https://www.ara.cat/cultura/arquitectura/10-icones-brutalisme-catalana_1_4541114.

html

10 icones del brutalisme a la

catalana
BarcelonaEl tercer quart del segle XX va ser un dels moments en què Barcelona
es va transformar més intensament, amb el desarrollismo de l'alcalde Josep Maria
Porcioles a la mateixa ciutat o els diferents plans metropolitans, des del Pla
Comarcal del 1953 ns al Pla General Metropolità del 1976. Les obres més
representatives d'aquell moment, algunes d'estil brutalista i unes altres amb
etiquetes com la de realista, apareixen recollides al llibre Barcelona brutalista y
tardomoderna. La construcción de un paisaje a escala metropolitana (1953-1976)
(Ajuntament de Barcelona i editorial Àmbit), del professor del departament de
geogra a de la UAB Paolo Sustersic.

La revisió d'aquest període recorda la qüestió de la futura catalogació d'alguns

dels edi cis més destacats. Pel que fa a l'Ajuntament de Barcelona, treballa en
l'actualització del seu catàleg: fonts municipals a rmen que "estan a punt de
tancar l’Inventari d'Arquitectura Moderna i Contemporània, que inclourà
alguns d’aquests elements i permetrà disposar de tota la informació referent a
cadascun d’ells i fer-la accessible a tothom". També diuen que "la voluntat és que
tota actuació que es vulgui fer en els elements inventariats es valori en el marc de
la comissió d’arquitectura municipal". I ns i tot, segons les mateixes fonts, "en el
marc de la mesura de govern Barcelona, Ciutat Patrimoni, s’està valorant la
inclusió d’alguns dels elements al catàleg de protecció patrimonial de la ciutat".
Pel que fa a la Generalitat, molts dels edi cis del llibre estan inclosos al
catàleg Anàlisi i valoració del patrimoni i arquitectònic dels segles XIX i XX a
Catalunya per estudiar-ne el grau de protecció.

Aquesta església, obra de l'arquitecte austríac Robert Kramreiter, destaca per la

potència expressiva de les seves formes orgàniques i al mateix temps per la
riquesa dels matisos i de la llum de l'interior, accentuada pels vitralls, obra de
l'artista Llucià Navarro. També pel campanar, on criden l'atenció les mènsules
que sostenen les campanes, que semblen potes d'insectes, i una escalinata que
permet accedir directament al cor. L'església de Santa Maria de Sales va ser un
dels últims projectes de Kramreiter, que va viure a Espanya als anys 40 i va fer
altres obres com l'Institut Alemany de Cultura de Madrid i la fàbrica Siemens de
Cornellà. Originàriament, aquesta església s'havia de construir a la platja de
Tossa de Mar. Robert Kramreiter, que havia treballat com a obrer i fuster al
començament de la seva trajectòria, va morir abans del nal de les obres,
acabades per l'aleshores arquitecte municipal de Viladecans, Pere Marieges
Carbó.

El projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) s'emmarca en una

idea molt ambiciosa del que havia de ser l'àrea metropolitana de Barcelona i que
es va fer realitat puntualment. Un dels trets distintius és que el centre d'aquesta
àrea metropolitana s'hauria desplaçat cap al Vallès. "Aquella àrea metropolitana
es plantejava per a sis milions de persones l'any 2000, una perspectiva de
creixement molt superior a la que es va produir", explica Sustersic. La UAB és
fruit d'un concurs que van guanyar Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez
Dávila i Javier Subias Fages, amb una proposta que inclou quatre grans
"estructures pont" dedicades a les humanitats, les ciències i probablement les
ciències aplicades. Al centre hi havia d'haver un "pati acadèmic" amb edi cis
representatius com el rectorat, la biblioteca i sales d'actes. Els autors del projecte
van participar com a assessors en la construcció de la primera fase del campus,
que es va fer en només onze mesos gràcies a l'ús generalitzat d'elements
prefabricats. Aquesta part va incloure la biblioteca central, que ara és el rectorat,
la Plaça Cívica i els conjunts de ciències i lletres. Més endavant, el campus va
continuar creixent amb uns plantejaments que no van ser els d'aquests
arquitectes.

