1.

El món antic
Arquitectura egípcia (4.500 – 30 a.C.)
Introducció .El riu Nil s’utilitzava com a via de transport i per l’ajut de l’agricultura, principal font econòmica del moment
.En l’Imperi Egipci les funcions de govern són bipolars. La màxima responsabilitat és del faró seguidament de la classe dominant, els sacerdots. La classe treballadora o productiva està formada pels
pagesos que tenen tasques agrícoles i pels esclaus, essencials en l’època
.Els materials que s’utilitzen s’extreuen dels penya-segats que envolten el riu Nil (granit, roques metamòrfiques, sorrenca...) o bé dels materials que porta el mateix riu (argila fluvial o llots... per fer
altres materials ceràmics com la tova o adobe (ceràmica sense coure) o els maons ceràmics (ceràmica cuita)). Els egipcis coneixien bé els materials i sabien per on havien d’utilitzar-lo
.La concepció materialista i espiritual queden molt barrejades. Per l’egipci la vida simplement era un transit cap a la mort on comença la veritable vida i són necessaris l’ànima i el cos. D’aquí
apareixen els rituals de momificació per tal de conservar el cos i el guardar el òrgans per poder circular a l’altre vida i es realitzen tombes que seran les cases pels difunts amb joies i menjar per
aquesta nova vida.
Cronologia Imperi arcaic No ens interessa arquitectònicament
1.Període predinàstic 4.500-3.007 a.C. tenim el rei escorpit
Imperi antic 2.Període protodinàstic 3.007 – 2.682 a.C. Inclou la I i II dinastia
3.Regne antic 2.659 – 2.152 a.C. Inclou de la III a la VI dinastia. És el moment de construcció de les piràmides: Zoser (III), Keops, Kefren i Micerinos (VI)
Imperi mitjà 4.I període intermedi 2.152 -2.065. Inclou de la VII a la XI dinastia
5.Imperi mitjà 2.065-1.781 a.C. Inclou la XI i XII dinastia. Unificació d’Egipte
Imperi nou 6.II període intermedi 1.781-1.550 a.C. Inclou de la XV a la XVII dinastia
7.Període HICSO 1.650-1.550 a.C. Inclou la XIII i XIV dinastia
8.Imperi nou 1.550-1.070 a.C. Regne la XVIII dinastia (Hatshepsut i Tutankamon)
9.Període ramesida 1.291-1.185 a.C. Inclou XIX i XX dinastia
10.III període intermedi 1.069-664 a.C. Inclou de la XXI a la XXV dinastia. Trobem suberans tinites, cusites i sacerdots reis
Egipte desintegrat 11.Imperi tardà 664-332 a.C. Inclou de la XXVI a la XXXI dinastia. En aquest període tenim la I i la II dominació persa
12.Conquesta Macedònia 332-304 aC Alexandre III el Gran
13.Èpota ptolomaica 304-30 aC. A partir d’aquesta data passa a ser una província romana
Els monuments Inicialment els enterrament dels egipcis es realitzaven de la forma tradicional amb tombes predinàstiques moltes vegades sense sarcòfag, és a dir, fent un forat al terra i col·locar-hi els morts
funeraris Les piràmides Mastabes Apareixen a partir del 3.000 a.C i són edificis funeraris dels quals se’n conserven moltes restes formats per un forat a terra creant una mena de soterrani o
pous amb passadissos on s’hi col·locaven els sarcòfags i on al damunt s’hi aixeca una estructura superior per cobrir-lo
Inicialment aquesta estructura era molt baixa però poc a poc va anar guanyant alçada fins a 10 m
La majoria són construccions molt simples realitzades amb toves amb talussos molt gruixuts i un sostre simple format per troncs de palmera i on per sobre
s’hi col·loquen un trenat de canyes i argila com a element impermeabilitzant. Cal tenir en compte que a Egipte plou poc i no són necessàries massa
inclinacions
Els interiors estan decorats amb relleus i pintures relacionats amb la mort. Sempre apareix una barca, encarregada de transportar el difunt d’aquesta vida
a la vida després de la mort. Les seves plantes poden complicar-se amb diferents habitacions que s’utilitzaran com a magatzems on hi haurà roba, menjar,
joies... que necessitarà el difunt per la següent vida. Com més habitacions, més important és el difunt (més poder i riquesa)

Saaqara És la primera piràmide documentada el 2.760 a.C. situada a uns 25 km de El Caire per a Zoser (III dinastia) enterrat en un pou de 28 m de profunditat
dissenyada pel primer arquitecte Imhotep.
Es tracta d’un complex funerari de dimensions 550 x 275 m amb 13 falses portes per protegir la tomba dels mals esperits i només una porta real situada a
 un lateral i diferents sales per realitzar el funeral que a vegades són restringides al faraó i als sacerdots. Es tracta d’una rèplica d’un palau reial com a
recinta tancat amb un aire fortificat
Primer es va realitzar com una mastaba i es va convertir amb piràmide escalonada de dimensions 102 x 109 m perquè el complex tingués una altura
superior, de 62 m d’alçada com a escales fins al cel. Aquesta es troba aproximadament al centre del complex funerari.
L’estructura està formada de murs de 10 m d’altura amb retranqueigs com a contraforts per evitar que els esforços del vent puguin tirar-lo a terra i
columnes adossades a pilars (palau del nord), que realment no tenen una funció estructural, acabades amb un capitell que és la imitació d’una fulla de
papir
Es tracta d’una piràmide pura (52º) però no amb problemes geomètrics (els egipcis ho dominaven) sinó amb problemes estructurals per les forces que
generaven els vèrtex de la piràmide cap a l’exterior. Inicialment eren inacabades i més endavant es van introduir espais buits a l’interior realitzat amb
toves per reduir aquestes forces

Khufu És la Gran piràmide (2.570 a.C.) amb una planta de dimensions 230 x 230 m i una alçada de 147 m i orientada als 4 punts cardinals
S’ha d’entendre com a conjunt perquè està envoltada d’altres piràmides col·locades en diagonal, cosa que fa difícil la interpretació de la planta i de l’alçat.
No està aïllada ja que el difunt ha de realitzar un recorregut inicial pel riu Nil, per un temple, una galeria i un temple i finalment s’enterra dins la piràmide.
3
Està formada per 2’5 milions de m de pedra, és a dir, de 1’6 milions de blocs de pedra de 2’5 tones cada un i l’interior està realitzada amb carreus sense
treballar i amb maons ceràmics. Per transportar les pedres fins a la part superior de la piràmide calien una mena de trineus de fusta sobre el qual es
col·locava el bloc i 25 homes o animals l’estiraven amb l’ajut de llots humits al terra o pals rodons per afavorir el lliscament i per tant, la mobilitat del bloc i
es passaven per rampes fins a la part superior col·locant-los amb l’ajut d’una mena de balancins de fusta i formant escalons i finalment es col·locaven les
pedres ben tallades per l’acabat final
La distribució és interessant ja que conté molts passadissos i sales per connectar i desconnectar la piràmide de l’exterior per tal de crear confusió. Està
formada per una cambra del rei de dimensions 10’50 m x 5 m i 6 m d’altura segellada amb blocs de 50 tones de pedra conté un arc triangular (arc de
descàrrega) perquè tot el pes arribi als laterals i unes llindes de pedra per ajudar a absorbir els possibles esforços que podria produir el pes a la part
superior, conductes de ventilació de 20 x 15 cm orientades a orion = siris i alfa drago, una gran galeria per arribar a la cambra de 47 m de llargada x 8’5 m
d’alçada i 2 m de gruix fins el terra i 1 m de gruix fins al sostre i coronada per un piramidon d’or.

Les cambres funeràries Per culpa del declivi polític, econòmic i d’inseguretat pel saqueig de piràmides, l’imperi antic les abandona
soterrades Excavades a Durant l’Imperi Mitjà apareixen a la zona de Beni Hasan cambres funeràries excavades a la roca que s’incorporen com a primer element d’accés al temple
la roca amb pòrtics amb columnes, capelles i cambres de l’esfinx (nínxol sepulcral)
Com a novetat estructural s’incorporen les columnes lotiformes i els capitell protodòrics a l’entrada que recorden el que serà el capitell dòric en el món
romà.
 Tombes de Durant l’Imperi Nou s’intenta aprofitar la Vall dels Reis a la zona de Tebes amb un seguit de cambres entrants a l’interior de la roca bàsicament amb un
pou seguit de passadissos i espais destinats a l’enterrament del mort. Totes estan ornamentades amb pintures i jeroglífics on s’explica la vida del difunt i els
rituals que es realitzaran.
Aquestes tombes són curioses perquè la tomba es dóna per acabada quan mort el faró i per tant, les seves dimensions i espais dependran del seu temps
de vida
Els temples mortuoris Temple de El conjunt, situat a Giza a la llera del riu Nil per on el difunt arriba i,n prototip d’aquest tipus de monument, està format per dos temples mortuoris que
Khafre acullen diferents funcions i una piràmide de 550 m, a darrere.
El primer temple té dues entrades a antecapella i una capella o vestíbul principal en forma de T on el difunt s’embalsama per portar-lo al següent temple a
través d’una galeria coberta d’uns 500 m i amb murs de 10 m d’alçada amb lloses de granit per realitzar una processó entre els dos temples.
En el segon temple, amb simetria longitudinal, segueix conservant la forma de T amb una avantcambra i la sala hipòstiles amb pilars de 4’5 m d’alçada i
llindes de granit alineades axialment en els espais i que alhora és una cambra d’estàtues de figures d’humans i animals barrejats (l’esfinx representa el Déu
Re-Harakthe) que són representacions simbòliques del difunt, situades entre pilars, on es realitzarà la cerimònia d’enterrament. A través d’una galeria
s’arriba a un gran pati interior obert (una mena de claustre), amb simetria en l’eix perpendicular, on al seu voltant hi ha un seguit de galeries porticades i
des d’on es pot accedir a diferents cambres d’oració. Aquest temple connecta amb la piràmide on es realitza l’enterrament del difunt.

Temple de El temple, primer que es construeix a la zona de Deir el Bahari on hi ha penyasegats, és molt diferent als altres ja que està format per un seguit de
Mentuhotep plataformes/terrasses esglaonades que s’hi accedeix a través de rampes amples, representant així l’ascensió del difunt cap al cel, malgrat hi ha un
II (Imperi predomini clar de la longitudinalitat respecte la verticalitat, fins a arribar al peu de la piràmide (no podem assegurar si es va construir o no ja que el
mitjà) temple va ser destruït per la construcció del Temple de Hatshepsut) que seria com una porta cerimonial i cap a un pati que quedaria darrere d’aquesta on
s’hi enterra el difunt (tomba)
També existeixen altres elements com terrasses, galeries al voltant, un pati excavat, sales aïllades...
Temple de El temple, situat a la zona de Deir el Bahari i dissenyat per l’arquitecte Senmut, és el menys típic dels temples egipcis i va ser construït per una faraona ja
Hatshepsut que, quan el faraó va morir, el seu fill encara era petit per prendre el càrrec i va ser la faraona que va assumir-ne la responsabilitat fins la seva mort.
(n. 1497) Aquesta normalment es representa amb barba ja que és un símbol de que ella pot governar tant bé com un home, ja que en aquell moment les dones
estaven infravalorades.
Per la realització d’aquest, es va utilitzar material del temple de Mentuhotep prenent la mateixa organització amb plataformes/terrasses i rampes però
molt més amples i lliures i el lloc d’enterrament del difunt separat del temple, en un racó i no pas al centre de simetria d’aquest.
A part de ser el temple més atípic, predomina el buit sobre la massa i apareixen unes primeres columnes protodòriques que seran origen de l’estil dòric i
els temples clàssics dels grecs i que s’aniran repetint per tot el temple, amb els seus corresponents capitells. Aquestes són molt simples i rudimentàries
 formades per prismes amb un paral·lelepípede a la part superior com a capitell on s’hi recolzen les llindes.

Els temples de Els temples a la ciutat Els temples ocupen una gran superfície closa per una gran tanca o mur de protecció a l’interior on hi ha diferents temples que segueixen la mateixa estructura i obeliscs
l’imperi nou de Tebes com a elements de decoració.
Temple de El temple de Khons, el més petit de Tebes, marca les pautes d’estructura que seguiran els següents temples.
Khons La simetria és bàsicament bilateral on l’eix longitudinal té molta força però quan arribem a certs espais més petits, pren més importància l’eix transversal.
(1.100 a.C.) Es caracteritza pel pilono o entrada monumental, que separa el món interior de l’exterior, que és un gran mur de pedra en forma de talús i normalment
molt alt que dóna caràcter fortificat i està mínimament decorat amb unes motllures de toro (forma de semicercle) a la cornisa o part alta i de cavet llis
(forma de quart de cercle) i decorat amb unes estàtues i uns relleus a la superfície moral interior i exterior (com que les pedres eren força irregulars i no
es mantenia ni junta vertical ni horitzontal, normalment es feia un arrebossat i amb guix es dibuixava el relleu i així la junta desapareixia) i uns estàndards
penjats en uns forats a al part superior del pilono. Davant d’aquest hi poden haver obeliscs d’una sola peça.
Darrere el pilono hi ha un pati peristil, normalment reservat al públic, amb columnes lotiformes/absentes que no s’havien atrevit a fer fins el moment i
entre columna i columna hi ha un seguit d’estàtues emperador/d’esfinx que marquen la processó per realitzar la cerimònia funerària, travessant tot el
temple. La següent sala és una sala hipòstila, molt més ampla que llarga on l’eix predominant és el transversal, que està coberta i on a través de la
il·luminació es crea una atmosfera mística i imita un cel ja que el sostre està decorat amb blau i estels simbolitzant el pas previ cap a l’altra vida. Aquest
tipus de sales tenen reminiscències a altres cultures futures. A partir d’aquí, les següents sales o santuaris semiobscuritats són d’accés exclusiu als
sacerdots i faraó (recinte sagrat) i són molt baixes i fosques i és on s’enterra el difunt.

Temple de El temple, el més gran de Karnak (ciutat fortificada) de dimensions 370 x 115 m, té un seguit d’afegits posteriors ja que s’amplia a mesura que apareixen
Karnak nous faraons i ho podem veure per les intervencions posteriors amb la construcció d’un total de 5 pilonos (el que es troba més lluny de l’entrada és el més
(XVIIIa antic i viceversa), el primer dels quals té 15 m de gruix, 45 m d’alçada i 115 m d’amplada.
dinastia) Passat el primer pilono trobem un pati i una sala hipòstila que es repeteix fins al cinquè pilono, tot travessant-los per una gran via processal envoltada
d’esfinx, i després d’aquest, un santuari i una sala de festes de Tutmosis III on només hi poden accedir els sacerdots i el faraó.
La sala hipòstila de Seti I i Ramses II, amb simetria transversal, és una de les més interessats pel que fa les seves dimensions (105 m d’amplada i 52 m de
fondària), pel sistema de columnes, formades per tambors i no per una sola peça, i els seus respectius capitells (en total hi ha 134 columnes en 16 fileres,
14 de les quals situades a les naus laterals tenen un diàmetre de 3 m i una alçada de 13 m i tenen un capitell tipus poncella de papir tancada i les altres 2
fileres centrals tenen un diàmetre de 5 m i una alçada de 21 m amb un capitell amb flors de papir obertes, donant així més importància a l’espai central ja
que també és una zona més espaiosa, on els baixos d’aquestes tenen relleus amb policromia tot i que després de ser desenterrades i amb contacte amb
l’aire no s’ha pogut conservar massa bé la pintura) i per l’entrada de llum a través d’una claraboia formada per una gelosia de pedra amb un seguit
d’espais buits, creant així que l’espai central fos un espai màgic on les flors s’obrissin (la poncella es transforma en papir).
Els elements decoratius del temple són obeliscs situats en el quart i cinquè pilono, Hatsepsut i Tutmosis I, actualment en un estat lamentable i colgats de
terra.
Arquitectura grega
Introducció Després de la desaparició de les civilitzacions micènica i minoica al S.XI a.C. segurament per una erupció volcànica, apareix un poble predominant, Grècia (S.VIII a IV a.C.), format per dos subpobles o
ordres amb una visió poètica: els doris (poble guerrer procedent del nord d’Europa i es situa a la ciutat d’Esparta) i els jonis (poble mercantil que es dedica al comerç procedent de l’Àsia menor:
Turquia, Liban..) que s’entenen i s’uneixen formant el Món Hel·lens o Grècia el S.VIII a.C., ja que parlen la mateixa llengua (grec) i es diferencien de la resta (bàrbars).
Inicialment Grècia s’organitza a través de ciutats – estats (VII a 323 a.C.) que dominen el territori sense que cap sobresurti més que un altre. Estaven col·locades a llocs estratègics, sovint prop del mar,
ja que es tractava d’una zona muntanyosa. A partir d’aquí es comença a crear una cultura molt desenvolupada bàsicament a través de factors o elements com els mites i déus (Èpica o llegendes
d’Homer). Els grecs no es van limitar a quedar-se en el que avui en dia coneixem com Grècia sinó que també van fundar vàries colònies a diferents països, sobretot a Sicília (Itàlia) i a Espanya a través
de la colònia coneguda com Emporion (Empúries).
Foren persones religioses però alhora escèptiques ja que eren molt supersticiosos i necessitaven oracles per consultar la solució d’algun problema (oracle de Delfos i temples d’Olimpia) i van tenir
influències culturals d’altres civilitzacions com l’egípcia i el Pròxim Orient, així com la cretenca i minoica.
Entre el S.VIII i VI a.C. a Grècia hi ha una revolució que marcarà un canvi important en la societat (filosofia, història, democràcia, teatre, literatura èpica i ciència...) i l’home esdevé la mesura de totes
les coses (creativitat) que queda reflectit en temes com la percepció visual dels edificis.
Pel que fa a l’arquitectura, els grecs fan diferents construccions però les més importants són els temples (que tenen el programa com a casa dels Déus) on hi ha la imatge del Déu i el poble no pot
entrar-hi i s’ha de quedar a l’exterior a diferents altars per donar ofrenes, que ja no són edificis monumentals sinó que construeixen a escala humana ja que consideraven que els seus déus eren com
les persones però bells, poderosos i immortals. Inicialment l’origen dels temples parteix del prototipus de casa grega (mègaron) on hi ha un espai interior rectangular (cel·la o nau), un pòrtic amb
antae, altars i estàtues. A partir del S. VI a.C. existeixen una veritat de plantes segons les columnes: in-antis (murs que arriben fins al nivell de les columes), pròstil (només hi ha columnes a la façana
principal) i amfipròstil (columnes a la façana principal i posterior), perípter (columnes que envolten tota la cel·la i si a més és pròstil o amfipròstil, es doblen les columnes respectivament on toca) i
dípter (com el perípter però es doblen les columnes pels laterals) i segons el nombre de columnes que hi hagi a la façana principal: tetràstil, hexàstil, octàstil.. i fins a 10 columnes, quasi sempre parells
per evitar que alguna columna quedi al centre de la porta del temple.
A Grècia es construïda amb l'ajuda d'aparells d'elevació i la tècnica utilitzada era en sec (sense morter), només s'ajudaven amb grapes metàl·liques per unir els diferents elements de pedra i amb
elements de fusta pels àbacs de les columnes.
L’odre dòric Introducció Ordre formal (marca la forma, disposició i proporcions de les columnes) on columnes, llindes i timpans són simples i directes.
Els temples, que tenien un aspecte molt diferent de com els coneixem actualment ja que estaven pintats de colors brillants,
estaven col·locats sobre una gran plataforma o crepidoma que aïlla l’entorn amb tres grans escalons: dos inferiors per
l’estereòbat i un superior a l’estilobat.
Les columnes no tenen base, és a dir, es recolzen directament sobre l’estilobat, són corbades (èntasis: la part baixa és més ample
que la part superior) i tenen el fust encanalat amb un total de 20 canals. El seu capitell és d’una sola peça format per l’àbac
(quadrat) i l’equí i tres elements o anells (collarí) que donen connexió amb l’àbac.
L’entaulament, que podia anar decorat o no, està format per un arquitrau o llinda molt simple, la motllura que és plana amb
regula i gotes que hi pengen i el fris que és un element molt important i decorat que es separa en el tríglif de marbre pintat de
color blau i amb estries per fer relleus i les mètopes on hi haurà la representació d’escenes o passatges relacionats normalment
amb el promotor del temples o amb escenes de l’èpica o mitologia grega. Del fris també en cauen gotes a la part superior i uns
mutuls que són petits ressalts. La cornisa és un element important perquè formarà les pendents del temple, sempre a dues
aigües i permetrà suportar les escultures (timpà). És important deixar un voladís per evitar que l’aigua toqui els altres elements.
Al teulat hi haurà imatges i escultures, algunes florals i altres de Déus (acroteri) i la cel·la desapareix ja que era tancada, molt
fosca i portava complicacions ja que era força ample i amb llindes i per tant, difícil de cobrir.

Els temples Dels temples dòrics, models antics fets de pedra del segle VI a.C., se’n conserva bàsicament la zona columnar i de la cel·la, que també anava pintada i amb relleus, no se’n conserva
dòrics pràcticament res
Temple de Hera I a Aquest temple és molt diferent i per tant divergeix respecte a la resta de temples de l’ordre dòric
Paestum (600 a.C.) tradicional ja que... la cel·la està dividida en dues naus per columnes, les columnes laterals estan molt
separades i per tant el seu intereix és molt superior a les que trobem a la part central mentre que a la
façana trobem 9 columnes (nombre senar) tapant així l’accés a la cel·la i les proporcions són diferents
a les que trobem a un temple dòric tradicional ja que es porten als extrems creant contrast el que fa
sembli que aquestes anomalies a la planta i la disposició de les seves columnes ens donin la sensació
d’harmonia visual.
Les columnes tenen l’èntasi pronunciat, és a dir, són molt amples per la part superior però en canvi
tenen el fust prim, és a dir, estretes per la part superior, el seu capitell és molt ample en relació el
diàmetre de la columna, així doncs, el seu equí és aixafat, es fa la desunió d’alguns elements, com per
exemple l’equil i làbac es troben molt separats del fust de la columna i el seu entaulament és molt
 gran i pronunciat en relació als altres temples.
Temple de Hera II o de El temple és perípter (té columnes a tot el voltant) i hexàstil (6 columnes a les façanes principals) amb
Poseidó (465 a.C.) 14 columnes a les façanes laterals i amb una cel·la amb dues filades de columnes que la divideixen en
tres espais: un central per col·locar la imatge de Déu i dos de laterals per col·locar-hi la columna per
poder suportar la teulada. Les proporcions que s’utilitzen són 4.20 altura / 1 diàmetre i un 2.12
intereix / 1 diàmetre

Temple de Concòrdia a El temple és perípter (té columnes a tot el voltant) i hexàstil (6 columnes a les façanes principals). Les
Agrigent (430 a.C.) proporcions que s’utilitzen són 4.61 altura / 1 diàmetre i per tant, les columnes són més esveltes, i un
2.20 intereix / 1 diàmetre

El Partenó (490 a.C.) El Partenó es situa a l’Acròpolis construïda al segle V a.C., que significa ciutat en alçada, a la ciutat d’Atenes, juntament amb altres temples i va ser construït
l’any 490 a.C. en commemoració a la victòria de la batalla de marató on els grecs van derrotar els perses i per aquest motiu es va decidir construir aquest
conjunt monumental. Però el 480 a.C. una intrusió persa va destruir tot el que forma part de l’Acròpolis i no és fins l’any 450 a.C. amb l’arribada de Pericles a
la ciutat que, com a persuasió de les arts, comença a promoure qualsevol tipus d’obra d’art, bàsicament arquitectura i escultura, en especial la reconstrucció
de l’Acròpolis.
El Partenó, dissenyat per dos arquitectes, Ictinus i Calicrates, és un temple dedicat a Atenea Polias, la reina de la ciutat, construït relativament ràpid entre el
447 i 428 a.C., sobre els fonaments de l’antic temple, juntament amb les escultures de Fidias i els escultors del seu taller l’any 432 a.C. situades a l’interior.
L’any 432 a.C. comença una guerra entre Atenes i Esparta i s’aturen les construccions que s’estaven realitzant.
Com altres edificis grecs, quan la civilització va morir, es va usar per diferents fins (església, mesquita, magatzem de pólvora...). Actualment només en queden
les restes del temple tot i que posteroirment es van realitzar múltiples intervencions i des del segle XVII que es troba en bon estat.

