lOMoARcPSD|9853501

Tema 3: Teatre grec i llatí

Lectures de Literatura Universal (Universitat de Girona)

StuDocu is not sponsored or endorsed by any college or university

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)
 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

El teatre és un gènere literari que neix d’altres gèneres anteriors, són discursos que fa un
personatge públic. Està relacionat amb celebracions de caràcter pagano-religiós per
commemorar al déu Dionís (déu de la dansa, la fertilitat, la festivitat, etc.) L’origen del teatre
està vinculat a Atenes.

Els actors sempre anaven amb màscares, per tant, tota la seva capacitat dramàtica és
limitava a la veu i als gestos. A part de les màscares, també acostumaven a portar coturns
que eren unes sabates molt altes.

Els teatres havien de tenir una gran acústica perquè, o sinó es perdia la part principal de la
representació, que era la veu. A més, els teatres tenien capacitat per a 10.000-15.000
espectadors i amb les representacions sempre s’omplien. El teatre era lliure per a tothom
que pogués pagar per entrar, per això els espectadors es dividien en les grans famílies
patrícies (amb els primers seients del teatre) i la resta del públic.

Els teatres es dividien en diverses parts:

- Prosceni (escenari)
- Skene: era la zona del darrere del prosceni, on els actors entraven i sortien.
- Orquestra: era la zona central del teatre i on es situava el cor.
- Grades: era on s’asseien els espectadors.

Les representacions es solien fer durant diverses festes:

- Lenees (finals de gener): festa destinada a diversos déus.

- Festes dionisiaques: hi havia les dionisíaques rurals (finals desembre) i les
dionisíaques majors (finals de març).

Durant les festes es duia a terme un concurs de teatre en el qual diversos autors
s’enfontraven per guanyar un premi, aquests concursos duraven diversos dies.

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

Les celebracions duraven 5 dies, començaven amb cerimònies religioses (processó i

sacrificis a Dionís, col·locació de la imatge del déu al teatre i feien un certamen d’odes), al
segon dia es feia la representació de cinc comèdies (les representacions no solien ser
llargues) i del tercer al cinquè dia es realitzava el veritable concurs teatral. En aquest tres
autors passaven la selecció de l’acront epònim (president i seleccionador d’autors) amb tres
tragèdie si una comèdia, llavors un jurat de cinc membres decidia qui havia guanyat.

La tragedia va desenvolupar alguns temes que s’havien fet famosos amb l’èpica homèrica,
els recupera i els transforma en format de diàleg i de teatre. Aquests temes eren mitològics
on es feien referències a oracles, profecies i a déus; i es tractaven de manera dramàtica i
representada.

A més, com la poesia, la música i el cant eren parts fonamentals en el món grec, gran part
del que es representa a les tragèdies és cantat i conté components morals i religiosos.

És una gènere literari amb unes claríssimes limitacions que van anar evolucionant a poc a
poc, però que sempre ha tingut uns requisits importants. D’altra banda, pel que fa als actors,
no va ser fins a Sòfocles que els actors no passaven de 3 i amb ell van arribar a 4-5 actors.

Els temes de la tragèdia són molt limitats i sempre son de carácter mitològic. A més, des
del punt de vista retòric les obres són molt limitades ja que utilitzen un llenguatge arcaic.
També trobem que la tragèdia té una estructura molt rígida i sempre és la mateixa:

- Pròleg: es va mantenir durant molt de temps. Anava abans que sortís el cor, es
presentava el contingut de l’obra i, a vegades, també el final.
- Pàrode: era el cant amb el qual entrava el cor en escena.
- Episodis: a l’obra només podien haver un màxim de cinc episodis, cadascun amb
un sol aspecte argumental (tema) i un diàleg entre personatges. Entre mig dels
episodis a vegades hi havien Estàsims, intervencions del cor per subratllar el què
passa.
- Èxode: és el desenvolupament final de la tragèdia, sovint hi ha un
personatge que fa un resum de la tragèdia i acomiada els espectadors.

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

Aquesta estructura va evolucionar al llarg del segle V gràcies, sobretot, a Eurípides. Aquest
autor va canviar el concepte de cor, el qual abans era un element més de l’acció i que
subratllava alguns aspectes del contingut, però amb Eurípides es va començar a prescindir
del cor.