La central elèctrica de Sant Adrià de Besòs es va convertir en una icona perquè la

gran nau de turbines de 175x35 metres i les xemeneies, que havien d'arribar als
200 metres d'altura per complir la normativa, es van construir amb formigó
armat en una solució única a l'Estat. La central va sorgir de la necessitat creixent
d'energia a nals dels anys 60 i Fecsa va decidir construir un nou equipament als
terrenys de l'antiga central de les 4 Xemeneies. Com que hi havia molt poc espai,
les xemeneies d'evacuació del fum de combustió es van construir damunt les
calderes, que estaven penjades d'unes bigues a 90 metres d'altura. L'activitat de
la central va cessar de nitivament el 2011. De la central, només en queden les
estructures de les tres torres de les calderes amb les xemeneies i la de la nau de
turbines. Actualment, la Generalitat, els ajuntaments de Sant Adrià de Besòs i de
Badalona i el Consorci del Besòs treballen en un pla director per a la zona que
inclou un nou barri de més de 1.700 pisos, un gran parc i un hub audiovisual .

Els autors dels menjadors de la Seat, els arquitectes César Ortiz-Echagüe (el ll
del president de l'empresa), Manuel Barbero Rebolledo i Rafael de la Joya-
Castro (que era cunyat d'Ortiz), con aven en "la promesa de la regeneració que
la natura i l'arquitectura ofereixen a l'individu", com recorda Sustersic. Per això
van concebre un edi ci que té la forma d'una pinta i van enjardinar els espais
que queden entre els diferents cossos. L'edi ci és també una lliçó d'austeritat i de
talent per poder construir en un solar que no admetia càrregues gaire pesants i
que, a més, abaratia costos. "Hem resolt l'edi ci gairebé únicament amb tres
materials: alumini, vidre i totxo", van escriure els arquitectes a la memòria.
L'alumini el veien com a "lleugeresa i actualitat" i el totxo com "el tancament i la
tradició". El vidre el van fer servir per unir-los. Un any després d'acabar les obres,
els menjadors van ser reconeguts internacionalment per l'ús de l'alumini: al jurat
hi havia Mies van der Rohe.

Els anys 60 i 70 van ser un dels moments més prolí cs de l'arquitecte Oriol
Bohigas i els seus socis Josep Martorell i David Mackay (MBM). "Oriol Bohigas
va parlar de realisme per de nir la particularitat del grup d'arquitectes que
gravitaven al voltant seu", diu Sustersic: "Aquest realisme té molt a veure amb el
discurs realista que es desenvolupa a Europa en aquesta època i del qual el
realisme és un vessant". Entre les seves obres més emblemàtiques d'aquell
moment hi ha la Casa de la Meridiana, que s'emmarca en el procés de
prolongació de l'avinguda Meridiana i la seva "consolidació com un dels eixos
principals d'accés a la ciutat". Consisteix en dos blocs paral·lels entre els quals hi
ha les escales i els ascensors i uns patis als quals donen, a cada pis, un dormitori i
el safareig. Donen a la façana dos dormitoris i la sala. I en aquesta façana, els
nestrals hexagonals volen ser un homenatge al Modernisme.

Aquest conjunt residencial és considerat una excepció en el teixit urbà de

Badalona perquè és una illa oberta amb nou edi cis d'entre tres i quinze pisos.
El va promoure La Caixa i el va encarregar a tres arquitectes que no compartien
estudi: Francisco Juan Barba Corsini, Margarita Brender Rubira –la primera
arquitecta titulada de l'Etsab– i Juan Antonio Padrós Galera. Els edi cis més alts
i la zona comercial donen a la carretera, mentre que els més baixos estan més en
contacte amb els edi cis més pròxims, de dimensions més semblants. En els dos
casos, com diu Sustersic, els arquitectes van voler re ectir "la complexitat
espacial d'un poble" i ells mateixos van a rmar que el punt de partida del
projecte era "la vida en comú", amb l'objectiu de crear "un ambient adequat" que
in uís favorablement en les emocions dels habitants, sobretot els més joves.

