projectes
selecció a càrrec de Moisés Gallego
L’arquitectura en temps de crisi
Moisés Gallego
Els promotors d’habitatges no acaben de vendre la seva
mercaderia i, segons que es diu, trigaran encara un temps
a fer-ho. Molts d’ells, davant la manca de recursos, s’han
trobat amb un volum de deutes al qual no poden plantar
cara. Davant d’aquesta situació ja s’han donat casos en
què alguns, mancats de moral, han optat per desaparèixer.
Sovint podem veure notícies d’aquesta mena a la premsa i
als altres mitjans de comunicació. És la crisi que s’escampa
pertot. Els experts en economia han estat intensament sol·
licitats per aquests mitjans per donar l’opinió sobre les se-
ves causes, els efectes, la durada i possibles sortides. Molts
coincideixen a assenyalar que el sector de la construcció
ha contribuït a aquest estat de coses, i constaten sobretot
que és el que en pateix més directament les conseqüències,
el que en resulta més afectat.
En la mesura que l’arquitectura no és tan sols construc-
ció, però se n’alimenta, aquests dos conceptes –causant i
víctima del moment actual– tenen una aplicació directa
en el que ens ocupa aquí. La pausada preponderància
que ha anat adquirint l’aspecte formal en la definició del
projecte ha fet que aquest darrer s’hagi anat desvinculant
d’altres variables de més entitat, i que hagi desembocat
en una arquitectura impactant, però de menor contingut.
Aquestes arquitectures s’han fonamentat en una valoració
excessiva d’aspectes marginals respecte al que és essenci-
al, com ara, entre d’altres, l’efecte sorpresa, la ingravidesa,
l’aparent immaterialitat o l’accentuada modernitat costi el
que costi. Aquests edificis busquen acaparar el protago-
nisme, cridar l’atenció, ser un reclam i una referència: tot
el que calgui per arribar a merèixer l’apel·latiu d’icona per
mitjà de l’espectacle.
Quan un edifici assoleix aquest reconeixement per part
del públic i la crítica, tots el que han participat en l’execu-
ció se senten satisfets dels esforços esmerçats. El producte
obtingut els situa automàticament en un cim que està més
enllà de la quotidianitat, del que és habitual. Segurament
ja poden optar a engruixir aquest selecte grup capaç de
produir obres d’aquesta índole. Ser cridats a participar –o
estar-hi ja– en les grans operacions arquitectòniques, si
és que en podem dir així, que es porten a terme als països
emergents. A Dubai, per exemple, o a qualsevol ciutat de
províncies que aspira a pujar de categoria. La bombolla
immobiliària farà la resta –d’altra banda necessària–, o
sigui el miracle de situar-lo en un mercat, ja prou difícil
per ell mateix, accelerant-ne el col·lapse final.
Aprofitant una exposició retrospectiva de l’obra de
Richard Rogers al Caixafòrum de Barcelona, l’arquitec-
te va manifestar, en una entrevista a la premsa, el final
20
Architecture
in times of crisis
Housing developers are having trouble selling
their wares and, it is said, they will still take some
time to manage to do so. Many, faced with a
lack of resources, have found themselves sad-
dled with a volume of debts which they cannot
handle. Consequently there have been cases
in which some, lacking any morals, have opted
to disappear. We often see such news in the
press and other media. It is the crisis, which is
spreading everywhere. Economics experts have
been constantly pursued by the same media to
give their opinion on its causes, effects, duration
and possible solutions. Many concur in pointing
out that the construction sector has contributed
to this state of affairs, and affirm, above all, that
it is the sector suffering its consequences and
affected most directly.
Insofar as architecture is not solely construc-
tion, although it fuels it, these two concepts
– cause and victim of the current situation
– have a direct application in the matter
concerning us here. The deliberate weighting
that has been acquired by the formal aspect
in defining the design has meant that this has
gradually separated itself from other variables
of greater entity, resulting in an architecture
that is striking but has less content. The
excessive value placed on marginal aspects as
opposed to what is essential in architecture
– such as, among others, the surprise effect,
weightlessness, apparent immateriality, ac-
