Senyera Reial

La senyera reial fou la senyera privativa i històrica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona. La senyera reial és la
translació vexil·lològica del senyal reial, altrament dit senyal dels quatre pals. Aquest senyal heràldic es descriu de la
manera següent: «en camper d'or, quatre pals de gules».

De la senyera reial, en deriven actualment la bandera d'Aragó, la bandera de Catalunya, la bandera del País Valencià i la
bandera de les Illes Balears. El senyal i la senyera reial han estat objecte de debat i polèmica per qüestions que, més enllà
de la historiografia estricta, tenen un rerefons polític i/o sentimental, tant pel que fa a la denominació, com al seu origen,
com a la seva territorialitat.

El senyal heràldic descrit «en camper d'or quatre pals de gules» fou denominat inicialment al segle xii i durant la primeria
del segle  xiii pels mateixos reis d'Aragó i comtes de Barcelona com a «senyal propi» (signo proprio) i «senyal nostre»
(signi nostri), i la bandera vexillum nostrum. A partir de mitjan segle  xiii se li associà la dignitat reial, i fou denominat a
partir d'aleshores pels sobirans mateixos com a «senyal nostre reial» (signi nostri regium) o senzillament «senyal reyal»
(signum regium), i la bandera «nostra senyera». Paral·lelament, en les cròniques catalanes de finals del segle xiii i principis
del segle  xiv se'l denominà «senyal del rey d'Aragó»,[1] i a la bandera «senyera reial del senyor rei d'Aragon»,[2] Escut d'armes de la Corona d'Aragó
«estendard reial del senyor rei d'Aragó»,[3] o «bandera de la casa reial d'Aragó».[4] A finals del segle  xiv i principis del amb la Senyera Reial
segle XV els sobirans mateixos el denominaren «senyal del comtat de Barchelona»,[5] i «bandera nostra antiga del
Principat de Cathalunya»,[6] i fou denominat també «armes comtals» (arma comitatus). En l'heràldica i
historiografia contemporànies, es fan servir les denominacions senyal reial, senyal dels quatre pals, senyal reial
d'Aragó, senyal del rei d'Aragó o armes d'Aragó. Les denominacions «barres de Catalunya» o «barres d'Aragó»
no són emprades avui en dia perquè, en terminologia heràldica, una barra és una banda que travessa l'escut en
diagonal, i per tant el que és heràldicament correcte és utilitzar l'expressió pals, que són els que es disposen en
vertical.

Actualment, hi ha consens entre els especialistes heràldics a l'hora de determinar l'origen del senyal dels quatre
pals: aquest apareix per primera vegada en la història en l'escut de Ramon Berenguer IV (1114-1162), testimoniat
en un segell que valida un document del 2 de setembre del 1150. Donat que l'heràldica aparegué en l'àrea
iberooccitana entre el 1125 i el 1150, i evidenciat que no hi ha cap document sigil·logràfic que mostri el senyal dels
quatre pals ni en els anteriors comtes de Barcelona, ni en els anteriors reis d'Aragó, s'argüí l'existència de possibles
emblemes preheràldics. Així, es proposà la hipòtesi dels lemniscs, segons la qual els anteriors reis d'Aragó haurien
adoptat els colors papals roig i daurat a causa del vassallatge establert amb la Santa Seu pel rei Sanç d'Aragó (v.
1042–1094); paral·lelament, també es proposà que haurien estat els anteriors comtes de Barcelona els que haurien
adoptat els colors roig i daurat basant-se en les pintures dels sepulcres comtals de la catedral de Girona de Ramon Qui primer portà el senyal dels Quatre Pals
Berenguer II (1053-1082) i Ermessenda de Carcassona (972-1058). Cap de les dues opcions ha resultat concloent fou Ramon Berenguer IV l'any 1150, tal com
a l'hora de demostrar possibles emblemes preheràldics anteriors a Ramon Berenguer IV i segons l'heraldista assenyalen els màxims especialistes en
Faustino Menéndez Pidal de Navascués la presència arcaica de l'escarboncle sobre el senyal dels Quatre Pals heràldica:
confirmaria que anteriorment ningú no hauria emprat aquest símbol, sinó que hauria estat Ramon Berenguer IV —
 · Alberto Montaner Frutos: «[...] no hay duda
comte de Barcelona i príncep d'Aragó—, i just en el moment en què estava naixent l'heràldica a Europa, el primer
de que el primer poseedor de los palos de oro
en la història a adoptar aquesta simbologia sobre el seu escut com a distintiu personal.
y gules fue Ramon Berenguer IV» [El señal
Actualment hi ha consens, també, a l'hora de determinar que originàriament la significació del senyal dels quatre del rey de Aragón (1995); pàg. 29]
pals era la d'un senyal heràldic de llinatge. Ramon Berenguer IV el portava a l'escut com un senyal personal, i no  · Menéndez Pidal: «[...] el primer testimonio
com un senyal heràldic de dignitat territorial, de manera que, en origen, el senyal dels quatre pals no el portava ni auténtico de las armas que usaron los reyes
de Aragón se encuentra en los sellos de
per ser el comte de Barcelona, ni tampoc per ser el príncep d'Aragó, de manera que ni representava el Regne
Ramon Berenguer IV» [Los emblemas de
d'Aragó ni tampoc el comtat de Barcelona sinó que, en origen, els senyals heràldics eren uns símbols
España (1998); pàg. 451]
d'identificació personal dels cavallers en el camp de batalla. Quan aquest símbol fou adoptat per tots els seus fills
 · Armand de Fluvià: «Els segells més antics
indistintament, ja fossin reis d'Aragó i comtes de Barcelona, ja fossin comtes de Provença, o fossin comtes de
que tenim d'un sobirà català són els del
Rosselló i Cerdanya, el senyal dels quatre pals esdevingué un senyal heràldic de llinatge; només els descendents
comte Ramon Berenguer IV [...] L'escut porta
directes de Ramon Berenguer IV tenien dret a mostrar-lo sobre el seu escut d'armes.
el senyal dels pals» [Els quatre pals (1995);
pàg. 51-52)]
La discussió ha quedat reduïda avui en dia entre els especialistes a una qüestió de matís i de denominació:
determinar quin era el llinatge de Ramon Berenguer IV i el dels seus descendents, i com anomenar-lo. Segons la
teoria del casament en casa proposada per l'historiador Antonio Ubieto i seguida per diversos historiadors com
Guillermo Fatás, Guillermo Redondo, Alberto Montaner o José Ángel Sesma entre d'altres, en el moment en què Ramon Berenguer IV pactà el seu casament amb
la infanta Peronella d'Aragó en els capítols matrimonials de Barbastre (1137), aquest fou adoptat i esdevingué membre de ple dret del llinatge dels reis d'Aragó de
la dinastia Ximena; per tant, el llinatge dels comtes de Barcelona hauria quedat totalment extingit el 1137 i com que el segell on apareix per primera vegada l'escut
dels quatre pals és del 2 de setembre del 1150, tot just un mes posterior a la celebració del matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella, i molts anys posteriors
als pactes del 1137, el senyal dels quatre pals és el senyal del llinatge dels reis d'Aragó de la dinastia Ximena. Per a d'altres com Armand de Fluvià i Escorsa o
Josep Serrano Daura, ni Ramon Berenguer IV va ser adoptat pels reis d'Aragó, ni el llinatge dels comtes de Barcelona s'extingí el 1137, sinó que en els capítols
matrimonials de Barbastre (1137) només es pactà el matrimoni i la donació dels drets sobre el Regne d'Aragó als fills dels contraents; per tant i segons aquesta
interpretació, els quatre pals són el senyal del llinatge dels comtes de Barcelona, un llinatge que, posteriorment, prengué el nom de casal d'Aragó perquè el títol de
rei d'Aragó era la seva dignitat (títol) més important, tal com manifestà el rei Pere el Cerimoniós en les Ordinacions del 1344: «regne Darago, lo qual regne es títol
e nom nostre principal».[7]

Al llarg del segle  xiii, el senyal dels quatre pals, com a senyal heràldic de llinatge, fou heretat per totes les branques del casal d'Aragó, ja fossin reis d'Aragó i
comtes de Barcelona, ja fossin reis de Mallorca i comtes de Rosselló, ja fossin comtes de Provença i Forcalquier. Tot i així, l'heraldista Alberto Montaner és de
l'opinió que a finals del segle xiii, i parell a l'associació de la dignitat reial al senyal (signum regium), el «senyal reyal» adquirí la connotació de senyal heràldic de
dignitat territorial, esdevenint així no sols el senyal de tots els descendents de Ramon Berenguer IV sinó, també, el senyal que identificava aquell que era el rei
d'Aragó, de la resta de sobirans. Per contra, els historiadors aragonesos Rafael Conde i Faustino Menéndez Pidal de Navascués assenyalen que aquesta funció de
senyal heràldic de dignitat territorial d'Aragó —identificar el rei d'Aragó—, respon a les característiques que
presenta un altre senyal, la creu d'Alcoraz, creada per Pere el Gran el 1280. Aquesta associació entre el Regne
d'Aragó i la creu d'Alcoraz queda explícita en la llegenda que l'acompanya, Rex Aragonum, i el nom que li donà el
rei Pere el Cerimoniós el 1340, les armes Daragó, mentre els quatre pals mantingueren la significació d'armes de la
família, el senyal que identificava els descendents de Ramon Berenguer IV.

Al segle xiv s'inicià la historiografia del senyal dels quatre pals quan durant el regnat de Pere el Cerimoniós i en ple
apogeu de l'heràldica les cròniques començaren a parlar sobre qui fou el primer a utilitzar-lo, i sorgiren diverses
llegendes sobre l'origen i el significat del «senyal reial».

Concepte: senyeres i senyals heràldics

La vexil·lologia és l'estudi de l'emblemàtica de les banderes o senyeres, mentre que l'heràldica és específicament
l'estudi de l'ús sistemàtic d'emblemes hereditaris plasmats sobre un escut.[8] L'emblemàtica de les banderes és molt
més antiga que l'heràldica, puix l'ús d'emblemes sobre un tros de tela està documentat des d'antic. Paral·lelament,
l'escut és una arma defensiva que des de temps immemorials es convertí en el suport més adequat per a rebre tota Revers del segell de Millau. L'any 1187
mena de decoracions. Però és només a partir de l'edat mitjana, de resultes de la crisi dels estats centralitzats i Alfons II d'Aragó concedí a la vila el privilegi
l'ascens dels senyors feudals, quan aquests es dotaren d'un emblema personal privat que els identifiqués d'usar un segell comú. La llegenda del segell
individualment en el camp de batalla, i a més, aquest emblema personal del cavaller esdevingué hereditari, no en detalla el titular: «Segell del rey d'Aragó
podent ser usurpat per ningú altre i sent només transmès als seus parents i descendents directes, esdevenint comte de Barcelona i marquès de Provença»,
on hi apareix el senyal del rei d'Aragó format
d'aquesta manera un emblema del seu llinatge: era el naixement de l'heràldica.[8]
per tres —no quatre— gruixudes línies
verticals i per sobre d'elles l'escarboncle -o
La preheràldica bloca-. El segell de Millau és la prova que
demostra que el senyal dels pals era el
«senyal personal» de Ramon Berenguer IV, i
Diverses escenes de la Batalla de Hastings (Regne d'Anglaterra, 1066) foren representades al tapís de Bayeux,
que tots els seus fills, el rei Alfons II d'Aragó,
brodat entre el 1080 i 1100.[8] En un moment de la batalla, s'estengué el rumor que el cabdill de les tropes
el comte Ramon Berenguer IV de Provença i
invasores, el duc Guillem de Normandia, havia mort. Una de les escenes del tapís representa el moment en què el
el comte Sanç de Cerdanya, el van heretar
duc Guillem de Normandia gira el cap enrere i amb la mà s'alça l'elm per tal que els seus homes vegin el seu rostre del seu pare, el comte de Barcelona i príncep
i reconeguin que no ha mort; fins el mateix gonfanoner, Eustaqui II de Boulogne, que porta el gonfanó i cavalca al d'Aragó Ramon Berenguer IV.
seu costat, es veu forçat a col·laborar en la seva identificació alçant el braç dret i assenyalant amb el dit el rostre del
duc Guillem. Tal com resumeix Martí de Riquer (1983),[8] els guerrers de l'any 1066, per tal de poder reconèixer el  · Menéndez Pidal: «[...] Porque los palos de
seu cabdill al mig del cap de batalla, li havien de veure el rostre, que quedava cobert sota l'elm; cap símbol ni oro y gules, hasta el fin de la edad media,
emblema l'identificava personalment. Si hagués existit l'heràldica l'any en què tingué lloc la batalla (1066), el duc tuvieron el caràcter preponderante o único de
Guillem no s'hauria vist forçat a cometre un acte tant perillós com era alçar-se l'elm, o fins quan es confeccionà el armas familiares de los descendientes de
tapís (1080-1100), aquells que el brodaren no l'hagueren representat d'aquesta manera; i és que, de fet, per tal de Ramon Berenguer IV» [El escudo de España
deixar explícit que el representat és el cabdill de les tropes invasores d'Anglaterra, els autors del tapís no el (2004); pàg. 99]
representaren amb cap emblema o símbol personal identificatiu, sinó que hi hagueren de brodar les paraules  · Alberto Montaner Frutos: «[...] puede
següents: «Hic est dux Wilel / mus» («Aquí està el duc Guillem»).[8] establecerse sin lugar a dudas que los palos
de oro y gules nacen como emblema
Martí de Riquer (1983)[8] també assenyala que molts dels guerrers representats al tapís de Bayeux van proveïts personal de Ramon Berenguer IV y, al
d'escuts de tipus ametlla decorats amb motius geomètrics (cercles, aspes, creus corbades, arcs) i zoomorfs (dracs); hereadarlos sus hijos se convierten en el
però aquests emblemes encara no tenen la consideració de senyals identificatius individuals perquè apareixen símbolo de su família, la Casa de Aragón, sin
aleatòriament tant en els escuts d'un bàndol com en els escuts de l'altre; més encara, un dels personatges identificats ligazón alguna con un territorio determinado.»
que apareix en dues escenes és representat en cadascuna amb escuts amb emblemes diferents; si hagués existit [El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 35]
l'heràldica aleshores, els emblemes mai no haurien estat aleatoris i, ensems, el cabdill de les tropes invasores, el duc
Guillem, hauria estat representat portant un escut armoriat personal.[8]

L'emblemàtica de les banderes

Les senyeres -vexillum o gonfanons-, és a dir, les banderes usades com a insígnia de guerra a l'edat mitjana, foren l'element característic de l'emblemàtica militar al
camp de batalla abans del naixement de l'heràldica. Tot i així, però, les banderes foren primordialment un emblema col·lectiu, d'un grup o d'una unitat militar
combatent, i en menor mesura individual. En aquests casos específics, la bandera que identificava un alt personatge o cabdill era portada al camp de batalla per un
gonfanoner, el qual, enmig del combat, podia acabar distanciant-se del senyor al qual identificava, perdre el gonfanó, o caure ferit de mort.

Un testimoni excepcional sobre l'ús de vexillum i gonfanons en el període preheràldic és el Liber Maiolichinus, una epopeia llatina que narra la croada
pisanocatalana de l'any 1113-1114 cabdellada per l'arquebisbe de Niça Pere II i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III contra Al-jaza’ir al-Sharquiya li-l-
Andalus (les Balears musulmanes). En aquesta epopeia llatina, a part de ser el primer document històric en què apareixen els termes Catalunya i català, es
documenta la presència massiva de banderes -vexillum, plural vexilla-.[10] Un altre testimoni documental indirecte de l'emblemàtica de les banderes en el període
preheràldic l'ofereix De captione Almerie et Tortuose, una crònica llatina que narra la croada contra al-Mariyya (l'Almeria musulmana) de l'any 1147, acabdillada
per l'emperador Alfons VII (1105-1157) i en la qual participaren Ramon Berenguer IV de Barcelona i Guillem VI de Montpeller. Segons l'heraldista aragonès
Faustino Menéndez Pidal de Navascués, els emblemes d'aquests personatges ja es devien veure tant en la croada contra al-Mariyya com també en la gran parada
triomfal que preparà l'emperador Alfons VII a Toledo el 1154.[11]

Naixement del senyal heràldic

L'heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1988) afirma que els senyals heràldics aparegueren en tota Europa sense diferències cronològiques
significatives vers el segon quart del segle xii (1125-1150), en un context caracteritzat per la revolució feudal i el creixent protagonisme de la figura del cavaller, en
què la identificació personal d'aquests al camp de batalla esdevingué clau. L'escut, l'arma defensiva bàsica i l'element personal més visible del cavaller en combat,
ben lligat per mitjà de corretges i que difícilment es desprenia d'aquest, oferí una superfície apta per a rebre l'emblemàtica gràfica i mostrar la seva identificació
individual; més encara quan el rostre del cavaller quedava pràcticament invisible per la cobertura del casc. L'heràldica nasqué, doncs, com un sistema de signes per
a la reconeixença individual dels cavallers en el camp de batalla.