L’edifici és perípter (té columnes a tot el voltant) i octàstil (8 columens a les façanes principals. Aquest tipus de temples són els més importants de Grècia ja
que estan dedicats als Déus més rellevants) amb 17 columnes a les façanes laterals i està format per un peristil i un estilobat de 31 x 69 m i per tant, podem
dir que és un temple de grans dimensions, les proporcions del qual són 4:9 que s’anirà repetint en tot el temple en els elements en planta i alçada (planta,
2 2
diàmetre de la columna/intereix, amplada/alçada) i longitud alçada 9 :4 (69:13.7)
Les columnes són prou primers i estan més juntes que en altres temples mantenint la relació 2.25 intereix / 1 diàmetre.
A l’interior del temple s’hi situava la imatge de Déu, en aquest cas la imatge d’Atenea Polias, en forma d’escultura feta per Fidias utilitzant materials com l’or i
el marbre amb 12 metres d’alçada, ja que havia de ser una imatge espectacular, dins la nau central de l’edifici i en una cel·la de 18 metres d’amplada x 10
metres de llargada. Per situar l’escultura es va fer una doble franja de columnes a l’interior en forma de U.

El temple vol transmetre una imatge d’harmonia centrant-nos en la idea de la música molt desenvolupada a la civilització sabent què i com s’han de combinar
els diferents elements, és a dir, el que s’intenta buscar és la perfecció combinant diferents elements d’una certa manera, solucionant diferents problemes que
es plantegen com el conflicte en els angles (què passa a les cantonades), els refinaments òptics (cal que el temple no es vegi distorsionat degut a les seves
grans dimensions, per això, s’eviten les línies rectes, es configura amb curvatures subtils en els èntasis, els estilobats tenen una diferència de 5-10 cm des
dels extrems fins al punt mig però no s’aprecia i es tracta l’entaulament, el frontó, els murs cel·la i la porta d’accés), solucionant l’últim tríglif doblant les
distàncies entre eixos i cantonades i reduint progressivament l’amplada de les mètopes, és a dir, aquestes tenen diferents dimensions i estan situades a
diferents distàncies (pocs centímetres).
L’ordre jònic Introducció L’ordre jònic és un poble comercial establert a les costes egees del Mar jònic (1000 a.C.) en contacte i amb influències de les
regions que l’envolten (Egipte, Síria i Persia) adoptant-ne les columnes, ja que per exemple, els perses l’utilitzaven de forma molt
habitual en palaus totalment columnates, que més endavant influiran, amb un altre tractament, l’arquitectura islàmica creant un
contacte d’estil greco – oriental.
L’ordre jònic és menys rígid que el dòric, és a dir, tenen més llibertat de configurar els elements que el defineixen ja que no tenen
tantes normes i per tant, és un estil menys pur i determinat, més suau, ric i pictòric.
L’estilobat deixa de tenir 3 escalons i passa a tenir els que volem.
Les columnes no es col·loquen directament sobre l’estilobat sinó que neixen d’una basa com a element de suport, formada pel
plint a la part inferior (element en forma de paral·lelepípede i cilíndric), una espira amb dues o més escòcies (elements filetejats,
allargs i prims) i una gran motllura (toro estriat) a la part superior. El fust està acanalat de forma que les seves canals estan molt
marcades com fils i normalment apareix la relació 9 o 10 alçada / 1 diàmetre, per tant, seran molt més esvelts en relació als
temples dòrics. El capitell, element característic de l’ordre i molt complex, té volutes o rotlles que volen imitar un animal marí,
en concret, a les closques de nàutils. Lligat a aquest i com a part de la composició hi trobem l’equí i l’àbac i sobre aquest, un
entaulament estret i de dimensions molt més reduïdes on l’arquitrau està dividit en tres parts formades per llindes
superposades que sobrevolen de manera diferent (les de dalt estan més volades que les de baix) sense relleu i per tant, sense
decoració, i per sobre d’aquest, hi ha un seguit d’elements decoratius, les motllures primes (influenciades per les motllures
egípcies, toro i cavet i prenent motllures pròpies pures o decorades) i sense fris que repeteixen sempre els mateixos elements
(franges d’òbols) i acaben amb una corona molt prima i decorant la cima on apareixen esculpits elements naturals o animals
(lleons) i l’antemi que és un element prim que apareix sobre la cima.
La decoració doncs, apareix en aquesta cima i en els denticles o òbols però no hi ha elements escultòrics.
Els temples Actualment no trobem cap temple dòric existent, simplement tenim edificis on apareixen alguns elements de l’ordre jònic que ens ajuden a entendre aquest estil.
jònics Temple Artemisia a Les dimensions del temple eren impressionants, fins i tot majors que el Partenó, ja que feia 51 x 112 m ja
Efes (1/2 S.VI) que es tractava d’un temple dípter (al voltant de la cel·la hi ha dues filades de columnes que envolten tot
el temple) amb columnata frontal tríptera i columnes in antis.

Atenea Nike (420 Temple molt petit situat a l’entrada de l’Acròpolis

a.C.)
Erechtheion (437- El temple situat a l’Acròpolis és diferent a la resta ja que està construït a un lloc sagrat i dedicat a 4 Déus:
432 a.C.) Posidó, Hefaistos (Déu de les tenebres, el pas de la vida a la mort), Erechtheus i Butes, per aquest motiu
trobem 4 habitacions o cel·les ben diferenciades on a cada una es pregarà per un d’aquests Déus i a més,
l’edifici té diferents alçades segons el desnivell del terreny permetent crear un soterrani. Es tracta doncs,
d’un edifici amb gran complexitat.
El temple guardava els tresors aconseguits a les batalles contra els perses i es diu que s’hi guardava una
làmpada que mai s’apagava.
Com a elements significatius trobem tres pòrtics molt diferenciats entre ells pel tipus, l’escala i els
diferents nivells. El pòrtic hexàstil temple Atenea on apareix un arquitrau amb tres parts una mica volades
 i elements a la part superior que s’han perdut, el pòrtic Cariàtides amb columnes cariàtides que
representen dones ja que també són elements naturals i el pòrtic nord on hi ha molta diferència d’alçada
respecte la part sud i on les columnes són molt més esveltes que la resta de l’edifici. Es tracta d’un pòrtic
on apareixen quatre columnes i on es veu la unió entre la cel·la i el porxo.
Els Propileus Gran estructura com a porta d’entrada de l’Acròpolis on apareixen elements dòrics a l’exterior on les
façanes són hexàstiles (6 columnes a les façanes principals) i elements jònics a l’interior.
El complex es separa en tres blocs ben diferenciats ja que la via d’accés és complexa amb una part central
com una gran sala oberta amb una rampa de 4 m per on hi accedien els vehicles (carros o animals) i sales
laterals per on hi accedien els vianants, separades per sis columnes jòniques de 19 m d’alçada per
diferenciar els diferents espais. Per un dels costats s’accedia al temple Atenea Nike i l’altre costat hi havia
un flanquejat per pinacoteca on s’hi guardaven pintures.

L’ordre Introducció L’any 431 a.C. finalitza la Guerra del Peloponés que va significar un canvi substancial a la ciutat grega ja que Esparta va vèncer a
Corinti Atenes passant a ser la ciutat més important de Grècia, i a més, van aparèixer personatges com Alexandre el Gran, Filipo de
Macedònia... amb una política de conquesta de territori en comptes de consolidar l’estat grec, el van desfer en petits estats, i per
tant, a partir d’aquest moment on comença la davallada del món grec. Es comença a individualitzar la societat, prenent
importància de l’individu per davant de la comunitat i això es veu reflectit en aspectes com l’art o el teatre que passen a explicar-
se fets llegendaris de la societat a tractar aspectes més personals. L’individu doncs és el que marcarà les normes en la societat i
l’art i per tant, apareixen estils com el Corinti on hi ha poca rigidesa i es basa en riquesa ornamental.
L’ordre corinti no es tracta d’un tercer estil sinó que és una variant de l’ordre jònic ja que no canvien els elements pel que fa les
proporcions sinó que només canvien els capitells que seran molt més naturalistes i es tractaran de forma molt complexa amb
moltes variants (no hi ha cap capitell igual). El capitell corinti ideal està format per dos franges concèntriques a la part inferior,
un àbac (plat) amb un fil suau i modelat i un equí (calataos – campana invertida) amb una complexa vegetació amb dos anells
que són fulles d’acant (2 centrals i 2 diagonals) i a partir d’aquestes, tiges (caulicles) coronades per calzes a la part superior
normalment amb una poncella corbada i com a antemi de coronament apareix una flor.

El primer element que trobem és en el Temple d’Apol·lo a Bassai (420-410 a.C.) on apareixen columnes jòniques i una única
columna corintina.
Els temples No trobem massa temples corintis i la majoria estan destruïts. La majoria de capitells apareixen a Roma, on hi predominen, a l’època hel·lenística.
corintis Temple Zeus Olímpic Situat a Atenes i de dimensions 41 x 108 m. Les columnes tenen 17 m d’alçada però mantenen les proporcions de l’ordre jònic.
L’ordre està restringit a l’interior del temple i té origen en Tholos
Tholos de Delfos (IV a.C.) A l’exterior apareixen 20 columnes dòriques, un mur al voltant de la cel·la i 9 columnes corínties a
l’interior de la cel·la

Tholos d’Epidaure (360 a.C.)

 Monuments a Lysicrates Lysicrates era un escultor que va aixecar aquest monument de base quadrada de 3 x 3 m a partir
(335 a.C.) del qual apareix un cos cilíndric de 2 metres de diàmetre rematat amb marbre blanc al qual hi
ha adossades 6 columnes corínties i la part superior està rematada per una mena de con de
marbre i amb el trofeu que va guanyar a les Olimpíades que va oferir a la ciutat d'Atenes.

L’arquitectura L’Àgora (finals segle V a.C.) d’Atenes situada a una esplanada al nord de l’Acròpolis on passa una via o dromos molt important anomenada Via Panatenaica s’hi construeixen un seguit d’edificis a
civil l’oest com temples (Tholos, temple Hefest) o d’altres per governar la ciutat – estat (boleuterions i estoa de Zeus).
L’estoa és un dels elements més significatius de les ciutats gregues i es tracta d’un edifici polivalent en el qual es celebren diferents actes per a diferents fins (polítics, econòmics, financers,
filosòfics...) normalment en forma de L o U amb 2 pisos d’alçada i una façana amb columnes de diferents estils (dòriques a la part inferior i jòniques a la part superior).
El govern d’aquestes ciutat - estats estaven formades per tres consells per prendre decisions (demòcràcia):
.L’Ecclesia, consell de tots els ciutadans d’Atenes, que es reunia al Pnyx.
.El Boulé, consell de 500 ciutadans elegits per la resta, que es reunien al Boleuterion que era un dels edificis més significatius i dels quals se n’han conservat moltes restes amb espai de planta
quadrangular o semicircular formada per un conjunt de grades on s’hi assentaven els ciutadans i al centre hi havia un altar on es feien ofrenes als Déus abans de discutir temes importants.
.El Pritania, consell de 50 ciutadans elegits per la resta, que es reunien al Tholos que reen els temples de forma circular.

Del Pnys aquest en naixerà el teatre grec que era un espectacle i celebració poètica i musical de les creences cíviques i religioses. Inicialment les persones s’assentaven als pendents d’un turó i a
finals del segle V a.C. apareixen espais molt ben delimitats: la skene on s’escenificava la representació, el proskenion on apareixen els elements necessaris per moure el decorat, l’orchestra que és
l’espai central inicialment circular i posteriorment semicircular on hi ha l’orquestra i l’auditorium on hi ha les graderies col·locades en el pendent del turó en forma canònica. Aquets teatres estaven
molt ben estudiats des del punt de vista acústic. Els més importants són el teatre d’Epidaure (segle IV a.C.) i el teatre Priene (segle III a.C.) on el proskenion i l’skene queden desplaçats endavant,
l’orchestra ocupa mig cercle i el mur de l’skene queda obert.

Àgora Estoa Pnyx / teatre Boleutrerion

Arquitectura romana (S. II a.C. – S. IV)
Introducció La fundació de l’Imperi coincideix en la data de la fundació de la ciutat Roma el 21/4/753 a.C., data molt concreta ja que els romans ho tenien tot tipificat, controlat i numerat.
A partir del S. II a.C. Roma comença a consolidar-se com a Imperi, expandint-se des de la ciutat de Roma cap a l’actual Itàlia incloent les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya, el Nord d’Àfrica i la península
Ibèrica, essent el mar Mediterrani com un llac de Roma en la seva màxima esplendor.

És durant el S.II a.C. quan comença l’arquitectura romana lligada a les necessitats de la societat que era molt complexa i necessitava edificis característics i propis on queda reflectida aquesta
complexitat en les formes. Inicialment Roma no crea res sinó que pren elements de tradicions properes com l’hel·lenística i l’etrusca (civilització que ocuparà el que actualment és la Toscana) per
construir els seus edificis i que queden reflectits en els estils dels seus edificis. Des del començament els romans tenen clar que els grecs són superiors i els dominadors de les arts, així doncs, ells no
es consideren artistes sinó que prenen els ideals grecs per començar a treballar en les seves obres d’art, fins i tot important estàtues del món grec al romà fent-ne còpies. A més també prenen altres
creacions com la filosofia, la literatura, la ciència i els estils pictòrics i per tant, fan seus els estils grecs. A diferència d’aquests, els romans no eren religiosos sinó paternalistes i supersticiosos, els
temples doncs, no tenen la mateixa importància.

Els romans intenten dotar els edificis d’una nova percepció pel que fa la llum que és fonamental en els edificis, el color reflectit en les pintades amb colors cridaners com blaus i vermells en els edificis
com feien els grecs i l’ornamentació amb aplacats, pintura, revocats.. fonamental per amagar l’estructura de formigó dels edificis.
L’arquitectura romana, malgrat tingui aquestes influències té aspectes originals a destacar com la nova estètica ja que s’abandona l’escala humana i es passa a fer edificis monumentals per reflectir la
societat romana que vol aparentar i ser superiors a les altres civilitzacions, la utilització de nous materials essent els inventors del formigó com a nou material de construcció que els grecs ho havien
intentat però sense èxit, aportant noves tècniques constructives desenvolupant d’una forma molt acurada i perfeccionant l’arc i la volta ja intentada a Mesopotàmia i Grècia i realitzant nous
programes constructius adaptats a les necessitats de la societat, amb edificis d’oci i espectacle.
Alhora calia satisfer les necessitats dels governants amb edificis per governar però alhora per posar de manifest la superioritat del romà davant altres civilitzacions o imperis, calia crear ambient per
la cultura i l’entreteniment amb edificis emblemàtics com teatres o banys ja que es tractava d’una societat molt interessada i preocupada en aquests aspectes i els edificis havien de servir per la
indústria, comerç i navegació prenent edificis d’importants dimensions per tal de mantenir les infraestructures (carreteres o vies, aqüeductes, ponts..) d’aquest imperi per tal de cohesionar-lo i per
facilitar les comunicacions.
L’arquitectura Introducció Les infraestructures són essencials en l’Imperi Romà per cohesionar-lo i facilitar-ne les comunicacions i per tant, necessita utilitzar elements arquitectònics que foren una revolució
civil estructural, ja que no s’havien desenvolupat massa fins el moment, com l’arc i la volta realitzats amb l’ajuda d’una cintra que és un encofrat que permet construir l’arc fins que està
totalment sec i pot entrar en càrrega, i que tindran la majoria d’edificis romans. Aquests estan fets de formigó utilitzat molt en l’Imperi Romà i que no va ser tornat a utilitzar fins a
finals del S. XIX ja que desapareix el material que li donava millors qualitats, que són les amb putzolanes o cendres volcàniques que s’hi afegeixen per donar-li hidraulicitat, és a dir, es
pot endurir sota l’aigua, i més duresa. Tot i que el formigó és el material nou, també apareixen una àmplia gamma de materials com la tova o tufo (roca volcànica molt lleugera
utilitzada en el Panteó o Colisseu), el peperino (marbre propi de la zona de Roma), les roques calcàries, els travertins, els marbres orientals (que tenen una varietat de colors ja que
contenen molta aigua) i els de Carrara (marbre blanc característic) i els maons ceràmics cuits en indústries de maons amb segell de qualitat.

En l’arquitectura romana l’espai pren la mateixa importància que l’estructura que tanca aquest espai, donant-li forma o modelant-lo de forma que l’estructura pren vida i
s’expandeix o redueix segons les necessitats. D’aquí la construcció de diferents tipus d’arcs i voltes, deixant enrere els pilars i les llindes.
Aquesta arquitectura crea un cert il·lusionisme ja que incorpora estils grecs amb trets hel·lenístics i fins i tot noves formes com l’ornamentació amb columnes adossades al mur amb
basses i elements decoratius en els capitells però no tenen cap funció estructural, com a la Basílica de Magensi.
Com que els romans són amants de les aparences, emmascaren l’estructura resistent amb monumentalisme i color amagant el formigó amb un recobriment interior i exterior ja que
té una superfície rugosa.
Alhora apareix l’idea de fachadismo que dóna molta importància en les façanes dels edificis fent-los monumentals i amb colors per denotar l’arquitectura del poder com a
microcosmos del món romà.
Elements que Com a tecnologia els elements principals són l’arc i la volta i el material el formigó. Aquests sistemes i material no són nous, sinó que a Egipte i Mesopotàmica ja
revolucionen s’havien utilitzat els arcs, els grecs havien utilitzat els arcs i el formigó i els etruscs les voltes però els romans combinen aquests elements, explotant-los i extraient-
l’arquitectura ne el màxim potencial i per tant, moltes de les obres són d’enginyeria i no d’arquitectura pel que fa les seves dimensions.
romana Arc L’arc és un sistema orgànic format per dovelles de pedra, que són peces de forma trapezoïdal o
en falca que treballen a compressió (empentes laterals) adherides amb morter amb suports
verticals o brancals cap on es distribueixen les càrregues. L’arc presenta avantatges respecte la
llinda ja que no és un sistema rígid sinó que té moviment i es pot readaptar a un nou estat de
càrregues podent suportar petits terratrèmols o moviments tèrmics. A més, l’arc de descàrrega
pot suportar llums entre suports d’entre 15 i 20 m mentre que la llinda de pedra només en podia
suportar com a molt de 4.50 m ja que aquesta només treballa a flexió i l’únic material per
permetre grans llums és la fusta. Els romans van transformar les llindes en arcs plans tallant les
llindes en dovelles (arc recte). Per la seva construcció es fa el replanteig de l’arc al terra per mirar
si totes les peces encaixen i es construeix amb l’ajuda de cintres de fusta com a encofrat prenent
 la geometria de l’arc.

Volta Les voltes és un conjunt d’arcs seguint un eix i suportats per un mur que cobreix tot un espai. La
seva construcció es feia alhora amb el seu revestiment de ceràmica o marbre.
Els romans utilitzaven tres tipus de voltes: la volta de canó (és simple i està generada per un arc
de mig punt desplaçat a través d’un eix longitudinal però amb la necessitat de murs com a element
de suport per absorbir els esforços que genera la volta limitant així l’espai), la volta aresta (oberta
en quatre costat i recolzada als quatre extrems creant un espai cobert molt més interessant) i la
cúpula o hemisferi (semi esfera sobre una planta circular).
El material utilitzat era el formigó romà, que endurit ve a ser una pedra artificial, de fabricació
simple amb la barreja d’un morter i un aglomerat o àrid (pedra, grava, runa, pedra de rebuig)
afegint putzolanes que li donava consistència i hidraulicitat. Permet qualsevol forma ja que es
realitza amb motlles o encofrats. El formigó anava revestit i podia ser opus incertum (rajol
ceràmic de forma triangular per assegurar l’adherència al nucli de formigó, molt semblant a l’obra
vista actual), opus reticulatum (rajol ceràmic de forma piramidal que es claven a la massa de
formigó creant una mena de retícula a 45º), opus testacum o opus mistum.
El desenvolupament de la construcció de formigó, pedra i marbre apareix amb la dinastia Flavia
amb el canvi de República a Imperi. És en aquest moment en que es descobreix la pedrera de
Carrara.
L’arquitectura Aqüeductes Les primeres infraestructures o obres d’enginyeria es mostren en l’arquitectura hidràulica, que tenen com a element principal l’aigua, element molt important pel
hidràulica poble romà ja que Roma arriba a tenir fins a un milió d’habitants i per tant, una consumició d’aigua potable de 1.324 milions de literals al dia i per aquest motiu es
van construir un total d’11 aqüeductes a la ciutat, encara que els més ben conservats es troben fora d’Itàlia.
L’aigua però, es trobava sovint lluny de la ciutat, fins a 270 km de distància, i per tant, calia transportar-la des de fonts situades en turons llunyanes. Aquest transport
es podia fer amb canals de plom o bronze que resultaven cares de fabricar o a través d’aqüeductes o túnels de muntanya que eren canalitzacions de pedra o pedra i
formigó per tal de salvar els desnivells a valls utilitzant com a element fonamental l’arc per fer circular l’aigua de forma lenta i proporcionant un pendent d’un 2-3 %.
Per la bona construcció calia un gran precisió i es col·locava la pedra en sec sense utilitzar morter i només amb elements d’ancoratge metàl·lics.
Pont du El pont situat prop de Nins, França, és un dels aqüeductes més ben conservats i més bonics on
Gard apareixen tres filades d’arcs, les dues inferiors amb llums importants i la superior amb llums
(I d.C.) menors sobre els quals apareix la canal amagada a l’estructura de pedra.
Té unes dimensions de 48 m d’alçada i 279 de llargada i la part inferior dels pilars són triangulars
per conduir l’aigua entre pilar i pilar i per tant, suportar millor la pressió i les empentes de l’aigua
ja que actua com a trenca aigües, molt habitual en els ponts.

Segòvia Situat a Segòvia amb una alçada total de 27 m.