centuated modernity whatever the cost – have
been, among others, the causal factors upon
which these architectures have been based.
These buildings seek to hog the limelight,
attract attention, act as a lure and a reference
point: everything that is necessary in order to
merit the name icon by being spectacular.
When a building achieves this recognition
from public and critics alike, all who were
involved in its execution feel pleased with the
efforts made. The product obtained automati-
cally situates them on a peak that is above
everydayness, above the habitual. They can
probably now opt to become part of that se-
lect group capable of producing works of such
a nature. Being called upon to participate – or
being already involved – in major architectural
operations, if we can call them that, which are
carried out in emerging countries. In Dubai, for
example, or in any provincial city aspiring to
rise in class. The property bubble will do the
rest, necessary in any case, i.e. the miracle of
situating it in what is already a difficult market,
accelerating the final collapse.
Coinciding with a retrospective exhibition on
the work of Richard Rogers at the Caixafòrum
in Barcelona, the architect announced, in
an interview with the press, the end of an
era. He was referring to the boom period in
which this privileged sector of architecture
La arquitectura
en tiempo de crisis
Los promotores de viviendas no consiguen
vender la mercancía y, según se comenta,
aún tardarán un tiempo en hacerlo. Muchos
de ellos, ante la falta de recursos, se han
encontrado con un volumen de deudas al que
no pueden hacer frente. En esta situación ya se
han dado casos en que algunos, sin demasia-
dos escrúpulos, han optado por desaparecer.
Abundan las noticias de esta clase en la prensa
y en los otros medios de comunicación. Es la
crisis que se extiende por todas partes. Los ex-
pertos en economía han sido intensamente so-
licitados por dichos medios para dar la opinión
sobre las causas, los efectos, la duración y las
posibles salidas. Muchos coinciden en señalar
que el sector de la construcción ha contribui-
do a este estado de cosas y constatan, sobre
todo, que es el que sufre más directamente las
consecuencias, el más afectado.
En la medida en que la arquitectura no es tan
sólo construcción, aunque se alimente de ella,
estos dos conceptos –causante y víctima del
momento actual– tienen una aplicación directa
en lo que aquí nos ocupa. La pausada prepon-
derancia que ha adquirido el aspecto formal en
la definición del proyecto ha sido la causa de
que éste se haya ido desvinculando de otras
variables de más entidad hasta desembocar en
una arquitectura impactante, pero de menor
contenido. Estas arquitecturas se han fundamen-
tado en una excesiva valoración de aspectos
marginales respecto a lo que es esencial en
arquitectura como, entre otros, el efecto sorpre-
sa, la ingravidez, la aparente inmaterialidad y la
acentuada modernidad a cualquier precio. Estos
edificios buscan acaparar el protagonismo, lla-
mar la atención, ser un reclamo y una referencia:
lo que sea con tal de merecer el apelativo de
icono por medio del espectáculo.
Cuando un edificio consigue este reconoci-
miento por parte del público y la crítica, todos
los que han participado en la ejecución se sien-
ten satisfechos de los esfuerzos realizados. El
producto obtenido los sitúa automáticamente
en una cima que está más allá de la cotidia-
nidad, de lo que es habitual. Seguramente ya
pueden optar a engrosar ese selecto grupo
capaz de producir obras de esta índole. Ser lla-
mados a participar –o estar ya– en las grandes
operaciones arquitectónicas, si es que pode-
mos calificarlas así, que se llevan a cabo en los
países emergentes. En Dubai, por ejemplo, o
en cualquier ciudad de provincias que aspira
a subir de categoría. La burbuja inmobiliaria
hará el resto, por otra parte necesario, o sea, el
milagro de situarlo en un mercado, muy difícil
por sí mismo, acelerando el colapso final.
Con motivo de la exposición retrospectiva de
la obra de Richard Rogers en el Caixafòrum de
Barcelona, el arquitecto anunció, en una entre-
vista a la prensa, el final de esta época.
pàg. 23 q
Palau de Justícia de
Sant Boi de Llobregat
Jordi Badia, arquitecte, BAAS

