Ens quedariem certament curts si, ens els propers anys,

invoquèssim el record d’ aquest dia, el record d’ avui, disset de

Juny del 2022, per rememorar aquell dinar en el que

celebravem una efemèride, aquella trobada familiar que,

ufanosa, conmemoraba engalanada la conquesta i el cultiu

d’una xifra rodona. Ens quedariem curts. I no perquè la xifra no

sigui ni prou rodona ni prou ufanosa; no voldría jo fer un lleig a

les matemàtiques que governen el calendari, ni desatendre el

motiu que, oficialment, ens convoca als quatre—als

cinc?—aquí. Pero tampoc voldría que l'aritmètica ens faci avui

de mestra de cerimònies: avui no celebrem una xifra, sino que

et celebrem a tu, pare. Et celebrem a tu. Et celebrem a tu. Jo

avui celebro al meu pare. Jo avui et celebro a tu. També ho faig

altres dies. Hi ets present. Pero avui, més. I no tant, o millor, en

cap cas, perque la meva biologia sigui la teva, la vostra, la

nostra. Jo avui a qui celebro es a tu, pare. I hi ha certament

varies—moltes—raons per fer-ho, pero totes, en el fons,

declaren el mateix. Totes giren al voltant del mateix sol, totes

toquen i ballen la mateixa música. Jo et celebro a tu, pare,

perque, d’ una manera o d’ una altra, sempre ets present en

com m’ agrada ser. Vull insistir en això: jo et celebro a tu

perque, d’ una manera o altra, sempre ets present en com m’

agrada ser. Això no vol dir que sempre hi siguis, ni que hi siguis

del tot i en tot, sino simplement que hi ets quan aconsegueixo

ser com voldria ser, quan aconsegueixo ser com vull que el

meu ser sigui al món. Aleshores, quan aixo passa, sempre hi

ets, sempre t’ hi puc reconeixer. En allò en el que em

converteixo quan aconsegueixo ser com m’ agrada ser, sempre

hi ha quelcom que es fonamentalment teu, inquestionablement

teu. Es una consonancia, una consonancia fonica, musical.

Una consonancia doncs, no una coincidencia: no es la

casualitat qui es presenta i compareix. Una consonancia, que,

he de confessar, sempre, o quasi sempre, es presenta

silenciosa. Es discreta, vol passar deçapercebuda. A vegades

es disfressa d’atzar, d’ altres es confon amb el paisatge. Com a

molt, algun vespre, abans d’ anar a dormir, fa el runrun del vent

quan rellisca sobre la gespa. Es una consonancia porosa,

cristalina, quasi transparent. Ni orienta, ni guía. Deixa espai, es

lleugera. Simplement, a vegades, es deixa veure, apareix, treu

el nas, pero sempre fa com aquell que diu que només passava

per allà, com si la cosa no anés amb ell. Es, per això, una

consonancia que empodera, generosa, una consonancia que

estima, vertical, que ofereix enlloc de donar, que acomoda

sense que li calgui comprendre. Sé molt bé que les

consonancies, no són coincidencies.

Jo avui et celebro a tu, pare.