Conceptes bàsics

El gust
El concepte gust és un dels principals aspectes de l’estètica que sorgeix al segle XVII; els
problemes fonamentals d’aquest són l’explicació de per què diem que una obra artística és
millor que una altra des del punt de vista de l’estètica, quins són els paràmetres que ens
permeten realitzar aquesta afirmació; passa el mateix quan hem de definir que és l’art, com
podem distingir allò que és art i allò que no ho és (aquesta qüestió agafa importància,
sobretot, amb el sorgiment de les vanguardies, ja que suposen un trencament amb l’art que
s’havia fet fins aleshores). Un altre problema al que s’enfronta és a l’objectivitat o relativitat
del gust.
No sempre és fàcil dir perquè una cosa ens agrada o la considerem bella, ni tampoc posar-
nos d’acord en les coses que són belles o pensem que haurien d’agradar a tothom. Les
nostres afirmacions de gust i de bellesa semblen que tenen pretensions d’objectivitat, és a
dir, amb elles pretenem que la realitat és com diem. Hi ha altres afirmacions, fàctiques, que
són menys problemàtiques: “el president del govern espanyol és Rajoy” és una afirmació tot
i que no siga veritat, o “dos i dos fan quatre”; les dos són afirmació objectives i
universalment vàlides.
Però quan diem que una cosa és bella, ho afirmem o ho podem afirmar amb la mateixa
seguretat? Amb la validesa objectiva i universal que donem a les afirmacions anteriors?

Estètica
Disciplina filosòfica que se centra en l’estudi dels conceptes relatius a la contemplació
d’objectes estètics (com la bellesa, l’experiència estètica, etc.) i els problemes que
plantegen. Exemples de preguntes que es planteja: Què fa una cosa bella? Hi ha patrons de
judici estètic? Quina és la relació entre les obres d’art i la naturalesa?

Filosofia de l’art
Més restringida que l’anterior, se centra en els conceptes i problemes relatius a les obres
d’art; no s’ocupa de la bellesa natural, per exemple, només de l’artística. Però la majoria de
qüestions estètiques es relacionen específicament amb l’art. Exemple de preguntes que es
planteja: Què és l’art?

Teoria de les arts

Reflexió sobre les diferents arts particulars, característiques definitòries, tècniques, matèria i
forma, etc.

Història de l’art
Ciència que investiga l’evolució històrica de les arts (plàstiques), els seus períodes i estils,
les característiques pròpies d’aquests...

TEMA 1. ANTECEDENTS
EL PENSAMENT CLÀSSIC: LA BELLESA IDEAL
La bellesa és la noció tradicionalment més central i immediata respecte a les consideracions
estètiques, aquest aspecte és imprescindible en la teorització estètica de l’Antiguitat
grecoromana i de l’Edat Mitjana; tot i que fins al segle XVIII no existeix l’estètica pròpiament
dita i tal i com l’entenem ara, durant eixes èpoques sí que es realitzen reflexions sobre l’art i
la bellesa que depenen de qüestions metafísiques i/o antropològiques, com podem observar
en obres pitagòriques, de Plató, d’Aristòtil, Plotí, Agustí, Tomàs d’Aquino...

La “gran teoria” de la bellesa

La bellesa és considerada com a ordre, equilibri i unitat.
Tatarkiewicz “defensa un concepte ideal i trascendental de la bellesa com a nombre o com a
idea, que remet a pressupòsits dualistes i puritans que afecten de manera directa a
l’orientació de la mateixa categoria de la bellesa, ja que impedeixen que aquesta puga
confondre’s amb el plaer dels sentits (hedonisme estètic), amb l’àmbit de la percepció
(bellesa sensible), amb la mera adequació i amb la capacitat inventiva dels creadors, els
últims aspectes canvien de manera radical a partir del Renaixement.
Es tracta d’una gradació entre l’agrat físic i allò bell ideal, posseeix trets màgico-religiosos
(òrfico-pitagòrics) que són reformulats per Plató, i Sòcrates, en el Fedó, la República, el
Banquet, el Fedre, que rebran tractaments molt diversos en la tradició posterior. Té
importància especial la relectura renaixentista.”

Bellesa ideal i praxi artística

La bellesa consisteix en la proporció i l’ordenament de les parts d’un tot i de les seues
interrelacions, a més, es tracta d’una bellesa metafísica, natural més que artística.
L’ideologia estètica clàssica és mostra capaç d’aportar models i regles de caràcter
suposadament independent de determinacions subjectives, històriques o socials. La seua
influència en la teoria i la praxi artística occidentals és extensíssima: des de la poesia a la
música o l’arquitectura (en els fonaments de les arts particulars).

Altres idees estètiques de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana

Les principals idees estètiques de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana són la idea d’art i techne
(allò que es regia a les normes establertes era considerat art, per tant, un artista era aquell
que coneixia i aplicava correctament aquestes normes), art i mímesi (l’art s’ha d’apropar el
més fidelment a la realitat), l’art és imitació de la imitació (una afirmació defensada per Plató
en la que, l’art es tracta d’una còpia de les pròpies còpies de les idees del món intel·ligible),
reconeixement de la imitació com a coneixement i plaer (Aristòtil), l’art té funció de catarsi
(també defensada per Aristòtil, l’art té una funció purificadora de les passions mitjançant la
contemplació de la tragèdia), art i coneixement (segons Agustí, la il·luminació divina del
judici estètic garanteix objectivitat) i art i moral (censura platònica).

Temes relegats
L’experiència estètica o de l’art, o dels preceptes estètics de la naturalesa, queda definida
en primer lloc i sobretot com a coneixement racional o intel·lectual de la bellesa. Per tant,
queden relegats, per problemàtics, els aspectes implicats per les següents relacions:
bellesa, la sensualitat i el plaer, bellesa amb la utilitat (l’ús o el que agrada), bellesa amb el
circumstancial, momentani, quotidià, bellesa amb l’imaginari, l’il·lusori o fantàstic, bellesa
amb les emocions i sentiments (els factors psicològics). Aquests aspectes aconseguiran
protagonisme a partir del segle XVIII.
RENAIXEMENT I BARROC/CLASSICISME: LA CRISI DE BELLESA IDEAL

Renaixement
En el Renaixement s’introduiran mutacions importants en la idea de bellesa pitagòrica.
Concretament, la teoria de les arts a Itàlia (Leon Battista Alberti, Leonardo da Vinci...) malda
per l’aproximació de la bellesa ideal a la bellesa sensible i, viceversa, i de la preocupació
teòrica sobre la bellesa als problemes de la pràctica artística.
Durant el Renaixement sorgeixen les poètiques, ja que existeixen uns cànons poètics de
com s’ha de crear; la seua finalitat és establir les normes que han de seguir els artistes per
a crear obres belles.

Racionalisme
El racionalisme d’arrels cartesianes va anar obrint-se pas amb l’avanç del segle XVII; hi ha
un pas progressiu de l’ús dominant del principi d’autoritat cap a la preeminència del principi
de raó.
En el context francès és mantindrà, en principi, l’autoritat d’Aristòtil, ara com a encarnació de
la raó i harmonització dels dos principis.
Descartes va marginar l’art en tant que àmbit de la completa subjectivitat, però cartesians
posteriors (Malebranche, etc.) sí que van aplicar el racionalisme a l’àmbit estètic.

Classicisme francés
El classicisme francès recull el treball sobre les regles i aprofundeix en una major
sistematització i concreció de les regles i les projecta als nous gèneres. Segons aquest
classicisme, tot l’art ha de seguir les regles dictades per la raó, i aquestes són extretes
d’obres-model, que serveixen de principis generals per a la creació i la crítica; pe tant, quant
més ens apropem i ajustem a eixes normes, més prop estarem d’aconseguir la perfecció.
D’aquesta manera la raó, sotmesa a la conformitat quotidiana i social, és converteix en
l’eina principal per a l’estètica, sense la raó no hi ha bellesa.

