’activitat física o intel·lectual que les persones destinen a l’activitat productiva. És el que
entenem com a mà d’obra

El Capital són el conjunt de béns d’inversió necessaris per a la producció (màquines, instal·lacions,
locals, recursos financers, etc)

Hi ha autors que diuen que cal un quart factor anomenat organització empresarial que organitze i
gestione la combinació d’aquests factors anteriors.

ELS BÉNS I SERVEIS satisfan necessitats. Els béns són productes tangibles, com el menjar o la roba.
Els serveis són intangibles, com una xarrada d'economia

El problema bàsic de l'economia sorgia en què els recursos per a produir aquests béns eren limitats i
les necessitats són il·limitades. Necessitem per tant triar quins béns són els que produirem, com els
produirem i per a qui ho produirem.

L'activitat econòmica, per tant, és el procés d’obtenció d’aquests béns i serveis per a poder satisfer
les necessitats de les persones. Però la pregunta ara és Qui pren aqueixes decisions?

Els encarregats de prendre les decisions en l'economia són els agents econòmics.

1
1. Famílies. Decideixen que béns consumiran i presten els seus factors de producció a les empreses
(treball, capital i recursos naturals) ( a canvi d’una remuneració:lloguer, salari, interès).

2. Empreses. Produeixen els béns i serveis que demanden les famílies i paguen a les famílies a canvi
dels seus factors.

3. Estat. Intervé fixant una sèrie de lleis a empreses i famílies i pot intervindre comprant factors
productius per a produir béns i serveis (com a sanitat i educació)

Així, els agents econòmics es relacionen a través de 2 tipus de mercats

A) El mercat de béns, en el qual les famílies actuen com a compradors dels béns que ofereixen les
empreses, que seran els venedors. A canvi del bé, les famílies pagaran els diners corresponents

B) El mercat de factors, on les famílies ofereixen el seu treball i altres factors (les seues terres o el
seu capital) a les empreses, que seran les compradores. A canvi dels factors, les empreses pagaran
salaris, lloguers, dividends o interessos. (que són les rendes dels factors productius)

EL FLUX CIRCULAR DE LA RENDA

Aquesta relació la vam explicar l'any passat a través del flux circular de la renda.

EL FLUX CIRCULAR DE LA RENDA és un model en què es mostren les relacions entre els diferents
agents econòmics: Famílies, empreses i Sector públic

En aquests intercanvis hi ha dos tipus de fluxos:

El flux real (línia roja contínua dels 2 gràfics) consisteix en la compra de béns i serveis i la compra de
factors productius (capital, terra i treball). És a dir, és el que compren i venen els agents econòmics:
béns en el cas de les famílies (venuts per empreses) i factors en el cas de les empreses (venut per
famílies)El flux monetari (línia blava de punts dels 2 gràfics) és el pagament de diners per la compra
d'aqueixos béns o dels factors productius.

2
La funció de l’Estat és bàsicament reguladora de l’economia. L’Estat, d’una banda, recapta impostos
que són les quantitats pagades per les empreses i famílies per diversos conceptes. Els impostos
col·laboren a sostindré econòmicament el país, ja que ajuden a fer front a la despesa pública
(carreteres, hospitals, escoles, etc) D’altra banda l’Estat ofereix béns i serveis públics (educació i
sanitat) i ajuda a les empreses com les famílies amb subvencions i transferències (pensió de jubilació,
beques, subsidi de desocupació)

ALTRES DEFINICIONS:

Un bé és un objecte material l’ús del qual produeix una satisfacció, ja que permet cobrir un desig o
una necessitat. (el bé és tangible)

Un servei o servici és un conjunt d’activitats que s’ofereixen i que normalment són intangibles.

CLASSIFICACIÓ DELS BÉNS:

1. Segons la disponibilitat:
a. Béns lliures: Existeixen en quantitats il·limitades i no requereixen procés productiu
per obtenir-los: amistat d’un company, banyar-se al mar, aire, prendre el sol
b. Béns econòmics: Són escassos i si es volen s’ha de pagar per ells. Els serveis
estarien inclosos dins dels béns econòmics: viatge, cinema, cotxe, etc. L’economia
s’ocupa dels béns econòmics mitjançant l’activitat econòmica.
2. Segons la funció:
a. Béns de consum: Aquells que satisfan directament una necessitat. Una bicicleta, un
boli, etc
b. Bens de capital: Els que s’utilitzen per a produir altres béns: una màquina
3. Segons el grau d’acabament
a. Béns intermedis: Són béns que han de sofrir noves transformacions per a poder
consumir-los: una camisa sense manegues, una matèria prima
b. Béns finals: Són béns ja preparats per a ser consumits (un vestit)

Activitat: Considera un Banc. Quins factors productius necessita una empresa que es dedica a
aquesta activitat?

Recursos naturals: aigua, llum, el solar de l’oficina....

Treball: persones amb coneixements comptables (interventor), director, administratiu, comercials,

personal de neteja

Capital: local, ordinadors, caixes fortes, etc

Organització: la direcció de l’entitat marca les directrius que han de seguir les oficines a l’hora de
tractar amb els clients.