Martí de Riquer es remet a la primera evidència històrica que existeix a Europa d'un escut amb senyal heràldic, que és de l'any 1141. A partir del segle  xii, es
començaren a difondre a Europa els segells de cera penjants, que anaven lligats als pergamins; aquest fet permet datar amb seguretat el segell. Tot i així, adverteix,
però, que malgrat que la sigil·lografia ofereix una evidència històrica segura, la cronologia que se'n desprèn és la més conservadora i no és completa. Basant-se en
l'evidència documental que ofereixen els segells i més enllà de tot dubte raonable, Martí de Riquer ofereix una
cronologia de segells en què apareixen escuts amb senyal heràldic:

1141 Segell amb escut heràldic de Gilbert fitz Gilbert de Clare, comte de Pembroke
1144 Segell amb escut heràldic d'Enric el Lleó, duc de Saxònia i duc de Baviera
1146 Segell amb escut heràldic de Raúl de Vermandois, comte de Vermandois
1150 Segell amb escut heràldic de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep
d'Aragó
1151 Tomba amb escut heràldic de Jofré V d'Anjou, comte d'Anjou i duc de Normandia
1152 Segell amb escut heràldic de Guelf VI de Toscana, margravi de Toscana i duc de Spoleto
1155 Segell amb escut heràldic de Bouchard II de Guisa, senyor de Guisa
1156 Segell amb escut heràldic d'Enric II d'Àustria, duc d'Àustria
1159 Segell amb escut heràldic d'Ottokar III, margravi d'Estíria El senyal dels quatre pals apareix per primera
vegada en la història en l'escut que porta
1159 Dibuix amb escut heràldic de Ferran II de Lleó, rei de Lleó
Ramon Berenguer IV en un segell que valida
un document del 2 de setembre del 1150. En
Antecedents emblemàtics preheràldics mai no confirmats heretar-lo tots els seus fills esdevingué un
senyal heràldic del seu llinatge que només
podien portar en el seu escut d'armes els
Malgrat que l'evidència més antiga del senyal heràldic dels quatre pals en un escut apareix en el segell de Ramon
seus descendents.
Berenguer IV del setembre de 1150, s'han apuntat dos possibles antecedents preheràldics per a aquest senyal.
Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et
D'una banda, s'ha formulat la hipòtesi dels lemniscs basant-se en la relació entre el primigeni Regne d'Aragó i els
comitum Barchinonae (1380): «Ramon
colors emblemàtics de la Santa Seu, quan el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona (v. 1042–1094) es declarà vassall del
Berenguer comte de Barcelona, quart del seu
papa; per altra banda, també s'ha apuntat com a possible antecedent preheràldic les pintures dels sepulcres comtals
nom (f.34r) [...] Mai no va voler ser anomenat
de la catedral de Girona de Ramon Berenguer II (1053-1082) i Ermessenda de Carcassona (972-1058). Ambdues
rei, sinó administrador del regne, ni canvià les
es refereixen a situacions preheràldiques, ja que en ambdós casos, l'heràldica no havia aparegut encara en tota
armes comtals, i àdhuc el Senyal Reial és
Europa. aquell que era del comte de Barcelona.
(f34.v)» Numquam tamen voluit rex appellari,
sed administrator regni, nec arma comitatus
La hipòtesi dels lemniscs
mutare, unde adhuc signa regalia sunt illa que
comitis Barchinone erant.
La hipòtesi dels lemniscs és una hipòtesi sobre els possibles antecedents emblemàtics preheràldics del senyal reial
formulada per l'historiador Guillermo Fatás Cabeza (1990),[13][14] que es basa en la relació de vassallatge
establerta entre el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona i la Santa Seu el 1063. Basant-se en aquest fet històric, i en la
premissa que els colors papals serien ja al segle xi el roig i daurat, prenent com a prova els lemniscs de les butlles
papals, es conclou que els reis d'Aragó de la dinastia Ximena haurien adoptat aquests colors papals com a
emblemes propis abans que aparegués l'evidència històrica més antiga que existeix sobre del senyal dels quatre pals
en l'escut que porta Ramon Berenguer IV en un segell que valida un document del 2 de setembre de 1150.

Per a bastir aquesta hipòtesi, Guillermo Fatás Cabeza reciclà un estudi de l'any 1928 de l'historiador alemany Paul
Fridolin Kehr en el qual l'historiador alemany tracta d'esbrinar quan i com el Regne d'Aragó esdevingué feudatari
de la Santa Seu, centrant-se en l'estudi d'un decret del papa Gregori VII adreçat al bisbe d'Osca i rei d'Aragó. En
descriure el decret papal que es conserva a la catedral de Jaca, Kher apuntà que «només queden uns fils de seda Durant l'edat mitjana el nombre de pals del
grocs i vermells dels quals penjava». Basant-se en aquesta dada, Guillermo Fatás Cabeza establí la premissa que ja senyal reial i la senyera reial fou variable. No
el 1063 aquests eren els colors emblemàtics de la Santa Seu. I basant-se en aquesta premissa, establí la hipòtesi que fou fins al 1344 quan el rei Pere el
el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona (v. 1042–1094), en declarar-se vassall de la Santa Seu, hauria adoptat els colors Cerimoniós fixà per la Cancelleria Reial en
de la Santa Seu com a propis. Però la hipòtesi dels lemniscs no fou argüida ni pel mateix Guillermo Fatás Cabeza quatre el nombre de pals, tot i que més enllà
en l'edició del 2000,[15] ha estat sempre ignorada pels heraldistes aragonesos Faustino Menéndez Pidal de d'aquesta data els artistes continuaren
Navascués i Alberto Montaner Frutos, i és menystinguda per l'historiador Juan José Sánchez Badiola (2010),[16] representant el senyal amb nombre variable
que afirma que «la tesi d'un origen pontifici ha de reconèixer-se que té molt pocs arguments a favor seu, puix, de pals. (Pintures murals de la conquesta de
malgrat que els colors groc i vermell eren emprats per la cancelleria pontifícia, poc més poc treure's d'això». Mallorca, 1285-1290; 071447-CJT, MNAC)
Aquesta miniatura del Còdex Calixtí no té res a veure amb la hipòtesi de lemniscs, sinó amb la sortida de
Carlemany d'Aquisgran amb el seu exèrcit, per conquistar el camí de Sant Jaume ocupat pels àrabs.

Pintures dels sepulcres comtals de la catedral de Girona

El 24 de novembre de l'any 1982 es va obrir el sepulcre del comte de Barcelona Ramon Berenguer II (†1082) que hi havia a la catedral de Girona amb motiu de la
commemoració dels 900 anys de la seva mort; aprofitant l'ocasió, també es va obrir l'altre sepulcre comtal que hi havia a la mateixa catedral i que corresponia al de
la comtessa Ermessenda de Carcassona (†1058), muller del comte de Barcelona Ramon Borrell. Quan s'obriren els sepulcres gòtics construïts els 1385, es descobrí
que a l'interior s'hi havien preservat els originals sepulcres romànics i que aquests presentaven com a única decoració exterior franges verticals pintades de color
roig i daurat. Aquests sepulcres romànics havien estat a la galilea ('atri') exterior de la catedral des del moment dels respectius òbits fins al trasllat del 1385.

El mateix any 1982 es va realitzar una anàlisi fisicoquímica dels pigments de les pintures per tal de determinar-ne la composició i l'estat de conservació, però no
s'ha pogut datar mai el moment en què van ser pintades les franges; aquesta manca de datació científica ha impulsat diversos historiadors a especular sobre quan
van ser pintades. Atès que les pintures presenten la mateixa composició química, i atès que tots dos sobirans moriren amb tres dècades de diferència, les pintures no
foren pintades al moment de les seves morts, sinó en algun moment posterior. Per a uns, aquestes pintures hi foren pintades abans del 1150,Error de citació: Es
tanca el </ref> que manca per una etiqueta <ref> que tenia el convenciment que el senyal reial era originari dels comtes de Barcelona, de manera que les
pintures només mostren que el rei tenia aquesta creença, però en cap cas demostren que aquesta creença fos certa o que els comtes de Barcelona tinguessin com a
emblema preheràldic els pals rojos sobre un fons daurat abans de Ramon Berenguer IV.

La hipòtesi del Regne de Borgonya-Provença

Pastoureau (1980: p.99 i n.18) assenyalà l'alta freqüència de senyals heràldics palats a la zona de Borgonya i Provença per proposar la hipòtesi d'un suposat
emblema preheràldic durant el segle xi, una bandera d'un rei de Borgonya-Provença, que un cop esfondrat el dit regne molts dels comtes d'aquells territoris haurien
pres el senyal dels pals en recordança. El senyal heràldic palat dels comtes de Foix seria uns d'aquests casos, així com ho seria el dels comtes de Barcelona, que en
esdevenir comtes de Provença haurien adoptat també aquesta pràctica d'adoptar el senyal palat. Això no obstant,
aquesta teoria fou completament refutada l'any següent per Calicó (1981) i per Menéndez Pidal (1986: pp. 219-
220).

Naixement del senyal heràldic dels quatre pals (segle xii)

Primer testimoni: l'escut de Ramon Berenguer IV

El primer testimoni històric del senyal heràldic dels quatre pals apareix en un segell de cera d'un document datat el
2 de setembre del 1150, on es representa a Ramon Berenguer IV portant sobre l'escut el senyal dels quatre pals.
Actualment, hi ha consens entre els màxims especialistes heràldics a l'hora de determinar que el senyal heràldic Caplletra A del capítol XXII de les Cròniques
nasqué i aparegué com a emblema personal de Ramon Berenguer IV (1114-1162). El fet que, de resultes del dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona (v.
desgast, només en una de les empremtes dels segells de cera hi aparegui clarament el senyal heràldic, ja és suficient 1359) La miniatura representa el pare de
per a indicar que a les matrius base (dues en aquest cas) hi havia gravats els quatre pals. Aquest origen com a Guifré el Pilós amb el seu escut d'armes, d'or
emblema personal de Ramon Berenguer IV ve reforçat per l'arcaisme del senyal en un moment on l'heràldica tot i quatre pals de gules, retent homenatge al rei
de França (Biblioteca de la Universitat de
just acabava de nàixer a Europa (segon quart del segle  xii, 1125-1150), fet que s'evidencia en aquest cas per la
Salamanca, ms. 2664, f.22v). Aquesta
presència arcaica del carboncle -o bloca-, unes proteccions metàl·liques en forma d'aspa que protegien l'escut.
crònica del 1359 establí les bases de la
llegenda de les quatre barres de sang escrita
D'aquesta manera s'ha pronunciat l'heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués,[17] l'heraldista
pel valencià Pere Beuter el 1551, i que
aragonès Alberto Montaner Frutos,[18] i l'heraldista català Armand de Fluvià.[19] Dels segells de Ramon
remuntava l'origen del senyal a Guifré el Pilós
Berenguer IV, «comte dels barcelonins i príncep del Regne dels aragonesos», se n'han conservat 7 exemplars vers l'any 897. En realitat la heràldica no
provinents de dues matrius diferents: de la primera matriu, són 3 segells que validen documents datats durant el seu
aparegué a Europa fins al 1125-1150 i el
govern (anys 1150, 1157 i 1160), i de la segona matriu són els altres 4 segells que validen documents corresponents primer que usà el senyal dels pals fou Ramon
a la minoria d'edat del seu fill el rei Alfons II d'Aragó, que governava assessorat per un consell de regència Berenguer IV l'any 1150
(documents datats el 1164, 1166, 1170, i un d'indatable perquè s'ha després del document).[20]

Tots set segells són fets de cera i les dues matrius base segueixen el mateix patró iconogràfic: a l'anvers, la representació de
Ramon Berenguer IV com a cavaller cavalcant sobre un cavall alforrat i portant la llança i l'escut amb la llegenda que
l'identifica: «RAIMVNDVS BERENGARII COMES BARCHINONENSIS», i al revers el patró iconogràfic és exactament el
mateix, i tan sols canvia la llegenda: «ET PRINCEPS REGNI ARAGONENSIS».[21]

Guillem «el Conqueridor» (1027-

1087), rei d'Anglaterra i duc de
Normandia. «Hic est dux Wilelmus».
L'heràldica, l'ús d'emblemes
personals hereditaris per a
identificar-se al camp de batalla i
plasmats sobre un escut, encara no
havia nascut l'any 1066 quan tingué
lloc la Batalla de Hastings, ni el
1080-1100, quan es brodà aquesta
escena del tapís de Bayex[9]

Recreació del penó del Regne de

Lleó en temps de l'emperador
Alfons VII (1105-1157). El senyal del
lleó apareix descrit en la Chronica
Adefonsi Imperatoris (v. 1150) i fou
representat gràficament el 1159, però
no apareix representat sobre segell
fins un segle després. Tal com indica
Martí de Riquer, l'emblemàtica de les
banderes és molt més antiga que
l'heràldica dels escuts. També
assenyala que la sigil·lografia,
l'estudi dels segells, malgrat oferir
evidències històriques segures,
aporta un cronologia conservadora
per datar el naixement de l'heràldica;
així mateix, recorda que els
emblemes de les banderes
preexistents constituïren una de les
fonts que donà lloc als senyals
heràldics dels escuts
Guillem el Conqueridor (1027-1087),
rei d'Anglaterra i duc de Normandia.
Segell de Guillem I d'Anglaterra. A
l'anvers segell tipus majestàtic, que
el representa com a rei sedent al tron
amb els atributs de la reialesa. Al
revers, segell tipus eqüestre
anglofrancès (flanc dret), portant la
llança amb gallardet, el cavall sense
gualdrapes i l'escut en posició
natural. L'heràldica, l'ús d'emblemes
personals hereditaris per a
identificar-se al camp de batalla i
plasmats sobre un escut encara no
havia nascut, i l'escut apareix girat
com un element defensiu no
significatiu

Miniatura del segle xiv.[12]

Representa la bandera papal portada
per l'emperador Carlemany de roig i
daurat. (Còdex Calixtinus-Liber
Sancti Iacobi, f.90, ms. 2631,
Biblioteca General Històrica de la
Universitat de Salamanca)

L'any 1982 s'obriren els sarcòfags

gòtics de Ramon Berenguer II i
d'Ermessenda de Carcassona. Al
seu interior es descobriren els vells
sarcòfags romànics originals. En una
data no determinada per cap estudi
científic, foren pintades
simultàniament sobre els dos
sarcòfags comtals franges verticals
de color roig i daurat
 Anvers del segell de Ramon Berenguer IV (2
de setembre, 1150), primer testimoni històric
del senyal dels quatre pals. La seva forma
arcaica s'evidencia perquè a sobre de l'escut
palat hi ha el carboncle o bloca, el reforç de
l'escut consistent en làmines metàl·liques
convergents disposades en forma d'aspa i
orientades cap als flancs

Roger I Sanç Garcés

de
                 

Borrell II                  

II
       

Carcassona de Barcelona de Pamplona

(Abarca)
                 
                                                   

                   

Ramon I
Ermessenda
Ramon Garcia
Bernat I
 

de
 

de
 

Borrell
                 
Sanxes II        

de Foix Carcassona Carcassona de Barcelona de Pamplona

(el Tremolós)
           
                                                         

         

Berenguer Sanç Garcés

                         

Ramon I
                 

III
       

de Barcelona de Pamplona
(el Corbat) (el Gran)
                               
                                         

                               

Ramon Garcia Ramir

Pere I
Roger I Berenguer I Sanxes III Sanxes Ferran I de Lleó
de Pamplona
                         

de Foix de Foix de Barcelona (el de Nájera (fill del rei (el Magne)
(el Vell) ) Sanç)
   
                                                                   

   

Ramon Sanç Garcés Sanç I

Berenguer II IV d'Aragó i Alfons VI de Lleó

de Barcelona de Pamplona Pamplona

                                       

(el Cap (el de (Sanç (el Valent)

d'Estopa) Penyalén ) Ramires)
                   
                                                   

                     

Ramon Alfons I Pere I

Roger II Berenguer III Ramir II

d'Aragó i d'Aragó i
d'Aragó Pamplona
Urraca I de Lleó
                         

de Foix de Barcelona (el Monjo) (el Pamplona

(el Gran) Batallador) (el d'Osca)

                   
                                                   

                     

Berenguer Ramon Alfons VII

Roger III  

Ximena
 

Ramon I

 
Berenguer IV  
Peronella                  

de Lleó

de Foix de Provença de Barcelona d'Aragó (l'Emperador)

(el Sant)

                         

(1150-1160)
                           
                                             

                       

                                                                     

                 
                                                     

                   

Roger Bernat Ramon Alfons II R. Berenguer Sanç I

Ferran II

I
Berenguer III d'Aragó IV Millau
                   

de Foix de Provença (el Cast) de Provença de Provença de Lleó

           

       

(1164-1170)
(1178) (1180) (1187)
(1186-1196)
         
                                                               

         
 Ramon                   Pere II   Alfons II   Nunó Sanç   Millau   Alfons IX
Roger I d'Aragó de Provença de Lleó
de Foix (el Catòlic)

                         

     

Roger Bernat
II

de Foix

(1229)

Senyal hereditari

El comte Ramon Berenguer IV morí abruptament el 1162 i el senyal dels quatre pals fou heretat per tots els seus fills, tant
pel primer Alfons el Cast rei d'Aragó i comte de Barcelona, com pel segon Ramon Berenguer comte de Provença, com pel
tercer Sanç comte de Cerdanya. El seu fill Alfons, primer a ser alhora rei d'Aragó i comte de Barcelona, utilitzà durant la
seva minoria d'edat el mateix segell del seu pare, i els altres germans menors, Ramon Berenguer comte de Provença, i Sanç
comte de Cerdanya, varen heretar del seu pare el senyal dels quatre pals en la seva forma arcaica amb el carboncle -o
bloca- per sobre, esdevenint per tant un senyal heràldic de significació hereditària i de llinatge compartit per totes les seves
branques fos quin fos el seu títol.[22] Un net de Ramon Berenguer IV fruit d'aquestes altres branques, el comte Nunó Sanç
(c.1185-1241), fill del comte Sanç de Cerdanya, continuava portant el senyal del seu llinatge -els quatre pals.