Els tres grans autors de la tragèdia grega són Èsquil, Sòfocles i Eurípides. Entre els tres van
arribar a escriure unes 300 obres de teatre de les quals només s’han conservat 32
senceres, s’ha perdut molt bona part de les obres i només es conserven fragments.

L’autor més antic del que s’han conservat obres és Èsquil, el qual va escriure unes 80
obres, però només s’han conservat 7. Les obres més importants que avui dia encara
conservem són:

- Els set contra Tebes

- Trilogia Orestea
- Prometeu encadenat

El gran autor tràgic de l'antiguitat és Sòfocles. Ell va ser qui va introduir el monòleg al
teatre, a més, va atorgar als personatges alguns components humans i va aprofundir en la
psicologia dels personatges, algo que cap autor havia fet fins el moment.

D’aquest autor s’han conservat set obres de les 30 que va crear, les més importants són:

- Àiax
- Antígona
- Èdip rei
- Electra
- Èdip a Colonos

Eurípides va ser un autor contemporani de Sòfocles, i només es conserven 17 tragèdies i

una comèdia de les 90 obres que va escriure, les més importants són:

- Medea
- Hipòlit
- Andròmaca
- Hècuba
- Troianes
- Suplicants
- Ifigènia entre els taures

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

- Orestes
- Ifigènia a l’Àulida
- Bacants

Eurípides es va concentrar més en el conflicte psicològic dels personatges, els quals

tenen dubtes i inseguretats (característiques humanes). Els personatges passen a ser amos
del seu destí i deixen de estar en mans dels déus. A les seves obres també trobem un gran
contingut filosòfic i moral del moment.

Gràcies a la seva complexitat, ha sigut l’autor més apreciat per la cultura occidental i una
gran influència per a autors molt importants per a la nostra cultura, com Virgili, Ovidi1 i altres
autors del segle XVIII-XIX

A la Comèdia Antiga les obres eren molt rígides, comptaven només

amb 3-4 actors i el cor era de màxim 24 membres, era molt comú
trobar cors d’animals. A més, les obres eren molt arcaïtzants i hi
havia molta llibertat per la sàtira, aquesta era despietada i amb
elements grollers i obscés. Hi havia dos tipus de sàtires molt
habituals:

- Crítica del poder establert i els polítics atenencs.

- Crítica dels esnobismes i comportaments estranys i immorals.

Els personatges són típics i no tenen profunditat psicològica, com per exemple: un vell, un
jove, una dona, un polític, un pagès, etc. Al igual que les màscares, que també són
arquetípiques.

De la Comèdia Antiga només s’han conservat 11 obres completes, totes d’Aristòfanes. Les
seves obres més conegudes són Les vespes, Els ocells, Lisístrata, Les granotes i Pluto.

D’altra banda, de Comèdia Nova tenim consciència de que van haver fins a 70
comediògrafs, però només s’ha conservat una comèdia de Menandre i sis fragments.

L’obra de Menandre ajusta el llenguatge del personatges al seu status, era molt virtuós a
l’hora de crear el caràcter dels personatges. Normalment, la seva obra critica aspectes de la
vida quotidiana (a part dels aspectes polítics) i els arguments acostumen a ser amorosos,
embolicats i amb un final feliç.
1
A l’obra d’Ovidi Les heroides apareixen molt personatges que també trobem a obres d’Eurípides.
4

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

Tot i que Menandre va tenir poc èxit, va ser molt imitat a Roma. Les seves obres més
conegudes són El misantrop, La noia de Samos i L’arbitratge.

La Comèdia llatina era precedida pel teatre grec i l’etrusc, per tant, revien influència
d’aquestes. Trobem que hi ha quatre subgèneres a la comèdia llatina:

- Palliata: ambientació i personatges grecs.

- Togata: ambientació i personatges romans.
- Atellata: molt de teatre gestual i bufonesc.
- Mim: només gest.

Només s’han conservat 20 obres, totes de Plaute i Terenci.

- Plaute

Plaute va adaptar Menandre al llatí, afegint-hi danses i cançons. El seu teatre era
còmic, popular, més groller que el grec, i amb una gran riquesa lingüística i
mètrica. Les seves obres eren breus i amb pocs personatges, tot i això, els seus
personatges s’han fet universals: senex (el vell pesat), avarus (garrepa), miles
gloriosus (militar fanfarró), i servus (servent astut i embolicador).