Flux circular de la renda: https://www.youtube.com/watch?v=nMfEHyV5Prg

https://cincodias.elpais.com/cincodias/2018/01/05/companias/1515175876_093948.html

2. LES FUNCIONS DE L’EMPRESA EN L’ECONOMIA

Una empresa és la unitat econòmica de producció, que combina els factors productius
(terra, capital i treball) per a produir béns i serveis. Tot això és coordinat i dirigit per
l'empresari sota una sèrie de condicions de risc (entorn turbulent). La funció principal és
crear o incrementar la utilitat dels béns i aconseguir una sèrie d’objectius (entre altres,
maximitzar els beneficis, però no és l’únic)

Funcions de l’empresa

3
Com véiem, les empreses són necessàries per a organitzar els factors de producció (inputs)
que, després del procés productiu i com a conseqüència de crear o augmentar el valor
d'aquests, s'obté un output. A més, déiem que l'empresa assumeix riscos i, finalment,
podríem destacar la funció de l'empresa com a generadora de riquesa i creadora d'ocupació.

1. Dirigir i coordinar els factors de producció

L'empresa per a poder desenvolupar la seua activitat necessita d'una sèrie de factors
productius o inputs o entrades que, una vegada organitzats i coordinats, obté el producte
final (output, eixides).

La recerca de formes més eficients d’utilitzar els recursos escassos ha propiciat un increment
continu de la divisió del treball i de l’especialització, amb el consegüent increment de la
productivitat (exemple Adam Smith i la fàbrica de les agulles)

Un tret fonamental de l’activitat econòmica és la forta especialització de les persones en

diferents oficis (agricultors, transportistes, comerciants, electricistes, enginyers,
administratius, etc) . Aquesta especialització, si bé té el clar avantatge d’augmentar la
productivitat, requereix la coordinació de les diferents tasques i aportacions dels diferents
especialistes.

2. Les empreses creen o augmenten la utilitat dels béns.

Al transformar matèries primeres en productes, les empreses creen o augmenten la utilitat
dels béns, és a dir, augmenten la seua capacitat per a satisfer les necessitats humanes. Com
sabem, els béns no existeixen en la naturalesa en la forma idònia per satisfer les necessitats,
és a dir, cal realitzar successives transformacions fins a convertir-los en béns capaços de
satisfer-les.

Per ex. un fabricant de pneumàtics transforma el cautxú i altres materials mitjançant el

capital productiu i el treball, en neumàtics que ven al fabricant d’automòbils; aquest, a més
dels neumàtics, adquireix acer i altres components, obtenint cotxes que, una vegada
construïts i venuts, satisfan les necessitats.
Les empreses al crear utilitat, afegeixen valor als béns. A mesura que els béns són més útils
per a les persones, s’incrementa el seu valor i, en conseqüència augmenta el preu que s’està
disposat a pagar per ells.

Valor afegit d’una empresa: és la diferència entre el valor dels béns produïts i el cost de les
primeres matèries utilitzades per a la seua producció.

4
 Exemple: vídeo del procés productiu de l'oli d'oliva

https://youtu.be/G-CkmJf_HC8

3. Assumeixen riscos
Les empreses assumeixen uns riscos que altres agents de l'economia no estan disposats a
assumir. Les empreses per a poder desenvolupar la seua activitat han de realitzar una sèrie
d'inversions que espera recuperar a través de la venda dels seus productes o serveis, llavors
està incorrent en un risc ja que pot no vendre els productes elaborats o haver de vendre'ls a un
preu inferior al seu cost, amb la consegüent pèrdua.

4. Creen riquesa i generen ocupació

Les empreses compleixen una important funció social al contribuir al desenvolupament
econòmic de la societat: creen ocupació i generen rendes (per retribuir els factors
productius), desenvolupen investigacions i innovacions que augmenten la qualitat dels béns
i serveis, millorant la qualitat de vida dels ciutadans.

EL PROCÉS DE CREACIÓ DE VALOR: LA CADENA DE VALOR

Per entendre el procés de creació de valor, convé aclarir alguns conceptes:

• Produir, en sentit restringit, consisteix en transformar primeres matèries en un

producte acabat amb l’ajuda de capital i treball (convertir fusta en un moble, blat
en farina, etc).
• Comercialitzar, suposa apropar un bé ja produït fins on es necessita. Amb la
comercialització el producte no canvia de forma (el comerciant compra roba al
fabricant i la transporta fins al seu establiment, d’on els consumidors
l’adquireixen)
• Prestar un servei: és satisfer alguna necessitat proporcionant, en general,
coneixements, ajudes o facilitats a qui els necessita (el professor ens ajuda a
aprendre, els bancs proporcionen finançament, etc).
Produir, comercialitzar i prestar un servei són activitats complementàries que contribueixen
a incrementar la utilitat o el valor dels béns. El valor que afegeix cada empresa és una baula
(eslabón) d’una cadena en la que intervenen altres empreses i que va des de l’extracció de
primeres matèries fins el consumidor. Podem veure un exemple en aquest esquema de la
cadena de valor de la industria agroalimentària, el procés d’elaboració de qualsevol bé
comprén diverses fases:

Cultiu, rec, Recol·lecció, Classificació, envasat i

abonat emmagatzemament control de qualitat

Transport Distribució Distribució minorista Consumidor

majorista (comerç)

5
Com veiem, produir és afegir valor als béns i serveis per a que puguen satisfer les nostres
necessitats. Per això, l’empresa es considera com la unitat bàsica de producció siga quina siga
la seua activitat que desenvolupe: transformació, comercialització o prestació de serveis.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L’EMPRESA

Les empreses han existit des de fa molt temps, encara que no sempre han sigut de la manera
que les coneixem hui. Vegem la seua evolució històrica.

3. OBJECTIUS DE L’EMPRESA
Els objectius els podem definir com el “conjunt de resultats que desitja aconseguir l’entitat per
a cadascuna de les seues àrees importants per a un període de temps”.

