Origen i evolució del constitucionalisme

1. El constitucionalisme
És l’expressió que sintetitza corrents de pensament i moviments que busquen la submissió del poder polític al dret.
Llavors, la Constitució és el dret que regula i limita el poder polític, i aquesta està definida com el text normatiu que
està realitzat per organitzar els drets. En si la Constitució és l’èxit de la cerca de la llibertat.

Mitjans del segle XV i XVI hi ha un canvi al sistema polític de dominació. El rei o monarca és qui té tot el poder, quan
abans estava dispers entre la noblesa i l’església (aquestes dues últimes classes continuen tenint protestat judicial als
seus territoris). Finalment en sistema de dominació, l’apartat de justícia real estava en mans dels cleros i la noblesa,
poder on el mateix poder del monarca no podia arribar.

Llavors l’estat absolut parteix del sistema feudal, però el rei és qui té el major pes respecte l’organització i direcció de
temes públics. REI = LEGIBUS SOLUTUS, posseïdor d’un poder que no té límit legal, o sigui que és absolut.

El poder s’identifica com a diví, perquè no hi ha ningú que sigui igual o superior al monarca. Llavors el dret regula la
vida privada i la pública segons com volia el rei i a més es complementava amb les normes que els jutges pensaven
que eren més adequades segons la situació. De forma privada, és el dret romà el que s’estableix sobre els drets de
propietat i de mercantil. En aquest cas el dret es creat per a qui té la competència de fer-ho. I de forma pública el rei
s’identificaria amb el príncep a dret romà, qui té el màxim poder de la potestat legislativa.

A més cal tenir en compte que el dret públic regulava coactivament als súbdits, deixant al súbdits sense drets i plens
d’obligacions. (ESTAT=CREDITOR i SÚBDITS=DEUTORS)

- De l’estat absolut a l’estat liberal:

La versió del constitucionalisme de l’Europa continental deriva de la Revolució francesa de 1789 (basada en el
liberalisme i la il·lustració) i aquesta última va provocar acabar amb el sistema anterior i que s’establés un de
nou:

o S’aprova la sobirania nacional (primer els súbdits es converteixen en ciutadans): la legitimitat política
queda en mans del ciutadans i no en mans del rei.
o Declaració dels drets
o Divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) aconseguint un manteniment d’un funcionament on
les lleis limitin el poder. A més garanteix millor la llibertat.
Liberalisme = ideologia que defensa la llibertat, la igualtat, la universalitat i la propietat.

Des de l’època de Locke fins a Rousseau es deia que l’estat sorgia d’un pacte entre les persones on s’ha decidit donar
la protecció dels seus drets (de llibertat, igualtat, universitat i propietat) a una organització política que els garantitzarà.
La Constitució és el resultat d’aquest pacte.

« Toute société dans laquelle la garantie des droits n’est pas assurée, ni la séparation des pouvoirs déterminée, n’a
point de constitution. » Art. 16 DDHC 1789 = Tota societat en què la garantia dels drets no estan assegurades, ni la
separació dels poders estan determinades, no hi ha constitució

- Concepte de nació i sobirania nacional:

França = poble com a conjunt de ciutadans

EEUU = poble com a conjunt d’habitants

L’estat només pot ser dirigit per un òrgan que pugui representar als membres del poble (el parlament
s’escollirà per sufragi censatari

1
2. El concepte de la Constitució:
- La constitució com a norma:
Una norma és una expressió que ens indica que alguna cosa ha de ser. Jurídica, ni moral, ni ètica ni religiosa, ja
que s’integra en l’ordenament jurídic, pertany al món del dret, per regular la societat. La Constitució té un
caràcter normatiu que pot ser aplicat, però ha de ser aplicada per un tribunal, i pot ser de forma directa o
indirecta i pot ser aplicada tota pel tribunal, sense necessitat d’imbocar cap altra llei.

- La Constitució com a norma suprema:

Principi de constitucionalitat: tothom qui romangui al teritoria espanyol, esta sota laconstitucin, tant en drets
com en obligacions.

Los ciudadanos y los poderes públicos están sujetos a la Constitución y al resto del ordenamiento
jurídico. (art. 9.1 CE). = La Constitució és la norma jurídica suprema, excepte que hi hagi un conveni amb altres
països.

Existeix una jerarquia normativa dins de la Constitució (art. 9.3 CE), l’ordre és: la Constitució, les lleis i el reglament.
Llavors totes les normes existents han de ser compatibles amb la Constitució i aquest treball es realitzat pel
tribunal constitucional. Pot existir el cas de que una llei sigui destituïda, però en el cas de la Constitució és més
complicat.

També hi ha mecanismes jurisdiccionals que fan que s’apliqui la jerarquia normativa, i concretament la
importància/supremacia de la Constitució.

En el cas de que hi hagi 2 normes contraries (regulen el mateix però de forma diferent) sempre es confiarà en la
norma més recent.

- La Constitució com a norma sobre la producció de normes

El poder s’exerceix mitjançant normes jurídiques.
́ ́
A la Constitució es dicta la distribució de competències, orienta, qui pot fer què, i en alguns casos, com.

El principi de competència dicta qui pot regular en cada matèria. A partir de la constitució́ es pot tenir una idea
sobre quines matèries els òrgans autonòmics pot legislar, i sobre quines competències pot legislar òrgans estatals.
Ex: en rang de llei el poder legislatiu (congrés i senat) és el que s’encarrega de dictar-les, però també trobem els
legisladors (assemblees legislatives de les comunitats autònomes).

3. Funcions de la Constitució sobre la producció de normes:

La Constitució́ té diverses funcions:

- Funció́ juridicopolítica
La Constitució limita, organitza i serveix d’instrument al poder polític

Per exemple, en els sistemes parlamentaris d’alguns països, com Espanya, no s’elegeix el president del Govern,
sinó́ que es voten, a partir de les eleccions, els diputats de la cambra (pertanyents a llistes tancades de partits
polítics) que finalment seran els que elegiran el president.

A la Constitució́ trobem les principals atribucions del Govern; la política d’aquest ha de transformar-se en
normes jurídiques.

* tot el DRET és un instrument del poder. Allà̀ on hi ha una societat, hi ha dret.

- Legitimadora
La Constitució atorga legitimitat inicial als governants. Atorga a l’autoritat d’aquests una presumpció́ de
legitimitat.

- Transformadora
La Constitució té un element de transformació́.

2
 Per exemple. Art. 9.2 CE: Clàusula de transformació́ social: els poders públics són habilitats o facultats a
realitzar discriminació́ positiva. Si la igualtat és un principi, malgrat tothom ha de ser tractat igual; qualsevol
tipus de tractament desigualitari ha de ser justificat. Davant de grups que històricament han estat discriminats,
els poders públics estan habilitats a dur a terme normes que els discriminin positivament.

L’article preveu una justificació́ per a polítiques d’aquest tipus, no obliga a que s’apliquin.
Aquesta clàusula caracteritza el caràcter socialista de la societat espanyola, argumenten que hi hagi polítiques
de discriminació́ positiva.
El constitucionalisme es basava en la igualtat de tothom davant la llei. El que reflecteix la societat mostra unes
circumstancies de diversitat que no es veu reflectida en els textos.

4. Garanties de la Constitució:
Incloure en una Constitució́ un seguit de drets, suposa la garantia d’aquests, existeixen 2 tipus:

- Garanties jurídiques: reacció́ sancionadora a les vulneracions a la Constitució́.

Els drets i la Constitució́ són protegits des del punt de vista penal, que estableix sancions per tots aquells que
vaguin en contra, dins el Codi Penal. També́ s’estableixen sancions per aquells que intentin rompre
l’hegemonia de la Constitució́.
Aquestes mesures poden derivar del Tribunal Constitucional, però̀ també́ d’altres tribunals.
- Garanties polítiques: acceptació́ social a la subordinació́ a la Constitució́.
La societat ha de tenir un consenş social generalitzat respecte a que determinades conductes han de ser
sancionades, com per exemple robar o assassinar; l’acord que existeix entre els valors socials i la norma jurídica
que reprimeix genera l’acceptació́ social cap a la legislació́.
El problema es forma quan la Constitució́ no té un grau d’acceptació́ entre la població́. Per tant, la legitimitat
no roman en els mecanismes jurídics, sinó́ en la societat.
La Constitució́ atorga una legitimitat, a ella mateixa i als que governen, a traves de l’acceptació́ d’aquesta. Si
no hi ha garanties socials, és una Constitució́ de base feble, que s’ha de reconstruir i reformular per tornar a
ser legitima.
Exemple: 15M.

5. Reforma de la Constitució:
* art. 87 CE

* art. 167 i 168 CE

La constitució espanyola de 1978

1. Antecedents històrics
Els orígens de la de democràcia

El segle XIX:

Tot comença amb la Constitució de 1812 i en aquesta època el que succeïa es que el conjunt del sistema no va generar
al llarg del segle una base estable per a la democràcia. Hi va haver un primer impuls que intenta establir una constitució
i el principi de sobirania nacional, però el sistema polític era corrupte.

També hi ha pulsions centrifugues, que són impulsos per fugir del centralisme (un sistema francès).

Finalment no s’aconsegueix establir ni una estabilitat d’un sistema democràtic ni un sistema amb una constitució prou
estable per poder regir a un país de forma estable. Llavors la revolució de 1873 provoca un fracàs la sistema i al 1876
s’estableix una constitució que dona una estabilitat.

3
El segle XX:

- Crisis de 1898 i regeneracionisme Hi ha una gran crisi perquè es perden les colònies d’ultramar (les de Cuba i
Filipines). Aquesta crisi l’intenten posar una solució els regeneracionistes, que reflexionaven sobre la nació
espanyola i volien acabar amb la decadència espanyola. El regeneracionisme no s’ha e confondre amb la
generació del 98, perquè els dos expressen el mateix judici pessimista sobre la situació d’Espanya, però els
primers ho fan de forma menys subjectiva i una mica més documentada i els segons ho fan de forma més
literària, subjectiva i artística.
- Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) prèviament hi ha una sensació de caos a més de la crisi de la
Restauració, però davant d’aquesta el rei Alfons XIII estableix la dictadura.
- La II República (1931) amb la II República succeeix el primer intent de consolidar un sistema democràtic, on es
vol establir la república i fer fora al rei. La República no acaba aconseguint una estabilitat i encara que s’intenta
donar solució als problemes espanyols es topa fins a dos vegades amb la proclamació de la República catalana.
- La Guerra Civil (1936-1939) era una guerra que volia acabar amb el bàndol contrari. Finalment guanya el
bàndol feixista i llavors s’entra a la dictadura.
- La dictadura de Franco (1939-1975) té com a fi la 2a GM. Espanya es converteix en un país que es basa en la
repressió, però amb la mort de Franco comença la transició.

2. Elaboració de la Constitució:
A la Unió Europea el feixisme esclata de diferents formes, i en el cas d’Espanya és a partir de la Guerra Civil on els
falangistes i carlistes imposen la dictadura de Franco. En aquesta època l’objectiu principal del bàndol líder és acabar
amb els republicans (acaben amb aprox. 30000 republicans) i per això molts fugen.

Quan acaba la 2a GM, cau Hitler i Franco decideix desentendre’s de l’aliança que tenia amb ell i s’uneix als EEUU,
llavors el règim espanyol canvia de ser feixista a autoritari.

Durant tota la dictadura hi ha una oposició contra el règim, però no s’aconsegueix acabar amb ell fins que mor el
dictador a l’any 1975.

- Elaboració de la Constitució: transició

Hi ha un consens (noció essencial) per poder arribar a una decisió acceptable per tothom, encara que es sap que
no s’aconseguirà una satisfacció absoluta.

Llavors es crea una Constitució que tingui una base més amplia i forta respecte el passat del país (bàndols, guerra
civil...)

*En aquell moment destacava el terrorisme (ex. ETA).

Any 1977,1978, els reptes que hi havia eren buscar solucions en elements claus en guerres anteriors:

- Monarquia o república en aquell moment a més de buscar una solució ideològica també es buscava una
econòmica. Al passat la monarquia havia donat suport a una dictadura, i ara era el rei Joan Carles I qui
ocupava el tron.
- Subordinació de les forces armades al govern moltes persones que formaven part de les forces armades
al 1978 havien participat a la Guerra Civil i pertanyien al bàndol franquista, llavors van haver de canviar la
seva mentalitat per creure en la democràcia.
- Paper de l’església catòlica estaven a favor del franquisme, encara que gràcies a que al 1962 va succeir el
Concili del Vaticà̀ II per Pius XII, canvia l’Església i apareixen idees democràtiques a tot el món. Això dona
suport a l’oposició al franquisme.
- Centralisme o autonomia s’havien de decantar entre un o altre. Cada autonomia podia aconseguir
l’autogovern. Llavors la Constitució havia de solucionar el problema territorial amb un consens i procés
constituent = Apareix CAFÉ PARA TODOS.
- Elaboració de la Constitució: procés constituent
La mort de Franco provoca que el rei Joan Carles I es converteixi en cap d’estat, i ell decideix nombrar cap de govern
a Adolfo Suárez després de la destitució de Arias Navarro.

4
Existia una clara oposició́ democràtica per part de l’Assemblea Nacional. A més a més, hi ha una part dels franquistes,
els reformistes, que veien la necessitat d’un canvi, mentre que paral·lelament hi havia la part del búnquer franquista,
que no volien cap canvi, i titulaven de traïdors aquells disposats d’obrir el sistema.

El rei Joan Carles I, canvia el govern i desactiva el possible bloqueig institucional.

Davant l’existència de lleis fonamentals per tal de tirar endavant el procés constituent, les Cortes Españolas i el Consejo
Nacional del Movimiento havien d’aprovar la norma que possibilites el canvi de la dictadura, la Llei de la Reforma
Política.

