Anatomia Aparell Digestiu

ANATOMIA APARELL DIGESTIU Josep Maria i Andrea
1. GENERALITATS DE L’APARELL DIGESTIU
L’aparell digestiu el podem dividir en dos porcions, les que es troben per sobre del diafragma
(aparell digestiu supradiafragmàtic) i les que es troben per sota (aparell digestiu
infradiafragmàtic).
Per estudiar l’aparell digestiu hem d’entendre que hi han tres elements que constitueixen
aquest aparell. Per una banda tindrem el tub digestiu, per on es produirà la digestió i l’absorció
dels aliments, el tub digestiu és:
-La regió supradiafragmàtica: la boca, la faringe, l’esòfag
-La regió infradiafragmàtica: l’estómac, l’intestí prim, l’intestí gros,
el recte (part terminal de l’intestí gros).
Però l’aparell digestiu no només esta conformat per el tub digestiu,
sinó que també trobem una sèrie de glàndules exocrines, que les
direm glàndules annexes, són glàndules que secreten els seus sucs
cap a la llum d’aquest tub digestiu. D’aquestes glàndules annexes
trobem bàsicament tres:
-Glàndules Salivals: a nivell de la boca secreten saliva, la saliva es important per lubricar
la boca i defensar les mocoses, i inicia la digestió de algunes substàncies. (en tenim 3)
-Fetge: és una glàndula exocrina annexa al tub digestiu, és una de les glàndules més
grans que tenim a l’organisme.
-Pàncrees.
RECORDEM: de glàndules hi ha de dos tipus, les que s’anomenen endocrines, que generen
hormones (hipòfisis, tiroides, etc.) i la seva secreció s’absorbeix a la sang. Mentre que les
exocrines tenen uns conductes que secreten típicament a cavitats del cos (tub digestiu).
-Melsa: que és un òrgan defensiu, però que s’estudia en l’aparell digestiu, per dos motius:
la seva ubicació dins del cos es troba a l’interior de l’abdomen; i per altre la seva vascularització
esta molt relacionada amb la irrigació arterial i el drenatge venós de les vísceres digestives.
2. APARELL DIGESTIU SUPRADIAFRAGMÀTIC (tub digestiu, g. annexes i melsa)

2.1. BOCA
El primer que hem de saber de la boca és que esta dividida en dos compartiments per les
arcades gingivodentals. Tenim dos compartiments en la boca, el primer s’anomena vestíbul de
la boca, i és l’espai on si nosaltres apretem les dents i ens posem el dit entre les da d’alt i les da
baix doncs aquest és el vestíbul. I el segon compartiment s’anomena cavitat bucal. Aquests dos
compartiments com hem dit es comuniquen però estan dividits per les arcades gingivodentals.
La boca te forma de prisma de 6 cares, on tenim un sostre, unes
parets laterals i uns orificis (posterior i anterior).
-Les parets laterals: estan constituïdes per les
galtes, i el principal element anatòmic de les
galtes és el múscul buccinador (m. de la
mímica), al interior del múscul buccinador hi tindrem la mucosa que revesteix
les galtes, aquesta s’anomena mucosa bucal.
Per fora del buccinador tenim grassa, que és una grassa estructural i que costa molt que es
reabsorbeixi, només si un pacient esta extremadament desnodrit, o també quan el pacient pren
certs tractaments farmacològics com alguns antiretrovirals pel SIDA, aquesta grassa s’anomena
grassa liposa de vixat.
-El terra de la boca: esta constituït per músculs que ja vam estudiar, són músculs
suprahioïdals (milohioïdal (diafragma bucal), ventre anterior del digàstric, genihioïdal).
-El sostre de la boca: és el que diem paladar, i té dues porcions: el paladar dur format
per os i és anterior, i per darrere del paladar dur trobem el paladar tou o vel del paladar, aquest
esta format per una aponeurosis i per diferents músculs, i per tant té mobilitat.
-Les obertures són:
·l’obertura anterior: que és l’obertura fenedura bucal delimitada pels llavis.
·l’obertura posterior: que s’anomena istme de la gola/ de las fauces, aquest esta
constituït per una estructura en forma d’arc que s’anomena pilar anterior del paladar, on
hi trobem la campaneta anomenada úvula, i per la línia dorsal de la llengua. L’istme de la
gola separa la cavitat bucal de la orofaringe.
2.1.1. DENTS
Al interior de la boca i separant la cavitat bucal del vestíbul de la boca, hi tenim les arcades
gingivodentals que contenen les dents. Nosaltres tenim diferents tipus de dents, som animals
heterodonts, perquè tenim diferents morfologies dentàries que estan adaptades per diferents
funcions. Si agafem l’arcada gingivodental maxil·lar i la mandibular, i fem una línia al pla sagital,
ens quedaran dividides les dos arcades en 4 quadrants. Tenim diferents tipus de dents:
Els incisius (es troben a la regió més anterior, tenen forma plana i en
tenim 2 per cada quadrant; el caní, per darrera el caní, els premolars (2
per cada quadrant) i finalment els molars (3 per cada quadrant).
Això és la dentició definitiva i és el que ens dona la fórmula dental 2(i)-1(c)-2(prem)-3(m). Un

adult té 32 dents, però això no sempre ha sigut així ja que nosaltres
també som animals difiodonts, al llarg de la nostra
vida tenim dos jocs de dents, inicialment tenim una dentició decidual
(primeres dents que ens surten) però arribat al moment les arrels d’aquestes
dents es reabsorbiran i aquestes cauran, i apareixerà la dent definitiva. A nivell
decidual tenim 2-1-0-2.
ESTRUCTURA:
Tenim una porció que nosaltres podem veure a l’interior de la boca, la
corona (1), i una porció que es troba a l’interior del maxil·lar o
mandíbula, l’arrel (3).
La major part de la dent està constituït per un material similar a l’os, que
popularment anomenem marfil i s’anomena dentina (4). La dentina la
trobem recoberta per un material molt dur que anomenem esmalt
dental (2), evita el desgast de la corona quan mengem.
Al interior de la dent hi trobem una cavitat, les dents estan vives i per
tant tenen innervació i irrigació, dins d’aquesta cavitat trobem els vasos sanguinis, s’anomena
cavitat polpar (5).
Si seguim la cavitat trobarem un conducte que discorre al llarg de la arrel, aquest s’anomena
conducte radicular i s’obre al extrem de la arrel en un forat que anomenem forat apical (6). A
través del forat apical entraran els vasos sanguinis i els nervis destinats a la corresponen dent.
La corona està recoberta d’esmalt, però l’arrel també esta recoberta per una substància que és
pràcticament idèntica al os i s’anomena ciment dental (7), i les dents estan ubicades al interior
d’unes cavitats òssies que diem alvèols dentaris.
Les dents no estan soldades en els alvèols dentaris sinó que formen una articulació en la cavitat
que ocupen, hi ha una veritable articulació entre l’arrel de la dent i el alvèol dentari. Aquesta
articulació és una articulació fibrosa, i l’anomenem lligament periodontal (8) i és un exemple
de una sindesmosis. Si aquest lligament es degrada, acabarem perdent la dent.
2.1.2. PALADAR
-El paladar dur: esta constituït per os. La regió anterior està constituïda
pels maxil·lars (1), i la regió més posterior pels palatins (2), tots 2 ossos del
esplancnocrani.
Aquests estan coberts per una mocosa, i aquesta presenta uns plecs (per darrera dels incisius)
que contenen grassa i que fan d'amortiguadors quan masteguem i el menjar
es comprimeix contra el paladar dur, són els plecs palatins (3).
-El vel del paladar: aquest presenta una protuberància que és la
campaneta, la úvula (4). S’estructura al voltant d’una làmina fibrosa que
s’anomena aponeurosis palatina, i al voltant d’aquesta aponeurosis palatina
s’insereixen diferents músculs:
El m. tensor del vel, el m. elevador del vel, el m. de la úvula
i dos que formen els plecs anomenats pilars del paladar
(M.palatoglós forma el pilar anterior i M.palatofaringi
forma el pilar posterior). Són innervats pel nervi vague.
Quan li fem dir aaah a un pacient el que estem mirant és el
funcionament del nervi vague. Aquests músculs són molt
importants en la deglució i la fonació.
2.1.3. LLENGUA
En la llengua hi distingim diferents regions:

-Dors de la llengua (1): és una superfície rugosa.
-Àpex (4): és la punta de la llengua.
-Cara inferior (2): es veu quan aixequem la punta.
-Arrel de la llengua (3): és la part posterior.
La llengua és un òrgan format per músculs molt mòbils, i
aquests músculs s’organitzen al voltant d’un septe/ fibrós
anomenat septe lingual (part mitja de la llengua). Aquest dors de la llengua és molt rugós i esta
cobert per una mucosa especialitzada rugosa que conté les papil·les gustatives, que són els
receptors destinats a la percepció del gust (1 dels sentits especials).
La llengua esta unida a diferents estructures: a la mandíbula, a l’os hioides, a l’epiglotis, al crani
(apòfisi estiloides) i al vel del paladar (a través del múscul palatoglòs).
Si ens fixem en la seva cara superior (dors de la llengua) veiem que
trobem un solc en forma de V amb el vèrtex mirant en direcció
posterior.
Aquesta V li diem V lingual o solc terminal de la llengua i ens separa
la regió de la cavitat bucal (regió anterior) i la regió de la orofaringe
(regió posterior).
A nivell posterior, on la seva arrel, veiem que tenim uns plecs que connecten la llengua amb la
epiglotis, aquests s’anomenen plecs glosoepiglòtics, i els espais que trobem entre els plecs són
les val·lècules epiglòtiques, aquestes son importants perquè per aquí es recolzen els aliments
(volus alimentari) quan els digerim.
A nivell del dors de la llengua hi trobem dues especialitzacions de la mucosa, les papil·les linguals
(tindran diferents formes) i aquestes donen rugositat i contenen botons gustatius, és a dir
contenen receptors gustatius.
A la part posterior de la llengua per darrera de la V lingual tenim unes estructures blanquinoses
que són masses de teixit limfoide similars a les amígdales palatines, aquestes s’anomenen
amígdala lingual. En les amigdalitis, la amígdala lingual s’infecta.
Per la part inferior de la llengua bàsicament només hem de distingir el fre
lingual (és un plec de la mucosa)que connecta la mucosa de la cara inferior
de la llengua amb la mucosa del terra de la boca.
La llengua és un òrgan muscular que s’organitza al voltant del septe
lingual. Els músculs de la llengua els classifiquem en dos tipus: intrínsecs i extrínsecs.
-Els intrínsecs: El seu origen i la inserció es fa a nivell del interior de
la llengua. Són el M.Vertical, M.Transvers, M.Longitudinal
superior i inferior.
-Els extrínsecs: tenen simplement el nom de les estructures que
uneixen, i el seu origen es troba fora de la llengua però la inserció
si és al interior de la llengua:
·M.Palatoglós(1): des de el vel del paladar (a l’interior del pilar del vel) a la llengua.
·M.Estiloglós(4): des de la apòfisis estiloides a la llengua.
·M.Hioglós(2): va des de hioides a la llengua.
·M.Genioglós(3): des de la apòfisis geni cap a la llengua.
Tant els músculs intrínsecs com els extrínsecs estan innervats pel XII parell cranial, pel nervi
Hipoglós, excepte el Palatoglós que està innervat pel vague.
2.2. GLÀNDULES SALIVALS
Les glàndules salivals aboquen la seva secreció, la saliva, a la cavitat bucal; i distingim dos tipus:
-Glàndules salivals majors (paròtide, submandibular i sublingual): aquestes es
troben fora de la cavitat bucal i tenen conductes que permeten el drenatge de la
glàndula cap a la cavitat.
-Glàndules menors (labials, bucals, palatines i gingivals): que es troben a nivell de la

mucosa de la boca i són molt petites.
PARÒTIDE:
La més gran de les glàndules salivals és la paròtide, ubicada entre
el masseter i l’orella, té una forma més o menys triangular, i
presenta un conducte excretor que travessa la regió lateral de la
cara i perfora el m. buccinador i així el conducte s’obre al interior
de la boca aproximadament a nivell del segon molar superior.
La paròtide esta travessada en direcció vertical des de baix cap a dalt per
diversos elements, el més important la caròtida externa (branca terminal
de la caròtida comuna i dona innervació a la cara i al crani), i en direcció
horitzontal el VII parell cranial o nervi facial.
Aquestes relacions són importants, perquè la paròtide té tendència a crear
tumors malignes, i quan s’ha d’extirpar la paròtide hi ha el risc de lesionar la caròtida externa
(que no és molt greu gràcies a la caròtida externa del altre costat) o pitjor lesionar el nervi facial
(que pot deixar sense mobilitat tota la cara).
GLÀNDULA SUBMANDIBULAR:
La glàndula submandibular es troba per sota de la mandíbula i té molta
relació amb el terra de al boca, s’enganxa com una pinça al voltant del
m. Milohioïdal.
La glàndula submandibular presenta un conducte molt desenvolupat,
anomenat conducte de Wharton, i drena a la part inferior a nivell del terra de la boca just on
acaba el fre lingual, just a les carúncules sublinguals.
GLÀNDULA SUBLINGUAL:
La glàndula sublingual és la més petita de les glàndules salivals majors
i es troba a la regió més anterior de la boca, té una forma triangular
aplanada i està molt aplicada a la mandíbula. Es troba just per sota de
la mucosa oral. Aquesta glàndula sublingual pot presentar un petit conducte, però la major part
de la glàndula es drena per petits conductes independents que s’obren al terra de la boca i
drenen la saliva directament a la cavitat bucal.
2.3. FARINGE
La faringe té tres fragments: orofaringe, rinofaringe i hipofaringe.

La faringe està constituïda per una sèrie de capes, té forma de hemitub obert en direcció
anterior. La capa més interna és la mucosa, per fora d’aquesta mucosa hi ha una estructura
fibrosa que constitueix el veritable esquelet de la faringe, anomenada aponeurosis
faringobascilar, i per fora de la capa fibrosa tenim una capa muscular constituïda per diferents
músculs estriats esquelètics que donen mobilitat a la faringe. Aquests músculs es divideixen en
dos tipus:
-Músculs constrictors: destinats a disminuir el diàmetre de la
faringe. Són el M.C.Superior (1), M.C.Mig (2) i M.C.Inferior (3).
Tenen diferents orígens però s’insereixen tots al rafe faringi (4).
-Músculs elevadors: eleven la faringe i disminueixen la seva longitud. Aquests
moviments són importants sobretot en la deglució. Són el
M.Estilofaringi (5), M.Palatofaringi (6) (es troba a l’interior del pilar
posterior del vel del paladar, a nivell del pilar anterior del vel del paladar
tindríem el M. palatoglós), M.Salpingofaringi.(salpigo vol dir trompa,
múscul petit que s’estén des de la trompa de Eustaqui a la faringe(molt poc important)).
Tots els músculs excepte el M.Estilofaringi, estan innervats pel N.Vague (Xpc).
2.4. ESÒFAG
Conducte muscular de 25cm aproximadament que travessa tot el tòrax.

L’origen es troba en la seva unió amb la faringe i s’anomena unió faringo esofàgica, i la seva
inserció la trobem en el càrdies (unió gastro esofàgica).
Podem dividir-lo en 4 segments:
-Cervical: primera porció que es troba a nivell del coll.
-Toràcic: travessa verticalment tot el tòrax, és la porció més llarga.
-Diafragmàtic: petita porció que travessa el diafragma pel hiat esofàgic.
-Abdominal: petita porció que es troba a la part abdominal.
Entre la boca i l'estómac (càrdies) tenim uns 40-45 cm, per tant quan introduïm una
sonda nasogàstrica fins l'estómac hem de tenir clar això.
L’esòfag presenta dos esfínter: A nivell del seu origen (esfínter esofàgic superior) i a nivell de
l'estómac (esfínter esofàgic inferior) o anomenat també càrdies. Aquest esfínter inferior és molt
important per evitar que hi hagi reflux del contingut gàstric cap al esòfag, ja que aquest
contingut conté àcid clorhídric (HCl) i podria danyar greument el esòfag.
L’esòfag presenta diferents relacions anatòmiques depenent del segment que

estiguem considerant:
-Esòfag cervical: el tenim ubicat posteriorment a la tràquea.
-Esòfag toràcic: hi distingim dues porcions:

·El mediastí superior: aquest encara es troba per darrere de la tràquea.
·El mediastí posterior: el trobem un cop s’ha acabat la tràquea, a nivell
posterior del cor; té una relació amb l’aurícula esquerra.
-Esòfag diafragmàtic: és una petita porció del esòfag, la que travessarà