Tota empresa persegueix uns fins o objectius. Segons la classe d’entitat, la formulació
d’objectius serà diferent. No es el mateix una gran empresa que una xicoteta, una privada que
una pública.

Tradicionalment s’ha considerat que l’objectiu de l’empresa és l’obtenció del màxim benefici
(màxims ingressos al mínim cost). Però en l’actualitat, hi ha una sèrie de fets que qüestionen
aquest objectiu clàssic:

✓ A les grans empreses, la separació entre directius i propietaris pot originar, un

conflicte d’objectius entre els dos col·lectius. Mentre que l’accionista cerca obtenir
un major benefici de les seues inversions, els directius persegueixen objectius més
amplis: eficiència, poder, influència, etc.
✓ No totes les empreses són iguals ni tenen els mateixos objectius: una empresa
privada no té les mateixes finalitats que una pública, ni una xicoteta empresa

6
 familiar que una gran multinacional, lo que fa difícil plantejar uns objectius comuns
per a totes les empreses.
✓ Cada vegada més, l’empresa està agafant un major sentit de la responsabilitat social
cap a col·lectius que participen d’ella i cap a la societat en general. Aquests
col·lectius plantegen les seues pròpies exigències que han de ser recollits en els
objectius de l’empresa.
Primer. Objectiu clàssic de maximització de beneficis. El benefici s’expressa mitjançant la
següent equació: Benefici= Ingressos – Costos

Els ingressos provenen de la venda dels productes o prestació de serveis. Els costos es refereixen
al valor dels recursos emprats. Una part és fixa i una altra variable. Intentaran maximitzar
beneficis, minimitzant costos

IT = p  q
CT = CF + CV
Benefici = IT − CT = p  q − (CF + CV )

Maximitzar la rendibilitat, que mesura la relació entre el benefici i el capital invertit

Benefici obtingut
Re ndibilitat =
Capital invertit

Segon. Objectius de creixement i de creació de valor per a l’empresa. L’empresa no ha de

quedar-se estancada: ha de recórrer a les diferents opcions de creixement de forma interna
(Incrementant el volum de la seua producció) i externa (ampliant mercats).

En la mesura que l’empresa creix, agafa més valor de mercat i aquest valor empresarial és un
objectiu que satisfà tant als accionistes (que veuran augmentades el valor de les seues accions)
com als directius (que podran incrementar el seu poder, prestigi, remuneracions...).

Tercer. Increment de la productivitat: expressada com la relació entre allò produït i els cost
dels factors utilitzats

Quart. Objectius de responsabilitat social i ètica cap als col·lectius amb els quals es relaciona:
propietaris, treballadors, clients, sector públic, sindicats, etc cap a la societat i cap al medi
ambient en què desenvolupa la seua activitat.

Per assolir aquests objectius empresarials globalment, l’empresa ha de marcar-se

individualment els seus propis objectius.

Classificació dels objectius:

Podem diferenciar entre la missió o fi de l'empresa o objectiu general, els objectius pròpiament
dits i els subobjetius.

• La fi de l'empresa o objectiu general és el primer nivell en la jerarquia d'objectius i és la

missió o la raó de ser de l'empresa com a unitat econòmica. Expressa metes que
l'empresa desitja aconseguir a llarg termini i seria el punt de partida de l'actuació

7
 empresarial, però s'ha de concretar en els objectius pròpiament dits. Respon a
preguntes com qui som? per què existim?
Per exemple, la missió d'una empresa que fabrique cotxes és proveir a la població d'un
mitjà de transport privat.
Ex: Una empresa de rentadores la seua missió seria la d’abastir la població d’un
electrodomèstic que facilite una de les feines a casa.

La missió de NIKE “Portar la motivació i la innovació a cada atleta del món”

• Els objectius pròpiament dits són les metes que l’empresa vol assolir durant un període
concret, (1-5 anys), en funció de la seua missió, l’entorn (amenaces i oportunitats que
presenta) i la situació interna de l’empresa (punts forts i febles de l’empresa). Aquests
objectius són canviants però no s’ha de prendre mai de vista la finalitat de l’empresa.
Per exemple, una empresa de rentadores desenvolupar un model de rentadora que
rente amb menys temps, economitzant aigua i electricitat i que deixe la roba més eixuta.
un objectiu estratègic a llarg termini de Nike podria ser “augmentar les vendes un 30%
en els pròxims 3 anys”

• Els subobjetivos, que també podríem dir objectius departamentals o operacionals, són
aquells que desenvolupen els objectius per a aconseguir la seua consecució,
normalment són més concrets i a menor termini que aquests.
Un subobjectiu de l’empresa de rentadores seria dissenyar una campanya publicitària
que associe el nou model de rentadora al compromís amb la societat i natura.
un objectiu operatiu a curt termini podria ser “dissenyar una campanya d'ofertes tots
els dijous d'enguany, per a vendre aqueixos dies un 5% més”

Una empresa pot tindre com a objectiu general fabricar rentadores (en compte de rentaplats).
Desenvolupar models que estalvien aigua i contaminen menys seria un objectiu pròpiament dit
i reduir el temps d’acoblament en una planta determinada un subobjectiu (departamental)

En resum, per a dur a terme la planificació, les empreses han de marcar-se anualment uns
objectius. I alhora han de fixar un conjunt de subobjectius que permetran assolir-los.

El conflicte d'objectius

Com hem comentat, els directius són els que marquen els objectius de l'empresa. No obstant
això, dins de l'empresa hi ha diversos grups (propietaris, directius i treballadors) que poden
tindre diferents interessos. A això hem d'unir, que hi ha altres grups externs que també tenen
certs interessos (clients, proveïdors, Estat o ciutadans en general) i que també desitgen uns
resultats.