Ponts Els ponts són similars als aqüeductes però tenen menys alçada i més amplada perquè puguin circular carros
amb mercaderies, vianants... I per tant, els arcs es transformen en volta on es combinen amb elements
ceràmics. Els pilars tenen obertures i secció triangular perquè puguin resistir millor la pressió de l’aigua i
aquesta pugui circular tranquil·lament.
Un dels ponts més ben conservats és el pont d’Alcàntara on l’aigua podia arribar fins i tot a la part superior
del pont.

Claveguera Es tracta d’una claveguera del S.II a.C. construïda amb volta de canó de grans dimensions i que encara s’utilitza avui en dia per evacuar ‘aigua de la ciutat de Roma
Màxima
Banys i Els banys (edificis públics) i els termes (edificis privats) formaven part de l’arquitectura d’oci i tenien les
termes mateixes parts que s’hi arribava pel mateix recorregut:
L’Apodyterium (4) és el vestidor on els romans es canviaven abans d’entrar els banys. D’aquí passaven a la
sala Tepidarium que era una sala tèbia amb temperatura agradable perquè el cos comencés a acostumar-se a
la calor i seguidament es passava al Caldarium (3) que era un lloc o zona calenta de l’edifici i al Laconium que
era una sala de vapors d’aigua que només tenien els banys termes més ben equipats. Finalment s’arribava al
Frigidarium o sala freda on hi havia una piscina per poder banyar-se i nadar. Alguns, a més, introduïen la
Palestra que era un espai dedicat a l’exercici físic o a la gimnàstica situat a l’entrada.
A partir d’aquí hi havia l’opció de que t’untessin el cos d’olis i amb un estrígil o raspall t’eliminaven l’oli que el
cos no havia absorbit.
La construcció comportava un seguit de problemes per les instal·lacions ja que era necessari l’escalfament de
l’aigua hipocaust i sales amb la calor d’un forn amb llenya encesa que quan crema la flama escalfa terra com
un terra flotant circulant l’escalfor per sota i parets a través de tubs adossats creant així la temperatura
adequada a cada sala. Per això, estava situat prop de les sales calentes i lluny de la sala freda. L’aigua
s’escalfava amb calderes que distribuïa a les diferents piscines calentes.
Banys A Roma hi havia 952 banys privats pels ciutadans i emperadors l’any 345 a.C. que era un punt comunitari de trobada i d’higiene.
El bany més conegut és el de Pompeia (I a.C.) on es conserva el bany comunitari cobert amb una volta de canó, característic d’aquesta ciutat.
Termes L’impulsor i primer creador del banys imperials o thermae fou l’emperador Neró. Els termes eren edificis públics destinats a tot el poble normalment
gratuïtes o molt econòmiques perquè tothom hi pugui accedir. Inicialment estava pensat perquè els diferents sexes no el poguessin compartir, és a dir,
s’establien uns horaris pel bany dels homes i les dones per separat però més tard, hi havia accés lliure per tothom.
Tots els termes segueixen l’esquema del terme Tito i l’escala del terme Trajà. Els més ben conservats són..
Carcalla Les Termes de Carcalla (216 a.C.) és complex molt gran amb un
2
recinte que ocupa una superfície de 20.000 m . Disposa d’un
dipòsit d’aigua al sud per garantir l’entrada d’aigua a les piscines,
uns hexaedres a l’est i oest destinats a les zones d’espectacle
(música i poesia recitada), uns banys (1) al nord de dimensions 214
x 110 m amb la piscina freda, un Tepidarium i Caldarium al sud i
l’Apodyterium al centre.
L’eix nord-sud hi ha una simetria idèntica i l’eix est-oest és menys
rigorós i passa pel Tapidarium.
D’aquest edifici podem destacar els espais coberts per voltes,
sobretot a la zona d’Apodyterium de dimensions 55x23 m i una
cúpula al Caldarium de 35 m de diàmetre.
 Dioclecià Les Termes de Dioclecià (298-306 d.C.) fou de l’emperador
Dioclecià. És semblant a les de Carcalla però més gran on l’edifici
principal té unes dimensions de 210 x 145 m i una capacitat per a
3.200 persones. Els eixos també són similars, apareixen les
mateixes sales però amb dos palestres per potenciar la pràctica
dels exercicis gimnàstics i hi ha una expansió del natatio i de la
rotonda. Està decorat amb estil hel·lenístic.

L’arquitectura Es diferencien principalment tres tipus d’edificis amb funcions totalment diferents però amb elements molt similars
de l’oci Teatre Els teatres romans tenen orígens als teatres tradicionals grecs però es reorganitzen alguns elements:
.La cavea o grades en el teatre grec es situaven a la vessant d’un turó o muntanya essent així un edifici rural i en
canvi, en el teatre romà es situen sobre una estructura creant un edifici urbà (paisatgisme) però amb menys
capacitat. Aquesta estructura estava feta de fusta pels teatres de caire provisional i de maçoneria pels teatres
permanents o fixes, utilitzant les noves tecnologies dels romans (arcs i voltes) i el materials com el formigó
armat i la pedra.
.L’orchestra o orquestra canvia de forma convertint-se d’un espai circular a un semicercle de dimensions
considerablement més reduïdes i canvia de funció ja que en el teatre grec s’hi col·locaven els músics per
ambientar la representació teatral i en el teatre romà es reserva l’espai pels personatges importants de la ciutat
perquè puguin veure la representació de més a prop.
.La schene o escena passa a ser d’un simple taló on l’arquitectura tenia molt poca importància a ser una
estructura fabricada normalment amb marbre de dos pisos d’alçada i emmarcada per columnes seguint els
ordres grecs clàssics ja que el teatre romà augmenta amb importància les seves dimensions (dramàtica). Com
que l’escena està elevada es construeix un mur de tancament al voltant del recinte.
.L’auditorium .
A més, les façanes dels teatres són grans amb tres portes i ordres clàssics.
Teatre de El Teatre Marcelo és el teatre romà més important i gran de la ciutat de Roma, construït aprox.
Marcelo l’any 11 a.C., amb una capacitat per a 10.000 espectadors.
S’incorporen ordres clàssics a la façana del teatre amb columnes adossades a pilastres com
elements resistents que conformen l’estructura del teatre disposades de forma concreta i clara
seguint les directrius de l’arquitecte romà Vitruvi (seqüències vitruvianes) en que a la part
inferior s’hi situa l’ordre dòric, a continuació l’ordre jònic i a la part superior l’ordre corinti. En
aquest cas però, només podem es conserva l’ordre dòric i el jònic i la part superior està
reconstruïda amb un afegit ceràmic.
L’estructura de formigó, que es repetirà en altres teatres, amfiteatres i circs, es basa en pilars i
arcs amb superposició de llindes que es disposen en tres filades massisses suportades per pilars
de formigó i voltes de canó inclinades com arriostrament de les voltes per crear una terenyina
d’arcs i voltes i radials, resseguint la zona de graderia per tal d’afavorir les entrades i sorites
incorporant el sistema de vomitoris.
Amfiteatre o Els amfiteatres o arenes, ja que a la part interior del recinte era de sorra i era el lloc hi lluitaven els gladiadors i on s’hi celebraven altres concursos com batalles
arenes navals, era un edifici semblant pel que fa al sistema estructural dels teatre però amb forma d’oval.
Amfiteatre L’amfiteatre de Pompeia (80 a.C.) està format per una superfície ovalada de dimensions 106 x
de Pompeia 152 m amb capacitat per a 20.000 espectadors és l’amfiteatre que es conserva més antic.
La graderia està construïda aprofitant el vessant d’un turó sobre el terraplè de la muntanya
sense necessitat d’estructures de formigó amb arcs i voltes.
Exteriorment observem un mur de formigó revestit incertum (pedra de mida i formes irregulars)
reforçat amb arcs.
Amfiteatres Són amfiteatres que no apareixen fins el segle I a.C. i se’n conserven una gran quantitat com l’Arles de Verona
canònics
Amfiteatre L’amfiteatre Flavi va ser construït l’any 80 d.C. durant la dinastia Flàvia amb els emperadors
Flavi Vespasià, Titus i Domicià però la gent el coneix amb el nom de Coliseu ja que a davant hi havia
(Coliseu 80 una gran estàtua de bronze de l’emperador Neró i un llac artificial sota l’edifici, que formaven
d.C.) part del domus Auria de Neró, permetent així la rapidesa d’execució de l’edifici (10 anys) ja que
es va aprofitar el llac per construir-hi els fonaments sobre els quals s’assenta l’amfiteatre.
És un edifici perfecte similar al teatre Marcelo però que no presenta cap novetat des del punt de
vista estructural, sinó que s’apliquen les tècniques constructives correctament.
Les seves dimensions en planta són de 188x155 m i les de l’arena de 85x53m on a sota hi havia
un sistema de túnels i cambres soterrades que podien emplenar-se d’aigua a través d’un
aqüeducte molt important per celebrar les batalles navals i un cop acabat l’espectacle,
s’evacuava l’aigua amb un sistema de canonades fins a la claveguera màxima.
Les grades tenien dimensions importants amb 55 m per l’anell i 48 m d’alçada amb capacitat per
a 50.000 espectadors.
En aquest cas els fonaments són de formigó situats a 8 m de fondària prenen forma d’anell. La
forma que pren l’amfiteatre és un el·lipse es divideix radialment i transversalment en 8 seccions
i 5 anells concèntrics.
L’estructura es basa en un esquelet de pilars de travertí (pedra calcària d’origen lacustre,
formada prop dels llacs) i murs de tufo (tova volcànica amb grans quantitat de sílice que li dóna
resistència i es pot barrejar amb el formigó) en els 2 primers pisos i murs de formigó en el tercer
pis. Sobre aquests suports hi ha voltes de formigó radials i concèntriques creant
compartimentacions i vomitoris amb el sistema de voltes per la sortida i entrada ràpida a l’edifici.
Com que es tracta d’un edifici de grans dimensions, els fonaments són molt importants i per
reduir les càrregues que han de suportar, les grades superiors són de fusta mentre que la resta
són de marbre.
La façana té 48 m d’altura i el seu perímetre mesura 610 m. Hi observem la seqüència vitruviana
conservant, en aquest cas, els tres ordres (dòric, jònic i corinti) amb un remat a la quarta planta
amb pilastres corínties i mènsules, que suportaven uns pals o posts de fusta per donar
possibilitat de cobrir l’amfiteatre amb una lona.
Circ o estadi En els circs o estadis es feien curses de quadrigues, que eren carros tirats per dos cavalls i que requerien un recinte de grans dimensions i amb una spina al centre
que dividia la pista en dues parts per poder donar-hi voltes per realitzar la cursa. L’espina és un muret molt baix amb obeliscs i estàtues com a monuments
commemoratius que defineixen l’espai al centre i columnes còniques als extrems (metae).
Les carceres on es situava la sortida de la cursa estava situat a un extrem de l’edifici, de forma rectangular però arrodonit pels vèrtex, més ample que la resta
perquè la cursa pogués sortir de forma adequada i poc perillosa.
Com que aquest tipus d’edifici tenia grans dimensions, s’intentava aprofitar el pendent del terreny situat a la vessant d’una o dues muntanyes on s’hi col·locaven les
graderies de fusta i posteriorment de maçoneria seguint el sistema dels amfiteatres.
 Circ Màximo El circ Màximo és el més important que es va construir a Roma, situat entre els dos turons
(Palatí i Aventí) que configuren la ciutat de Rom.
Es tracta d’un recinte amb grans dimensions (610x198 m) amb capacitat per 250.000
espectadors.
Les grades són semblants a la cavea.

Circ Magenci Aquest circ que s’ha conservat té l’espina desplaçada per tal de que les quadrigues puguin sortir a la cursa d’una forma adequada i poc perillosa.
Altres En els fòrums romans, rèpliques de l’àgora grega, s’hi situen els edificis de caire civil destinats al govern de la ciutat però es tracta d’un recinte molt ben delimitat,
estructures tancat i ordenat dominat per edificis monumentals i religiosos (temples, normalment secundaris dedicats a Déus no principals), que posteriorment tindran una altra
funció. Els fòrums, sistematitzats per Juli Cesar, solien tenir un programa comú però cada un d’ells era diferent.
Fòrum de El Fòrum de Trajà de l’any 113 d.C. és molt important ja que té grans dimensions (500 m de
Trajà llargada) i està emmarcat per dos temples als extrems amb cotes ben diferenciades i al centre hi
ha un mercat (Apolodor de Damasc) tapat pel mur semicircular del fòrum on hi ha les botigues i
150 tabernes i que alhora serveix per unir la part alta i baixa del fòrum. Els carrers oberts pels
extrems apareixen coberts amb voltes de canó i galeries amb voltes d’aresta.
La façana és hemicicicle (opus testaceum).

Edificis en En els fòrums trobem gran varietat d’edificis com botigues, el comitium (lloc on es reunia el consell de la ciutat), la cúria (lloc on es reunia el senat de
els fòrums la ciutat), mercats, banys, temples...
Arc de Els arcs de triomf es situen a les vies d’accés al fòrum com a elements
triomf commemoratius i pateixen una evolució al llarg del temps. Tenen influència del món
etrusc on era habitual fer portes monumentals a les ciutats per demostrar la seva
importància.
Es tracta d’un bloc rectangular amb poca profunditat creant dues façanes bessones,
perforat pel centre per un o tres arcs amb columnes adossades i un entaulament
trencat. L’àtic està dedicat i s’hi fan inscripcions amb lloances de l’emperador per la
gesta que ha fet i normalment, en els laterals es col·loquen escultures
commemoratives de l’arc o relacionades amb la vida de l’entorn.
El més important és el del Fòrum de Titus de l’any 90 d.C. situat a la Via Sacra.
Basílica La basílica és un tipus d’edifici molt important ja que servirà de model per les paleocristianes (esglésies romanes i gòtiques). Es tracta d’un
edifici de planta simple de forma rectangular cobert amb un sostre pla amb columnes que divideixen l’espai en tres naus, normalment la
central molt espaiosa i les laterals estretes, i un absis.
Com a la sota grega les basíliques tenien diferents funcions: negocis pels comerciants i mercaders a les naus i tribunal de justícia a l’absis
per tal de solucionar problemes referents a conflictes entre ciutadans.
Tenen funció semblant a la sota grega per a negocis i tribunal de justícia.
Basílica de La basílica de Pompeia de l’any 120 a.C. té unes dimensions poc
Pompeia importants (24x60 m) amb grans columnes corínties que dividien
l’espai en tres naus.
El mur exterior apareixen dues parts ben diferenciades: a l’inferior
apareixen columnes adossades d’ordre jònic i a la part superior,
pilastres emmarcant finestres per la il·luminació de l’interior.
Apareix una façana interior tripartida que divideix les naus de l’absis.
Els murs són de formigó, els pilars de tufo, les columnes de maons
ceràmics i el sostre pla de fusta.
Tota la basílica està decorada amb estucats.
 Basílica La basília d’Ulpia de l’any 98-117 d.C. està situada al Fòrum de Trajà
Ulpia amb una superfície de 55x117 m i un espai central de 24x80 m.
Aquesta canvia la seva estructura, mantenint les tres naus i la façana
interior que separa les naus de l’absis però sense repeteix l’ordre
tripartit. A més, apareix una galeria i finestrals en el primer pis sobre
les naus
El sostre era de fusta revestit amb bronze i marbres jaspiats amb
moltes vetes donant-li color.

Basílica de La basílica de Magenci pateix un canvi estructural i formal important

Magenci prenent la forma del frigidarium central de les termes imperials
romanes. Es deixa enrere el sostre pla i apareixen, sis zones laterals
cobertes amb voltes de canó que envolten una zona central més alta
coberta amb volta d’aresta, on apareixen vuit columnes gegants de
marbre que simulen suportar la volta d’aresta però realment només
tenen funció ornamental per donar magnificència a l’edifici.
Aquesta basílica passa de l’escala humana a l’escala monumental,
creant un espai gegantí.
Els materials emprats són el formigó i els revestiments es fan amb
marbres i enteixinats, amb la idea de donar teixit a les voltes.
Degut a les seves dimensions, es va acabar de construir amb
l’emperador Constatí que el destinar com a Sala d’Audiències de
l’Imperi.
L’arquitectura Introducció En el món romà apareixen molts tipus d’edificis religiosos.
religiosa A diferència dels grecs, els romans defensaven les coses per superstició, és a dir, abans de fer quelcom, calia veure si la fortuna
era favorable o no, a través dels Auguris i oracles per prendre decisions per realitzar actes.
Al tractar-se d’un Imperi molt ampli i extens, apareixen cultes a diferents Déus però tots tenen en comú el Déu de la Llar on a
cada casa es fa culte als seus avantpassats, a la Deessa Vesta relacionada amb el paper de la dona al món que és la que preserva
l’espècie, l’adoració als Déus Olímpics relacionats a les Olimpíades que es celebren cada 4 anys des de la batalla de Marató i a
l’estatal, que correspondria a l’emperador de tot l’Imperi.
Els temples romans seguiran el prototipus dels grecs però amb canvis importants. Els altars perden importància i deixen de
situar-se a la cel·la i passen a ocupar un espai exterior a l’entrada del temple, que es transformarà en un edifici multifuncional
amb actes religiosos i civils: reunions, trobades, transaccions comercials.. Seguiran la tipologia de temple etrusc amb planta axial
dividint la cel·la en tres naus, amb una façana baixa donant la sensació que està xafat i remarcada per un gran frontó i un pòrtic
molt profund amb gairebé la mateixa profunditat que la cel·la. Les columnes es troben espaiades, amb una superestructura de
terracota i alts pòdiums sense estilobat.
Temples Ens hem d’imaginar els temples romans amb colors amb varietat de plantes.
Temple Júpiter Capitolí El temple Capitulí construït el segle VI a.C. estava dedicat a Júpiter.
Temple Fortuna Virilis El temple Fortuna Virilis del segle II a.C. té una influència grega (república) i està fet de travertí, tufo i estucats.
Temples octàstils A partir de l’emperador August es realitzen temples octàstils amb els perípters que es troben en runes, que es troben sobrealçats i fets de marbre de
Carrara amb una ampliació de la cel·la.
Maison Carrée (Nîmes) 20 a.C.
Temple Mart Ultor
Temple de la Concòrdia 10 d.C.
Templde de Castor i Polux 6 d.C.
Imperi canvis substancials
Temple de Venus i Roma El temple de Venus i Roma fou construït per l’emperador Adrià l’any 135 d.C.
Es tracta d’un temple curiós ja que no té ni una cel·la com els temples grecs ni tres cel·les com els
2
temples etruscs sinó que té dues cel·les bessones de 21 m contraposades i unides a través d’un
absis enteixinat al final de la cel·la. Es mantenen però les columnes a la part exterior però sense un
nombre estàndard.
Apareixen nous materials com el granit transportat des de fora Itàlia per les columnes situades
sobre l’estilobat baix i una nova tecnologia amb enteixinats a l’absis i les voltes de canó.

Temple de Baal a Palmira El temple de Baal situat a la ciutat de Palmira (Síria) i construït l’any 32 d.C. no té una entrada
(32 d.C.) frontal sinó que és lateral descentrada i emmarcada amb una porta d’accés no habitual ja que
normalment des de l’exterior només es veien les columnes.
A més, apareixen dues terrasses sobre l’entaulament amb parapets o merles triangulars donant la
sensació d’un edifici fortificat i defensiu i no pas d’un temple.
La cel·la també pateix un canvi important ja que apareixen dues petites capelles a part de la cel·la
principal

Tres magnífics temples de l’arquitectura romana

Santuari de Júpiter El santuari de Júpiter Helipolitanus és un temple inacabat construït el segle I d.C. en sec amb
Heliopolitanus a Baalbek carreus de 18 x 3 x 3’5 m, amb un pati davanter construït el segle II d.C. i una via d’accés construït
el segle III d.C.
Tot el santuari és monumental en el seu conjunt ja que el temple es troba molt elevat sobre un podi
de grans dimensions de 13 m d’alçada amb columnes de 20 m d’alçada que es troben al mateix pla
que el podi amb la façana és decàstila (10) amb columnes corínties.
La porta d’entrada o propileus conté una façana amb 19 intercolumnis amb tipologia de temple
clàssic (luxoses talles de capitells, motllures, fris i mènsula) però amb l’entrada emmarcada amb
un arc de mig punt que trenca el frontó de 50 m d’alçada que corona la part central de l’entrada i
dues torres bessones als extrems que marquen l’accés al temple i que li donen caràcter decoratiu.
L’accés es produeix per un passadís de planta hexagonal.
Santuari de la Fortuna El santuari de la Fortuna Primigènia situat a Palestina i construït l’any 80 a.C. és el més espectacular
Primigènia a Palestina per les seva concepció ja que és diferent a la resta i per les seves dimensions i es coneix gràcies a un
bombardeig que hi va haver a la ciutat durant la 2a Guerra Mundial.
Està situat sobre la pendent d’un turó i té una gran complexitat amb elements com rampes i
escales. El santuari està format per una gruta, una basílica i un temple, situat a un complex superior
culminat per una rotonda darrera el pòrtic on es realitzaven les cerimònies en un semicercle en
forma de teatre ja que tenia grades, que s’hi accedia per una seqüència de 7 terrasses amb rampes
bessones laterals a la part inferior i escales centrals i axials que travessaven tot el conjunt i que
pugen 6 terrasses fins arribar a l’esplanada o plaça porticada amb columnes corínties on la gent
s’esperava per accedir al temple i on a tot el darrere hi ha un passadís amb voltes, estructura que
recorda els figurats de l’època Mesopotàmica.
Les 2 terrasses inferiors separen els edificis o assentaments inferiors que hi havia al seu voltant,
creant una zona de pas però alhora creant una mena de barrera i la 3a es troba sobre un mur alt on
hi ha escales als extrems. Al 4rt nivell trobem un pòrtic jònic i dos hemicicles. A la 5a terrassa el
pòrtic es troba amb doble ordre adossat. Cada una de les terrasses té una façana i se’n conserven
restes dels diferents pòrtics i de les rampes laterals.
En el santuari hi havia tres objectes de culte: la imatge o escultura d’una deessa, una branca
d’olivera que brollava mel i un joc de sorts.
Panteó de Roma El Panteó d’Adrià construït entre els anys 118 i 128 d.C. està construït sobre l’antic Panteó de Roma
de Gripa i per aquest motiu a la porta d’accés apareix el nom de Gripa a l’entaulament com a
referència.
L’estructura s’ajusta molt a la del tholos grec i ens espacialment ens recorda a la Domus Àuria de
Neró per la concepció de l’espai i de la llum.

L’edifici té grans dimensions i una concepció molt simple dividit en tres parts:
.Un pòrtic d’entrada de molta profunditat octàstil amb columnes corínties i d’alçada 26 metres
.Una estructura intermèdia que és un gran arc com a porta d’accés gegantina de 6 x 12 m
.Una gran cel·la com a lloc sagrat del temple amb una cúpula hemisfèrica amb superfícies no llises
(tres o cinc nivells amb dos cilindres i tres a la cúpula) on s’inscriu una esfera de 43 m de diàmetre,
és a dir, des del paviment fins a la part superior, hi ha una alçada de 43 m, on la llum és molt
important, i la trobem en pocs edificis construïts amb cúpula. El mur tabmor està format per 8
pilars que emmarquen fornícules.

