Comunisme i qüestió nacional catalana

La postura del PCE, PSUC i PSAN (1970-1982)

Daniel Marcos España
Universitat Autònoma de Barcelona
 ÍNDEX

Introducció ............................................................................................................................................... 2
El PCE i la qüestió nacional ...................................................................................................................... 2
El PSUC: el partit nacional i de classe ........................................................................................................ 5
El PSAN i l’aposta pels ppcc ..................................................................................................................... 9
Conclusió............................................................................................................................................... 12
Bibliografia ............................................................................................................................................ 13

1
 INTRODUCCIÓ

Malgrat que un dels principis del comunisme tant en l’obra de K. Marx com, més explícitament,
en la de Lenin és el dret d’autodeterminació dels pobles i el de la seva lliure separació, la interpretació
per part del comunisme de l’Estat espanyol ha estat diversa des dels seus inicis.
La realitat de la construcció nacional espanyola al segle XIX es va caracteritzar per no aconseguir
construir un imaginari i sentiment comú com a altres països europeus, per la qual cosa el problema
nacional perifèric va haver de ser tractat des del moment de conformació del primer partit comunista
a Espanya, el PCE, el 1921.
La política de l’Internacional Comunista i del PCE fins inicis dels anys 30 és la de proclamació
teòrica però negació pràctica de l’autodeterminació de Catalunya. Amb aquesta aposta i després de
veure que el Partit Comunista de Catalunya no acabava de funcionar i que era el Bloc Obrer i Camperol
de J. Maurin, militant expulsat del PCE i la IC, qui tenia més èxit, sumat a l’arribada de la política del
Front Popular a partir de l’any 1935, el Partit Comunista s’acostarà més a polítiques nacionals.
A partir de l’any 1936, amb la creació del PSUC, la política comunista i nacional a Catalunya
agafarà una major concreció, tot i que l’arribada del franquisme i l’exili dels partits comunistes faran
que les seves propostes nacionals passin a un pla secundari davant la lluita antifranquista.
Amb l’arribada del tardofranquisme i la Transició, les respostes a la qüestió nacional catalana
dels partits comunistes es concretaran poc a poc. Primer dins de l’eixamplament de la lluita
antifranquista i després en el model de conformació de la nova proposta política per a l’Estat espanyol.
En les següents línies veurem que la postura ideològica i tàctico-estratègica del PCE i del PSUC, com
a màxims exponents del comunisme a Catalunya en aquest moment, tot i que va tenir línies comunes,
no va ser sempre coincident, i que dins del mateix context sorgiran ideologies alternatives que
aportaran noves propostes de resolució de la problemàtica com la que fa el PSAN amb la seva aposta
per superar els límits tradicionals del nacionalisme català i apostar per l’àmbit territorial dels Països
Catalans.

El PCE I LA QÜESTIÓ NACIONAL

Després de la Guerra civil, la retòrica espanyolista en defensa de la independència nacional de

la pàtria contra tota ingerència dels aliats franquistes seguiria molt present en tots els projectes
antifranquistes impulsats pel PCE, unes idees que es matisarien a finals dels anys 50 amb la
denominada Política de Reconciliació Nacional, amb la qual els espanyols que havien combatut a un
i un altre bàndol havien de superar les velles divisions i unir-se per recuperar les llibertats
democràtiques (Díaz Alonso, 2022, p.447). L’anàlisi que el PCE fa en aquests anys és doncs que la
dictadura era el gran obstacle per resoldre el denominat problema espanyol i afrontar de manera
democràtica els problemes socials i econòmics del país.
A meitats dels anys seixanta és quan ressorgiran les problemàtiques nacionals catalana, basca
i gallega, davant les quals la direcció del PCE buscarà la confluència per aprofitar la dissidència
antifranquista, oferint un projecte de democràcia i plurinacionalitat basat en la recuperació dels estatuts
d’autonomia dels anys trenta com a pas previ a la construcció d’una República federal que reconeixeria
el dret d’autodeterminació dels pobles. L’informe presentat per Dolores Ibárruri el 1970 i publicat el
1971 sota el títol España, Estado multinacional suposaria la culminació d’aquesta trajectòria
(Rodríguez-Flores, 2018, p. 28). En aquest informe es declara que els comunistes es pronuncien, sense