Fruit de l'existència de tots aquests grups interns i externs, en moltes ocasions pot haver-hi un
conflicte d'objectius, és a dir, que el que interessa a un grup pot no interessar a un altre. El

8
desafiament dels directius és marcar objectius positius per a ells mateixos i que permeta als
altres grups aconseguir els seus.

4. L'EVOLUCIÓ DE L'EMPRESARI

Amb el naixement de les empreses, l'empresari era aquell que invertia el seu capital i dirigia
tot el procés productiu. En aquesta definició, l'empresari i l'amo de l'empresa eren la mateixa
persona.

Però a mesura que les empreses es feien més grans (com vam veure en l'anterior apartat), es
complica que puga haver-hi un solo propietari que aportació tot el capital i que a més dirigisca
l'empresa. Per això, s'ha produït una separació entre propietat i direcció de l'empresa. Tot
això afecta a la manera en la qual veiem la figura de l'empresari. Vegem la seua evolució.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA SOBRE L’EMPRESARI

- L'empresari mercader (Segle XVI- XVIII). Durant mercantilisme, l'empresari és bàsicament un

mercader, és a dir una persona que es dedica al comerç. S'encarregaven de comprar els

9
productes als artesans per a després vendre'ls. Apareix així la figura del primer empresari com
un comerciant que gestiona i controla els seus negocis.

- L'empresari capitalista. (Segle XVIII). Per als economistes clàssics (Adam Smith, David Ricardo
i John Stuart Mill), l'empresari era propietari del negoci, normalment les grans fàbriques, qui
aportava els diners i el dirigia personalment. Per tant, encara no es diferenciava entre
propietari i directiu.

En aquesta època, es considerava que el benefici que rebia l'empresari era la recompensa pel
capital aportat.

- L'empresari com a home de negocis. (Segle XVIII-XIX). Per a Cantillón els empresaris són
homes de negocis. Cantillón va ser el primer a utilitzar el terme “empresari”, com aquell agent
compra els factors de producció i després embene els seus productes a un preu incert, és a dir,
assumeix riscos.

- L'empresari organitzador. (segle XIX). Seria Marshall el primer que començaria a diferenciar
a l'empresari com aquell que dirigeix i organitza. Per tant, és el primer que deixa la porta
oberta al fet que l'empresari pot no aportar capital, i no ser propietari.

Però, a més, Marshall faria una aportació fonamental: l'empresari és el quart factor productiu,
i la capacitat de producció ja no només dependria dels altres tres factors (terra, capital i
treball) sinó que les habilitats de coordinació de l'empresari eren claus.

Per a Marshall, el benefici era la retribució que s'obtenia per aquesta funció de coordinació

– L'empresari-risc de Knight. (segle XX). Segons Knight no es pot ser empresari sense assumir
riscos. La raó és que l'empresari ha de pagar els factors productius per a poder produir béns i
serveis (pagament de salaris, de matèries primeres, de màquines etc.). No obstant això,
l'empresari no sap amb certesa si podrà vendre els seus productes, ja que la demanda mai
pot preveure's amb exactitud.

Per tant, l'empresari està assumint un risc, davant la possibilitat de perdre part o tot els seus
diners aportats. Així, per a Knight, el benefici és la recompensa per assumir aqueix risc.

– L'empresari innovador de Schumpeter (segle XX). Schumpeter considerava que ser empresari
era ser innovador (alguna cosa semblança al que hui entenem per ser emprenedor), és a dir,
inventar un nou producte o una nova manera de produir. Per a Schumpeter, l'empresari és el
motor del canvi tecnològic i del creixement de l'economia, ja que provoca contínues
innovacions que fan millorar l'economia.

D'aquesta manera, quan un empresari genera una innovació, és l'únic que produeix aqueix bé,
per la qual cosa obté un benefici. Òbviament, si el producte funciona, serà imitat per uns altres
i els seus beneficis disminuiran, per la qual cosa caldrà continuar buscant noves innovacions.
Aquest procés d'innovació-imitació-innovació va ser batejat per Schumpeter com a
“Destrucció creativa”

10
El benefici és per tant la recompensa que percep l'empresari per la seua aportació al progrés
tecnològic i creixement econòmic.

– L'empresari com a tecnoestructura de Galbraith (segle XX). Una vegada que les empreses
són majors, per a poder aconseguir el capital necessiten de molts accionistes o socis que
aporten capital. És complicat que tots aquests socis es reunisquen sovint i arriben a acords. A
més, per a dirigir una empresa es requereixen molts coneixements que no tenen els
propietaris.

Per aquests motius, les grans empreses deleguen la direcció en un conjunt de professionals
que són experts en les seues àrees (economistes, comptables, advocats etc.). Per a Galbraith,
l'empresari és aquest grup de persones expertes de diferents àrees que dirigeix, i que va
anomenar tecnoestructura,

A més, Galbraith destaca que la divisió entre propietaris i directius porta a un conflicte en els
objectius empresarials: els propietaris desitgen l'obtenció dels majors beneficis possibles,
mentre que els directius, que són els que prenen les decisions, tenen uns objectius més amplis,
com a creixement de l'empresa, prestigi personal etc.

- L'empresari com a descobridor de noves oportunitats (segle XX). Kizner establia que
l'empresari és aquell està buscant contínuament noves oportunitats de negoci. D'aquesta
manera, l'empresari intenta detectar aquelles necessitats que no estan cobertes

Per tant, Kizner destaca la importància d'innovar igual que feia Schumpeter.