Cal destacar-ne diferents aspectes com:

.La forma ja que es relaciona l’estructura d’un temple clàssic grec o romà amb un espai assimilat a la
tholos, edifici primigeni amb cúpula del món grec
.Les proporcions ja que té dimensions molt grans i s’ha incertat una esfera perfecta de 43 m de
diàmetre
.La il·luminació ja que l’edifici està il·luminat per una claraboia circular o òcul de 8’9 m de diàmetre
situada a la part superior de la cúpula i que depèn de l’hora la il·luminació canvia, assimilat a un
rellotge còsmic.
.L’articulació mitjançant un seguit d’eixos que van de fornícula a fornícua conformant eixos simètric
i on l’eix principal travessa l’edifici des de la porta principal fins a la fornícula més important. De
forma indirecte, les fornícules introdueixen la figura d’un octògon seguint els punts dels diferents
eixos
.La decoració ja que la part baixa de l’edifici des de la línia que coincideix amb el centre de la
circumferència cap avall està constituït amb l’ordre corinti on les zones de les fornícules o nínxols no
han estat modificades i en canvi la part superior o el tambor, s’hi ha realitzat diferents intervencions
durant l’època del renaixement afegint una composició rítmica i policromia al mateix ritme.

La cúpula està enteixinada amb cinc filades amb anells llisos d’amplada similar a l’òcul, que
 il·lumina l’espai sinó seria molt fosc, creant així un joc amb els efectes de llum i ombra i a mesura
que guanya alçada, l’enteixinat va disminuint de dimensions perquè des de sota es vegin iguals.
Aquesta, inicialment estava ornamentada amb materials brillants com el broze i l’or.

Aquest edifici no s’hauria pogut construir si els romans no haguessin utilitzat la tecnologia
constructiva amb materials com el formigó que s’utilitza pels fonaments i les parts inferiors amb un
àrid molt resistent com el basalt i en canvi per la part superior o la cúpula amb un àrid més lleuger
com la pedra pomes d’origen basàltic, per aconseguir alleugerir les parts que poden patir més danys
a l’estructura ja que és molt complex i molt avançada on el tambor canalitza les forces a les parts
massisses de l’edifici (mur exterior i pilars interiors) amb arcs de descàrrega de ceràmica que és un
material òptim ja que alleugereix el pes i que queden amagats dins l’interior de la massa de formigó.
Tombes Els romans per enterrar els morts utilitzaven diferents espais i es cremaven o s’enterraven per inhumació, per això apareixen diferents tipus de tombes
Piràmide Caius Cestius (18-12 a.C.) es va fer construir una piràmide que es troba a la porta de la ciutat de
Roma, imitant les tombes egípcies.

Tomba en forma de forn La tomba M. Vergelius Euryaces és una tomba que té forma de forn amb una massa en forma de
paral·lelepípede on hi ha un seguit d’urnes o espais com si es tractés d’un forn.

Tomba excavada La tomba de ed-Deir a Petra es va excavar a la roca durant el segle II d.C.. Té una façana de 35 m
d’alçada i 45 m d’amplada on apareixen els ordres grecs.
La que apareix a la imatge és una de les tombes excavades a Petra però no la de ed-Deir.

Cilindre La tomba de Maussoleu d’Adrià de l’any 140 d.C. és una de les més conegudes i té forma de cilindre
2
de 65 m de diàmetre foradat sobre una base quadrangular de 10 m d’alçada i ocupa 85 m .
Actualment apareix al centre del castell de Sant Àngel.

Altres edificis Cases Els romans vivien en diferents tipus d’edificis...

Allotjaments Fets de materials periples dels quals no se’n conserven restes
provisionals
Cases miserables Petits i pobres situades normalment sobres les botigues
Cases petites Cases petites però més condicionades, situades en blocs de pisos de dimensions prou importants, de 30 m d’alçada, en la qual els habitatges es jerarquitzaven ja
que a la planta inferior hi havia els habitatges més grans i luxosos i a la part superior els més petits i pobres perquè no tenien ascensor.
Domus Cases situades normalment fora les ciutats com a segones residències per a la gent rica i els emperadors
que sempre s’organitzen de la mateixa manera i tenen planta rectangular.
La porta estava envoltada per botigues o tabarnae que tenien finestres que donaven al carrer i que es
llogaven a venedors o l’utilitzaven els propis propietaris per vendre els seus productes i s’accedia a través
del vestibulum que seguia a un eix o passadís rectilini que travessava tots els espais i separa la domus en
dues parts pràcticament idèntiques creant una simetria axial. Després del vestibulum hi trobem el tablinum
o espai per rebre els convidats.
Les habitacions inicialment estaven situades al voltant de l’atri que era l’espai central de l’habitatge que li
donava llum i on hi havia l’impluvium que era un estany que acumulava l’aigua de la pluja i que contenia
una sisterna que donava aigua a la vivenda i posteriorment, a partir del segle II a.C., al voltant del peristil
grec que era un espai més ampli i normalment porticat que va aparèixer per aportar més llum a la vivenda,
ja que les domus sempre miren cap a l’interior i tenen poques finestres per crear privadesa.

Domus Àuria Una de les Domus més importants i irregulars que es va construir va ser la Domus Àuria
de Neró construïda entre el 64 i 68 d.C., a un solar molt gran al centre de Roma que
actualment està soterrada sota els termes de trajà.
Es tracta d’un edifici singular que reflecteix el caràcter de Neró no massa ben vista pels
ciutadans ja que tapava la visió de la ciutat de Roma i estava annexat a un llac artificial i a
una estàtua de bronze daurat juntament a altres edificis.
La Domus no segueix cap tipus d’estructura determinada amb habitacions estranyes, un
menjador amb sostre giratori, un sostre enteixinat d’ivori, banys d’aigua de mar..
És el primer edifici amb il·luminació espacial sofisticada que utilitza un òcul central per
donar llum a una sala octogonal amb cúpula que il·luminava un anell de nínxols, seguint
l’estructura del Panteó però amb dimensions molt més reduïdes.
Palau de El palau de Domicià o palau de Flavi al Palatí estava influenciat per la Domus Àuria de
Domicià o Neró amb formes diferents a les tradicionals.
Palau Flavi al El palau està format per dos edificis o palaus independents un utilitzat com a palau oficial
Palatí per rebre els ambaixadors i l’altra privat com a residència de l’emperador Domicià.
Cada un d’ells s’articula per simetria transversal però són difícil de trobar en tot el
conjunt.
Estan units a una palestra que és un lloc per fer esports gimnàstics i estan ajustat a
l’orografia del terreny.
Vil·les Vil·la d’Adrià La Vil·la d’Adrià construïda entre els anys 118 i 134 d.C. està situada a les afores de la ciutat, a la zona de
romanes Trivolí, ocupant una gran extensió de terreny sense cap ordre preestablert donant la sensació de desordre,
amb elements que la configuren com: peristils, fonts, menjadors, dormitoris, banys, biblioteques i edificis.
En podem destacar el canopus que és un gran estanc allargat envoltat per columnes amb llindes rectes i
corbes emmarcades per estàtues, la Piazza d’Oro que és un espai o pati central amb forma de trèvol de 4
fulles amb columnes disposades de forma ondulada i cobert amb una mena de cúpula i el teatre Marittimo
o casino circular que es tracta d’una vil·la dins la vil·la amb planta circular amb columnes creant
concavitats i convexitats.
En aqueta vil·la s’observa un gust molt clar per les formes corbades que apareixen en els diferents elements
com les cúpules, els arcs, els murs, el sistema delimitador de l’espai...
Arquitectura paleocristiana i bizantina
L’arquitectura paleocristiana (313 – 554)
Introducció Durant aquest època hi ha un canvi molt important pel que fa l’arquitectura ja que es per tota la revolució tecnològica per factors de tipus econòmic (empobriment) i el món occidental ocuparà
l’arquitectura paleocristiana. A finals del segle IV es produeix la separació de l’Imperi Romà en l’Imperi Romà d’Orient i l’Imperi Bizantí que el dominarà i l’acabarà conquerint.

Al voltant del segle III d.C. l’Imperi Romà pateix un deteriorament i inestabilitat important des del punt de vista polític, el declivi econòmic i la guerra civil que provocarà la seva desintegració. Aquesta
conjuntura econòmica i social tant inestable provoquen que el ciutadà es plantegi què li aporta la religió romana on eren molt importants els rituals i les cerimònies però no rebia res a canvi, i per tant,
amarada d’inseguretat. És en aquest moment que apareixen un seguit de religions procedents d’Orient i el cristianisme que ofereixen un Déu que normalment ha sigut humà que ha mort i ressuscitat
i que ofereix al nou creient la salvació.
Com que estem en una època de crisi, el cristianisme guanya seguidors ja que és una religió mística i espiritual i mística però alhora personal, compressible i entenedora ja que el cristià obté la salvació
a canvi del bateig i la comunió i té rituals simples i accessibles.
De la mà de Sant Pau, que ajuda als desvalguts i necessitats en un món decadent i insegur estan lligats els apòstols que moren l’any 65 d.C. provocant un desenvolupament lent i rituals: baptisme,
banquets funeraris, oració en comú i dinars rituals.
Com qualsevol religió, durant els primers segles el cristianisme evoluciona poc a poc canviant el seu tarannà o dogma, la litúrgia i l’estructura administrativa, fet que repercutirà en l’arquitectura.
L’evolució del cristianisme és lent i a la meitat del segle III el cristianisme té molt èxit a l’Àsia Menor a la zona de Síria, on la meitat de la població és cristiana en comparació amb Roma on només hi
havia uns 50.000 creients. Durant aquest segle, el cristianisme, encara que fos il·legal i que els seguidors formaven part de la classe treballadora, no es considerava una amenaça i per tant, hi havia
poques persecucions.

Inicialment aquests primers cristians no necessitaven una arquitectura complexa sinó que només necessitaven un espai de culta i d’enterrament dels seus morts, per tant, no es construeixen nous
espais de culte.
Pels espais de culta s’aprofiten habitatges particulars i s’habiliten com a cases de reunions o centres comunals (fonts, magatzem, administració) on normalment es reunien per celebrar les cerimònies
de baptisme i per dinar. Són vivendes igual que les altres però amb una pla de marbre a l’exterior on hi havia inscrit el nom del propietari de l’habitatge, per això s’anomenen titulus.
Per l’enterrament els cristians preferien un espai lliure, on creaven les martyries que eren petits edificis que marquen l’espai d’enterrament però només s’utilitzaven pels sacerdots ja que la majoria
dels creients com que tenien pocs recursos i era molt car comprar terrenys i habilitar-los per enterrar els morts, construeixen les catacumbes que són galeries soterrades fosques i humides amb un
seguit de passadissos amb tombes calaix o arcosolis i cambres familiars per col·locar els cossos dels morts. Inicialment tenen forma quadriculada com en el cas de la Catacumba de Calixtus (sistema
urbanístic dels romans per crear les seves ciutats) però com que cada vegada hi ha més morts, acaben essent espais laberíntics. Es celebraven els ritus funeraris però a vegades també es realitzava
alguna cerimònia in memoriam per recordar els morts.

A partir de l’any 313 el cristianisme canvia totalment ja que l’emperador Constantí amb l’Edicte de Milà esdevé Pontifex Maximus ja que es declara el representant de Déu a la Terra i serà l’encarregat
de dotar econòmicament la religió cristiana i aconseguir nous creients de l’aristocràcia romana que comencen a prendre el cristianisme com la seva religió deixant enrere la religió oficial del món romà.
L’any 330 l’emperador es traslladarà i agafarà com a nova seu del nou Imperi Roma, la ciutat de Bizanci o Constantinoble, l’actual Istanbul, dividint l’Imperi Romà Occidental amb l’Imperi Bizantí.
L’occident serà un cristianisme principesc ja que no apareixen representacions de Jesús Crist com a pastor sinó que apareix entronitzat, majestuós i distant de la ciutadania, molt lligat amb el tarannà
romà, que farà que apareguin canvis en el lloc de culta que no seran comuns sinó que seran edificis amb una certa presència, prenent com a model la basílica romana, substituint la part del tribunal de
justícia per un altar on s’hi seu el bisbe i on el clergat diu la missa. Aquest edifici, amb l’evolució del culta al segle IV es va adaptant a les necessitats per poder realitzar les cerimònies creant un camí
d’entrada i sortida ja que el clergat necessita un espai de processó que serà la nau central; un espai per separar el clergat de la congregació o creient que va a veure la cerimònia que ocuparan les naus
laterals clarament separades i un transsepte habilitat per fer ofrenes que posteriorment serà una zona per separar els catecúmens, persones que volen formar part del clergat però que encara no hi
tenen accés, dels fidels.
Basíliques Els edificis de culte de l’època tenen la configuració tradicional de la tipologia de basílica romana però modificada amb canvis importants en funció de
les necessitats del cristianisme, ja que es deixen enrere les funcions de justícia i comerç i esdevenen edificis d’un sol ús, el culte.

Són edificis formats per tres a nou naus, la principal i central de major altura per afavorir la il·luminació de l’edifici i la resta laterals amb menys altura,
destinades a diferents usos i sovint amb accessos independents a través de diferents portes situades a la façana principal i separades per columnes.
L’absis, on en època romana hi havia el tribunal del jutge, passa a ser el lloc destinat al bisbe i al clergat que ha de dirigir la oració i al voltant, apareix el
transsepte que és el braç curt de la creu que forma el símbol del cristianisme, amb cambres rectangulars on hi ha les relíquies i on hi tenen llocs les
ofrenes i on s’hi situen diferents membres de la comunitat eclesiàstica. La nau central estava reservada als creients, on les noies es situaven en una mena
de tribuna, mentre durava l’ofici però havia d’estar totalment lliure durant l’entrada en processó del clergat i les naus laterals estaven reservades als
catecúmens. Apareix el nàrtex que és un espai previ a l’accés al temple amb una mena de porxo tancat amb una porta. Es poden afegir també elements
com un pòrtic o atri anterior on s’hi col·loquen les botigues que venen coses relacionades amb el culte o com a lloc d’espera.

Aquests edificis tenen un eix longitudinal molt marcat que passa pel centre de la nau central i l’altar focalitzant-li la vista ja que és l’element fonamental
de la cerimònia.
S’utilitzen materials molt pobres pel declini de l’Imperi Romà, amb una coberta d’encadellat de bigues de fusta i teules de ceràmica planes.
Apareix més ornamentació necessària per la litúrgia per crear major riquesa a través de materials i elements com marbres, làmpades, canelobres, l’altar
que ha de destacar dins la basílica per tal de focalitzar-ne la perspectiva, materials rics, bigues decorades al sostre, arc decorat a l’absis, mosaics i
frescos. Tot aquest conjunt d’oranmentació crea efectes de fusió de llum, color, materials preciosos i imatges sagrades que li donen una atmosfera
característica.
Roma San Després da la oficialització de la religió cristiana l’any 313, Constantí fa la donació del palau Laterà situat al turó de Laterà, on al costat es construeix la primera
Giovani in basílica, San Giovani o la catedral de Roma.
Laterà, Es tracta d’una basílica de 5 naus amb una nau central, que es troba elevada i amb finestres, per il·luminar la basílica, i 4 naus laterals, dues per costat, amb una
Roma separació virtual a través de per columnates amb arcades o llindes, per tal de separar els usos i restringir accessos de la nau. La façana principal conté diferents
portes d’accés per accedir a les diferents naus de forma independent. Incorpora un absis semicircular com a espai sagrat on es situa la càtedra, cadira del bisbe, per
celebrar l’ofici.
S’incorporen els transseptes que són espais o cambres rectangulars que formaran el símbol de la creu de l’església, que inicialment tindran la funció d’allotjar les
relíquies per tal de que els fidels facin les ofrenes.
Els materials utilitzats són formigó revestit amb maons i sostre de fusta.
Església L’Església de Sant Pere construïda aprox. l’any 333 sobre el turó del Vaticà al martyrium el segle II on es creia que
de Sant s’havia martiritzat Sant Pere, un dels grans impulsadors del cristianisme, no fou mai la basílica del papat ni la
Pere, catedral de Roma.
Roma Es tractava d’una basílica tradicional de 5 naus amb una nau central i 4 naus laterals, amb la coberta d’una sola aigua
de fusta. Inicialment tenia 3 entrades vers un atri o nàrtex anterior amb porxo amb 5 portes, tres donaven accés a la
nau central i dues per dues naus laterals ja que les altres dues estaven situades a l’extrem i no tenien accés directe.
La nau central conduïa al transsepte molt ben definit amb petites cambres als extrems, on hi havia relíquies del
sant i tombes (algunes es van afegir més tard), una de les quals era de Sant Pere i l’absis amb l’altar per seguir les
oracions, estava emmarcat per un gran arc de triomf que focalitzava la vista a l’absis.
L’església tenia una il·luminació dramàtica amb les naus laterals fosques, la nau central amb algunes finestres i 16
finestres dobles al transsepte per focalitzar l’atenció al creient ja que hi havia les relíquies.

Terra Santa Constantí, el màxim representant de l’Imperi Romà d’Occident va construir edificis amb la tipologia basilical de culta a Terra
Santa
Església L’Església de la Nativitat de Betlem construïda l’any 333 té dimensions reduïdes amb tots els elements típis de la
de la bàsilica però amb petits canvis.
Nativitat Incorpora un avantpati i un atri com a elements previs de l’edifici per descansar i comprar i un nàrtex per accedir a
l’edifici. La basílica és de 5 naus de dimensions 28x29 m on apareix una cripta amb forma ortogonal, tallant la vista a
l’altar, on hi ha un martyrium, lloc on es van martiritzar alguns sants de l’església cristiana, on s’hi situa el clergat per
fer els oficis mentre que els creients es situen a les naus.
Església L’Església de Sant Sepulcre de Jerusalem construïda l’any 335 és més complexa. Té 5 naus, separades per columnes
del Sant de marbre amb capitells daurats amb dobles coronades per galeries, amb un atri curt anterior i un àrtex que li dóna
Sepulcre accés. A l’extrem de la nau central apareix un absis semicircular amb 12 columnes que fan referència als 12 apòstols
i un arc de triomf.
A l’exterior apareix un pati peristil que tanca en corba i es situen les ofrenes i relíquies com el Sant Sepulcre
(baldaquí i excavat) il·luminades amb llum zenital a través d’un òcul situat a la part superior que l’il·lumina.
Durant el segle IV, Constantí o els seus fills afegiren l’Anàstasi de 17 m de diàmetre sota un sostre de fusta cònic
amb una rotonda deambulatori o girola (espai que envolta l’altar major per facilitar el trànsit dels fidels per l’interior
dels temples sense destorbar les celebracions que s’hi celebraven simultàniament) amb 20 columnes amb nivell del
terra i galeria superior.
Les cobertes estan fetes amb bigues de fusta però estan amagades darrere una estructura auxiliar decorada.
Altres llocs d’Itàlia Els focus més importants d’Itàlia a part de Roma, seran Milà i Ravenna, en època paleocristiana i bizantina ja que tenen el major nombre d’edificis per motius polítics però no se’n
conserven.
Milà L’any 350 Milà esdevé el lloc de residència de l’emperador i per tant, serà el centre de poder, on l’emperador construirà els seus edificis de culte.
Sant Construïda l’any 373 quan Sant Ambrosi esdevé bisbe i construirà una basílica en el seu honor, molt similar a les de Constantí.
Ambrosi
Sants L’església dels Sants Apòstols construïda l’any 382 té la forma típica basilical en forma de creu
Apòstols però només té una sola nau amb el transsepte molt marcat emmarcat per columnes on
apareixen diferents espais i amb hexaedres bessons acabats amb una sala rectangular on hi ha
un martyrium. Aquesta forma serveix per remarcar el culte als Sants Apòstols per tal de
diferenciar els diferents elements que trenquen amb la tipologia característica de basílica
tradicional

Sant L’església de Sant Llorenç construïda l’any 370 és molt complex i diferent a la resta amb una
Llorenç planta central de forma octogonal de 24 m2 i 27 m d’alçada coberta amb una cúpula per
remarcar el simbolisme del cristianisme, el cel com a eternitat. Es tracta d’una cúpula de
ceràmica, ja que li dóna lleugeresa, i pràcticament esfèrica marcant els costats de l’octògon i
apareixen nervis que transmeten les càrregues permetent crear obertures entre nervi i nervi per
tal d’il·luminar l’edifici.
La cúpula es recolza a columnes de dos pisos amb pilars en forma de L i arcs i on a les
cantonades hi ha unes torres que reben els esforços i estan ornamentades.
Ravenna L’any 402, Ravanna esdevé la capital dels ostrogots commendats per Teodoric, el seu rei, que seguirà construint edificis cristians en aquesta ciutat ja que es
converteix al cristianisme i té la idea de seguir la tasca constructora de Constantí. Aquests edificis estan caracteritzats perquè tindran molt color.
Mausoleu Mausoleu de Gal·la Placida construïda l’any 425 on es va enterrar Gal·la Placida, és un edifici molt
de Gal·la petit i simple amb planta de creu on tots els braços són iguals i estan coberts per voltes de canó i
Placida un espai central cobert per una volta bufada o de mocador, que es recolza en 4 punts.
Són molt importants la oranementació amb revestiments de marbre i mosaics amb
representacions florals, geomètriques i humanes.

Baptisteri El baptisteri Ortodoxe construït entre els anys 400 i 450 té planta quadrada exterior però planta
Ortodoxe octogonal interior on apareixen un seguit de nínxols o fornícules i on hi ha incrustacions de
marbre, escultures, estucats, dibuixos de mosaics...

Sant Sant Apollinare Nuovo construït l’any 490 i Sant Apollinare in Classe construït entre 534 i 549
Apollinare tenen la tipologia basilical amb nau central amb molta amplitud espacial separades ambdues per
Nuovo i una cortina de columnes molt espaiades amb capitells sense ordre.
Sant L’absis és poligonal i es troba a l’exterior. Tenen influències orientals pel que fa la proporció,
Apollinare decoració i il·luminació.
in Classe
Fora d’Itàlia Hagios Hagios Demetrios (Sant Demetrios) es va construir a finals del segle V a Salònica, Grècia.
Demetrios La nau central és totalment contínua des de l’exterior ja que no hi ha trencament entre la nau central i l’absis,
sinó que té continuïtat ja que el transsepte està dividit en tres seccions on la zona central és més alta i la resta
d’espais s’hi van unint.
Com que es tracta d’una església amb espais de diferents alçades, es troba molt il·luminada.

Martyrium de El martyrium de Qalat Siman construït l’any 470 a Síria hi ha una columna on Sant Simeó l’estilita hi pregava.
Qalat Siman Té una planta ortogonal central on hi conflueixen 4 naus / basíliques, dividides en centrals i laterals, de planta
rectangular. Una d’elles està jerarquitzada sobre les altres.
L’edifici és de pedra ja que a la zona hi havia moltes pedreres de pedra calcària, molt resistent, on hi tenien abast.