2
cap limitació i amb totes les seves conseqüències, del dret de les nacionalitats a l’autodeterminació.
Cal matisar que amb nacionalitats es referia únicament a Catalunya, Euskadi i Galícia. En aquest
informe, s’apunta que és la classe obrera la més interessada en la defensa del dret d’aquestes
nacionalitats a l’autodeterminació. Aquesta aposta leninista pel dret a l’autodeterminació, però, cal
emmarcar-la en el context de la dictadura franquista, pel que la concepció de l’alliberament nacional
era quelcom lligat, com veurem en el desenvolupament de la política del PCE durant aquests anys, a
la construcció d’una Espanya democràtica, mai es va pensar en cap altra cosa que no fos la unitat d’una
Espanya federal. De fet, aquest reconeixement sense cap limitació i amb totes les seves conseqüències,
seria matisat unes pàgines després, limitant a la utilitat que per a la classe obrera pogués tenir: Defensar
el dret de les nacionalitats a la lliure autodeterminació no suposa en absolut l’obligació a separar-se.
Els comunistes hem considerat sempre aquesta qüestió, com subordinada a la utilitat d’ella i en relació
als interessos de les forces fonamentals: la classe obrera, el camperolat i altres forces populars front
a les oligarquies financeres, monopolistes i latifundistes i els governs representatius d’aquestes.
(Ibárruri, 1971, p. 18-19). En congressos posteriors, com el VIII Congrés de l’any 72 es reafirmaria
aquesta idea, la qual s’esfondraria amb la negociació del pacte constitucional l’any 78.
Una de les clares apostes tàctiques vinculades a aquest posicionament es veia inserida dins de
la proposta que el PCE ja anuncia a la Conferència Mundial de Partits Comunistes de l’any 1969 a
Moscou, el denominat Pacte per la Llibertat , el qual es faria públic després del nomenament de Juan
Carlos de Borbón com a successor de Franco a títol de rei (Martín Ramos, 2021, p. 200). Aquesta
proposta apostaria per una convergència de totes les forces contràries a la dictadura i suposaria un dels
eixos fonamentals del programa comunista el 1970 (Molinero i Ysàs, 2021 p. 234). Dins d’aquesta
destacaria la voluntat del PCE d’integrar les reivindicacions nacionalistes en l’aliança antifranquista.
Tal i com declarava el mateix secretari general del partit, Santiago Carrillo, el Pacte havia de ser capaç
de lligar en el moment viu les reivindicacions nacionals, regionals, provincials, i locals, amb
l’alternativa democràtica global. (Carrillo, S., 1993, p. 623-624). Com veurem després, a Catalunya i
a la resta de territoris, els comunistes adaptaran la nova orientació del Pacte per la llibertat a les
particularitats polítiques dels seus respectius territoris, amb l’experiència destacada de la creació de
l’Assemblea de Catalunya el 1971, promoguda entre d’altres pel PSUC, com a expressió de la
mobilització social i la unitat de l’oposició que proposava el Pacte per la Llibertat. En aquest sentit,
l’informe del Comitè Central al VIII Congrés de 1972 destacava que Catalunya està avui en primera
línia del moviment per afirmar una alternativa democràtica a la dictadura, a més es reconeixia la
importància de la qüestió nacional i, al mateix temps, que les forces polítiques catalanes integraven la
seva resolució en una solució de conjunt per a l’Estat espanyol, privant a la dictadura de l’argument
del separatisme (Molinero i Ysàs, 2021 p. 245).
Tot i que l’Assemblea de Catalunya era ja una plasmació del Pacte, no va existir una plataforma
unitària a tot l’Estat que representés el projecte de ruptura democràtica del PCE fins la creació de la
Junta Democràtica d’Espanya l’estiu del 1974. Aquesta plataforma, per tal d’aconseguir un acord
ampli amb l’oposició moderada, es va mostrar extremadament prudent amb la qüestió nacional i entre
els seus 12 punts es va limitar a proposar el reconeixement sota la unitat de l’Estat espanyol, la
personalitat política dels pobles català, basc, gallec, i de les comunitats regionals, que ho decideixin
democràticament (Molinero i Ysàs, 2021, p. 247). Aquesta referència a la unitat de l’Estat espanyol
provocaria les crítiques dels partits nacionalistes i de l’esquerra radical, així com entre l’oposició
catalana, ja que l’Assemblea de Catalunya no havia estat ni convocada ni informada sobre la creació
de la Junta. Davant les crítiques, Santiago Carrillo es defensava dient que una cosa era el programa

3
dels comunistes i una altra el de la junta, que no és una aliança socialista revolucionària. Per a Carrillo,
el novè punt de la JDE reflectia exactament les reivindicacions actuals del moviment nacional català,
basc i gallec, que en aquest període es limita a reclamar l’Estatut d’autonomia abolit pel franquisme
i qualificava de gran victòria democràtica que les autonomies haguessin estat assumides per sectors
centralistes de la Junta (Díaz Alonso, 2019, p.288). Com assenyala Diaz Alonso, al llarg d’aquests
anys, les reivindicacions nacionals i regionals no farien desaparèixer un projecte nacional espanyol
propi per part del PCE, sinó que les reivindicacions autonomistes seguirien coexistint al si del partit
amb un discurs patriòtic espanyol propi, que s’indicia també en la necessitat de trobar fórmules
autonòmiques o federals que harmonitzessin la diversitat i la necessària unitat de les nacionalitat i
regions d’Espanya. Malgrat això, al Manifest-Programa del partit, aprovat el setembre de 1975, a més
de parlar d’un model de socialisme diferent del soviètic, a través d’un camí propi, d’una via nacional
i democràtica al socialisme (Molinero i Ysàs, 2021 p. 251), se seguia defensant un projecte republicà,
basat en la lliure unió de tots els pobles d’Espanya en una República federal que assegurés el
reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galicia i també de les situacions
específiques de Navarra, el País Valencià, Balears i Canàries. Per a la resta de territoris es defensava
una descentralització de l’Estat per concretar (Díaz Alonso, 2019, p. 295).
Després de la mort de Franco i el breu període de govern d’Arias Navarro, Adolfo Suárez, el
seu successor, es va comprometre a iniciar un procés de progressiva normalització democràtica, que
inclouria la possibilitat de portar a terme algun tipus de descentralització administrativa de l’estat i del
reconeixement de la diversitat dels pobles integrats en la unitat indissoluble d’Espanya (El País, 1976).
En aquest procés cap a la transició, és interessant veure la postura del PCE en les seves negociacions
per la seva legalització, on accepta donar suport a la monarquia i fer-se seva la bandera rojigualda.
Segons Andrade, la negociació, a més, va haver d’incloure un compromís per part de Carrillo de
contenir o dosificar la potència mobilitzadora del partit per afavorir el model de canvi reformista
(Andrade, J. 2021 p. 280). Aquesta aposta va suposar la renúncia per part del PCE a un imaginari
nacional propi. Tot i que des de finals dels anys 50 el partit havia modernitzat el seu discurs
espanyolista, l’apel·lació a algun tipus d’idea de país o a un cert discurs nacional-popular es veia
trastocada per l’acceptació de símbols nacionals estranys com la bandera i la monarquia 1. Amb aquesta
imposició del Govern, que acceptaria la direcció del partit, el PCE liquidava de l’imaginari col·lectiu
la possibilitat de mantenir un projecte nacional espanyol, republicà i federal alternatiu al nou projecte
naixent (Díaz Alonso, 2019, p. 312).
Un cop legalitzat el PCE i arribats a 1977, ja no només les esquerres defensaven als seus
programes de cara a les eleccions del 15 de juny la proposta autonomista, sinó que fins i tot la dreta
que aspirava a homologar-se amb Europa i ser reconeguda com a democràtica i civilitzada, assumia
l’existència d’un fet regional. Aquí, però, el debat no se situaria mai entre centralisme o
independentisme, sinó en torn a quin grau de descentralització de l’Estat i quin nivell d’autogovern.
Un cop passades les eleccions i davant els resultats decebedors, els comunistes tractarien de
generalitzar les fórmules de consens i l’anomenada política de concentració democràtica amb
l’elaboració dels estatuts d’autonomia. Aquesta aposta seria aprovada en una resolució del IX Congrés
de l’abril de 1978. Per al partit la dictadura no només no havia pogut eliminar les particularitats

1
El partido reconoce como símbolos que deben acompañar en los actos públicos del partido a todas las banderas de las
diversas nacionalidades y regiones, así como a la bandera del Estado como símbolo de unión de todos los pueblos de
España (IX Congresos del PCE, abril de 1978).