Es celebra el referèndum de la Llei de Reforma Política (amb la influencia d’Adolfo Suárez i Miranda, professor del rei).
Amb l’abstenció́ del 30% (resultat habitual en democràcies), aquells que s’oposaven no van tenir l’èxit esperat en el
boicot, i es van veure obligats a negociar, aconseguir la reforma davant la impossibilitat d’una ruptura. Correlació́ de
forces. Es plantejava una reforma constitucional. La Transició́ es va fer des de la legalitat franquista obrint la porta a
la democràcia (reforma i no ruptura).

1. Llei de la Reforma Política (llei franquista, de caire fonamental)

2. Eleccions generals 15/06/1977
3. Estructura i contingut de la Constitució:
- Preàmbul introducció de la Constitució o altres textos institucionals on s’expressa allò que vol solemnitzar a
aquests. No té un valor normatiu a diferència de la resta de la Constitució.
- Títol preliminar + deu títols fan referència als principis fonamentals. Després d’aquests principis es troben els
drets, on es troba la part dogmàtica (part dels drets) i la orgànica (part de les Institucions de l’estat)
- Disposicions addicionals tenen un règim concret, diferenciat d’allò que de manera general es troba al cos del
text.
- Disposicions transitòries són vigents durant un temps, és a dir, no són definitives.
- Disposicions derogatòries explica les normes anteriors que ja no es troben vigents, on la norma posterior
deroga a l’anterior. Ex: la CE deroga la legislació franquista.
- Disposició final mostra l’entrada en vigor de la CE i a més s’explica l’estructura d’aquesta.
L’estructura és important per:

- Saber quins drets són fonamentals (es troben a la Secció 1ra del Capítol II del Títol I, CE)
- Saber quin procediment de reformes volem seguir (es troben als Articles 167 i 168, CE
-
4. Reforma de la Constitució:
Per poder realitzar un canvi a la Constitució cal que hi hagi voluntat de canviar-la i una majoria a favor. Per poder
canviar-la es poden seguir dues vies segons l’apartat que es vol modificar, establerts als articles 167 i 168 CE:

- Art. 167 CE Per canviar altra part de la Constitució:

i. Hi ha d’haver la majoria de tres cinquenes parts de cada cambra, i en el cas de que no es posin d’acord
es forma una comissió que proposa un nou text.
ii. Si el nou text no obté l’aprovació de les tres cinquenes parts de cada cambra, però si la majoria
absoluta al Senat i dues terceres parts del Congrés, la reforma s’aprova.
iii. Un cop aprovada la reforma per les dues cambres, una desena part dels senadors o dels diputats poden
imposar un referèndum sobre la presa de la decisió (els 15 dies següents)
- Art. 168 CE Per canviar el Títol Preliminar, el Capítol II Secció 1a del Títol I o el Títol II:
i. Hi ha d’haver majoria per part de les dues terceres parts dels Congrés i el Senat
ii. Es dissolen les cambres
iii. Les noves cambres han de ratificar per la mateixa majoria (dues terceres parts) el mateix text
aprovat de les eleccions
iv. Es fa un referèndum per aprovar la reforma

5
 *Els articles 166 i 169 indiquen:

166: la iniciativa de reforma constitucional s’exercirà als terminis prevists als apartats 1 i 2 de l’article
87.

169: La reforma constitucional no pot iniciar-se si és temps de guerra o de vigència d’alguns dels estats
prevists a l’art. 116.

*El poder legislatiu el formen les dues cambres de les Corts Generals: el senat i el congrés.

5. Justícia constitucional:
Institució pensada per garantir la supremacia de la Constitució respecte les lleis.

Sistema de control judicial de las leyes propio del Estado de derecho, mediante el cual se verifica el respeto de la ley
a la Constitución, en la consideración de esta como norma jurídica fundamental del sistema

Principis estructurals de l’estat

1. Estat social i democratic de dret

La “fórmula política” de la Constitució Art. 1 CE. És l’etiqueta que permet reconèixer un estat. Espanya és un estat
de dret, social i democràtic.

- Estat de Dret
El Dret configura l’Estat i tothom hi està sotmès. Es concep un Estat de Dret on l’organització de l’Estat
està condicionada per les lleis, i on les lleis són expressió de la voluntat de la població a partir d’eleccions
lliures i renovades periòdicament. L’Estat de Dret és en democràcia.

Es projecta l’Estat de Dret en l’Imperi de la Llei (rule of law) Art. 9.1 CE.
La divisió o separació de poders és enginyeria constitucional amb pesos i contrapesos, que garanteix la
llibertat i impedeix que tot el poder es concentri en unes soles mans. El mètode és col·locar ens institucions
diferenciades aquests tres poders (legislatiu, executiu i judicial).

Aquest tipus d’Estat comporta l’existència de drets amb garanties i una institució de garantia. Els drets
valen el que valen les seves garanties. El dret a la tutela judicial. Art. 24 CE.

Els jutges i magistrats, que han d’aplicar les lleis per resoldre els conflictes, també estan sotmesos a
l’ordenament jurídic. Un jutge no pot aplicar els seus criteris propis de justícia, no pot contraposar-se la
justícia com a virtut per davant de l’ordenament. Art. 117 CE.

Les administracions públiques estan sotmeses a la llei i el dret, TOTES. Art. 103 CE.
- Estat Social
El concepte d’Estat Social es parla en una dimensió constitucional, on hi ha drets de prestació. Si la
Constitució estableix el dret a l’educació, no pot privatitzar-se el sistema educatiu, ja que la CE contempla
aquest dret. Per tal d’eliminar-lo, cal canviar l’ordenament.

Els serveis públics i la seva qualitat que estan a disposició dels ciutadans, és indiferent per a la distinció
d’un Estat Social, ja que els drets de prestació que els contemplen han de trobar-se a la CE. La filosofia de
l’Estat Social pren en consideració aspectes necessaris de la població. El focus inicial són elements centrats
en l’existència de la persona.

La Clàusula de transformació social (art. 9.2 CE) mou o elimina els aspectes que dificultin la plenitud dels
individus en la llibertat. Habilita, dona facultat als poders públics per tal que duguin a terme polítiques de
discriminació positiva enfocades en un col·lectiu que es troba en inferioritat. Justifica constitucionalment
polítiques de discriminació positiva, malgrat la Constitució contempli la igualtat entre totes les persones,
per tal d’avançar en la igualtat material i real.
6
 * Estat del Benestar: assegurar que es cobreixen necessitats per a la ciutadania, se’ls hi dóna com drets (Drets
de Prestació, i la clàusula de transformació social), com la sanitat o l’educació. La Constitució garanteix aquests
drets.

- Estat Democràtic

La Sobirania popular resideix en el poble espanyol (Art. 1.2 CE). Per evitar que la democràcia fos alterada
en nom de la sobirania nacional, es va establir un canvi entre la sobirania nacional i la sobirania popular,
en funció de la titularitat.

L’Estat és democràtic perquè la participació política es un dret (Art. 23 CE), un dret fonamental.
Directament o a través de representants, és un dret especialment protegit, on hi ha una neta diferència
entre ciutadans estrangers i espanyols. Dret a la participació (és el que caracteritza la democràcia, en
l’estat democràtic, la participació és un dret; en l’estat liberal la participació no es considerava un dret
sinó una funció): dret al sufragi actiu i passiu; i aquells que es presenten, el dret a ser elegits.

L’estat democràtic es caracteritza per ser una democràcia pluralista (Art. 1.1 CE). El pluralisme polític
(realitat de la societat) existeix a tot arreu, no hi ha país sense pluralitat d’ideologia. Els partits polítics
expressen aquest pluralisme polític. Els mitjans de comunicació tenen l’obligació de reflectir el pluralisme
polític en els missatges polítics que emet.

La Constitució reconeix el pluralisme polític i dona els mitjans perquè es dugui a terme. Tanmateix també
protegeix i reforça el dret a la participació, dret a la llibertat d’expressió (Art. 20.1.a CE) i dret a la reunió
o associació (Art. 22.1 CE). Són drets amb especial protecció.

- Els valors superiors

Nombrats a la Constitució, els valors superiors són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
El pluralisme polític és una realitat social, però també un valor perquè és quelcom que cal preservar.

Un valor són idees amb connotacions socialment positives. Podem assumir que els valors superiors tenen
connotacions positives. El legislador ha de fer una llei tenint present aquests valors, malgrat són conceptes
subjectius.

Són valors superiors de l’ordenament jurídic, no valors superiors a l’ordenament jurídic. Ningú pot invocar
una idea de justícia, de llibertat o d’igualtat per fugir de l’aplicació de les lleis i de la Constitució. Valors de
l’ordenament jurídic, no per sobre d’aquest.

2. Sobirania popular

El principi de la Constitució és d’atribuir-li la sobirania nacional al poble espanyol, qui n’és el titular.

És l’element legitimador del sistema, del poble espanyol emanen tots els poders de l’Estat en la mesura del poder
constituent.

El poble espanyol, teoricament sobirà, no pot ser utilitzat per canviar l’ordenament (no es pot canviar si no és a partir
de les pròpies regles d’aquest, que donen marge al poble espanyol quan es tracta d’un referèndum). La idea de
sobirania és filosòfica, no descriu la realitat. Al poble espanyol li correspon el poder constituent i, conseqüentment, la
intervenció decisiva en els referèndums de reforma de la Constitució.

3. Monarquia parlamentària i divisió de poders.

La forma política de l’Estat espanyol és de monarquia parlamentària.

La divisió de poders, resultat del liberalisme, vol evitar la concentració de les funcions principals en unes úniques mans,
les del rei (qui s’encarregava del poder executiu, legislatiu i judicial). Aquests tres poders es distingeixen.

7
Els organismes que es situen en les principals funcions de l’Estat es consideren, i són designats així, òrgans
constitucionals de l’Estat. Cadascun d’ells té atribucions que cap altre òrgan pot privar.

La monarquia és un sistema polític on la persona que ostenta la més alta representació de l’Estat accedeix per criteris
hereditaris d’una família. Exerceix la Jefatura del Estado de manera vitalícia. Hi ha una confrontació entre els principis
constitucionals i la monarquia. S’ha de tenir en compte que hi ha mecanismes que priven al cap de l’Estat del poder
directe, aquest no pot fer res per ell mateix, excepte disposar del pressupost pel manteniment de la seva institució (la
Casa Reial).

El que caracteritza els sistemes parlamentaris és que cada una de les institucions depenen de les altres. El poder
executiu depèn del poder legislatiu, dels legisladors depèn qui és el cap de l’executiu. Els ciutadans voten el legislador,
i no qui forma l’executiu. En un sistema parlamentari si falla la confiança entre el legislatiu i l’executiu, l’executiu ha
de dimitir (per exemple, la moció de censura)

4. Participació política
- Democràcia directa i democràcia representativa
El disseny de la Constitució afavoreix la democràcia representativa. La diferència entre la democràcia
directa i la democràcia representativa:
o Directa: l’acció política deriva de l’expressió dels votants. Per exemple, en un referèndum.
o Representativa: l’acció política deriva de la voluntat d’aquells a qui els votants han votat, i per
tant, elegit. No ve donada per la voluntat dels votants, sinó per aquells que han estat elegits.
- Els partits polítics
(Art. 6 CE) “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la
voluntat del poble i són instrument fonamental per la participació política”.

Els partits no són l’instrument exclusiu per la política, però són de vital importància, ja que sense ells no
es pot expressar el pluralisme polític.
* La Constitució no ens descriu la realitat, el que passa; sinó el que ha de passar.“La seva creació i l’exercici de la seva
activitat són lliures dins el respecte a la Constitució i a la Llei. La seva estructura interna i funcionament han de ser
democràtics”.

En el nostre sistema, els partits polítics no poden ser il·legalitzats per anar en contra del text constitucional. No es pot
dissoldre un partit polític perquè tingui objectius contraris a la Constitució (com ja passava en la dictadura); els partits
polítics són un tipus d’associació (Art. 22, dret fonamental d’associació i Art. 7 CE) tenen un element d’especial
protecció, ja que són uns actors fonamentals de la vida pública.

- Institucions de la democràcia directa

o Referèndum consultiu (Art. 92): La CE preveu referèndums, molt acotats. És possible un
referèndum consultiu, el resultat no és vinculant. Per exemple, el referèndum consultiu per
mantenir-se a l’OTAN.
o Referèndum obligatori i vinculant (Art. 168.3): l’acció política ha de seguir com a obligació allò que
es desprèn del resultat del referèndum. Referent a la reforma de la Constitució. És la reforma més
complicada i és obligatori fer-lo.
o Referèndum potestatiu i vinculant (Art. 167.3): Referent a la reforma de la Constitució. Cal fer-ne
un si un mínim de 36 diputats o 26 senadors reclama que es faci un referèndum, malgrat no és
obligatori.
o Referèndum obligatori i vinculant (Art. 152.2): Referent a la reforma dels estatuts d’autonomia.
L’estatut s’ha de reformar per la via d’un referèndum, i aquest és vinculant.

8
 5. Principis d’autonomia

(Art. 2 CE) La Constitució es fonamenta de la unitat indissoluble de la Nació espanyola i reconeix com a dret l’autonomia
de les nacionalitats i regions, i la solidaritat entre elles.

* Jurídicament no hi pot haver un referèndum d’autodeterminació, perquè és anticonstitucional.

L’autonomia és un dret. Quan s’interpreta l’abast d’un dret, la millor interpretació seria la menys restrictiva, la que
dóna més marge a l’autonomia. L’accés a l’autonomia està vinculat a aquest dret. La CE obra la porta a aquells territoris
que es volen establir com a Comunitat Autònoma, sempre dins el marc de la Constitució. Cada CA pot seguir el dret
que estipuli el seu estatut, sempre que sigui afí a la Constitució.

* És nació aquella que es dicta en el seu estatut.