Basílica de La Basílica de Qalb Louzeh construïda l’any 500 a Síria és més petita que l’anterior i està feta de pedra. Conté
Qalb Louzeh una pesada arcada i està coberta per una volta de canó. Al costat apareixen dues torres bessones que simulen
els campanars de les esglésies romàniques.

Martyrium El Martyrium de Sant Gereon construït a finals del segle IV s’hi marquen els trets de la basílica romànica amb un
Sant Gereon cost molt important. Té planta en forma de oval on hi ha el martyrium amb un seguit de nínxols al voltant, que es
difondran a l’època gòtica.

Catedral de Construïda l’any 380 té propers als estils medievals

Treveris

Tipologia basilical La majoria dels models de Constantí de tipologia basilical tenen pervivència fins al Renaixement, patint molt pocs canvis
fins el Renaixement San Paolo És pràcticament una còpia de Sant Pere, ja que Sant Pau i Sant Pere tenien el mateix nivell d’importància, perquè
Fuori le Muri van ser els impulsors de captar seguidors pel cristianisme. L’accés a l’absis està emmarcat per un arc segurament
molt relacionat amb època romana ja que apareixen capitell jònics.
 Santa Maria Santa Maria Maggiore construïda l’any 432 pel Papa Sixte II té molts trets de basíliques romanes ja que els
Maggiore capitells de les columnes que separen les diferents naus són d’ordre jònic i alguna té un arquitrau a la part
superior amb un seguit de finestres que segueixen el mateix ritme de forma clàssica, per tal d’il·luminar l’interior.

Santa Sabina Santa Sabina, és la que es conserva millor. Apareixen elements que trenquen amb l’harmonia clàssica ja que les
columnes estan recolzades en arcs i no llindes de tipologia coríntia i l’absis apareix emmarcat.

Baptisteris Els baptisteris són edificis on es batejaven els cristians per immersió del cap a l’aigua. Tenen planta centralitzada amb formes semblants però distribucions diferents.
Baptisteri Laterà Baptisteri Laterà es va construir entre els anys 432 i 440 i té planta ortogonal.
Mausoleu Santa Té planta central amb doble columnata i columna amb capitells amb motius florals i arcs a la part superior, trencant amb el típic
Constanza arquitrau romà.
San Stefano Sant Stefano Rotondo es va construir entre els anys 468 i 483. Es tracta d’una alta nau central seguint una forma clàssica sobre
Rotondo l’ordre jònic circular, un deambultori i quatre capelles obertes a l’exterior amb columnes amb capitells corinits.

L’arquitectura bizantina
Introducció L’any 500, l’Imperi Romà Occidental està pràcticament arruïnat i s’esvaeix ja que els pobles del nord intrueixen dins l’Imperi, excepte parts d’Itàlia i Grècia, saquejant Roma dues vegades i deixant Itàlia
en mans dels ostrogods. És a partir d’aquest moment quan comença la construcció bizantina, diferent en alguns aspectes de l’arquitectura paleocristiana però amb algunes edificacions difícils de
diferenciar.
En aquest moment, l’Imperi Bizantí amb seu a Constantinoble comença a guanyar importància i el rei Justinià i la seva esposa Teodora, principal promotora per construir gran quantitat d’esglésies arreu
de l’Imperi Oriental, comencen a reconquerir i crear una política arquitectònica i constructiva per refer l’antic Imperi Romà i intent donar-li esplendor a través d’ornamentacions amb mosaics, colors,
or...
Dins d’aquesta política, apareixen canvis significatius respecte la construcció paleocristiana, que es reflecteixen en la eliminació de sostres de fusta substituïts per sostres am voltes, sobretot cúpules,
voltes semiesfèriques que s’ajusten en plantes semicirculars, no només lligat a la litúrgia sinó com a símbol o expressió dels ideals cristians no materialistes com a representació del cel..
Aquesta arquitectura, juntament amb el gòtic i el barroc tenen ornamentacions i simbolismes mentre que l’arquitectura paleocristiana, romànica i renaixentista són sòbries i directes.
L’església Les esglésies bizantines segueixen la mateixa configuració amb la planta centralitzada amb dos eixos de simetria molt marcats, en algun cas un
bizantina predomina sobre l’altre, però no hi ha cap església igual.
ideal .El volum és cúbic amb una entrada principal i una important claredat funcional, lligada al canvi de litúrgia on en l’època paleocristiana el clergat es
situava a un lloc estratègic perquè tothom el mirés de font i en canvi, ara el clergat es situa al presbiteri on hi ha l’altar central i al seu voltant estan
rodejats pels fidels.
.El cub central de l’edifici està cobert per una cúpula recolzada, normalment en 4 punts, sobre els pilars de base quadrada, el que permet passar de
planta quadrada a ortogonal, amb voltes amb petxines (volta hemisfèrica), a partir de la creació de voltes bufades o de mocador a les quals les hi tallem
el casquet i hi col·loquem una esfera a la part superior, amb diàmetre igual al costat del quadrat de la base, donant la sensació que flotin o que puguin
trencar-se perquè sovint estan envoltades de finestres
.Apareixen decoracions molt accentuades amb revestiments i finestres, sense deixar res en estat natural i una il·luminació per remarcar la decoració
d’aplacats, paviments, capitells, voltes, mosaics.. fent jocs de colors i llum.
Trets .Els capitells incorporen elements propis o característics de l’arquitectura bizantina com decoracions florals, deixant enerere els capitells clàssics
característics .Es formen gelosies a les parts superiors centrals on es treballa el rajolc eràmic col·locant-lo en difrents posicions per crear ornamentacions
 .Els murs dels edificis estan fets amb maons ceràmics i es combinen sempre amb pedra
.Es comencen a utilitzar mols tipus de volta: canó, aresta, hemisfèrica recolzada sobre petxines..
.La decoració apareix a l’interior i a l’exterior de forma molt accentuada
Períodes Període de És el període més important ja que és quan es construeixen els edificis més importants..
Justinià Hagia Sofia La Hagia Sofia construïda entre els anys 532-537 a Constantinoble té tots els aspectes de l’església bizantina ideal. Es
va construir en 5 anys, amb un disseny i velocitat d’execució elevat, la qual cosa significa té un cost molt elevat ja que
es van destinar molts mitjans auxiliars i mà d’obra i apareixen l’espoliació molts materials preciosos i semipreciosos i
implicarà que en les èpoques successives (segles IX i XIV) s’haurà de reparar per diversos motius, sobretot per la
inestabilitat de l’estructura ja que la cúpula que produïa massa empentes als suports. La primera cúpula cau per un
terratrèmol i es restuteix el 563 amb un perfil més elevat.
La idea de Justinià per construir aquest gran edifici rau en la idea de l’emperador de restaurar l’imperi romà fort i
poderós i fixar l’ortodòxia religiosa de l’època.
Per construir aquest edifici, va contractar a Anthemius de Tralles, naturalista, geometria i escriptor d’un llibre sobre
seccions còniques i voltes i Isidor Milletn, professor d’esterotomia i físic. Cap d’ells era arquitecte, però tenien prou
coneixements per construir un edifici d’aquestes característiques, ja que era un edifici molt agosarat i ja es veia que
podia tenir problemes derivats de la seva forma.
L’edifici va patir diferents saquejos dels quals es van emportar la majoria de materials preciosos de l’edifici, inclús la
cúpula que estava feta amb una barreja de materials brillants.
En període otomà l’església es converteix en mesquita.

L’edifici es troba envoltat per una planta lleugerament quadrada de 70 x 76 m amb una planta central quadrada de 30
m de costat que ocupa la cúpula, de 30 m de diàmetre, que es suporta amb 4 pilars de pedra de 20 m d’alçada situats
a les cantonades. A partir d’aquests pilars, s’organitza un sistema estructural força complex amb elements auxiliars
com 4 arcs laterals de pilar a pilar que ajuden a aixecar tota l’estructura per muntar la part superior de la cúpula
hemisfèrica sobre petxines articulada amb 40 nervadures que permeten que entre ells s’obrin un seguit de finestres
situades on arrenca la cúpula.
A l’est i oest apareixes dues mitges cúpules, que amplien la nau, recolzades sobre 3 arcs marcant una simetria
bilateral a través d’un eix longitudinal que marca també el recorregut de la gent quan entri a l’edifici. Dels arcs
sorgeixes dos absis petits cobertes amb mitges cúpules i a l’est trobem l’absis principal i a l’oest una volta de canó
per l’entrada principal. Al nord i sud, la unitat central de dos nivells de columnes sobre les que tenim un mur amb
finestres.
Apareixen també voltes d’aresta en totes les capelles de l’edifici.

Els pilars principals i els seus contraforts són de maçoneria mentre que la resta de l’edifici està fet amb maons, inclús
les voltes per tal de reduir la càrrega que arribarà als suports, sobre una junta gruixuda de morter.
La cúpula principal genera grans empentes on a les cantonades són absorbides, a l’est i oest per les mitges cúpules
però al nord i al sud es generen problemes. Per aquest motiu, la cúpula rebaixada es substitueix per una cúpula més
aixecada, hemisfèrica.

La interpretació de l’edifici és complicat degut als diferents temes que apareixen amb una estructura complexa, un
espai que sembla que tinguem planta central però amb un eix longitudinal molt marcat i pels detalls ja que la
decoració és extrema.
La cúpula central té una escala monumental o divina immens a un espai octogonal derivat d’un fet religiós com a
simbologia d’allò celestial, mentre que la resta de voltes que envolten aquest nucli central tenen escala humana.
La controvèrsia entre la centralitat i la longitudinalitat de l’edifici, s’accentua si analitzem l’edifici en alçada ja que
existeixen 4 nivells amb galeries a la part inferior i un segon nivell, l’arc que ajuda a suportar la cúpula, que permet
l’entrada de llum a través de finestres de manera que la il·luminació és força difuminada, focalitzant l’espai central,
reforçada per la decoració interior, creant un ambient peculiar. Aquestes qualitats s’accentuen si el comparem amb el
Panteó.
Les formes contingudes tenen ambigüitat i fascinació: cortines de columnes del pas espai perimetral fosc a espai
central clar, finestres que travessen la pell de l’edifici, cúpula que sembla surar ja que està travessada per finestres a
 la seva part inferior, petxines que suren misteriosament, mitges cúpules que semblen estirades, parts massisses
emmascarades amb pintures, aplacats..., color, llum i dibuix que dissolen i desmatarialitzen la superfície, capitells
aixafats com si no estiguessin ben dimensionats, columnes separades...
Altres esglésies de menor escala i característiques diferents amb estructures intermèdies són...
Capella de La capella de Sant Sergi i Baco és un edifici amb distorsions en planta, no és totalment quadrangular, degut al solar de
Sant Sergi i reduïdes dimensions.
Baco Es tracta d’un model centralitzat de doble closca, com l’església de Sant Llorenç de Roma, on veiem un mur exterior
que delimita l’estructura i un segon mur interior que permet crear espais diferenciats podent passar entre els dos
murs. El sistema de doble closca, permet construir primer la part central de l’edifici i després la part exterior.
És un edifici de planta octogonal sobre una planta quadrada per poder-hi col·locar la cúpula o volta hemisfèrica que té
pocs nervis que coincideixen amb els seus suports.
Per accedir de l’espai central a l’espai lateral apareixen unes cortines de columnes i rectes corbades que permeten
aquesta transició.

Sant Vital de L’església de Sant Vital situada a Ravenna i construïda el 526 és la que té una versió més estricta del sistema de doble
Ravenna closca.
Partint del espai central de forma octogonal es crea un altre espai exterior també octogonal des d’on apareixen un
seguit de capelles que es configuren en voltes d’aresta. En el nucli central es troba coberta amb una cúpula construïda
amb àmfores d’origen romà que, com que a l’interior hi ha aire, es redueix considerablement el pes de la volta, que
formen un seguit de nervis. Aquest tipus de volta apareixerà com a reblert en voltes de l’època medieval.
Les naus laterals i les galeries són trapezoïdals i els pilars prenen forma de falca.
A diferència d’altres esglésies d’aquest període, el presbiteri que es troba a l’est és molt profund amb una volta
d’aresta i un absis circular, situat entre pilars, que ajuda a remarcar aquesta profunditat.
L’espai d’accés a l’edifici, el nàrtex, es troba inclinat per tal d’augmentar els efectes de les vistes, és a dir, l’espectador
pot tenir una visió completa de l’església des de qualsevol punt.
L’interior està ple de pintures i mosaics amb temes religiosos i de Justinià i la seva dona, trets característics d’aquest
període bizantí on la decoració i els ornaments són molt importants.
És l’església més severa ja que és més alta amb un exterior ben articulat i proporcionat.

Les següents esglésies són estàndards i sòbries amb la inclusió del mòdul del cub cobert per una cúpula creant una planta de creu.
La centralització hi predomina l’eix longitudinal o creu amb cúpula sobre la planta basilical a la qual se li afegeixen elements d’esglésies que correspondrien a plantes centralitzades.
Tenen un nucli central tancat per una closca contínua amb cortines de columnes de naus laterals i galeries
Església Sants L’església dels Sants Apòstols construïda entre 536-550, de la qual no se’n conserven restes, només un gravat, tenia
Apòstols planta central amb creu grega, els quatre braços tenen les mateixes dimensions, amb cinc cúpules que emmarquen i
segueixen les directrius de Sant Joan Evangelista però és més reduïda.
 Sant Joan L’església de Sant Joan Evangelista té planta amb creu llatina, dos braços són diferents, amb un seguit de voltes que
Evangelista emmarquen les parts més importants de l’església.

Sant Marc de L’església de Sant Marc de Venècia construïda entre 1063 i 1094, encara que no correspon a l’època bizantina sinó a la
Venècia romànica, s’inclou en els esquemes de l’època bizantina per la seva concepció i acabats ja que no apareixen en altres
edificis de l’època romànica.
Pren el model dels Sants Apòstols o de Sant Joan Evangelista, on la planta no queda tant marcada sinó que s’acosta a
la planta de creu grega amb cripta, capelles laterals i cortines columnars obertes a galeries que es distribueixen de
forma molt diferent.
Té una cúpula sobre petxines, cortines de columnes que es distribueixen de forma molt diferent, revestiments amb
mosaics i pintures i la llum que intenta imitar el mateix efecte que Santa Sofia, obertures on arrenca la cúpula i a la
zona de l’absis..., però de manera més discreta ja que l’espai està fraccionat, amb molta separació entre ells i sense
connexió directe.
Altres exemples d’eslgésia que contineun amb la idea de Santa Sofia són la basília de Hagia Irene (537), basílica B a Philip i basílica Qasribn-Wardam a Síria (564)
Període fosc Es tracta d’un període tèrbol on hi ha conflictes a l’imperi amb invasions dels àrabs i perses creant una certa confusió a nivell polític i de religió. És en aquest moment que apareix la
(610 – 842) iconoclàstica que prohibeix i peca la creació d’imatges.
Es marcarà molt el pas del classicisme en el món medieval ja que es medievalitzarà l’arquitectura que quedarà plasmada amb la fragmentació dels espais, canvis de forma per formes
prismàtiques abstractes partint del cub i es construïrant els grans edificis a partir d’unitats fragmentades, és a dir, es començarà per l’absis i es continuarà cap a la nau central de tal
manera que si hi ha problemes polítics i econòmics, es poden aturar les obres i reinciar-les a un altre moment.
El nucli de les edificacions es trasllada a Armènia.
Sant Hripsime L’església de Sant Hripsime construïda l’any 619 a Vagharshapat s’ajusta al nou model amb un esquema complex.
Està construïda sobra una planta pràcticament quadrada de 17 x 22 m deixant enrere la doble closca, amb una cúpula
central des d’on es configuren quatre creuers radials en forma d’absis separats per nínxols cilíndrics en diagonal a les
cantonades de l’octògon.
L’absis és profund i a l’entrada es produeix una repetició creant una mena de simetria.
L’edifici està construït per ochavo o estructura central en forma de creu amb quatre costats aïllats a les cantonades, de
forma quadrangular on es guardaven els utensilis de la litúrgia.
Tot l’entrellat que apareix a la planta també es troba a l’exterior ja que els murs no són rectes sinó que hi ha entrades i
sortides del mur exterior que coincideix amb l’interior.
L’edifici està construït amb formigó romà i revestit amb maçoneria, a Armènia hi havia molta pedra, on els pilars són
gruixuts i els murs estan compostos de diferents capes. Apareixen poques motllures i són austeres amb una decoració
tosca, a diferència de les altres esglésies que s’emmascarava tota l’estructura.
Es tracta d’una església molt compacte, com si es tractés d’un bloc massís per la densitat de pedra que hi ha.
Renaixement Època amb una arquitectura molt conservadora, on no hi ha canvis litúrgics ni apareixen elements nous, sinó que s’aprofita el que hi havia en altres construccions del moment.
bizantí mitjà Es manté la tipologia d’església amb nucli central amb cúpula, un triple santuari a l’est (espais destinats a la litúrgia) i doble closca exterior i s’incorporen dos nous espais, que no
(842 – 1024) havien estat clarament definits, la pròtesis i el diacònicon que són llocs situats a costat i costat de l’absis i des d’on el clergat sortia en processó abans d’iniciar l’ofici.
Es remarca el simbolisme de forma molt accentuada en els diferents espais: l’església serà el temple del senyor, la misericòrdia apareix en el presbiteri i el regne del cel queda reflectit
a la cúpula o volta celestial. També apareixen altres espais com l’entrada simbolitzada amb el judici final i l’absis on normalment s’hi simbolitza la Verge.
El tipus d’esquema que es segueix és la creu dins un quadrat o quincune, ja que apareixen 5 espais, a part dels laterals. L’espai principal es troba dividit en 9 panys en el qual apareix
un nucli central amb cúpula, 4 braços radials dels creuers coberts amb volta de canó o d’aresta i 4 cantonades que apareixen a costat i costat i que són més baixes i amb voltes.
A l’est apareix el santuari, lloc de culte que correspon a l’absis i on es fa l’ofici i a l’oest apareix el nàrtex o vestíbul d’accés a l’església.
 Bodrum de L’església de Bodrum de Camii situada a Constantinoble i construïda l’any 920 de dimensions 10 x 17 m on apareixen
Camii elements addicionals que no pertanyen al moment de construcció ja que segurament es troba sobre les restes d’un
altre edifici preexistent perquè conserva una cripta.

Theotokos L’església de Theotokos està situada al monestir d’Hosios Loukas a Focis on l’exterior està molt treballat.
Es tracta d’una església molt lleugera i elegant que segueix el mateix esquema i més endavant tindrà una imitació a
una escala més gran i més acurada.

En aquesta època, els dos models més elaborats que hi trobem d’aquesta tipologia tenen planta octogonal amb cúpula i octògon de creu grega i des de l’exterior s’observa un cub.
Església de L’església de Nea mani situada a Chios i construïda entre 1042-56 té planta octogonal, deixant enrere l’espai central
Nea mani quadrat, amb cúpula i una entrada amb doble nàrtex i absis amb voltes de canó i cúpules, que intenten posar al
mateix nivell a través d’estructures similars, la zona est i la zona oest, per tal d’equilibrar l’edifici, sobretot des de fora

Església de L’església de Katholikon situada al monestir de Hosios Loukas i construïda el 1020 és la més interessant ja que apareix
Katholikon un octògon de creu grega, és a dir, un nucli central amb planta quadrada a la part inferior i octogonal a la zona on
arrenca la cúpula.
La closca exterior que envolta l’edifici és de dues plantes i apareixen braços de creuer amb voltes de canó i que
coincidiran amb l’espai central on hi ha la cúpula.
Tota l’església està composta per pilars llargs i arcs que permetran realitzar gran quantitat d’obertures en gelosies, la
qual cosa farà que la llum no entri de forma directe deixant l’interior saturat de llum que es dissol en el revestiment
de marbre.
L’espai no respira sense permetre la mobilitat ja que es tracta d’una arquitectura nerviosa i inhibida, amb energia
concentrada i tensa i amb funcionalisme interior perfecte.
A la part exterior, observem molta decoració: revestiment dels arcs de les finestres, diferents tipus de pilars als
brancals de les finestres, tonalitats de colors diferents dels maons...
Període Durant aquest les construccions es concentren bàsicament a Grècia i Sèrvia, independent i amb el seu propi govern i operacions arquitectòniques, zones o províncies allunyades del
bizantí tardà nucli de l’Imperi, Constantinoble.
(1267 – 1453) Apareixen excessos i parlem ja del manierisme.
Pantanassa La Pantanassa situada a Mistra construïda l’any 1428, és una basílica on a la planta inferior apareix la tipologia
basilical de tres naus, les laterals amb cúpules,i tres absis i a la planta pis apareix una planta centralitzada de creueta
rematada per una cúpula.

Església de L’evolució destaca l’església de Gracanica situada a Sèrbia i construïda entre 1318-21.
Gracanica Edifici de planta de dimensions reduïdes (13 x 15 m) i en forma de creu situada dins d’un quadrat amb esquema de
planta basilical amb pany central 6 vegades el diàmetre i a les cantonades, 8 vegades la base. Apareixen voltes
hemisfèriques i voltes de canó creant una gran complexitat constructiva i estructural.
Predomina l’alçada sobre l’amplada i des de l’exterior observem un dinamisme volumètric ja que molts volums es van
unint i creixen d’alçada de l’exterior cap a l’interior, fent que el punt més alt sigui la cúpula central.
2. L’edat mitjana
L’Alta Edat Mitjana. Arquitectura carolíngia i romànica
L’arquitectura carolíngia
Introducció El precursor del renaixement carolingi fou el rei Carlemany, que posteriorment serà nombrat Sant Emperador Romà coronat pel Papa Lleó III a Roma l’any 800, fou l’encarregat de tornar a recupera
la idea de l’Imperi Romà d’una forma totalment diferent.

Aproximadament 300 anys abans de l’aparició de Carlemany, l’Imperi Occidental es trobava totalment arruïnat ja que hi havia hagut diferents invasions. Amb tot això, entre els segles VI-VIII la cultura
grecoromana va desintegrar-se i van desaparèixer un seguit de trets característics que conformaven tot l’Imperi. Es va deixar d’utilitzar el llatí com a llengua universal principal de comunicació
substituint-la per diferents llengües segons el territori provocant la desaparició d’elements de cohesió com la literatura clàssica i les lleis romanes que s’havien legislat per tot el territori anteriorment
substituïdes per les diferents lleis que s’atorgarà cada poble o tribu de l’Europa Occidental d’avui en dia. Això provocarà problemes econòmics ja que els pobles no mantenen relacions i el comerç
desapareix provocant crisis econòmiques i s’abandonaran les ciutats, que havien estat entitats importants per governar el territori, per les zones rurals. Asixí doncs, en aquesta societat predominen
les classes socials dels camperols com a classe treballadora, sacerdots i militars.
Aquest declivi econòmic té repercussions en l’arquitectura o art monumental i per tant, entre els anys 500 i 700 es realitzaran poques construccions que seran petites, normalment habitatges de
forma cúbica amb una o dues habitacions per manca de diners. Això comportarà un seguit de problemes tecnològics ja que es deixen d’utilitzar les tècniques constructives antigues deixant enrere la
utilització del formigó, utilitzant voltes no monumentals, deixant de banda els ordres clàssics i s’abandonaran els elements fonamentals com la planificació de les obres i les arts decoratives passaran
en segon terme.
Malgrat aquest declini econòmic, social i arquitectònic, es mantenen els edificis clàssics en ruïnes que seran respectats i admirats i seran els models que s’imitaran quan la situació econòmica millori,
és a dir, quan es puguin construir edificis de tipus monumental.