4
nacionals i regionals, sinó que han potenciat el desig d’afirmació d’autogovern, per la qual cosa
entenien que la generalització de les autonomies més enllà de Catalunya, Euskadi i Galícia havia de
ser la base més sòlida d’una autèntica comunitat espanyola, així com la millor resposta a les opcions
separatistes (Carrillo, 1993, p, 86).
Malgrat l’acceptació dels símbols nacionals del govern, la institucionalització de les
nacionalitats i regions, en consonància amb allò aprovat al IX Congrés, seria un dels punts més
controvertits de la futura constitució. Per a les esquerres i els nacionalistes, conservar una referència
explícita a les nacionalitats era vital per a possibilitar en el futur un desenvolupament federalitzant de
la Constitució. En aquest sentit, allò que va acabar a la redacció de la Carta Magna, segons el ponent
del PCE-PSUC Jordi Solé Tura, garantia el desenvolupament autèntiques autonomies, amb àmplies
competències. Tot i això, l’acceptació de la indissoluble unitat de la Nació espanyola, suposava
l’abandonament definitiu defensat pel partit fins aleshores.
Després de l’aprovació de la constitució, el PCE interioritzaria, cada cop més, la democràcia
no només com un mitjà, sinó com un fi en si mateix, cosa que portaria al redescobriment de les
potencialitats de les autonomies per democratitzar un Estat amb profundes arrels franquistes. En aquest
sentit, els comunistes dedicarien cada cop més atenció a allò que denominarien a partir d’ara problema
regional, i s’implicarien en l’impuls d’un nou regionalisme alternatiu que posaria l’accent en allò
social i no en allò identitari. Aquest procés, però, aniria de la mà d’una aposta pròpia de construcció
nacional en clau espanyola.
Després del cop d’Estat del 23 de Febrer de l’any 1981, el PCE donaria suport a la proposta
d’UCD harmonització autonòmica, que a la pràctica era un eufemisme per a limitar el
desenvolupament autonòmic. Poc després del cop, Carrillo afirmava que les autonomies han de
respectar la bandera nacional i matisava que els comunistes defensaven les autonomies però no el
desmembrament d’Espanya (El País, 1981).
Aquests darrers moviments serien criticats pels partits perifèrics, els quals acusarien al PCE de
centralista i d’abandonar la concepció plurinacional d’Espanya. És al voltant d’aquestes crítiques que
arribaran també les crisis tant de l’EPK com del PSUC, les quals anticiparan el desastre electoral de
les eleccions generals de 1982, un any que donarà pas a una rebaixa discursiva del PCE en matèria
nacional que serà molt similar a la que enarborarà el PSOE, la construcció d’un nou orgull patriòtic
poc conflictiu i moderat (Díaz Alonso, 2019, p. 377).

EL PSUC: EL PARTIT NACIONAL I DE CLASSE

Segons les línies ideològiques del PSUC, la resposta a la denominada qüestió nacional es
mantindria en la proposta d’una Catalunya autodeterminada que s’adheriria voluntàriament a una
Espanya republicana, respectuosa amb les singularitats nacionals i avançada socialment (i socialista a
mitjà termini), una proposta que, a nivell ideològic, no distava gaire de la proposada pel PCE fins al
moment. Aquest esquema es va anar repetint sempre als documents del PSUC des de 1936 (Pala, 2017,
p. 204) i, al igual que com hem vist amb la línia ideològica del PCE dels anys 60 i 70, aplicava les
consignes leninistes per afrontar el problema de les nacionalitats minoritàries.