Segell d'Alfons II d'Aragó (c.1157-
1196). Al revers dels nous segells, el
rei Alfons hi manté la representació
com a cavaller i tant sobre l'escut
com en el penó de la llança, com en
les gualdrapes del cavall, s'hi
observa ben definit el senyal heràldic
dels quatre pals, del qual s'ha
eliminat l'arcaic carboncle -o bloca-
que apareixia en els segells del seu
pare
En assolir la majoria d'edat i esdevenir rei d'Aragó, Alfons el Cast es confeccionà una nova matriu base per als seus segells
que el representa com a monarca. Segons Sagarra,[23] existeix certa analogia entre els nous segells del rei Alfons II
d'Aragó i els del seu coetani Lluís VII (1137-1180), rei de França i duc d'Aquitània. Els reis eren representats
tradicionalment en els segells com a monarques sedents sobre un tron, però en el revers dels segells d'aquest apareix per
primera vegada representat un rei de França també com a simple cavaller. De manera equivalent, els nous segells d'Alfons
II d'Aragó el representen a la cara principal, l'anvers, com a rei en forma majestàtica i la llegenda l'identifica «SIGILLVM
ILDEFONSIS REGIS ARAGONENSIS» (segell del rei dels aragonesos), representació que el seu pare, el comte Ramon
Berenguer IV, mai no utilitzà perquè mai no ostentà la dignitat (títol) de rei, de manera que l'anvers dels seus segells era tan
sols un duplicat del revers. El revers del segell d'Alfons el Cast reprodueix els segells del seu pare i el rei hi és representat
com un cavaller i, tant en l'escut com en el penó de la llança, com en les gualdrapes del cavall, s'hi observa ben definit el
senyal heràldic dels quatre pals, del qual s'ha eliminat l'arcaic carboncle -o bloca- i la llegenda «COMITIS
BARCHINONENSIS ET MARCHIONIS PROVINCIE» (comte dels barcelonins i marquès de Provença).[24][23]

El segell de Millau

D'especial importància és també el segell de Millau (c.1187). El 1167 el rei Alfons II d'Aragó es feu amb la titularitat del
vescomtat de Millau i el cedí als seus germans menors fins que passà a governar-lo ell directament el 1185. Dos anys
després, l'1 d'abril de 1187 i des de Girona estant,[25] el rei Alfons II d'Aragó trameté una carta[26] als cònsols de la vila
concedint-los una sèrie de privilegis que venien a confirmar el seu consolat (autogovern municipal). El rei també els
concedí la creació d'un segell comú: «Concedimus namque sigillum comune», a fi de mostrar la doble jurisdicció sobre la
vila «sub subscriptione nostra et sua», així com els concedí l'ús de «nostra bandera», «et etiam vexillum nostrum».[27] Tal
com resumeix l'heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués (2004),[28] d'acord amb les condicions del
privilegi, els cònsols de Millau encarregaren seguidament un segell circular de dues cares en què al revers del segell
apareix la llegenda amb el titular: «Segell del rey d'Aragó comte de Barcelona i marquès de Provença» «+SIGILLU(M)
R(EGIS) ARAGON(ENSIS) COMITIS BA[RCHINONENSIS ET MARCHIONIS PROVI]NCIE». Al centre hi ha un
escut del rei amb tres gruixudes línies verticals i per sobre hi ha el carboncle -o bloca-, els reforços metàl·lics de l'escut en
forma d'aspa; els radis d'aspa es creuarien al centre de l'escut, l'òmfal, un detall actualment deteriorat; els reforços es
Revers del segell de Millau. El 1187
completen amb una altra barra horitzontal situada a la part inferior a un terç de la punta de l'escut.[29] Això mostra que per
Alfons II d'Aragó concedí a la vila el
elaborar el senyal del rei d'Aragó copiaren els segells de Ramon Berenguer IV o dels seus fills menors, no dels que emprà privilegi d'usar un segell comú. La
Alfons II. El segell de Millau també és significatiu pel fet que és el primer cop que el senyal heràldic dels quatre pals llegenda del segell en detalla el
apareix en un escut, però no com una arma de guerra portada pel rei com a cavaller, sinó com un emblema identificatiu per titular: Segell del rey d'Aragó comte
si sol. de Barcelona i marquès de
Provença. Hi apareix el senyal del rei
d'Aragó format per tres gruixudes
Els quatre pals: senyal heràldic de llinatge línies verticals i per sobre la
presència arcaica del carboncle -o
L'emblema personal de Ramon Berenguer IV (1114-1162), el senyal dels quatre pals, fou heretat per tots els seus fills, fos bloca-, evidència que prengueren
quina fos la seva dignitat territorial -ja fossin reis d'Aragó, comtes de Barcelona, comtes de Provença o comtes de com a model els segells de Ramon
Cerdanya-, i tots els fills el plasmaren en el seu escut d'armes. El senyal dels quatre pals esdevingué així un senyal heràldic Berenguer IV o dels seus fills
de llinatge: el dels descendents de Ramon Berenguer IV. Quant a la denominació, inicialment no tingué un nom determinat menors, però no els nous segells
i específic, i així tant el rei Alfons II d'Aragó (c.1157-1196) com el seu fill Pere II d'Aragó (c.1177-1213) l'anomenaren que emeté Alfons com a rei d'Aragó,
«senyal propi» (signo proprio) o «senyal nostre» (signi nostri), i a la bandera, «nostra senyera» (vexillum nostrum). Per a on ja no apareix el carboncle o bloca
l'heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués (2004),[30][22] el fet que el senyal dels quatre pals no tingui
precedents anteriors a Ramon Berenguer IV, i que els seus fills Alfons, Ramon Berenguer i Sanç, empressin igualment els
pals en els escuts de les seves representacions eqüestres, vindria a demostrar que aquest senyal era un emblema personal i particular de Ramon Berenguer IV; per
tant, en origen no s'adscrivia a cap dignitat (títol) territorial, de manera que no estava relacionat ni amb el comtat de Barcelona, ni amb el Regne d'Aragó, ni tampoc
amb el cap altre dels seus dominis territorials. El senyal dels quatre pals portat sobre un escut identificava solament els membres d'una família, i tan sols el podien
portar els membres d'aquella família: era un senyal heràldic.[31] L'heraldista aragonès Alberto Montaner Frutos també assenyala que el senyal dels quatre pals
nasqué com un emblema personal de Ramon Berneguer IV, i que en heretar-lo els seus fills esdevingué el senyal heràldic de la família sense cap lligam amb un
territori específic de tots els que governaven.[32] Menéndez Pidal (2004)[33] afegeix que el senyal dels quatre pals és del tipus d'emblemes de significat inicialment
personal constituït per figures geomètriques, i que foren introduïts en tota la cristiandat en el segon quart del segle xii (1125-1150), i insisteix novament que malgrat
el limitat coneixement que es té dels usos emblemàtics del segle  xii està molt clara la inicial significació familiar de l'emblema dels pals d'or i gules, i que no
s'adscrivia a cap dignitat territorial.

Polèmica pel llinatge de Ramon Berenguer IV

La polèmica sobre el senyal dels quatre pals s'havia centrat primerament a determinar quan aparegué per primera vegada.
Actualment, hi ha consens entre els especialistes heràldics a l'hora de determinar que el senyal dels quatre pals apareix per
primera vegada en la història en l'escut de Ramon Berenguer IV. Posteriorment, se'n buscaren antecedents emblemàtics
preheràldics, però cap de les opcions proposades ha esdevingut concloent a l'hora de demostrar un possible antecedent
preheràldic anterior a Ramon Berenguer IV. Descartada la recerca d'antecedents preheràldics la polèmica avançà a l'entorn
de les dignitats (títols) de Ramon Berenguer IV. Com que el senyal dels quatre pals apareix en el seu escut, quan aquest
ostentava dues dignitats (títols) simultàniament -tal com queda reflectit en la llegenda del segell- la de ser comte dels
barcelonins i la de ser princeps del Regne dels aragonesos «RAIMVNDVS BERENGARII COMES
BARCHINONENSIS / ET PRINCEPS REGNI ARAGONENSIS», es plantejaren arguments a favor o en contra de
quina de les dues dignitats (títols) representava el senyal. En funció de quina de les dues dignitats representés el senyal, es
legitimaria el dret d'un territori o l'altre a emprar el senyal avui en dia. Actualment, aquesta polèmica ja també ha quedat
superada, perquè hi ha consens entre els especialistes a l'hora de determinar que el senyal dels quatre pals no fou en origen
un senyal heràldic de dignitat territorial, sinó al contrari, un senyal heràldic de llinatge. El senyal aparegué, per primera
vegada en la història, en l'escut de Ramon Berenguer IV, i en el moment en què tots els seus fills també l'adoptaren com a
propi, el senyal adoptà una significació de senyal heràldic del llinatge, el dels descendents de Ramon Berenguer IV, ja
tingués l'un la dignitat de rei d'Aragó i comte de Barcelona, l'altre la dignitat de comte de Provença, i l'altre la dignitat de
comte Rosselló i de Cerdanya.

Cròniques dels reis d'Aragó e comtes
de Barcelona, capítols XX i XXI:
«Com fina la generació masculina
dels reis d'Aragó: Ací fem fi e terme
als reis d'Aragó. E per tal com lo dit
regne, en defalliment d'hereu mascle,
pervenc a comte de Barcelona per
ajustament matrimonial, vejam qui fo
primer comte de Barcelona, e puis
de grau en grau de cascun comte,
segons que davallaren un d'altre,
parlarem e llur vida recontarem.
Del començament dels comtes de
Barcelona: Ara tractem del
començament del llinatge dels
comtes de Barcelona. En lo temps
antic fo un cavaller qui era apellat
Guifré, qui fo de la vila d'Arrià [...] ab
son fill qui havia nom Guifré Pelós,
per haver [...]»
Existint total consens entre els especialistes heràldics a l'hora de determinar que el Als capítols matrimonials de
senyal dels quatre pals apareix per primera vegada en la història en l'escut de Barbastre de l'11 d'agost del 1137 es
Ramon Berenguer IV (segell del 2 de setembre del 1150), i havent-hi consens, pactà el matrimoni entre el comte de
també, en el fet que aquest era un senyal de llinatge que no representava cap Barcelona Ramon Berenguer IV i la
territori, ni el comtat de Barcelona, ni el Regne d'Aragó, avui en dia la polèmica reina Peronella d'Aragó, que
entre els especialistes ha quedat reduïda només a una qüestió merament de matís i conceberen un fill i successor comú
de denominació: determinar quin era el llinatge i la casa de Ramon Berenguer IV, per als seus territoris i dignitats:
el llinatge i la casa dels seus descendents, i com anomenar el llinatge i la casa. Alfons el Cast, primus rex Aragonum
Segons la teoria del casament en casa formulada per Antonio Ubieto Arteta el post unionem.[34] (ACA, Perg. RBIV,
1987, Ramon Berenguer IV esdevingué des dels capítols matrimonials de car. 35, núm. 86)
Barbastre (1137) membre de la casa dels reis d'Aragó; segons aquesta interpretació,
Ramon Berenguer IV hauria estat adoptat com a membre de ple dret en la casa, la
família, i el llinatge dels antics reis d'Aragó, i per tant, la família, la casa, i el llinatge dels comtes de Barcelona hauria
quedat totalment extingit ja des del 1137. Per a d'altres com Josep Serrano Daura, per contra, ni Ramon Berenguer IV va
ser adoptat pel llinatge dels anteriors reis d'Aragó, ni el llinatge dels comtes de Barcelona s'extingí el 1137, i per tant i
segons aquesta interpretació, els quatre pals són el senyal del llinatge dels comtes de Barcelona. Un llinatge que,
posteriorment, prengué el nom de casal d'Aragó perquè el títol de rei d'Aragó era la seva dignitat (títol) més important, tal
com manifestà el rei en Pere el Cerimoniós en les Ordinacions del 1344: «Regne Darago, lo qual regne es títol e nom
nostre principal».[7]
L'historiador aragonès Antonio Ubieto Arteta mai no va derivar implicacions heràldiques de la seva teoria. Serà
l'historiador aragonès Guillermo Fatás Cabeza (2000), prenent com a certa la teoria del casament en casa i després de
rebatejar-la amb el nom de «matrimoni en casa» (en lloc de «casament en casa»), qui reblarà, doncs, que ja no té la menor
transcendència el fet que el senyal heràldic dels quatre pals no aparegui en cap dels anteriors reis d'Aragó i Pamplona, o
que el primer a portar-lo a l'escut fos el comte de Barcelona i príncep d'Aragó Ramon Berenguer IV. Com que, segons la
teoria del casament en casa, Ramon Berenguer IV ja havia estat adoptat des del 1137 com a membre de la casa reial
d'Aragó, però també en la família i llinatge dels reis d'Aragó, i a més, el primer segell no apareix fins tretze anys després, el
setembre del 1150, un mes posterior al casament formal entre Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó, el senyal heràldic
dels quatre pals seria, doncs, un senyal propi i exclusiu de la seva casa d'Aragó i del seu nou llinatge, el dels reis d'Aragó.
En definitiva, doncs, per a Guillermo Fatás Cabeza, donat que no existeixen testimonis datables anteriors a Ramon
Berenguer IV, i que quan el senyal heràldic dels quatre pals apareix en l'escut dels segells de Ramon Berenguer IV aquest
ja és, segons la teoria del casament en casa, membre de casa reial d'Aragó i ha estat adoptat com a fill del llinatge dels reis
d'Aragó, el senyal dels quatre pals és propietat exclusiva de la casa reial d'Aragó i del llinatge dels reis d'Aragó, i per tant
no es correspon ni al territori del Regne d'Aragó, ni tampoc al comtat de Barcelona, i encara menys al llinatge dels comtes
de Barcelona, que s'hauria extingit ja des del 1137, per bé que les cròniques de l'edat mitjana mai no reflectiren aquest
parer.

Nostre senyal reial (segle xiii)

Els quatre pals: nostre senyal reial

Al senyal dels quatre pals, originàriament no se li atorgà cap denominació específica, i així tant el rei Alfons II d'Aragó (c.1157-1196) com el seu fill Pere II
d'Aragó (c.1177-1213) l'anomenaren «senyal propi» (signo proprio) o «senyal nostre» (signi nostri), i a la bandera, «nostra senyera» (vexillum nostrum). Els
heraldistes s'hi refereixen en aquest període inicial com a «quatre pals» o «pals d'or i de gules». A mitjans del segle xiii i durant el regnat de Jaume el Conqueridor,
aquest li assignà la dignitat (títol) reial, i així s'hi refereix en la confirmació de l'ús per part de l'orde de la Mercè el 1256[36] anomenant-lo «senyal nostre reial»
(signi nostri regium), i en altres casos com «escut barrat a senyal reial» (scutum barratum ad signum regium) o simplement «senyal reyal» (signum regium). La
bandera és referida en el Llibre dels fets, literalment, com «nostra senyera»:[37] Basant-se en aquesta associació a la dignitat reial, Alberto Montaner Frutos
(1995)[38] planteja la tesi que a partir de mitjan segle xiii el senyal dels quatre pals ja no era, tan sols, un senyal heràldic de llinatge sinó que també havia adquirit la
connotació de senyal heràldic de dignitat territorial, i més concretament, que el senyal dels quatre pals es referia, en exclusiva, a la «dignitat reial aragonesa»,
sense referir-se per tant a cap de les altres dignitats que ostentava el rei: rei de València o comte de Barcelona.
Tanmateix, però, Menéndez Pidal (2006)[35] assenyala que en les cancelleries reials el segell major era el principal segell i
el titular posava especial interès a fer saber pel seu contingut gràfic la posició que ocupava en la societat: la seva auctoritas.
En aquest contingut gràfic, la imatge prevalia sobre la llegenda per la importància dels signes en la cultura medieval, de
manera que en el retrat jeràrquic tan sols importen els atributs, les insígnies i les actituds de l'autoritat que exerceix.[35] En
el cas dels reis d'Aragó, el segell major -el flaó- tingué sempre dues cares que presentaven les dues principals «personalitats
socials» corresponents a les seves titulacions. Com a rei d'Aragó, és figurat a l'anvers jaient en un tron en majestat, i com a
comte de Barcelona apareix en el revers cavalcant amb equip de guerra, única representació que emprà el seu pare Ramon
Berenguer IV. La composició dels segells amb «doble retrat jeràrquic», la de reis d'Aragó i comtes de Barcelona, és Segell major -flaó- de Pere el
totalment anàloga a la que ja havia emprat Lluís VII de França per a expressar també la seva doble condició de rex Cerimoniós. Segons Menéndez
Francorum, dux Aquitanorum, i també Guillem I d'Anglaterra com a rex Anglorum, dux Normadorum. Pidal, des del primer segell emès per
Alfons II d'Aragó, el segell major -el
flaó- seguí sempre el mateix patró:
Els quatre pals: senyal dels comtes de Foix, dels Sévérac i dels Arborea «com a rei d'Aragó és figurat a
l'anvers, sedent al seu tron, en
També els comtes de Foix empraren el senyal dels pals de gules sobre camper d'or sense tenir cap lligam dinàstic amb els majestat, i com a comte de
descendents de Ramon Berenguer IV. El primer segell d'un comte de Foix és el de Ramon Roger I de Foix (v 1152-1223 Barcelona apareix al revers
), del qual el desgast no en permet apreciar els detalls. En un segell del 1229 del seu fill Roger Bernat II de Foix «el Gran» cavalcant amb el seu equip de
(1223 - 1241) ja apareix l'escut palat, que també apareix en els segells dels seus successors Roger IV de Foix (†1265) i guerra, única representació que
Roger Bernat III de Foix (†1302). En aquesta sèrie de tres comtes, els seus escuts presenten un nombre variable de pals, 6, emprà el seu pare, Ramón Berenguer
5 i 4 respectivament, però mai en nombre de tres pals. En el segell del següent comte de Foix Gastó I (1288-1315 ), l'escut IV».[35] (Reial Acadèmia de la
d'armes ja apareix quarterat amb el senyal de les vaques propi dels vescomtes de Bearn heretat de la seva mare, i els pals Història; GN4/637)
reduïts a tres, nombre que ja quedarà fixat pels seus successors.