L’ascens del gust

El tema del gust es configura, al segle XVII francès, front a l’excessiva confiança del
Classicisme en la raó, i al segle XVIII es converteix en la categoria estètica principal.
La noció de gust traspassa progressivament la qualitat de la bellesa de l’objecte a la
percepció del subjecte, és a dir, agafa importància el subjectivisme, alguns autors defensen
que, a l'hora de jutjar, l’únic important són els sentiments i emocions que ens provoquen les
obres artístiques, tal i com remarca l’expressió “Je ne sais quoi”.
Al principi, el gust aparegué vinculat a l’equilibri i el decòrum (entès com a conveniència o
adequació, bellesa com adequació: tot allò adequat és bell).
Cada vegada més, es té en compte allò que la obra ens provoca, el que ens fa experimentar
i el criteri individual, front a la raó com a categoria definitòria de la bellesa. En aquest
moment, l’estètica es separa en dos corrents: per una part, l’estètica de tendència
cartesiana en la que predomina la raó, les regles i les poètiques, és a dir, la teoria
objectivista de la bellesa; i d’altra banda, l’estètica que s’apropa al sentiment, a allò subjectiu
TEMA 2: La modernitat i el sorgiment de l’estètica
L’estètica com a disciplina autònoma
Després d’una llarga estapa de gestació en la que les reflexions de la bellesa i de l’art
depenien d’interessos metafísics o antropològics, en el segle XVIII apareixen els primers
escrits estètics com a tal que adquireixen un caràcter més sistemàtic i conscient de la seua
entitat. Aquests primers textos són: Estètica de Baumgarten (1750), Història de l’art de
l’Antiguitat de Winckelmann (1764), Salons de Diderot (comencen en 1759)...
L’estètica es desenvolupa en aquest moment degut a factors interns i externs. L’explicació
interna es basa en la conseqüència dels antecedents teòrics, és a dir, els aspectes tractats
durant anys anteriors per pre-estètics o filòsofs que havien parlat de temes estètics, que es
recuperen i es desenvolupen a partir d’aquest moment. Això sí, amb un desenvolupament
natural, no suposen una gran ruptura amb allò establert. Mentre que la causa externa es
deu a la influència decisiva de l’evolució mateixa de l’art, la recepció i el gust; influint així en
l’estètica, la crítica i la història. Així, l’estètica es configura en un conjunt d’activitats i
reflexions que obrin un espai cultural precís que aspira a ser autònom (autonomia de
l’esfera estètica i d’un camp específic d’estudi).
El terme estètica, ja introduït per Baumgarten en les Meditacions poètiques, ve del
neologisme derivat del grec aisthetiké, que remet a l’àmbit de les sensacions, la imaginació,
la sensibilitat… L’estètica no naix d’uns textos concrets, és a dir, no hi ha una configuració
inicial, única i precisa de la disciplina, sinó una configuració progressiva des de
contribucions diverses, cosa que comporta la determinació també progressiva d’una sèrie
de problemes característics. El sorgiment s’estén al llarg de tot el segle XVIII en un diàleg
continuat sobre temes estètics.

EL SEGLE XVIII FRANCÈS

Sobre la bellesa
A principis del segle XVIII francés trobem una continuïtat amb el classicisme del segle XVII,
es tracta d’un avanç serà lent i progressiu. En aquest moment es donen uns canvis que
obliguen als teòrics a reconèixer l’evidència del gust, però tracten de neutralitzar-lo y
teoritzen del gust com un aspecte molt limitat; d’aquesta manera, el subjectivisme queda
reduït i controlat. Per a no perdre l’objectivisme, els autors tracten de la bellesa per mitjà de
la línia ortodoxa de l’estètica classicista, racionalista, objectivista i universalista.
En aquest context sorgeixen Jean Pierre Crousaz (Traité du Beau, 1714-1715) i P. André
(Essai sur le Beau, 1741), que defensen la bellesa cartesiana, s’oposen al relativisme del
sentiment reafirmant les regles i els principis de bellesa i instauren una metodologia basada
en definicions, classificacions i distincions, que aspira a recloure el gust en una simple
categoria, la més ínfima.
“Anomenem bell en una obra de l’esprit no a allò que agrada en una primera mirada de la
imaginació en certes disposicions de l’ànima, o dels òrgans del cos, sinó a allò que té el dret
d’agradar a la raó i a la reflexió per la seua pròpia excel·lència, per la seua llum o per la
seua justesse i, si m’és permès el terme, pel seu agrément intrínsec.” (André, Essai sur le
Beau, p. 141).
Dubos: sentiment i geni
Jean Baptist Du Bos és un sensualista que posa el contrapunt a la posició anterior amb
Réflexions critiques sur la poésie et sur la peinture (1719), una obra en la que no centra la
seua reflexió en la idea de bellesa (ni la natural ni l’artística), sinó en el món de la pintura i la
poesia, i en la comparació entre les arts.
Aquest autor sosté que la fi de l’art és delectar (és necessària per a escapar de les
preocupacions, és a dir, que té una funció catàrtica) i, per tant, el millor jutge no és la raó,
sinó el sentiment a través d’una mena de sisè sentit. Va fer una distinció entre sentiments i
passió que tornarà a aparèixer amb Kant. A més, considera que la creació depèn del geni
de l’artista, en la forma en la que influeixen causes físiques i ambientals (el clima, la terra i la
societat).

Denis Diderot i els salons

Denis Diderot en Encyclopédie (1751) va oferir un resum històric-crític de les posicions
coetànies que va suposar la primera crítica lúcida de les teories sistemàtiques pròpies de
principis de segle. Aquest autor va estar influït profundament per l’empirisme de Locke molt
més que pel racionalisme cartesià. Considera que les idees d’ordre, connexió, simetria,
proporció o unitat deriven dels sentits i defensa una continuïtat entre sensible i racional, que
condueix a una idea complexa de bellesa.
Els salons es van organitzar des del segle XVI, però a partir de 1725 es celebren al Saló
Carré del Louvre. Serà l’any 1751 quan guanyen un impuls definitiu amb el gran creixement
del nombre dels visitants i d’artistes que exposen. El saló crea un públic receptor de les
obres d’art, més ampli que el públic cortesà anterior i defineix les tendències i proposa
gustos, provoca el judici i promou la informació i la crítica.
Diderot promociona aquests salons i crea una nova crítica d’art, entesa com una
consideració personal que valora i compara obres i que anima el comentari i els intercanvis
d’opinions. A més, és fonamental per a difondre el coneixement d’obres i artistes concrets.
Aquesta crítica de l’art es tracta d’un nou gènere literari de redacció breu i vivaç, sense
pretencions d’exhaustivitat.
Diderot afirma que hi ha una necessitat social d’orientar críticament el gust artístic.

L’ESTÈTICA EMPIRISTA BRITÀNICA

La qüestió del gust adquireix a les illes britàniques el moment de màxima importància a
mitjans de segle. Els empiristes, entre els que destaca John Locke, s’oposen a l’especulació
metafísica; contribueixen aportant categories estètiques diverses com el judici estètic, la
imaginació, la sensació, el geni, el sublim… Aquests parteixen del sentit comú i, a partir
d’ahí, tracten d’anar més enllà, es pretén arribar a un sentit comú que puga conferir
universalitat, fonament al judici estètic. El tema desperta interès teòric, però també social i
cultural.
L’estètica empirista té un aire psicologista, analitza principalment la facultat que ens fa sentir
i jutjar com a bells certs objectes, impressions, obres d’art. Existeix una preocupació per la
norma del gust i la justificació del judici crític.