En qualsevol conflicte de competències, s’haurà de tenir en compte que l’autonomia és un dret, i buscar la solució que
afavoreixi més a aquest. El dret té uns titulars (malgrat que no estan definits), que són les nacionalitats i les regions (i
la Constitució no en dóna cap llista). La CE tampoc estableix cap diferència ni definició entre les regions i les
nacionalitats.

* En el moment d’entrada en vigor de la CE, no hi havia autonomies. La Constitució no les crea, alguns territoris per
iniciativa segueixen el procediment per obtenir-la. Ja que és un dret, l’autonomia formalment es demana, s’obté i es
concreta. Finalment es formen les comunitats autònomes. Aquestes tenen deures, com la solidaritat entre
autonomies. El principi es desplega a partir de les diferents vies d’accés a l’autonomia: 1. Primera via d’accés: Nivell
màxim d’autogovern. És la via més ràpida. Té una variant, ja que hi havia territoris que reivindicaven el mateix
autogovern que havien tingut durant la Segona República; aquesta via es fa a partir d’un referèndum, on s’havia de
contar el vot favorable superior al 50%, no sobre els votants, sinó sobre el cens electoral. 2. Segona via d’accés: Nivell
inferior d’autogovern, temporal. Via més lenta. Aquest nivell inferior no era definitiu, un cop accedit a l’autonomia per
la via que limitava l’autogovern, es podia eixamplar aquest grau després de cinc any d’autogovern.

Principis constitucionals i sistema normatiu

1. Pluralitat d’ordenaments i principis d’ordenament del Sistema de fonts
Entre la Constitució Espanyola i els Estatus d’Autonomia s’estableix una distribució de competències, es distribueixen
unes matèries i se les assigna per complir. Partint d’aquesta distribució de competències, i suposant que cadascún dels
àmbits actua dins el marc legal i de les competències que li pertoquen, no hi ha jerarquia entre normes estatals i
autonòmiques. En cas de conflicte, preval aquella que té la competència (si el Parlament té la competència, preval la
seva llei i no l’estatal; és qüestió de competències i no de jerarquia).

- Pluralitat d’ordenaments L’ordenament jurídic es forma partint d’una diversitat de fons: estatal,
autonòmic i europeu (de la Unió Europea). S’ha de tenir present, que en funció de la competència, la
norma pot ser estatal, autonòmica o europea. El sistema té una pluralitat jurídica
El Dret que s’aplica a Espanya té diversos orígens, diverses fonts.
o Estatal: l’origen és l’Estat, les Corts Generals i el Govern central. Ja que Espanya està formada per
Comunitats Autònomes
o Autonòmic: cada comunitat autonoma té un Estatut que li otorga competències, i que pot fer lleis.
Aquestes lleis tenen orígen autonòmic, i un àmbit d’aplicació que és la comunitat. Ordemament
jurídic complex i plural, on l’orígen és estatal.
o Europeu (Unió Europea): es cedeix a la Unió Europea la facultat de regular sobre en unes
competències. La política de pesca i agricultura, mediambiental, es decideix a Europa. La política
monetària la decideix la Unió Europea.

9
 - Principis generals
o Jerarquia normativa [Art. 9.3 de la Constitució Espanyola].
Principi de jerarquia normativa: cap norma pot contradir aquelles que es situen en un rang
superior.
Constitució Espanyola
Normes amb rang de llei
Llei (La llei no es única norma en rang de llei, una llei es dictada per un poder legislatiu)
Llei Orgànica
Reial Decret-Llei
Reial Decret legislatiu
Dins del esglaó de les normes en rang de llei no hi ha jerarquia, son iguals entre elles.
Normes reglamentaries: ordenances municipals, estatuts d’Universitat, decret

o Successió cronològica: la llei posterior deroga la llei anterior.

Una llei pot ser derogada per un decret llei, ja que totes dues son les normes amb rang de llei. En
canvi, una llei no pot ser derogada per un decret (no decret-llei, no es el mateix). Quan es diu que
una llei te poder passiu vol dir que no te poder de modificació sobre el decret.

o Competència (qui pot fer que )

Es el principi que regula quina llei s’aplica en cada territori i qui regula quelcom. Comporta que
s’ha de tenir en compte en el supòsit que sens planteja i quins son els organismes reguladors
(quines lleis ho regulen).
o Especialitat: s’ha d’escollir aquella que tingui un caràcter més específic per sobre d’aquella de
caràcter més general. S’aplica amb preferència
- Principis Constitucionals
o Publicitat de les normes: les lleis s’han de publicar, per tal que tothom hi tingui accés. Les lleis
s’han de publicar perquè tothom les conegui, de forma oficial en un lloc on el seu contingut
prevalgui per sobre dels altres llocs (BOE, per exemple).
o Irretroactivitat de disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals.
(Doctrina Parot). La Retroactivitat de la norma que s’aplica sobre Drets Fonamentals.
Allò que ja vaig fer en el seu moment estava qualificat com a delicte, canvien les lleis i deixa de
ser-ho, haure de sortir de la presó. Es despenalitza la condemna. En canvi al inrevés no puc ser
condemnat, ( a mi m’agafen amb cent grams de droga , quan es il·legal portar-ne 200, al cap d’un
temps, es canvia la llei i portar cent grams ja es considera il·legal, no puc ser condemnat. Es pot
aplicar la retroactivitat si tindrà un supòsit favorable , del contrari, no.
o Interdicció de l’arbitrarietat, la prohibició de l’arbitrarietat (arbitrari s’entén fora de la legalitat;
per al legislador, arbitrarietat s’entén com allò que genera discriminació negativa). Els poders
públics només poden fer allò que la llei els permet fer (atribucions, el que el Dret permet), en
canvi, els particulars poden fer tot allò que volem excepte allò que la llei ens prohibeix.
2. Normativitat de la Constitució

El caràcter normatiu de la Constitució Espanyola, aquesta pot ser aplicada per un jutge per fonamentar una decisió
sobre un dret, o un ciutadà pot reclamar la tutel·la d’un dret invocant la rec

A la pràctica, hi havia aspectes que no es podien utilitzar si no hi hagués una normativa que la desenvolupés, no tindria
força normativa. La normativitat és una necessitat jurídica si es vol dotar d’eficacia la Constitució. Es manifesta a partir
de:

o Principi de Constitucionalitat. La Constitució Espanyola s’atribueix a ella mateixa el caràcter

normatiu [Art. 9.1 de la Constitució Espanyola]. Forma part de l’ordenament jurídic, i és una norma
que s’imposa, els ciutadans i els poders públics (legisladors, poder judicial inclós) estan sotmesos
a la Constitució, i els obliga. Hi ha parts de la Constitució que estan protegides des d’una
perspectiva penal.

10
 o Disposició derogatòria La Constitució Espanyola l’afirma. La llei posterior deroga la llei anterior
(amb mateix rang normatiu). Quan la Constitució té una disposició derogatòria, ens indica que
aquesta té una facultat normativa. Allò que esdevé contradictori amb la Constitució, queda
derogat. També consta les normes que queden expressament derogades. La Constitució deroga
uns articles de forma expressa, lleis fonamentals del franquisme, però normes més neutres que
en el seu contingut no hi havia res que fos directament incompatible. Hi ha elements de
l’ordenament anterior que poden ser immediatament incompatibles amb la Constitució, que el
legislador deroga.
o Incostitucionalitat sobrevinguda: una inconstitucionalitat que sobrevé al Dret anterior. Allò
inconstitucional és anterior a la Constitució. A la simple successió en el temps, també s’afageix
que la Constitució esdevé la norma SUPREMA. El naixement de la Constitució representa que una
part de la normativa jurídica anterior és inconstitucional, ja que aquesta Constitució no només és
una nova norma jurídica, sinó que també és la norma suprema.
o Estableix un Tribunal Constitucional que pot garantir l’eficàcia de la Constitució (Títol IX).
Qualsevol jutge té la facultat de considerar que una llei ha estat derogada (apliques el criteri de
successió de normes en el temps). El Tribunal Constitucional té el monopoli de decidir sobre si una
norma amb rang de llei posterior a la Constitució és compatible o no a la Constitució. Control de
constitucionalitat de les lleis.
El problema sorgeix després de l’entrada en vigor de la Constitució, on els jutges no sabien si
havien de declarar directament inconstitucional les normes amb rang de llei anteriors a la
Constitució, o si tenien que presentar aquesta inconstitucionalitat davant el Tribunal
Constitucional.
Els jutges doncs, podien o bé derogar directament la norma, o consultar la norma davant el
Tribunal Constitucional (com així ho va dictar). La Constitució estableix un Tribunal Constitucional
que ha de garantir l’eficàcia d’aquesta, la seva superioritat normativa. Acredita el caràcter
normatiu de la Constitució. Tota la Constitució és una norma aplicable pel Tribunal Constitucional.

o Preveu l’aplicació directa en alguns àmbits [Art 53.1 Constitució Espanyola (drets i llibertats del
Capítol II del Títol I de la Constitució)]. Aquesta preveu que sigui d’aplicació directa. Qualsevol
ciutadà pot invocar un precepte de la Constitució al adreçant-se a qualsevol jutge o tribunal per
garantir els drets i les llibertats. Aplicació directa en els jutges i tribunals, només amb la invocació
del precepte constitucional (en drets fonamentals).
Hi ha drets, però , que per fer-se efectius necessiten mitjans polítics i econòmics perquè es facin
efectius.
- Varietats de la normativitat de la Constitució
Normes materials o amb contingut substancial de la Constitució.
o Valors, són punts de vista morals o ètics ,la Constitució en senyala uns quants. Llibertat, pluralisme
polític, justícia etc
o Principis, són la pauta d’organització i d’aplicació directa. In dubio pro reo, per exemple.
o Drets fonamentals, són drets que comporten un ventall de possibilitats i garanties dels que en són
titulars, el ciutadans, davant l’Estat. A la Constitució Espanyola estan enumerats.
o Mandats al legislador, prescripcions sense sanció ni conseqüència, que la Constitució adreça al
legislador. El que sol fer és establir un mandat genèric, un mandat d’actuació sobre els poders
públics. Una obligació

Normes formals

o Normes organitzatives
o Normes sobre la producció de normes, normes relatives a la producció de normes. Normes
relatives a la formació d’altres normes. No només que hi ha lleis orgàniques, sinó com es creen,
les seves característiques i els seus límits.
o Garanties, la creació de mecanismes jurídics per garantitzar l’aplicació dels drets.
11
 - Supremacia de la Constitució
o Formal: font de les fonts del dret. D’ella emanen totes les altres normes. Estableix uns mecanismes
de rigidesa especial.
o Material: en la pràctica, no només hi ha regles sobre l’organització i el contingut, sinó en la vida
del dret, la Constitució condiciona el contingut de totes les altres normes considerades, per
definició, inferior a la Constitució.
3. Interpretació de la Constitució
- Interpretació: traslladar a la pràctica allò que deriva de la peça escrita. Atribució de sentit. Dotar de sentit.
- Interpretació jurídica i interpretació constitucional
o Interpretació jurídica: és la que vol trobar el sentit, dotar de sentit, els preceptes del Dret positiu.
Trobar el sentit normatiu. Quan interpretem una llei, volem treure el caràcter normatiu d’aquesta.
[Art. 3.1 del Codi Civil].
o Interpretació constitucional: dins la interpretació jurídica, la interpretació de la Constitució
Espanyola, d’un text carregat políticament.
- Interpretació conforme a la Constitució de l’ordenament jurídic: Ja que la Constitució és la norma
suprema, hem de donar a qualsevol precepte que interpretem de qualsevol altre norma, un sentit que
sigui coherent i compatible a la Constitució.
- Mutació constitucional Cal diferenciar-la de la reforma constitucional (a la fi d’aquest procés, es canvia el
text de la Constitució), canvia el precepte. La mutació és un canvi que no es reflecteix en el text. Per
exemple, l’Article 20 de la Constitució Espanyola ens presenta un seguit de drets. Allà on la Constitució
deia que el dret a l’honor era un límit a la llibertat d’informació, ara ho és sempre que el contingut
d’aquesta informació no sigui d’interés públic (el Tribunal Constitucional es reserva el criteri d’establir què
és interés públic).
4. L’ordenament de la Unió Europea
- Dret originari: els tractats i les seves modificacions
- Dret derivat de l’anterior
o Reglament( no es concreta i obliga a tots)
o Directiva ( no es concreta: fixa objectius, obliga a tots o alguns estats)
o Decisió(obliga algun Estat)

Dret originari”, Dret Comunitari Europeu.

El Dret originari és aquell conjunt organitzat i estructurat de normes jurídiques que es recullen en els tractats
comunitaris de les Comunitats Europees, i que han estat modificat amb posterioritat. Representen la màxima expressió
en la jerarquia de l’ordenament jurídic de la Unió, i davant el dret dels estats membres; aquesta supremacia es
protegeix mitjançant la necessitat del consentiment dels estats davant una eventual revisió i modificació.

El tractat vigent és el Tractat de Lisboa de 2007, que intenta recompondre el nou dret originari de la Unió en dos
tractats, amb el mateix valor jurídic: el Tractat de la Unió Europea (TUE) i el Tractat de funcionament de la Unió Europea
(TFUE).

Un tractat internacional és un acord rígid pel dret internacional i celebrat entre estats, entre organitzacions
internacionals i estats, o entre organitzacions internacionals. La incorporació de drets intenacionals es produeix de
forma automàtica, sense que sigui necessària un acte intern de transformació i execusió [Art. 96.1 de la C.E.].

Els articles 93, 94.1 i 94.2 de la Constitució Espanyola, en funció dels criteris materials o formals, articulen tres
procediments per manifestar el consentiment estatal a un tractat internacional. L’article 95.1 de la C.E. estableix la no
celebració d’un tractat internacional si és contrària a la Constitució, a no ser que hi hagi una reforma prèvia.