5
 Segons Pala (2017) per analitzar la qüestió nacional al voltant del PSUC no només cal veure
com va tractar d’encaixar el problema a la nova construcció institucional, sinó que cal analitzar la
resposta organitzativa i social que van tractar de construir.
D’una banda, al llarg dels anys 50, dins del PSUC hi va haver el debat de canvi de nom a Partit
Comunista de Catalunya i d’unió amb el PCE. Finalment es va considerar que el seu nom i la seva
independència formal podrien ser un actiu a Catalunya i que facilitaria el treball unitari amb els partits
nacionalistes tal i com passarà al llarg dels anys 70. Així doncs, la relació que va construir amb el
PCE va ser prou àmplia i elàstica perquè es poguessin sentir acollits tant els obrers d’origen català
com els obrers immigrants més propers al PCE.
El segon punt que el PSUC tindria en compte a l’hora d’elaborar la seva proposta nacional és
el de la nova immigració. El partit va saber articular un discurs que li permetria ser l’organització més
influent entre la classe obrera a Catalunya. Per fer-ho es va basar, en primer lloc, en el concepte de
classe, més que no pas en el de nació; en segon lloc, va tractar d’integrar les cultures de la seva
militància immigrant amb la cultura catalana, exaltant un internacionalisme proletari basat en l’amistat
i la fraternitat entre nacions i no en un nacionalisme xovinista burgés (Díaz Alonso, 2019, p. 222).
D’altra banda, el fet de voler mantenir una bona convivència entre les dues comunitats va provocar
que el PSUC formulés una política lingüística ponderada pel que fa la comunicació entre els militants
i la seva premsa i documentació escrita, la qual es va caracteritzar, en opinió de Pala, per una situació
de bilingüisme, que no de diglòssia, en la qual es va naturalitzar l’ús tant del català com del castellà
(Pala, 2017, p.212). Aquesta tesi es veu reforçada per l’opinió de Díaz Alonso quan parla del PSUC a
la universitat, on seria el partit d’esquerres amb una militància molt més sensible a la problemàtica
nacional i a la defensa de l’ús del català (Díaz Alonso, 2019, p. 263). En aquest sentit, la debilitat del
nacionalisme d’esquerres a Catalunya aquests anys deixaria al PSUC un ampli marge de creixement
entre joves catalanistes d’esquerres que veien en aquest l’eina més útil per la lluita per la democràcia,
els progressos per a la classe obrera i la consecució de les llibertats nacionals.
Pel que fa l’autodefinició en la qüestió nacional, en aquests anys tracta de bastir una reflexió
més robusta. El PSUC, més enllà d’apostar com ja hem dit per l’autodeterminació dels pobles, en un
anàlisi més aterrat al seu context, mai no es va definir com a partit “catalanista” en els anys del
franquisme i no ho fa fins gairebé el final de la Transició. Per exemplificar-ho amb dades, en els vint-
i-vuit anys que van del gener de 1949 (any de l’expulsió de Comorera) al 5 de juny de 1977 (data de
les primeres eleccions polítiques democràtiques), el PSUC va esmentar les paraules “catalanista” i
“catalanisme” tan sols catorze vegades a Treball i aquestes dues paraules només les van citar en trenta-
un textos dels trenta-sis números de Nous Horitzons que el PSUC va editar en la clandestinitat de 1960
a 1976. I tant en els articles de Treball com en els textos de Nous Horitzons, les dues paraules es van
esmentar per indicar fenòmens del passat o altres moviments polítics del present (Pala, 2017, p. 215).
El PSUC es va autodefinir com a partit “patriòtic”, un adjectiu que interpel·lava la lluita per la
independència nacional (de tot l’Estat espanyol) i evocava el record de a Guerra Civil (una
consideració que ja hem vist que també feia el PCE), i “nacional”, amb el que tenien la voluntat de
reivindicar la llengua i la cultura catalana i el desig d’autogovern, el qual no s’ha de confondre amb la
independència de la resta de l’Estat espanyol. Sobre la qüestió de la sortida política al sentiment
nacional, fins els anys 70 seguiran oferint la resposta marxista-leninista, en què es subordinaria el
problema nacional a la transformació social, la qual seria la tesi central del document més important
que va elaborar el PSUC sobre la qüestió nacional, el llibre El problema nacional català, redactat per
Pere Ardiaca i publicat en dues parts el 1961 i 1966. Aquest marc conceptual, però, s’esgotaria un cop

6
s’engegués la política unitària el 1967 amb la formació de la Comissió Coordinadora de Forces
Polítiques de Catalunya, de la qual, al seu torn, naixeria l’Assemblea de Catalunya el 1971,
organitzacions sobre les quals vehicularia a partir d’aleshores els seus posicionaments sobre la qüestió
nacional. En aquest sentit i promogut per la política d’unitat que també esgrimia el PCE amb el Pacte
per la Llibertat, el partit deixaria de presentar-se com a l’única força política capaç de solucionar el
problema nacional per posicionar-se en una proposta que, l’any 1980, acabarà anomenant “catalanisme
popular” amb el qual es pretenia fer front al catalanisme dretà i conservador representat sobretot en
Convergència i Unió (Pala, 2017, p.220).
Aquest canvi tàctico-estratègic, més que ideològic, comença a aparèixer al si del PSUC el 1965
al seu II Congrés, amb l’informe presentat per Gregorio López Raimundo sota el títol “Catalunya i la
futura democràcia política i social dels pobles d’Espanya”. En aquest es va dedicar una atenció
preferent a l’activisme social, de manera que en aquell moment ja estava clarament assentada
l’estratègia de lluita contra la dictadura franquista centrada en la mobilització social, la qual, per
aconseguir els seus objectius, havia de ser el més àmplia possible (Molinero i Ysàs, 2021, p.215- 2016).
Així, el PSUC apostarà per ser un partit nacional i de classe i es visualitzarà tant per treballadors
immigrants a Catalunya com per a molts catalanistes d’esquerres, com l’eina més eficaç de lluita.
Aquesta política d’aliances es materialitzarà el 1969 amb la Comissió Coordinadora de Forces
Polítiques de Catalunya (CCFPC), amb presència d’ERC, UDC, MSC, FNC i també del PSUC, en torn
al programa de mínims proposat pels comunistes, on destacava el punt que deia “lluitar per les plenes
llibertats democràtiques en el conjunt d’Espanya i pel restabliment provisional de l’Estatut de 1932 a
Catalunya com a base de partida perquè el poble català pugui decidir lliurement el seu futur,
reivindicant també el dret que a l’autodeterminació tenen la resta dels pobles de l’Estat espanyol.
Aquest punt, però, seria més impulsat pels partits nacionalistes que no pas pel PSUC, que tot i que no
s’oposava al seu reconeixement, sabia que aquesta reivindicació podria generar problemes per arribar
a acords amb la resta de l’oposició democràtica. (Díaz Alonso, 2019, p. 229). Aquesta plataforma
donaria lloc el 1971 a l’Assemblea de Catalunya, un espai ampli antifranquista que va popularitzar el
lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” i a través de la qual s’ampliaria l’antifranquisme
català i es popularitzarien les reivindicacions catalanistes com a part essencial del programa
antifranquista, identificant la llengua catalana i els símbols que venien de la tradició nacionalista amb
les lluites per la democràcia i la justícia social. Així, es generalitzaria una idea de catalanitat inclusiva,
no etnicitat o culturalista, basada en la residència i en el treball, estenent la condició de catalans a tots
aquells que vivien i treballaven a Catalunya (Batista i Playá, 1991, p. 174). El punt clau de l’Assemblea
va ser la campanya de reclamació de l’Estatut de 1932, el qual, pels comunistes, havia de ser presentat
com el punt de convergència de tots els demòcrates catalans i el marc legal inicial per a l’exercici de
les llibertats democràtiques i nacionals del nostre poble. (Díaz Alonso, 2019, p. 273).
En arribar la mort de Franco el 1975, en ple esclat d’una conflictivitat social sense precedents
marcada per la negociació de convenis col·lectius a les empreses i el moviment polític ofensiu llençat
per l’oposició, el CCFPC es transformaria en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC), un
organisme impulsat per l’ala dretana de l’oposició catalana que tenia com a objectiu reforçar el
protagonisme del president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas com a contrapès a l’hegemonia
comunista de l’Assemblea per Catalunya. En aquesta s’integraran dos nous partit: Convergència
Democràtica de Catalunya de Jordi Pujol i l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias.
Davant d’aquests moviments, el Govern d’Arias Navarro, l’abril de 1976 proposaria una Comissió per
a l’Estudi d’un Règim Administratiu Especial per a Catalunya que buscaria dividir l’oposició catalana