Lord Shaftesbury (Anthony Ashley Cooper, 1671- 1713)

Obra: Characteristics of Men, Manners, Opinions, Times (1711).
Lord Shaftesbury vol envoltar el sentiment des d’una concepció neoplatònica de la bellesa,
per això considera que aquesta no és immediata. Segons aquest autor tenim un “sentit
intern”, una facultat especial destinada a l’aprehensió estètica (captar, aprendre de la realitat
i de les qualitats estètiques d’aquesta). Aquest sentit ens permet la captació immediata de la
bellesa segons un principi metafísic d’harmonia (d’ordre i proporció) connatural a l’ànima.
Per a Shaftesbury, la bellesa és alhora percebuda com a virtut, és a dir, que bellesa i virtut
són fonamentalment la mateixa cosa.
L’actitud estètic-moral segons aquest autor es caracteritza pel desinterès, és una
contemplació involuntària i independent d’interessos pràctics.

Samuel Hutcheson (1694-1746): el sentit de la bellesa

Obra: An Inquiry Into the Ideas of Beauty and Virtue (1725).

Hutcheson va ser un continuador de Shaftesbury, però a la vegada influït per Locke;

distingeix entre sensibilitat i intel·ligència. Segons aquest, el sentit intern és una facultat
mental innata, que no depèn del judici reflexiu, de copsar la bellesa en presència d’objectes
amb qualitats que la susciten. Tot i que la bellesa siga captada pel sentiment és universal, té
un fonament objectiu basat en la percepció d’una uniformitat en la varietat (característica
comuna de totes les coses belles que perceben els éssers humans); no obstant això, és
subjectiva en tant que fruit d’una sensació psicològica (no s’aprehèn per mitjà de la
intel·ligència), per una persona una cosa pot tindre uniformitat en la varietat i, per tant, ser
bella, però per a una altra no. Així, la varietat de gustos és compatible amb la percepció
d’una uniformitat en la varietat.
Cal afegir que el sentit interior coincideix amb el sentit moral en tant que desinteressat, innat
i universal.

Joseph Addison, els plaers de la imaginació

Joseph Addison va ser un articulista fundador de The Spectator (1711-12), comparteix la
idea de la immediatesa del sentit de la bellesa. Per a aquest autor, en la producció del plaer
estètic, els sentits juguen un paper decisiu, però no es limita a ells; la imaginació juga un
paper fonamental. El gust o emoció estètica és la capacitat de percebre tres qualitats que
originen els “plaers de la imaginació”: la grandesa (sublimitat), la singularitat (novetat) i la
bellesa (perfecció de proporció i simetria).
Prefereix la bellesa natural (que causa plaers “primaris”) a l’artística (plaers “secundaris”
perquè cal la confrontació amb la realitat).
La seua aportació principal va ser el plantejament de molts dels temes que seran
fonamentals, com la imaginació, el geni, l’humor, allò còmic, sublim, tràgic...

Edmund Burke: el sublim

A Philosophical Inquiry into the Origin of Our Ideas of the Sublime and the Beautiful (1756).

Per a Edmund Burke, la psicologia estètica es basa en l’observació directa dels fets en
condicions naturals; distingeix entre el sublim i el bell.
El sublim és l’emoció barrejada amb un delightful horror, un element de desplaer; és un
sentit subjectiu referit a l’instint de conservació i el temor a la mort. Mentre que en la bellesa,
rebutja les idees de proporció, perfecció i virtut moral, té una concepció decididament
sensualista, de pura emoció. Considera que els objectes bells han de ser petits, suaus al
tacte, variats, formes romes, delicats i de colors no enlluernadors.

LA IL·LUSTRACIÓ ALEMANYA
L’estètica alemanya està molt influïda pel racionalisme francès, sobretot, i pel sensualisme
anglès, a més, tenen una gran influència el racionalisme de Leibniz i Wolff. Els autors
alemanys desenvolupen una gnoseologia racional que obrirà pas a un nou àmbit del
coneixement.
Existeixen molts elements que anunciaran l’estètica que formularà Kant a finals de segle en
la Crítica del judici (1790).

Baumgarten i el naixement de l’estètica

Baumgarten és el creador del terme “estètica” (1735; Aesthetica, 1750), és coneixement
sensitiu perfecte.
Leibniz diferenciava entre el mer coneixement sensible (fosc i confús) i el coneixement
intel·lectual, clar i distint. Però Baumgarten classifica i explica quin tipus de coneixement és
l’estètic: per a ell, entre el coneixement intel·lectual i el coneixement sensible hi ha un altre
coneixement, l’estètic, que és un coneixement clar (nitidesa de les imatges sensibles) i
confús (sense distinció lògica). Amb aquest coneixement anem més enllà que en la pura
percepció pero no tant com en la raó.
A més, Baumgarten, rebutja la submissió de l’artista a les regles, i apunta cap a un cert
subjectivisme.
Segons el racionalisme, l’estètica és una gnoseologia inferior, el coneixement estètic seria
una etapa cap a una gnoseologia superior, la lògica.

Evolució de l’estètica alemanya

Per a entendre l’evolució de l’estètica alemanya hem de parlar de Johann Georg Sulzer
(Teoria general de les belles arts, 1771-1774). Aquest segueix a Baumgarten, la idea
estètica és menys distinta que la intel·lectiva, consisteix en un acte de contemplació distint
(exemple: com examina una joia el joier taxador o el comprador admirat per la joia).
A diferència de l’acte intel·lectual, l’experiència estètica ens fa conscients tant de l’objecte
com del nostre estat mental i del joc de les nostres energies psíquiques.

Més tard, Moses Mendelssohnn se separa del racionalisme, és el primer intent de

conciliació de les idees franceses i angleses. Destaca la importància de l’impacte emocional
de l’experiència estètica (Du Bos), situa la bellesa en l’esfera del sentiment, com a facultat
autònoma, i afirma el desinterès estètic.

J.J. Winckelmann: bellesa platònica

Winckelmann presenta una clara influència platònica a l’hora d’entendre i apreciar la
bellesa, afirma que aquesta és una, eterna i immutable. Considera que el món grec ofereix
el model de grandesa: el clima i l’ambient contribuïren idòniament a aconseguir unes formes
artístiques superiors. L’art grec és la més perfecta realització de la bellesa ideal, però l’art és
sols expressió de la bellesa i, la bellesa pura només existeix en la idea.
L’estètica de Winckelmann reacciona contra el subjectivisme del moment, retornant a la
serenor i equilibri clàssics, basant-se en els clàssics grecs. Les millors estàtues gregues són
les que expressen només el silenci: absència de passió, equilibri entre alegria i dolor...

Winckelmann i la Història de l’art

Obra: La història de l’art en l’Antiguitat (1764).

Winckelmann és considerat com el creador de la història de l’art, en la seua obra va aportar

novetats com el punt de vista que s’ha d’adoptar i la metodologia, que responen a l’ambició
d’estudiar científicament el passat. Aquest rebutja l’estudi biogràfic dels autors
(característica principal de l’obra de Vasari) i es centra en les obres i el períodes, en les
seues causes històriques i geogràfiques: el clima, que influeix en els caràcters; l’ambient
sociopolític, que determina el grau de llibertat… Utilitza una metodologia tant descriptiva
com interpretativa, i aplica el següent esquema a l’explicació de l’art grec:
Naixement /origen > desenvolupament > transformació/ maduresa > decadència.
Aquesta seqüència es convertirà en canònica dins de la historiografia de l’art posterior i
aplicarà a l’evolució dels estils.