Dret derivat de l’anterior.

El contingut dels tractats fixa i defineix els objectius i les finalitats de la Unió Europea. La pràctica d’aquests es confia
a les institucions de la Unió per mitjà de la producció de normes jurídiques, que constitueixen el dret derivat.

12
Les institucions de la Unió, segons l’Art. 13 del TUE són el Parlament Europeu, el Consell Europeu, el Consell, la
Comissió Europea, el Tribunal de Justícia d ela Unió Europea, el Banc Central Europeu i el Tribunal de Comptes; i dos
òrgans consultius, el Consell Econòmic i Social i el Comitè de les Regions.

De les fons derivades es distingeixen els actes institucionals i els actes atípics, amb perfils jurídics més difusos. Els actes
institucionals són els reglaments, les directives, les decisions, i les recomenacions i els dictàments.

1. Reglaments: (és concreta i obliga a tots) es dirigeixen a subjectes determinats, ja siguin estats membres o
persones físiques o jurídiques, i la seva aplicabilitat directa implica, d’una banda, que otorga drets i imposa
obligacions als seus destinataris; i per l’altra, no precisa d’un acte de transformació de les autoritats
normatives estatals.

2. Directives: (no és concreta; fixa objectius; obliga a tots o alguns Estats) la seva finalitat és harmonitzar o
aproximar el contingut de les diverses legislacions nacionals sobre una determinada matèria, com es deriva de
la seva regulació: “la directiva obligará al estado miembro destinatario en cuanto al resultado que deba
conseguirse, dejando, sin embargo, a las autoridades nacionales la elección de la forma y de los medios”.

3. Decisió: (concreta; obliga a algun estat) és un acte de caràcter individual, que pot dirigir-se a un estat o a
un particular, que té caràcter imperatiu en tots els seus elements i per a tots els seus destinataris.

4. Recomenaciosn i dictàments: no són jurídicament vinculants per als seus destinataris, la seva finalitat és de
promoure determinats comportaments en els Estats Membres, on la competència no correspon a la
Comunitat, o de forma prèvia a la intervenció normativa de la Unió. Els actes atípics tenen una naturalesa i
efectes jurídics indeterminats, influeixen als programes, ressolucions i declaracions del Parlament, decisions
del Consell, etc.

La llei i els tipus de llei

1. La LLei: reserva de llei i procediment legislatiu

DEFINICIÓ DE LLEI norma elaborada pel poder legislatiu.

- Reserva de llei: la constitucio estableix que determinades materias han de ser regulades per llei.

Ningu que no sigui les corts generals, pot regular les llei.Les materies que poden ser regulades per la llei, apart de les
que son materia reserva de llei, trobem que la llei orgánica regula la llista tancada , pero aquests son els seus limits,
no pot regular re smés enllà. Es una reserva exclusiva. En cambi la llei ordinaria esta sotmesa al principi de
competencies , la llei de l’estat pot regular qualsevol materia dins del marc de les competencies estatals, no te limits
més enlla de la distribucio de les competenices amb les autonomies.

- Congelació de rang vol dir que allo que regulava un decret, pasa ser regulada per una llei, assoleix un rang
superior i per tant nomespodra ser cambiada per una llei superior.
- Proces per elaborar una llei
o Fase iniciativa, ens indica qui pot posar en marxa els mecanismos, qui pot ferpropostes per tal
d’obtenir l’aprobació d’una llei Projecte de llei quan la proposta es del govern
INICIATIVA GOVERNAMENTAL Art 89, dels projectes de llei, tenen prioritat despecte les
proposicions de llei. Els projectes de llei
INICIATIVA PARLAMENTARIA , els que poden presentar una proposicio de llei son els grups
parlamentaris , 15 diputats o 25 senadors. La tramiació comença sempre al congres, Tramit de
“presa en consideracio” al ple del congres es presenta la proposicio de llei i es fa un debat en el
Ple del congrés , la partucularitat es que si lainicativa ve del senat no cal la presa de considració,
perque ja l’ha pasat allà.

13
 El govern pot oposar-se a la presa en consideración si desde la perspectiva de govern es dondea
algún d’questes circumntancies: Si comportés una alteracio dels presupostos o ve si aquesta llei
pogues modificar una delegación legislativa en vigor
INICIATIVA AUTONÒMICA te dues vies: solicitar al govern l’adopcio d’un projecte de llei o
presentar al congres una proposicio de llei. En aquest cas tres parlamentaris poden asumir la
defensa de la proposicio de llei, poden pendre moments de microfon.
INICIATIVA POPULAR. A partir de recollir signatures.

Si es dissolen les cambres aquestes proposicions caduquen i per tant es retiren, el govern en
qualsevol momento pot retirar els projectes de llei, u cop passa la pressa en consideracio els que
han presentat el projecte no la poden retirar.
o Fase constitutiva
Les iniciatives van a la Mesa del Congres, que les qualifica i verifica que compleixen les previsions
del RCD. Despres el bloc del congres, amb quince dies per presentar l’esmena a l’articulat, (adició,
supressio, substitucio o a la totalitat, text alternatiu o devolució
Les de totalitat nomes poden ser presentades pels grups parlamentaris i van al ple.
A les comisions, on es forma una ponencia, es redacta un informe que va a lacomisió legilsativa
on es voten esmenes. A la comissio es poden presentar esmenes que acostin posicions
(transaccionals) o que rectifiquin errors. D’allà surt un dictamen que va al ple on es voten les
esmenes que els grups parlamentais han decidit mantener.
Al senat: s’aprova el text identic al del congrés, es presenten esmenes, es veto (rebuig total). Hi
ha aquestes tres ocpions, en el subossit b (emenes), el congrés decideix per majoria simple, en el
supossit c, (veto) el congres pot ratificar el seu text. Per majoriaabsoluta o si deixa pasar dos
mesos, majoria simple.
o Fase de perfeccionament
Sancio i promulgació, sancionar en aquest sentit vol dir acceptar, la promulgacio vol dir que están
a favor de que el text d’aquesta llei sigui obligada. Es duu a terme un acte on el rey signa, esta
obligat a fer-ho, en aquest acte s’hi afegeix la siganura del president (refrendo), s’obte la
promulgació de la llei. Despres d’aixo sha de publicar la llei a la BOE.

Procediments especials

Lleis de comissió (art. 75.2 CE) son lleis ordinàries que s’aproven en la comisió parlamentària competent sense pasar
posteriorment pel Plè. No pot afectar a determinats àmbits materials com: reforma constitucional, qüestions
internacionals, lleis ogràniques, lleis de bases previstes en l’article 82.2 CE I les lleis de pressupostos.

Procediment de lectura única (art. 150.1 RCD i art. 129 RS): debat de totalitat i votació en el Ple. Al Congrés només
poden haver-hi esmenes a la totalitat, i al Senat, veto. determinat a textos que no presenten dificultats o en els que
existeix un gran consens. Es requereix un acord del Plè per aprovar el procediment de lectura única.

Procediment d’urgència (art. 90.3 CE). Reducció dels terminis. adoptar aquest procediment requereixuna aprovació
de la Mesa de la Càmara a proposta del govern, de dos grups parlamentaris o de una cinquena part dels diputats. El
Senat, que en un procediment normal té un plaç de 2 mesos, es redueix a 20 dies naturals en els projectes declarats
urgents pel govern o per el congrès dels diputats.

Procediment accelerat (només al Senat art. 136 RS), per decisió de la Mesa, només un mes.

2. La llei orgànica

És un tipus de llei reforçada per la necessitat de mantenir un cert consens entorn a unes determinades normes. Només
poden ser elaborades per les Corts Generals excloent els parlaments autonòmics.Una modifcació de llei orgànica s’ha
de fer igualment per llei orgànica.Si una llei orgànica s’excedeix de l’àmbit que li és pròpi, no comporta l’anulació de
la llei sino només la de calificació d’òrganica pel que passa a ser una llei ordinària.

14
 - Element formal Denominació explícita, també durant la tramitació Procediment: majoria absoluta per a
l’aprovació, modificació o derogació. Veure arts. 130-132 RCD Qualificació per part de la mesa Votació
final en el ple: majoria absoluta, i al Senat
El Senat: com en el procediment legislatiu ordinari, si no hi ha esmenes ho aprova definitivament; si hi ha
veto, el veto del Senat (art. 90.2 CE) s’aixeca per majoria absoluta del Congrés; si hi esmenes del Senat,
votació. Si hi majoria absoluta, esmenes incorporades. Si no hi majoria absoluta, queda ratificat el text del
Congrés. No s’aplica l’art. 90.2 CE
Exclusions: no es poden aprovar en comissió (art. 75.3 CE) ni iniciativa legislativa popular (art. 87.3 CE)
Especialitats de llei orgànica: els Estatuts d’autonomia. Elaboració (arts. 143-146 i 151 CE). Reforma arts.
147.3 i 152.2 CE
- Element material regulen sobre els drets fonamentals i llibertats públiques, el règim electoral general,
estatuts d’autonomia i altres previstes en la Contitució. Art 81 CE El “desenvolupament de drets
fonamentals i les llibertats públiques”
Què són “els drets fonamentals i les llibertats públiques”? Secció primera del Capítol II del Títol primer (no
hi és l’art. 14 CE, perquè no és un dret autònom, tampoc hi és l’art. 30.2 CE)
Què vol dir “desenvolupament”? Segons la jurisprudència del TC: definició, determinació de l’abast i dels
seus aspectes essencials i límits. S’entén com a desenvolupament directe. Relació amb el “contingut
essencial” de què parla l’art. 53.1 CE
- Matèries connexes Definides pel TC com aquelles que poden representar un “complement necessari”. El
legislador pot incloure-les en l’articulat d’una llei orgànica, però ha d’indicar que no tenen caràcter de llei
orgànica. Problema de la “congelació de rang”. Veure l’art. 28.2 LOTC. Presumpció del caràcter de llei
orgànica de tot el que hi ha en una llei orgànica, llevat que s’hi especifiqui que no té caràcter orgànic.
- Posició en el sistema de fonts Principi de competència (indica que determinades matèries nomes poden
ser regulades per un determinat tipus de normes). La llei orgànica es l’unica que pot regular sobre certs
temes, per tant acaba tenint una posició de superioritat per sobre les altres. Està sotmesa a la constitució.
Entre una llei orgànica o una llei ordinària no es regeixen per el principi de jerarquia normativa sino pel
principi de competencia. L’art. 28.2 LOTC abonaria la tesi de la jerarquia, amb la presumpció de
constitucionalitat de les lleis, incloses les lleis orgàniques
Es tracta d’una presumpció iuris tantum, que pot ser trencada si es declara per part del TC que hi ha articles
que no tenen caràcter orgànic
El principi de competència sembla més convincent, encara que la visió dominant és que només opera en
relació a l’òrgan que dicta la norma. La competència resideix en l’òrgan (estatal o autonòmic) i no en la
norma.

3. La llei de pressupostos són les normes que tradueixen en xifres l’acció política de l’executiu.

Art. 134 La iniciativa només pot ser del Govern

Problema de les “lleis d’acompanyament” (STC 276/2011): acceptables si tenen una relació directa. Aquestes lleis son
les que assignen els recursos a les diferents competències de l’Estat. Els pressupostos només tenen la funció d’assignar
els ingressos i regular les despeses.

4. Normes del govern amb rang de llei

El govern te reconeguda la potestat normativa de crear normes juridiques subordinades a la llei: els reglaments. També
te però la possibilitat de crear dos tipus de ormes amb rang de llei.

Les normes amb rang de llei en un sistema parlamentari: el seu caràcter excepcional

15
 - Decret legislatiu

Arts. 82-85 CE

Cal una llei de delegació prèvia. Condicions: art. 82.3 CE

Modalitats:

• Decret legislatiu que innova l’ordenament (deriva d’una “llei de bases”)

• Decret legislatiu que reordena la normativa existent (deriva d’una llei ordinària s’anomena text refós)

Límits: Excloses les matèries pròpies de llei orgànica

Art. 84: limitacions a les iniciatives legislatives d’origen parlamentari

- Decret-llei

Art. 86 CE

Veure STC 61/2018, de 7 de juny, FJ 4, per a un resum de la doctrina

Pressupòsit de fet habilitant: extraordinària i urgent necessitat

Límits: “no podrán afectar al ordenamiento de las instituciones básicas del Estado, a los derechos, deberes y libertades
de los ciudadanos regulados en el Título I, al régimen de las Comunidades Autónomas ni al Derecho electoral general”

Un cop fet el decret llei, els govern pot iniciar els tràmits per fer un projecte de llei que un futur s’arribarà a convertir
en llei.

Decret llei, comunicació al congres dels diputats, aquest el pot convalidar, o derogar-lo, del segon pressupòsit aquí
acabaria el decret llei. En cas que es convalidi pot ser convertit en projecte de llei (conversió en projecte de llei).

Un decret llei derogat pot ser objecte del control de constitucionalitat per part del TC, encara que jo ja haure
aconseguit el que volia fer. Es possible que es declari la inconstitucionalitat d’un decret llei-derogat, la derogació no
pot tenir efectes retroactius

5. El control de constitucionalitat de les lleis: el recurs i la qüestió d’inconstitucionalitat

Tipus de control: abstracte, es jutgen les lleis. El primer control de constitucionalitat es el control difós, esta en mans
de qualsevol jutge convencional, decidir sobre la aplicació o inaplicat una llei que consideri inconstitucional, el segon
es el control abstracte (només un tribunal, el TC, pot fer el judici de les lleis). En aquest cas, el jutge no pot decidir si
una llei es constitucional o no

Objecte del control: normes amb rang de llei de l’Estat i de les CCAA, reglaments de les cambres estatals i
autonòmiques (arts. 161.2 CE i 27.2 LOTC)

Paràmetre de control: (“bloc de la constitucionalitat): art. 28 LOTC. Per saber si una norma es compatible o no, farem
servir de paramatre la constitució. No només pot ser comparada amb la constitució, també s’utilitzaran els Estatus
d’autonomia i les normes dictades a partir de la constitució per Establir els sistemes de competències. Una llei Estatal
que no respecti el que Diu l’Estatut sobre les competències econòmiques, podrà ser declarada inconstitucional A
l’article 28 LOTC trobem el bloc de la constitucionalitat. Aquest article dona presumpció de correció constitucional de
lleis orgàniques.