Amb aquest ressorgiment constructiu, juntament amb Carlemany, el impuls de la construcció vindrà aferrada al paper de l’Església formada pel papat i els ordes monàstics ja que es necessitaran
espais monumentals per realitzar tasques que se’ls hi encomana.
L’últim emperador romà fou deposat el 490 i malgrat la desaparició de l’Imperi Romà, la mentalitat de molts governants i de la població d’aquests territoris, creien que no havia mort sinó que es
podia tornar a recuperar, amb la qual cosa, Carlemany és l’encarregat i promotor d’aquest renaixement carolingi creant el Sacre Imperi Romà. Això es produeix gràcies al renaixement econòmic,
comercial, polític i artístic, amb la qual cosa Carlemany contracta erudits d’arreu d’Europa a la cort per promoure i recuperar l’art (escultura, pintura, arquitectura, literatura, llengua...) prenent com
a exemple la figura de Constantí.

Abans que Constantí sigui coronat pel Papa, l’església i la política anaven separats però a partir d’aquest moment s’uneixen els poders d’església i estat. Això permetrà que Carlemany pugui promoure
l’arquitectura, entre d’altres.
L’Imperi Carolingi dura relativament poc ja que Carlemany mor jove però els resultats que aconsegueix són prou interessant i eclèctics i peculiars, és a dir, no hi ha un referent únic per aquesta nova
arquitectura sinó que pren influències i models romans, bizantins, àrabs... dels quals copiarà, reinterpretarà o innovarà.
Podem dir doncs, que l’arquitectura carolíngia fou una de les primeres arquitectura, incloses dins el qualificatiu preromànic, a nivell europeu a la qual es fixen un seguit de criteris unificadors que es
repetiran en les edificacions i serà l’inici del romànic amb petites variacions segons el territori on ens trobem. Seran miralls en Romà però adaptats al moment, hi haurà inventiva i energia
volumètrica, serà un estil monumental europeu i tindrà una direcció directe cap al romànic.
Els edificis Dels edificis d’aquest període no en queden gaires però se n’han conservat alguns prou significatius i que ens mostren l’estil carolingi.
carolingis La capella La capella Palatina situada a l’Aquisgrà, Aachen construïda entre 796-805 té planta centralitzada amb doble closca octogonal al mur
palatina interior i de 16 costats al mur exterior, la qual cosa permet l’aparició de capelles laterals regulars: triangulars i sensiblement
quadrangulars. L’edifici té dues plantes i està coronat per una cúpula en la seva part central.

Apareix la voluntat de delimitar els espais per plans a la part inferior en la transició de l’espai central a les capelles laterals a través de
voltes de claustre pràcticament de mig punt amb dovelles de diferents colors i a la part superior en la transició de l’espai central amb les
galeries, amb voltes de canó radials i inclinades que ens recorden els anells de reforç en amfiteatres i teatres romans, a través de les
mateixes voltes però afegint cortines de columnes per tal d’evitar caigudes.

Des de l’exterior la capella té una entrada monumental amb un cos baix que sobresurt de forma trapezoïdal on hi ha la porta principal i
petites portes laterals d’entrada emmarcada per un gran arc i llinda de la façana amb finestres geminades de la part superior. El nàrtex és
quadrat i es troba elevat amb dues torres bessones i un nínxol d’entrada.

Ens recorda al model de Sant Vitale situat a Ravenna encara que té una concepció totalment diferent ja que té fluïdesa, amb un model
més tancat permetent una lectura més senzilla, amb l’aparició d’elements que separen els diferents espais com la cornisa que separa el pis
inferior dels superiors, s’utilitza l’estructura clàssica romana i abandona la decoració i les llums indirectes.

Sant Riquier L’església monàstica de Sant Riquier o Centula situada a Abbeville, França, construïda entre 790 i 799, desenvolupa el model de
o Centula constantinià però es tracta d’un edifici que transforma el concepte tradicional de basílica, a través d’un seguit d’elements, de forma
complexa i dinàmica.
Fins el moment, a la zona on la nau principal i el creuer confluïen s’aixecava una cúpula per remarcar aquest punt però a partir d’ara i amb
la idea d’equilibrar l’edifici, es repeteixen aquests elements a l’entrada de l’església creant així una entrada occidental monumental amb
un esquema similar amb braç de creuer i braç curt d’entrada i on a més, apareixen dues torres bessones, que albergaran les escales de
cargol per poder accedir al pis superior de l’edifici, als extrems del nàrtex i sobre d’aquest apareixerà una torre amb llanterna.
El transsepte i l’absis, situats a orient, segueixen amb l’esquema tradicional però sobre el transsepte apareix una torre llanterna i darrere
l’absis apareixen formacions addicionals independents agrupades per tal de donar-li continuïtat amb dues torres bessones, que també
albergaran les escales de cargol per poder accedir al pis superior de l’edifici, i un antecor rectangular.
Aquesta configuració tant simple darrere l’absis, s’anirà complicant durant l’època romànica amb estructures de diferents tipus on
s’alternaran estructures al mateix nivell i en alçada crenat una mena d’escalonat a la zona de l’absis.

Abadia de L’abadia de Fulda construïda entre 791-821 va copiar l’església de Sant Pere a Roma però més eclèctic.
Fulda Es tracta d’un edifici amb un esquema molt simple on el transsepte o creuer és molt ampli amb dos cambres o espais rectangulars als
extrems destinats a la sacrista i dos absis, un situat a la posició tradicional i un altre a la façana, característics i propis del món germànic on
a l’actual Alemanya, a partir d’aquest moment, s’adoptarà aquest sistema de doble absis.
 Casa del La casa del Guarda o Torhalle situat a Lorsch, Alemanya construïda entre 767 i 774 és un petit edifici d’entrada que donava accés al
Guarda o monestir de la ciutat.
Torhalle Es tracta d’un bloc central amb un sostre a dos aigües i dues torres bessons als extrems que correspondrien als absis i que alberguen les
escales per accedir a la part superior on hi ha una capella dedicada a Sant Miquel. Ens recorda als models antic amb la idea d’un arc de
triomf amb tres grans tres arcs oberts a la part inferior que ens indiquen la porta d’entrada.
La decoració té aspectes clàssics com els capitells de les mitges columnes però canvia radicalment ja que es converteix en una decoració
d’abstracció on les columnes i pilastres tenen formes geomètriques, i en algun cas símbols vegetals, creades a partir d’enrajolats de
diferents colors.

Església de L’església de Germigny-des-Prés situada prop de Loira i construïda l’any 820 té influències bizantines i islàmiques.
Germigny- Es tracta d’un edifici de dimensions reduïdes amb una estructura que fuig de la tipologia basilical típica, intentant recuperar la idea d’edifici
des-Prés de planta centralitzada amb el quincunce bizantí, on la part central es separa en 9 panys.

L’absis, les capelles i els arcs tenen forma de ferradura, encara que no molt accentuada, deixant enrere les formes circulars, amb
influències islàmiques.

Sant Gall El monestir de Sant Gall fou el disseny més important que es va fer però mai es va construir.
El projecte de l’any 820 es situava a la localitat de Sant Gall, Suïssa, per realitzar un complex eclesiàstic. Era un enorme dibuix en tinta
vermella sobre 5 pergamins on es mostrava un esbós complet amb tots els elements que havia de tenir un monestir.

Els monestirs o l’aspecte de vida monacal apareixen a partir del segle IV a Egipte amb Sant Joan Baptista i Crist. El que s’intenta amb les
ordres monàstiques és crear la regla monàstica que regula cada pensament, acció, minut i hora de la vida del monjo perquè sàpiga què ha
de fer a nivell físic, mental i religiós.
Com que la regla monàstica marcava les directrius de la vida del monjo, això provocava que l’arquitectura dels seus monestirs tinguessin
uns espais molt definits per seguir la regla i realitzar les diferents tasques del monjo: pregar, treballar, menjar i dormir.
S’estructuraven amb un nucli central monàstic on hi havia l’església de culte i estaven organitzats per tal d’aïllar del món i que fos un
centre intel·lectual i manual, és a dir, el monjo no necessitava sortir del monestir per poder viure.
Les ordres monàstiques més importants són els benedictins que apareixen el segle VI al sud d’Itàlia, els cluniacencs que apareixen l’any
910 a Brogonya, la Cartoja o el Cistercenca, entre d’altres.

Amb aquest projecte s’intenta assolir la imatge arquitectònica del món monàstic utòpic (ordre ideal i perfecció) reflectint la ciutat de Déu
(Jerusalem Celestial) que apareix a la bíblia com a lloc ideal per realitzar totes aquestes tasques.
El complex es tractava d’una veritable ciutat, planificada amb la quadrícula urbanística del món romà i podent-la substituir com a centre
cultural, ja que tenia els espais propis d’aquestes: ajuntament (casa abat), espai pels ciutadans (claustre), tallers pels artistes
(scriptorium), centre mèdic, cementiri, hostals i estables.
La planta de l’església principal oferia una solució important pel que fa el culte de relíquies i que trobarem en època romànica i durant
tota l’Edat Mitjana. Es crea una cripta corredor a la part inferior en forma de U per la circulació dels peregrins al voltant de les relíquies,
en aquest cas de Sant Pere, sense necessitat de que amb la proliferació dels peregrins l’ofici no quedés interromput.
En aquesta època, les relíquies són sinònim a importància a les criptes, altars.. ja que d’aquesta manera, els peregrins hi freqüentaven més
deixant donatius. Aquest fet s’accentuarà durant l’Edat Mitjana.
L’arquitectura romànica
Introducció Després de la mort de Carlemany l’any 814 es genera un caos important a nivell polític, cultural i social. Es tractarà d’una època complicada a la qual l’Europa occidental estarà constantment
saquejada i intrusions per esclaus, magiars provinents de l’actual Hongria, pirates provinents de l’actual Aràbia, àrabs i víkings provinents del nord. Amb tot aquest seguit de problemes, Eurpa queda
 totalment fragmentada.
Aquest violència queda dissipada a partir de mitjans del segle x degut a la conversió dels víkings al cristianisme i el seu assentament a Normandia (aquest fet serà important ja que l’arquitectura
normanda serà molt específica i quan els víkings conquereixin Anglaterra, transportaran aquesta arquitectura i per això avui en dia coneixem un romànic i gòtic diferent de la resta d’Europa)
juntament a la derrota dels magiars l’any 955 i la desintegració del califat de Còrdova l’any 1033 i apareixen els regnes de taifes.

Amb la finalització d’aquests conflictes, hi ha un període de creixement econòmic, ja que es recupera el comerç (es tornen a intercanviar productes entre els diferents territoris) i es veu reflectit en la
societat, en la política i en els militar malgrat encara existeix la pirateria però en baixa intensitat. Apareixen i es creen noves ciutats que donen seguretat ja que la violència ha desaparegut amb un
auge de comerciants, artesans i altres grups urbans.
En aquesta època de renaixement cultural i com que s’incrementen els peregrins apareixen les creuades que permeten fer arribar noves relíquies a les esglésies la qual cosa provocarà una
construcció massiva de les esglésies per venerar aquestes relíquies.

El romànic és un moviment que es genera de forma espontània però de caràcter internacional ja que apareix en diferents llocs al mateix temps amb un punt de partida i influències iguals però amb
resultats diferents segons el territori on es troba ja que les noves ciutats actuen com a ciutat – estat o entitats autònomes sobiranes pel que fa l’estat, l’espiritualitat i militarment (bisbes i ordres
monàstiques) basades en les viles del segle XI i XII, per això cada una incorpora les seves variants. Es tracta d’un corrent principal d’evolució.
El fet de construir aquest nombre important d’esglésies, va aferrat als mecenes romànics que seran els Papes, reis, ducs, emperadors, abats, ciutats.. ja que, encara que les ciutats siguin
independents amb el seu propi poder i govern, sempre queden per sota les directrius de l’església ja que a les ciutats ja els hi interessa promoure aquests grans edificis per les donacions que aportaran
els peregrins al visitar les seves relíquies.
En aquesta època apareixen grups estilístics diferents segons les nacionalitats, regions o límits polítics que podran ser progressistes si incorporen novetats a les construccions sense importar-los-hi la
funcionalitat i els conservadors que es regiran en les directrius i funcions d’aquests edificis.
L’arquitectura Alemanya
primitiva a Les primeres aportacions romàniques, que marcaran les pautes del que serà l’arquitectura romànica els segles X i XI a Alemanya, ja apareixien al Sacre Imperi Romà.
Alemanya, En aquesta zona es genera el romànic imperial o otonià on apareixen diferents solucions pels progressistes i pels conservadors ja que en aquests moments els models que prenien les construccions
Bèlgica i eren molt variades: paleocristians, romans, bizantins i carolingis. Això provocarà que els edificis tinguin un cert grau eclèctic perquè es barrejaran elements de diferents estils.
Normandia Catedral de La Catedral de Münster situada a Essen i construïda a finals del segle X és una església molt complexa pel que fa la seva concepció.
Münster Es basa en la doble capçalera de Sant Riquier i Sant Gall (referències carolíngies i bizantines) a través d’un creuer i un espai
d’entrada molt marcat, on apareixen dues torres bessones.

L’estructura segueix essent molt pesada amb pilars i columnes circulars de gran diàmetre per suportar les voltes de creueria.

Els murs principals tenen finestres situades sobre les filades on s’alternen columnes i pilars i els murs laterals contenen nínxols
continus. Les arcades tenen dobles accessos anteriors i a l’oest es fa una reducció hexagonal (referència d’Aquisgrà) coronada
amb mitja cúpula vaida (referència de Santa Sofia). La volta d’aresta és l’encarregdaa de sostenir la galeria i la resta de sostres és
de fusta. La torre té base quadrada i octogonal.

L’absis pren referència a la capella Palatina amb una estructura pràcticament calcada, entrant formant deambulatori entre la
cortina i el mur oest a través de columnetes i arcs. Les dues torres en diagonal conformen una absis poligonal.
Darrere l’absis apareix un escalonat amb tres nivells diferenciats: la coberta de la nau principal, la cúpula de l’absis i un element
addicional rectangular.

Es tracta d’una església conservadora ja que mira cap al passat, recuperant elements del món clàssic.
Sant Miquel L’església de Sant Miquel situada a Hildesheim i construïda entre 1001-1033 mira cap el futur.
Es tracta d’una basílica amb doble capçalera amb transseptes bessons, com en el cas de Sant Riquier, amb complexes galeries, a la
part d’entrada i a la part del creuer on l’absis està molt ben definit i treballat i és molt ample.
El transsepte defineix clarament l’eix central, on s’abandonen els pilars de base quadrada com a elements de suports substituint-
los per pilars i columnes que creen un ritme (pilar quadrat, dues columnes...) i subdivideixen la nau en panys quadrats. Aquest
espai es troba cobert per un sostre de fusta.
Els creuers són quadrats i estan segregats per arcs diafragma que passen pel cor, el transsepte i la nau central.

A l’església apareix la creació d’un seguit de mòduls o blocs a través d’arcs diafragma molt definits que es poden analitzar sobre
planta quadrada (futur romànic) i a nivell vertical, on s’aniran repetint.
En el període gòtic serà molt important la idea de construir a partir d’un mòdul ja que les esglésies gòtiques es van construint a
mesura que s’enderroquen les romàniques per tal de mantenir el culte durant la nova construcció.
A l’interior apareixen influències islàmiques ja que es barregen pedres de colors blancs i vermells.

Aquest esquema s’aconsegueix clarament a Santa Gertrudea Nivelles construïda entre 1000 i 1046.
Catedral El punt culminant de l’arquitectura romànica primitiva el trobem a la Catedral Imperial d’Speyer construïda entre 1030-60. Es
Imperial tracta d’una catedral de grans dimensions en planta i alçada, ja que fa 30 m d’alçada essent la catedral més alta que s’arribarà a
d’SPeyer construir.
Està conformada per una planta de creu llatina amb un nàrtex d’accés, una nau central i dues de laterals, un transsepte amb un
creuer on apareix una cúpula que en planta quadrada i que es transforma en octogonal i un cor davant de l’absis circular.
Per tal d’equilibrar els diferents volums de la zona oriental on hi ha la cúpula, les torres bessones a costat i costat per on pugen les
escales de cargol i el nucli del creuer, s’aixeca una estructura en alçada amb una torre a la zona occidental del temple, al nàrtex.
A l’extrem oriental, sota el transsepte, apareix una cripta on es col·locaven relíquies on els creients anaven a fer ofrenes sense
interrompre l’ofici.
La catedral incorpora grans columnes, voltes d’aresta i murs articulats encara que inicialment la nau central estava cobert per un
sostre de fusta.
L’articulació dels murs interiors, que donen pas de les naus laterals a al central i que prenen antecedents de la basílica de Trevis del
segle IV, són multi estratificats amb arcs i murs reculats que emmarquen les finestres amb grans pilars, és a dir, formant un
sistema de doble capa amb un tercer estrat amb mitges columnes elevades que emmarquen les finestres.
Aquest sistema s’anomena sistema de panys o poderós sistema mural estratificat que està modelat amb panys a la nau central a
les zones dels arcs de diafragma, encarregats de suportar el pes de l’església.

Normanda
Es segueixen models paral·lels amb l’Escola Imperial (romànic i gòtic)
Mont-Saint- El Mont-Saint-Michel construït a mitjans del segle XI és un santuari curiós per la seva forma ja que el conjunt està agrupat i culminat
Michel per una gran torre, simbolitzant l’ascensió cap al cel i per la seva situació a una zona que queda pràcticament com una illa aïllada quan
la marea puja.
Manté trets característics d’Speyers amb una poderosa estructura estratificada, pilastres robustes que emmarquen les finestres, un
mur projectat mitjançant mitges columnes adossades al mur i la divisió en naus en panys regulars. Es diferencia per la lleugeresa i per
la desaparició de pilars prismàtics substituïts per mitges columnes.
En aquest cas s’incorpora una galeria o trifori menys monòtona, que es repetirà en època gòtica, amb finestres a la part superior que
il·luminaran l’edifici.
 Notre-Dame La basílica de Notre-Dame que es troba en ruïnes i situada a Jumièges construïda entre 1040-67 pren la mateixa idea que Speyer i
Mont-Saint-Michel amb la mateixa idea però pany dobles quadrats amb pilars majors i menors en comptes de columnes.
L’alçada de la nau i torres bessones prenen referència en l’època carolíngia.

L’arquitectura Fins el moment, totes les esglésies estaven construïdes amb sostres de fusta que es trobaven desequilibrats en comparació amb els grans murs de pedra i tenien poca resistència al foc. Si en trobem
romànica amb alguna amb voltes és perquè s’ha reformat a posteriori.
voltes a A partir d’ara, es desenvoluparà la idea de construir amb voltes, que ja s’havia fet en l’arquitectura popular de petites esglésies dels Pirineus i els Alps occidentals. Aquestes esglésies estan formades
Borgonya per naus estretes cobertes amb volta de canó i són pesades i sòlides. Les pilastres i els frisos tenen voladís i l’absis conté fileres de nínxols.
Sant Martí L’abadia de Sant Martí del Canigó construïda entre 1001 i 1026 és una església molt simple de doble alçada, ja que l’accés al claustre i
de Canigó l’accés a l’església estan situats a cotes diferents, de tres naus sense creuer i coberta amb voltes de canó. Els murs de separació
mantenen l’alternança de columnes que separen l’espai en diferents parts, i pilars que suporten els elements més resistents (arcs
diafragmes).
Malgrat que la construcció en voltes s’inicia amb la construcció d’aquestes esglésies al segle X i XI a la zona de Borgonya i als seus
voltants, el model de volta s’impulsa i es fusiona en els models normands i alemanys ja que, en comparació amb els sostres de fusta,
tenen més resistència al foc i compensen les parts massisses dels murs de pedra.
Per construir aquestes voltes, primer es fan els arcs de diafragma que modulen els panys dels murs que separen les naus laterals i la
nau central i després es fan les voltes de canó amb l’ajuda d’un encofrat.
Cluny II L’evolució més important es troba a l’edifici en ruïnes de l’abadia de Cluny II construïda entre 955 i 981 on vivien i predicaven una de
les ordres monàstiques més importants del moment, els cluniacencs.
Es tracta d’un edifici que segueix una tipologia molt clara de basílica malgrat que abandona alguns elements que havíem trobat en
edificis anteriors.
En primer lloc trobem un atri amb pòrtic d’arcades com a pre-accés a l’església, un nàrtex de poca altura i de tres naus i tres panys
amb dues torres bessones, la planta basilical de tres naus de set panys amb un transsepte amb capelles als extrems, una gran torre,
un presbiteri profund i un absis d’alçada inferior situat al final de l’antecor amb dues capelles laterals rectangulars.
L’església està coberta amb volta de canó i les façanes occidental i oriental queden equilibrades pels volums de les torres.

Abadia de L’abadia de Philibert de Tournus construïda entre 960 i 1120, prescindeix d’atri.
Saint Està composta per un nàrtex molt gran a dos nivells i amb tres naus cobertes amb voltes, on en època gòtica s’hi col·locarà el cor, un
Philibert cos aixecat entre 1066 i 1107 amb planta basilical de tres naus dividides en cinc panys amb pilars cilíndrics molt alts i inicialment amb
la nau central coberta amb voltes de canó i les laterals amb volta d’aresta. L’espai inferior es troba molt fragmentat.
El cor iniciat amb el nàrtex però acabat al segle XXI, hi trobem l’absis envoltat pel deambulatori que dona pas giratori i amb capelles
radials quadrades.
A l’interior apareixen els arcs diafragmes molt marcats donant un aspecte de pesador a l’església de la qual s’ha intentat aixecar molt
les columnes per aprofitar l’entrada de llum de les finestres de les naus laterals per il·luminar la nau central.
Els elements que apareixen a la part exterior són afegits que s’han fet en èpoques posteriors.

L’arquitectura A França apareixerà l’arquitectura romànica pura que intenta sintetitzar tots els corrents del romànic primitiu del nord i del sud.
romànica Saint Etienne L’església de Saint Etienne situada a Nevers i construïda entre 1063 i 1097 pren elements de la nau interior com galeries, detalls,
pura a França de nevers capes, esculpides... d’edificis com Mont-Saint-Michel o Jumièges i les voltes massives de canó com a Tournus.
1063-1097 La façana és molt simple i poc treballa on apareixen dues torres de poca alçada que estan amb consonància amb la part oriental de
l’edifici.
La nau central té una closca mural molt orgànica i contínua i és poderosament estructurat, clarament organitzat i hàbilment
proporcionat. Darrere el transsepte, que genera un flux rítmic de columnes de pedra amb contraforts marcant un important contrast
amb les motllures delicades i que conté una petita torre o cimbori de poca alçada per equilibrar els volums exteriors, apareix l’absis i
un deambulatori on apareixen capelles radials que creen ritme.
Els murs interiors estan esculpits en densos estrats de pedra que formen i delimiten l’espai dividint-lo en elevats panys creant
animació i unificació. Apareixen mitges columnes a les parts laterals dels murs creant un feix de tres columnes que cada una tindrà la
seva funció: aguantar l’arc del mur, aguantar l’arc diafragma del sostre i emmarcar la part superior de l’arc del mur.
La decoració és pràcticament nul·la i per tant, es tracta d’un edifici molt auster.