Lessing i el Laocoont
Lessing va ser un poeta i dramaturg il·lustrat alemany. Un dels aspectes fonamentals
d’aquest autor és la seua gran contribució a Laocoont o sobre els límits de la pintura i la
poesia (1766). En aquesta obra examina el principi horacià del “ut pictura poesis” que afirma
que la pintura és igual que la poesia, Lessing nega aquesta idea, la poesia no és com la
pintura, cada art té uns signes o mitjans expressius propis i una naturalesa especial. La
poesia es caracteritza per que es desenvolupa en un temps, per que narra accions i
caràcters. Mentre que la pintura i escultura es desenvolupa en un espai i representa
objectes i figures.
Lessing estava influenciat per Diderot, va ser un crític teatral amb una enorme repercussió
en la formació del gust i del judici a Alemanya. Fidel a la tradició, en molts sentits: afirma el
valor social de l’art i el vincula amb la moral; defensa la catarsi moralista aplicada a totes les
arts. No rebutja les regles, “el geni és la més alta conformitat amb les regles”.

Laocoont
El Laocoont i els seus fills, Agesandre, Atenodor i Polidor (s. II/I aC), va ser una obra
retrobada en 1506 i objecte de debat crític. Winckelmann considerava que l’expressió
d’aquesta obra era un model de “la noble senzillesa i serena grandesa” de l’ànima grega.
Per a Lessing, el dolor anímic i físic (com en la tragèdia) pot dominar l’ànima dotada de
grandesa.

TEMA 3: David Hume, la norma del gust

Hume va ser un historiador, assagista i filòsof, destacant, sobretot en aquesta última
Treatise of Hume Nature, la seua obra fonamental de juventud, però que no va tindre el gran
èxit que ell esperava tot i que sí que li va conferir una fama d’escèptic religiós i moral que li
va tancar les portes de la universitat.
L’ESTÈTICA DE HUME
En l’estètica de Hume destaquen els assaigs “Sobre la norma del gust” i “Sobre la tragèdia”,
tot i que també hi ha idees de caràcter estètic en altres obres, en especial en el Tractat de
la naturalesa humana i en uns assajos breus que completen la seua teoria. Aquesta teoria
està estretament connectada amb la seua filosofia moral i les teories del pensament i
l’emoció humanes.
No s’ha valorat suficientment la teoria estètica de Hume fins la segona meitat del s. XX; fins
i tot, ell pensava que no havia tingut èxit per la forma de tractar i escriure el tema, perquè
era massa complicat.
Aquest autor va estar influenciat per l’empirisme de Locke, Addison, Hutcheson i, en menor
mesura, Shaftesbury; també Du Bos, o Ciceró.

L’EPISTEMOLOGIA I LA TEORIA MORAL DE HUME

Hume distingeix entre judicis de fet (veritat o falsedat) i judicis de valor, que s’originen en el
sentiment. Considera que les distincions morals i estètiques “no són conclusions de la raó”,
sinó del sentiment, si bé la raó acompleix un paper instrumental. Però la raó ens pot ajudar
a que els nostres sentiments estiguen més clarificats. La raó no té cap poder motivador;
només les passions, per a Hume, “la raó és i ha de ser esclava de les passions”. A més,
realitza una distinció entre les passions calmades i les passions exaltades.
Com es pot apreciar per la seua teoria, Hume té un caràcter subjectivista i sentimentalista.

BASES DE L’ESTÈTICA DE HUME

- La bellesa com a qualitat secundària: el valor estètic sorgeix de la relació entre
l’individu i l’objecte percebut, per aquest motiu la bellesa depèn d’una resposta
sentimental del subjecte, del gust (capacitat de respondre amb aprovació o
desaprovació).
- Naturalesa humana: receptivitat natural, la nostra constitució és tal que hi ha un
encaix natural entre l’objecte estètic i el subjecte, és a dir, som afectats de
determinada manera per l’objecte en virtut de la receptivitat natural de la nostra
naturalesa.
- La presència d’objectes bells i la capacitat humana de ser afectat per ells no és
suficient per a arribar a sentiments apropiats i judicis correctes, ja que el judici de
gust implica més que un sentiment plaent o desplaent. La immediatesa dels judicis
de gust és compatible amb la influència de les facultats intel·lectual i imaginativa.
El gust mental implica la comprensió, que depèn de les associacions imaginatives
d’idees; comporta el plaer imaginatiu (Addison). El grau de satisfacció davant d’una
obra és relatiu a la formació del gust de l’espectador ja que és necessària la pràctica
reflexiva per a educar els sentiments i assolir una “delicadesa del gust”, hem de
tindre un grau suficient de bon gust, ja que la perfecció d’aquest és impossible

COMPARACIÓ AMB HUTCHESON

Hume no defensa l’existència d’una facultat del gust, d’una estructura mental específica per
jutjar qüestions de gust, sinó que, com Hutcheson, manté que el fonament del judici moral
es troba en el sentiment, no en la raó, cosa que no implica que el gust siga merament
subjectiu, és a dir, expressió d’una mera preferència idiosincràtica. A diferència de
Hutcheson, que defensa la uniformitat en la varietat, Hume no es fonamenta en un principi a
priori, sinó en la naturalesa humana que compartim.
Esmenta principis de la crítica i “regles de composició”, però no concreta una fórmula que
(de manera necessària i suficient) definisca la bellesa dels objectes ja que ho considera
inútil.
Hume és ben conscient que hi ha divergències insalvables entre els bons jutges que no es
deuen a deficiències en la seua capacitat. Hi ha divergències que es deuen al temperament
de les persones, que també varia amb l'edat, que fa que bons jutges tinguen diferències en
els seus judicis de bellesa. També els influeix la variació de "temps i país"; açò és, hi ha
diferències de gust d'una època històrica a altra i d'una cultura a altra que no podem
resoldre dient que una època o cultura s'equivoca i l'altra no.
Quan les diferències es deuen a aquests factors, no hi ha manera de determinar que un
judici és correcte i l'altre incorrecte, simplement hem d'acceptar que els dos judicis són
igualment admissibles.
"...un grau determinat de diversitat en el judici és inevitable, i és inútil cercar una norma amb
què reconciliar els sentiments contraris."
Per tant, els criteris que dona Hume per a aconseguir una convergència en els judicis de
gust no condueixen a un acord total. Podríem dir que Hume rebutja el relativisme del gust
(tot val en qüestió de gustos), però admet el pluralisme del gust (entre aquells que saben
sobre la qüestió, si no tenen un mal dia o es troben alterats en certa mesura, poden jutjar de
manera diferent una mateixa obra sense que cap d'ells s'equivoque).

LA PARADOXA DEL GUST

Com sabem, hi ha una gran varietat i disparitat d’opinions en les qüestions de gust, ja que el
gust depèn dels sentiment. No obstant això, el nostre llenguatge pressuposa una norma
general del gust, universalment vàlida per a tots.
“Es natural que busquem una norma del gust; una regla per la qual puguen reconciliar-se
els diversos sentiments dels homes; almenys, una decisió que confirme un sentiment i en
condemne un altre.”
Hume aspira a resoldre o pacificar els desacords sobre el gust, i per a aconseguir-ho cal
trobar la norma del gust que determine quins sentiments són els apropiats i quin judici és
millor.