el hiat esofàgic del diafragma, per fer-ho necessita una estructura
lligamentosa que manté l’esòfag en la seva posició i l’uneix amb el hiat,
aquest lligament s’anomena lligament frenoesofàgic. És important
perquè evita que l’estómac es pugui desplaçar cap al tòrax.
-Esòfag abdominal: és la porció terminal del esòfag. Aquesta regió es
diferent de la resta del esòfag sobretot pel seu recobriment.
És a dir, l’esòfag presenta 4 capes (Interna a Externa: Mucosa- Fibrosa
(submucosa)-Fibres musculars- Teixit conjuntiu). A nivell de l’esòfag abdominal, la capa més
externa esta recobert de peritoneu, el mateix recobriment que el de les vísceres abdominals.
També té una vascularització propi de les vísceres abdominals, molt diferent al que trobem a
nivell de l’esòfag toràcic per exemple.
3. APARELL DIGESTIU INFRADIAFRAGMÀTIC
Aquest aparell es troba pràcticament tot ell dins de la cavitat abdominal. Aquesta cavitat està
revestida per una serosa, al igual que ho està el tòrax, amb la pleura, o el pericardi.
La cavitat peritoneal és la serosa més gran del cos, i com en totes elles presenta una fulla
parietal (peritoneu parietal) i una fulla visceral que recobreix les estructures que es troben a
l'interior d’aquesta cavitat. El peritoneu parietal el podem dividir segons les regions que
recobreixi:
-Peritoneu anterior
-Peritoneu posterior
-Peritoneu superior: recobreix la part inferior de les cúpules diafragmàtiques.
-Peritoneu inferior: recobreix les vísceres que es troben a nivell de la pelvis.
Imaginem que tenim una caixa que seria la cavitat abdominal, amb un globus que seria el
peritoneu parietal que recobreix internament aquesta caixa.
Ara imaginem que introduïm una d’aquestes vísceres des
de fora, ens podem fixar que aquest recobriment del
peritoneu s’estendrà i recobrirà la víscera.
El peritoneu visceral és el que recobreix la víscera, mentre
que el peritoneu parietal recobreix la caixa; tot i això, tots
dos estan en continuïtat i això és el que anomenem un
meso.
Un meso és un plec de peritoneu que connecta les vísceres
amb el peritoneu parietal posterior, i que típicament
presenta vasos en el seu interior, tots els mesos que tenim
presenten vasos i nervis destinats a la víscera que es troba
a la interior de la cavitat abdominal.
Entre les dues fulles, la fulla parietal i la visceral, hi ha una petita quantitat de líquid, el líquid
peritoneal, al igual que passava amb el líquid pericardi per exemple. A vegades quan tenim una
cirrosis hepàtica o càncers que afecten a la cavitat abdominal, la quantitat de líquid augmenta,
s’infla la panxa i aleshores s’ha de punxar la cavitat abdominal per extreure el líquid sobrant.
En relació al peritoneu, definim 3 espais:
-L’espai retroperitoneal: es troba posterior al peritoneu.
-L’espai infraperitoneal: es troba per sota del peritoneu i està ocupat per les vísceres
pèlviques.
-L’espai intraperitoneal: es troba íntegrament revestit per la serosa, tan per la parietal
com la visceral.
A part dels mesos, tenim altres plecs de peritoneu, per exemple una situació en la que tenim la
víscera, la paret abdominal i un altre víscera; com hem vist aquestes vísceres que es troben a
l’interior de la cavitat peritoneal (vísceres intraperitoneals) estan recobertes per peritoneu
visceral i aquest peritoneu visceral es troba en continuïtat amb el peritoneu parietal posterior
mitjançant un meso. Ara bé aquesta altre víscera també està recoberta de peritoneu visceral, i
el peritoneu visceral d'aquestes dues vísceres pot esta unit entre elles per una estructura que
presenta dues fulles de peritoneu.
O la víscera pot estar unida a la paret abdominal però en aquest cas parlem de la paret
abdominal anterior, no la posterior; és a dir aquesta unió que també presenta dues fulles de
peritoneu no es fa amb el peritoneu parietal posterior sinó amb el peritoneu parietal inferior.
Quan tenim aquestes estructures que presenten dues capes de peritoneu i que uneixen o bé
vísceres entre si, o bé una víscera amb la paret abdominal, sempre i quan aquesta paret no sigui
la posterior, estem parlant de lligaments peritoneals.
I per últim tenim els epiplons, que són dos lligaments que estan en relació amb l’estómac.
Hi ha dos lligaments epiplons, l’epipló menor i un que és molt més gran que és el epipló major.
El epipló menor uneix el fetge amb l’estómac, i el epipló major uneix l’estómac amb el còlon
transvers.
3.1. ESPAI RETROPERITONEAL
Els òrgans que es troben en la cavitat peritoneal, que estan total o pràcticament totalment
recoberts de peritoneu visceral i que típicament estan units a la paret abdominal posterior a
través d’un meso, s'anomenen òrgans retroperitoneals. No tots els òrgans retroperitoneals
presenten meso, però la majoria d’ells si, els altres poden presentar altres formes d’unió.
Hi ha dos tipus d’òrgans retroperitoneals, els primaris i els secundaris.

-Els primaris: són els que sempre s’han trobat en aquest espai
retroperitoneal, són els grans vasos, l’aorta abdominal, la vena cava
inferior, les glàndules adrenals i els ronyons. Aquests es troben en una
posició més posterior que els secundaris.
-Els secundaris: inicialment eren òrgans intraperitoneals i durant
el desenvolupament, s’han adherit a la paret posterior abdominal, i han
esdevingut òrgans retroperitoneals. Per aquest motiu es troben en una
posició més anterior que els primaris. Són el Pàncreas, Duodè, Còlon
ascendent i Còlon descendent. I tots ells s’adhereixen a sobre dels
retroperitoneals primaris.
FUNCIONAMENT: Nosaltres tenim la cavitat abdominal, tenim un òrgan que inicialment és