En els últims anys, alguns empresaris com Steve Jobs s'han fet mundialment famosos per la
seua capacitat d'innovar i crear nous productes com l'iPhone o iPad. No obstant això, per a
innovar no fa falta ser un geni com Jobs, n'hi ha prou amb veure alguna necessitat no coberta.
Una senzilla plataforma com wallapop o blablacar s'han fet famoses en permetre als
consumidors posar-se en contacte per a oferir-se béns o serveis, una necessitat no coberta fins
llavors.

Empresari líder de Bennis: Actualment l’empresari ha de ser innovador a més de ser un bon
líder i un bon estrateg per a escollir els camins adequats per aconseguir els objectius.

Resumint: Hui es considera a l’empresari com un professional de la direcció (Galbraith), impulsor

del progrés econòmic (Shumpeter), descobridor de noves oportunitats (Kirzner) i que arrisca el
capital o el seu prestigi si l’empresa no obté bons resultats (risc de Knight). A més, la visió
estratègica i lideratge Bennis) de recursos humans.

– L'empresari actual (segle XXI).

En l'actualitat l'empresari és fonamentalment un líder que ha de prendre decisions, dirigir i

organitzar tots els elements de l'empresa per a aconseguir uns objectius marcats prèviament
i intentar mantindré un equilibri entre tots els elements que la formen, actuant sempre en
condicions de risc.

11
No obstant això, hem de distingir el seu paper depenent de si parlem de grans o petites
empreses.

En les grans empreses, els propietaris solen ser una gran quantitat de socis o accionistes que
han aportat un capital i el seu objectiu és obtindre un benefici. Mentrestant, la direcció sol
portar-la un equip de professionals, normalment amb una gran formació, i que, amb
freqüència, tenen un major poder al dels propietaris.

Ací l'empresari és un professional que dirigeix l'empresa, i que arrisca el seu prestigi i el seu
lloc de treball. (té un risc professional, si no ho fa bé pot perdre el seu lloc de treball)
(empresari professional)

En les petites empreses, el propietari sol ser també l'empresari que s'encarregar de dirigir.
Aquests empresaris solen tindre poca formació professional i solen basar les seues decisions
en l'experiència adquirida amb els anys, encara que els resultats poden ser igualment bons.
(empresari propietari)

En aquest cas, l'empresari arrisca el seu capital i dirigeix l'empresa, per la qual cosa si
l'empresa va malament poden perdre molts de diners (risc patrimonial)

L'empresari i les seues funcions:

Una vegada vista l'evolució històrica, ja estem en condicions de conéixer tot el que fa
l'empresari

Funcions de l'empresari

Les 4 principals funcions de l'empresari són: planificació, gestió, organització i control.

1. Planificar quins són els objectius que es busquen i les estratègies i tàctiques per a
aconseguir-los (Una vegada analitzat l’entorn i sabent els punts forts i febles de l’empresa)

2. Gestionar i dirigir els elements materials i humans de l'empresa per a aconseguir aqueixos
objectius. Per tant, implica donar instruccions de com han de fer-se les coses.

3. Organitzar i coordinar tots els elements de l’empres disponibles. Per tant, reparteix les
responsabilitats dels membres de l'empresa. Les línies d’autoritat han de quedar definides.

4. Controlar que tot ix segons el que es preveu i els objectius s'estan aconseguint i corregir
possibles desviacions

5. ELEMENTS O COMPONENTS DE L’EMPRESA

En tota empresa es poden observar els següents elements:

1. Els factors humans, factors actius o persones.

No hi ha dubte que l'ésser humà és l'element clau de tota empresa. Dins d'ell, hem de diferenciar:

- Els amos o accionistes de l'empresa. Són els qui han aportat el capital de les empreses. El seu
paper és diferent en petites i grans empreses. En les grans, els accionistes només aporten diners
i a canvi esperen rebre beneficis. En les xicotetes, els amos a més de posar els diners, solen portar
tota la direcció.

12
 - Els directius. Prenen les decisions de l'empresa. En les grans empreses reben un salari a canvi
d'aquesta funció, i poden ser acomiadats si no fan bé el seu treball. En les petites empreses, els
directius solen ser els amos.

- Els treballadors. Són els encarregats de portar tota la producció a canvi d'un salari. Vivim en la
societat del coneixement, i no hi ha dubte que els treballadors i els directius són elements clau
de tota empresa.

2. Els factors materials i intangibles. Està format pel conjunt de béns que formen el patrimoni
empresarial. Podem classificar-los en:
a. Capital no corrent o fix: aquells elements patrimonials vinculats amb l’empresa durant
diversos exercicis i que permeten realitzar la seua activitat: maquinària, edificis,
instal·lacions, elements de transports, patents, aplicacions informàtiques ...
b. Capital corrent: caracteritzat per un període de permanència més curt, que es renova
cada exercici econòmic: existències, tresoreria, drets de cobrament a clients, diners en
el banc, etc.
3. L’organització. Els diferents factors de l’empresa han de ser adequadament organitzats, amb la
finalitat de garantir la màxima eficiència en la consecució dels objectius empresarials.
L’organització és un conjunt de relacions d’autoritat, de comunicació i coordinació, que
configuren l’activitat del grup humà entre si i amb l’exterior. Aquesta estructura ve definida per
l’empresari. Ha de quedar clar:
• Quines són les funcions i responsabilitats dels treballadors
• Qui mana sobre qui (jerarquia)
• Com es divideix i es reparteix el treball
• Com es comuniquen i es relacionen unes persones amb altres.
Així, per exemple, una de les claus de GOOGLE és l'excel·lent organització que tenen, on hi ha
una gran relació entre treballadors i on deixen molt lloc a la creativitat dels treballadors, que a
vegades creen productes propis.
4. L’entorn o marc extern que rodeja l’empresa. Són aquells factors que condicionen la vida de
l’empresari i per tant de l’empresa.
L’entorn es pot dividir en entorn general: aquell que afecta totes les empreses en general
(aspectes legals, polítics..... brexit) i l’entorn específic, aquell que afecta d’una manera específica
cada empresa (proveïdors, clients, etc).
Val a dir que l’empresa rep influències de l’entorn (legals, econòmiques, socials, culturals,
tecnològiques...) però també es veritat que l’empresa influeix a l’entorn i ha d’anar en compte
del efectes que produeix sobre la societat i el medi ambient