CONTRA L’ESCEPTICISME I EL RELATIVISME SOBRE EL GUST

El màxim oponen al que s’enfronta Hume amb la seua teoria és l’escepticisme filosòfic
sobre el gust, que considera que no pot haver cap principi o conjunt de principis de gust; és
inútil disputar sobre gustos.
El subjectivisme de Hume no el condueix al relativisme, ja que ell no considera que tots els
sentiments i gustos són igual de bons: “el gust de tots... no està en peu d’igualtat”. Per a
aconseguir saber quins gusts són vàlids i quins no s’ha de realitzar una investigació de la
naturalesa lògica dels principis del gust a través d'un examen dels objectes específics del
gust i dels principis del gust. A més, s’han d’establir les condicions per a ser un bon jutge
(“...hi ha certs homes... que el sentiment universal reconeixerà que tenen preferència [en
qüestions de gust] sobre els altres.”); aquestes condicions, Hume les resumeix en cinc
aspectes fonamentals.
Principis de gust
En primer lloc, parlarem dels principis del gust. Han de ser principis de la crítica, regles de
composició; les possibles bases dels principis buscats són a priori (a partir de relacions
d’idees) i a posteriori (com una qüestió de fet).

[9.] “És evident que cap de les regles de composició és el resultat d’un raonament a priori, ni
poden considerar-se conclusions abstractes a les quals ha arribat l’enteniment per mitjà de
comparar relacions entre idees eternes i immutables”.
“El seu fonament és el mateix que el de totes les ciències pràctiques: l’experiència. No són
altra cosa que observacions generals sobre allò que universalment s’ha vist que agrada en
tots els països i en totes les èpoques.” (p. 50)

S'han de tindre en compte les regles de composició que podem extreure de les grans obres
d’art (aquelles obres que han sobreviscut el caprici de les modes i els errors de la ignorància
i l’enveja, i que provoquen una admiració sincera i duradora). Però “no hem d’imaginar que,
en cada ocasió, els sentiments dels homes concorden amb les regles [generals de l’art].”
Hi cal “la concurrència de moltes circumstàncies favorables, que anul·len “el destorb extern”
i “el desordre intern”. Ens hem de trobar en el moment i lloc adequats, tindre la imaginació
en bones condicions i actitud, estar amb una perfecta serenitat mental, ser conscients dels
records dels nostres pensaments, parar l’atenció adequada a l’objecte.

Condicions per a ser un bon crític

Per a parlar les condicions necessàries per a ser un bon crític, hem de partir de la base que
per a realitzar un bon judici de gust ens hem de trobar en un estat adequat.
En primer lloc, hem de tindre delicadesa de gust, ser capaços de captar tots els detalls, és a
dir, tenir agudesa. “Quan els òrgans són tan subtils que no se’ls escapa res i, alhora, són
tan exactes que perceben cada ingredient de la mescla...”
A continuació, és molt important tindre una pràctica constant, ja que l’hàbit fa que el judici
siga més acertat i més clar. “...pràctica d’un art particular, i l’observació i l’experimentació
freqüent d’una espècie particular de bellesa. ”
També cal destacar l’experiència en la comparació, és a dir, recórrer a les comparacions per
valorar la bellesa en la justa mesura, i no exagerar ni subestimar.
“És impossible practicar continuadament la contemplació de tota classe de belleses sense
veure’ns obligats amb freqüència a comparar entre els distints tipus i graus d’excel·lència i
fer-hi estimacions de la proporció.”
Tindre bon sentit, ser capaç de captar el disseny de l'obra, la intenció, el seu significat. Per a
això cal un coneixement ampli que més enllà del judici estètic. En aquest punt hem de
considerar que la raó és un requisit per a les operacions del gust.
“Tota obra d’art... té un fi o un propòsit determinat, per a l’assoliment del qual està
dissenyada, i d’acord amb el qual ha de jutjar-se el seu grau de perfecció...”
“En les produccions més elevades del geni, hi ha una relació i una correspondència mútua
entre les parts, de manera que les seues belleses no poden ser percebudes per qui no
posseeix un pensament prou capriciós per a prendre en consideració totes aquestes parts,
comparant-les entre si, per tal de percebre la consistència i la uniformitat del conjunt”.
I, per últim, realitzar judicis estant lliures de prejudicis, hem de ser observadors
desinteressats; no jutjar una obra d'art per factors que no tenen a veure amb la seua bellesa
(com si l'autor és amic nostre, per exemple).
"L’autèntica norma del gust i la bellesa és el veredicte compartit entre aquests”.
No obstant això, que es complisquen totes aquestes condicions, és a dir, que hi haja un
conjunt de persones que tinguen prou delicadesa de gust, una pràctica constant en l'art en
qüestió (pintura, escultura, etc.), que practiquen la comparació entre obres per a calibrar
com de belles són, que aconseguisquen estar lliures de prejudicis i que tinguen un bon
sentit general per comprendre el significat o intenció de l'obra, no significa que totes
aquestes persones acaben coincidint en tots els judicis estètics que facen.

Segons Hume, hem d’investigar empíricament quienes coses solen agradar a la gent, per
tant, quines coses considerem belles; però sobretot, quines coses agraden a aquelles
persones que tenen una formació en el camp, se suposa que confiem en el que ells diuen,
que és bell i que no (tenint sempre en compte les nostres preferències). S’han d’investigar
les característiques que fan que alguna cosa és bella, però que aquesta cosa responga a
les característiques no vol dir que tots els enterats, els crítics estiguen d’acord en que això
és bell, no obstant això, Hume aspira a una certa convergència.
Les diferències en els judicis es deuen normalment a defectes o mal funcionaments, és a
dir, incompliment de les condicions anteriors. No obstant això, hi ha dues fonts de
discrepància que per bé que sovint produeixen diferències en el grau d’aprovació o
desaprovació: els diferents humors (temperaments) dels homes particulars i les maneres de
ser i les opinions del nostre temps i país; per tant, es tractaria de diferències “inofensives i
inevitables”.

LA MORAL I EL FANATISME RELIGIÓS EN L’ART

La representació de conductes i maneres distintes a les nostres en l’art no hauria d’influir en
la nostra valoració. Moltes vegades, a l’hora d’analitzar una obra per saber si és bella o no,
ens trobarem en que els autors cometen errades pròpies de la seua època (exemple: “la
Terra és plana”, diferents costums presenta a l’obra...), aquestes equivocacions no ens han
d’influir, ens hem de col·locar imaginativament en la posició de l’època, és a dir, hem de
jutjar l’obra des del punt de vista de la seua època, no des de l’actualitat
El contingut moral d’una obra pot afectar positiva o negativament a l’obra, sobretot pot
afectar negativament quan en l’obra es descriuen actituds o conductes que nosaltres avui
en dia considerem immorals i que l’autor no censura; però també ens podem trobar davant
d’una obra que descriu una acció completament immoral per a denunciar-la (cosa que
afectaria positivament).
Cal destacar que la superstició i, sobretot, el fanatisme religiós, el fet de que tot està
justificat en nom de la religió també afecta negativament a la nostra valoració de l’obra.
Així, a més dels principis d’avaluació estètica de l’art com hem vist anteriorment, també hi
ha principis d’avaluació moral de l’art.

PROBLEMES I CRÍTIQUES
Com sabem si una cosa és bella? Sabem que eixa cosa és bella quan rep el sentiment
d’aprovació estètic d’aquelles persones que estan autoritzades, formades per a formular
judicis vàlids de la bellesa. Això és el que Hume diu, però li poden dir: i no seria al revés?
estes persones al final estan d’acord perquè la cosa és bella?
Si la seua teoria és subjectivista, el criteri últim és el d’aquestes persones. En canvi, una
teoria objectivista diria que al final aquestes persones estan d’acord perquè la cosa és bella.
Encara que Hume té un plantejament on la base de tot és l’aprovació i, per tant,
subjectivista, a vegades pareix que parla en uns termes (exemple: el principi del gust és
universal i està en tota la naturalesa humana) més objectivistes.