Martí de Riquer (1983)[39] proposà la hipòtesi que els pals dels comtes de Foix del segle xiv eren una brisura, una alteració d'un senyal heràldic per a distingir les
branques menors o els bastards d'un llinatge, establint la filiació entre ambdós llinatges. Riquer assenyalà el matrimoni hagut en data tan reculada com el 1118 entre
Roger III de Foix i Ximena de Barcelona, filla de Ramon Berenguer III. Això no obstant, remarcava que no és que cregués que en el moment de l'enllaç, el 1118,
quan tot just encara no havia aparegut l'heràldica, els comtes de Foix ja tinguessin armes heràldiques, sinó que en temps més moderns haurien adoptat els tres pals
en memòria d'aquest enllaç.

Per a Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1986: 219), (1991:680) i (2004),[40] es tracta d'una adopció d'armes d'homenatge a fi d'invocar, o bé que un noble
vassall ha retut homenatge a un noble superior, o bé a fi de mostrar un antic parentiu de l'època preheràldica. Alberto Montaner Frutos (1995)[41] és de la mateixa
opinió i ho atribueix a armes d'homenatge, invocant sobre aquest sistema de transmissió les obres de Menéndez Pidal (1982: 243-45) i Pastoreau (1993: 35, 44 i
301). Recorda que el comte Roger Bernat I de Foix «el Gras» reté homenatge a Alfons II d'Aragó el 1188, i que llavors el seu fill, o el seu net, haurien adoptat el
senyal dels quatre pals invocant el vassallatge que havia retut pel seu pare, o el seu avi, segons sigui el cas. Aquest tipus de transmissió d'armes heràldiques,
adoptant un noble vassall les armes del seu senyor a qui havia retut homenatge, o per mostrar un antic parentiu de l'època preheràldica, també seria segons Casula
(1985:66a-b) i Alberto Montaner Frutos (1995)[42] la raó per la qual els jutges d'Arborea tindrien en les seves armes els quatre pals: en senyal extern del
vassallatge prestat. Aquest hauria estat retut pel jutge d'Arborea Hug II de Bas a Jaume II d'Aragó, de manera que el primer hauria unit en les seves armes
personals el seu senyal heràldic de llinatge, amb el senyal del rei d'Aragó; responia amb aquest plantejament a la interpretació que n'havia fet Armand de Fluvià
(1995)[43] assenyalant que les armes dels jutges d'Arborea del casal de Bas eren un prova per a plantejar un origen català dels quatre pals fins anterior i fora del
llinatge de Ramon Berenguer IV. El cas de les armes dels Sévérac no està resolt concloentment, per bé que Menéndez Pidal recorda que la baronia de Sévérac
formava part del vescomtat de Milhau, que Gui de Sévérac morí el 1181 amb Ramon Berenguer IV de Provença enfrontant-se als partidaris del comte de Tolosa i
que per notícies posteriors es conclou que eren d'or i gules.[40]

Senyal del rei d'Aragó (segle XII-XIV)

Els senyals heràldics de dignitat territorial

Menéndez Pidal assenyala el cas particular dels senyals heràldics de dignitat territorial, un exemple del qual és el castell
del Regne de Castella que apareix per primer cop en un segell del 1176. Els senyals de dignitat territorial tenen les
característiques següents: 1) generalment apareixen a la cara secundària, el revers; 2) es presenten sols, ocupant la totalitat
de la cara del segell; 3) el caràcter específicament territorial d'aquests senyals es remarca encara més quan difereix del
senyal heràldic de llinatge, que apareix a l'anvers portant-lo en l'escut d'armes de cavaller i 4) alguns d'aquests senyals
territorials acabaran esdevenint, al seu torn, senyals de llinatge. Un exemple en són els segells de Ferran III, rei només de
Castella, on a l'anvers del segell de tipus eqüestre apareix armat cavalcant amb escut heràldic de llinatge, el lleó (armes Segell de 1248 de Carles I d'Anjou,
familiars), i a l'anvers hi ha l'emblema de Castella (senyal territorial). L'emblema del castell apareix al segell amb unes comte de Provença.
clares connotacions territorials en tractar-se d'un senyal parlant que al·ludeix a la denominació del regne. Anvers: senyal heràldic de llinatge: A
l'anvers apareix cavalcant amb les
armes del seu llinatge, els Anjou,
Els quatre pals: senyal del comte de Provença tant en l'escut, com en les
gualdrapes del cavall. Revers:
Basant-se en aquesta associació a la dignitat reial, Alberto Montaner Frutos (1995)[38] és de la tesi que a partir de mitjan senyal heràldic de dignitat territorial:
segle  xiii el senyal dels quatre pals ja no era, tan sols, un senyal heràldic de llinatge sinó que també havia adquirit la al revers, les armes dels comtes de
connotació de senyal heràldic de dignitat territorial, i més concretament, que el senyal dels quatre pals es referia, en Provença, els quatre pals, de la seva
exclusiva, a la «dignitat reial aragonesa», sense referir-se, per tant, a cap de les altres dignitats que ostentava el rei: rei de muller Beatriu I de Provença, filla de
València o comte de Barcelona. En favor d'aquesta tesi, argumenta que fou aleshores quan al senyal dels quatre pals se'l Ramon Berenguer V de Provença i
començà a denominar «senyal reyal», fet que Alberto Montaner interpreta com una evidència que el senyal dels quatre pals neta d'Alfons II de Provença
s'associava només a la «dignitat reial aragonesa». En contra de la seva tesi, però, es troba amb l'evidència que aleshores el
senyal dels quatre pals era, efectivament, un senyal heràldic de dignitat territorial, però no del rei d'Aragó sinó del comte
de Provença.[45] El comte de Provença Ramon Berenguer V era rebesnet de Ramon Berenguer IV de Barcelona, i portava per tant el senyal del llinatge, els quatre
pals. Aquest morí el 1245 i el comtat fou heretat per la seva filla Beatriu I de Provença, que es casà amb Carles I d'Anjou, i aquest esdevingué comte consort de
Provença. Per mostrar la seva dignitat territorial com a comte Provença, els segells de Carles I d'Anjou tenen el senyal dels quatre pals, senyal inequívoc que
s'associaven al territori de Provença. A l'altra cara dels segells, hi apareix el senyal heràldic del seu llinatge, la flor de lis.

Creu d'Alcoraz: senyal heràldic de dignitat territorial d'Aragó

 El 1210, el rei Pere el Catòlic introduí l'ús de segells de plom -la bolla de plom-,
mantenint el disseny dels anteriors segells de cera: a l'anvers el rei jaient al tron, i al
revers la figura del rei com a cavaller amb l'escut dels quatre pals. Però el 1281
Pere el Gran (1240-1285) introduí un canvi significatiu en el disseny de la bolla de
plom substituint la representació del rei a cavall per un símbol totalment nou,
«l'escut de la creu amb els 4 caps de sarraïns». Posteriorment, el rei Pere el
Cerimoniós (1319-1387) en les Ordinacions de casa i cort (1348) les anomenà
explícitament «armes d'Aragó». Ja durant l'edat moderna, es relacionà aquest «Les armes Daragó» (creu d'Alcoraz)
símbol amb la llegenda de la Batalla d'Alcoraz (1096) i a partir d'aleshores va rebre apareixen per primer cop en el revers
el nom creu d'Alcoraz, malgrat que està demostrat que l'origen d'aquest símbol no de la bolla de plom de Pere III
es remunta a aquella data sinó que apareix per primera vegada en la bolla de plom d'Aragó el Gran de 1281. Segons
de 1281. L'ús d'aquest senyal estigué reservat a les bolles de plom dels reis d'Aragó l'heraldista Menéndez Pidal de
Segell de Ramon Berenguer V de Navascués: «el caràcter territorial
i la seva aparició i significació és objecte de discussió entre els especialistes
Provença (1209-1245) rebesnet de dels emblemes situats al revers dels
heràldics.
Ramon Berenguer IV de Barcelona, segells restarà durant molt temps i
portant el senyal del llinatge, els Per a l'historiador aragonès Guillermo Redondo Veintemillas, el rei Pere el Gran s'evidencia quan no coincideix amb
quatre pals.[44] La seva filla Beatriu I creà la creu d'Alcoraz com a escut merament personal, amb la significació de les armes personals. Són notables
de Provença es casarà amb Carles I els exemples dels segells de Ferran
l'esperit de croada vencedora sobre l'islam.[46] Per a la historiadora sarda Luisa
d'Anjou, que lluirà el senyal dels III de Castella (...) i els segells reials
D'Arienzo, el rei Pere el Gran creà la creu d'Alcoraz com a escut territorial d'una
quatre pals com a senyal heràldic de aragonesos des de finals del
nova corona d'Aragó unificada. Aquesta nova entitat política caracteritzada per la
dignitat territorial del comte de segle xiii , en els quals la creu
indivisibilitat de la unió es reflectiria d'una banda en la nova intitulació única que cantonada, anomenada d'Alcoraz
Provença
emprà el rei, Rex Aragonum, deixant d'utilitzar la resta de títols, i de l'altra en el (armes del Regne d'Aragó), ocupen
nou símbol, que representaria la nova corona d'Aragó unificada.
sempre el revers, mentre que les
figures eqüestres s'armaren
L'historiador aragonès Rafael Conde rebutja tant la hipòtesi d'un escut personal,
invariablement amb els pals (armes
com la hipòtesi d'un emblema d'un territori, i planteja la hipòtesi que la creu
familiars)»
d'Alcoraz és un senyal heràldic de dignitat territorial, el senyal del rei d'Aragó.
Assenyala que Pere el Gran era rei d'Aragó, rei de Sicília, rei de València i comte
de Barcelona, però aquest nou senyal es referia únicament a la «dignitat reial aragonesa», independentment de la resta de
dignitats (títols) que ostentava. D'aquesta manera, afegeix Rafael Conde, mentre el senyal dels quatre pals era un «senyal
heràldic de llinatge» que havia de compartir amb totes les branques del llinatge descendents de Ramon Berenguer IV, ja
fossin reis d'Aragó i comtes de Barcelona, ja fossin reis de Mallorca i comtes de Rosselló, ja fossin comtes de Provença i
Forcalquier, la creu d'Alcoraz era el senyal unívoc que distingia el rei d'Aragó de la resta de sobirans. Aquesta significació
es veuria confirmada per la nova intitulació única adoptada per Pere el Gran, Rex Aragonum, que envolta la seva efígie
majestàtica a l'anvers, mentre que al revers hi ha la «creu amb els 4 caps de sarraïns», el senyal del rei d'Aragó. També
assenyala que la significació de «senyal heràldic de dignitat territorial» amb l'evidència que la creu d'Alcoraz mai no va
escampar-se per la resta de branques de la família, com va passar amb el senyal de llinatge dels quatre pals, sinó que fou
reservat únicament a aquells que ostentaren la dignitat (títol) de ser reis d'Aragó, i fou per tant l'autèntic senyal reial
Recreació de la creu d'Alcoraz tal d'Aragó. Respecte al significat, Rafael Conde creu que l'explicació rau en la mateixa llegenda «Serpens dampna tulit, crus
com apareix descrita per Gaspar de tamen hoc repulit» que emmarca la creu sobre els 4 caps de sarraïns, i que presenten la mateixa idea: el mal (la serp, els
Torres en l'Armorial de Aragón, 1536: sarraïns) portaren mals al món, però Crist (la creu, l'arbre) els vencé. Ferran de Sagarra i Armand de Fluvià coincideixen en
«De argén, cruz de gules con aquesta interpretació de la creu vencedora sobre el mal.
cabezas de reyes moros en sus
cuarteles, llamada cruz de Alcoraz» També per a Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1998: 461-462) la creu d'Alcoraz té unes clares connotacions
territorials, «armes d'Aragó», contraposada als segells de cera on apareix la figura eqüestre armada invariablement amb els
quatre pals, les armes del llinatge. Fa esment a la tradició hispànica de diferenciar el rei -rex- del regne -regnum-. Els sentits
d'armes de llinatge i armes de dignitat convisqueren amb vigència contínua i per això s'establiren les diferències o brisures a fi de resoldre conflictes de significació.
Però el sentit territorial, la vinculació d'unes armes al regnum i abans que al rex, i separades d'aquest, només apareix en ocasions molt excepcionals, i aquest seria el
cas de la creu d'Alcoraz apareguda entre 1276 i 1281. Un símbol nou a la bolla de plom, on al revers hi ha Pere el Gran de manera majestàtica, i al revers un escut
d'armes nou: la creu de la cristiandat -vermella sobre camp blanc- cantonada amb quatre caps de moros. Continuà en ús i a mitjans del segle xiv Pere el Cerimoniós
en les seves Ordinacions afirmà que l'escut pertany a Aragó: un escut en lo qual sien les armes d'Aragó, que son aytals: una creu per mig del escut e a cascun
carté un cap de sarray. Per a Menéndez Pidal la situació de l'escut al revers confirmaria el seu caràcter territorial, no personal, puix en les representacions
eqüestres el rei sempre apareix amb els quatre pals. L'atribució a Aragó estaria recolzada per la llegenda del segell, que de manera excepcional, només anomena
aquest regne.

Ramon Ponç I de
Roger II de          

Berenguer III
                                 

Cervera
Foix (el Gran) (vescomte de
Bas)

                                         

                                             
                       

                                                   

Ramon Berenguer Ponç II de

Roger III de  

Ximena
 

Berenguer IV
 
Mafalda de  
Estefania de  

Ramon I

 
Almodis de  
Cervera
Foix (el Sant) Barcelona Barcelona de Provença Barcelona (vescomte de
Bas)

             

(1150-1160)
                       
                                               

                   

                             
                                         

                               

Alfons II R. Berenguer Ramon Hug I de

Roger Bernat          

d'Aragó (el
 

IV
 

Sanç I de  

Berenguer III
 

Agalbursa
 

Cervera
I de Foix Cast) de Provença Provença de Provença de Cervera (vescomte de
Bas)
                   


(1164-1170) (1178) (1180)

(1186-1196)
                     
                                                 

                     

Ramon Pere II Nunó Sanç Hug I

Roger I de
 

Alfons II  

d'Aragó
 

Ferran  

de
                 

d'Arborea

Foix de Provença (el Catòlic) d'Aragó Rosselló i (vescomte de

Cerdanya Bas)

                         

(1215)
                                                                       

Roger Bernat R. Berenguer Jaume I

II
 

V  

d'Aragó                                   Pere II  

de Foix de Provença (el d'Arborea

Conqueridor)

                                     

(1229)
                 
                                                   

                 

Roger IV
Beatriu I de Pere III Jaume II de Marià II
d'Aragó Mallorca

                               

de Foix Provença (el Gran) (el Prudent) d'Arborea

                               

                   
                                                   

                   

Roger Bernat Margarida Alfons III Jaume II Sanç I de Ferran de Joan

III
d'Aragó d'Aragó Mallorca
Vera Cappai
             

de Foix de Bearn (el Franc) (el Just) (el Pacífic) Mallorca d'Arborea

             

                       
                                               

                   

Gastó I
Alfons IV Jaume III de (fill il·legítim) Paulesa de
d'Aragó Mallorca
Marià III
                               

de Foix (el Benigne) (el Temerari) d'Arborea Serra

                               

           
                                                       

         

Pere IV (fill il·legítim)

Gastó II
                 

d'Aragó                          

Hug II
de Foix (el d'Arborea
Cerimoniós)

                                           

                     
                                               

                     

Gastó III
Joan I Martí I Pere III Marià IV
d'Aragó d'Aragó
                               

de Foix (el Caçador) (l'Humà) d'Arborea d'Arborea

                               

                                                               

Mateu I
 
Joan III de                                          
Hug III
de Foix Grailly d'Arborea

                                           

                                           

Isabel I
 
Arquimbald                              

de Foix de Grailly
                               
            
                               

         

       

Joan I                          

de Foix

                                 

                                   

« el primer testimonio auténtico de las armas que usaron los

reyes de Aragón se encuentra en los sellos de Ramon « Porque los palos de oro y gules, hasta el fin de la edad
media, tuvieron el carácter preponderante o único de
Berenguer IV, la impronta más antigua de los cuales es del
año 1150.
» armas familiares de los descendientes de Ramon
Berenguer IV.
»
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Los emblemas de España (1998); pàg. — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg. 99
451

« [...] no hay duda de que el primer poseedor de los palos de

» « En virtud de todas las consideracions previas, puede
establecerse sin lugar a dudas que los palos de oro y
oro y gules fue Ramon Berenguer IV, [...] gules nacen como emblema personal de Ramon
Berenguer IV y, al hereadarlos sus hijos se convierten en
— Alberto Montaner Furtos, El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 29
el símbolo de su família, la Casa de Aragón, sin ligazón
alguna con un territorio determinado.
»
— Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 35

El cas de la creu d'Aïnsa i la doctrina heràldica de Pere el Cerimoniós

No serà fins al regnat de Pere el Cerimoniós al segle  xiv, uns 200  anys després del matrimoni entre el comte Ramon
Berenguer IV de Barcelona i la reina Peronella d'Aragó, quan naixerà la preocupació per deixar per escrit quin fou l'origen
i la història del senyal reial, iniciant-se així la historiografia del senyal dels quatre pals. Pere el Cerimoniós tenia la ferma
creença que el senyal reial era originari del llinatge dels comtes de Barcelona; aquesta doctrina quedà explicitada en les
Ordinacions de casa i cort, on es detalla l'origen de les altres ensenyes reials, explicant que la creu d'Aïnsa era el «senyal
antich del rey Daragó» mentre que la creu d'Alcoraz eren «les armes Darago que son aytals una creu per mig del escut e a
cascun carté un cap de sarray». Així mateix, en la Crònica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona (v. 1359), redactada a
instàncies del mateix rei, s'explicita que fou el fill del comte de Barcelona, el rei Alfons II d'Aragó, qui canvià l'antic senyal
reial i les armes d'Aragó i prengué l'emblema dels pals com a nou senyal reial: «mudá armes e senyals daragó e pres
bastons». En la mateixa crònica, en el capítol XXII, que narra el començament del llinatge dels comtes de Barcelona,
s'inicia amb una caplletra A miniada on es representa al pare de Guifré el Pilós retent homenatge al rei de França per haver-
ne rebut el comtat de Barcelona. El comte de Barcelona apareix amb el seu escut armes, d'or quatre pals de gules. Aquesta
creença quedà fixada i la seguiren els seus successors, de manera que en la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et
comitum Barchinonae, la genealogia personal del rei Joan I d'Aragó el Caçador, es detalla que quan el comte Ramon
Berenguer IV de Barcelona es va casar amb la reina Peronella d'Aragó no va voler canviar les seves «armes comtals», de
manera que aquestes esdevingueren el «senyal reial»: «mai no va voler ser anomenat rei ni va canviar les armes comtals i
àdhuc el senyal reial és aquell que era del comte de Barcelona».