13
L’EMPRESA COM A INSTITUCIÓ SOCIAL: QUÈ ESPEREN ELS DISTINTS GRUPS D’INTERÉS DE L’EMPRESA?

Classifica els elements següents en capital fix o capital circulant: un ordinador, una goma d’esborrar, el
local de l’empresa, el fil en una empresa tèxtil, els diners en un compte corrent, un programa informàtic,
un vehicle d’empresa, una màquina.

Com classificaries es següents elements: administratiu, ordinador, cient, competència, departament de

producció, gerent, diners (bitllets i monedes)

6. ÀREES FUNCIONALS

Moltes empreses funcionen amb una sèrie de departaments, als quals se'ls fixen uns objectius
operatius que ajudaran a aconseguir els objectius més estratègics de l'empresa. Ens referim a
les àrees funcionals. Distingirem l’àrea de producció, l’àrea comercial, l’àrea de recursos
humans i l’àrea d’inversió i finançament

Les àrees funcionals de l'empresa, és una divisió de l'empresa en diferents departaments, de

manera que cadascun es dedique al que millor sap fer.

ÀREA COMERCIAL

D'una banda, s'encarrega d'investigar i conéixer els gustos dels consumidors a través
d'estudis de mercat. D'altra banda, s'encarrega de donar a conéixer el producte a través de
publicitat, promocions etc.

ÀREA DE PRODUCCIÓ

És l'encarregada de l'aprovisionament de les matèries primeres i de dur a terme tota la

14
producció. Òbviament, ha d'estar en contacte amb altres àrees, com la comercial, que li dirà
els gustos dels consumidors, o la de finançament i inversió, que l'informarà de les seues
possibilitats econòmiques.

ÀREA D’INVERSIÓ I FINANÇAMENT

Totes les empreses necessiten finançament, és a dir una sèrie de recursos econòmics per a
poder dur a terme l'activitat. L'àrea de finançament s'encarrega d'estudiar d'on es pot
obtindre tots els diners i la manera en la qual es retornarà en les millors condicions per a
l'empresa.

D'altra banda, l'àrea d'inversió, s'encarrega d'aprovar en què s'invertirà tots aqueixos diners
que s'ha obtingut. Per exemple, l'àrea comercial voldrà diners per a fer una campanya de
publicitat, l'àrea de producció voldrà millors màquines i l'àrea de recursos humans més
treballadors. Per tant l'àrea d'inversió és responsable d'establir que pot fer cada departament.

ÀREA DE RECURSOS HUMANS

Ha de contractar als treballadors, dur a terme tota la formació dels treballadors. A més
s’encarregarà de la gestió de documents (nòmines, contractes etc.). Òbviament, ha d'estar en
contacte amb totes les altres àrees, per a conéixer les necessitats dels altres departaments

7. EMPRESA COM A SISTEMA

ENTORN: Són aquells factors externs que condicionen l’actuació de l’empresari i, com a
conseqüència de l’empresa.

L’empresa com a sistema es pot representar de la manera següent:

Es tracta de concebre a l'empresa com un conjunt d'elements (humans, tècnics, financers,…),

interrelacionats entre si i amb l'entorn del qual forma part, que té uns determinats objectius.

15
Com veiem, l’empresa coordina una sèrie d’inputs (entrades), que mitjançant una transformació
envia cap enfora en forma de outputs (eixides).

L’empresa com a sistema té les característiques següents:

• L’empresa és un sistema obert a l’entorn. Això vol dir que en relacionar-se amb
l’entorn, tot el que passa fora de l’empresa l’afecta i influeix en les decisions que
pren. És a dir, qualsevol element extern, tant tecnològic, polític, sociològic, etc té
molta rellevància.
• L’empresa està composta per la combinació de diversos subsistemes diferents.
Aquesta combinació li proporciona unes característiques concretes que no té cap
dels subsistemes. Per tant, en actuar tots els subsistemes junts s’obté més
rendiment que de cadascun per separat. Aquest fenomen s’anomena sinergia.
• L’empresa és un sistema global. Perquè qualsevol influència que rep algun dels
subsistemes repercuteix sobre els altres i sobre el conjunt de l’empresa.
• L’empresa s’autocontrola o és autorregulable. És a dir, s’adapta a qualsevol canvi
conjuntural (entorn), com pot ser un canvi en la demanda, un augment dels preus.
8. L’ENTORN DE L’EMPRESA
L'any 2006 es van construir quasi 800.000 cases a Espanya. Només 5 anys després en 2011, es
van construir 70.000. En 2006, moltes companyies competien per fabricar el mòbil més xicotet
possible. En 2018, la gran majoria de mòbils venuts tenia més de 5 polzades. Però quin ha
passat en l'última dècada? Doncs que hi ha hagut un canvi en l'entorn, la qual cosa és decisiu
per a les empreses. però què és l'entorn de l'empresa?
L'entorn és tot el que envolta a l'empresa. Es caracteritza per ser complex, dinàmic i per que
pot ser tant beneficiós com hostil per a l'empresa.
Habitualment es diferencien dos tipus d'entorn: el general i l'específic.