Estructura: Eduardo Doce

Instal·lacions: Consulting Lluís Duart

Duccio Malagamba
Duccio Malagamba

Duccio Malagamba

projectes  |  21
 t  Planta baixa

t  Planta primera

t  Secció longitudinal

t  Alçat nord-est

t  Alçat sud-oest

t  Alçat nord-oest i alçat sud-est

22
 t  Detall façana
d’aquesta època. Es referia al període de vaques grasses
en què tan còmodament es trobava instal·lat aquest sector
privilegiat de l’arquitectura als darrers anys i que va de-
nominar “arquitectura icònica”. L’afirmació arriba amb
l’anticipació necessària per evitar l’arrossegament que
l’enorme inèrcia sol dur en els períodes finals. Curiosos
capitans aquests, que són els primers a abandonar el vai-
xell quan n’entrelluquen el naufragi. Privilegiats vigilants
que, amb el benefici ja fet, no tenen cap inconvenient a
proclamar-ho als quatre vents i canviar d’estratègia. En
la seva essència no són tan diferents d’aquests altres pro-
motors que es troben en parador ignorat.
No perquè sigui obvi cal ometre a la resta el que s’acosta.
Fer-ho saber al passatge i a la tripulació, avisar tot el gruix
d’agents implicats, és a dir a regidors, consellers, secreta-
ris i sotssecretaris, gerents, directors d’àrees tècniques i
tot el llarg etcètera d’aquells que estan vinculats a l’admi-
nistració dels diners públics. També caldrà incloure en el
paquet la resta de professionals i el personal del ram que,
per distracció, o menys atents al que s’acostava, encara
avui es troben sota els efectes d’aquesta llarga inèrcia.
Més complicat resulta dir, ara i aquí, quina arquitectu-
ra mereix per al gran públic la categoria d’icònica i quina
no ho és. Em refereixo a fixar, amb un mínim de precisió,
els límits a partir dels quals quines obres adquireixen
aquest qualificatiu i quines altres n’estan lliures. L’esde-
venir de la història ens ofereix innombrables exemples
was so comfortably installed in recent years
and which he called “iconic architecture”. This
affirmation arrived sufficiently in advance to
avoid the dragging that the enormous inertia
tends to bring with it in its final periods. They
are curious men, those captains who are the
first to abandon ship when they get a hint it is
sinking. Privileged guards who, once the profit
has been made, have no problem in shouting
from the rooftops and changing strategy. In
their essence they are not so different to those
other developers whose whereabouts are
unknown.
Just because it is obvious does not mean it
is necessary to omit telling the others what
is coming. It is important to let the passen-
gers and crew know, warn the whole mass
of agents involved, i.e. regional and local
councillors, secretaries and undersecretaries,
managers, directors of technical areas and
the long list of those linked to the administra-
tion of public money. It will also be necessary
to include in the package the other sector
professionals and personnel that, owing to
distraction, or less alert to what was coming,
still today find themselves under the effects of
this long inertia.
Even more complicated is saying, here and
now, which architecture, according to the pub-
lic at large, deserves the category of iconic and
which does not. I am referring to establishing,
with a minimum of precision, the limits based
on which some works acquire this qualification
and others, in contrast, remain as outcasts. The
Duccio Malagamba
Se refería al período de vacas gordas en el que
tan cómodamente se había instalado este
sector privilegiado de la arquitectura en los
últimos años y al que denominó “arquitectura
icónica”. La afirmación llega con la anticipación
necesaria para evitar el arrastre que la enorme
inercia trae consigo en los períodos finales.
Curiosos capitanes éstos, que son los primeros
en abandonar el barco cuando vislumbran el
naufragio. Privilegiados vigilantes que, una
vez obtenido el beneficio, no tienen ningún
inconveniente en hacer proclamas a los cuatro
vientos y cambiar de estrategia. En el fondo no
son tan diferentes de los promotores que se
hallan en paradero desconocido.
No por obvio hay que omitir al resto lo que
se avecina. Hay que comunicarlo al pasaje y a
la tripulación, avisar al grueso de los agentes
implicados, es decir, a concejales, conseje-
ros, secretarios y subsecretarios, gerentes,
directores de áreas técnicas y todo el largo
etcétera de los que están relacionados con la
administración del dinero público. También
habrá que incluir en el paquete al resto de los
profesionales y al personal del ramo que, por
distracción o menos atentos a lo que se acerca-
ba, se encuentran todavía hoy bajo los efectos
de esta larga inercia.
Más complicado resulta decir, ahora y aquí, qué
arquitectura merece, según el gran público,
la categoría de icónica y cuál no. Me refiero a
fijar, con un mínimo de precisión, los límites
a partir de los cuales unas obras adquieren