7
atraient el catalanisme més pactista, mentre que al juny, Tarradellas llençarà la proposta de formar una
Assemblea Nacional presidida per ell que reunís l’Assemblea de Catalunya i el CFPC per tal de
negociar l’autonomia catalana al marge de l’oposició espanyola. En aquest context, el PSUC
denunciaria que aquesta posició aïllacionista amagava l’acceptació de la reforma i dels projectes
regionalitzats del Govern. Aquesta aposta per negociar conjuntament amb l’oposició d’altres parts de
l’Estat, quedaria tocada per les reticències de sectors centristes i liberals de l’oposició espanyola
d’assumir reivindicacions catalanes. Al mateix temps, l’hegemonia del PSUC dins d’AC també es
veuria perjudicada i, fins i tot, s’arribaria a discutir la catalanitat de l’organització per part dels partits
nacionalistes liberals i de centre esquerra, que acusarien els comunistes de sucursalisme respecte el
PCE (Díaz Alonso, 2019, p. 308).
A la Comissió dels Nou, una comissió negociadora de l’oposició per negociar amb el Govern
de Suárez els passos cap a la democràcia, convocada després del referèndum per la Llei de Reforma
Política de 1976, on no estaria representada l’esquerra radical ni tindria el suport de l’AC, es van portar
com a reivindicacions mínimes de cara a les eleccions generals, la legalització de tots els partits i
sindicats, l’amnistia total, la garantia d’un procés electoral net amb unes autoritat neutrals i, pel que fa
la qüestió territorial, el “reconeixement de la necessitat d’institucionalitzar políticament tots els països
i regions integrants de l’Estat Espanyol i que els òrgans de control dels processos electorals es
refereixin també a cadascun dels seus àmbits territorials”. En aquesta comissió, els comunistes
donarien suport, paradoxalment, a representants del nacionalisme moderat, a Catalunya, aquesta figura
seria Jordi Pujol, tot i que sempre van tenir el dubte que a la Comissió es defensés un nivell
d’autogovern de les nacionalitats menor del que a Catalunya es reivindicava (Molinero i Ysàs, 2014).
Després de la legalització del PCE i el PSUC, l’acceptació per part del primer dels símbols
nacionals del govern va provocar en el segon, un partit de fermes conviccions nacionals catalanes però
també identificat amb el republicanisme espanyol, una dolorosa amputació i serioses dificultats per
pensar en un model d’Espanya i Catalunya en termes d’alteritat i no de contraposició, com finalment
va succeir després del 1980, quan les relacions entre l’Estat i la nova Generalitat van començar a basar-
se en la confrontació entre dos nacionalismes, el central i el perifèric (Pala, 2008, p. 205).
De cara a les eleccions del 15 de juny del 77, el PSUC proposaria per al senat una candidatura
conjunta de totes les forces democràtiques que recollís l’esperit unitari de l’AC, Entesa pels Catalans.
La negativa de CDC i UDC a participar-hi reforçaria davant l’opinió pública la imatge d’unes esquerres
catalanes molt més compromeses amb l’autonomia que el nacionalisme liberal. A això s’afegiria que
serà en aquests moments quan diversos textos marxistes sobre la qüestió nacional seran reeditats,
llegits i actualitzats per historiadors com Borja de Riquer, militant del PSUC, qui al seu estudi sobre
la Lliga Regionalista conclou la impossibilitat de la burgesia catalana de fer una política nacionalista
conseqüent en no poder deslligar-se de la política de classe dominant de l’Estat, una idea que donaria
ales a la proposta ideològica i tàctico-estratègica del PSUC.
En aquestes eleccions va ser precisament a Catalunya on els comunistes van obtenir millors
resultats. Aquests no es van obtenir només gràcies al discurs sinó a una pràctica política constant i
realment innovadora, en la qual es va posar en marxa la construcció d’una mena de contrasocietat,
integrada per CCOO, associacions de veïns, sindicats d’estudiants, cineclubs, campaments juvenils,
revistes o diaris, on la gent podia identidicar-se amb el discurs i el programa nacional del PSUC. A
més, aquesta contrasocietat funcionava en certa manera com una anticipació a petita escala del país
que volien construir i, sobretot, com un espai per a la integració dels treballadors procedents de la
integració (Andrade ,J. , 2021 p. 284). Davant els resultats electorals i la temptativa del Govern a