Els arguments són amorosos i amb embolics que sempre acaben bé. Tot i que
moltes de les seves obres s’han perdut, s’han conservat 21 de les quals les més
famoses són Amfitrió, La comèdia de l’olla, La comèdia de l’ase i Miles gloriosus.

- Terenci

Terenci va ser un esclau de grans capacitats artístiques que va ser protegit pels
Escipions. Al contrari de Plaute, ell va adaptar Menandre per a un públic culte. A
més, la seva comèdia era de retrat psicològic ja que no buscava la rialla sinó el
riure intel·ligent, i a causa d’això no va tenir molt d’èxit a la seva època. Però va ser
molt valorat a l’Edat mitjana pels valors morals i posteriorment per molts autors.

Les sis obres que s’han conservat de Terenci són La noia d’Andros, La sogra, El
botxí d’ell mateix, L’eunuc, Formió i Els germans.

- Sèneca

Sèneca va ser autor de molt gèneres i va seguir sobretot a Eurípides, però el va transformar
profundament a partir de la seva influència. Al igual que Terenci, Sèneca tampoc va tenir molt

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

d’èxit a la seva època, però va ser molt valorat a l’Edat mitjana pels valors morals i posteriorment
per molts autors.

Va escriure nou tragèdies i les seves obres més conegudes són La follia d’Hèrcules,
Les troianes, Èdip, Fedra i Medea.

Sòfocles és un dels autor més importants de la tragèdia antiga, una demostració és la gran
quantitat d’estàtues del segle IV aC. que s'han conservat d’ell.

Els temes principals de l’obra d’Èdip rei són:

- Èdip i l’esfinx

L’esfinx era un ésser mitològic terrible que residia a Tebes. Aquells que arribaven a
la ciutat els hi presentava dos enigmes, si responien correctament els deixava
passar, però qui respongués erròniament els denegava el pas o els matava. Els dos
enigmes eren els següents:

A causa d’aquest gran problema, el rei Creont va oferir el seu regne a qualsevol que
guanyés a l’esfinx. Va ser Èdip2 qui va guanyar a l’esfinx responent correctament els
dos enigmes3. Per això, Èdip esdevé rei de Tebes i es casa amb Jocasta4.

Físicament l’esfinx tenia rostre i mans de dona, veu d’home, cos de gos, cua de
serp, ales d’au (habitualment d’àliga) i urpes de lleó.

2
Èdip era el nebot de Creont.
3
La resposta del primer enigma és l’home i la del segon enigma és el sol i la lluna.
4
Jocasta era germana de Creont i viuda de Laios (pare d’Èdip).
6

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

- L’Oracle de Delfos

L’Oracle de Delfos és el gran santuari de l’antiguitat grega i està situat molt a prop
de Delfos. Antigament estava dedicat al déu Pito, del qual deriven els mots pitonissa
i pitonís5.

No es sap exactament com funcionava aquest santuari ja que l’únic que ens ha
arribat és una vaga descripció que va escriure Plutarc.

Al santuari només hi havien tres pitonisses les quals eren de per vida i, habitualment,
verges. Les consultes eren mensuals i tothom que pogués pagar la taxa podia fer-la,
per tant, no hi havia distincions de classe; i també s’havia de fer un sacrifici animal.
La consulta havia de ser oral i, finalment, un sacerdot copiava en vers les respostes.

Èdip rei conté una tragèdia que uneix a Èdip amb els seus veritables pares. Ho veiem en els
antecedents de l’obra, els quals tornen temps enrere:

- Laios6 va consultar l’Oracle de Delfos, segons l’oracle seria Èdip qui matés al seu
pare. Per tal d’evitar-ho Laios entrega el seu fill a un servent perquè el mati, però
aquest no és capaç de fer-ho així que l’abandona. Va ser un pastor corint qui el trobà
i l’entregà als reis de Corint, on va ser criat. Molt temps després, Èdip es trobava en
una lluita contra molts, en aquesta lluita va matar el seu pare sense saber-ho i,
conseqüentment, Creont 7, va esdevenir rei de Tebes.