El recurs d’inconstitucionalitat Va regulat pels articles 161.a i 162.1 CE i arts 31-34 LOTC. Qui pot interposar
un recurs d’inconstitucionalitat son , el president del govern, el defensor del poble, 50 diputats, 50 senadors,
els òrgans col·legiats executius de les comunitats autònomes, i en el seu cas les seves assemblees.

16
Arts. 161.a i 162.1.a CE, i arts. 31-34 LOTC

• Termini d’interposició: tres mesos des de la publicació del precepte o preceptes (ampliable a nou mesos en
algun cas). Trasllat del recurs al Congrés, al Senat, al president del Govern i, si escau, a l’executiu i la assemblea
legislativa de la Comunitat autònoma)

• Estan legitimats (= qui pot interposar el recurs): “el Presidente del Gobierno, el Defensor del Pueblo, 50
Diputados, 50 Senadores, los órganos colegiados ejecutivos de las Comunidades Autónomas y, en su caso, las
Asambleas de las mismas” (art. 162.1.a CE). Veure art. 32 LOTC

La qüestió d’inconstitucionalitat

S’inicia el procés per declarar la constitucionalitat per part d’un jutge.

Art. 163 CE i arts. 35-37 LOTC

• Termini d’interposició: no hi ha termini

• Estan legitimats: qualsevol jutge o Tribunal que cregui que és inconstitucional algun precepte d’una norma
amb rang de llei que hagi d’aplicar per dictar una sentència

L’«autoqüestió» d’inconstitucionalitat
El tribunal constitucional decideix la inconstitucionalitat d’una llei quan aquesta no permet seguir amb els
drets. Ells mateixos sense cap qüestió ni recurs d’inconstitucionalitat , declaren inconstitucional una llei per
inflexió de drets i llibertats.
• Art. 55.2 LOTC
• Si en el tràmit d’un recurs d’emparament es considera que la lesió a un dret fonamental deriva d’una llei, el
tràmit es trasllada al ple del TC.

El control previ de la constitucionalitat dels tractats internacionals

Art. 95.2 CE, arts. 27.2 i 78 LOTC

Els tractats internacionals en l’ordenament jurídic. Força activa i força passiva

Poden recórrer el govern, el Congrés i el Senat

El recurs és previ a la signatura. El Tribunal Constitucional emet una “declaració” ´(no una sentència) que és vinculant
jurídicament

El control previ contra projectes de reforma dels estatuts d’autonomia

Arts. 10.d.bis i 79 LOTC

Poden interposar-lo els mateixos que poden interposar recursos d’inconstitucionalitat. Terminis abreujats (tres dies
després de la publicació del projecte al BOCG; sis mesos per a dictar sentència)

La sentència no impedeix recursos o qüestions d’inconstitucionalitat ulteriors

Efectes de les sentències del Tribunal Constitucional

En el control d’inconstitucionalitat

• Efectes erga omnes

• No afecten les sentències fermes de la jurisdicció ordinària, llevat del que pugui suposar benefici per a les
persones penades o sancionades

• Nul·litat variable. Sempre cap al futur (ex nunc), però pot determinar-se que no es projecti cap al passat (que
no tingui efectes ex tunc)

17
Semblances y diferencies entre el decret llei y decret legilatiu. Fer quadre indicant qui interve, quan interve i quqins
limits aporta té

Monarquía parlamentaria i el cap d’estat

0. Monarquía parlamentaria
- Anglaterra, segle XVII Hi ha tensió civil (Revolució Anglesa) i política (entre el parlament i el rei). Es propicia
un canvi de dinastia, la dinastia d’Orange que confia amb un primer ministre, es forma el “gabinet”, amb un
primer ministre que té la confiança del Rei. El Parlament s’enfronta al primer ministre, i el Rei arriba al
convenciment de que li convé nomenar un Primer Ministre que tingui la confiança del Parlament.

La relació de confiança es dona, i s’ha de donar, entre el Parlament i el Primer Ministre (element essencial). Per tant,
el poder executiu necessita la confiança del poder legislatiu. que accepta la monarquia parlamentària. El Parlament és
elegit i són els parlamentaris els que acaben elegit el Govern Executiu, mentre que el Cap de l’Estat és el monarca. El
rei podia negar-se a signar el text d’una llei.

Primus interpare= primer ministre

1. Estatut del cap de l’Estat

El cap de l’estat gaudeix de la inviolabilitat, té una especial protecció penal, una condició jurídica particular. És immune
total davant les sancions, no se’l pot perseguir (suposa una desigualtat jurídica), té una configuració especial de drets
i deures.

A la nostra monarquia parlamentària, el rei no té responsabilitat política; no té altres poders del que se li atribueixen
des de la Constitució, poders “taxats”. Són actes deguts, obligatoris. Només pot decidir lliurement com administrar la
seva Casa, la seva institució pel qual ell és el cap, i com es gasta el seu pressupost. Qualsevol acte del rei ha de venir
refrendat o contrasignat , sinó no és vàlid; tots els seus actes han de dur la contrasignatura, o bé del Cap del Govern,
o bé del Ministre corresponent. L’única cosa que no ha de anar refrendat es el esmentat a l’article 65.2 CE.

* La successió de la Corona (Art. 57 CE): en la Constitució s’estableix la legitimitat de la successió de la Corona a partir
de Joan Carles I. Tanmateix, té una preferència en els homes, hi ha una discriminació cap a les dones respecte de la
Corona (que per solventar-la caldria un canvi constitucional, proposat el 2004).

* La proclamació del rei, Article 61. Segons l’ordre de successió i dinàstic, Joan de Borbó era l’hereu del tro.

* La Constitució preveu els supòsits en els que el rei sigui inhabilitat, o que la descendència del rei no arribi a la majoria.

2. Funcions del cap de l’Estat

El Rei té una funció simbòlica, que es basa en la representació de l’Estat i fer nomenaments. El rei nomena a qui altres
han designat un càrrec, per exemple, nomena al President del Govern, designat pels diputats del Congrés. És el Cap
de les Forces Armades. Això té una retribució simbòlica, ja que és el Govern qui dirigeix la política militar, i no el rei.

El seu paper és arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions (Art. 56.1 CE). No pren directament les
decisions, però sí que té la capacitat d’influir. A vegades intenta influir en les decisions, a partir de la seva activitat
formal o informal, per tal d’assegurar el funcionament normal de les institucions.

Té una dimensió parlamentària; el “refrendo”, referendament o contrasignatura (Art. 56.3 i 64.1 CE).

18
 Les corts generals
1. Estructura i composició
- Estructura

L’estructura de les Corts Generals es basa en el bicameralisme, el poder legislatiu el configuren dues cambres: el
Congrés dels Diputats i el Senat. L'existència de les dues cambres (per tradició, com el Regne Unit amb el seu
bicameralisme) es basa en contraposar i modificar iniciatives.

* Al Regne Unit, una de les cambres és bàsicament quelcom tradicional (i es manté per això).

* Als Estats Units també hi ha dues cambres; la legislació federal comporta que ambdues cambres han d’estar d’acord.

Del sistema on les dues cambres tenen les mateixes atribucions es tracta d’un bicameralisme perfecte (model ideat
on les dues cambres tenen les mateixes atribucions en el procés legislatiu). Si les dues cambres no estan d’acord, no
hi ha llei (una pot vetar l’altra).

El sistema bicameral espanyol és de bicameralisme imperfecte. El Senat no té la capacitat de vetar o bloquejar una
llei, pot prevaldre la voluntat del Congrés (regulació inconstitucional).

Es tracta d’un bicameralisme imperfecte i no especialitzat. Tot procediment d’iniciatives legislatives sempre s’inicia
al Congrés (malgrat el moviment s'iniciï al Senat, el procés sempre comença al Congrés). Els elements decisius els té el
Congrés, la investidura del President, la moció de censura i la qüestió de confiança, són qüestions de rellevància, on
només intervé el Congrés i on el Senat no té res a dir-hi. Només en el cas de l’aplicació de l’Art. 155, únic moment on
té un paper decisiu (i efectes relatius) el Senat és l’únic i indispensable per aprovar l’article. A la resta, predomina
l’actuació del Congrés.

En canvi, ambdues cambres intervenen en les Comissions d’Investigació i les Compareixences.

* El bicameralisme és imperfecte i perd sentit quan, si el Senat és una cambra de representació territorial, el Congrés
també ho és amb més o menys mesura. A més a més, el Congrés duu a terme els elements decisius on es posa en joc
la continuïtat. Hi ha un punt on el Senat té l’exclusivitat de suspendre l’autonomia (Art. 155).

Art. 69 CE; el Senat és la Cambra de representació territorial. El Senat està format per 266 senadors. Només 58 són
elegits per les Comunitats Autònomes. La immensa majoria dels Senadors són elegits per província. Quan hi ha
eleccions generals, els senadors provincials són agrupats segons la candidatura on es presenten. S’escullen per
majoria.

* És prohibit el mandat imperatiu. No s’ha de seguir fermament la voluntat del partit ni del territori que l’ha elegit;
cada membre de les cambres poden votar el que vulgui; si opinen diferent del partit, inclús poden preservar l’escó.

Bicameralisme constitució en el examen final

- Composició
La Constitució Espanyola no concreta el nombre de diputats. Hi poden haver entre 300 i 400 diputats, i
s’estipula a la LOREG el nombre exacte (actualment n’hi ha 350).
* Segons les legislatures, hi ha hagut partits polítics amb representació d’una comunitat autònoma, que han
sigut capaços de ser crucials en la política general.
Al Senat hi ha 266 senadors, 208 escollits per província, i 58 escollits per comunitat autònoma (no hi ha nombre
màxim).
- Sistema electoral
o Al Congrés: es tracta d’un sistema proporcional. Corregeix i distorsiona la proporcionalitat. Aquesta
proporcionalitat (amb llindar del 3% i un mínim de 2 escons per província, això representa una
distorsió de la proporcionalitat) i que s’ha de concretar provincialment, s’assegura un mínim de
diputats per províncies. Hi ha una distorsió de la proporcionalitat. És més difícil treure un escó a
Barcelona que a províncies menys poblades. Es basa en llistes tancades (no es poden passar noms
d’una llista a una altre) i bloquejades(no es poden alterar els ordres que es proposen a les llistes) , el
19
 Sistema d’Hondt. Aquests sistema serveix per evitar la fragmentació del parlament i així poder formar
govern. Si estigues molt fragmentada, hi hauria paràlisi del sistema polític.
* És un sistema molt criticat, però amb poca voluntat de canviar-lo.
o Al Senat art 69 CE: Es defineix com a cambra de representació territorial Hi ha 4 senadors per
província. Es voten 3 noms, i obtenen l’escó aquells amb majoria de vots. Són candidatures obertes,
amb sufragi nominal.
Al Senat, pots compondre la teva papereta amb els candidats que vulguis. Votes noms i no llistes,
inclús de diferents candidatures (sufragi nominal).
Els 4 que han tingut més vots són els que aconsegueixen els escons provincials.
* Llista tancada: no pots incloure-hi cap no que no hi sigui. La vista correspon al nombre d’escons que
estan en joc. No pots taxar un nom, i posar un altre nom d’una altra llista.
* Llista bloquejada: dins de la mateixa llista, no es pot alterar l’ordre dels candidats.
2. Autonomia de les cambres, organització i funcionament

Art. 72 (CE); les cambres estableixen els seus propis reglaments, aproven autònomament els seus pressupostos i,
d’acord comú, regulen l’Estatut del Personal de les Corts Generals. Elegeixen els seus respectius Presidents i els altres
membres de les seves Meses. Els Presidents de les cambres exerceixen tots els poders administratius i facultats de
policia a l’interior de les seves respectives seus.

Tenen autonomia reglamentaria, però estan sotmeses a la Constitució. No són sobiranes perquè estan sotmeses a una
regla superior (la CE). La mateixa Constitució exposa prerrogatives sobre les quals cap òrgan hi pot interferir. Això es
posa de manifest quan les cambres es sotmeten al control constitucional i que es limiten els drets fonamentals (de
participació política) dels diputats.

Tenen autonomia pressupostària. Tenen autonomia organitzativa (reglamentària); cada cambra té el seu reglament, i
les regulacions interpretatives funcionen segons la interpretació de la cambra. Les resolucions de la presidència de
cada cambra són interpretacions del respectiu reglament.