Tal com recull Guillermo Fatás Cabeza (1999),[47] una menció literària a la creu d'Alcoraz prové d'un autor anònim que al
segle xiv escrigué alguns comentaris a la Primera Cronica General del rei Alfons X de Castella. En aquests comentaris es
llegeix: «Este rey don Alfonso de Aragón el Batallero traía las armas del campo blanco y la cruz bermeja, y en los cuatro
cuarteles del campo traía cuatro cabezas de moros negros y hacía esto por cuatro reyes moros que venciera y matara en Cimera reial de Pere el Cerimoniós
un día en una batalla» (la creu d'Alcoraz). Tal com exposa Alberto Montaner Frutos (1995),[48] la creu d'Aïnsa fou una
innovació heràldica del rei Pere el Cerimoniós. Per a Menénedez Pidal (1998):[49] el rei Cerimoniós també canvià el segell
major -anomenat flaó- tal com assenyala Faustino Menéndez Pidal de Navascués (2006).[50]

           
Jaume II d'Aragó  

Blanca d'Anjou
           

(el Just)

                         

             
                             

           

                             
               

                             

           

Alfons IV d'Aragó  

R. Berenguer I
         

Pere IV
   

(el Benigne) d'Empúries de Ribagorça

                           
Creu d'Aïnsa

                       
                           

                       

   
Jaume I  
Pere IV d'Aragó
 
Joan I  
Alfons IV
 
Joan de
d'Urgell (el Cerimoniós) d'Empúries de Ribagorça Prades
           
          
                                   

         

Pere II Joan I d'Aragó

Martí d'Aragó
Lope de
duc de
             

d'Urgell (el Caçador) Montblanc Luna

             

El mateix rei Pere IV d'Aragó el Cerimoniós manà traslladar les restes d'Ènnec Arista el 1372 des d'Arahuast al Reial monestir de Sant
Victorià. L'any següent, el 1373, envià una carta a l'abat de San Victorián amb un teixit d'or «por ornamento de la sepultura del Rey Enyego
Ariesta, qui fue Rey d'Aragón e de Navarra», que estava ornamentat «con señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las
cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer».[51]
El mateix rei Joan I d'Aragó el Caçador, el 1384: "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha".
La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".

Imatge 1 Imatge 2 Nom, data, autor, text

Parlament de Barcelona de 1393

(1396)

Reina Maria de Luna

«Item es ordonat que les galees no porten banderes, cendals ne panyos de

senyal alcu sino del comtat de Barchinona ço es barres grogues e vermelles tan
solament»[52][5]

Proposició del procés de Corts de Perpinyà de 1406

(1406)

Rei Martí I d'Aragó

«Gloriosa dicta sunt de te. Psalm LXXXVI. ... lo qual tenint la bandera nostra

reyal en les mans li digué aquestes paraules: Fill yous dó la bandera nostra
antiga del Principat de Cathalunya (...) null temps en camp on la dita nostra
bandera reyal sia stada james no fo vençuda ni desbaratada. E aço per singular
gracia de Nostre Senyor Déu ...»[6]

Les armes de la família Aragó

Característiques del senyal reial

El nombre variable de pals

Martí de Riquer (1983)[53] assenyala que només dos segells permeten interpretar l'escut de Pere II d'Aragó el Catòlic (1196-1213); tot i reconèixer que presenten
«grans dificultats», determina que en el de 1207 (Sagarra nº10) i en el 1210 (sagarra nº13) hi ha 8 ratlles verticals. Estudiant els segells dels seus germans,
determina que l'infant Alfons d'Aragó en un segell de 1204 (Sagarra nº179) presentaria 4 ratlles, fet que suposaria que aquest portava en les armes només 2 pals de
gules, mentre que l'infant Ferran d'Aragó en un segell del 1246 (Sagarra nº181) en portaria sis, fet que suposaria que només portaria 3 pals de gules. Basant-se en
les premisses que Pere II d'Aragó el Catòlic hauria portat un escut de 4 pals de gules mentre que els seus germans portaven un nombre menor de pals, Martí de
Riquer estableix la hipòtesi que, a fi de distingir l'hereu de la resta d'infants, s'haurien introduït una brisura per reducció de pals a fi de diferenciar el senyal dels
quatre pals, propi de l'hereu, de la resta de branques.

En heràldica, la brisura (del francès brisure, de briser, 'trencar') és qualsevol modificació que s'introdueix a les armories d'una família per tal de distingir-ne les
diferents branques o bé els bastards. L'ús de les brisures, per la seva complexitat, va acabar quedant relegat gairebé a les cases reials. L'escut d'armes es pot brisar
de diverses maneres:

Mitjançant la disminució de les peces honorables;

Quarterant les armes d'un casal amb les de l'altre on s'estableix el fill segon.
Afegint-hi una altra peça, generalment de segon ordre (bordures, travesses, cotisses), o bé un moble o figura (lambels, creixents, estrelles,
etc.);
Canviant els esmalts d'algun element important, com ara el camper o una peça honorable.
 El cap d'una determinada línia del casal porta generalment les armes plenes de la
seva família a títol personal, mentre els altres membres de la família, àdhuc l'hereu
abans de la mort del pare, en teoria no hi tenen dret. Basant-se en aquest principi, la
resta de membres de la família haurien de posar una brisura diferenciadora a les
seves armes personals o bé acontentar-se d'utilitzar les armes del casal, però no a
títol personal. Tot i així, però, sovint es fa cas omís d'aquest principi i els segons
fills es diferencien de l'hereu conservant les mateixes armes i prenent el nom d'un
altre territori.

Per a Martí de Riquer (1983),[54] seguint la seva tècnica de comptar els pals dels Caplletra C de l'obra jurídica Vidal
segells a fi de provar de determinar per aquesta via si existia un nombre de pals Mayor, redactada pel bisbe d'Osca
regular o no, conclou que els segells de Jaume I (1213-1276) presentarien «un Vidal de Canyelles entre 1247 i 1252
Caplletra N de l'obra jurídica de Vidal desgavell» heràldic pel que fa al nombre de pals. Així, entre els anys 1220 i 1226, per manament del rei Jaume el
Mayor (1247-1252). La caplletra està el rei usà un segell amb escut amb sis ratlles verticals (Sagarra, 19) que Riquer Conqueridor. La caplletra està
il·luminada amb un escuder del rei interpreta amb un escut de tres pals sobre el camper. Segueix un segell del juliol del il·luminada amb una miniatura en què
portant un escut amb el senyal reial 1229, on Riquer determina que el rei porta només cinc ratlles a l'escut (Sagarra, es representa la mateixa persona del
on hi figuren 3 franges en vertical 21), cosa que faria un palet de sis peces. Després, des del març del 1231 fins al rei lluint en la sobrecota, en el guió
(pals). (Vidal Mayor, fundació Paul 1233 (Sagarra 22,23,24), els segells de Jaume I ofereixen vuit ratlles, que triangular de la llança, i en les
Getty, Los Angeles) equivaldrien teòricament a quatre pals. Seguidament el 1241 (Sagarra, 26) portaria gualdrapes del cavall la senyera
quatre ratlles, o sia dos pals, i el 1255 (Sagarra, 29) encara quatre ratlles, o sia dos reial. Mentre en el guió figuren 5
pals. Per a Alberto Montaner Frutos (1995),[55] no hi ha lloc per a cap «desgavell» franges en horitzontal (faixes), a
heràldic, sinó que això respondria a la típica inestabilitat del nombre de pals d'aquesta època. Per a argumentar-ho, porta a l'esquerra del rei hi ha el
col·lació l'emblemàtica de Ramon Berenguer V de Provença. portabandera del rei d'Aragó,
l'encarregat de portar i custodiar la
senyera del rei durant les
La fixació del nombre de pals campanyes militars, portant la
senyera reial amb 4 franges en
El nombre de pals va ser variable fins al 1344, moment a partir del qual el rei en Pere IV d'Aragó (que signava Pere terç) horitzontal (faixes). (Vidal Mayor,
fixà que fossin quatre els pals de la senyera reial que hi hauria als segells de la cancelleria reial. I fixat el cànon pel rei, així fundació Paul Getty, Los Angeles)
ho recollí poc després el frare dominic valencià Joan de Montsó, que en el pròleg de la traducció dedicada al duc de
Montblanc Martí, futur rei Martí I d'Aragó l'Humà, dels sermons de sant Bernat sobre el Càntic dels càntics (1392-
1395)[56] li explicà la seva particular interpretació de què representaven les quatre barres de la senyera reial: «E aquesta gloriosa creu e lit de Jhesucrist fou de IIII
barres, les quals foren envermellides de la sua preciosa sanch, hy entre aquestes IIII barres lo nostre Salvador dormi, he per aquesta significança pues quels vostres
predecessors de la casa d'Aragó aygen, preses IIII barres vermelles per llurs armes é divisa, en senyal que pugreu dir que les IIII barres, fustes ho bastons de la
creu de Jhesucrist porten per senyal en lo lur cors, segons que deya sant Pau de si mateix».

Brisures

Brisures amb bordura

La brisura amb bordura o brisura a la castellana consisteix a fer una brisura afegint una bordura amb les armes de llinatge matern, que envolten les armes del
llinatge patern, seguint el costum castellà de representar, també, les armes de la família materna en l'escut d'armes.[57] Un clar exemple apareix en les armes de
l'infant Alfons d'Aragó (1222-1260), únic fill que Jaume I tingué amb la seva primera muller Elionor de Castella. L'infant Alfons d'Aragó, malgrat ser el
primogènit, mai no arribar a regnar, i acabà per enfrontar-se militarment contra el seu pare el rei Jaume I quant aquest, de resultes de les seves disposicions
testamentàries, anà cedint en herència cada volta més territoris als altres fills menors que havia tingut amb la seva segona muller, Violant d'Hongria. Finalment,
l'infant Alfons d'Aragó morí sense hereus el 1260, abans fins de la mort del seu pare el rei Jaume I, ocorreguda el 1276. Martí de Riquer assenyala primerament un
segell del 1224 (Sagarra, núm. 151) de la primera muller de Jaume I, Elionor de Castella, on a l'anvers hi ha els pals del senyal heràldic del seu marit, que estarien
gravats amb vuit ratlles i que per a l'heraldista equivaldrien a quatre pals de gules; al revers hi ha el senyal heràldic del castell, propi del seu llinatge. Pel que fa a les
armes de l'infant Alfons d'Aragó, fill d'ambdós, Martí de Riquer (1983)[58] s'atén a l'opinió de Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1972),[59] que assenyala
que les seves tan sols en són conegudes per la seva llaura sepulcral que hi ha al monestir de Veruela; en les seves armes, hi ha el senyal dels quatre pals amb una
bordura carregada de vint escudets de Castella, fet aquest darrer que indicaria que la bordura era de metall (heràldica), probablement d'argent (heràldica).

Paral·lelament, el comte Nunó Sanç (c.1185-1241), fill del comte Sanç I de Cerdanya i de Sança Núnyez de Lara, hauria actuat de la mateixa manera, perquè en
un segell emès el 1226 es representa a l'anvers portant un escut amb el senyal dels quatre pals, i al revers portant les armes de la seva mare, els calders dels Lara.
Però, després, en una pintura sobre fusta del Museu de Mallorca del segle  xiii, és representat en un escut en losange dos pals de gules en camp d'or, amb bordura
cosida d'argent i carregada amb vuit calders de sable. Així mateix, apareix en les pintures murals del saló del Tinell del palau Reial Major de Barcelona: se'ls
representa portant el senyal dels quatre pals amb bordura d'argent i calders de sable tant en l'escut com en la sobrevesta del cavall.

Martí de Riquer afegeix que aquesta brisura a la castellana amb bordura de castells tingué repercussió no sols en la casa reial d'Aragó sinó a nivell internacional,
perquè igualment portaren brisures de castells molts dels nets d'Alfons VIII de Castella (1155-1214); així per exemple, el rei Alfons III de Portugal, fill d'Urraca de
Castella i d'Anglaterra i net d'Alfons VIII de Castella, brisà a la castellana les armes de Portugal amb una bordura de castells, una combinació que restà permanent i
es convertí en les armes d'aquell regne quan aquest succeí el seu germà Sanç II de Portugal. També Carles d'Anjou, fill de Blanca de Castella i d'Anglaterra i net
d'Alfons VIII de Castella, brisà a la castellana les armes de d'Anjou amb una bordura de castells, fins que el 1253 passà a emprar un lambeu de gules.


Brisura a la Brisura a la
castellana:
castellana:

Reconstrucció de Reconstrucció de
l'escut d'armes de l'escut de l'infant
Nunó Sanç (c.1185- Alfons d'Aragó
1241) segons les (1222-1260), fill de
pintures murals del Jaume I i d'Elionor
saló del Tinell del de Castella, tal com
palau Reial Major apareix a la làpida
sepulcral del
monestir de
Veruela[57]

Quarterat

Brisura quarterada:
Brisura quarterada:
Brisura quarterada:
Brisura quarterada:

reconstrucció de reconstrucció de reconstrucció de reconstrucció de

l'escut d'armes de l'escut d'armes de l'escut d'armes de l'escut d'armes de
Jaume el Just Ramon Berenguer I Ferran I de Nàpols Joan II d'Aragó com
(1267-1327) quan d'Empúries (1308- (1423-1494) a rei de Navarra
era infant c.1366)

Quarterant en sautor

En heràldica, una brisura (del francès brisure, de briser, 'trencar') és qualsevol modificació que s'introdueix a les armories d'una família per tal de distingir-ne les
diferents branques o bé els bastards. Per altra banda, s'anomena sautor la peça honorable resultant de la unió d'una banda i una barra, de manera que formen una
creu en forma d'aspa; basant-se en això, es diu que si la partició d'un escut d'armes es fa en forma d'aspa, aleshores es té un escut quarterat en sautor. L'infant
Frederic i el seu germà no estaven destinats a regnar. Però en esdevenir aquest rei de Sicília, les seves armes esdevingueren les armes de Sicília. Les armes
personals de l'infant Frederic d'Aragó, el senyal reial amb brisura en quarter en losange de les armes de Sicília: «En camp de plata, quarterat en sautor, 1r i 4t
d'Aragó, 2n i 3r en camp de plata, àliga expandida de sable». En la següent reconstrucció les àguiles s'han representat confrontades quan no ho haurien d'estar.

Recreació incorrecta de les armes del comte de Prades, Joan de Prades, heretades del seu pare Pere IV de Ribagorça. El lambel és d'argent, que representaria les
armes dels ducs d'Orleans, quan en realitat hauria de ser de gules, armes dels comtes d'Anjou. Heràldicament: «quarterat en sautor: cap i punta: d'or, quatre pals de
gules. Flancs: d'atzur sembrat de flors de lis d'or, amb un lambel de tres pendents de gules». El germà d'aquest, Ramon Berenguer I d'Empúries, emprà les mateixes
armes, però només quarterades:[60]

Frederic d'Aragó Pere d'Aragó i Quarterat en sautor, Armes de Joan Armes de l'infant de
(1272-1337), el d'Anjou casa de Cerdanya Ramon IV Folc de Joan II d'Aragó
senyal reial amb (1305-1381), el Cardona
brisura en quarter en senyal reial amb
sautor de les armes brisura en quarter en
de Sicília sautor de les armes
d'Anjou

Partit
Recreació segons l'armorial de l'herald de Gelre de les armes de Pere II d'Urgell, heretades del seu pare Jaume I d'Urgell:[60]

Pere II d'Urgell
Joan I d'Empúries
Reconstrucció de Alfons IV de Elisenda de Violant de Bar

(1340-1408),
(c.1338-1398),
partides d'Aragó i Ribagorça
Montcada
(c.1365-1431),

el senyal reial amb el senyal reial amb Sicília (1332-1412),

(c.1292-1364),
reina consort de
brisura partida de brisura partida de marquès de Villena reina consort de Joan el Caçador
les armes d'Urgell les armes Jaume el Just
d'Empúries

Escut caironat

Constança de Sicília Maria de Xipre Sibil·la de Fortià Maria de Luna Margarida de

(1247-1302), reina (1279-1319), reina (1350-1406), reina (1402-1407), reina Prades
consort de Pere el consort de Jaume el consort de Pere el consort de Martí (c.1387-1429), reina
Gran Just Cerimoniós l'Humà consort de Martí
l'Humà

Historiografia
En cap dels cronicons i dels annals medievals apareix cap esment al senyal dels quatre pals anterior a Ramon Berenguer IV. Des de les Genealogies de Roda
d'Isàvena (980-990) i el Cronicó Rivipullense I que anota els fets des del 985 al 1191, passant pel Cronicó Dertusense II, redactat des del 1097 fins al 1210, i el
Cronicó de Sant Cugat, fins a arribar al Chronicon Barcinonenses IV, redactat fins al 1452 i que anota els fets des del 714 al 1405, no es diu res sobre el senyal
dels quatre pals. Tampoc en el Cronicó de Sant Feliu de Guíxols, redactat a finals del segle  xiv i que anota els fets des del 980 al 1312, o en les èpiques Gesta
Comitum Barchinonensium, Liber Maiolichinus, De captione Almerie et Tortuose i tants d'altres, s'esmenta el senyal reial anterior a Ramon Berenguer IV. Malgrat
que el citen diverses vegades i apareixen ja algunes de les llegendes relacionades amb el senyal dels quatre pals, caldrà esperar a les Cròniques dels reis d'Aragó e
comtes de Barcelona perquè es reculli la primera versió historiogràfica sobre l'origen del senyal. Els historiadors de l'edat moderna i gran part de l'edat
contemporània, tant aragonesos com valencians, com catalans, es limitaran a retenir l'origen barceloní de la senyera reial, afegint-hi però, les seves pròpies teories,
versions i llegendes sobre com i quan els comtes de Barcelona adoptaren aquest senyal heràldic.