ese calificativo y otras, en cambio, quedan al
projectes  |  23
 1
Disposició de les
làmines en planta
2
Visites i seccions
de les làmines
3
Detall axonomètric
de les làmines
4
Detall de la façana
amb les làmines
3 4
d’obres d’arquitectura que, posats en termes d’avui, faria
impossible decantar la balança en un sentit o l’altre. Se-
gurament caldrà deixar passar el temps per dirimir una
qüestió que ara sembla haver perdut l’interès. En termes
generals, però, sí que podem dir que hi ha una idea més
o menys compartida per bona part del públic, i no ne-
cessàriament el professional, del que s’entén pel terme
d’icona i allò que representa.
Per a aquestes notes n’hi ha prou a incloure en aquest
grup els edificis que clarament han accentuat aquests
valors de menor rang en benefici de la seva espectacula-
ritat, els que han accelerat els costos de producció i han
deixat mancada d’interès una altra arquitectura, sòbria,
de qualitat, voluntàriament anònima i de servei a la soci-
etat. L’arquitectura de sempre. Les contínues referències
que apareixen als suplements de la premsa –on aquests
exemples s’il·lustren embolcallats d’esplendor i són des-
crits amb idees sense contingut, un xic infantils, com si
fossin d’una modernitat inqüestionable– han col·laborat
a magnificar-ne la primacia i la difusió. La interessant
entrevista de l’arquitecte gironí Joaquim Espanyol i les
obres que l’acompanyen, fetes amb la col·laboració de
Francesc Hereu, coincideixen amb els termes assenya-
lats aquí i donen encertades pistes per a identificar-les.
L’actual tecnologia de representació de l’arquitectura
també ha contribuït a aquesta disfressa de novetat i avant-
guarda, d’allò que té més forma que no pas contingut. Els
24
passing of history offers us countless examples
of works of architecture that, analysed with
today’s criteria, make it impossible to tip the
scale in one direction or another. It will prob-
ably be necessary to let time pass to settle a
question that seems to have lost its interest.
But in general terms, we can say that there is
an idea more or less shared by a large part of
the public, and not necessarily the professional
public, of what is understood by the term icon
and what it represents.
For these notes it is sufficient to point out in
this group those buildings that clearly have
accentuated these values of lower rank to
the benefit of their showiness, buildings that
have accelerated the production costs leaving
devoid of any interest the other architec-
ture, which is sober, high quality, voluntarily
anonymous and of service to society. The usual
architecture. The continual references that
appear in newspaper supplements – where
these examples are illustrated wrapped up in
splendour and are described with ideas void of
content, somewhat childish, as if they were of
an indisputable modernity – have collaborated
towards magnifying their primacy and dissemi-
nation. The interesting interview with Girona
architect Joaquim Espanyol and the works
accompanying the text, built in collaboration
with Francesc Hereu, coincide with the terms
mentioned here and give accurate clues for
identifying them.
Today’s technology for representing archi-
tecture has also contributed to this disguise
Eugeni Pons
margen. El devenir de la historia nos ofrece
incontables ejemplos de obras de arquitectura
que, analizadas con los criterios actuales, hace
imposible inclinar la balanza en uno u otro
sentido. Seguramente habrá que dejar pasar el
tiempo para dirimir una cuestión que parece ha-
ber perdido interés. Pero en términos generales
sí que podemos decir que hay una idea más o
menos compartida por buena parte del público,
y no necesariamente profesional, de lo que se
entiende por el término icono y qué representa.
Para estas notas basta con señalar en este gru-
po los edificios que claramente han acentuado
esos valores de menor rango en beneficio de
la espectacularidad, los que han acelerado los
costes de producción y han dejado carente de
interés a la otra arquitectura, la sobria, de ca-
lidad, voluntariamente anónima y de servicio
a la sociedad. La arquitectura de siempre. Las
continuas referencias que aparecen en los su-
plementos de la prensa –donde esos ejemplos
se ilustran envueltos de esplendor y son des-
critos con ideas vacías de contenido, un poco
infantiles, como si fueran de una modernidad
incuestionable– han colaborado en magnificar
su primacía y su difusión. La interesante
entrevista del arquitecto gerundense Joaquim
Espanyol y las obras que la acompañan, hechas
con la colaboración de Francesc Hereu, coinci-
den con los términos mencionados aquí y dan
acertadas pistas para identificarlas.
La actual tecnología de representación de la ar-
quitectura también ha contribuido a este disfraz
de novedad y vanguardia, de aquello que tiene
 t  Detall pati
programes de dibuix per ordinador, la projectació en tres