Hume afirma que per a que una persona siga un bon crític s’ha de formar mitjançant certes
obres, coneixent, estudiant i comparant les grans obres, obres que tenen un mèrit artístic
destacat, és a dir, no podem identificar ningú com a bon crític sense identificar primer
determinades obres d’art amb un mèrit artístic destacat. Però no podem establir quines
obres d’art tenen un mèrit artístic destacat sense fixar primer quins són els bons crítics.
La teoria pot ser víctima d’una circularitat que la desautoritza. Determinar quines obres
tenen gran mèrit és treball dels jutges i aquests per a ser bons jutges han de formar-se en
les bones obres, hi ha una circularitat.
Quines són les bones obres? Les que els crítics accepten com a bones. I qui són els bons
crítics? Els crítics que s’han format aprenent de les bones obres. Però no són aquests
mateixos crítics els que han de determinar quines són les bones obres?

És una teoria sociològica o una teoria ideal? Hume el que està fent és dir que la bellesa és
allò que els jutges i els crítics diuen. Idealment, en un escenari ideal en el que hi haguera
una convergència en tant que la gent tinguera delicadesa del gust, experiència, pràctica en
la comparació, bon sentit i fora lliure de tota mena de prejudicis, si fera els seus judicis en
un entorn en el que no hi hagueren problemes externs o interns, arribariem a una
convergència més o menys completa i per tant, la seua teoria és una teoria ideal (en
condicions ideals aribariem a aquest judici). Però també podem considerar que el que està
fent Hume és una teoria pragmàtica o social dient que a vegades discutim sobre el gust, hi
ha certs judicis que considerem més vertaders que altres i quines són les condicions
d’aquests judicis. Hi ha un dubte interpretatiu de si Hume està oferint una teoria ideal o
social en la que diu que normalment considerem açò com a bo i els jutges que considerem
més vàlids són els que ho compleixen.
Per què no arribem a la convergència total? Perquè poden haver diferències en el
temperament, l’edat, l’època… per a alguns crítics això és un defecte de la teoria de Hume
si aquesta és ideal (ja que tindirem que estar en les mateixes condicions ideals per a que hi
haguera convergència). Si és una teoria social, no pot haver una convergència total, hem
d’acceptar el pluralisme estètic.

La qüestió de la valoració de les obres d’art, atenent a la pluralitat de propietats que fan
belles o lletges les obres d’art per a Hume, no resulta una cosa fàcil jutjar que una obra és
millor que una altra. Com contribueix la possessió d’unes i altres qualitats estètiques, en
major o menor grau, al valor global de l’obra?

Quina força normativa té el judici dels bons crítics per a qui no comparteix de fet les seues
preferències estètiques? Per què són “millors” els judicis dels experts als de la resta? Per
què he de tractar d’aproximar les meues preferències estètiques als veredictes dels jutges
ideals (o experts reals)?
TEMA 4: Immanuel Kant, l’autonomia de l’experiència
estètica
CONTRA BAUMGARTEN
L’estètica per a Kant no és una forma de coneixement inferior, a diferència del que pensa
Baumgarten, ni és inferior ni és una forma de coneixement. Per a Kant, l’estètica tracta de
sentiments de plaer i desplaer, no de la sensació o percepció com a una forma de
coneixement. A més, els judicis de gust no són inferiors als judicis lògics o de coneixement,
sinó que estan al mateix nivell.
Kant tampoc accepta que puga haver regles de gust ni que l’estètica puga ser una ciència,
com pensava Baumgarten.

ELS JUDICIS DE GUST

El judicis de gust tenen la forma: “Aquest X és bell” [X és un objecte percebut].
Aquest judici no es tracta d’un judici lògic, de coneixement. Però té una pretensió de
validesa universal, és a dir, fer aquest tipus de judici implica tenir la pretensió que tothom ha
d’estar d’acord. Això implica que hem de compartir tots alguna cosa que possibilite que
idealment tot el món puga estar d’acord, han d’haver uns fonaments a priori dels judicis del
gust. Segons Kant, allò que justifica la validesa universal és una cosa que ha d’estar en
nosaltres prèviament inclus a les experiències, ha d’estar en les nostres constitucions; en la
nostra ment hi ha alguna cosa que és independent de l’experiència i que és comuna a tots.

Kant contrasta els judicis estètics, els de coneixement i els de “això m’agrada”. Quan diem
això estem dient alguna cosa que és vàlida per a mi, en principi. En canvi quan diem que
alguna cosa és bella, és una cosa subjectiva, es basa en els sentiments però encara així,
pretenem que puga ser vàlid per a tots (idealment). Si les coses són subjectives significa
que no són vàlides per a tots, el que pretén Kant és establir una categoria intermèdia
(tradicionalment tenim objectiu en el sentit de que és universal, i subjectiu, és a dir,
particular) caracteritzada per ser subjectiva i universal.

Kant fa una anàlisi dels judicis de gust des de quatre “moments” que ens revelarà les seues
característiques i que analitzarem a continuació:

DESINTERÈS – PRIMER MOMENT

El judici de gust és sobre si una cosa és o no bella.
“Gust és la facultat de jutjar un objecte o una representació per mitjà d’una satisfacció o una
insatisfacció, sense cap interès. L’objecte d’aquesta satisfacció s’anomena bell.” (§5)
L’experiència estètica és desinteressada, no respon a cap interés concret més enllà de la
pròpia experiència estètica, no tenen una funció utilitària. El judici de gust té la qualitat de
ser desinteressat i, per tant, comporta una satisfacció també desinteressada i que és lliure
en el sentit de que no està lligada a un resultat en concret. Exemple: per a fer un bon judici
de coneixement, nosaltres no som lliures en el sentit de que ens hem d’acoplar a com és el
món (això mesura 5 metres i, aquest judici sols és vàlid si de veritat mesura 5 metres, per
tant, el judici no és lliure). El judici estètic no s’acopla a com és el món, ja que depèn del
subjecte, és més lliure que el judici de coneixement i és més desinteressat perquè no
respon a cap finalitat concreta, a cap utilitat.
Es diferencien, així, dels judicis sobre l’agradable (estètics empírics o materials) i dels
judicis sobre el bo.

Tres classes de satisfaccions

El plaer o satisfacció pròpia del bell és diferent de la satisfacció que produeixen la raó o els
sentits; no depèn de cap desig.
- ‘X és bo’ → Satisfacció: una cosa és útil (bé pràctic) o compleix les exigències morals (bé
moral).
- ‘X és agradable’ → Satisfacció: gratificació dels sentits.
- ‘X és bell’ → Satisfacció: merament contemplativa; lliure i desinteressada.

Exemple: puc desitjar posseir un quadre perquè adquirir-lo és un bé pràctic per a mi, o per
la satisfacció d’un desig purament sensual, però això és distint del plaer contemplatiu que
acompanya al judici estètic, que per a Kant és sempre desinteressat.

Formalisme
Kant subratlla que, en ser desinteressat, el judici estètic té a veure amb la forma de l’objecte
(la figura, l’arranjament, el dibuix) i no amb el contingut sensible ja que el contingut sensible
està estretament connectat amb el plaer sensual, amb l’agradable.
Focalitzar en el contingut sensible pot fer-nos retornar a l’interès i la inclinació. Aquest
formalisme és conseqüència de la doctrina del desinterès.

Considerem a Kant com a iniciador del formalisme en l’estètica moderna.