- Organització
La tasca dels parlamentaris no es limita a votar, tenen activitats pròpies dels diputats, amb sessions de
preparacions.
- Òrgans de govern
o President: presideix
o Mesa: òrgan de govern. La seva funció és codificar les propostes parlamentàries (si segueixen la
legalitat i el reglament). Dicta l’ordre del dia.
o Junta de portaveus (òrgan consultiu): líders dels grups parlamentaris. Òrgan de debat intern de la
cambra. Hi ha tants portaveus com grups parlamentaris (va força en funció dels escons, com més
escons tingui un partit, més poder o influència tindrà).
- Òrgans de treball: es canalitza la feina parlamentària.
o Ple
o Comissions legislatives: son els òrgans d’estudi de totes les comissions les podem classificar de
dos tipus:
i. Permanents: establertes per parlament. Àrees de treball que coincideixen més o menys
en funció de les grans àrees identificades en el govern i en els ministeris (comissions de
treball, de foment,...).
Quan hi ha una iniciativa legislativa, la Mesa decideix a quina comissió s’assigna (a quina
comissió especialitzada).
És on hi ha la primera fase d’estudi d’un projecte de llei. S’obre un període on es poden
fer esmenes, on es produeix el primer debat d’esmenes (es fa un informe i es fa una
primera votació per a les esmenes vives que es votaran finalment al ple).
ii. No permanents: són les comissions d’investigació, per exemple. Aquesta comissió pot
cridar a persones per ser interrogades, en casos excepcionals. És obligatori assistir en
aquestes comissions. L’existència de les comissions d’investigació té problemes,
20
 difícilment se’n generen conseqüències. Són un element de control i supervisió de les
cambres.
o Grups parlamentaris: òrgans on es centren les iniciatives. Els reglaments de les cambres han trobat
la fórmula per tal que les organitzacions polítiques que només es presenten en una comunitat
autònoma puguin formar un grup parlamentari (si només es presenten en una comunitat
autònoma, han d’aconseguir 5 escons i no 15, en el cas que ho fessin a nivell estatal).
* Qualsevol canvi del sistema electoral significaria canviar les “regles del joc quan el partit ja ha
començat”. Quan es van fer, va ser quan encara no s’havien celebrat eleccions.
Legislatura: període per al que són elegides les cambres (quatre anys). Pot ser menor si hi ha una dissolució
de la cambra.

Sessions: períodes de treball parlamentaris.

3.Estatut dels parlamentaris

Qualsevol activitat que porti a impedir el funcionament de les Corts o les cambres parlamentàries, pot ser objecte
d’una sanció penal.

En relació als parlamentaris, i no a les Corts, cal parlar:

- Prohibició del mandat imperatiu: de característiques històriques, de les Corts Medievals.

A les Corts Medievals típicament hi havia tres components, els membres de l’Església, militars i els representants de
les ciutats. El funcionament d’aquestes Corts, el que es feia a les ciutats, per tal de designar els representants, es
donava un quadern amb les reivindicacions concretes en el que se’ls comprometia (en nom i per compte d’aquell que
li va donar el mandat), el representat estava obligat a complir allò que demanaven els seus representats (mandat
imperatiu).

Amb la Revolució Francesa, canvien moltes coses. Apareix la voluntat d’esborrar el sistema polític medieval, on el rei
arribava a compromisos amb les Corts. A la Revolució Francesa, Lluís XVI crida a la reminiscència de les Corts Medievals
(els estaments), en un moment de descontentament social i crisi econòmica; el 4 de juliol, es produeix la renúncia dels
privilegis, i els no privilegiats representen la nació. Es produeix un canvi, els diputats no representen alguna
demarcació, la idea és que els diputats representen la nació, i no el lloc d’on han estat elegits.

No es vol que hi hagi cap vincle d’obligatorietat entre els diputats. Que el representant ha de sotmetre’s a la voluntat
de qui representa està prohibit. Te voluntat pròpia

Mandat, el mandant dona instruccions al mandatari (representant) i aquest està obligat a seguir-les.

- Inviolabilitat:
fa referència a la impossibilitat de perseguir els parlamentaris per les opinions expressades i emeses durant la seva
activitat. Es una llibertat d’expressió reforçada. Això es una prerrogativa i un privilegi dels parlamentaris.

Durant l’activitat parlamentària, si un parlamentari diu “assassí” a un ministre, s’entén que el parlamentari està
representant la llibertat d’expressió i duent a terme la seva activitat com a diputat. En canvi, si això ho diu fora del ple
i sense cap context, aquest fet pot ser perseguit, ja que es suposa que el parlamentari no està duent a terme la seva
activitat.

- Immunitat:

els parlamentaris només poden ser detinguts en cas de delicte flagrant (en el moment, in fraganti, immediatament
visible o perceptible), un diputat només pot ser detingut en el moment en que està cometent un delicte. Qui vulgui
detenir un diputat o un senador, ha de demanar permís a la cambra a la que representa per fer-ho.

21
 - Aforament:

els diputats només poden ser jutjats pel Tribunal Suprem (en el cas de diputats o senadors), en el cas autonòmic, pel
Tribunal Superior de Justícia de cada Comunitat Autònoma. Els parlamentaris son per definició jutjats pel tribunal
suprem. Si esta aforat i vas davant del tribunal suprem, allà s’acaba, mentres que si no ho ets, pots presentar altres
recursos. Per tant moltes vegades, els diputats acaben dimitint per poder presentar recurs al tribunal suprem de
justícia de la autonomia o al tribunal suprem.

Són prerrogatives dels parlamentaris, justificades per la idea que s’han de donar garanties específiques als
parlamentaris (davant de tot els fets històrics). Constitueixen privilegis. Alguns consideren aquestes, la inèrcia de l’inici
del parlamentarisme. Tenien un sentit en el moment on hi havia la possibilitat que el rei influís en els jutges i utilitzés
l’acció penal d’aquells parlamentaris que el molestaven.

• Debat crític sobre la raó de ser d’aquesta institució

Primer, considerar que la separació de poders, entre l’executiu i el judicial, té prous garanties de forma que el govern
sigui incapaç d’empresonar als parlamentaris. Hi ha prous garanties perquè no es produeixi això, quin sentit té la seva
continuïtat d’aquestes prerrogatives.

Segon, aquestes prerrogatives suposen una desigualtat. La qüestió de l’aforament suposa que a un parlamentari el
qual se’l jutja, no té un tribunal superior a qui recórrer. O en el cas que a qui s’investigui a un diputat i un tresorer d’un
partit, suposa una desigualtat (ja que al tresorer, arrossegat per la causa del parlamentari, el jutjarà el TS sense que
aquest pugui recórrer a un tribunal superior; aquest perd un dret a una tutela judicial davant la impossibilitat de
presentar un recurs). Tanmateix, els nombraments del Tribunal Superior són elegits pel Consell General de Poder
Judicial, format per persones que a la vegada han estat proposades (no totes) per partits polítics amb representació
parlamentària. Hi ha una part de l’opinió pública que pensa que els partits polítics poden beneficiar-se de la influència
i de l’afinitat d’ideologies dels magistrats.

Tercer, el missatge que es dóna a la societat, és que hi ha Justícia de dues qualitats; es dóna el missatge que per tal
que es dongui un judici imparcial l’ha de dur a terme el Tribunal Superior, privilegi que només gaudeixen els
parlamentaris. Dóna la imatge que els parlamentaris poden obtenir una justícia de més qualitat.

4. Funcions
Són les principals funcions. Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l’Estat, aproven els seus
pressupostos i controlen l’acció del Govern, a més a més de les competències que se li atribueixin des de la Constitució.

- Legislativa, derogar les lleis i aprovar-les. Hi ha dues fórmules per fer-ho, la de proposició i la de projecte
de llei. S’exerceix mitjançant la tramitació, a partir de la iniciativa del Govern, projecte de llei; o si la
iniciativa surt d’un grup parlamentari o de la cambra, una proposició de llei. Hi ha una Comissió
especialitzada en l’àmbit que estudia el projecte i la preposició, en fa totes les esmenes, recull o no les
esmenes presentades, i finalment les fa arribar al ple on s’acabarà votant. Després del procediment que
es fa al Congrés, passa al Senat. El Senat pot aprovar-ho directament, o bé aprovar esmenes. Si hi ha
esmenes, aquesta iniciativa torna al Congrés que ha d’aprovar les esmenes del Senat. Malgrat el Senat faci
esmenes, el Congrés pot superar el bloqueig que proposi el Senat, sempre es pot imposar.

- Aspectes de control del govern. El control o la sanció del govern (referint-se a les resolucions, fetes al
Congrés dels Diputats), per exemple poden obligar a fer dimitir el president (moció de censura).
- Pressupostària. Són les Corts Generals, com a poder legislatiu, les que aproven els Pressupostos, regulen
els impostos que es grava sobre els béns i els ingressos, segons els principis d’igualtat, justícia i
progressivitat. Correspon al Govern l’elaboració dels Pressupostos Generals de l’Estat, i a les Corts el seu
examen, esmena i aprovació. * Hi ha una Llei de Pressupostos. La llei de pressupostos no es una llei
orgànica per tant no es necessari que s’aprovi amb majoria absoluta, sinó que nomes amb la simple.

22
Hi ha altres aspectes, les anomenades control-informació: preguntes, interpel·lacions, mocions. Des del punt de vista
de la informació, es pot considerar essencial les preguntes. És important el paper de la mesa (que pot permetre o
rebutjar les preguntes). Una pregunta és per demanar informació, no per expressar rebuig o adhesió a una opinió
política (obtenir informació concreta).

El Govern
El Govern és un òrgan constitucional caracteritzat per la realització d’una sèrie de funcions, funció executiva, direcció
de l’administració i desenvolupament interior i exterior de les polítiques d’Estat.

El poder executiu depèn de la confiança del poder legislatiu. Es trasllada, en el nostre sistema bicameral, a només una
de les cambres, el Congrés dels Diputats. Per tant, el nostre Govern depèn de la confiança del Congrés.

El Govern es forma a partir d’un vot favorable del Congrés dels Diputats, i cau i és substituit per un altre, en funció de
que le Congrés li retiri aquesta confiança.
* El cas en el que ens trobem ara, que Pedro Sánchez és president, és degut a que el Congrés va treure la confiança en Mariano
Rajoy i li va otorgar a Pedro Sánchez.

* En unes eleccions generals, els que votem són aquells que votaran o volen votar a una persona com a cap de l’executiu. És una
democràcia representativa.

1. Formació del govern: procés d’investidura [Art. 99, Constitució Espanyola]: procés d’investidura.
Després de les eleccions generals, un cop tots els diputats han recollit la seva acta i les Corts són constituïdes, el rei
crida aquells partits polítics que tenen representació parlamentària (crida a consultes). Després de totes les consultes,
el rei fa arribar al president del Congrés la proposta d’un candidat per a la presidència de l’executiu (depèn del rei
decidir quin candidat proposa).

Es suposa que el rei proposarà el candidat que tingui més probabilitat de ser investit president, hi ha un marge de
discrecionalitat del rei, aquest no està jurídicament obligat a proposar aquell que té més escons o més vots; en un
sistema on no hi ha cap formació política que tingui la majoria absoluta, el candidat pot ser algú que tingui el consens
de totes les formacions polítiques, excepte la més votada [Art. 100, Constitució Espanyola].

El Govern i el seu president sorgeixen a partir de la confiança que li otorga el Congrés dels Diputats a partir de la
qüestió d’investidura. El candidat proposat exposarà davant del Congrés dels Diputats el programa polític del Govern
que pretén formar i solicitarà la confiança de la cambra. És la sessió d’investidura

El candidat, malgrat és d’una formació concreta, aquest ha d’exposar un programa polític que sigui afí a tots els partits
polítics, malgrat que ha fet campanya amb el programa polític de la seva formació. Després de l’exposició del programa
de Govern i la seva corresponent discusió per part de la cambra, es passa a la votació.

Si el candidat obté la majoria absoluta del Congrés dels Diputats, es creu investit. En el cas que no l’obtingui, una
segona votació tindrà lloc al cap de 48 hores, i ha d’obtenir una majoria simple (obtenir més vots a favor que en contra).
La investidura es pot obtenir a la primera amb una majoria absoluta, o a la segona, amb una majoria simple.

Pot ser que el candidat proposat no obtingui ni la majoria absoluta ni la simple. S’entén que el rei ha de tornar a
proposar un candidat que obtingui la majoria.

Si després de dos mesos, després de la primera votació d’investidura, no hi ha cap candidat que hagi aconseguit cap
majoria, el rei dissol les Corts i convocarà noves eleccions amb el referent del President del Congrés.

* L’any 2016 hi va haver una situació on després de proposar varis candidats que no van obtenir la investidura, el rei
va renunciar a proposar candidats a la investidura (ja que no n’hi havia cap que pogués obtenir la majoria).

Un cop el rei a nomenat el President del Govern, la resta de membres del Govern són proposats, i el rei els nomena.
El rei no pot imposar ni vetar un ministre.

23
[Art. 101, Constitució Espanyola] El Govern cesa després de les eleccions generals, en els casos de pèrdua de la
confiança parlamentaria i quan es mor el president. El Govern cesat continuarà les funcions fins la presa de posessió
del nou Govern.

[Articles 170-172 Reglament del Congrés dels Diputats (RCD)]: procediment d’investidura.

2. La posició del president del Govern

El Govern es forma a partir del president després de la seva investidura. Organitza el seu Govern i la seva estructura.
Això li otorga una importància natural i una gran força.

La condició de ministre depèn de la confiança del Govern. El Congrés dels Diputats pot demanar la dimissió d’algun
ministre, però això no té cap conseqüència jurídica, ja que la decisió depèn del que digui el president del Govern.

* Un Govern seria de coalició si estigués format per diferents formacions polítiques.

La seva preminència institucional és indiscutible, però aquesta pot deprendre la composició del seu govern.
Preminència política? Relació amb forces polítiques

Preminència institucional (Art. 2 Llei 50/1997, de 27 novembre del Govern)

Els ministres són designats i destituïts pel rei.

3. Composició i funcions del Govern

La Constitució Espanyola dóna varies pistes [Art. 98, Constitució Espanyola] sobre la composició del Govern. El Govern
es composa pel president, pel vicepresident, pels ministres que s’escaiguin, i totes aquelles personalitats que estableixi
la llei.

El Govern és un òrgan constitucional amb una multiplicitat de membres de diferent naturalesa. Cada ministre ha de
ser d’una part de l’administració, malgrat que un ministre pot no tenir cap cartera i simplement ocupar un càrrec per
mostrar una posició del Govern sobre un àmbit. Vicepresident representa una autoritat que substitueix el president.
Queda situada sota una posició més important que la resta de ministeris.