L’estructura d’Èdip rei és la següent:

- Pròleg: El poble prega davant els altars (Èdip - Creont)

- Pàrode: Invocació dels déus protectors de Tebes
- Episodi I: Diàleg entre Èdip i Tirèsias.
- Estàsim I: Confusió del cor, que no entén ni creu a
Tirèsias.
- Episodi II: Enfrontament familiar i dubtes d’Èdip (Creont, Jocasta,
Èdip)
- Estàsim II: Desconcert del cor.
- Episodi III: Arriba el missatger a Corint i genera dubtes a Jocasta
(Creont, Jocasta, Èdip)

5
Se’n deien dels sacerdots i sacerdotesses del santuari.
6
Laios era el pare d’Èdip i rei de Tebes.
7
Creont era el gerà de Jocasta.
7

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

- Estàsim III: El cor s’agafa a un origen diví.

- Episodi IV: Drama a palau (jocasta, Creont, Èdip, pastor)
- Estàsim IV: Plora l’infortuni de la família i especialment d’Èdip.
- Èxode: Mort de Jocasta i càstig d’Èdip, que és l’exili.

Amb l’estructura de l’obra podem concloure que Èdip és el protagonista i Creont

l’antagonista, d’altra banda, trobem que Jocasta queda en segon pla fins al final quan
descobreix que està casada amb el seu fill.

El desencadenant de la tragèdia és Tirèsias ja que no vol dir el que Èdip vol saber. A
més, el nucli central de l’obra es basa en que Creont creu que Èdip està fent una
confabulació per robar-li el regne de Tebes. Tot i que l’incest i l’assassinat per part d’Èdip
són involuntaris, durant tota la història hi ha una sèrie de malentesos que fan que la història
avançi.

Arbre familiar de l’obra d’Èdip rei:

A continuación presentamos una síntesis de las principales lecturas que se pueden efectuar
sobre la obra. Con los términos "lecturas" e "interpretaciones" nos referimos a los diversos
posicionamientos o puntos de vista que se pueden adoptar a la hora de enfrentarse al

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

drama sofócleo. No pretendemos efectuar exégesis o interpretaciones profundas de la obra,

sino tan sólo intentar organizar los puntos de partida para facilitar la lectura y guiar la
reflexión final propia de cada lector. Para la presente clasificación de las lecturas e
interpretaciones nos hemos basado en el criterio establecido por Luis Gil en su ensayo "De
las varias lecturas del Edipo Rey", originalmente una conferencia pronunciada en la
Universidad de Granada en 1999.

- Lectura ético-religiosa-existencialista

a) Castigo de los dioses. Se ha destacado con frecuencia la importancia de los dioses en

las obras de Sófocles. De esta forma, se ha interpretado Edipo Rey como la demostración
del poder de los dioses sobre los hombres; los dioses nos dan lo que merecemos. De esta
forma, los dioses castigan a Edipo porque ha cometido crímenes y debe pagar por ellos.

b) Tragedia sobre el destino. Al hilo de la anterior interpretación se encuentra la idea de

que Edipo rey es una tragedia sobre el destino: el hombre no tiene voluntad libre, no
controla su destino, sino que está a manos de los dioses.

c) El hombre en busca de su propio destino. Lesky critica las anteriores interpretaciones:

no se trata del "drama del destino" en el sentido de que el hombre no lo controla y son los
dioses los que juegan con él; tampoco se trata de que los dioses lo castigan porque es
culpable de los crímenes, sino que es el propio hombre el que va en busca de su destino,
aunque sea para autoaniquilarse. Como apunta Luis Gil, el propio derecho ateniense
establecido por Dracón y Solón distinguía en los crímenes de sangre la intencionalidad:
según esto, Edipo no es culpable de parricidio o de incesto, puesto que desconocía su
parentesco con Layo y Yocasta. Edipo, por tanto, es un hombre inmerecedor de su destino y
un hombre inocente, sin culpa. Para los griegos, las faltas o hamartías implicaban
conciencia de los actos cometidos. No obstante, si bien no hay intencionalidad en sus
crímenes, objetivamente los comete, objetivamente es culpable en el ámbito moral y
religioso: el castigo de Zeus se abate tarde o temprano sobre el culpable y, cuando no,
sobre sus hijos y descendientes. La familia de Edipo, como apunta Luis Alberto de Cuenca,
recuerda a la familia de Caín, portadores del estigma por el asesinato cometido por Caín
contra su hermano Abel. En definitiva, como decía Lesky, es el héroe el causante directo de
su destino, puesto que él va en su encuentro. Esta última idea nos acerca a una de las
interpretaciones más extendidas de la obra: la existencialista.