intraperitoneal i per tant està revestit de peritoneu visceral amb meso i unit a al peritoneu
parietal. Si l’òrgan es desplaça cap a la paret abdominal, estarà en contacte la fulla de peritoneu
parietal posterior amb el peritoneu visceral del òrgan, quan això passa els dos peritoneus
s’acaben fusionant, de forma que un cop s’ha fusionat, el que tenim és que el peritoneu parietal
posterior passa per la regió anterior del òrgan.
L’òrgan es converteix en un òrgan retroperitoneal perquè s’ha adherit amb el que era abans el
peritoneu parietal posterior, i la porció del meso i la porció del peritoneu visceral del òrgan
passen a convertir-se en peritoneu parietal; això s’anomena fàscia de coalescència.
Aquestes fàscies són zones on ja no hi ha peritoneu ni membrana serosa, sinó que és fibrosa i
forma una adherència de teixit conjuntiu. Aquest òrgans que els diem retroperitoneals
secundaris tots presenten una fàscia de coalescència.
3.2. ESTÓMAC
L’estómac és una dilatació del tub digestiu, és un tub muscular dilatat que té forma de J
aproximadament. L’entrada del estómac es situa a uns 40-45cm de la boca i és aquesta distancia
la que hem de tenir en compte alhora d’introduir una sonda naso-gàstrica.
L’estómac és un òrgan intraperitoneal, es troba recobert per peritoneu visceral però no
presenta cap meso; presenta dos lligaments molt especials anomenats epiplons, un epipló
l’unirà amb el fetge i l’altre amb el còlon.
A nivell del estómac distingim diferents regions:
-Fundus (1): és la part més alta del estómac, en forma de cúpula.
-Càrdies (2): és la part d’unió entre l’estómac i l’esòfag, exerceix les funcions del esfínter
esofàgic inferior.
-Cos (3): la porció més gran.
-Curvatura major (4) i Curvatura menor (5).
-Antre pilòric i conducte pilòric (6): és simplement que primer té una forma d'embut
(antre pilòric) i després de conducte (conducte pilòric).
-Pílor (7): és on acaba l’estómac, es tracta d’una vàlvula de fibres musculars que es
manté tancada mentre els aliments s’estan processant a l'estómac, quan aquests ja s'ha
processat el pílor es relaxa per a passar a la següent tram que és el que en diem duodè.
PARETS DE L'ESTÓMAC:
- MUCOSA GÀSTRICA:
Aquesta presenta uns plecs que no son constants, quan
l’estómac es dilata pel contingut alimentari, aquests plecs
s’aplanen i tornen aparèixer quan l'estómac es buida.
També conté petits orificis que s’anomenen criptes gàstriques
que seran les que secreten els sucs digestius. La mucosa de
l'estómac és molt especial degut a la seva resistència a l’àcid.
Quan la mucosa es veu afectada pel contingut àcid de l'estómac es produeix una úlcera gàstrica,
quan això passa a vegades pot acabar inclús amb una perforació del estómac (úlcera gàstrica
perforada).
- CAPA MUSCULAR:
La capa muscular del estómac està constituïda íntegrament per musculatura llisa, es troba per
fora de la mucosa.
RECORDEM: la faringe presenta musculatura estriada esquelètica, l’estómac és musculatura
llisa, i l’esòfag presenta una transició (la part més alta presenta musculatura estriada esquelètica
i la part que toca al estómac presenta musculatura llisa).
Les fibres musculars llises es disposen en diferents capes, la capa més
interna té fibres obliqües, per fora tenim una capa de fibres de disposició
circular, i més externament tenim una capa de fibres longitudinals.
La gran majoria del tub digestiu (intestí prim, gros, esòfag, etc.) amb
excepció de l'estómac, tindrem dues porcions en la capa muscular llisa,
és a dir, tindrem una capa sempre interna que serà de fibres circulars i una més externa de
fibres longitudinals, la capa obliqua només es troba a nivell del estómac.
- PERITONEU VISCERAL:
Es troba per fora d’aquesta capa muscular, hi trobem un peritoneu visceral
perquè és una víscera intraperitoneal.
RELACIONS PERITONEALS:
L’estómac no presenta mesos, però si presenta uns epiplons que
l’uneixen amb altres estructures. Està unit al diafragma, al fetge, al
còlon transvers i a la melsa.
Tenim diferents lligaments que uneixen l’estómac amb altres estructures, i totes aquestes
presenten dues fulles de peritoneu, algunes contenen vasos, altres no.
Les dos més importants són les que diem epiplons
-Epipló major/lligament gastrocòlic: uneix la curvatura major de
l’estómac amb el còlon transvers, i presenta una especialització que
en diem davantal dels epiplons. A més, conté vasos que irrigaran la
curvatura major del estómac.
-L’epipló menor/lligament gastrohepàtic: unirà la curvatura menor
i el fetge, i també contindrà vasos, de fet en el seu marge dret
contindrà els vasos sanguinis que penetraran al fetge.
3.3. DUODÈ (1ra porció del Intestí prim)
El primer tram del intestí prim s’anomena duodè. És una porció bastant curta, però s’estudia de
forma separa per les seves característiques anatòmiques i perquè hi desemboquen elements
molt importants de les glàndules annexes (pàncreas i fetge).
Fa uns 25-30cm (el nom de duodè significa 12 dits), i s’estén des de el pílor (1) (tram final de
l’estómac) a l’angle duodè-jejunal/angle de Treitz (2). A partir d’aquí ja tindríem el següent tram
del intestí prim que seria el jejú.
-Ampolla o bulb (3): no presenta plecs i en diem porció superior.
-Porció descendent (4): ja presenta plecs.
-Porció transversa (5)
-Porció ascendent (6): per anar a forma l’angle duodè-jejunal.
El duodè és un òrgan retroperitoneal
secundari, però no tot ell, l’ampolla o bulb és una estructura
intraperitoneal, no presenta mesos, però presenta lligaments que
l’uneixen amb el fetge i el còlon transvers. Per tant, el duodè presenta
una fàscia de coalescència, que popularment se la coneix com a fàscia
de Treitz.
MUCOSA
La mucosa del duodè ens servirà de referent per la mucosa del intestí prim (duodè, jejú, ili).
A nivell del duodè ens hem de fixar en els seus plecs, anomenats plecs circulars/vàlvules
connivents (1) que es troben en la porció descendent, la transversa i la ascendent, també els
trobarem a nivell del jejú i ili, els trams/ porcions que vindrien a continuació del duodè. La única
regió del intestí prim que no presenta plecs és la porció superior o l’ampolla, aquí la mucosa és
llisa.
Aquests plecs tenen com objectiu incrementar la superfície
de la mucosa, ja que a nivell de l'intestí prim es produirà la
digestió i l'absorció dels aliments, i per a que aquesta
absorció sigui eficaç és important que hi hagi una gran
superfície de mucosa, l’eficàcia de l’absorció dependrà de
la superfície de contacte de la mucosa amb els aliments.
Si la mucosa és plana tindrem menys eficàcia, però si presenta plecs, la quantitat de mucosa
augmenta molt més i això farà que l’eficàcia del procés d’absorció sigui molt més gran.
A part dels plecs a la mucosa del duodè descendent trobem uns elements molt importants.
Aproximadament al mig de la porció descendent trobem petita elevació de la mucosa amb un
orifici, això és el que anomenem papil·la duodenal major (2). Per sobre d’aquesta trobem una
altre però molt més petita, la papil·la duodenal menor, i en aquestes papil·les hi desembocaran
conductes del pàncreas i del fetge, i és a través d’aquestes papil·les on s’aboquen les secrecions
exocrines de les glàndules annexes que tenim a nivell de la cavitat abdominal.
El pàncreas aboca a través de les 2 papil·les, el fetge, ho fa només a través de la papil·la major.
Aquestes seran la secreció exocrina del pàncreas, que en direm sucs pancreàtics, molt
importants per la digestió dels aliments (lípids, proteïnes i glúcids); i la bilis és la secreció
exocrina que fa el fetge, serà molt important per la digestió de les grasses.
3.4. JEJÚ-ILI (2na porció del Intestí prim)
Constitueix la part més llarga del tub digestiu i arriba a fer uns 5-6m
d’allargada. Per encabir aquesta longitud dins del cos humà, al
interior del abdomen, aquesta ha d’estar molt replegada, de forma
que aquest jejú-ili forma aquests plecs que és el que en diem nanses
intestinals.
El jejú-ili es troba emmarcat pel còlon, que forma com un marc d’un
quadre al seu voltant, i per davant esta cobert per un teixit fibrós molt
ric en grassa que anomenem epipló major.
RECORDEM: l’epipló major unia la curvatura major del estómac amb el còlon transvers. Però
també es continua en direcció inferior i forma una estructura que penja d’aquest còlon transvers
cobrint anteriorment el jejú-ili, això és el que anomenem davantal dels epiplons.
El jejú-ili és una víscera intraperitoneal i en aquest cas presenta un meso, anomenat mesenteri,
que és molt gran i molt replegat ja que ha d’unir les nanses del jejú-ili amb la paret abdominal
posterior.
Les nanses que són pròpiament del jejú; és a dir el tram que continua el duodè és pròpiament
el jejú, l’ili continua el jejú, és la part terminal d’aquest tram de l’intestí prim. Però no es pot
establir una separació clara entre el jejú i l’ili, just després del duodè, les característiques
anatòmiques són claríssimes del jejú, i que quan aquest arriba a desembocar a nivell del còlon
són clarament ili, però separar exactament el punt on acaba el jejú i comença l’ili és impossible,
perquè no existeix aquest punt, hi ha una transició gradual des del que seria el jejú cap al que
seria l’ili.
Les nanses del jejú ocupen una posició superior-esquerra, mentre que l’ili ocupa una posició
inferior-dreta. També podem veure diferència entre les nanses, les del jejú tenen una disposició
més horitzontal, mentre que les nanses de l’ili tenen una disposició més vertical.
RELACIONS ANATÒMIQUES:
Si obrim l’abdomen veiem l’estómac (1), el colon transvers (2), i veiem
que el jejú-ili (4) està cobert per aquesta massa de teixit fibrós molt rica
en grassa que és l’epipló major (3), aquest ha unit la curvatura major de
l’estómac amb el colon transvers però es continua en direcció inferior
formant aquesta estructura que en diem el
davantal dels epiplons.
Si agafem el davantal i el desplacem en direcció superior, podem veure
el còlon transvers (2), les nanses del jejú-ili, el mesenteri (5) (a l’interior
d’aquest hi tindrem els vasos sanguinis destinats al jejú-ili), etc. També
podem veure l’angle de Treitz (on comença el 4).
MUCOSA:
El jejú-ili esta constituït per una capa interna de mucosa i
per fora una capa de fibres musculars de disposició circular,
més externament una capa muscular de fibres
longitudinals, i per fora tenim el peritoneu.
La mucosa del jejú-ili presenta igual que la mucosa del
duodè, els plecs circulars. Però a més, si ens la mirem de
prop té un aspecte com pelut, i això és perquè presenta també vellositats intestinals; és a dir,
si nosaltres tenim un d’aquests plecs, recordem que aquests plecs encara incrementen més la
superfície d’absorció, però aquests plecs imaginem que presenten petites digitacions, com petits
pels, això són el que anomenem vellositats intestinals, i aquests encara incrementen més la
superfície de la mucosa del jejú-ili.
A part, també trobem teixit limfoide, fol·licles limfoides que sobretot a nivell del ili, s’agrupen
formant unes estructures més grans que anomenem plaques de Peyer, aquestes són teixit
limfoide associat en mucosa (MALT).
Aquestes mucoses han de fer la funció de barrera, han d’impedir l’entrada de microorganismes
més enllà de la llum d’aquest tub digestiu, per tant aquestes agrupacions de teixit limfoide
s'anomenen teixit limfoide associat a mucoses.
Un exemple d’aquest MALT seria la amígdala lingual, la amígdala palatina, la amígdala faringe,
etc.
A nivell del jejú-ili el MALT, es distribueix formant fol·licles, que són agrupacions de cèl·lules del
sistema immune, o moltes vegades, sobretot a nivell de l’ili, aquest fol·licles formen
acumulacions més grans que són pròpiament les plaques de Peyer.
Que distingeix una nansa de jejú i una de ili?
Les nanses del jejú són típicament més gruixudes, el calibre del jejú-ili disminueix des de l’angle
de Treitz fins a la desembocadura a nivell del cec (unió ileocecal).
El gruix de la paret de jejú són més gruixudes que les del ili, i tenen un color una mica més fosc,
el motiu és que presenten una vascularització més desenvolupada, estan més irrigades.
A nivell de la mucosa també hi ha diferencies, el desenvolupament dels plecs circulars i de les
vellositats (i el numero de vellositats) també és més gran a nivell del jejú que del ili. L’ili presenta
més teixit limfoide i és on trobem les plaques de Peyer.
I per últim, el mesenteri del jejú és bastant prim i es veuen fàcilment els vasos sanguinis que
irriguen aquest jejú, en canvi el mesenteri del ili és més rígid i presenta una gran quantitat de
teixit adipós.
3.5. INTESTÍ GROS
El ili acaba desembocant a nivell del intestí gros, més concretament a la primera part
anomenada cec. A nivell del intestí gros hi distingim diferents parts: el cec (porció inicial), el
còlon (porció major) i el recte (porció final).
A nivell del còlon hi distingim 4 parts per la seva trajectòria: còlon
ascendent, còlon transvers, còlon descendent i sigmoide.
El còlon es caracteritza per tenir uns plecs semilunars. Aquests plecs els
trobem a les parets del còlon i afecten a totes les capes de les parets, són
plecs permanents que delimiten unes estructures que sobresurten que anomenem haustres.
Una altre estructura que presenta el còlon són els apèndixs epiploics,
que són petites acumulacions de grassa que es troben a nivell del colon;
no tenen cap funció, són simples dipòsits de grassa per sota del
peritoneu visceral del colon, però són molt vistosos i tenen una forma
que crida l’atenció.
I per últim tenim les tènies, que són unes estructures en forma de cinta que tenim al llarg del
còlon, són acumulacions de les fibres musculars de disposició longitudinal.
El còlon també presenta una mucosa, per fora una submucosa, després una
capa de fibres musculars, i més per fora tindrà la capa externa que serà
peritoneu o fàscia de coalescència en funció de la regió del còlon que ens
trobem. En funció de si es una regió intraperitoneal, retroperitoneal, etc.
Aquesta capa de fibres musculars, recordem que té una regió interna de fibres de disposició
circular, i per fora teníem una capa externa de fibres de disposició longitudinal; aquestes fibres
de disposició longitudinal, a nivell de l'intestí prim estaven repartides de forma homogènia al
voltant de tota la circumferència del jejú o de l’ili, però a nivell del còlon això no passa, aquestes
fibres longitudinals s’agrupen, o són més abundants en determinades regions de la paret del
colon i això fa que es presentin aquestes estructures que en diem tènies.
CEC I APÈNDIX VERIFORME:

El primer segment del intestí gros és el cec. Es on es troba la unió amb l’ili, la
unió ileocecal, on els continguts del ili passaran al intestí gros.
En aquest nivell hi trobem una estructura valvular que
presenta dos llavis, un superior i un inferior, i s’anomena vàlvula ileocecal, que
evitarà que el contingut del cec torni al ili.
El cec és una estructura intraperitoneal, però no presenta meso, el cec
presenta uns plecs que uneixen el peritoneu parietal posterior, però no presenta pròpiament
un meso; de fet, es pot separar perfectament el cec, i per darrere d’ell hi ha un espai on podem
posar els dits anomenat espai retrocecal, on moltes vegades es
col·loca l’apèndix vermiforme.
L’apèndix vermiforme és una extensió del cec, un diverticle del cec,
que presenta una llum que es comunica amb el cec, i a nivell del cec
podem veure un petit orifici que és l’orifici de l’apèndix vermiforme.
La mucosa d’aquest apèndix és molt rica en teixit limfoide, i la hipertrofia de l’apèndix pot
obstruir la llum de l’apèndix i produir el que anomenem apendicitis. L’apèndix, a l’igual que el
cec, és intraperitoneal, però si presenta un meso (meso apèndix) per on arriben els vasos
sanguinis que la irriguen. Per localitzar una apèndix el que hem de fer es
seguir les tènies, i el punt on conflueixen les 3 tènies és on es troba
l’apèndix.
CÒLON ASCENDENT:
És una porció del còlon que és retroperitoneal secundaria, esta adherida a
la paret posterior del abdomen i per tant està recoberta de peritoneu
parietal en la seva cara anterior. En la seva cara posterior no trobem
peritoneu, però si trobem una fàscia de coalescència, que en aquest cas
s’anomena fàscia de Toldt. El colon ascendent és bastant curt i acaba en
l’angle còlic dret, que tindrà relació amb el fetge.
CÒLON TRANSVERS:
A partir del angle còlic dret o angle hepàtic del còlon, el còlon es converteix en una estructura
intraperitoneal i presenta meso. Aquesta porció s’anomena còlon transvers i del seu meso
s’anomena mesocòlon transvers. Aquest s’insereix anteriorment en la porció transversa del
duodè.
També té una relació anatòmica important amb l’estómac ja que es troba unit a ella mitjançant
l’epipló major, i des de el còlon transvers i penja el davantal dels epiplons. La presència del
mesocòlon transvers divideix la cavitat abdominal en dos espais:
-Espai supramesocòlic: es aquell trobem per sobre del mesocòlon transvers.
Les vísceres que trobem en aquest espai les anomenem vísceres
supramesocòliques (mels, fetge, etc.).
-Espai inframesocòlic: es troba per sota del mesocòlon i les vísceres que
trobem en aquest espai s’anomenaran vísceres inframesocòliques (jejú-ili i
les porcions del colon intraperitoneals el colon sigmoide).
Aquest còlon transvers acaba en un angle on el còlon canvia de direcció i aquest angle
s’anomena angle còlic esquerre / angle esplènic del còlon per la relació que tindrà amb la
melsa. A partir d’aquest punt el còlon es converteix altre vegada en una estructura
retroperitoneal secundaria i per tant tornarà a presentar la fàscia de coalescència (Fàscia de
Toldt).
CÒLON DESCENDENT:
Aquest còlon descendent torna a ser retroperitoneal secundari, per tant
presenta fàscia de coalescència i és reconeguda com la fàscia de Toldt. És
la part més llarga del còlon i això té a veure amb les posicions respectives
dels angles còlics. L’angle còlic esquerre es troba en una posició més
cranial que el còlic dret i per tant tindrà més recorregut, ha de ser més
llarg.
CÒLON SIGMOIDE:
Porció molt mòbil que és intraperitoneal.
El colon sigmoide juntament amb el colon transvers seran les dues
porcions del colon que seran intraperitoneals, que presentaran meso,
mentre que el colon ascendent i descendent seran les dues porcions
del colon que seran retroperitoneals secundàries i per tant
presentaran fàscia de Toldt/ coalescència.
El meso del còlon sigmoide s’anomena mesosigma i com tots els
mesos serà la via per on arribaran els nervis, els vasos sanguinis i els vasos limfàtics.
3.6. RECTE
El recte presenta importants diferencies morfològiques si el comparem amb el còlon, com per
exemple les tènies, els apèndix epiploics o les haustres, el recte no en té. El recta té una relació
diferent amb el peritoneu en funció de la porció del recte que considerem:
-La porció més superior del recte: es troba ubicada en el
retroperitoneu, és una estructura retroperitoneal secundaria.
-La porció més inferior del recte: es troba per sota d’aquest
peritoneu, per tant és infraperitoneal, es troba per sota de la
porció inferior del peritoneu parietal, es troba fora de la cavitat peritoneal just per sota, a nivell
de la pelvis.
El recte presenta dues corbes en el pla sagital, tenim una curvatura que
presenta el recte per adaptar-se al sacra, aquesta s’anomena curvatura
sacra. La segona curvatura té convexitat contraria a la curvatura sacra i
s’anomena curvatura perineal, i esta determinada per la presència del
múscul elevador del anus.
El múscul elevador de l’anus, esta constituït per fibres que venen del pubis i del
isqui i donen la volta en aquest recte i tornen a inserir-se al pubis o isqui del
costat contrari; això fa que aquestes fibres musculars desplacin aquest recte en
direcció anterior, i determinen aquesta curvatura que és la curbatura perineal. Tenint en compte
aquesta curvatura perineal distingim dues porcions del recte:
-Recte pelvià: esta per sobre de la curvatura. A la regió més inferior d’aquest recte pelvià tenim
una dilatació que diem ampolla rectal que és allà on posarem el dit quan es fa un tacte rectal, i
és on s’acumula la femta abans de ser expulsada.
-Recte perineal o conducte anal: esta per sota de la curvatura.
ANATOMIA DEL RECTE:

El recte es troba en l’espai visceral pèlvic i presenta 3 compartiments, estan especialment
definits en el sexe femení:
-Compartiment anterior: és urinari, conté la bufeta
-Compartiment mig: és genital, conté la vagina i l’úter.
-Compartiment posterior: és digestiu, conté el recte.
En el cas dels homes, el compartiment urinari i genital es presenta

combinat, i tindrà només un compartiment anterior urogenital i un
posterior que serà digestiu, contindrà el recte.
El peritoneu parietal inferior s’adapta a les estructures que tenim a la
pelvis, de forma que queden zones de peritoneu més elevades i zones
més deprimides, es formen així uns fons de sac.
Quan el pacient està en posició erecte, aquests fons de sac representen la zona més inferior de
la cavitat peritoneal i si nosaltres tenim pus en aquesta cavitat o tenim sang per exemple, tindrà
tendència a acumular-se en aquests fons, excepte l’aire que s’acumula en la part més superior.
Aquests fons de sac s’anomena fons de sac de Douglas. En el sexe masculí tenim un sac entre el
recte i la bufeta (l’envolta)i l’anomenem fons de sac recto-vesical. En el sexe femení tenim un
fons de sac utero-vesical/vesiculo-uteri entre l’úter i la bufeta (molt més petit) i un fons de sac
recto-uterí, serà el fons de sac de Douglas femení.
MUCOSA:
Per últim anem a veure els detalls anatòmics de la mucosa del recte i dels esfínters del recte
que són els responsables de controlar la defecació.
A nivell de la mucosa del recte podem observar uns plecs de disposició transversal, anomenats
plecs transversals (1) i són equivalents als plecs semilunars del còlon, i al igual que aquests,
afecten a totes els capes de la paret del recte.
Típicament de plecs transversals tenim 3 però el mig és el que es veu més.
-Columnes anals o de Morgagni (2): són uns plecs de disposició vertical
que es troben a la part inferior del recte. Aquests delimiten uns espais
entre cada columna que és el que en diem sins rectals o de Morgagni (3).
La presència de les columnes anals determina dues línies:
-Línia anorectal (4): és una línia que passa per la seva part
superior i ens marca la frontera entre el recte pelvià i el conducte anal;
a nivell d’aquesta línia trobem la inserció del múscul elevador del anus.
-Línia pectínia (5): és una línia que passa per la seva part inferior,
i aquesta marca una frontera, és a dir tot allò que esta per sobre
d’aquesta línia, és similar al còlon; és a dir la mucosa que recobreix
aquesta porció que hi ha per sobre de la línia pectínia es similar a la del còlon, al igual que la
irrigació, la innervació, etc.
Per sota de la línia pectínia el recobriment ja és diferent i que s'assembla molt a la pell, i
presenta una irrigació, innervació i drenatge limfàtic que són molt diferents als que tenim per
sobre de la línia pectínia. Això té a veure amb l’origen embriològic de cada part, tot i que no hi
entrarem.
A nivell de la part terminal del recte, del conducte renal hi trobem uns esfínters. Tenim dos
esfínters:
-L’esfínter anal intern: és un engruiximent de les fibres musculars llises de disposició
circular.
El recte presenta una capa interna que és la mucosa, després una submucosa i per fora una capa
muscular, al seu torn aquesta capa muscular es divideix en 2 porcions, una interna de fibres
musculars llises de disposició circular i una externa de fibres musculars llises de disposició
longitudinal.
Doncs a nivell de la zona de les columnes de Morgagni, aquesta capa de fibres musculars llises
esta més desenvolupada i constitueix un anell de fibres musculars llises que és l’esfínter anal
intern, que és de control involuntari.
-L’esfínter anal extern: és un esfínter constituït de múscul estriat esquelètic, és un
múscul del periné que té diferents porcions.
Entre els dos esfínters trobem una capa de teixit fibrós que esta constituït per la unió del múscul
elevador del anus i per la continuació d’aquesta capa de fibres musculars longitudinals, és
musculatura llisa per la capa de fibres longitudinals i musculatura estriada pel que fa a l’elevador
de l’anus. Aquest espai l’anomenem espai interesfinterià.
4. GLÀNDULES ANNEXES
Anem a veure ara les glàndules annexes que es trobem a nivell infradiafragmàtic, que són el
pàncreas i el fetge, i també l’òrgan associat a l’aparell digestiu, la melsa.
4.1 MELSA
La melsa s’estudia en l’aparell digestiu per dos motius:
1. Es troba a nivell de la cavitat abdominal, la melsa és una víscera intraperitoneal.
2. La melsa comparteix la seva vascularització amb l’aparell digestiu, rep sang des de l'artèria
esplènica (branca del tronc celíac).
RECORDEM: el tronc celíac és una branca visceral ventral de la aorta abdominal, i a part de la
melsa, irrigarà el fetge i l’estómac.
La sang que ha arribat per l’arteria esplènica irriga la melsa i retorna a través de la vena
esplènica, i aquesta vena quan s’ajunta amb la vena mesentèrica superior forma la vena porta,
que passarà a través del fetge per a que sigui processada.
Per aquests motius la melsa s’estudia en l’aparell digestiu, ara bé, és un òrgan limfoide i les
seves funcions són defensives, participa en el sistema immune, però també és el punt de
reciclatge dels glòbuls vermells.
Quan els glòbuls vermells s’envelleixen, són fagocitats a nivell de la melsa i es reutilitza el ferro
que porten per poder crear més glòbuls vermells nous. És per això que la melsa és important en
les patologies d’aquelles malalties que impliquen que els glòbuls vermells del pacient tenen una
forma anormal, per exemple en les anèmies hereditàries.
En aquestes condicions la melsa interpreta que l’eritròcit està mal format, que s’ha de reciclar i
tendeix a destruir massivament aquests eritròcits; en aquestes circumstàncies la melsa s'extreu
per evitar aquesta situació.
Un altre paper molt important que té la melsa és en la eliminació de cossos estranys que estiguin
circulen per la sang, típicament paràsits, protozous, petits cucs, etc. Aquests seran eliminats a
la melsa, el cas més important és la malària. Per combatre una infecció de malària, té un paper
molt important la melsa, perquè destrueix molts dels paràsits que ens estan infectant.
La melsa és intraperitoneal per tant està recobert de peritoneu visceral, i s’ubica en l’espai
subfrènic esquerre (per sota del diafragma). La melsa es relaciona amb les costelles.
La cavitat abdominal no és només abdominal, ja que es perllonga cranialment cap al tòrax; la
cavitat toràcica i la cavitat abdominal estan separades pel diafragma, però degut a la forma del
diafragma (concavitat inferior) i que està recoberta per les costelles, la cavitat abdominal esta
parcialment ubicada al interior de la caixa toràcica.
Això és el que li passa a la melsa, aquesta en condicions normals, no es pot palpar
a través del abdomen degut a que està amagada a la part posterior d’aquest
espai subfrènic cobert per les costelles. Nosaltres només palparem la melsa si
aquesta es fa molt gran, això passa si tenim un pacient que té malària o un càncer
limfoide.
La melsa és una estructura que és fràgil, té una enorme vascularització (gran
tamany de l'artèria i la vena esplènica; comparat amb l’òrgan en si (te la mida
d’un puny)). Això fa que sigui un òrgan molt vascularitzat, però a part d’aquesta melsa és el que
diem friable, és a dir és molt fàcil fer un trencament o lesions a la melsa, això passa moltes
vegades en traumatismes abdominals que produeixen un trencament de la melsa i una
conseqüent hemorràgia interna de la cavitat peritoneal, perquè teníem un hemoperitoneu; la
gent en diu popularment una hemorràgia interna, molt freqüent dels traumatismes abdominals
o del traumatismes posteriors dels costat esquerra que a vegades poden fracturar aquestes
costelles i lesionar la melsa.
ANATOMIA DE LA MELSA:
Té aproximadament el tamany d’un puny i forma de gra de cafè. Presenta una cara convexa i
una cara còncava que presenta un solc, una espècie d’obertura, per on penetraran els elements
vasculars (artèria esplènica i vena esplènica).
-La cara convexa: és el que diem cara diafragmàtica i
està en relació amb el diafragma i les costelles.
-La cara còncava: està en relació amb les vísceres
abdominals i per això la diem cara visceral. La cara visceral
presenta un orifici de forma allargada anomenat hil esplènic.
Aquest és l’espai per on penetrarà l’arteria esplènica i sortirà la
vena esplènica, ens hem de fixar que aquests vasos quan
penetren estan normalment dividits, en dos, tres, quatre, cinc
branques. Això és perquè la melsa presenta segments, el
numero de segments es variable, i cada segment es relativament independents ja que cada
segment és irrigat per una branca.
També hi distingim un marge superior que presenta solcs, i un marge inferior que és molt més
llis.
També hi distingim dos pols, un posterior i un anterior. El pol anterior és el que intentarem
palpar quan fem una exploració abdominal, en condicions normals una melsa no es palpa, a no
ser que tinguem una esplenomegàlia (augment de tamany de la melsa) que podrem palpar-la.
4.2 PÀNCREAS
El pàncreas majoritàriament és una glàndula exocrina i el seu principal producte de secreció és
el suc pancreàtic que conté enzims que ajudaran en la digestió dels aliments.
El pàncreas exocrí és el que veiem a nivell anatòmic (20cm de llarg, bastant prim). Ara bé,
barrejat amb el pàncreas exocrí, tenim unes estructures microscòpiques anomenats illots de
Langerhans, que són una porció del pàncreas que tenen funció endocrina, és a dir secreten
hormones a la sang, les hormones més importants serien la insulina i el glucagó.
En malalties com la diabetis tipus 1, el que passa al pacient és que perd aquests illots (típicament
per processos autoimmunes) i llavors queda sense pàncreas endocrí; per tant genera un tipus
concret de diabetis que és la tipus 1.
En el pàncreas anatòmicament hi distingim tres porcions:

-El cap del pàncreas: està en contacte amb el duodè.
-Cos del pàncreas.
-Cua del pàncreas: està en contacte amb l’ili esplènic de
la melsa.
El pàncreas és una víscera retroperitoneal secundaria i
per tant presenta fàscia de coalescència.
Quan tenim un càncer de pàncreas moltes vegades és
difícil que es diagnostiquin en un estadi precoç perquè degut a les relacions anatòmiques que té
el pàncreas encara que sigui petit el càncer, ja pot estar afectant les diferents estructures que
l’envolten.
ON ES SITUA?
El pàncreas es situa posteriorment a l'estómac. Nosaltres
per veure el pàncreas haurem d’accedir a la cavitat
abdominal, on tindrem l’estómac unit al còlon transvers pel
lligament gastrocòlic, aleshores nosaltres seccionarem
aquest lligament, i apartarem l’estómac. Fent aquesta
maniobra podrem veure el pàncreas adherit a la paret
posterior del abdomen i recobert pel peritoneu parietal.
El pàncreas ja que és un òrgan retroperitoneal secundàri, es
troba per davant d’aquells òrgans que són retroperitoneals
primaris; és a dir, es troba per davant/adherit a la vena cava inferior, a l’arteria aorta abdominal
i també pel davant del ronyó esquerre (pel cos/cua), ja que el vèrtex de la cua del pàncreas
s’acaba relacionant amb l’hil esplènic.
El pàncreas com que és una glàndula exocrina necessita algun tipus de conducte per dirigir la
seva secreció per arribar al interior del duodè.
Aquests conductes es troben al interior del pàncreas i desemboquen al duodè. El pàncreas
presenta dos conductes.
-Conducte pancreàtic principal o conducte de Wirsung:
és el més gran, va des de la cua al cap del pàncreas i acaba
desembocant a nivell de la papil·la duodenal major; drena la
immensa majoria de la glàndula.
-Conducte pancreàtic accessori o conducte de Santorini:
és més petit i drena a la papil·la duodenal menor.
El major no drena a nivell de la papil·la duodenal major de forma solitària, sinó

que aquest conducte desemboca conjuntament amb un altre estructura, el
colèdoc.
El colèdoc és el conducte de la via biliar i vindrà del fetge que
secretarà conjuntament amb els sucs pancreàtics a nivell de la
papil·la duodenal major.
Fixem-nos que just abans d’arribar a la desembocadura, els dos
conductes s’ajunten (conducte de Wirsung i colèdoc) en una
estructura anomenada Ampolla de Vater, on hi tenim fibres
muscular llises de disposició circular.
Aquestes fibres musculars actuen d’esfínters, poden bloquejar el
drenatge d’aquests conductes i només es relaxen quan es necessita alliberar aquestes secrecions
(bilis i sucs pancreàtics) cap al interior del duodè.
Per tant, aquest pas de la bilis i els sucs pancreàtics cap al duodè esta regulat per l’acció
d’aquestes fibres musculars llises de disposició circular que construeixen un veritable esfínter,
anomenat esfínter de Oddi, que regula el pas de l’ampolla de Vater a la papil·la duodenal
major.
Que els dos conductes desemboquin en el mateix punt és desafortunat, ja que la bilis té
tendència a formar pedres, i aquestes pedres poden anar descendint pel colèdoc i a vegades
queden atrapades just ala desembocadura de l’ampolla de Vater a nivell de la papil·la duodenal
major, quan això passa, bloquegen el drenatge de la bilis però també el dels sucs pancreàtics i
això és un problema.
Si els sucs pancreàtics no s’alliberen a nivell del duodè doncs poden començar a dirigir el propi
pàncreas, i provocar pancreatitis, que pot arribar a ser una malaltia molt greu, si tinguéssim les
dues desembocadures per separat això no passaria mai.
4.3 FETGE
El fetge és la víscera més gran de l'organisme i té múltiples funcions, sobretot funcions
metabòliques sobre, per exemple, la sang que procedeix de l’intestí i que està carregada de
substàncies que ha adquirit d’aquest intestí, també sintetitza proteïnes del plasma i
evidentment és una glàndula exocrina annexa al tub digestiu, la seva secreció exocrina és la
bilis (important en la digestió de les grasses).
Es troba en l’espai subfrènic dret, per sota del diafragma, just per sota la hemicúpula dreta del
diafragma, i es troba cobert pràcticament del tot per les costelles. Presenta dues cares:
-Cara diafragmàtica: és una cara convexa i llisa. A

nivell de la cara diafragmàtica el que trobem és un plec de
peritoneu amb dues fulles de peritoneu que en diem
lligament falciforme (1). Aquest lligament quan arriba a la
cara posterior del fetge es separa, cada una de les fulles
segueix el seu camí, una cap a l’esquerra i l’altre cap a la dreta,
i constitueix el que diem lligament coronari.
Aquest lligament falciforme uneix el fetge al diafragma i també el peritoneu parietal anterior,
i ens divideix la cara diafragmàtica del fetge en dues regions, una més petita que és el lòbul
apàtic esquerra (6) i una més gran que és el lòbul apàtic dret (7).
-Cara visceral: és lleugerament còncava i presenta
diferents estructures; és més complexa, ens hem de fixar
en unes estructures que dibuixen una lletra H en aquesta
cara.
Tenim un solc que determina la presència d’una estructura
fibrosa anomenada lligament rodó (4). Aquest es troba dins
del lligament falciforme a la part inferior i és un cordó fibrós
que és el que queda de la vena umbilical (vena que prové del cordó umbilical durant l'època
prenatal i aquesta porta la sang cap a la vena cava inferior, després del naixement aquesta vena
umbilical ja no és útil i es talla, el que queda és un vestigi que és el lligament rodó que marca el
solc en la cara visceral del fetge, i s'estén des de la vena cava fins l’extrem de la cara visceral del
fetge i es continua fins la paret anterior del abdomen i arriba al melic.)
A part d’això tenim l’altre braç de la lletra H, a la part més posterior tenim la vena cava inferior
(2), i a la part més anterior hi tenim la vesícula biliar (3).
Entre els dos braços de la H tenim el pal transversal de la H que uneix els dos braços i és el que
diem l’Hil hepàtic (5). En aquest hi trobem tres elements: La vena porta, l’artèria hepàtica, i el
conducte hepàtic.
La presència d’aquests elements divideix la cara visceral en 4 regions. Per una banda el lòbul
hepàtic esquerre(6) (a la part esquerre del lligament rodó), per altre banda el lòbul hepàtic dret
(7) (a la dreta de la vena cava inferior i la vesícula biliar), i per últim dos petits lòbuls un que es
troba entre la fissura del lligament rodó i la vesícula biliar, el lòbul quadrat (9). I un altre que es
troba entre la fissura del lligament i la vena cava inferior, el lòbul caudat (8).
HIL HEPÀTIC:
A nivell del hil hepàtic hi tenim tres elements:
-Vena porta: on hi arriba la sang que procedeix de l’estómac, de la melsa, del jejú-ili, del
pàncreas, que procedeix de gran part del còlon.
Aquesta sang està carregada, sobretot la que prové del jejú-ili, amb substàncies que
procedeixen dels aliments que hem pres per via oral i que s’han absorbit en aquesta circulació
portal.
La funció d’aquesta sang de la vena porta és que les substàncies siguin processades per les
cèl·lules del fetge.
-Artèria hepàtica: arriba conjuntament amb la vena porta; aquesta porta sang sistèmica
oxigenada i està destinada a nodrir el fetge, porta l’oxigen que necessiten les cèl·lules
hepàtiques per funcionar.
-Conducte hepàtic: conté bilis i és l’encarregat de portar aquesta bilis des de el fetge
fins el duodè per la papil·la duodenal major. Aquest conducte serà part de la via biliar (ruta de
excreció de la bilis).
Distingim uns elements que en diem Aferents i uns Eferents.
-Els elements Aferents: són la vena porta i l’artèria hepàtica, perquè
les dues porten sang cap al fetge.
-Els elements Eferents: són els elements que porten la sang des de
el fetge cap a un altre lloc. Són les venes hepàtiques.
La sang procedent de la vena porta i l’artèria hepàtica es barreja i torna a la circulació sistèmica
a través de les venes hepàtiques i drenen a la vena cava inferior, de forma que aquesta sang de
la vena porta (que ha absorbit els nutrient dels aliments) ha arribat al fetge, el fetge a
metabolitzat les substàncies i aquesta sang retorna a la circulació sistèmica a través de la vena
cava inferior.
SEGMENTS:
Els elements de la triada portal quan arriben al Hil es divideixen en unes branques dretes i unes
esquerres, així doncs tenim una artèria hepàtica dreta, tenim una branca dreta de la vena porta
i tenim un conducte hepàtic dret, i el mateix pel costat
esquerre. Aquesta divisió dicotòmica fa que el fetge es pugui
separar en dos. Tenim una porció hepàtica dreta i una
esquerra, o el que és el mateix, un lòbul funcional dret i un
lòbul funcional esquerre. Aquí podem veure la triada portal.
Per què diem lòbul funcional i no lòbul anatòmic? Perquè el
lòbul anatòmic recordem que és la divisió del fetge que es fa d’acord a la presencia d’estructures
a la superfície del fetge (dividits pel solc que forma el lligament falciforme), però degut a la
posició del hil i la posició dels elements de la tríada portal, el lòbul funcional esquerre inclou part
del lòbul dret.
Un cop s’ha produït aquesta divisió aquests elements es
tornen a dividir (sempre junts), i apareixen divisions
segmentaries, de forma que tindrem artèries segmentàries,
branques segmentàries de la porta i conductes hepàtics
segmentaris. Aquests tres elements serviran a un dels
segments del fetge, és a dir a cada segment hepàtic trobarem
una artèria segmentaria, una branca segmentària i un conducte hepàtic segmentari, i aquests
segments són independents dels veïns.
Els elements vasculars d’aquests segments irriguen el segment per totes parts, arriben per la
porció central normalment i es segmenten, i no envaeixen els segments contraris.
De forma que entre els segments hi ha una línia de frontera, amb pocs vasos de gran calibre, i
això permet seccionar el fetge (quan s’ha de ressecar una part del fetge quan hi ha un tumor).
El fetge és una estructura molt vascularitzada i quan es secciona el fetge, un dels grans
problemes és mantenir el control hemostàtic, és a dir, el control del sagnat; és per això que la
presència de segments és de molta utilitat per poder mantenir el sagnat controlat.
El que podem veure és que tenim 3 venes hepàtiques que drenen a la cava inferior (dreta- mig-
esquerra) i es troben ubicades a les regions entre els segments.
4.4 VIA BILIAR