Les accions de Govern poden pertànyer a un caràcter més polític, o un caràcter de l’administració pública. Per tant,
les funcions del Govern, doble dimenssió, més política o una altra que fa referència a la direcció de l’Administració.
[Art. 97 Constitució Espanyola; funcions del Govern].

La orientació política és la concreció d’allò que es disposa en les propostes de Govern. Es manifest a partir de les
actuacions de govern. Si el Govern té la majoria absoluta, el govern té moltes garanties de que les seves propostes
tirin endavant (política interior).

Per funció de direcció política s’hauria de considerar el conjunt d’actuacions del Govern destinades a cumplir i posar
en pràctica el programa de Govern que va presentar al Congrés dels Diputats en el moment de la seva investidura.
L’element bàsic de la funció de direcció política resideix en l’establiment d’una direcció única que mobilitzant les
diferents instàncies públiques tendeix a aconseguir la realització dels principals fins de l’Estat.

La direcció de la política exterior es divideix en la política exterior tradicional i les relacions amb la Unió Europea. La
fixació de la política exterior depèn del Govern. Això depèn de qui estigui al govern. Les institucions de l’Estat han de
concordar amb les decisions amb l’exterior vigents i posteriors. Les decisions de cada Govern en referència a la seva
política exterior són legítimes

La direcció de la política militar la fa el Govern. La defensa de l’Estat (interessos de l’Estat) en el marc de les lleis i de
la Constitució, malgrat el cap de les forces armades és el Rei. Es tracta de la direcció governamental dels Cossos i Forces
de Seguretat de l’Estat, l’administració militar i la política militar i de defensa; per protegir el lliure exercici dels drets i
llibertats i garantitzar la seguretat ciutadana, i garantitzar la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva
integritat territorial i l’ordenament constitucional.
24
* El fiscal general de l’Estat és designat pel Govern, i cesa quan s’acaba l’actuació d’aquest. Està al servei del Govern.

La dissolució anticipada és una atribució per iniciativa del President.

La qüestió de confiança és iniciativa del President. També es posa en joc la continuitat del Govern, per iniciativa del
seu president. En la qüestió de confiança es supera per majoria simple (en canvi, la moció de censura és per majoria
absoluta).

Un paper que té el Govern és el de l’Article 155 de la Constitució Espanyola, el mecanisme comporta que sigui el
Govern qui s’adreci al president de la Comunitat Autònoma que la seva actuació és contrària als interessos d’Espanya.

4. Principis constitucionals de l’Administració pública

Es diferencia el Govern, odre polític per definició, de l’Administració pública. L’Administració pública és una
organització permanent i estable que dona suport al poder executiu mitjançant la realització de prestacions i serveis
públics per sobrevenir els interessos generals de la ciutadania. El Govern estableix l’Administració Pública a partir d’un
marc molt estricte de la legalitat.

[Art. 103.1 de la C.E.: Art. 23 Llei 40/2015, de 1 d’octubre, Règi Jurídic del Sector Públic]

La Constitució Espanyola estableix que l’Administració ha d’actuar als interessos generals i actuar d’acord als principis
d’eficàcia (que arribi a fer realitat els seus objectius), jerarquia (la necessitat de complir les ordres en el context de
l’administració, complir les ordres d’un superior contràries a la llei no l’eximeix de la seva responsabilitat penal malgrat
aquesta jerarquia), descentralització (del·legació d’autoritat en el marc de la llei, hi ha administracions locals que
poden fer ordenances i només es poden derogar en funció de si és contrària a una llei superior; l’autoritat
descentralitzada dóna una autonomia), desconcentració (significa el sotmetitment de totes les maneres a una
autoritat superior; el paràmetre és la legalitat i el criteri discrecional que té l’autoritat superior) i coordinació (element
innovador respecte a la participació dels ciutadans, hi ha tres element inclosos a l’Article 105 de la Constitució
Espanyola.

Les relacions entre les Corts i el Govern

1. El sistema parlamentari de la Constitució Espanyola
Recordar que la Constitució estableix la Monarquia Parlamentària [Art. 1.3 de la C.E.].

Es tracta d’un sistema parlamentari perquè la formació del Govern té un origen parlamentari, en la investidura. El
Govern depèn de la confiança del Congrés. El seu president pot dissoldre anticipadament les Corts, pot forçar a la
celebració de eleccions anticipades.

El sistema es parlamentari perquè

o La formació del govern té un origen parlamentari, això es manifesta a traves de la investidura

o El govern depèn de la confiança del congres, no de congres i senat pq estem en un sistema
bicameralisme imperfecte i cada cambra te unes competències
o El govern pot dissoldre anticipadament les corts
o El congrés controla el govern
El Congrés controla el Govern a través de:

- Control com a sanció, manifestació control-responsabilitat; el Congrés pot exigir i fer efectiva la
responsabilitat a través de dues mesures: la qüestió de confiança i la moció de censura (elements claus).

- Control com a supervisió, control fiscalització; hi ha una interacció entre executiu i legislatiu, des de la
perspectiva legislativa, el Congrés dels Diputats estableix la investidura del president, que escollirà els seus
ministres, i es pot fer destituir a partir de la moció de censura i la qüestió de confiança. Des de la prespectiva

25
 del Govern, aquesta es dona a partir de la dissolució de les cambres abans que s’hagi complert el mandat (de
quatre anys), ja que aquesta potestat rau en el president.

Sense aquestes mesures, no hi ha sistema parlamentari.

Relacions entre el govern i les corts, art 108, 109, 110. Responsabilitat solidaria APRENDER Q ES art 108. Art 109,
recavar igual a reclamar.

Una interpel·lació es materialment una pregunta per saber la posició de la govern però a partir de la resposta e spot
sotmetre a la cambra i votar una resolució que s’anomena moció , contingut polític. Art 113 adoptar es

2. La qüestió de confiança Control-responsabilitat

[Art. 112 de la C.E.] La iniciativa la duu el president del Govern, i posa en joc la seva continuïtal al càrrec.

El president del Govern, després de la prèvia deliberació, discussió, del Consell de Ministres, planteja davant el Congrés
la qüestió de confiança sobre el seu programa o sobre una declaració de política general, demanant la confiança de la
cambra.

La confiança s’entendrà atorgada quan es voti a favor per una majoria simple (més vots a favor que en contra). Si no
hi ha majoria simple, el Govern dimiteix i es procedeix amb els termes de l’Art. 99 de la C.E., el rei torna a cridar a
consultes (no es va a eleccions), i s’inicia un altre procés d’investidura.

3. La moció de censura Control-responsabilitat

[Art. 113 de la C.E.] El Congrés dels Diputats exigeix la responsabilitat política del Govern mitjançant per majoria
absoluta, l’adopció de la moció de censura, que possibilita que el Congrés obligui al Govern a presentar la seva dimissió
al rei.

La inciativa surt del Congrés (i també acaba a la cambra). Ha de sorgir per una desena part dels Diputats, i s’ha
d’acompanyar simultàniament amb la proposta d’un candidat alternatiu pel lloc que ocupa el president del Govern a
censurar (es presenta un candidat alternatiu a la presidència).

Han de transcórrer cinc dies des de que la moció és presentada fins que és votada, cinc dies de refrendament. Els dos
primers dies es permet presentar altres mocions de censura acumulables a la primera (altres candidats a la
presidència, que es presentarien successivament). El candidat alternatiu ha d’exposar un programa de Govern.

Per tal que la moció triumfi, es reclama que es voti a favor de la moció de censura per la majoria absoluta de la cambra.
En cas de fracàs, els proponents de la moció no podran presentar-ne una altra en el mateix període de sessions. Si
s’aprova la moció de censura, el candidat es considera automàticament investit com a president del Govern, i el rei el
nombrarà com a tal.

* La seqüència de l’única moció de censura que hi ha hagut venia de la demanda de dimissió del president Rajoy.
Davant la negativa de Rajoy, es va iniciar la moció de censura. Es va votar, i van aconseguir la majoria per tal que Pedro
Sánchez fos president del govern.

* El sistema no és presidencialista, sinó representatiu. Són els representants qui decideixen el president del govern.

El sistema està pensat per donar-li el màxim d’estabilitat al Govern. Es parla d’una moció de censura constructiva,
perquè no només es tracta de carregar-se del Govern, sinó d’investir-ne un altre (que també ha de governar, d’aquí
que se li demani majoria absoluta).

4. La dissolució parlamentària
Les cambres s’han de dissoldre automàticament quan s’acaba la legislatura (cada 4 anys), malgrat que també hi
poden haver dissolucions anticipades en els següents supòsits:

26
 1. Per iniciativa del president del Govern [Art. 115 de la C.E.]
El president del Govern proposa la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals, que serà
decretada pel rei. El decret de la dissolució fixarà la data de les eleccions. El reial-decret de la dissolució
de les Corts ha d’incloure la convocatòria de noves eleccions.
No hi pot haver dissolució d eles cambre quan hi ha en tràmit una moció de censura, quan no hagi passat
un any de l’anterior dissolució o si està vigent algun dels estats excepcionals (estat d’alarma, excepció i
setge [Art. 116 de la C.E.]).
2. Per no haver culminat un procediment d’investidura [Art. 99.5 de la C.E.].
Si transcorregut el plaç de dos mesos, a partir de la primera votació d’investidura, cap candidat ha obtingut
la confiança del Congrés, el rei dissoldrà ambdues cambres i convocarà noves eleccions amb la ratificació
del president del Congrés. Es tracta d’una dissolució automàtica.
3. Reforma constitucional [Art. 168 de la C.E.]
En un dels dos casos de la reforma constitucional [Art. 168 de la C.E.], el procediment de la reforma
comporta que la proposta de reforma sigui acceptada per 2/3 parts de les cambres i immediatament la
dissolució de les Corts. Es tracta d’una dissolució automàtica.

En un primer pla, afecta la “vida” de l’executiu i el legislatiu.

5. El control ordinari i l’impuls parlamentari Control-fiscalització
Es tracta de l’activitat de supervisió, sense les conseqüències del “control-responsabilitat”. Poden actuar les dues
cambres, no només el Congrés.
1. [Art. 109 C.E.] Solicituds d’informació i ajuda que es precisi del Govern i els seus Departaments i de qualsevol
autoritat de l’Estat i de les Comunitats Autònomes.
2. [Art. 110.1 C.E.] Compareixences de membres del Govern (a petició pròpia o de les cambres). És obligatori
comparèxier davant les comissions de les cambres (a diferència de les Comunitats Autònomes, on no és
obligatori). Es poden fer a petició pròpia dels membres del Govern, o a petició del Congrés dels Diputats que
reclamen la presència dels membres del Govern.
3. [Art. 111.1 C.E.] Preguntes. El Govern i cada un del seus membres estàn sotmesos a les interpelacions i
preguntes que se’ls formuli a les Cambres.
Essencialment i formalment busquen informació (el seu redactat ha de ser un redactat que sembli que busqui
informació).
Les interpelacions busquen saber els motius de la conducta del Govern. “Què pensa fer el Govern per reparar
alguna situació conflictiva?”.
Les preguntes són sempre per escrit. La resposta pot ser per escrit, oral davant del Ple, o oral davant de la
comissió corresponent. Després de la resposta, hi ha la possibilitat de la rèplica. A partir d’aquesta rèplica, és
quan s’inicia el debat polític.
Formalment busquen informació, encara que després té un motiu polític. La mesa pot valorar les preguntes.
4. [Art. 111.1 C.E.] Interpel·lació.
Formalment, en el Dret Parlamentari té un altre contingut. Es busca saber els motius de la conducta del Govern
(no “Què”, sinó “perquè”). No busca informació. Després de la pregunta i del debat que incita la resposta,
s’acaba. Pot tenir un efecte políticament nul o no.
Busquen saber els motius de la conducta del Govern; poden donar lloc a una moció, on la Cambra manifesta
la seva posició.

Mocions i proposicions no de llei:

Les mocions tendeixen a ser l’expressió de la posició d’una cambra.

A vegades ressolucions de la cambra contenen un mandat adreçat al govern, allò que el Govern ha de complir. En
aquest moment es tracta d’una proposicions, i jurídicament el Govern no té l’obligació de complir-lo.

Els límits que podem trobar entre ambdós són molt fins, que es troben regulats als reglaments de les cambres. El Senat
només fa mocions, mentre que el Congrés fa mocions i proposicions.

27
Al Congrés:

- Moció: fixa la posició de la cambra. La cambra vota una ressolució expressant la opinió. Resultat d’una
interpel·lació (el “perquè”). El Congrés, després de la interpel·lació pot aprovar la moció.

- Proposta de ressolució: la cambra pren possició en relació a una comunicació que ha rebut la cambra. El
Tribunal de Comptes s’adreça a la cambra. La cambra respon a una comunicació.

- Proposició no de llei: Totes les altres ressolucions.

- Comissions d’investigació [Art. 76.1 C.E.]

Estan previstes a la Constitució, i aquestes són comissions no permanents, es formen i desapareixen una vegada han
fet el seu informe. És obligatori comparèixer-hi.

Ni les seves conclusions ni les seves dades són vinculants pels tribunals, no són fets provats per un tribunal. Aquestes
poden donar-ne trasllat i coneixement al Ministeri Fiscal, per si troba oportú iniciar els tràmits processals
corresponents.

El poder judicial
1. Funció jurisdiccional [Art. 117.3 de la C.E.]

La funció pròpia del Poder Judicial és exercir la funció jurisdiccional, que consisteix a aplicar la llei en el cas concret
que es planteja al Jutge o Magistrat, havent d’emetre un judici o sentència. Aquesta funció és exercida pels jutges i els
magistrats que l’integren. No pel Consell General del Poder Judicial, que no és un òrgan jurisdiccional, sinó un òrgan
de govern dels jutges.