9.
1. Entorn General

L'entorn general són factors que afecten per igual a totes les empreses d'una determinada regió.
Tots aquests factors constitueixen l'anàlisi PEST (Polític-legal, Econòmic, Sociocultural i
Tecnològic).

Factors polític-legals. Les polítiques econòmiques del govern i les diferents lleis que regulen
l'activitat econòmica poden ser claus per a l'empresa. Ens referim a tota la legislació que ha de
complir una empresa, com a prevenció de riscos laborals, normes de competència, de publicitat,

16
 de protecció de medi ambient etc. Per descomptat, també és són clau els impostos i seguretat
social que cal pagar. Així, quan a Espanya es va pujar l'IVA al 21%, això va provocar que moltes
empreses hagueren de pujar els seus preus.

Factors econòmics. La situació general de l'economia (macromagnituds), els tipus d'interés, la

desocupació existent, el nivell de desenvolupament del país etc. són factors que poden fer que una
empresa venga més o menys, o que puga produir més o menys barat. No hi ha dubte que la crisi
econòmica, que ens va portar a un 27% d'atur, va perjudicar a centenars de milers d'empreses a Espanya
(com les de la construcció). D'altra banda, països poc desenvolupats poden ser poc atractius per a vendre,
però sí per a produir. Això explica per què moltes grans empreses se’n van a produir a països poc
desenvolupats (sud-est asiàtic, Marroc, Sud-Amèrica)
.
Factors socioculturals. Es refereix a factors com el nivell educatiu, els estils de vida, els hàbits de consum,
etc. Tots aquests factors també influeixen en les vendes de les empreses. Per exemple, en els últims anys
hi ha cada vegada una major sensibilitat per l'alimentació i el medi ambient, la qual cosa ha provocat un
gran boom en la producció de productes ecològics.

Factors tecnològics. Els canvis tecnològics influeixen en els productes que una empresa pot fabricar. Els
continus avanços fan que els productes es queden obsolets cada vegada abans i les empreses han de
reaccionar per a no quedar antiquades. Els grans avanços en internet han sigut claus per al
desenvolupament de gran quantitat d'aplicacions i programes que fan la vida molt més fàcil a les
empreses.

NOTA: en els últims anys s'han afegit els factors ecològics com alguna cosa que afecta a l'empresa, i moltes
persones defensen de separar els factors polítics dels legals. Això donaria pas a l'anàlisi PESTEL (Polític,
Econòmic, Sociocultural, Tecnològic, Ecològic i Legal).

2. Entorn específic

L'entorn específic són els factors més pròxims, i influeixen en un conjunt d'empreses que tinguen unes
característiques comunes o estiguen en un mateix sector.

Podem diferenciar els següents factors.

Clients. El nombre de clients i el comportament dels mateixos suposa un factor clau que afecta a les
decisions de l'empresa. Les decisions d'una empresa poden canviar molt segons el tipus de clients que
tinga. L'any 2014, Telepizza va llançar la “pizzalada” una ensalada que venia damunt d'una pizza. El
fenomen es va fer viral… fins que la gent va començar a provar-la. Resulta que la majoria de la gent que
vol una pizza no desitja una ensalada damunt, i el que vol una ensalada, no va a una pizzeria. Cal conéixer
als teus clients.

Proveïdors. Les accions dels proveïdors poden ser claus per a una empresa també. És important saber el
poder que tenen els proveïdors per a posar preus més alts o baixos i si respecten els acords. Per exemple,
si els teus proveïdors no et porten les comandes a temps, és possible que no pugues atendre els teus
clients.

Competidors: Ofereixen productes i serveis similars al mercat. (als mateixos clients). Moltes vegades els
competidors condicionen el comportament d'una empresa. Per a una empresa és clau conéixer el nombre
de competidors que té i la manera en la qual es comporten. Per exemple, recentment hem vist com
Vodafone ha arribat a oferir tot el futbol per 6 euros al mes, la qual cosa va condicionar als seus
competidors a haver de baixar el preu per a poder competir.

Intermediaris-distribuïdors. A vegades, les empreses depenen d'intermediaris per a fer arribar el

producte als clients. En alguns sectors aquests intermediaris tenen gran poder, la qual cosa influeix en els
ingressos que obtenen les empreses. Això succeeix en les empreses agrícoles, que poden rebre un preu
fins a deu vegades inferior al preu que després els seus productes són venuts en el mercat.

17
D'aquesta manera, veiem com l'entorn pot influir molt en la realitat de les empreses. No obstant això, les
empreses també tenen una influència en l'entorn en el qual viuen. Per això, és important que tinguen una
responsabilitat social.
9. LA RESPONSABILITAT SOCIAL DE L’EMPRESA
L’empresa s’ha convertit en una font de poder i d’influència sobre el medi en què actua, produint
de vegades efectes externs negatius sobre la societat (cost social negatiu).

Quan es produeixen efectes externs negatius, l’empresa està traslladant a la societat uns costos
que haurien de ser assumits per ella mateixa. Són els anomenats costos socials, provocats per
l’activitat de l’empresa però que són suportats per la societat en el seu conjunt.