També s’expressa en la consideració superior de la bellesa lliure (purament formal) respecte
a les altres belleses:
- Bellesa lliure (pulchritudo vaga): natural o sense concepte. “Dibuixos à la grecque,
floritures per a orles o papers pintats”.
- Bellesa adherent (adhaerens): bellesa depenent, que pressuposa “un concepte del fi
a què està destinada”.
La bellesa “d’un edifici (com una església, un palau, un arsenal o un pavelló),
pressuposa un concepte del fi que determina allò que la cosa ha d’ésser i, en
conseqüència, determina un concepte de la seva perfecció; per tant, es tracta d’una
bellesa adherent”.
- La bellesa ix perjudicada amb l’enllaç tant amb el que és bo, com amb l’agradable.
- La bellesa natural o lliure és superior a l’artística.

UNIVERSALITAT – SEGON MOMENT

“Bell és allò que, sense concepte, plau universalment”, és a dir, que produisca un plaer que
siga universal, no particular, però tenint en compte la llibertat dels judicis.
És ací quant Kant planteja l’antinomia del gust. Podem dir que “la bellesa està en l’ull de
qui mira”, que de gustibus non est disputandum, però no és així com actuem ja que cadascú
diu el que vol sobre els seus gustos però a la vegada volem que la resta compartisca les
nostres idees. Els judicis sobre la bellesa impliquen una pretensió o expectativa d’acord
universal, com si la bellesa fora una propietat real dels objectes, és natural parlar de
vegades així perquè tenim aspiració d’universalitat, encara que la bellesa no es basa en una
propietat objectiva de les coses, sinó en la nostra percepció. Per tant, no hi ha res en
l’objecte que puga justificar el nostre judici (la bellesa no és una propietat de l’objecte, sinó
que és el sentiment que ens produeix a nosaltres l’objecte que diem que és bell; però
pretenem que aquest sentiment siga compartit pels demés, que tinguem una subjectivitat
compartida).

Universalitat subjectiva
Kant diferencia entre tres tipus de judicis: el judici lògic, el judici d’agradabilitat i el judici
estètic. El primer, el judici lògic, que també podem anomenar de coneixement, és objectiu i
té una pretensió d’universalitat; la seua universalitat depèn de conceptes, tracta d’atrapar la
veritat en uns conceptes. Exemple: “dos i dos fan quatre” o “això és un gat”.
Els judicis d’agradabilitat són totalment subjectius i per tant, no pretenen ser vàlids per a la
resta de persones (no aspiren a la validesa universal, tot i que pot ser que altres persones
compartisquen el mateix judici) ja que no tenen una base sòlida per a l’acord, sinó que es
basa en el sentiment, en la sensació que ens produeix alguna cosa. Exemple: “m’agrada el
color roig”.
Per últim, els judicis de gust són subjectius, com els d’agradabilitat, però aquests si que
tenen la pretensió de validesa universal, però en aquest cas, no és l’aplicació d’un concepte
com els judicis de coneixement, sinó l’atribució d’un sentiment, comportant-nos com si
aquests judicis foren objectius, tot i que açò no s’aconseguirà mai empíricament.

Tot açò dóna peu a la tercera característica: la finalitat.

FINALITAT – TERCER MOMENT

“Bellesa és la forma de la finalitat d’un objecte, en tant que la percebem en aquest sense
representació de fi”. Els judicis de gust es basen en una “finalitat sense fi”, és a dir, les
persones trobem una mena de finalitat en l’objecte estètic però no podem concretar
exactament aquesta finalitat; és el mateix dir que veiem un propòsit o finalitat en l’objecte,
però sense que puguem trobar-hi un fi concret, és a dir, hi ha un finalitat pero no sabem
quina és. En l'objecte estètic tenim una sensació de que hi ha una finalitat en ell però sense
que puguem trobar un fi concret.
Es tracta d’un principi a priori (que posa el subjecte) de finalitat subjectiva, que ens vincula
amb la nostra humanitat; nosaltres projectem aquestes finalitats, però no ho fem a voluntat.

“Joc lliure”
Els judicis estètic no son determinants, no podem arribar a una veritat perpetua, ja que
tenen una naturalesa més lliure, no hi ha una realitat estricta que conèixer.
Kant diu que reflexionem jugant lliurement sobre la representació, en eixe joc intervé la
imaginació (caracteritzada per ser lliure), la imaginació ens permet anar més enllà del que hi
ha, mentre que l’enteniment no va més enllà de la realitat externa, en l’àmbit de la
imaginació no hi ha eixes restriccions.
En els judicis estètics hi ha una mena d’harmonia entre l’enteniment (legalitat) i la
imaginació (llibertat), que s’impulsen mútuament en un cercle de pensament i sentiment, i,
quan fem un judici estètic este posant en marxa aquestes coses.
Hi ha un plaer en la bellesa, en els judicis estètics que, després de contemplar alguna cosa,
entendre-la i ser capaç de reflexionar sobre ella de manera productiva, ens proporciona una
sensació de plenitud intel·lectual i espiritual, una experiència pròpia de la contemplació
estètica que no es troba en l’àmbit del coneixement; és una satisfacció plena, que agrupa
més aspectes de les nostres capacitats intel·lectuals.
NECESSITAT – QUART MOMENT
“Bell és allò que, sense concepte, és conegut com a objecte d’una satisfacció necessària.”
(§22).
Els judicis de gust no són simplement contingents com els d’agradibilitat, sinó que
posseeixen un tipus de necessitat, es presenten com a necessaris, però no son necessaris
com els judicis de coneixement, ja que els judicis de gust no responen a coses objectives;
però sí són necessaris ja que responen a uns principi no objectius, sinó que són una mena
de principis subjectius; cosa que implica que quan diem que això és bell, estic dient que tots
hauríem d’experimentar la satisfacció estètica que experimenta qui fa l’afirmació.
Quan diem això és bell puc voler que tots estiguem d’acord només si allò al que m’estic
referint es algo estètic, que dependria d’un tipus de sensibilitat que compartim tots i que és
independent de condicions individuals, autònom de les peculiaritats de cadascun. Tot i que
hi haja unes peculiaritats hi ha un nucli compartit comú a tots, ja que sinó no ens podríem
comprendre (sabem el que significa que l’altra persona experimenten la mateixa cosa).
Kant diu que els judicis de bellesa es basen en un element de subjectivitat compartit per
totes les persones. De manera que si forem capaços de diferenciar les peculiaritats de
cadascun del nucli comú, ens ficaríem d’acord en què es bell.

“Sentit comú” estètic

La necessitat del judici de gust és fonamenta en un sentit comú específicament estètic:
sensus communis aestheticus; però es tracta del sentit comú ordinari, l’enteniment comú, la
intel·ligència pràctica...
“…sols des del supòsit que hi ha un sentit comú (pel qual no hem d’entendre, emperò, cap
sentit extern, sinó l’efecte del joc lliure de les nostres facultats cognitives)… sostinc, pot
formular-se el judici de gust”. Sols podem realitzar un judici estètic presuposant que hi ha
alguna cosa comuna en totes les persones.
Hi ha un aspecte estètic, una sensibilitat comuna a la que s’afegeixen les particularitats; és
el que fa possible que quan diem que això és bell, pretenem que siga bell per a tots; al fer
eixa afirmació fem un esforç per a separar-nos de les nostres peculiaritats i ens centrem en
el nucli, d’aquesta manera, el nostre judici seria compartit per els altres.
Quan realitzem judicis de bellesa pretenem que siguen vàlids per a tot el món (a diferència
dels de agradabilitat) però, com podem pretendre això si no es basen en coses objectives
com els judicis de coneixement? Perquè els judicis es basen en una sensibilitat compartida.
El problema apareix en la pràctica, moltes vegades no ens fiquem d’acord respecte als
judicis estètics ja que no som capaços de separar eixa sensibilitat compartida de les
particularitats de cada persona.
A més, Kant no té en compte que hi ha individus que no tenen sensibilitat moral o que tenen
alguna deficiència intel·lectual, sino que es basa en una persona ideal.