"En comparació amb altres contextos com el francès, aquí els polígons han
funcionat relativament bé", diu Sustersic. El de Montbau es manté com un dels
més emblemàtics. N'hi ha més exemples, com el del sud-oest del Besòs –afectat
per episodis de degradació com el de l'Edi ci Venus–, la Pau, Ciutat Meridiana,
Ciutat Badia i el polígon de Canyelles. "El disseny dels polígons és molt peculiar
perquè s'apel·la molt a la idea dels blocs, generalment blocs oberts, i s'hi
apliquen criteris higienistes que venien del moviment modern, encara que fos
d'una manera esquemàtica, perquè s'havia d'aconseguir una determinada
densitat", explica l'autor. Tot això es va concretar a Montbau en una esplanada
delimitada per dos grans blocs i més endavant en una segona fase amb uns blocs
amb forma de L amb unes petites places. La construcció va culminar amb una
tercera fase amb les conegudes "casetes blanques". Malgrat tot, els polígons van
ser en molts casos llocs de lluita veïnal perquè es van construir els habitatges,
però els equipaments van arribar tard, i més endavant van requerir moltes
inversions per rehabilitar-los.

Aquest insòlit edi ci d'apartaments es remunta a l'etapa més utòpica del Taller

d'Arquitectura de Ricardo Bo ll, durant la qual van fer una altra de les seves
obres més icòniques, el Walden 7. En lloc d'un bloc residencial convencional,
Bo ll i els seus col·legues van plantejar l'edi ci del Castell de Kafka com "un joc
combinatori" basat en unes regles que marquen la disposició dels apartaments.
El Castell de Kafka està compost per 90 "cèl·lules residencials" amb forma de cub
organitzades en espiral al voltant de les caixes de les escales i es caracteritza per
com els arquitectes van jugar amb la repetició dels cubs i amb la variació
d'alguns elements, com les motllures i uns desaigües de formigó. L'edi ci es
manté en bon estat, però la substitució dels colors inicials, blau fosc i blau cel, li
ha restat una part de la "càrrega de provocació".

"La ciutat que es volia construir als anys 60 s'oposava en molts casos a la que
existia", diu l'autor. Un dels edi cis més impactants en el seu entorn és la Torre
Colom, de l'estudi AGR, un altre dels més representatius d'aquell moment,
format per Josep Ribas González, Josep Anglada Roselló i Daniel Gelabert
Fontova. Aquests arquitectes també són coneguts perquè van col·laborar amb
Josep Lluís Sert en les Escales Park i perquè van fer el Mercat de la Mercè. La
Torre Colom es caracteritza perquè està dividida en tres parts: una base de tres
plantes que ocupa tot el solar i que es fa servir sobretot com a aparcament; la
mateixa torre, que té 22 plantes i acull 12.000 metres quadrats d'o cines, i la
coronació de la torre, amb una estructura hexagonal que havia d'acollir un
mirador, un restaurant i un dipòsit d'aigua per extingir incendis. Un element
distintiu és que les plantes són més petites a mesura que l'edi ci guanya alçada, i
quatre dels costats de l'edi ci estan una mica esbiaixats per donar-hi dinamisme.

El Camp Nou va substituir l'estadi que el Futbol Club Barcelona tenia a les
Corts i avui, amb una capacitat per a més de 99.000 persones, és el més gran
d'Europa. L'arquitecte Francesc Mitjans va rebre l'encàrrec del seu cosí germà i
president del club, Francesc Miró-Sans, i el va concebre com una estructura de
formigó armat composta per tres graderies superposades amb inclinacions
diferents. Perquè l'estadi no fos massa alt, va col·locar la primera graderia per
sota de la cota del terreny. I un altre dels elements destacats és una audaç
marquesina metàl·lica de 40 metres de voladís. El mateix Mitjans va ampliar
l'estadi amb motiu del Mundial d'Espanya del 1982 (hi va fer la tercera graderia)
i ara s'hi tornen a fer obres: va quedar al calaix un projecte de Norman Foster
guanyador d'un concurs convocat el 2007, durant la primera etapa de Joan
Laporta al capdavant del club, i ara s'està executant el projecte guanyador d'un
segon concurs que van guanyar el despatx japonès Nikken Sekkei i Pascual-
Ausió Arquitectes. Aquests últims van sortir del projecte i els va agafar el relleu
l'estudi de Fermín Vázquez, b720. I la caiguda de Nikken Sekkei i de b720, el
setembre passat, va aixecar polseguera perquè al nal cap guanyador del concurs
dirigirà les obres.