Territorialització
L'heraldista català Armand de Fluvià i Escorsa (1994), com la resta d'especialistes, assenyala que els quatre pals tingueren durant l'edat mitjana una significació
d'un «senyal heràldic de llinatge», raó per la qual tots els descendents de Ramon Berenguer IV portaren aquest senyal en els seus escuts d'armes. A més a més,
Armand de Fluvià estableix la tesi que el senyal dels quatre pals és un símbol català basant-se en les següents premisses: el primer testimoni històric del senyal
apareix en els segells de Ramon Berenguer IV; Ramon Berenguer IV era membre de la família dels comtes de Barcelona. En ser els quatre pals un senyal heràldic
de llinatge, aleshores el senyal heràldic dels quatre pals ha de ser el senyal de la família dels comtes de Barcelona. Per tant, com que el senyal dels quatre pals era
el senyal de la família dels comtes de Barcelona, i donat que la família dels comtes de Barcelona era una família catalana, ergo Armand de Fluvià en desprèn la
conclusió que els quatre pals és un senyal heràldic català. Basant-se en aquesta conclusió, Armand de Fluvià estableix que com a senyal heràldic català només
correspon pròpiament a Catalunya el dret a emprar el senyal dels quatre pals plenament, sense cap tipus d'addició o símbol diferenciador, tant pel que fa a la
bandera de Catalunya, com al seu escut.

Llegendes sobre la senyera reial

Llegenda de la senyera reial i els colors heràldics papals

La llegenda de la senyera reial i els colors heràldics papals és una llegenda sobre com els Sants Pares de Roma adoptaren els colors de la senyera reial del casal
d'Aragó per a l'umbraculum o pavelló papal del Sant Pare. Aquesta llegenda apareix per primera vegada en la Gesta Comitum Barchinonensium, i d'aquí passà a
la Crònica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona (anomenada popularment Crònica de Sant Joan de la Penya). Segons aquesta llegenda, arran de la coronació
del rei Pere II d'Aragó el Catòlic a Roma de mans del papa, aquest decidí adoptar la senyera reial com a pròpia de la Santa Seu. Diu la crònica: «Del rey en Pere e
de sos feyts. E per aquesta devoció lo Pare Sant per honor de la casa d'Aragó constituí que ell et tots sos succehidors levassen I papallo feyt a senyal del rey
d'Aragó.»

Llegenda de la senyera reial i els capítols matrimonials

La llegenda dels capítols matrimonials és una llegenda sobre l'adopció i ús de la senyera reial per part dels reis del casal
d'Aragó i que apareix per primera vegada el 1438. Aquesta llegenda fou recopilada pel noble català mossèn Pere Tomic en
la seva obra Histories e conquestes dels reys de Arago e comtes de Barcelona. Aquesta llegenda explica, contra l'evidència
històrica, que en els capítols matrimonials de Barbastre (1137) pels quals el rei Ramir II d'Aragó donà la seva filla
Peronella d'Aragó amb el Regne d'Aragó en matrimoni al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, ja s'hi va pactar que
a partir d'aleshores els reis d'Aragó usarien la senyera del comte de Barcelona; els nobles aragonesos hi accediren,
demanant, però, el privilegi que fos alguns d'ells qui la portés en batalla, petició a què el comte de Barcelona accedí: «lo
qual matrimoni se acaba ab certs capitols que lo dit comte volgue entre los quals són aquests primerament que lo dit comte
tant com visques: nos hagues adir rey darago;sino comte de Barçelona e princep de Arago:pero que lo primer fill que dells L'umbraculum o pavelló papal roig i
exiria se digues rey darago:e comte de Barçelona. Lo segon capitol: que los reys de Arago haguessen aportar les armes del daurat. Pintura al fresc del 1246,[61]
comte de Barçelona:en no de Arago e que lo crit fos de sanct Jordi sens contradictio alguna:los quals capitols plasqueren que decora la capella de Sant
als aregonesos:e tant post los fermaren e demenaren en gracia del dit comte quels volgues atorgar que tostemps que los reys Silvestre a la basílica dels Quatre
darago anassen en batalla aragones hagues aportar la senyera: en no altre:e lo dite comte atorgalsho.e fou unit lo comtat de Sants (Roma). Fou pintada durant
Barçelona ab lo realme de Arago». Malgrat que això mai no formà part dels capítols matrimonials de Barbastre (1137), sí les lluites polítiques que enfrontaren
que és cert, però, que el privilegi de ser el portabandera de la senyera reial estava reservat als nobles de la casa del rei el Sant Pare Innocenci IV (1243-
d'Aragó, i que en la genealogia del rei Joan I d'Aragó feta el 1380 es detalla que el comte de Barcelona mai no va canviar 1254) i l'excomunicat emperador
la seva senyera comtal, que es convertí en la senyera reial. Frederic II Hohenstaufen. Les
pintures volien demostrar la sobirania
de l'Església sobre l'emperador,
Llegenda de les quatre barres de sang representant el Sant Pare Silvestre I
(314-335) rebent una tiara de
La llegenda de les quatre barres de sang és una llegenda sobre l'origen de senyera reial que apareix en una primària versió l'emperador Constantí I (272-337) en
el 1532,[62] i en la versió definitiva el 1551.[63] La versió primigènia de la llegenda fou inventada per l'historiador castellà submissió
Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés en la seva obra autògrafa Catálogo Real de Castilla. L'historiador castellà emprà
com a font l'obra de Lucio Marineo Sículo De Aragoniae Regibus et eorum rebus gestis libri V (1509), en què s'atribueix
l'origen de la senyera reial al llegendari cavaller Otger Cataló; aquesta obra fou traduïda al castellà i impresa a València
amb el nom Crónica de Aragón. Partint d'aquesta traducció, l'historiador castellà explica en la seva obra que el cavaller
Otger Cataló tenia per armes un escut franc tot daurat, i que mentre lluitava contra els sarraïns fou ferit en una mà; en
volent adreçar l'escut, li quedaren cinc marques dels dits tacats de sang marcats a l'escut. Finada la batalla, Otger Cataló
manà que a partir d'aleshores aquell seria l'escut dels seus successors.

Aquesta versió primària de la llegenda escrita el 1532 fou adapatda el 1551 per l'historiador valencià Pere Antoni
Beuter,[63] que la publicà en la seva obra Segunda parte de la crónica general de España, una crònica editada en castellà a
València el 1551. L'historiador valencià canvià al llegendari cavaller Otger Cataló per l'històric comte Guifré el Pilós, als "Guifré I de Barcelona, el Pilós" (Pau
sarraïns pels normands, i l'accidental marca dels dits ensagonats sobre l'escut en una èpica concessió formal per part de Béjar, v. 1892)
l'emperador dels francs al comte de Barcelona: quedà fixada d'aquesta manera la versió definitiva de la llegenda de les
quatre barres de sang. Explica Beuter que els normands atacaren França i el comte Guifré el Pilós anà a ajudar a
l'emperador franc. Derrotats els normands, el comte Guifré el Pilós demanà a l'emperador Lluís (no es concreta de quin Lluís es tractava) que li donés un escut
d'armes; aleshores el rei se li acostà i mullà els seus dits de la mà dreta en una ferida que tenia el comte, passant-los després de dalt a baix per sobre de l'escut daurat
del comte. Aleshores li digué: «Aquestes seran les vostres armes, comte». I així Beuter explica l'origen de la senyera reial en la figura del comte Guifré el Pilós, i
l'associació d'ambdós símbols quedà segellada.

És el mateix Beuter qui adverteix que ha trobat la llegenda «según he hallado escrito» en uns suposats «cuadernos de mano». Si bé hom no pot imputar amb
absoluta seguretat que Beuter adaptés la versió primigènia d'Otger Cataló de Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés, sembla clar que l'apel·lació als «cuadernos
de mano» remet a una font anterior, o era subterfugi per a evitar qualsevol crítica posterior.[63] L'historiador Agustí Alcoberro i Pericay assenyala que, en tot cas,
tant si Beuter fou l'inventor de la llegenda, com si la llegenda és una adaptació de la versió d'Otger Cataló circulava per València, els «cuadernos de mano» no
serien gaire anteriors al 1551.[63] Per altra part, l'historiador Martí de Riquer assenyala[64] que la versió de la llegenda de les quatre barres de sang redactada per
Beuter el 1551 presenta notables similituds amb una altra llegenda redactada per l'heraldista Hernán Mexía el 1485 en Nobiliario vero. El Nobiliario vero és un
tractat de noblesa i cavalleria que en el seu tercer llibre tracta sobre l'ús i invenció de les armes, insígnies, blasons, senyals i banderes de la noblesa. Riquer
assenyala concretament el passatge on Hernán Mexía explicà quin era l'origen de les armes del llinatge dels Aguilar-Priego, després anomenats Fernández de
Córdoba, explicant que les armes d'aquest llinatge tenien l'origen en la conquesta de la ciutat de Còrdova pel rei Ferran III de Castella el 1236, moment en el qual,
tenint el rei la seva mà tacada de sang, passà tres dits per sobre l'escut daurat d'un cavaller d'aquell llinatge.

Teories interpretatives sobre la senyera reial

Teoria de la senyera reial i els cops de bastons contra els mals eclesiàstics

La teoria de la senyera reial i els cops de bastons contra els mals eclesiàstics és un teoria interpretativa sobre el significat
de la senyera reial proposada pel frare franciscà de Girona fra Francesc Eiximenis en Lo primer del Chrestià (1378-1381).
En aquest primer volum de l'obra, fra Eximenis fa una introducció general al cristianisme i refuta tant l'islam com el
judaisme en uns tres-cents setanta capítols. L'obra fou de les primeres a ser impreses a la península Ibèrica, concretament a
València el 29 de gener del 1483 per Llambert Palmart. Seguint aquesta edició, en el capítol 247, foli 133v, fra Eximenis
explica la seva peculiar interpretació del que representen els quatre pals de la senyera reial: «Signifiquen bastons e colps e
persecucions qui d'aquesta casa deuen contra los mals eclesiàstichs, per a purgar lurs pecats e per abaxar lur ergull e pompa
e per reduy-los al primer stament».

Teoria de la senyera reial i el llit de Jesucrist

La teoria de la senyera reial i el llit de Jesucrist és un teoria interpretativa sobre el significat de la senyera reial proposada
pel frare dominic valencià Joan de Montsó a la traducció[56] dels sermons de sant Bernat sobre el Càntic dels càntics
(1392-1395). Aquesta traducció dels sermons de sant Bernat fou dedicada per fra Joan de Montsó al duc de Montblanc
Martí, futur rei Martí I d'Aragó l'Humà, i en el pròleg explica la seva interpretació del que representen els quatre pals de la
senyera reial: «No rés menys Senyor, dich que aquest llibre, més que un altre vós convé quel deguats entendre, per rahó de Miniatura de Lo Terç del Chrestià
les vostres armes glorioses que vos fets e el vostre excellent llinatge. Cor en lo dit llibre, en figura hy són mostrades; cor
trobarets, Senyor, que aquí es fa menció d'un llit sollempne que es feu Salamó, e aquest lit era de fust e de barres, on ell
dormia, e significava la vera creu de Jesucrist, on Ell dormí així com en sos lit, segons que diu Sent Agostí sobre Sent
Johan. E aquesta gloriosa creu e lit de Jhesucrist fou de IIII barres, les quals foren envermellides de la sua preciosa sanch,
hy entre aquestes IIII barres lo nostre Salvador dormi, he per aquesta significança pues quels vostres predecessors de la
Casa d'Aragó aygen, preses IIII barres vermelles per llurs armes é divisa, en senyal que pugreu dir que les IIII barres, fustes
ho bastons de la Creu de Jhesucrist porten per senyal en lo lur cors, segons que deya Sant Pau de si mateix».

Teoria de la senyera reial i els ceptres daurats

La teoria de la senyera reial i els ceptres daurats és una teoria interpretativa sobre el significat de la senyera reial elaborada
el 1909 per l'historiador andalús Narciso Sentenach y Cabañas. Aquesta teoria es basava en l'estudi dels segells, monedes i
pintures on apareixia la senyera reial i ha quedat desacreditada a mesura que s'ha anat ampliat el registre de segells, Hipotètica senyera invertida de 1112,
monedes i pintures en què inicialment es fonamentava la teoria. tres ceptres (pals) daurats sobre
fons roig, on cada ceptre (pal) daurat
La teoria interpretativa que plantejà Narciso Sentenach y Cabañas el 1909 es basava en la hipòtesi que la senyera reial no representaria un territori: el primer al
són pals rojos sobre un fons daurat, sinó al contrari, pals daurats sobre un fons roig. A partir d'aquesta hipòtesi, plantejà la comtat de Barcelona, el segon al
teoria que cada pal daurat representava un bastó de comandament o ceptre sobre un territori. Segons Narciso Sentenach, comtat de Besalú, i el tercer al
els tres bastons daurats van començar a existir el 1112 sota el govern del comte de Barcelona Ramon Berenguer III el comtat de Provença
Gran, que es casà amb Dolça de Provença. Gràcies a aquest matrimoni, tindria sota el seu domini tres territoris, de manera
que en la seva senyera hi hauria representat un ceptre daurat o bastó de comandament per cada territori: un pel comtat de
Barcelona, un altre pel comtat de Besalú, i el darrer pel comtat de Provença.

Vegeu també
Bandera de Catalunya Escuts amb el Senyal Reial
Bandera del País Valencià Escut del País Valencià
Bandera de les Illes Balears Escut de Catalunya
Bandera de Mallorca Escut de l'Aragó
Bandera d'Aragó Estelada
Quatre Pals Penó de la Conquesta
Origen de la Senyera Reial Llegenda de les quatre barres de sang

Referències
1. Desclot, Bernat: cap. 166
2. Muntaner, Ramon: cap. 219
3. Muntaner, Ramon: cap. 290
4. Crònica de Pere el Cerimoniós; cap. 1, p. 12
5. Fluvià 1995, pàg. 87. Parlament General de Barcelona (Reina Maria
de Luna)
6. Fluvià 1995, pàg. 88. Proposició del procés de Corts de Perpinyà
(Rei Martí I d'Aragó)
7. Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago
« On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant
sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es
cap del regne Darago lo qual regne es títol e nom
nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi
mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e
les altres insignies reyals axi con veem quels
emperadors prenen en Roma la principal corona la qual
ciutat es cap de lur imperi
» para uso de los reyes aragoneses, había de tener veinte
— Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5;
pàg 271; Pròsper de Bofarull i Mascaró
8. Riquer 1983, Vol. I, pàg. 11
9. Riquer 1983, Vol. II, pàg. 361
10. Menéndez Pidal 2004, pàg. 115
11. Menéndez Pidal 2004, pàg. 114
13. Fatás 1990, pàg. 187
« En cuanto al origen, nada sabemos de cierto. La
hipótesis más verosímil es la dependencia muy
temprana que el recién nacido y diminuto Reino de
Aragón tuvo con la Santa Sede. Desde Sancho Ramírez
(el segundo rey) en adelante, los soberanos aragoneses
prestaron sumisión y tributo en oro a los papas a cambio
de su protección moral frente a sus poderosos vecinos.
San Pedro fue el patrono aragonés (a él se consagran
las catedrales y muchos monasterios, así como los
nombres de varios reyes) antes que San Jorge. Los
reyes de Aragón llegaron a ser portaestandartes del
papado. Y está bien comprobado que el emblema de la
cancillería papal era una cinta o lemnisco rojo hilos de
oro (los colores heráldicos de Roma, que lo siguen
siendo hoy). Ya Pedro III estatuyó que una cinta similar,
hilos de ancho (diez rojos y diez amarillos). Y Pedro IV
dispuso que las franjas amarillas tuvieran siete hilos de
anchura y cinco las rojas y la amarilla del centro. Esta
»
es, por el momento, la suposición más aceptable
respecto del origen de las barras de Aragón, [...]
— Guillermo Fatás Cabeza, La bandera y el escudo de Aragón (1990); pàg. 187-
188
14. Fatás 1978, pàg. 19