ANALÍTICA DEL SUBLIM

Kant diferencia entre entre bellesa i sublimitat, contrasta l’analítica de la bellesa amb
l’analítica del sublim. Realitza un anàlisi del sublim, que té en compte certes qüestions que
van més enllà de la psicologia. Una de les característiques de la sublimitat és que hi ha
experiències que ens sobrepassen; el sublim és una sensació que te que veure amb allò
que és grandiós, desmesurat, que no admet comparació.
La sublimitat no està en les mateixes coses, no és una propietat de l’objecte. El sublim és
una forma d’autoconsciència humana...... L'experiència del sublim ens obri les portes de
comprendre i imaginar la raó humana i el destí moral de l’home.
Hi ha dos formes de sublim: matemàtic i dinàmic

Sublim matemàtic
El sublim té que veure amb la magnitud, amb la idea d’infinitud, però aquesta idea tampoc
està en l’objecte, sino que està en nosaltres, és una idea a priori; contrasta molt amb els
empiristes.
Kant diu que l’experiència ens evoca la idea d’infinitud, però no la crea, és com un record
(ens evoca una experiència); certa imatge ens evoca a la idea d’infinitud, però la idea no
està en eixa imatge. Sobrepasen la nostra capacitat d’imaginació degut a la seua grandària i
per tant, ens remet a la idea d’infinitud.
Els humans tenim la capacitat de transcendir l’experiència i arribar a la idea d’infinitud.
Tenim una dignitat humana enormement gran respecte a la resta del món natural. Encara
que son molt menuts comparats amb l’univers, son gras ja que tenim la capacitat de
transcendir i tindre una idea tan gran d’infinitud.

Sublim dinàmic
Dinàmic vol dir que es una naturalesa que esta en marxa i produeix una experiència
d’objectes i fenòmens que ens produeixen temor ja que son capaços de destruir-nos, cosa
que ens remet a la feblesa dels humans. Però som éssers racionals capaços de donar-nos
compte de la nostra superioritat racional i independència de la natura, i això fa que siguem
lliures, és a dir, estem sotmesos de la naturalesa, però ens podem separar d’aquesta, ja que
som éssers lliures.

ALTRES QÜESTIONS

L’art, el geni i les regles

Kant considera que l’obra d’art, sense negar el seu caràcter de creació humana, ha de
semblar un producte de la natura tot i que són productes d’un esforç d’un individu, no ho
han de reflectir. L’obra d’art no ha de semblar artificiosa, sino natural en sentit d’espontani,
sense mostrar aspectes tècnics; tal cosa fa que algú que domina molt bé la tècnica no té
perquè ser un gran artista, ja que necessita aquesta espontaneïtat del geni. Tot açò
s’aconsegueix gràcies al geni, qui porta en si mateix la facultat de realitzar obres d’art,
també cal destacar que aquest geni ha de tenir uns coneixements, ha de conèixer les
tècniques, la naturalesa s’expressa a través del geni, però necessita una certa formació. No
obstant això, l’artista crea obres d’art sense plena comprensió del procés, no té perquè
comprendre exactament el que està fent
No hi ha regles del gust ni, per tant, tampoc de la producció artística. Si el geni és una
qüestió natural, no poden haver regles en el sentit estricte, és el geni (la naturalitat, la
espontaneïtat...) el que ha de manar. Només obres d’art reconegudes com a models
exemplars poden jugar el paper de regles, és a dir, obres models excel·lents que són
reconegudes d’eixa manera per tots. Tot i això no son regles com a tals, serien més bé
referents i, per tant, els artistes no estan sotmesos a aquestes.
L’originalitat del geni rau en la capacitat de seguir regles (guiar-se amb les obres) i alhora
ampliar-les, de conduir-se sense artificiositat.

Idees estètiques
“Per idea estètica entenc aquella representació produïda per la imaginació que fa pensar
molt sense que, tanmateix, cap pensament determinat, val a dir, cap concepte pugui
resultar-hi adequat ni, consegüentment, cap llenguatge pugui abastar-la ni fer-la
intel·ligible.” (§47)
Les idees estètiques són representacions de la imaginació que ens inspiren i ens donen
molt a pensar, però per a les quals no hi ha cap concepte adequat. L’art en tant a
experiència estètica ens produeix açò, per això la reflexió i interpretació sempre està oberta;
en tota obra d’art hi ha un significat obert, una significació sugeridora, que ens motiva a la
reflexió. Aquestes idees estètiques són la contrapartida de les idees de la raó, per a les qual
hi ha concepte sense intuïció.

La bellesa com a símbol

“...allò bell és el símbol del que és moralment bo” (§59).
“…tenim raons per a suposar almenys una disposició per a sentiments morals bons en qui
s’interesse directament per la bellesa de la natura”.
“…prendre’s un interès directe per la bellesa de la natura… constitueix sempre un indici
revelador d’una ànima bona”.

Ací Kant considera que hi ha una vinculació entre aquel que té una sensibilitat de la bellesa i
aquell que té sensibilitat moral; la formació estètica pot ser un ajut per a formar bons
ciutadans; la gent educada té una sensibilitat estètica.

PROBLEMES I CRÍTIQUES

Crítica contra el formalisme kantià (segons el formalisme kantià, el judici estètic es

vincula amb la forma, no amb els continguts)
Segons A. Danto, hi ha objectes perceptivament indiscernibles de certes obres d’art; per a
realitzar aquesta afirmació es basa en les caixes de la marca Brillo i les Brillo Box de
Warhol, que a simple vista pareixen iguals, semblen la mateixa cosa. Són objectes que
podriem dir formalment idèntics, però no els atorguem el mateix valor artístic, les caixes de
detergent no tenen el mateix valor que l'obra de Warhol.
Per tant, el valor estètic d’una obra no sols ha de ser la percepció d’aquesta
Resposta: potser estèticament sí que són iguals (el formal i l’estètic serien coextensius),
encara que siguen artísticament diferents.

Contra el desinterès:
Per a Dickie, l’actitud estètica de dos persones poden ser la mateixa encara que l’objectiu
d’aquestes persones siguen diferents. Realment sí que ens preocupem per l’objecte que
produeix l’experiència estètica: interès per preservar els objectes bells, l’art.
No està clar que hi haja una actitud estètica diferent a les que no son estètiques i que la
diferencia entre aquestes no es el desinterés.

Contra el no-cognitivisme dels judicis estètics:

kant defensa un no cognitivisme, els judicis estètica no son argumentables, cosa que fa
impossible la qüestió d’estètiques pures.

HERÈNCIA DE L’ESTÈTICA KANTIANA

Kant consolida l’estètica com a disciplina autònoma; considera l’estètica com a tercer àmbit
filosòfic, vinculat a la resta però independent, al costat de la filosofia teòrica (metafísica i
epistemologia) i pràctica (filosofia moral).

Paradoxalment, és un dels filòsofs que menys valora l’art, però és un dels que que més
importància dóna al judici estètic, que el situa al nivell del coneixement i la moral.
Tant és així, que per a ell la característica més important de l’art és que reforça la moralitat.
Kant emfatitza en la naturalesa formal (lliure del contingut específic) i en la subjectivitat de
l’experiència estètica (separació de l’objecte) pero pensa en una subjectivitat que te la
capacitat de universalitat.
La seua estètica tindrà Gran influència en tota l’estètica posterior, començant per Schiller,
Schelling, Hegel, Schopenhauer, Nietzsche... segle XX.

Maria Sales Sàiz, 1r Història de l’art grup A