dimensions, el muntatge de vistes “renderitzades” preses
des de punts de vista inversemblants o d’una electritzant
realitat, tot plegat aporta visions idealitzades i, per tant,
irreals del futur edifici. Sense menystenir el fet que aques-
tes noves tecnologies són una potent eina de treball, l’ús
capciós que se’n fa arriba a oferir als neòfits una via de co-
neixement i d’opinió subtilment manipulada. En concur-
sos de licitació d’obres i projectes, jurats i promotors que
abans necessitaven l’opinió dels professionals per decidir
l’opció més encertada, ara prescindeixen de la seva pre-
sència i no els troben pas a faltar. En una recent conversa
de cafè, un col·lega em comentava que aquests dibuixos
al capdavall no han afavorit gaire l’autèntica arquitectura.
En molts d’aquests concursos ja no es recorre a l’anàlisi de
plànols de plantes, de seccions, de detalls constructius i de
maquetes. Tot aquell material que havia estat l’essència de
la qualitat d’un projecte s’esvaeix enfront d’aquesta nova
realitat tan idíl·licament representada.
Un cop més, el vell concepte vitruvià d’utilitas, firmitas
i vetustas reprèn el seu autèntic significat com a condició
bàsica per a la bona pràctica arquitectònica. Fer edificis que
continguin de manera equilibrada aquests conceptes ha de
ser el punt de partida de qualsevol projecte que es dugui a
terme avui. El resultat ha d’apuntar cap a una arquitectura
sòbria, que incorpori els nous valors del segle en què ens
trobem, i això vol dir parar atenció a la sostenibilitat, l’eco-
of novelty and avant-garde, of what has
more form than content. Computer drawing
programmes, three-dimensional design, the
assembly of renderised views taken from
unlikely viewpoints, or of an electrifying reality,
overall contributes idealised, and therefore,
unreal, visions of the building of the future.
Without underestimating the fact that these
new technologies are a powerful work tool,
their capricious use comes to offer neophytes
a subtly manipulated route to knowledge and
opinion. In tender competitions for works and
projects, juries and promoters who previously
needed the opinion of professionals to decide
on the best option, now make do without their
presence and do not miss them in the least.
In a recent chat over coffee, a colleague com-
mented to me that those drawings are not pre-
cisely beneficial for good architecture. In many
such competitions, they no longer refer to the
analysis of floor plans, sections, construction
details, and models. All that material that had
been the essence of the quality of a project
fades away in the face of this new reality that is
so idyllically represented.
Yet again the old Vitruvian concept of utilitas,
firmitas, venustas reprises its true meaning
as a basic condition for architectural good
practice. Producing buildings that contain
these concepts in a balanced way has to be
the starting point of any project that is carried
out today. The result has to aim for a sober
architecture, which incorporates the new
values of the century in which we live, and
that means paying attention to sustainability,
Duccio Malagamba
más forma que contenido. Los programas de
dibujo por ordenador, la proyectación en tres
dimensiones, el montaje de vistas “renderizadas”
tomadas desde puntos de vista inverosímiles o
de una electrizante realidad, todo ello aporta
visiones idealizadas y, por tanto, irreales del
futuro edificio. Sin menoscabar el hecho de
que estas nuevas tecnologías son una potente
herramienta de trabajo, su uso capcioso llega a
ofrecer a los neófitos una vía de conocimiento y
de opinión sutilmente manipulada. En concur-
sos de licitación de obras y proyectos, jurados y
promotores que antes necesitaban la opinión
de los profesionales para decidir la opción más
acertada, ahora prescinden de su presencia y
no los echan de menos. En una reciente charla
de café, un colega me comentaba que esos
dibujos no benefician precisamente la buena
arquitectura. En muchos de estos concursos
ya no se recurre al análisis de los planos de
plantas, de secciones, de detalles constructivos
y de maquetas. Todo aquel material que había
sido la esencia de la calidad de un proyecto
se desvanece frente a esta nueva realidad tan
idílicamente representada.
Una vez más el viejo concepto vitruviano
de utilitas, firmitas y vetustas recupera su
auténtico significado como condición básica
para la buena práctica arquitectónica. Hacer
edificios que posean de forma equilibrada
esos conceptos ha de ser el punto de partida
de cualquier proyecto que se lleve a cabo hoy
en día. El resultado debe apuntar hacia una
arquitectura sobria, que incorpore los nuevos
valores del siglo en el que estamos, y esto quie-
projectes  |  25
Edifici de 58 habitatges de protecció oficial
a la Travessera de les Corts de Barcelona
flexo_arquitectura (Tomeu Ramis, Aixa del Rey, Bárbara Vich)