« Los emblemas de muchos de estos personajes se

vieron ya, con gran probabilidad, en la campaña contra
15. Fatás 2000, pàgs. 170-172
16. Sánchez Badiola 2010, pàg. 74
Alemería o en aquella gran parada que preparó Alfonso
VII en la vega de Toledo el año 1154, con el fin de
asombrar a su yerno Luis VII de Francia que volvía de
« Sin embargo, la tesis de un origen pontificio ha de
econocerse que cuenta con muy pocos argumentos a su
favor, pues, pese a que los colores amarillo y rojo eran
Compostela. Entre aquella diversiorum insignium copia, usados por la cancillería pontifcia, poco más puede
quod a mullo poterat aestinari, estaban ciertamente los
sacarse de ello, mientras que el palado característico
del propio Emperador: el león, los palos de Ramon
del gonfalón se adoptó ya con Inocencio III, por su
Berenguer IV, la roela de Guillén de Montpellier, la cruz
de Tolosa y probablemente otros, como el águila de
amistad con los reyes aragoneses, y así lo recoge Juan
Montsó, hacia 1392.
»
Navarra. Parece muy verosímil suponer que la
implantación de los emblemas heráldicos en España 17. Menéndez Pidal 1998, pàg. 451
tuvo lugar en estos movimientos desarrollados
alrededor de Alfonso VII.
» « el primer testimonio auténtico de las armes que usaron
los reyes de Aragón se encuentra en los sellos de
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg.
114
Ramon Berenguer IV, la impronta más antigua de los
cuales es del año.
»
12. Gabinete de Comunicación de la Universidad de Salamanca (http:// — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Los emblemas de España; pàg. 451
campus.usal.es/gabinete/comunicacion/noticia.jsp?id=4183)
18. Montaner Frutos 1995, pàg. 29
« no hay duda de que el primer poseedor de los palos de
oro y gules fue Ramon Berenguer IV
— El señal del rey de Aragón; pàg. 29
19. Fluvià 1995, pp. 51-52
« Els segells més antics que tenim d'un sobirà català són
els del comte Ramon Berenguer IV [...] L'escut porta el
senyal dels pals, [...]
— Armand de Fluvià i Escorsa, Els Quatre Pals (1995); pàg. 51-52
20. Fluvià, Armand de: "Els Quatre Pals. L'escut dels Comtes de
Barcelona"
21. Martí de Riquer. "Heràldica catalana des de l'any 1150 al 1550".
1983. Quaderns Crema. ISBN 84-85704-34-7
22. Menéndez Pidal 2004, pàg. 116
« En concordancia con esta forma de presentar el
emblema, los tres hijos del conde príncipe: Alfonso, rey
de Aragón y conde de Barcelona, Ramón Berenguer,
conde de Provenza y de Carcasona, y Sancho, conde
de Provenza, Rosellón y de Cerdaña usan igualmente
los palos en el escudo de sus representaciones
ecuestres (sellos de 1172, 1178 y 1180). [...] Según su
uso, pertenece al tipo de emblemas de significado
inicialmente personal, introducido en todo el occidente
de Europa en el segundo cuarto del siglo XII, que se
llevan al escudo y están constituidos preferentemente
por figuras geométricas. Admitiendo todas las
limitaciones derivadas del defectuoso conocimiento que
aún tenemos de los usos emblemáticos del siglo XII,
parece que está muy clara la inicial significación familiar
del emblema de los bastones de oro y gules y que no se
adscribía a una dignidad ni a la posesión de un
territorio.
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués; El escudo de España (2004), pàg.
23. Sagarra 1916, Vol. I, pàg. 102
24. Sagarra 1916, Vol. I, pàg. 101
25. Framond 1989, pàg. 104
26. Framond 1989, pàg. 104; Fragment de la carta del 1187 d'Alfons II
d'Aragó, concedint el segell als cònsols de Millau:
« Consulatum eis firmum ita volumus haber quod ille qui
ad monitionem consulum salva fidelitate nostra in eo
non fuerit vel ipsum non juraverit extune non erit in
nostro amore vel fiducia nec volumus ut remaneat in
villa. Concedimus namque sigillum comune consulibus
et comuni sub subscriptione nostra et sua et etiam
vexillum nostrum. Et si aliquid occurerit vel contigerit in
quo artitrium ipsorum consulum necessarium sit salvo
jure curie, damus eis in totum artitrandi libertatem por
difelitate nostra et ville et tocius comunis
— Alfons II d'Aragó als cònsols de Millau
27. Framond 1989, pàg. 101
28. Menéndez Pidal 2004, pàg. 110
29. Menéndez Pidal 2004, pàg. 112
30. Menéndez Pidal 2004, pp. 114-116
« La figura ecuestre que adoptó para su sello Ramon
Berenguer IV - y fue tan puntualmente seguida por sus
descendientes - parece que no tuvo un precedente más
antiguo. Sagarra dedujo de sus investigaciones casi
exhaustivas que Ramón Berenguer III no usó sello.
Tampoco lo tuvieron ni su hijo menor, ni su nieto, condes
de Provenza, según todos los indicios. Concuerda
perfectamente con lo que hoy nos es dado conocer
acerca de la cronología de la introducción del uso del
sello pendiente en el área ibero-occitana. [...] El tipo
sigilar adoptado por Ramon Berenguer IV llegó por
Languedoc [...] Dentro de ese restringido grupo de
emblemas, el de Ramón Berenguer IV aparece como el
más avanzado, tanto en las formas de presentación
plástica com en su significación, según el uso que de él
harán todos sus hijos.
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg.
114-116
31. Menéndez Pidal 2004, p.99
« Porque los palos de oro y gules, hasta el fin de la edad
media, tuvieron el caràcter preponderante o único de
armas familiares de los descendientes de Ramon
Berenguer IV.
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg. 99
32. Montaner 1995, p.35
» «En virtud de todas las consideracions previas, puede
establecerse sin lugar a dudas que los palos de oro y
gules nacen como emblema personal de Ramon
Berenguer IV y, al hereadarlos sus hijos se convierten
en el símbolo de su família, la Casa de Aragón, sin »
»
ligazón alguna con un territorio determinado.
— Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 35
33. Menéndez Pidal 2004, pàg. 116
«Según su uso, pertenece al tipo de emblemas de
significado inicialmente personal, introducido en todo el
occidente de Europa en el segundo cuarto del siglo XII,
que se llevan al escudo y están constituidos
preferentemente por figuras geométricas. Admitiendo
todas las limitaciones derivadas del defectuoso
conocimiento que aún tenemos de los usos
emblemáticos del siglo XII, parece que está muy clara la
inicial significación familiar del emblema de los
bastones de oro y gules y que no se adscribía a una
dignidad ni a la posesión de un territorio.
»
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg.
116
34. Generatio Regum Aragonum (http://hal.archives-ouvertes.fr/docs/00/
11/20/95/PDF/ARAGONUM.pdf)
35. Menédez Pidal 2006, pàg. 539-552
« El sello mayor de los reyes de Aragón, desde Alfonso II,
el primer rey de Aragón que tuvo sello de validación, es
siempre de dos caras, que presentan los retratos del
monarca correspondientes a sus dos principales
«personalidades sociales» correspondientes a sus
titulaciones. Como rey de Aragón es figuradao en el
» anverso, sentado en su trono, en majestad, y como
conde de Barcelona aparece en el reverso cabalgando
con equipo de guerra, única representación que usara
116 ya su padre, Ramón Berenguer IV. La composición de
estos sellos, con doble retraro jerárquico, es totalmente
análoga a la que ya habían empleado para expresar su
doble condición el rex Francorum, dux Aquitanorum, y el
rex Anglorum, dux Normadorum
»
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Un sello de Pedro IV de Aragón; pp.
539-552
36. Miret i Sans, Joaquim; Itinerari de Jaume I "el Conqueridor"; pàg.
214 (http://books.google.cat/books?id=D-gSTgzqsY8C&lpg=PA214
&ots=OI-KvQbDRG&dq=scilicet%20signi%20nostri%20Regium&hl
=ca&pg=PA214#v=onepage&q&f=false)
37. Cfr. Montaner, op. cit. págs. 41-42:
« [...] Sin embargo, ya desde la segunda mitad del siglo
XIII se añade a ese sentido una connotación que cada
» vez cobrará más fuerza: su asociación a la dignidad real
regia, como armas de la dinastía que la ostenta. Al
menos desde mediados del reinado de Jaime I se
denomina constantemente a ese emblema signum
regium en latín y senyal reyal en romance. Los primeros
testimonios de dicho uso son los siguientes: 1256:
Concesión de las armas regias a la Orden de la Merced:
"signum illud quod de cetero deferatis scutum, scilicet,
signi nostri regium et crucem desuper positam albam";
1262: Descripción notarial del sello de Jaime I en el
traslado coetáneo de un privilegio suyo: "et ex altera
parte dicti sigilli erat ipsa regia [pág. 42] magestas
equitans in suo equo armatum, tenens in dextera manu
lanceam, et sinistra scutum barratum ad signum regium
[subratllat de Montaner], cum corona desuper".
»
38. Montaner Frutos 1995, pàg. 44
« Esta connotación de emblema de dignidad real de
Aragón era ya muy intensa a finales del siglo XIII. »
— El señal del rey de Aragón; pàg. 44
39. Riquer 1983, Vol. I, p. 106
» « [les armes del comte de Foix són una brisura per
reducció de les armas dels comtes de Barcelona,
justificada poel matrimoni, el 1118, de Roger III de Foix
amb Ximena de Barcelona, filla de Ramon Berenguer i
de Maria Vivar, la filla del Campeador [Rodrigo Díaz de
Vivar]. No es que cregui que en data tan temprana els
comtes de Foix ja tinguessin heràldica, sinó que en
temps més moderns degueren adoptar els tres pals en »
» memòria d'aquest enllaç.
— Martí de Riquer, Heràldica catalana des de l'any 1150 al 1550. (1983), p. 106
40. Menéndez Pidal 2004, p.103 i pp.118-119
« En las inmediaciones de la casa de Barcelona hallamos
los Foix y los Sévérac con armas con palos
testimoniadas por sellos de 1210-1230 [nota 159:Los
palos aparecen en el sello de Roger Bernardo II, año
1229 (LA PLAGNE BARRIS, Paul: Sceaux gascons du
moyen âge, Paris-Auch, 1888-1889, I, n.º 195; DOUËT
D'ARCQ, L.: "Collection de sceaux", en Inventaires et
documents publiés par ordre de l'Empereur, Paris, 1863-
1868, n.º 662), pero pudieran estar ya en el sello del
mismo tipo que usaba su padre Ramón Roger en 1215,
(Sceaux gascons, n.º 196; DOUËT D'ARCQ, n.º 661),
muy desgastado. Para los Sévérac vid. nota 141. La
baronía de Sévérac forma parte del vizcondado de
Milhau. Gui de Sévérac murió en 1181 junto a Ramón
Berenguer de Provenza frente a los partidarios del
conde de Tolosa.]; por noticias posteriores sabemos que
eran de oro y gules. Indudablemente en ambos casos
hay una transmisión de armas significante, no una
coincidencia casual. Cuál fue exactamente esa
significación es cuestión que escapa a nuestros
conocimientos. [...] Los Foix comienzan a intervenir en el
reino de Aragón en 1208. En el caso de Foix no se
puede pensar en una transmisión hereditaria por
matrimonio en 1118. Es más probable la significación
de homenaje, favorecida por el parentesco. La
existencia de una antigua relación genealógica no
supone necesariamente que date de ese momento la
transmisión de las armas, pues hubo transmisiones
colaterales.
» IV [...] En estos sellos, la representación del rey como
— Faustino Menéndez Pidal, El escudo de España (2004); pp. 118-119
41. Montaner Frutos 1995, pp. 13-15
42. Montaner Frutos 1995, pp. 13-15
« Otra explicación factible, ya apuntada, es que,
simplemente, se asumiesen como armas de homenaje o
alianza política, según ocurrió con los condes de Foix.
La presencia de los palos de oro y gules en las armas
de estos condes, al menos desde 1210, fue esgrimida
por Pastoureau (1980: 99 y n.18) con fines parecidos a
los que aquí se propone Fluvià [...] En su hipótesis, esa
señal heráldica procedería de una supuesta bandera del
rey de Borgoña-Provenza en el siglo XI. Refutada tal
teoría [nota 23], la explicación más razonable, ya
indicada por Menéndez Pidal (1986: 219 y 1991:680),
es que se trate de armas de homenaje, pues éste le fue
prestado por el conde Roger Bernardo I al rey Alfonso II
el Casto [nota 24]. Como se ha visto, [en les armes dels
jutges d'Arborea] Casula (1985:66a-b) da por seguro
ese origen del emblema comentando: en señal externa
del vasallaje prestado por Hugo II de Bas a Jaime II de
Aragón, el giudice de Arborea uniría en sus armerías
personales su símbolo dinástico y el señal del rey
aragonés.
» derecho.
— El señal del rey de Aragón; pàg. 15
43. Fluvià 1995, pàg. 67
44. Montaner Frutos 1995, pàg. 129
45. Montaner Frutos 1995, pàg. 44
« Esta connotación de emblema de dignidad real de
Aragón era ya muy intensa a finales del siglo xIII. [..]
Parece militar en contra de esta interpretación el hecho
de que, precisamente, el rival siciliano de Pedro III,
Carlos de Anjou, emplease como contrasello la señal
palada, por ser titular del condado de Provenza, desde
su matrimonio en 1246 con Beatriz, hija del último
conde de [Provenza de] la Casa de Aragón, Ramón
Berenguer V. Sin embargo, en este caso las armas sí se
llevan por parentesco, aunque sea de afinidad, a lo que,
desde luego, coadyuva la tradicional ligazón entre las
armerías y las posesión del feudo propio del área
clásica. Puede establecerse que en tal ejemplo la
denotación sigue siendo familiar, aunque ello sirva sólo
de justificación formal para lo que, de hecho, eran unas
armas de dignidad.
» Heráldica y Genealogía, 2004, pàg. 143. ISBN 84-88833-02-4
— El señal del rey de Aragón; pàg. 44
46. Redondo, Guillermo, "Aragón en sus escudos y banderas", pàg. 19-
20
47. Fatás 1999, pàg. 36
48. Montaner Frutos 1995, pàg. 63-68
49. Menéndez Pidal 1998, pàg. 454
« El cambio en la dinastía real de Aragón, precisamente
en el momento de la introducción del uso de los
emblemas heráldicos, y la adopción de uno de estos por
el protagonista del cambio, Ramón Berenguer IV,
plantea una situación muy especial para sus sucesores.
Porque saben que las armas que usan no traen su
origen de los antiguos reyes de Aragón, de quienes
habían heredado el título real y el principal territorio de
los que componen su corona, y sienten la necesidad de
un refrendo emblemático de su situación. Para suplir la
falta, incorporan a su patrimonio dos nuevos emblemas:
el que ya citamos, antiguo signo de los reyes de la
Reconquista interpretado como emblema propio de los
reyes aragoneses, y el que se atribuirá al reino de
Aragón, creado por Pedro III. [...] Los reyes de Aragón de
la dinastía de Barcelona utilizaron así un singular
conjunto de emblemas, que se consideraban de
diferente género, y por eso jamás se reunían en el
campo de un solo escudo, como se reunieron las armas
reales con las de Sicilia, porque éstas también poseían
un auténtico soporte personal.
»
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Los emblemas de España (1998);
pàg. 454
50. Menédez Pidal 2006, pàg. 539-552
«
Pero más nos interesa aquí el cambio que se produce
en la representación ecuestre del reverso de los
flahones, precisamente en este segundo tipo de Pedro
conde de Barcelona sigue en lo esencial el modelo
inaugurado por Ramón Berenguer IV: el caballero visto
por su lado izquierdo. Incorpora claro es, las
modificaciones introducidas por Alfonso II -las cubiertas
del caballo-, por Jaime I-sustitucion del caso con
trascoles por la corona- y por Pedro III-sustitución de la
lanza por la espada, de acuerdo con las más modernas
prácticas guerreras- pero mantiene invariable el sentido
de la marcha del caballero, que siempre deja ver su
lado izquierdo. En la represntación ecuestre del reverso
del segundo tipo (la impronta que posee la Academia)
hallamos diferencias muy acusadas respecto del
primero. [...] El escudo que embaraza Pedro IV es ahora
pequeño y lo lleva muy alto, casi en el hombro, y el
yelmo aparece rematado por un nuevo elemento: la
cimera, el dragon alado que usarán en lo sucesivo los
reyes de Aragón y que luego comentaremos. Pero sobre
todo, la figura ecuestre ha cambiado de sentido,
dejando ver ahora su lado derecho. Hasta este flahón
de 1343, todas las representaciones sigilares ecuestres
de los reyes de Aragón dejaban ver su lado izquierdo; a
partir de este flahón de 1343, todas dejarán ver su lado »
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Un sello de Pedro IV de Aragón; pp.
539-552
51. Menéndez Pidal y Navascués, Faustino: España: reflexiones sobre
el ser de España / Los emblemas de España (http://books.google.ca
t/books?id=7Vk_6ZW-mucC&lpg=PA429&dq=%22se%C3%B1ale
s%20Darag%C3%B3n%20antiguos%22&lr=&as_brr=0&hl=ca&pg=
PA429#v=onepage&q=&f=false); pàg. 440
52. Real Academia de la Historia: Cortes de los antiguos reinos de
Aragón y Valencia y Principado de Cataluña. Tomo IV (1377-1401)
(http://www.archive.org/details/cortesdelosantig04araguoft); pàg.
274. Madrid, 1901.
53. Riquer 1983, Vol. I, pàg. 116
54. Riquer 1983, Vol. I, pp. 117-118
55. Montaner Frutos 1995, pp. 37-38
56. Sermons del Càntic dels càntics: MS. Barcelona, ACA, Cartes reials
de Joan I, núm. 1.061
57. Faustino Menéndez-Pidal de Navascués, El Escudo de España (htt
p://books.google.cat/books?id=cCLL5mbUA-wC&lpg=PP1&pg=PA1
43#v=onepage&q&f=false), Madrid, Real Academia Matritense de
58. Riquer 1983, Vol. I, pàg. 118
59. Menéndez Pidal 1972, pàg. 374 61. «Medieval & Renaissance Popes (https://web.archive.org/web/2011
0425135055/http://paradoxplace.com/Church_Stuff/Popes.htm)».
« Las armas del joven Alfons de Aragón (+1260) nos son
conocidas únicamente por su lauda sepulcral en el Arxivat de l'original (http://www.paradoxplace.com/Church_Stuff/Pop
monasterio de Veruela, interesantísima desde el punto es.htm) el 2011-04-25. [Consulta: 29 setembre 2010].
de vista heráldico. Trae los palos de Aragón-Barcelona 62. Galdeano 2006, pag. 380
con una bordura cargada de veinte escudetes de 63. Alcoberro 2003, pag. 144
Castilla. Ello demuestra que esta bordura era de metal,
probablemente de plata, quizá por razones de contraste
cromàtico
» 64. Riquer i Morera, Martí de: Llegendes històriques catalanes (http://he
meroteca.lafura.cat/pdf-split/960/fura-960-pg-069.pdf) Arxivat (http
— Faustino Menéndez Pidal, Las brisuras en las casas soberanas de la España
s://web.archive.org/web/20131202230346/http://hemeroteca.lafura.c
Medieval, pàg. 374 at/pdf-split/960/fura-960-pg-069.pdf) 2013-12-02 a Wayback
Machine.
60. Las principales armas catalanas (http://books.google.cat/books?id=
h5VoD620LY0C&lpg=PA576&ots=T3trSeOX4M&dq=Cuartelado%2
0en%20sotuer%20sicilia&hl=ca&pg=PA576#v=onepage&q&f=fals
e)

Bibliografia

Edat mitjana
segle XIII Aragó, Jaume I d'. Llibre dels fets; Edició en línia (http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12142747518921506765213/
index.htm).
segle XIV Desclot, Bernat. Crònica de Bernat Desclot; Edició en línia (http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/121427475189215
06765213/index.htm).
segle XIV Muntaner, Ramon. Crònica de Ramon Muntaner; Edició en línia (http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/46861641323
253942754491/ima0018.htm).
segle XIV Aragó, Pere IV d'. Crònica de Pere el Cerimoniós; [ Edició en línia].
segle XIV Aragó, Pere IV d'. Crònica de Sant Joan de la Penya; Edició en línia (llatí) (http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/016
04852981254827438813/index.htm); Edició en línia (aragonès) (http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12826843118066070754
624/index.htm); Edició en línia (català) (http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/bne/12707299825606051109435/ima0013.htm).
(llatí) (aragonès) i (català)
1380 Domènec, Jaume. Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae.