En la via biliar hi distingim una via biliar principal i una accessòria. La principal és imprescindible
per viure, en canvi la accessòria la podem extirpar sense que hi hagin conseqüències greus pel
individu, podem fer vida normal sense ella.
-La via biliar principal: està formada per el conducte hepàtic dret i pel
conducte hepàtic esquerre, aquests dos conflueixen en un conducte hepàtic
comú que trobem a nivell del hil.
Aquest conducte hepàtic comú, es divideix en un conducte D i un E seguint la
direcció de la vena porta i l’artèria hepàtica; aquest conducte hepàtic comú
descendeix i arriba a un punt que rep un altre conducte que formarà part de
la via biliar accessòria. En el punt que arribem a aquest conducte deixem de
parlar de conducte hepàtic comú i parlem del colèdoc.
El colèdoc no és res més que la continuació del conducte hepàtic comú un cop s’ha unit la via
biliar accessòria, aquest conducte drenarà a la papil·la duodenal major després de fusionar-se
amb el conducte de Wirsung en una estructura dilatada que anomenem ampolla de Vater.
Necessitem el colèdoc per secretar la bilis.
-La via biliar accessòria: està constituïda per dos elements: la vesícula biliar que trobem
adherida a la cara visceral del fetge, i per altre banda per un conducte tortuós anomenat
conducte cístic, aquest conducte comunicarà la vesícula biliar amb la via biliar principal.
Com funcionen les vies biliars?

A través de la via biliar principal s’excreta bilis contínuament, aquesta bilis descendeix en
direcció papiloduodenal però no s’allibera de forma constant a nivell del duodè, perquè a nivell
de la papil·la duodenal major i l’ampolla de Vater tenim unes fibres musculars de disposició
circular (esfínter de Oddi), i en condicions normals aquest esfínter està tancat i aquesta bilis
s’acumula al interior de colèdoc, passa al conducte cístic i va omplint la vesícula biliar. En
aquesta vesícula la bilis es fa més espessa i quan nosaltres ja hem ingerit aliments,i aquests
passen al duodè, serà quan l’esfínter deixarà passar la bilis cap al colèdoc i s’alliberarà al duodè
juntament amb la resta de bilis que es trobi en la via biliar principal.
El fet de que la vesícula biliar concentri la bilis, pot generar càlculs (pedres) que podem generar
problemes si queden atrapades en l’ampolla, o en el colèdoc. Es freqüent, quan tenim pacients
que tenen pedres, el més probable és que donin dolor en la regió abdominal dreta perquè
inflama la vesícula biliar.
5. RECORDATORI IRRIGACIÓ ARTERIAL
Les vísceres abdominals reben irrigació arterial de les branques viscerals de la aorta abdominal,
concretament de tres:
-Tronc celíac (irriga el fetge, l’estómac i la melsa)
-Mesentèrica superior (irriga jejú ili, el còlon ascendent, el cec i casi
tot el còlon transvers)
-Mesentèrica inferior (còlon descendent, sigmoide i part del recte).
El duodè i el pàncreas reben irrigació tan del tronc celíac com de la
mesentèrica superior.
6. RECORDATORI DRENATGE VENÓS
L’element essencial és la vena porta. Aquesta es forma de la unió de la vena mesentèrica

superior i de la vena esplènica que procedeix de la melsa.
Durant el trajecte de la esplènica rep una tributària molt important que

és la vena mesentèrica inferior que recull la sang del còlon descendent
i del còlon sigmoide.
La vena mesentèrica superior recull la sang de tot el jejú ili, de la resta
del còlon, de gran part del pàncreas i del duodè, també del estómac i de
la melsa, i tota aquesta sang acaba en la vena porta. Aquesta vena porta
penetra el hil hepàtic i un cop la sang ha sigut processada tornarà a la
circulació sistèmica a través de les venes hepàtiques o també
anomenades suprahepàtiques.
Ara bé, hi a dos zones d’especial interès: a nivell del esòfag abdominal i a nivell del recte, es
formen plexes venosos, és a dir xarxes de venes amb múltiples connexions entre elles.
Aquests plexes venosos tenen una importància molt gran perquè a la vegada drenen venes que
acaben essent tributàries de la porta, però també drenen a venes que acaben essent tributàries
de la cava.
És a dir en aquests plexes hi ha una connexió anatòmica entre el que serien venes tributàries de
la cava i de la porta.
Aquests plexes tenen molta importància quan el drenatge a través de la porta es veu
compromès; quan això passa, tota aquesta sang de les vísceres digestives, si no pot passar amb
facilitat a través de la porta, buscarà altres camins a través d’aquests plexes per arribar a la
vena cava, això fa que moltes vegades aquests plexes es dilatin i donin problemes.
Per exemple els plexes esofàgics quan això passa es dilaten i poden provocar hemorràgies
massives que posin en perill la vida del pacient.
Aquesta situació en el qual els plexes rectals i de l’esòfag abdominal passen a convertir-se en
una comunicació rellevant entre la circulació portal i la circulació sistèmica, es donen sobretot
per exemple en el context de la cirrosis hepàtica, quan l’estructura vascular del fetge ja està
molt danyada.
Aquestes comunicacions entre tributàries de la porta i tributàries de la vena cava, s’anomenen
anastomosis porto-caves o porto-sistèmiques.

Anatomia Aparell Digestiu

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Anatomia Aparell Digestiu

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Anatomia Aparell Digestiu

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

ANATOMIA APARELL DIGESTIU Josep Maria i Andrea

1. GENERALITATS DE L’APARELL DIGESTIU

2. APARELL DIGESTIU SUPRADIAFRAGMÀTIC (tub digestiu, g. annexes i melsa)

Això és la dentició definitiva i és el que ens dona la fórmula dental 2(i)-1(c)-2(prem)-3(m). Un

En la llengua hi distingim diferents regions:

2.2. GLÀNDULES SALIVALS

-Glàndules menors (labials, bucals, palatines i gingivals): que es troben a nivell de la

La faringe té tres fragments: orofaringe, rinofaringe i hipofaringe.

Conducte muscular de 25cm aproximadament que travessa tot el tòrax.

L’esòfag presenta diferents relacions anatòmiques depenent del segment que

-Esòfag toràcic: hi distingim dues porcions:

-Esòfag diafragmàtic: és una petita porció del esòfag, la que travessarà

3. APARELL DIGESTIU INFRADIAFRAGMÀTIC

3.1. ESPAI RETROPERITONEAL

Hi ha dos tipus d’òrgans retroperitoneals, els primaris i els secundaris.

FUNCIONAMENT: Nosaltres tenim la cavitat abdominal, tenim un òrgan que inicialment és

3.3. DUODÈ (1ra porció del Intestí prim)

3.4. JEJÚ-ILI (2na porció del Intestí prim)

3.5. INTESTÍ GROS

CEC I APÈNDIX VERIFORME:

ANATOMIA DEL RECTE:

En el cas dels homes, el compartiment urinari i genital es presenta

En el pàncreas anatòmicament hi distingim tres porcions:

El major no drena a nivell de la papil·la duodenal major de forma solitària, sinó

-Cara diafragmàtica: és una cara convexa i llisa. A

4.4 VIA BILIAR

Com funcionen les vies biliars?

5. RECORDATORI IRRIGACIÓ ARTERIAL

6. RECORDATORI DRENATGE VENÓS

L’element essencial és la vena porta. Aquesta es forma de la unió de la vena mesentèrica

Durant el trajecte de la esplènica rep una tributària molt important que

You might also like