8
restaurar una Generalitat amb poques competències, l’Assemblea de Parlamentaris catalans cridaria a
la celebració d’una Diada de l’11 de setembre de 1977 per la plena recuperació de l’autonomia
catalana. La mobilització serà un èxit que arribarà a replegar més d’un milió de persones. La resposta
del govern seria accelerar el retorn de Tarradellas.
Per als dirigents del PSUC el paper de la mobilització social en aquest període havia de consistir
en donar suport al representants institucionals. En aquest marc, el PSUC donaria suport a la liquidació
de l’AC, la qual només va ser defensada ara per partits extraparlamentaris i alguns independents.
Davant l’èxit de l’aposta del PSUC, no només a les eleccions però evident en aquestes, molt
per sobre del del PCE a altres llocs d’Espanya, va anar creixent una influència d’aquest en les apostes
de molts partits regionals. El cas del PCE valencià és interessant pels lligams culturals dels dos
territoris. Els comunistes valencians aniran assumint un progressiu contingut autonomista que conduirà
a la formació, el desembre de 1976, del Partit Comunista del País Valencià, plenament coherent amb
la nostra defensa de la lliure unió, en peu d’igualtat de tots els pobles d’Espanya, com a forma superior
d’unitat enfront del centralisme burocràtic, aquestes declaracions, tot i que denoten l’existència d’una
qüestió regional, no pretenen equiparar el País Valencià amb Catalunya. Així mateix, tant el PCE com
el PCPV es mostraran sempre reticents a l’hora de definir el País Valencià com una unitat nacional i
molt menys abraçar el concepte de Països Catalans que des dels anys 60 les tesis fusterianes i el PSAN
havien posat sobre la taula (Díaz Alonso, 2019, p. 297).
Aquesta aposta per la psuquització a Euskadi, Galícia i el País Valencià i el posicionament en
torn al problema nacional es convertiria en la punta de l’iceberg d’un debat més profund sobre la
política d’aliances i el futur del projecte comunista a finals dels anys 70 i inicis dels 80. Aquests debats
s’agreujarien, com ja hem explicat anteriorment amb l’aprovació de la Constitució del 78, la qual, al
igual que l’Estatut d’Autonomia, va ser recolzada i promoguda pel PSUC, tot i que no va estar exempta
de crítiques internes.
En aquest context, la frustració produïda per la progressiva desaparició de la il·lusió d’una
Catalunya roja que es podia desprendre de les eleccions del 15J i de les municipals de 1979 provocaria
un replegament del PSUC sobre si mateix i l’inici d’una ràpida espiral autodestructiva que el portaria
al traumàtic trencament dels comunistes catalans, els quals adoptarien una línia més rupturista en
matèria nacional a la conservadora adoptada pel PSUC, i a la patacada electoral de 1982 (Cebrian,
2017, p. 255).

EL PSAN I L’APOSTA PELS PPCC

El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) és el fundador ideològic de l’esquerra

d’alliberament nacional, la qual defensa el binomi entre alliberament nacional i lluita de classes. El
seu objectiu ideològic és clar: la consecució de l’Estat Socialista dels Països Catalans.
Com hem vist fins ara, tot i que al llarg del període del tardofranquisme i la transició hi ha
referències a l’autodeterminació dels pobles, en alguns casos en plataformes unitàries i sovint a
instàncies del PSAN (Buch, 2012, p. 103), les posicions independentistes van ser sempre minoritàries
en el si de l’antifranquisme català. És en aquest context polític on el PSAN promou també la seva
aposta pels Països Catalans, la qual no només defensarà en l’àmbit ideològic sinó també en
l’organitzatiu: entre 1976 i 1980, el 40% de la militància del PSAN és al País Valencià i les Assembles
de Representants i del Comitè Central se celebren a Vinaròs, a mig camí entre Barcelona i València.

9
 Així doncs, el plantejament del PSAN gira entorn a què la independència ha de ser liderada per
les classes populars, ja que els interessos de la burgesia autòctona els porten a defensar l’status quo. A
la pràctica, el que proposa el PSAN és que la defensa de les classes treballadores porta a defensar les
reivindicacions nacionals i que la defensa de la nació catalana porta a defensar les classes treballadores
(Buch, 2012, p. 113).
L’origen d’aquest partit el trobem en el FNC, de caràcter catalanista, on la influència del PSUC
i altres moviments marxistes barrejats amb les tesis d’alliberament nacional anticolonialistes de
l’esquerra europea faran que part de la base més jove del partit acabi adoptant la idea que la revolució
social ha d’anar lligada de manera indissoluble amb l’alliberament de classe i que aquesta s’ha de
portar a terme en el marc nacional dels PPCC (Díaz Alonso, 2019, p. 245). Aquest grup de base, una
vuitantena de militants aproximadament, funden el PSAN l’any 1968 i començaran a organitzar-se
fonamentalment a Barcelona i a comarques properes.
Durant els primers anys el PSAN creixerà de manera lenta però constant i mostrarà una gran
dificultat per introduir-se en el món obrer, on la proposta nacional del PSUC resulta triomfant. La
majoria de les noves incorporacions provenen de la universitat i el món de l’ensenyament. Aquesta
poca incidència en el món social serà la que provoqui les primeres confrontacions internes.
Si hem de destacar un fet de la participació política del PSAN dels primers anys és el seu
compromís amb el moviment antifranquista català, i en particular la seva implicació a l’Assemblea de
Catalunya, on tractarà d’incloure sense èxit els Països Catalans com a marc territorial de reivindicació
pel que feia la qüestió nacional. Tot i així, sí serà un dels integrants que pressionaran, tot i els dubtes
del PSUC, per incloure el concepte d’autodeterminació com a punt programàtic. La idea pancatalanista
de PPCC que presenta el PSAN l’any 71 a l’AC havia pres força en sectors independentistes després
de la publicació el 1962 de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster i va créixer al voltant de la
revitalització de la producció en català al País Valencià i, en menor mesura, a les Illes. En contrast amb
aquesta idea, el PSUC, tot i que acceptava que existia una comunitat lingüística i cultural entre els
diferents territoris de llengua catalana, creia que això no significava que fos necessària una tradició
política tal i com reclamava el PSAN. Aquesta qüestió va fer que inicialment aquest es retirés de la
comissió preparatòria, tot i que finalment es reenganxaria. (Díaz Alonso, 2019, p. 274)
Dins de l’estratègia per construir la seva proposta nacional, el PSAN també participaria en
accions en clau catalanista per les quals s’aprofitaven dates emblemàtiques com l’11 de setembre, el
14 d’abril o el dia de Sant Jordi i implantaven d’altres com el 15 d’octubre, aniversari de l’afusellament
del president Companys. A part d’aquestes accions, durant els primers anys de vida, el PSAN també
participarà de la lluita antirepressiva, sobretot contra aquella repressió duta a terme contra els
independentistes bascos, la qual va tenir el seu punt àlgid durant el Procés de Burgos, però que va ser
bastant regular al llarg dels anys setanta (Buch, 2012, p. 23).
La participació a l’AC i l’acceptació d’una rebaixa del discurs acabarà portant a l’escissió el
1974 amb la creació del PSAN-Provisional, qui va acusar la direcció del PSAN de fer seguidisme del
PSUC a més de fer una crítica a l’extracció petitburgesa dels militants del partit, a la qual acusaven de
ser la responsable de la manca de compromís respecte les masses. Un altre punt de fricció va ser el
paper de la lluita armada, que, tot i que el sector crític tampoc era partidari, creia que calia més
solidaritat amb aquells que patien repressió per practicar-la.
Les restes del PSAN continuen endavant sota el lideratge de Joan Armet i en poc més d’un any
multipliquen la militància per tres i la formació s’estabilitzarà en diverses comarques. Cal dir que en
el moment de l’escissió les dues formacions es quedaran aproximadament amb una vintena de militants