Saint Sernin L’església de Saint Sernin situada a Toulouse i construïda entre 1080 i 110 és l’exemple més evolucionat.
Es tracta d’una església força gran amb 5 naus (una nau principal i dues naus laterals a cada costat) amb un transsepte de tres naus
8nau central del creuer i naus laterals, a una de les quals s’hi aprofita per col·locar-hi unes capelles laterals i continua per la zona de
l’absis i el deambulatori.
Les diferents naus es prolonguen a diferents alçades i apareix una gran torre al centre del creuer que ressalta molt ja que és molt alta.
Les proporcions són més esveltes i elegants ja que s’eliminen els finestrals de la nau central que tindran funció estructural i per tant,
desapareix la intensitat lluminosa a la zona de la nau central (creuer, absis i capelles) donant-li una atmosfera misteriosa.
L’església pren la modulació a partir de la planta quadrada del creuer.

Saint Pierre L’abadia de Saint Pierre de Cluny III construïda entre 1088 i 1121 té un esquematisme quadrat.
de Cluny III És una església de dimensions molt importants, ja que era el principal conjunt monàstic de l’ordre cluniacenc, un dels més importants i
grans d’Europa, on hi vivien més de 300 monjos, de 182 m de llargada i interiorment és de les esglésies romàniques més altes,
superada només per Speyer.
Està conformada per una façana principal amb dues torres bessones, un nàrtex molt profund i una planta basilical de 5 naus amb al
transsepte principal amb immensitat i riquesa on apareixen tres torres, un segon transsepte amb una torre al seu centre i amb quatre
capelles i cinc cors, per tal d’equilibrar els diferents volums que sobresurten de l’edifici, i un absis rodejat per giroles.
L’edifici està construït amb murs de 1,50 m de gruix on s’hi marca la verticalitat amb pilastres estirades, fris ornamental, motllures
fistonejades, cornises clàssiques, capitells corintis... i amb voltes influenciades pels àrabs ja que els seus arcs diafragmes es decoren
alternant les dovelles blanques i vermelles.
És un edifici similar a la catedral d’Autun construïda entre 1120 i 1130.
 Santa L’església de Santa Madeleine situada a Vézelay i cosntruïda entre 1104 i 1132 és un model molt simplificat amb elements islàmics i
Madeleine clàssics amb la colta de la creueria molt lleugera.
Moltes esglésies segurian aquest model pels timpans de la porta d’accés amb formes pro-gòtiques on les figures són molt estilitzades i
es comença a treballar les escultures de forma més proporcionada.

En el camí de Santiago hi ha un seguit d’esglésies que l’emmarquen com: Santa Foyes de Conques, Saint Martí de Tours, Saint Sernin de Toulouse, Santiago Compostela i Saint Etienne, grup estilístic
cohesiu
L’arquitectura Durant la primera meitat del segle XI es fan edificis normands i imperials a Alemanya que tindran grans diferències. Aquest món germànic és la corrent principal romànic europeu ja que són
romànica conservadors i tenen arrels en el passat.
pura i tardana Els edificis normands evolucionen el segle XII i són el punt de partida del gòtic però no és per el romànic fins l’entrada del segle XIII.
a Alemanya Speyer Durant aquesta època es fa la reconstrucció de la catedral de Speyer l’any 1080 que es va engrandir i adaptar a l’època romànica pura.
Aquest edifici serà el punt de partida del gòtic de la zona de l’actual Alemanya.
És un edifici de tres naus amb creuer on a sota hi ha una cripta, l’absis i una gran façana monumental a la zona del nàrtex. Es crea una
sola unitat gràcies a les torres bessones i les torres que es troben al creuer i a la façana, respectivament.
Es remodelen els murs amb doble pany i mitges columnes, la volta de la nau principal que tindrà 12 m d’amplada i 32 m d’alçada i es
reconstrueix la part oriental de l’edifici. És incomparable en solidesa i escala.
El seu exterior és impressionant ja que a orient l’absis té arcs cecs i galeries, un prisma a dues aigües com antecor i dues torres
bessones més enllà del creuer. La façana és molt decorada amb una rosassa, una porta treballada amb arquivoltes i una galeria que
imita a la que trobem a la part interior de l’edifici.
El seu interior també canvia ja que l’absis està molt treballat i apareixen pintures sota les finestres de la nau principal i l’emmarcament
d’aquestes.

L’arquitectura Els normands seran els encarregats de portar l’arquitectura romànica a Anglaterra ja que són ells els conqueridors i creadors de l’actual Anglaterra.
romànica Saint Etienne A l’església de Saint Etienne situada a Caen s’observen lse tendències normandes.
pura a Està conformada per elements que ja apareixen anteriorment com les torres bessones de la façana acabada el segle XIII que es faran
Normandia i molt evidents ja que són molt esveltes.
Anglaterra Originalment l’edifici estava cobert per un sostre de fusta però entre 1120 i 1130 es va substituir per voltes nervades i un nou cor al
segle XIII.
El mur de la nau central té una galeria a la part superior que es prolonga amb la mateixa profunditat que les naus laterals, per tant, es
crea un edifici més il·luminat amb efectes clarobscur. Els murs exteriors tenen finestres i els interiors tenen arcs com els del nivell
inferior. S’observa una dissolució de les masses a través de la il·luminació i dels detalls com les columnes i les arquivoltes.
Apareixen formes protogòtiques que anticipen el gòtic.
L’any 1066 els Williams conquisten Anglaterra que patirà una fragmentació i la pèrdua del dinamisme amb la formació del romànic anglès i la imposició de formes normandes. Apareix doncs, el
romànic anglès de forma molt tardana i amb trets diferents al romànic continental.
Catedral de La catedral de Winchester construïda l’any 1079 és la imatge de Saint Etienne de Caen.
Winchester És un edifici molt llarg amb una brutal reducció de l’original occidental, amb més pesantor a l’interior per culpa de la proporcionalitat i
amb més simplicitat en els detalls. Desapareixen les formes circulars i les formes són totalment rectilínies.
El model normand no sobreviu ja que s’aparten d’aquest model. Sembla que aquesta arquitectura no tingui punts de contacte amb el
romànic europeu continental, només s’assembla en alguns detalls com la creació de panys en els murs, la idea d’emmarcar les
finestres...

Catedral de La catedral de Durham construïda entre 1093 i 1130 és l’edifici definitiu romànic anglonormand per excel·lència.
Durham Té una llargada de 112 m i formes molt impetuoses com les grans columnes amb decoració geomètrica o dibuixos en ziga-zaga amb
estries tallades, motllures de galó a les arquivoltes...
L’interior està basat en Saint Etienne amb la reversió de l’esquema de doble pany de Jumièges però molt més pesat.
Els pilars es projecten endavant en tres estrats i trobem immenses columnes. L’escala augmenta per l’alçada de la nau que té una
estructura molt sòlida.
La catedral el 1093 es va cobrir amb voltes de creuaria, que són voltes d’aresta amb nervis a la creueria o arcs apuntalats.
A nivell volumètric tenim la mateixa conformació: torres, zona de creuer, equilibri entre la part occidental i oriental de l’església..

Amb el ressorgiment dels hàbits locals i la erosió de l’estil normand, es deixen de banda les influències normandes i en les següents catedrals apareixen elements com les voltes decorades, la plenitud
de la zona de l’absis i amb les façanes similars on predominen les formes geomètriques.
Catedral La catedral d’Ely construïda el segle XII té els murs enfrontats on es suprimeixen les voltes per tal de remarcar la linealitat.
d’Ely La decoració del sostre a la nau central li dóna continuïtat.
 Catedral de La catedral de Gloucester construïda el segle XII té una estructura molt sòlida amb voltes de creueria que ens donen la sensació que
Gloucester l’església estigui més compartimentada.

L’arquitectura En alguns punts de França, Espanya i sobretot Itàlia es donen corrents arquitectòniques paral·leles al corrent principal del romànic amb clares diferències.
romànica FRANÇA
regional. Saint Savin- L’abadia de Saint Savin-sur-Gartempe construïda als inicis del segle XII forma part de l’escola de Poitou que desenvolupa esglésies
França, sur- saló, és a dir, la nau principal de l’església, coberta amb volta de canó, és un cos unitari i continu sense cap entrebanc amb altures
Espanya i Gartempe similars respecte les naus laterals, cobertes amb volta d’aresta que provoquen que no hi hagi tanta continuïtat.
Itàlia Això s’aconsegueix acolorint les columnes i decorat el sostre amb frescos que recorden el classicisme i que aporten aquesta continuïtat
A l’exterior no hi ha canvis significatius respecte els edificis vistos anteriorment.

Saint Front L’església de Saint Front de Perigueux construïda el 1125 forma part de l’escola de Perigord que desenvolupa esquemes basilicals amb
de Perigueux cúpules i els edificis tenen una pesantor estructural i una simplicitat formal.
L’edifici es conforma amb planta de creu grega i cinc cúpules sobre petxines amb moltes obertures, prenent com a model les
basíliques bizantines però amb l’interior molt romànic on les formes estan ben definides, compartimentant els diferents espais i amb
una decoració molt més austera, donant facilitat d’interpretació de l’edifici.

ESPANYA
Santiago de L’esquema de l’arquitectura romànica que apareixen a Espanya es troba molt aïllada i per tant, pren models francesos i la majoria
Compostela d’edificacions estan lligades a l’església de Santiago de Compostela que té un esquema de peregrinatge.
A la construcció es segueixen models francesos pel que fa els arcs de diafragma i el sistema de panys però també apareixen influències
àrabs o visigots pel que fa els arcs de ferradura.
Catedral de La Catedral de Lleó és la més pesada i el més significatiu són els arcs lobulats que tenen origen islàmic.
Lleó

ITÀLIA
A Itàlia hi ha una gran varietat de predominat tradició clàssica però alhora està oberta a novetats a causa de la fragmentació política. A Venècia retorna els models bizantins i a Roma els models
Paleocristians.
Sicília
L’arquitectura és eclèctica i normanda en les construcció del segle XI, ja que Sicília fou conquerida pels normands, però amb influències islàmiques i bizantines amb la decoració és molt accentuada a
l’interior i a l’exterior amb formes constant.
Per l’exterior, les esglésies són grans masses pesades i apareixen les bandes llombardes a les zones dels absis i a les façanes, que són força diferents en relació a l’arquitectura romànica del continent.
Cefalú Cefalu situada a Palerm i construïda entre 1131 i 1240 té la zona oriental massissa amb el cor envoltat per capelles laterals.
La façana està conformada per dues torres bessones i la nau basilical està suportada per columnes.

Monreale Monreale situada a Palerm i construïda entre 1174 i 1182 té una decoració interior i exterior molt accentuada amb influència islàmica
i bizantina.

Sud d’Itàlia
Es manté la tradicional basílica fusionada amb elements normands.
Sant Nicola L’església de Sant Nicola situada a Trani i construïda l’any 1098 té una cripta que pren tota la planta i un transsepte emfatitzat per
absis estrets i alts.
L’alçada i la lluminositat donen una sensació d’espaiositat a l’edifici.

Nord d’Itàlia
En aquesta zona les construccions són menys conservadores i fragmentades i apareixen les ciutat - estat llombardes. L’arquitectura és variada i complexa amb una forta influència normanda –
imperial. Apareixen formes que recordes a Speyes amb plantes trevolades, panys dobles, cúpules, galeries petites i frisos en voladís.
Santa Maria L’església de Santa Maria Maggiore situada a Lomello i construïda l’any 1040 té una nau molt ample i està feta de ceràmica.
Maggiore

Santa L’església de Santa Gertrude situada a Nivelles té un esquema similar a Lomello amb una nau en dos panys amb elements murals i arcs diafragma.
Gertrude
Catedral de La catedral de Modena construïda l’any 1099 té un sistema de doble pany amb una poderosa articulació elevada mitjançant diferents
Modena panys amb grans columnes per separar-los i arquivoltes i arcades a la triple galeria, prenent d’exemple Jumièges.

San L’església de San Ambrogio situada a Milà i construïda el segle XII és el model més ambiciós.
Ambrogio Està conformada per un gran atri que és pràcticament igual de gran que la nau de l’església, una façana amb dues torres bessones, una
planta basilical amb tres absis i antecors coberts amb voltes de canó.
A la nau central apareixen quatre panys i està coberta amb voltes de canó i les naus laterals i galeries amb voltes nervades.

Sant Michele L’església de Sant Michele situat a Pavia i construïda entre 1100 i 1160 té una façana típicament llombarda.

A la Toscana apareix l’arquitectura protorenaixentista. A les escoles de Pisa i Florència es desenvolupa un romànic molt diferent que tindrà tendències clàssiques recuperant elements clàssics i
s’utilitzarà el marbre que li donarà una estètica totalment diferent, creant edificis policroms a l’interior i a l’exterior.
Florència
Els volums són tensos i angulars i l’articulació és racional i disciplinada amb exquisits detalls clàssics amb el rectangle bidimensional.
Església de La façana de l’església de Sant Miniato situada al Monte, recupera les formes clàssiques ja que ens recorda a un arc de triomf.
Sant Miniato Està composta per una planta basilical sense voltes cobert per un sostre de fusta molt decorat i l’interior està dividit en tres grans
panys mitjançant pilars i arcs diafragma.
En els costats orientals hi trobem la cripta. El cor es troba elevat i l’absis decorat. Els murs estan fets amb marbre i mosaics de diferents
colors, la qual cosa ens aporta una gran varietat de colors a l’interior.
La façana principal té l’interior de l’edifici amb un cos inferior d’arcs cecs i les portes i el pis superior imita el temple clàssic.
Baptisteri de El baptisteri de San Giovanni construït entre 1060 i 1150, que ens recorda el Panteó, té un model classicista amb planta centralitzada i
San Giovanni de forma octogonal coberta per una cúpula que, a la zona on arrenca, hi ha un seguit de finestres que il·luminen l’interior i a sota, una
galeria.
Apareixen nínxols amb pilastres i pilars de cantonada que emmarquen les columnes corínties, l’entaulament continu i l’absis.

Pisa
A la ciutat de Pisa, en un espai relativament petit, trobem una unitat d’un conjunt de tres edificis que utilitzen el mateix sistema decoratiu, la mateixa escala, el mateix color, la mateixa textura i els
mateixos ritmes. Les arcades són obertes a les façanes sumptuoses.
Catedral Pisa La Catedral de Pisa construïda el 1063 és un edifici conformat amb 5 naus, amb un transsepte de 3 naus, un cor profund, galeries
arreu i una cúpula oval.
La monumentalitat és exterior on l’edifici s’expandeix cap als 4 punts cardinals i la cúpula, de forma ovalada, és l’element
predominant i l’interior amb columnes clàssiques i elements decoratius bizantins i islàmics.
Els murs exteriors estan revestits amb marbre blanc amb franges de marbre fosc i amb una delicada capa d’arcades cegues (catifa). A
més, la façana oest és la que té una decoració més rica amb un mur que retrocedeix a partir del primer pis creant efecte clarobscur.
Campanile L’edifici Campanile és un edifici exempt però on es repeteix la idea de façana però de forma cilíndrica.

Baptisteri El baptisteri començat a construir el 1153 i acabat el segle XIV és una variant de la catedral però on es repeteixen els volums.
A l’interior hi ha un esquema de doble closca amb cúpula perforada per un sostre cònic, com en el cas del Sant Sepulcre.
Arquitectura islàmica
Introducció L’imperi islàmic o musulmà es comença a desenvolupar a Aràbia, després de la mor de Mahoma aproximadament l’any 632, ja que els seus seguidors van acollir les seves ensenyances teològiques i
van recollir i escriure la seva ideologia en el llibre del Koran. L’expansió fou molt ràpida, ja que l’any 710 l’Imperi ja estava pràcticament constituït i van ocupar l’Orient Pròxim i es van expandir cap a
l’oest, conquerint el nord d’Àfrica, a Espanya i fins al sud de França, a la ciutat de Poitiers on Carles el Calb els retira als Pirineus. Simultàniament l’expansió també es produeix cap a l’est fins arribar a
la India.
Aquesta expansió tenia intensió de portar la nova fe als creients i crear arquitectura, riquesa i història ja que els àrabs eren una població nòmada dedicada al comerç i sense cap tradició
arquitectònica. Amb les conquestes, observen les edificacions dels territoris conquerits i a partir d’aquí, configuren un nou tipus d’arquitectura amb identitat pròpia i característica, ple de símbol de
prestigi, autoritat i ideologia. Es destaca sobretot la decoració, basada principalment en els interiors, que té funció delimitadora dels espais segons la seva funcionalitat.
Els principals edificis tenen un paral·lelisme als edificis d’Occidental amb influències bizantines, medievals i renaixentistes amb grans espais interiors i elements com cúpules, sostres, arcs,
columnes, murs, voltes i façanes murals, ja que volien construir amb la mateixa magnificència com a símbol de poder i fe.
Tot això farà que es creï una arquitectura amb estil únic i diferent a través de múltiples cultures utilitzant formes i materials, sobretot guix i fusta que seran els materials bàsics de la decoració
característica del món islàmic, de l’arquitectura occidental.

Els primers territoris que es conqueriran seran Síria, Palestina, Irak i Iran (Mesopotàmia) ja que es troben propers a Aràbia i on troben arquitectura constantiniana i posconstantiania Terra Santa
com per exemple, les esglésies de Síria, els edificis hel·lenístics i romans i els monuments sassànides.
Durant dues generacions s’assimila el llenguatge de l’arquitectura i no és fins a finals del segle VII que estan preparats per construir una nova arquitectura. A finals del segle VIII apareixen les formes
massisses, els espais perfilats , les voltes de canó sobre pilars i les cúpules sobre petxines de l’arquitectura tardoromana que ja estaven en mans dels califes. Durant aquesta època es construeixen
molts edificis per tal de manifestar el seu poder davant altres religions i perquè no tenien tradició arquitectònica.
Irònicament, l’activitat arquitectònica més important durant el renaixement carolingi i el període Otonià era mahometana ja que a Espanya s’estan construint edificis molt destacats, com la
Mesquita de Còrdova. Aquesta arquitectura destaca la utilització sensible dels materials, la comprensió de les seves propietats i l’aprofitament màxim de les seves possibilitats estètiques amb
materials com la ceràmica i la pedra i elements com les mocàvores (estalactites de guix que pengen del sostre creant cel·les a les mitges cúpules).
Les construccions islàmiques estan realitzades pels artesans més qualificats (islàmics, jueus i cristians) que desenvolupen l’arquitectura donant formes a materials més ben treballats.

Tots els edificis del món islàmic amaguen l’estructura i com a decoració s’utilitzaven rajoles de colors per realitzar diferents mosaics.
Els santuaris Els edificis funeraris o qubbat, que significa cúpula, són edificis amb influències dels martyria dels romans amb planta centralitzada.
funeraris Tomba La tomba del soldà Olijaitu situada a Saltaniyya és un edifici que no es conserva i és la mesquita madrassa del soldà mameluc Hasan al-Nasir
(qubbat) soldà d’Egipte construïda el segle XIV.
Olijaitu L’edifici, d’origen martyria, té planta centralitzada amb un cos baix octogonal que es remata amb una cúpula paleocristiana – bizantina, que pot
tenir diferents formes (apuntada, buliforme..) segons la zona no es realitza la construcció. L’edifici té una claredat geomètrica amb volums cúbics
molt simples.

Taj Mahal L’edifici del Taj Mahal situat a Agra i construït entre 1631 i 1648 està dedicat a la dona, a diferència de la resta de santuaris funeraris, s’ha
d’entendre en tota la totalitat i té elements recurrents a l’arquitectura islàmica i té molts trets de l’arquitectura hindú on predomina la massa, el
pes i l’eclecticisme.
Els jardins i l’aigua que donen accés tenen una evocació a un dels edificis més importants de l’arquitectura islàmica o al paradís de l’Alhambra
amb influències hispanes. El volum cúbic coronat per la cúpula són típics d’Egipte i els quatre iwans (espais oberts cap a l’exterior amb una
estructura de la part central amb un gran arc apuntat amb molta profunditat que és un espai previ a l’entrada del santuari) i minarets (columnes
que envolten l’edifici) són característics de les mesquites i la cúpula bulbosa té orígens perses dinastia mongol.
A l’edifici hi ha un predomini clar de l’ornamentació, que a diferència d’altres edificis apareix la decoració a l’exterior amb materials precisos i
semipreciosos utilitzant el marbre com a material elemental, en equilibri amb massa i l’espai (classicisme).
 La cúpula La cúpula de la Roca es considera la primera edificació islàmica.
de la Roca La construcció es troba a Jerusalem on hi ha una manifestació política i monumental de l’ideal mahometà amb edificis d’altres religions
importants com el cristianisme i el judaisme. El que s’intenta fer és construir un edifici que sobresurti respecte els altres i pren com a model el
martyria de l’església de Sant Vitale de Ravenna, però prescindeix del nàrtex.
Es tracta d’un edifici amb planta exterior octogonal que es repeteix a l’interior amb pilars a les cantonades de l’octògon i arcades que tanca un
nucli cilíndric d’on sortirà la cúpula recolzada en quatre pilars, que tenen funció estructural, i petites columnes, on hi ha la pedra d’Abraham com a
element sagrat. A l’interior apareix un doble deambulatori amb arcs, que el creient travessa per arriba a la cúpula, on la planta central té més
alçada amb un fris interior i un cimbori exterior.
La geometria, que està molt definida i es coneix a la perfecció, i les parts recorden al programa romano – bizantí complet amb l’octògon, la
cúpules, les columnes, els pilars, els arcs, la girola, la ornamentació...
La seva forma respon a l’esquema centrípet de la Kaba, de forma quadrangular i orientat als quatre punts cardinals, ja que es tracta d’un edifici
compost per dos quadrats de 38 m de costat, un girat 45º, on a les interseccions entre les dues figures apareixen els elements estructurals i
compositius de l’edifici i les 4 portes estan orientades als 4 punts cardinals .
La proporcionalitat era molt important i en aquest edifici es manifesta de forma extrema ja que s’utilitza la proporció àuria com a mòdul en tots els
elements.

Els pilars de l’edifici tenen forma de V i apareixen petites columnes entremig.

La cúpula inicial, de 15 m d’alçada sobre la cornisa i forma apuntada que es va cremar, corona el gran tambor, de 20 m d’alçada respecte el terra,
on hi ha decoració i inscripcions cal·ligràfica.
Aquesta té doble curvatura, influenciada navegació pels constructors de vaixells, amb una cúpula exterior composta per un entramat de fusta amb
reforços amb creus de Sant Andreu a les zones més dèbils i recoberta amb rajoles de ceràmica daurades, i una interior recoberta amb un
arrebossat de guix que es pinta amb atauriques (decoració amb motius vegetals no figurat de colors verd i blau), unides per la clau (part superior
de la cúpula).
Els deambulatoris estan coberts amb cobertes d’una sola aigua amb armadures de fusta a la unió entre l’octògon exterior, de poc pendent, i
interior, de més pendent.