La Constitució especifica a l’Art. 117 que l’exercici de la potestat judicial correspon exclusivament als jutjats i tribunals.
Aquest exercici implica aplicar el Dret, seleccionant les normes aplicables al cas i la sentència. La finalitat de l’actuació
judicial és la ressolució de conflictes mitjançant l’aplicació del dret a través d’una sentència.

Jurisdicció: IURA NOVIT CURIA: el jutge sap el dret, no cal explicar-li

o Determinació dels preceptes aplicables: jutjar sempre dins del que diu el marge de la llei sotmesos al imperi
de la llei.
o Interpretació per a determinar la norma aplicable. Un precepte (text literal de la llei), que a partir de la
interpretació del jutge, es converteix en una norma aplicable.
o Decisió justificada amb referència als preceptes.

* Qualsevol ciutadà pot assistir com a públic a qualsevol judici, els periodistes poden accedir i informar del que passa,
i en un futur immediat es permetran l’accés de les càmeres de TV.

Castrense=Militar

2. Principis constitucionals del poder judicial

Art. 117.1 CE Independència i submissió a la llei. Independència de cada jutge o tribunal. Només estan sotmesos a la
llei.

Art.117.3 CE Exclusivitat de la funció jurisdiccional per al poder judicial, que es l’única que la té. De manera molt
excepcional els jutges poden fer alguna recomanació com recomanar l’indult a un jutjat

Art. 117.5 CE Unitat jurisdiccional (de la que no formen part ni el TC ni el tribunal de comptes) També s’admet la
jurisdicció del TEDH i del TJUE (tribunal de justícia de la unió europea. Aquests dos últims son diferents, que responen
casos diferents. El TEDH, els països signataris (tots els de la unió mes altres de fora com Rússia es comprometés a
complir una llista de drets, si algú creu que un d’aquests drets no s’està complint pot anar , però abans ha de haver
esgotat tota la via jurisdiccional interna, tribunal ordinari, tribunal constitucional i després d’això, pot arribar al TEDH.
28
En canvi el TJUE, nomes formen part els països de la unió, per arribar a aquest tribunal, no cal passar per tota la via
interna, pot invocar un precepte del TJUE directament.

Art. 118 CE Es obligat complir les sentencies i no son susceptibles a tenir cap recurs.

3. El Consell General del Poder Judicial

No és un òrgan jurisdiccional; és l’òrgan de govern del Poder judicial, qui gestiona l’administració de justícia, no dicta
sentencies, existeix un òrgan com aquest per assegurar la independència del jutges.

FUNCIONS [Art. 122.2 de la C.E., Títol I (art. 558 i ss.) LOPJ]

- Selecció i formació de jutges i magistrats; inspecció i règim disciplinari. Té facultats d’inspecció i estableix
un règim disciplinari. Qualifica les conductes i les sanciona amb faltes lleus, greus i molt greus.
- Gestiona l’accés a la carrera judicial.
- Desenvolupament reglamentari de la LOPJ.
- Informe sobre avantprojectes de llei i disposicions generals que afectin les matèries esmentades a l’art.
561 de la LOPJ.
- Nomenaments: proposa al Rei a dos membres del Tribunal Constitucional per votació de tres cinquenes
parts. Nomena al President del Tribunal Suprem i al President del CGPJ. Decideix quins magistrats
componen les Sales dels Tribunals Superiors de Justícia. Serà escoltat amb caràcter previ al nomenament
del Fiscal General de l’Estat.

COMPOSICIÓ [Art. 122.3 de la C.E., Títol II (art. 566 i ss.) LOPJ]

Format pel President del Tribunal Suprem i de 20 membres més nomenats pel rei i amb una duració de 5 anys.
D’aquests 20 membres, 12 són jutges i magistrats, 4 els proposa el Congrés dels diputats i uns altres 4 el Senat, escollits
a majoria de tres cinquenes parts (majoria reforçada), no han de ser necessàriament jutges o magistrats, sinó que
poden ser advocats o juristes. A més a més, tots els membres han de tenir 15 anys de antiguitat.

- Dels 20
o 12 entre jutges i magistrats (6 del congres i 6 del senat)
o 8 entre juristes de reconeguda competència (4 pel congres i 4 pel senat)
4. El Ministeri Fiscal

[Art. 124 de la C.E.; Llei 50/1981, del 30 de desembre, de l’estatut orgànic del Ministeri Fiscal (EOMF).

El Ministeri Fiscal és un òrgan de difícil ubicació (no forma part del Poder judicial, no exerceix funcions jurisdiccionals),
que col·labora amb el Poder Judicial, exercint les seves funcions davant d’aquest. És un òrgan de l’Estat, que col·labora
amb el Poder Judicial, ja que els jutges i magistrats son escollits pels legisladors. Es una organització jerarquitzada

Es troba lligat als principis de legalitat i imparcialitat. Defensa la legalitat. Les seves funcions venen detallades a l’art.
3 de la EOMF, que desenvolupa d’aquesta forma la previsió de l’art. 124.1 de la C.E.

- Promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i l’interès públic tutelat
per la llei, indicant que actuïn d’ofici o a petició dels interessats.
- Vetllar per la independència dels tribunals i procurar davant d’aquests la satisfacció de l’interès social.

L’EOMF estableix la seva estructura, encapçalada pel Fiscal General de l’Estat, aquest es nomenat pel rei a proposta
del govern, per tant el govern decideix qui ha de ser el fiscal general de l’estat. Assessorat pel Consell Fiscal, el tinent
fiscal del Tribunal Suprem, el fiscal cap inspector i nou fiscals elegits per tots els fiscals en el servei actiu per quatre
anys. En tercer lloc trobem la Junta de Fiscals de la Sala del Tribunal Suprem, la Junta de Fiscals Superiors dels Tribunals
Superiors de Justícia i les diverses fiscalies que enumera l’art 12 de l’EOMF. S’ha de tenir en compte que l’EOMF actua
sotmès al principi jeràrquic.

29
El Govern, a través del ministre de Justícia, pot demanar al FGE que actuï en defensa de l’interés general (art. 8 - 11 de
la EOMF). Aquest resoldrà, havent escoltat la junta de fiscals de la sala del Tribunal Superior. El Govern proposa al Rei
el nomenament del FGE

5. El Tribunal Constitucional

El Ple del Tribunal Constitucional s’encarega del control de constitucionalitat de les normes amb rang de llei, a més a
més de resoldre els conflictes de competència, conflictes en defensa de l’autonomia local i conflictes entre òrgans
constitucionals. La tutel·la dels drets mitjançant el recurs d’ampar el resol una secció o una altra.

Del règim constitucional del 1978 (amb la Constitució de 1978)

COMPOSICIÓ [Art. 159 de la C.E.; Títol I de la LOTC; art. 184.7 del Reglament del Senat] Art 160 i Art 161(competències)

El Tribunal Constitucional és conformat per 12 membres, nomenats pel rei, per un càrrec de 9 anys (més enllà d’una
legislatura; no han de seguir els interessos de la majoria parlamentària, independència judicial).

* En cas d’empat, guanya el vot que dicta el president. En l’empat, preval la constitucionalitat del precepte. Hi ha
països on no hi ha president per tant preval dictar la seva constitucionalitat

D’aquests 12 membres, quatre són proposta del Congrés (per tres cinquenes parts de la cambra), quatre són proposta
del Senat (per tres cinquenes parts de la cambra), dos són proposta del Govern i dos són proposta del Consell General
del Poder Judicial.

Han de ser juristes de reconegut prestigi amb més de 15 anys d’exercici(hi ha un problema per decidir quan es te
prestigi), independents i no poden tenir funcions directives a partits o sindicats (la C.E. no diu res al respecte sobre la
seva pertinença o afiliació als partits polítics).

* La renovació dels magistrats es fa per terços, no alhora.

Senat [Art. 184.7 del RS], procediment d’elecció.

El president del Senat obra un termini per tal que les CCAA proposin uns noms, unes candidatures.

Cada assemblea legislativa podrà, dins del plaç, presentar dos candidats, malgrat que la cambra no ha de seguir
necessàriament l’elecció en funció dels candidats presentats. El senar obra la porta a que les CCAA presentin candidats
(encara que aquestes presentacions no vinculen a la cambra)

ORGANITZACIÓ

Ple: 12 magistrats, que escullen el seu president. Aquest s’encarrega dels recursos d’inconstitucionalitat, dels
conflictes de constitucionalitat entre els òrgans. Aquest ple es subdivideix en dues sales:

- Sala Primera: presidida pel president del Tribunal Constitucional. 6 magistrats

- Sala Segona: presidida pel vicepresident del Tribunal Constitucional 6 magistrats

Aquestes s’encarreguen dels recursos d’emparament i duplicar la seva productivitat.

* Una de les tasques del Tribunal Constitucional és determinar si s’ha vulnerat un dret fonamental d’una persona.

Cada sala es subdivideix en dues seccions (un total de quatre seccions), formades per 3 magistrats cada una. Estudien
i decideixen l’admissió dels recursos d’emparament, criteris d’admissibilitat (rellevants en la doctrina constitucional,
per exemple).

Legislador postitiu: diu que si pot ser una llei

Legislador negatiu: nega q es la lley

30
FUNCIONS

Control de constitucionalitat de normes amb rang de llei (Ple). [Art. 161 de la C.E.]

Efectes que tenen les sentències del Tribunal Constitucional.

* Declarar inconstitucional: expulsar de l’ordenament jurídic el precepte. La sentència té efectes ex nulo, efectes cap
al futur. Les sentències recaigudes en aplicació del precepte inconstitucional, si són fermes, continuen igual. [Art. 164
c de la C.E.] Vots particulars, dos tipus concurrents dissidents.

[Art. 161.2 de la C.E.] Si el Govern estatal demana l’eliminació de les normes autonòmiques (impugnació - suspensió),
el Tribunal Constitucional automàticament ho farà. La LOTC diu que la suspensió es produeix si ho demana el Govern
central, si invoca el decret corresponent (art. 161.2 de la C.E.). En cas que no ho faci, el Tribunal Constitucional no la
suspendrà.

Tutela de drets. [Art. 161.1 b de la C.E.] AUTOQUESTIÓ primer secció, sentencia Sala

Després d’haver exhaurit la via ordinària (el procediment l’inicia la secció, la sentència la dicta la sala). El recurs
d’emparament només es pot produir quan la violació dels drets l’ha produït el sector públic (la vulneració procedeix
d’un poder públic.)

* Recurs d’emparament: el tribunal pot presentar una autoqüestió sobre una llei, per tal de procedir amb la sentència
d’un recurs d’emparament. El Tribunal Constitucional es formula ell mateix la qüestió.

Resolució de conflictes . [Art. 161.1 c de la C.E.] PLE

Conflictes de competència, conflictes en defensa de l’autonomia local, conflictes entre òrgans constitucionals.

* El Tribunal Constitucional té un punt de discrecionalitat en els recursos d’emparament (pot rebutjar-los). No té

aquesta discrecionalitat en els casos d’inconstitucionalitat i conflictes de competències, ha de revisar els casos i
examinar-los. Sempre s’ha de pronunciar, té l’obligació de revisar-ho.

Ple: recursos de incostitucionalitas cuestioons de incosti, conflictes de consti, c, defensa autonomia loca, conflictes
entre organs

Les sentències del tribunal constitucional

Normes de referència

Art. 164 CE
Arts. 38-40 LOTC SsTC recaigudes en recursos i qüestions d’inconstitucionalitat
Arts. 53-58 LOTC SsTC recaigudes en recursos d’emparament
Arts. 73-74 LOTC SsTC recaigudes en conflictes entre òrgans de l’Estat (conflictes d’atribucions)
Art. 92 LOTC execució de les resolucions del TC
1. Introducció

Les SsTC s’assimilen a les sentències judicials. Així, han d’estar motivades (art. 120 CE)

Això es desprèn del que diu l’art. 80 LOTC (supletorietat de la LOPJ, art. 248.3 LOPJ, que diu com han de ser les
sentències)

2. Valor de cosa jutjada

31
Art. 164 CE. El valor de cosa jutjada: el que té una sentència ferma (contra la que no és possible interposar cap recurs)
que impedeix que es pugui interposar un recurs sobre el mateix objecte
Art. 38.2 LOTC (veure) deixa obert que després d’una STC desestimatòria en un RI es pugui plantejar una QI
És a dir:
Si es declara la inconstitucionalitat, ja no és possible cap impugnació sobre el que ha estat declarat inconstitucionalitat
Si es desestima el recurs, és possible la impugnació via una QI
3. Efectes

Efectes erga omnes

Art. 164.1 (veure) Quines són les que es limiten a “la estimación objetiva de un de un derecho” Totes excepte les
recaigudes en recursos d’emparament.
Els efectes són per a tots, a diferència dels efectes inter partes. L’anul·lació de lleis no pot tenir altres efectes que els
erga omnes
Inconstitucionalitat i nul·litat: art. 39.1 LOTC sembla associar-les, però l’art. 40.1 LOTC sembla admetre efectes
retroactius (“salvo en el caso de procesos penales...”). Efectes ex nunc, sempre; efectes ex tunc depèn del que digui
cada sentència
4. Vinculació

Als poders públics

Al legislador: no pot recuperar, incorporant-los a una llei, els articles de declarats inconstitucionals
Al Poder Executiu: obligació de complir les SsTC i fer-les complir (art. 92.2 LOTC)
Al Poder Judicial: art. 161.1.a) CE i art. 40 LOTC (veure)
Al mateix Tribunal Constitucional? Les sales estan sotmeses al Ple si volen separar-se de la doctrina del TC (art. 13
LOTC). Però no es considera vinculat a la seva pròpia doctrina
5. Sentències interpretatives

Constitucionalitat condicionada en els termes establerts en un fonament jurídic, al que remet el veredicte (“fallo”)

6. Estructura:
- ANT: historia del cas
- FJ: Arguments
- Fallo o veredicte: decisió

32