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

d) Interpretación existencialista. Los peligros del saber. Según esta idea, la obsesión de
saber de Edipo es lo que causa su perdición. Él va en busca de su destino. Su búsqueda es
no sólo la búsqueda del culpable de un crimen, sino una búsqueda existencial: saber quién
es él mismo. El mensaje de la obra, pues, es una advertencia sobre los efectos perniciosos
del excesivo deseo de conocer. La moraleja bien podría ser, utilizando las palabras de Pablo
de Tarso en la Epístola a los Romanos, nolite sapere plus quam oportet ('no intentes saber
más de lo que es conveniente'). El propio Tiresias dice algo parecido en la obra: "es terrible
el conocimiento cuando no aporta provecho al que conoce" (vv. 316-317). La santa
ignorancia se contrapone a la peligrosa sabiduría. Es común entre los críticos la opinión de
que uno de los temas fundamentales en Sófocles es el problema de la verdad y el
conocimiento humanos. El empeño humano, parece ser la lección, por conocer sus límites
no trae nada bueno. Una de las múltiples ironías de la obra, como veremos después, es que
Edipo, caracterizado por su inteligencia –es el que desveló el enigma de la Esfinge con sus
propios medios, no recurriendo a oráculos o aves, como le echa en cara al adivino ciego
Tiresias–, desconozca su identidad y se resista a creer los oráculos y las revelaciones de
Tiresias. Su incansable búsqueda de la verdad acabará causando la perdición de Edipo.

- Lectura estético-literaria

a) Estructural: investigación, trama detectivesca o "novela" policial. Precisamente la

incansable búsqueda de la verdad de Edipo es el detonante de la estructura dramática de la
obra. En efecto, el drama se presenta como una investigación, como si se tratara de una
novela policial. De hecho, podríamos reducir el tema de la obra, tal como hace Luis Gil, así:
"descubrir al homicida del anterior rey de Tebas, Layo, (...) lleva a Edipo a averiguar que es
el asesino de su padre y que Yocasta, su esposa, es su madre". En Edipo Rey, además, una
de las principales ironías, como se explicará a continuación, es que el propio investigador
del crimen sea el culpable del mismo, sin saberlo.

Otro de los aspectos por los que podemos relacionar el drama con una investigación
detectivesca e, incluso, con una novela policial, es que Edipo, el investigador, en su afán por
saber la verdad, pregunta, examina, se entrevista e incluso somete a careos cuasi-judiciales
a todos los testigos que pueden aportar alguna luz al "caso". Cada testigo sabe algo sobre
la verdad, va aportando indicios o pistas (que no siempre sabe ver –otra ironía– el lúcido, el
desvelador de enigmas Edipo).

b) La ironía trágica. Como se ha repetido en numerosas ocasiones, una de las principales

características de la tragedia y, en concreto, de las tragedias de Sófocles es la ironía

10

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

trágica, esto es, el contraste entre la omnisciencia del espectador (que ya conoce el mito,
que ya sabe el desenlace de la obra de antemano) y el conocimiento parcial de los hechos y
la ignorancia del desenlace por parte de los personajes.

c) La tragedia modélica. La estructura de la obra, como bien indicó Aristóteles en su

Poética, es modélica, pues en ella coincide la peripecia (el paso de la dicha a la desgracia)
con la anagnórisis o reconocimiento (el paso de la ignorancia a la sabiduría). Como
decíamos antes en la interpretación existencialista, ahí reside la principal clave de la obra, y
la principal ironía: el conocimiento (o reconocimiento, o auto-reconocimiento, puesto que
Edipo al final sabe quién es realmente) comporta la desdicha, el sufrimiento, el pathos.
Según Aristóteles, el reconocimiento, la peripecia y el sufrimiento (pathos) comportan
compasión y temor. Sentimos compasión por la persona que no merece ser desdichada:
como ya hemos visto, Edipo es "inocente" de los delitos de parricidio e incesto. El temor lo
sentimos porque empatizamos con el héroe, lo vemos igual a nosotros, un hombre con
virtudes y defectos, un ser que sufre y se equivoca: no es ni un ser irreprochable
–objetivamente mata a su padre y comete incesto con su madre, sin saberlo– ni un ser
malvado –no se observa la intencionalidad en sus delitos–. Así lo expresa Aristóteles: "[la
compasión] se refiere al que no merece su desdicha, y [el temor], al que nos es semejante;
la compasión, al inocente, y el temor, al semejante" (1453a 1-5).