10
cadascuna ( Buch, 2012, p. 18). El mateix 1974 destaca la creació de la primera cèl·lula del PSAN al
País Valencià, resultat del creixement del moviment cultural i democràtic en defensa de la llengua i la
identitat nacional valenciana, la qual seria acompanyada per la creació d’altres projectes a principis
dels setanta que apostarien per construir un pol socialista valencianista de caràcter marxista i
federalista. (Díaz Alonso, 2019, p. 296). La creació d’aquesta cèl·lula representa un fet de gran
importància, ja que per primera vegada un partit nacionalista català surt dels límits del Principat i es
posa en pràctica la teoria de l’àmbit nacional dels Països Catalans. En poc temps el PSAN creixerà a
diverses comarques valencianes i, el 1976, el partit també aconseguirà presència a Mallorca, tot i que
només durarà un any (Buch, 2012, p. 18).
El 1975 el PSAN també participarà de la fundació del Consell de Forces Polítiques de
Catalunya (CFPC), que tot i estar promogut per Jordi Pujol en contra de l’hegemonia del PSUC a
l’Assemblea de Catalunya, significarà per al PSAN sortir a la llum en l’època de la clandestinitat.
D’altra banda, seguint amb la seva aposta decidida pels PPCC, el PSAN també participarà activament
en plataformes unitàries a les Illes, amb l’Assemblea Democràtica de Mallorca, i al País Valencià amb
el Consell Democràtic del País Valencià, on es pot veure la influència del PSAN i el nacionalisme en
el punt 4 del seu programa al voltant de la llengua, on reivindica l’oficialitat de les llengües catalana,
de la qual el valencià és una variant, i la castellana. i el punt 5 amb la reivindicació de l’establiment
d’un Estatut Provisional d’Autonomia amb els necessaris organisme d’autogovern com a requisit per
al lliure exercici del dret d’autodeterminació. El PSAN seguirà participant d’aquestes plataformes i
les seves hereves i tractant d’incloure la seva reivindicació nacional fins la desaparició de la majoria
d’elles després de les eleccions generals de 1977 ( Buch, 2012, p.28).
Si en alguna cosa va destacar el PSAN en aquests anys va ser en la importància del seu Front
Cultural, on la presència de joves intel·lectuals com ara Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Isabel
Clara Simó o Quim Monzó van convertir-lo gairebé en el partit hegemònic en els ambients de joves
escriptors de llengua catalana. Aquesta activitat cultural ajudarà a difondre la defensa del marc
nacional dels Països Catalans.
A les eleccions del 15 de juny del 1977 el PSAN, al qual s’havia negat la legalització, va donar
suport a Lluis Maria Xirinacs, declarat independentista, per al senat, mentre que al Congrés recomanà
de sotamà el vot per a Esquerra de Catalunya (coalició dels també il·legals ERC i PTS) i la Candidatura
d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS). El PSAN recomanà també el vot per a coalicions d’esquerra
radical al País Valencià i les Illes.
Passades les eleccions i l’estiu del 1977, l’independentisme i els sectors catalanistes, amb
participació explícita del PSAN promouran la manifestació “del milió” de l’11 de setembre. El PSAN
i altres tretze organitzacions independentistes més, convoquen al matí un acte polític al Fossar de les
Moreres, el qual es considerarà, amb més de 30.000 persones, un èxit d’assistència. En aquest acte
s’evidencia l’existència d’un espai anomenat Esquerra d’Alliberament Nacional, el qual, però, tindrà
una concreció organitzativa molt difícil (Buch, 2012, p. 38).
A finals dels anys 70 el PSAN es veurà llastrat per la seva poca participació institucional. Serà
profundament crític amb l’aprovació de la Constitució, a la qual criticava, en especial referència a la
participació del PSUC en aquesta, la poca prioritat que s’havia donat al reconeixement del dret a
l’autodeterminació o als Països Catalans, un projecte bloquejat per l'article 138 del projecte
constitucional, relatiu a la prohibició de federar comunitats autònomes. (Díaz Alonso, 2019, p. 343-
344). Tot i la campanya “Votem NO a la Constitució” i les crítiques de molts altres partits d’esquerra
radical, els PPCC seran una de les zones de l’Estat més favorables a la Constitució.

11
 Pel que fa l’altra gran proposta referent a la qüestió nacional, el referèndum de l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya convocat el 25 d’octubre de 1979, va ser per al PSAN una aposta allunyada
de la seva reivindicació d’un Estatut Nacional d’Autonomia per a cada país català com a pas previ cap
als Països Catalans independents i socialistes (Buch, 2012, p. 44). Es farà campanya abstencionista
amb l’eslògan “No voteu l’estatut sucursalista”, tot i que, de nou, el resultats del referèndum van ser
favorables a l’aprovació de l’Estatut.
Tot i que a les eleccions municipals aconsegueix una minsa representació, amb 18 regidors a
Catalunya i 14 al País Valencià, aquestes i les segones eleccions legislatives comporten que el PSAN
sigui a la pràctica esborrat de l’arena política, la qual cosa portarà també a una tercera escissió el 1980
que deixarà el PSAN pràcticament fora de joc.