Cost social negatiu: és aquell cost de l’empresa que té una repercussió negativa per a la
societat, per exemple els efectes mediambientals derivats de la fabricació d’aerosols. Aquests
costos són suportats directa o indirectament sense compensació per persones alienes a
l’empresa (la societat) com a conseqüència de la seua activitat. (el fum d’una xemeneia d’una
empresa que afecta les persones que viuen a prop, els residus que una empresa aboca al riu,
l’esgotament dels recursos naturals, etc.

La responsabilitat social de l’empresa (RSE) fa referència “al conjunt d’obligacions i compromisos

legals i ètics que l’empresa assumeix per a cuidar i millorar els impactes de les seues activitats
en els àmbits social, laboral i mediambiental”, amb l’objectiu de millorar la situació competitiva
i el valor afegit (crear valor)

La Responsabilitat social és una iniciativa empresarial de caràcter voluntari i que depén de cada
empresa i són activitats que sobrepassen el compliment de la legislació.

AMBITS DE LA RESPONSABILITAT SOCIAL

18
• Compromís amb la societat en general i amb la comunitat local en particular. Es
demana que les empreses es comprometen amb el desenvolupament econòmic,
social i cultural de la zona on actuen, mantenint i generant ocupació, evitant
l’acomiadament de treballadors o el trasllat de la companyia a altres països
(deslocalització). Més responsabilitats en els drets humans.
• Clima de confiança amb els treballadors. Els treballadors i sindicats plantegen una
gestió empresarial que genere un clima de cooperació, motivació i participació dels
treballadors en l’empresa i la millora de les condicions laborals: salaris, salut i
seguretat laboral, formació, promoció, etc.
• Credibilitat davant de clients i proveïdors. Les associacions de consumidors
exigeixen a les empreses major respecte als seus drets i major claredat i fiabilitat en
la informació que proporcionen sobre els productes que venen. Així mateix es
demana qualitat i preus raonables, garanties post venda, que s’atenguen les
reclamacions dels clients, etc.
• Respecte al medi ambient. S’exigeix a les empreses que utlitzen tècniques eficaces
per tractar les emissions i abocaments contaminants, la recuperació de materials, el
desenvolupament d’estratègies d’estalvi energètic, la creació de productes més
duradors, envasos ecològics

LA RESPONSABILITAT MEDIOAMBIENTAL

19
No tots els efectes que l’empresa genera en el seu entorn són desitjables. Les empreses generen
béns i serveis, ocupació, riquesa, etc. Però també consumeixen energia i recursos naturals
escassos a un ritme superior al que poden regenerar-se, i produeixen contaminació i residus a
nivells superiors als que la naturalesa pot assimilar.

L’actual preocupació social per aquests efectes no desitjats s’han traduït en una pressió cap a
les empreses per a que incorporen un comportament més responsable cap al seu entorn natural
i més compromés amb un desenvolupament sostenible.

Tot això s’ha traduït en canvis importants en l’entorn empresarial: l’aparició d’un consumidor
ecològicament més responsable, la promulgació d’una legislació mediambiental més exigent i la
conscienciació d’uns ciutadans que tenen en compte el comportament social i ecològic de
l’empresa.

Estratègia competitiva.

Davant d’aquests canvis de l’entorn, hi ha empreses que adopten una actitud passiva i que
consideren que la responsabilitat mediambiental fa perdre competitivitat via costos: canvis en
els equips productius, instal·lacions de sistemes anticontaminants, etc.

Tanmateix, des d’una actitud positiva i estratègica, el medi ambient es considera com una part
fonamental de l’entorn empresarial. És a dir, es considera que el seu efecte és similar al d’altres
factors que han canviat en el entorn (ex. la globalització econòmica, el desenvolupament de les
noves tecnologies i l’envelliment de la població).

L’estratègia empresarial, des d’aquest punt de vista, ha d’adaptar-se a aquests canvis, convertint
els riscos en oportunitats. D’aquesta manera, el factor mediambiental afectarà negativament a
les empreses que no reaccionen davant dels canvis i afectarà positivament a les empreses que
sàpiguen aprofitar-los com a font de nous avantatges competitius que poden ser utilitzades per
a diferenciar-se dels seus competidors.

De igual manera que la qualitat, la imatge de marca o els serveis postvenda són mitjans de
diferenciació, els atributs ecològics del producte o la imatge d’empresa responsable amb el medi
ambient també poden ser elements de diferenciació per a un segment creixent de consumidors
que prefereixen a igual preu-qualitat, una marca amb atributs ecològics i, fins i tot, pagar més
per ella. No obstant això, per a què l’estratègia funcione, ha de ser creïble, és a dir, els
consumidors han de percebre realment els esforços realitzats per l’empresa en matèria de
protecció mediambiental.

ÈTICA EMPRESARIAL

L’empresa ha d’aplicar l’ètica en totes les seues activitats: en la gestió, el servei que ofereix, la
qualitat dels seus productes, etc i sobretot la honradesa que ha de caracteritzar totes les seues
relacions internes i externes.

Aplicant l’ètica als negocis, podem obtenir beneficis com:

• Augment del prestigi (diferenciació de l’empresa i millora de la competitivitat)

• Fidelitat de clients i proveïdors (manteniment i increment de les vendes)

20
 • Millor motivació dels treballadors (increment de la productivitat)
• Possibilitat de rebre més suports financers
• Però com definim l’ètica empresarial?
Hi ha una sèrie de normes d’actuació basades en allò que es considera moralment correcte:

• Honradesa en les seues actuacions

• Compliment de les obligacions fiscals
• Compromisos amb els clients, proveïdors i treballadors
• Transparència informativa i comptable

21