d) La tragedia en el folclore y la leyenda. Por otra parte, la obra de Sófocles se puede

relacionar con algunos temas folclóricos recurrentes en diferentes leyendas y cuentos
populares. Nos referimos, sobre todo, al tema del niño expósito, abandonado por sus
padres y a su reconocimiento por medio de señales y símbolos (uno de los cuales es la
hinchazón de los pies de Edipo). La historia de Edipo, pues, se relaciona con la de Moisés o
Rómulo y Remo. La diferencia con otras leyendas que desarrollan este tema es que
mientras éstas tienen un final feliz, Edipo rey tiene un final desgraciado: el reconocimiento,
repetimos una vez más, conlleva la desgracia.

e) Interpretación formalista. Finalmente, la última interpretación de este plano estético o

literario es la menos productiva. Según una interpretación que podríamos calificar de
formalista la obra no tiene significado profundo a único: Sófocles, un artista puro, compone
una obra de arte a partir de un mito; los dioses sólo son parte de la maquinaria dramática; la
obra sólo desarrolla el terror de las coincidencias.

11

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9853501

Universitat de Girona
Anna Jiménez de Asís
2020-2021

- Lectura socio-política

Por la misma época en la que se estrenó la obra (ha. 430 a.C) está documentada la plaga
de peste que asoló Atenas. Se ha relacionado la peste de Tebas con la ateniense y el
personaje de Edipo con el del legislador Pericles, que también tiene sobre sí la maldición y
cae en desgracia. Por otra parte, el tema del tirano, de raigambre folclórica o legendaria, lo
podemos relacionar con la lectura existencial del drama: la moraleja de la obra podría
entenderse como un aviso sobre los peligros que comporta el gobierno de una inteligencia
privilegiada (Edipo resuelve con su sagacidad el enigma de la Esfinge; Pericles era un
hombre culto y sabio). Como afirmaba el sabio Cleón, la ignorancia unida a la moderación
es más útil a la ciudad que la destreza con intemperancia; los mediocres, por tanto,
gobiernan mejor que los inteligentes.

- El complejo de Edipo

La interpretación de la obra realizada por el psicoanalista austriaco Sigmund Freud

podemos calificarla de aberrante. Concretamente Freud se centra en la atracción sexual
inconsciente por la madre y el odio hacia el padre. Recordemos que Edipo no sabe hasta el
final que Yocasta es su madre, y mata a Layo sin saber que es su progenitor. Parece ser
que Freud basó sus conclusiones en un parlamento entre Edipo y Yocasta en el que la
madre le dice al hijo que no se preocupe por las sospechas de incesto, ya que es común en
muchos hombres tener sueños de este tipo con sus madres. Desde la antigüedad se
interpretaba simbólicamente estos sueños incestuosos: eran presagio de volver a la patria
(la madre) o de morir (volver a la tierra).

BIBLIOGRAFÍA
- Aristóteles, Poética, Madrid, Gredos, 1974. Trad. Valentín García Yebra
- CANO CUENCA, Jorge, Introd. y Epílogo a Sófocles, Edipo Rey, Madrid, Cátedra Base, 2010 -
CUENCA, Luis Alberto de, Prólogo a Sófocles, Tragedias completas, Madrid, Edaf, 1990.
- GIL, Luis, “De las varias lecturas de Edipo Rey”, CFC: egi 10 (2000), pp. 71-89.
- LESKY, Albin, Historia de la literatura griega, Madrid, Gredos, 1985.

www.elcastillodekafka.wordpress.com Juan Ramón Cervera

12

Downloaded by Sara Raset Celdrán (sararasetceldran@gmail.com)