Edat moderna
1499 Vagad, Gualberto Fabricio de. "Crónica de Aragón"; Edició en línia (http://trobes.uv.es/search~S9*spi?/.b1482021/.b1482021/1,1,1,B/l96
2~b1482021&FF=&1,0,,0,-1). (castellà)
1509 Marineo Sículo, Lucio. "De Aragoniae Regibus et eorum rebus gestis libri V"; Edició en línia (http://bvpb.mcu.es/es/catalogo_imagenes/g
rupo.cmd?posicion=2&path=11000173&presentacion=pagina). (llatí)
1524 Marineo Sículo, Lucio; Molina, Juan de. "Crónica d'Aragón"; Edició en línia (http://lubna.uv.es:83/z_12_92/z_12_92_fich_1.html).
(castellà)
1551 Beuter, Pere Antoni. "Segunda parte de la crónica general de España". (castellà)
1564 Viciana, Rafael Martí de. "Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su Reyno"; Edició en línia (http://books.google.cat/bo
oks?id=ccdGI3baTEoC&pg=PA56&hl=ca&source=gbs_toc_r&cad=0_0#PPA69,M1). (castellà)
1588 Blancas y Tomás, Jerónimo de. "Aragonensium rerum commentarii"; Edició en línia (http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagen
es/grupo.cmd?posicion=1&path=100115&presentacion=miniaturas). (llatí)
1580 Zurita y Castro, Jerónimo. "Anales de la Corona de Aragón"; Edició en línia (http://ifc.dpz.es/publicaciones/ebooks/id/2448). (castellà)

Edat contemporània
1812 / 1822 Sans i de Barutell, Joan de. Memoria sobre el incierto origen de las barras de Aragón, antiguo blasón del condado de Barcelona.
(http://books.google.cat/books?id=F-8GAAAAYAAJ&printsec=titlepage&source=gbs_summary_r&cad=0#v=onepage&q=&f=false). (castellà)
1909 Sentenach y Cabañas, Narciso «El Escudo de España (http://hemerotecadigital.bne.es/datos1/numeros/internet/Madrid/Revista%20de%2
0archivos,%20bibliotecas%20y%20museos/1909/190909/19090901/19090901_00000.pdf#page=1)». Revista de Archivos, Bibliotecas y
Museos, XXI, ', pàg. 249-261 i 305-462. (castellà)
1916 Sagarra i de Siscar, Ferran de. "Sigil·lografia catalana: inventari, descripció i estudi dels segells de Catalunya". Henrich i Cia.
1921 Ibarra., E. "Cuál de los tres escudos sea el que más exactamente corresponde a Aragón". (castellà)
1928 Kehr, Paul Fridolin «Wie und wann wurde das Reich Aragon ein Lehen der römischen Kirche? : Eine diplomatische Untersuchung (htt
p://www.unizar.es/cema/recursos/74_186.pdf)». Sitzungsberichte der Preussische Akademie der Wissenschaften, Phil.-hist. Kl. 18-20, pp.
196-223 / Estudio de la Edad media en la Corona de Aragón; Cómo y cuando se hizo Aragón feudatario de la Santa Sede? (http://www.uniza
r.es/cema/recursos/285_326.pdf) (Saragossa, 1945) pp. 285-326. (alemany)
1936 Domènech i Montaner, Lluís (obra pòstuma); Domènech i Roura, Fèlix (fill). "Ensenyes nacionals de Catalunya". Tallers gràfics de
Castells-Bonet / Facsímil: Editorial 92, 1995. ISBN 978-84-85704-34-7. (castellà)
1949 Udina i Martorell, Frederic «En torno a la leyenda de las "barras catalanas" (http://www.moderna1.ih.csic.es/hispania/frame_campos.ht
m)». Hispania, vol. IX, pàgs. 531-565. (castellà)
1972 Menéndez Pidal de Navascués, Faustino «Las brisuras en las casas soberanas de la España medieval». Recueil de XIe. Congrès...,
[Lieja], pàg. 373-378. (castellà)

Restauració democràtica i estatuts d'autonomia

1978 Fatás Cabeza, Guillermo; Redondo Veintemillas, Guillermo. "La bandera de Aragón" (http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagen
es/grupo.cmd?posicion=4&path=1268&presentacion=pagina). Ed. Guara (Colección Básica Aragonesa, 3). (castellà)
1981 Riquer, Martí de «En torno al origen del escudo de armas de los palos, llamados barras». Gaceta numismática, nº. 61. (castellà)
1981 Fatás Cabeza, Guillermo; Redondo Veintemillas, Guillermo. "Palos de Aragón" (Gran Enciclopedia Aragonesa) (http://www.enciclopedia-ar
agonesa.com/voz.asp?voz_id=20407&voz_id_origen=11678). Gran Enciclopedia Aragonesa, vol. IX. (castellà)
1983 D'Arienzo, Luisa «Lo scudo dei "Quatro mori" e la Sardegna». Annali della Facoltà di Scienze Politiche dell'Università di Cagliari, IX,
pàg. 253-292. (italià)
1983 Riquer, Martí de. "Heràldica catalana des de l'any 1150 al 1550". Vol. I i II. Quaderns Crema. ISBN 978-84-85704-34-7.
1985 Roura, Gabriel «La sepultura de la comtessa Ermessenda (http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/85223)». Revista
de Girona, nº. 112. ISSN: 0211-2663 (https://www.worldcat.org/issn/0211-2663). (castellà)
1988 Udina i Martorell, Frederic. «Problemàtica acerca del escudo de los palos de gules». A: Seminario sobre Heráldica y Genealogía (http://
dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2324619). Institución «Fernando el Católico», pags. 45-68. ISBN 84-00-06841-6. (castellà)
1989 Framond, Martin de «Aux origines du sceau de ville et de juridiction: les premiers sceaux de la ville de Millau (http://books.google.cat/bo
oks?id=vZOmx30jwKQC&lpg=PA88&ots=VDy5on0XBN&dq=sceau%20millau%201187&hl=ca&pg=PA87#v=onepage&q&f=false)».
Bibliotheque de L'Ecole des Chartes, Volum 131, Part 2, pàg. 87-122. (francès)
1990 Fatás Cabeza, Guillermo «La bandera y el escudo de Aragón; pàg. 180-193 (http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grup
o.cmd?posicion=2&path=1590&forma=&presentacion=pagina)». Turia: revista cultural, nº. 15. ISSN: 0213-4373 (https://www.worldcat.org/iss
n/0213-4373). (castellà)
1991 Menéndez Pidal de Navascués, Faustino «Palos de oro y gules». Studia in Honorem Prof. M. de Riquer, IV, Jaume Vallcorba, Quaderns
Crema, vol. IV, pàg. 669-704. (castellà)
1992 Sans i Travé, Josep Maria. "Dietari o llibre de jornades (1411-1484) de Jaume Safont". Ed. Pagès Editors. ISBN 84-7935-111-X.
1995 Montaner Frutos, Alberto. "El señal del rey de Aragón: Historia y significado" (http://ifc.dpz.es/publicaciones/ver/id/1973). Institución
«Fernando el Católico». ISBN 84-7820-283-8. (castellà)
1995 Fatás Cabeza, Guillermo; Redondo Veintemillas, Guillermo. "Blasón de Aragón: el escudo y la bandera" (http://www.derechoaragones.es/e
s/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1269). Diputación General de Aragón, D.L.. ISBN 84-7753-543-4. (castellà)
1995 Fluvià i Escorsa, Armand. "Els Quatre Pals. L'escut dels Comtes de Barcelona". Ed. Rafael Dalmau Editor (Episodis de la Història, 300).
ISBN 84-232-0478-2.
1997 Serrano Daura, Josep «La donació de Ramir II d'Aragó a Ramon Berenguer IV de Barcelona de 1137 i la institució del "casamiento en
casa"; pàg. 7-14 (http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=1354929)». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, nº. 15.
ISSN: 0211-5425 (https://www.worldcat.org/issn/0211-5425). (castellà)
1998 Menéndez Pidal de Navascués, Faustino. «Los emblemas de España / Aragón (http://books.google.cat/books?id=7Vk_6ZW-mucC&lpg=PA
429&dq=men%C3%A9ndez%20pidal%20espa%C3%B1a&as_brr=3&hl=ca&pg=PA451#v=onepage&q=men%C3%A9ndez%20pidal%20es
pa%C3%B1a&f=false)». A: España: reflexiones sobre el ser de España. Real Academia de la Historia, pags. 451. ISBN 84-89-51204-3.
(castellà)
1999 Fatás Cabeza, Guillermo. "El escudo de Aragón" (http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?posicion=1&path=1
180&presentacion=pagina). Caja de Ahorros de la Inmaculada de Aragón. ISBN 84-88305-85-0. (castellà)
2000 Menéndez Pidal de Navascués, Faustino. "Los reyes de Aragón"; pàg. 95-138 (Símbolos de España). Centro de Estudios Políticos y
Constitucionales. ISBN 9788425911101. (castellà)
2000 P. Freixas, J.M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda. "La catedral de Girona. Redescobrir la seu romànica. Els resultats de les
recerques del projecte Progress". Ajuntament de Girona. ISBN 84-86837-91-X.
2000 Riquer i Morera, Martí de. Llegendes històriques catalanes (http://www.quadernscrema.com/qreslln2.php?var=87147&idioma=cat).
Quaderns crema. ISBN 84-7727-296-4.
2000 Fatás Cabeza, Guillermo. «El escudo de Aragón (http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?posicion=1&path=1
270&presentacion=pagina)». A: "Aragón, reino y corona ". Gobierno de Aragón. ISBN 84-8324-084-X. (castellà)
2001 Cortadellas i Vallès, Anna. Repertori de llegendes historiogràfiques de la Corona d'Aragó (segles XIII-XVI) (http://books.google.cat/book
s?id=8iqC9r47DYkC&dq=La+funci%C3%B3+de+les+llegendes+en+la+historiografia&hl=ca&source=gbs_navlinks_s). Curial-Abadia de
Montserrat. ISBN 84-8415-267-7.
2002 Torres-Solanot y García de Buestelo, Ignacio de. "Barras de Aragón" (http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cm
d?path=1211&presentacion=miniaturas). Torres-Solanot. ISBN 84-607-4148-6. (castellà)
2002 Jáuregui Adell, Juan «Sobre el origen de los colores de la bandera cuadribandada». Hidalguía: la revista de genealogía, nobleza y
armas, nº295, pàgs. 769-792. ISSN: 0018-1285 (https://www.worldcat.org/issn/0018-1285). (castellà)
2003 Alcoberro i Pericay, Agustí «Mites i llegendes (http://www.raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/105558/171512)».
Barcelona quaderns d'història, 9, pàg. 135-148. ISSN: 1135-3058 (https://www.worldcat.org/issn/1135-3058).
2004 Jáuregui Adell, Juan «Estudio sobre los colores del sarcófago de la Condesa Ermessinde (http://www.raco.cat/index.php/AnnalsGironin
s/article/viewFile/54522/63480)». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, nº45, pàgs. 365-377. ISSN: 0213-6228 (https://www.worldcat.org/iss
n/0213-6228). (castellà)
2004 Menéndez Pidal de Navascués, Faustino. «Los reyes de Aragón (http://books.google.cat/books?id=cCLL5mbUA-wC&lpg=PA99&dq=marti
n%20de%20framond%20millau&hl=ca&pg=PA99#v=onepage&q=martin%20de%20framond%20millau&f=false)». A: "El escudo de España".
Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía. ISBN 84-8883302-4. (castellà)
2005 Conde y Delgado de Molina, Rafael «La bula de plomo de los reyes de Aragón y la cruz «de Alcoraz» (http://ifc.dpz.es/recursos/publicaci
ones/25/75/_ebook.pdf)». Emblemata, XI, pàg. 59-82. ISSN: 1137-1056 (https://www.worldcat.org/issn/1137-1056). (castellà)
2005 Jáuregui Adell, Juan «Sellos de los Condes de Barcelona y Reyes de Aragón». Hidalguía: la revista de genealogía, nobleza y armas,
nº305, pàgs. 209-256. ISSN: 0018-1285 (https://www.worldcat.org/issn/0018-1285). (castellà)
2006 Galdeano Carretero, Rodolfo «Historiografia i iconografia: la sèrie icònica dels comtes de Barcelona del Palau de la Generalitat de
Catalunya (1587-1588); pàg. 375-409 (http://www.iecat.net/pperiodiques/openlink.asp?URL=ShowArticleFile.asp?FileID={7D0E5F77-F48E-
441A-AE67-6563FC8F9083}&FileType=application/pdf)». Arxiu de Textos Catalans Antics, nº. 25. ISSN: 0211-9811 (https://www.worldcat.or
g/issn/0211-9811).
2006 Menéndez Pidal de Navascués, Faustino «Un sello de Pedro IV de Aragón (http://books.google.cat/books?id=7jk0OhyQulIC&lpg=PA541&o
ts=JUYuw1EZ_c&dq=Desde%20Alfonso%20II%20com%20rey%20de%20arag%C3%B3n%20es%20figurado%20en%20el%20anverso%20
majestad&hl=ca&pg=PA539#v=onepage&q&f=false)». Hidalguía: la revista de genealogía, nobleza y armas, nº316-317, pàgs. 539-552.
ISSN: 0018-1285 (https://www.worldcat.org/issn/0018-1285). (castellà)
2007 Redondo Veintemillas, Guillermo; Montaner Frutos, Alberto; García López, María Cruz. "Aragón en sus escudos y banderas". Caja de la
Inmaculada, págs. 19-20 (Col·lección Mariano de Pano y Ruata, 26). ISBN 978-84-96869-06-6.. (castellà)
2007 Jáuregui Adell, Juan «Las banderas de los cuatro palos». Hidalguía: la revista de genealogía, nobleza y armas, nº325, pàgs. 849-874.
ISSN: 0018-1285 (https://www.worldcat.org/issn/0018-1285). (castellà)
2008 Jáuregui Adell, Juan «Las banderas de los cuatro palos». Hidalguía: la revista de genealogía, nobleza y armas, nº326, pags. 111-144.
ISSN: 0018-1285 (https://www.worldcat.org/issn/0018-1285). (castellà)
2010 Sánchez Badiola, Juan José. Simbolos de España y de sus Regiones Y Autonomias (http://books.google.cat/books?id=6hMSB-2MiSUC
&lpg=PA5&dq=gregorio%20VII%20lemniscos&hl=ca&pg=PP1#v=onepage&q=gregorio%20VII%20lemniscos&f=false). Editorial Visión
 Libros. ISBN 8498869633. (castellà)

Enllaços externs
«Cortes de Aragón (pàgina oficial) (http://www.cortesaragon.es/El_Escudo.128.0.html)» p. Símbolos de A Wikimedia Commons (h
Aragón: El Escudo. [Consulta: 15 gener 2009]. (castellà) ttps://commons.wikimedia.
«Generalitat de Catalunya (pàgina oficial) (http://www.gencat.cat/catalunya/cat/simbols.htm)» p. Els org/wiki/P%C3%A0gina_p
símbols nacionals de Catalunya: La Bandera. [Consulta: 17 febrer 2010]. rincipal?uselang=ca) hi ha
contingut multimèdia
Dossier. Los símbolos de las Comundades Autónomas (http://www.iesmartilhuma.org/departaments/CSoc
relatiu a: Senyera Reial
ials/Santi/PortalHistoria/BLOC2/Documents/simbolos_de_las_comunidades_autonomas.pdf) (del butlletí
del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales - CEPC, 2000?) (castellà).
Http://www.youtube.com/watch?v=yVaLK99QrBM (https://www.youtube.com/watch?v=yVaLK99QrBM).

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Senyera_Reial&oldid=30362193»