CONCLUSIÓ

Si per una banda hem vist que els posicionaments teòrics de PCE i PSUC a l’època del
tardofranquisme i la transició són similars, és evident que l’arrelada pràctica política del partit
comunista català al territori va fer que la seva sensibilitat cap a la qüestió nacional estigués molt més
definida que la del partit d’àmbit estatal. A la pràctica, el PSUC va portar a terme una política de
construcció nacional que integrava tant a catalans d’origen com a treballadors immigrants, els quals
van veure en aquesta mena de contrasocietat de la qual ens parlava Díaz Alonso, una imatge del
projecte de país que tractava de construir el partit. Aquesta aposta nacional, però, no va anar mai en la
línia de la independència política de Catalunya, i molt menys de la resta de regions de parla catalana,
de la resta d’Espanya, i, com a molt va formular una retòrica abstracta del concepte d’autodeterminació
amb el projecte de fons d’una República Federal. En contrast a això, el PCE, tot i que sobre el paper
tenia la mateixa aposta, la realitat va mostrar que va acabar apostant per comprar el relat de la
construcció nacional espanyola amb una certa regionalització dels territoris. L’arribada de la
democràcia va anar acompanyada de la renúncia al projecte de construcció plurinacional que fins
aleshores havia proclamat per a l’Estat espanyol, una renúncia que li va valer fortes crítiques del PSUC
malgrat que aquest va acabar participant de la mateixa aposta amb les campanyes a favor de la
Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Com a aposta trencadora amb la concepció de l’autodeterminació lligada a la proposta federal,
ens trobem l’aparició d’un altre partit comunista a finals dels 60 i que tindrà un paper minoritari però
de radicalització del discurs nacional des de posicions comunistes. El PSAN va apostar tant en el seu
discurs com en la seva pràctica no només per l’autodeterminació, sinó per la separació efectiva amb la
resta de l’Estat espanyol. Com a novetat, a més, promulgava que l’àmbit territorial d’aquesta nació
catalana no només havia de ser el Principat de Catalunya sinó la totalitat dels territoris de parla i cultura
catalana: Els Països Catalans. Malgrat que les seves tesis no van ser acceptades per la resta del
comunisme ni per la gran majoria de l’espai nacionalista, va ajudar a difondre un discurs fins aleshores
mai posat en pràctica a l’espai nacional català, el de la indestriabilitat dels eixos social i nacional.

12
 BIBLIOGRAFIA

LLIBRES

- Andrade, J. (2021). El PCE en (la) transición (1975-1982) Erice, F. (2021). Un siglo de comunismo
en España I: historia de una lucha. (pp.269-340). Akal.

- Batista, A. i Playá J. (1991) La gran conspiración:crónica de l’Assemblea de Catalunya. Empúries

- Buch, R. (2012). L’herència del PSAN. Les aportacions humanes i ideològiques del Partit Socialista
d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (1968-1980) al sistema polític actual. Editorial Base.

- Díaz, D. (2019). Disputar las banderas. Los comunistas, España y las cuestiones nacionales (1921-
1982). Ediciones Trea

- Carrillo, S. (1993). Memorias. Planeta.

- Cebrian, C. Estimat PSUC. Socialisme en llibertat. a Puigsech Farràs, J. i Pala, G. Les mans del
PSUC: Militància.- (Documents del Memorial Democràtic; 7) (pp.202-223). Memorial democràtic

- Díaz Alonso, D. (2022) Refundar una patria difícil. El PCE, España y las cuestiones nacionales: de
la unión de repúblicas socialistas ibéricas a la República Federal Plurinacional y Solidaria. En Erice,
F. (Ed.). Un siglo de comunismo en España II: Presencia social y experiencias militantes (pp.440-
468). Akal.

- Ibarruri, D.(1971). España, Estado Multinacional, Ed. Sociales

- Jordà, M. (2000). Les idees d’emancipació nacional dels partits marxistes catalans (2924-1979).
SIM.

- Martín Ramos, J.L. (2021). Historia del PCE. Catarata.

- Milian Nebot, X. (2022). 100 anys de marxisme i qüestió nacional als Països Catalans (1910-2010).
Vol II. Tigre de Paper.

- Molinero, C. i Ysàs, P (2010). Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981).
L’avenç.

- Molinero, C. i Ysàs, P. (2014). La cuestión catalana: Catalunya en la transición española. Crítica.

- Molinero, C i Ysàs, P. (2021). Antifranquismo, semocracia y Socialismo (1956-1975) Erice, F.

(2021). Un siglo de comunismo en España I: historia de una lucha. (pp.213-268) Akal.

13
- Pala, G. (2008). El PSUC hacia dentro. La estructura del partido, los militantes y el significado de la
política (1970-1980). En Giaime Pala (coord.). El PSU de Catalunya. 70 anys de lluita pel socialisme.
Materials per a la història. (pp.183-206). Intervención cultural.

- Pala, G. (2011). PSUC. L’antifranquisme i la política d’aliances a Catalunya (1956-1977). Editorial

Base.

- Pala, G. (2017). El PSUC davant la qüestió nacional (1949-1080) a Puigsech Farràs, J. i Pala, G. Les
mans del PSUC: Militància.- (Documents del Memorial Democràtic; 7) (pp.202-223). Memorial
democràtic

- Rodríguez-Flores, V. (2018). Fer país. Comunismo valenciano y problema nacional (1970-1982).

Institució Alfons el Magnànim. Centre valencià d’estudis d’investigació.

PREMSA

- El País (1976) "El Gobierno expresa claramente su convicción de que la soberanía reside en el
pueblo"
https://elpais.com/diario/1976/07/17/ultima/206402401_850215.html

- El País (1981) Carrillo: "Los que caen bajo las balas del terrorismo deben sentir la solidaridad
popular"
https://elpais.com/diario/1981/03/06/espana/352681211_850215.html

14