Chris Sima

TROBADA INESPERADA

Es van apagar els llums en un viatge amb metro en el qual estava la Laura, una
noia d’una estatura de metre seixanta, cabells negres, més que la foscor de la
nit, de pell blanca com la neu i d’ulls també negres com olives.
Enmig de la foscor, un home gran d’uns seixanta anys que estava assegut al
seu costat, li va començar a parlar.

- Com et dius? – va preguntar l’home.

- Laura – va respondre ella una mica espantada i sorpresa.
- Abans t’he vist a la cafeteria del centre i t’he reconegut, no estava segur
si eres tu o estava somiant – l’home va parar per agafar aire i va
continuar parlant.
- No entenc res – va respondre ella francament sorpresa.
- No et veia des que eres un moc, sento la meva absència i el fet que has
hagut de créixer sense mi – digué ell.
- S’està equivocant, no el conec, és boig – sense veure on anava es va
aixecar per anar-se’n.
- No marxis, si us plau, no sóc boig, et conec, ets la meva filla – li va dir
mentre l’agafava per impedir que fugís.
- És impossible que sigui la teva filla, jo tinc un pare i una mare –
respongué ella, segura del que deia.
- La Maria, la teva mare, oi? – va preguntar amb fermesa.
- Com saps el seu nom? – va dir nerviosa.
- Laura, filla, sóc el teu pare – insistí ell.
- Si fos veritat ... Per què no has estat al meu costat tots aquests anys? –
preguntà la Laura desil·lusionada.
- Es complicat, filla. La teva mare i jo no pensàvem igual, l’amor es va
acabar i ja res no era igual – va intentar explicar el pare.
- I per això em vas abandonar? Aquesta és la teva explicació? Saps què?
Jo ja tinc una família, la meva família que m’estima i que no
m’abandonaria mai, i no permetré que un home que no conec se
Chris Sima

m’acosti i em digui que és el meu pare. El meu pare està a casa amb la
mare. Si penses que algun dia et perdonaré o t’estimaré com un pare de
veritat estàs molt equivocat – respongué ella furiosa.
- Laura, encara que no ho sembli entenc que ara estàs patint, però també
has de posar-te a la meva pell. Estic convençut que amb el temps em
sabràs perdonar i estimar com jo t’estimo a tu – va explicar ell.
- Dins del meu cor sento que ets el meu pare, és una connexió que no
sabria com explicar-la però encara així és difícil acceptar tot el que està
passant ara – digué la Laura.
- Saps, deixarem això en mans del destí, no ens donarem el telèfon ni cap
contacte, així si el destí vol, un dia ens tornarem a trobar – va acabar
dient ell.

- Ja han passat cinc mesos de quan vaig conèixer al meu pare, i no l’he
tornat a veure. Clarament no li he explicat res d’allò a la meva mare. A
més, jo sempre havia sentit que em faltava alguna cosa per ser feliç del
tot i ara crec que el que em faltava era el meu pare – pensava ella.

La Laura està a la cafeteria del centre, aquella on es pot dir que va començar
tota la història amb el seu pare.
Prenent-se un cafè, la noia veu a l’home a poca distància llegint un llibre.
S’aixeca i va directa a parlar-li.
- Hola! Te’n recordes de mi? – va dir ella feliç.

582 paraules.