L’entaulament és hel·lenístic i romà, els arcs són circulars, els tirants són de fusta i gran fris i cimbori suporta la cúpula.
Per l’exterior, les parts inferiors estan revestides amb mosaics i plaques de marbre i apareixen falcades per l’enfustat continu perimetral.

Les mesquites Pels musulmans una mesquita pot ser simplement una catifa o un edifici molt simple, ja que no necessiten cap tipus de mobiliari per la seva litúrgia, a diferència del món cristià i està format per un
pati, una sala hipòstila, un dels murs és el qibla que està orientat cap a la Meca, el mihrab (llança clavada al terra que indica la direcció de l’oració, orientat cap a la Meca), el minaret (element
vertical elevat on el muetzí cridarà oració) i la maqsura (espai privilegiat davant el mihrab que ocupaven els els governants i protegit en reixes per evitar que els matessin, a causa de les lluites
internes, durant la oració).
El problema fonamental que apareix a les mesquites està relacionat amb les seves dimensions ja que té grans superfícies i poca alçada, podent crear claustrofòbia. Per aquest motiu, els constructors
musulmans, intenten aixecar el màxim les naus de les mesquites.
ORIGEN
Casa del La casa del profeta on vivia Mahoma, estava situada a Medina construïda l’any 624 era el lloc on, inicialment, els seguidors hi anaven a pregar.
profeta Es tracta d’una vivenda quadrada, de 100x100 colzes, molt simple amb un mur exterior, dos porxos de diferents dimensions coberts amb fulles de
palmera, on anaven a pregar els creients, ja que calia protegir-se del sol, els homes i les dones per separat, i una zona d’habitacions.
L’oració es realitzava mirant en direcció la qibla que era el mur, de tova o tàpia, orientat cap a la Meca, com a tots les mesquites.
L’edifici no era una mesquita però contenia les seves parts essencials: pati de grans dimensions i sala hipòstila però no tenia ni mihrab, ni
maqsura ni minaret.
Per realitzar la oració, el muetzí cridava l’oració des del teulat i Mahoma es dirigia al seus fidels sobre una tarima de fusta – mínbar on hi havia 4
escalons i el profeta s’assentava al penúltim. Revelava les revelacions d’Alà durant el novè mes del calendari musulmà (calendari lunar que
comença l’any 622 del cristianisme), que posteriorment serà el ramadà, en el qual el profeta va emigrar de la Meca a Media i va estar aïllat al
desert sense menjar.

MESQUITES TRADICIONALS
Gran La Gran Mesquita de Damasc construïda entre 706-715 és una mesquita característica que incorpora tots els elements.
Mesquita Es construeix a un lloc sagrat de musulmans i cristians, com la majoria de les mesquites, aprofitant l’estructura d’un temple romà, com per
de Damasc exemple l’entrada monumental, que posteriorment va ser cristià i finalment una mesquita. En aquestes zones es pactava deixar un espai per
edificacions de les diferents religions però més endavant els musulmans van ocupar totes aquestes zones.
La mesquita funcionava com una basílica romana amb un gran espai per reunions i estava orientada al mur de la qibla en direcció a La Meca.
La mesquita, amb estructura molt simple, està envoltada per una muralla on a dins apareix un gran pati obert envoltat per galeries o pòrtics i una
sala hipòstila on es realitzen les oracions i a l’interior apareixen la maqsura que té una altura superior i està rematada amb una cúpula i un mur
amb el mihrab que és un nínxol ornamentat, usat fora de la mesquita de forma metafòrica.

La sala hipòstila, com a centre comunal per l’oració, té moltes diferències respecte els edificis orientals ja que no apareix una direcció dominant
perquè s’intenta construir en planta quadrada (naturalesa metafísica). A més, la concepció de l’espai és molt diferent ja que l’espai es mou en
totes les direccions, es fon i flota fins perdre’s de vista, sense tenir cap punt de mira clarament definit i els diferents espais no es jerarquitzen ja
que les necessitats litúrgies són molt diferents respecte les del cristianisme, només s’aixeca la part més important de l’edifici.

Per tal d’aixecar les naus per evitar claustrofòbia, és una primera filada d’arcs que arrenquen de la planta i una segona filada que es doblen
respecte als del pis inferior, prenent com a referència els aqüeductes romans.
Els arcs de la primera filada es suporten en columnes que formaven part de la basílica romana i s’aprofiten tots els altres elements que
preexisteixen com els capitells corintis.

Gran La mesquita de Còrdova construïda l’any 780 per Abderraman I i ampliada el segle X és una de les més importants.
Mesquita Es tracta d’un edifici de grans dimensions, inicialment sensiblement quadrat, i rectangular a posteriori a causa de l’addició d’elements, ja que és un
de Còrdova espai fàcil d’ampliar, perquè es poden eliminar els murs, deixant pilars, i fer afegits i posteriorment es va construir la catedral de Còrdova.
L’edifici té la mateixa configuració que la resta de mesquites amb un pati rectangular obert i una sala hipòstila o santuari amb 11 naus separades
per 10 arcades perpendiculars al mur de la qibla, a diferència de la Mesquita de Damasc, amb un total de 143 columnes i una nau central més
ample.
Les columnes són aprofitades d’altres edificis, especialment de l’església de Sant Vicenç que anteriorment ocupava aquest lloc i la resta són
d’importació per tal d’aconseguir el material més ric possible, i apareixen nombroses formes romanes i tenen una bassa i un capitell que vola,
creant una mena de pilar en creu.
Per tal d’elevar l’edifici, s’utilitza una variant respecte la Mesquita de Damasc, que funciona molt bé estructuralment. A partir d’una estructura de
columnes es recolza una filada d’arcs de ferradures, amb influències dels visigots i que ajuden que el comportament estructural sigui perfecte,
arriostrats i una segona filada d’arcs de mig punt sobre pilars més amples que permeten amagar les canonades per evacuació de l’aigua. Sobre
aquesta última filada apareix una falsa volta que amaga l’estructura de coberta de fusta.
Els elements decoratius que apareixen als arcs són l’alternança de maons ceràmics de color blanc i pedres calcàries de color vermell.
L’espai interior que es crea és misteriós i il·luminat, com un oasis de palmeres.

Porta de Sant Esteve 785

 La porta de Sant Esteve construïda l’any 785, començament de la construcció de la mesquita, per Abderraman I és la decoració més antiga de la
mesquita i de l’arquitectura hispanomusulmana que es conserva. Inicialment, era l’única obertura de la mesquita que permetia l’entrada de llum a
la mesquita.
Aquesta porta és important per la seva composició ja que esta formada per:
.Llinda.
.Arc de descàrrega amb forma de ferradura amb dovelles radials convergents al punt mig de l’arc i alternant dovelles amb pedra calcària blanca i
maons ceràmics rogencs, col·locades a sardinell.
.Arquivolta d’escòcia decorada que recorre extradós arc i es perllonga verticalment
.Llinda i timpà superior, que actualment s’ha perdut la decoració
.Coronament mur amb guardapols volat sobre modillons de lòbuls a la part superior

Lluernaris
Amb les ampliacions de la mesquita realitzades per Al-Hakam II l’any 961 es creen uns elements únics que són les voltes de nervis entrecreuats
amb gelosies decorades per l’interior amb estuc i mosaic per tal de millorar la il·luminació de l’edifici ja que era molt fosc, i no pas per simbolisme.

Aquestes cúpules, situades a la maqsura, als col·laterals de la maqsura i a la capella de Villaviciosa on a cada lloc són diferents, no tenen
precedents anteriors i estructuralment són molt avançades.

Es tracta de voltes amb nervis que són els que realment formaran part de l’estructura ja que la resta serà un simple reblert on es deixa lliure la part
central superior per tal de col·locar-hi un casquet esfèric amb decoració geomètrica o floral.

A les cantonades en comptes de petxines trobem ponts amb arcs lobulats (maqsura) que alternen amb arcs que emmarquen les finestres
configurant un dibuix geomètric complicat i de nervades tranversal que formaven la base octogonal de la cúpula que s’havia convertit
anteriorment amb una base quadrada. Amb tot això, es desmaterialitza la forma.

Altres decoracions
Es van realitzar altres decoracions com murs revestits amb mosaics, entaulaments i cornises incrustades amb relleus, capitells tallats, cal·ligrafia corànica i maons treballants de
forma exquisida amb estucats i fusta decorada.
Mesquita La mesquita Masjid-i-Jami construïda a Isfahan recupera l’espai obert cap a l’exterior que s’utilitzava com a lloc de recepció.
Masjid-i- A l’interior apareixen cúpules menys treballades i acurades que sembla que flotin ja que els nervis que sembla que no tinguin continuïtat, amb
Jami petxines foradades per cavitats ondulats. Estan reblertes amb rajols, que amaguen el sistema estructural afavorint una atmosfera mística
(ingravidesa). El tambor s’articula per arcades ogivals en baix relleu i els murs són gruixuts amb fines capes (entreteixit).
La decoració interior es realitza amb mosaics i mocàrabs, poc treballats i de colors blaus, típic del món àrab.

MESQUITES OTOMANES
L’any 1453 Constantinoble cau en mans turques que construiran noves mesquites amb canvis respecte les construïdes fins els moments ja que pendran influències bizantines, en concret amb el
model de Santa Sofia de planta centralitzada.
 Mesquita La mesquita de Suleyman construïda el 1550 a Constantinoble per Sinan és una mesquita de planta centralitzada amb un gran espai central on
de apareix una cúpula hemisfèrica, sobra planta cúbica amb petxines, on s’articula l’entrada de llum de l’edifici, que sembla que suri per l’anell de
Suleyman llum que es forma en el tambor, i des d’on s’expandeix cap als extrems en una sola direcció, marcant un eix horitzontal, a través de grans arcs,
cúpules i mitges cúpules.

A l’interior la decoració és molt accentuada i de colors terra o vermellosos que, juntament amb la llum li donen una atmosfera paradisíaca.

A diferència d’altres mesquites, s’integren formes exteriors i interiors i apareixen molts minarets molt alts creant contrast amb la horitzontalitat
de l’edifici i que té la funció de cridar a la oració i indicar que en aquell lloc hi ha un edifici sagrat i amb poder,per tant, com més quantitat i altura
tinguin els minarets, més poder s’atribueix a l’edifici.

ELS MINARETS DE LES MESQUITES

El primer minaret apareix a la gran mesquita de Damasc on s’havia aprofitat una torre elevada d’un temple romà antic que es va utilitzar per crear oració i per
això, es va incorporar a totes les mesquites. Aquest element pren com a referència els fars (minara = far), en concret el minaret Cairun o far d’Alexandria.
Trobem minarets de formes molt diverses:
.Ziggurats de forma helicoïdal i aïllat de la mesquita. Està construït a la mesquita de Samarra inspirats en els edificis que s’havien construït de la civilització
mesopotàmica a la zona i simbolitza l’ascensió al sol.
.Occidentals de forma quadrada adossat al mur amb plans decorats amb peces de ceràmica col·locades de forma especial. Ho són els minarets de la mesquita al-
Hasan a Rabat, de la mesquita Kutubiyya a Marraqueix, el de la mesquita de Còrdova i el de la mesquita Major de Sevilla (1195).
.Orientals de forma de tronc de con que es va aprimant a mesura que augmenta l’alçada, d’un total de 72 m. Està construït a la mesquita de Delhi (1198).

Els palaus Els orígens o antecedents dels palaus ens recorden als campaments militars romans com la ciutat romana d’Empúries de forma quadriculada i simètrica. Formen part de l’arquitectura aristocràtica
destinada al descans.
Tenen grans dimensions i es troben fora de les ciutats amb un recinte emmurallat fortificat com a protecció, on als punts estratègics apareixen torres. S’intenta recuperar les característiques de les
vil·les romanes o dels palaus sassànides ja que totes les dependències que tenen funció de residència principesca (família i cortesana) i governamentals (zona oficial) s’organitzen a partir d’un pati,
on l’element fonamental és l’aigua, que presideix el saló de recepció. Apareixen estances com harems, banys (hamma), patis i sales de representació.
Tenen una riquesa decorativa interior amb la típica decoració islàmica basada en mocàrabs, enrajolats, atauriques, cal·ligrafia... i en canvi a l’exterior estan fets amb tova o tàpia.
Palau El palau Omeia de Mashatta situat a Jordània i construït el 753 és un recinte fortificat quadrat amb un mur de pedra i torres cilíndriques com a
Omeia contraforts ja que els murs són alts i podrien caure pe vinclament. Addicionalment com a element de protecció apareixen els merlets a la part
superior dels murs de fortificació.
A l’interior apareix un gran pati central, com a eix de l’edifici, que distribueix a diferents estances. Apareix un eix de simetria molt clar que travessa
des de la porta principal fins el saló del tron passant per la sala de la basílica. Aquesta simetria s’accentua a l’entrada del palau on apareixen dues
torres més altes que la muralla.
La decoració interior es realitza amb arcs de pedra calcària i voltes de canó amb maons ceràmics.
Palau El palau Ojaidir o Samarra situat a Kufa i construït el 778 té planta rectangular i actualment es troba en ruïnes.
Ojaidir o En aquest cas la simetria no es tant important ja que el pati no es troba centralitzat.
Samarra

Alhambra L’Alhambra de Granada o castell vermell és la culminació dels processos de l’evolució de l’art islàmic.
de Granada
El palau, molt ben conservat, es situa a les afores de Granada, a tocar de la muntanya Sabika, ocupa una superfície de 10 Ha i es va començar a
construir el segle XIII amb el primer emir nassarita Ibn al-Ahmar i es va acabar el segle XIV amb els seus descens.

S’adapta a l’orografia del terreny i la disposició dels diferents espais (allotjaments reials, cambres oficials, bany, mesquita...) juga amb aquesta
topografia. En aquest palau trobem diferents palaus més petits que s’uneixen de tal manera que es demostra el creixement quàntic, és a dir,
construccions o ampliacions per trams segons l’economia.

Els patis, on l’element fonamental és l’aigua ja que dona tranquilitat quan circula, i que deriven dels peristils grecs amb columnes, jardins i fonts,
estan envoltats d’habitacions amb arcs, columnes i cúpules fent una rèplica del paradís.
Les petites columnes són de marbre i suporten les pesades arcades. Les arcades no són elements estructurals sinó que són només decoratius.

Palau de El palau de Comares al Pati dels Arrayans construït per Yusuf I l’any 1340 és el que està més ben conservat que forma part de
Comares l’àmbit reial.
Al voltant d’aquest, trobem la Sala de la Barca, el Saló dels Ambaixadors i els Banys Reials.

Palau del Pati El palau del Pati dels Lleons construït per Muhammad V l’any 1354 és el cor de l’Alhambra, l’espai més important de tot el palau.
dels Lleons Es tracta d’un espai amb una font sonora, una llum càlida i arcuacions d’intimitat.

Al voltant d’aquest trobem una galeria porticada en els 4 costats, una elegant articulació d’arcs fistonejats que sembla que
acabin en punta i esveltes columnes de marbre blanc de Macael i les habitacions privades. Les columnes de marbre de la zona
són molt primes i esveltes amb dobles capitells a la part inferior i superior.

Cal destacar els 12 lleons que ja apareixien com element figuratius en el món jueu que té una càrrega simbòlica important i el
sistema de transport d’aigua fins la font, que fou un gran enginy hidràulic.

El sistema estructural de la galeria del pati es realitza a través de columnes cilíndriques primes i esveltes amb capitells de dos
cossos (abstracta i cal·ligràfica) des d’on apareixen pilars ceràmics on es recolza una llinda de fusta foradada (biga caixó) on es
recolzen les bigues que formen part de la resta de l’estructura interior.
Aquest sistema estructural és molt senzill i això permet que les columnes inferiors puguin ser molt primes, que la distància entre
aquestes pugui variar i per tant, que les curvatures dels arcs centrals de mig punt no corresponguin a les que tenen funció
estructural i que es mantingui l’alçada dels arcs de les seves claus tot i haver-hi vanos diferents. La resta d’elements (arcs
 apuntats als costats curts, mixtilins de cortina i estalactites coronats amb un arrabà) són essencialment decoratius amb
ceràmica vista o revestida.
Hi ha diferents nivells de teulades que es superposen marcant el creixement quàntic ja que cada palau s’entén com edifici aïllat i
solen tenir diferents alçades i grans ràfec per tal de que l’aigua sempre vagi cap al centre del pati.

Voltes en el En el palau apareixen diferents tipus de voltes:

Palau .Voltes en llocs específics
.Volta de canó en banys reials i soterranis situades a la Sala de les Dues Germanes i al Mirador de Daraxa
.Voltes gallonades de ceràmiques sobre les trompes situades a la Porta o Torre de les Armes i a la Torre de la Rauda. Apareixen
un seguit de gallons o nervis que segueixen la volta. El rajol de sota queda vist i ens recorda al casquet de les voltes que cobreixen
els lluernaris de la mesquita de Còrdova.
.Volta de creueria situada a la Torre de la Vela
.Volta de racó de claustre situada a la Torre de Comares
.Volta estelada de vuit puntes situada a la Sala dels Abencerrajes (muqarnes) que és tridimensional formada per estucat o fusta
crenat xarxa de cel·les múltiples amb panells d’abelles i estalactites suspeses. Els acabats solen estar fets de guix.
.Cúpula sobre planta octogonal amb estrella de setze puntes a la Sala de Dues Germanes al nord del Pati dels Lleons i a la Sala
dels Mocàrabs on hi ha arcs.
Altres En l’arquitectura islàmica, els materials poques vegades es troben en estat natural: mosaics, rajoles, geolies, estucats,
elements cal·ligrafia, dibuixos trenats...
.Muqarnes element decoratiu típic arquitectura islàmica
.Mocàrabs. Creació de cel·les, semblant a les abelles, deixant elements penjats una part com si fos una mena d’estalactita. Poden
ser de fusta o de guix, encara que inicialment es feien de pedra.
.Decoració a les parets. Enrajolats creant diferents formes geomètriques i cal·ligrafies.
.Gelosies. Situades a la part superior de les finestres, perquè la dona pugui observar a l’exterior però no pugui ser observada
La Baixa Edat Mitjana. La ciutat i la catedral. El gòtic (S. XII – XV)
Introducció El terme de gòtic neix durant el renaixement i és un terme despectiu ja que el gòtic va suposar un trencament de l’ordre clàssic, interpretat com època fosca i impura. Això canvia a partir del S. XVIII
amb el romanticisme que s’intenta recuperar els edificis gòtics amb edificis neogòtics, reconstruint els edificis que havien quedat en ruïnes o creant nous edificis seguint aquest estil. Un dels més
coneguts és la catedral de Colònia (Alemanya), que està reconstruïda tal i com era en la seva forma original, i la catedral com a Jerusalem Celestial (Casa del Senyor a la terra).

Podem analitzar el gòtic des de tres vessants diferents, des del punt de vista:
.Estructural. L’estructura és esquelètica de pedra amb una visió enginyera.
.Visual. Aspectes de la línia i del paper de la llum. L’espai amb la llum, la línia i la geometria crea una atmosfera transcendent i els elements estructurals fan possible aquests factors visuals.
.Simbòlic o filosòfic. Es basa en l’Escolasticisme (Summa Theologia de St. Tomàs) amb la recollida d’un programa decoratiu (pedra, vitralls i racionalisme) amb els elements necessaris pels edificis
religiosos en els edificis gòtics, ja que han de ser racionals. Tota l’arquitectura parteix de la visió simbòlica i la resta són fins per aconseguir-ho i l’interior sembla sobrenatural amb arcbotants
exteriors.
ARCS BOTANTS
L’estructura fonamental és amb arcbotants que tenen la funció de suportar les empentes que generen les voltes de l’interior de l’edifici i transmetre-les als
murs exteriors amb els pinacles.

Les voltes tenen nervis que són arcs, normalment amb tres per crugia rectangular (arc diagonal que són els nervis que formen la volta de creueria, arc
longitudinal que permet tancar l’espai i arc transversal), i que són l’estructura primària de la volta on la curvatura és independent i és un reblert. Aquests
nervis poden ser semicirculars, parabòlics o apuntats (podem construir la volta perfectament cosa que no seria possible amb arcs de mig punt ja que la
diagonal del quadrat no és igual que el costat del quadrat i a més, permet treballar amb plantes quadrades i rectangulars)i s’adapten a qualsevol planta.
Aquests nervis faciliten l’execució ja que tindran la funció de cintres pel reblert de la volta, que concentra els esforços a les cantonades i per tant, els pilars
poden ser més prims i es poden obrir grans finestrals amb l’ajuda dels reforços (arcbotant).
S’utilitza l’arc apuntat per semblar més lleugers i més verticals, la catenària per reduir les empentes i que a més, resol el problema del traçat per plantes
rectangulars.

La utilització de les voltes de creueria, farà que a la part inferior del suport apareguin els feixos de les columnes on cada nervi transmetrà la seva càrrega a la
columna que conflueix, per això, segons els nervis que ha de suportar, hi haurà més o menys columnes en el feix.

Les cobertes poden ser planes o de diferents aigües i apareixen les gàrgoles per evacuar l’aigua.
Catedral d’Amines La catedral d’Amines construïda entre 1220 i 1260 és la culminació de l’estil gòtic des de qualsevol punt de vista ja que es tracta d’una
catedral impressionant, majestuosa i que supera les limitacions de la capacitat humana (visió transcendental).

Es deixen de banda els elements arquitectònics romànics i s’utilitza un nou llenguatge arquitectònic amb una escala exagerada i unes
proporcions de la nau de 1:3 reforcen la verticalitat (42 m d’alçada de la nau principal) però s’intenta seguir les idees que havien
aparegut al romànic però totalment modificades: l’altura de les naus són molt altes, apareix el trifori (element horitzontal que trenca la
verticalitat de l’edifici) i gràcies al reforç amb arcbotants, permeten obrir grans arcades i finestres sobre el trifori que permeten la
il·luminació de la catedral amb vidres acolorits.

Es manté la planta basilical amb panys prominents definits per columnes i voltes més esquelètiques. El creuer però no queda marcat ja
que té la mateixa amplada que les naus laterals i central, per aquest motiu apareixen més punts d’accés, i la nau s’allarga fins al cor
semicircular. A la intersecció de la creu apareix una agulla per remarcar aquest espai. A partir del creuer es disposen capelles radials i una
girola a la zona de l’absis que envolta la catedral creant un deambulatori per on poden passar els creients.

Els espais són actius i dinàmics per l’elevació del sostre i per les formes esquelètiques.

El gòtic a El 1r estil gòtic .Arrels gòtic a Normandia i Anglaterra al segle XI

França primitiu .Aquestes apareixen closques cobles i columnes lineals. Abadia de St. Etienne de Caen i a Durham (1093, 119, 1128-1133)
.Ile-de-France tercera dècada segle XII
.Monarquia francesa
.Primeres construccions 1120 i 1130 petites amb noves tècniques esperit futurista

El 2n estil gòtic
primitiu
El gòtic pur:
Chartres