Col·laboradors de despatx: Pepe Bru, Maruxa Touceda

Estructura: BOMA, Agustí Obiols
Aparelladors: Esteve Sitjà i Leopoldo Varas
Instal·lacions: Alpha Enginyeria
Promotors: BAGURSA (redacció projecte) i REURSA (execució obra)
Superfície construïda: 9.708 m2
josé hevia

josé hevia

26
nomia, l’estandardització del treball, l’eficàcia i la funcio-
nalitat: tot plegat són les noves variables que cal actualitzar
per recuperar l’autèntic paper de l’arquitectura i contribuir
a superar la crisi actual en què es troba el sector.
Les obres que presentem tot seguit i que il·lustren aques-
tes línies no constitueixen una manera comuna de posi-
cionar-se davant les circumstàncies actuals, i no cal dir
que no presumeixen d’exemplaritat. No són models que
cal seguir sinó solament treballs resolts des de la condició
individual de cada equip d’arquitectes. Les tres prime-
res obres tenen en comú l’escassetat de recursos amb les
quals es formalitzen i l’accent que els seus autors posen
en la definició volumètrica, l’estructura i l’envolupant. La
magnífica qualitat arquitectònica que mostren respon ex-
clusivament a la seva concepció global com a edifici i a la
personal resposta que donen al lloc, qualificant entorns
urbans que, sense arribar a merèixer la condició de degra-
dats, han acumulat anys d’abandó. Són singulars els casos
en què l’organització interna es presenta com a resposta a
l’especificitat del programa.
Així, en els jutjats de Sant Boi de Llobregat, de Jordi Ba-
dia, tres talls transversals aporten llum i posen ordre en la
distribució interior. Pauten la irregularitat del solar fent
que gairebé no condicionin l’organització de les plantes.
L’abundància de façanes respecte del volum total fa que el
conjunt d’aquestes es resolgui com una única envolupant
i un únic material. Els cantells de forjats i les lamel·les ver-
economy, standardisation of work, efficacy and
functionality: all these are the new variables
that it is necessary to update to recover the
true role of architecture and they contribute
towards the current crisis in which the sector
is immersed.
The works that we present below and that
illustrate these lines do not constitute any
common way of positioning oneself in the
face of the current circumstances, and it goes
without saying that are not to be considered
as exemplary. They are not models that
must be followed, simply works resolved
from the individual condition of each team
of architects. The first three works share in
common the scarcity of resources with which
they are formalised and the accent that their
authors place on volume definition, structure
and envelope. The magnificent architectural
quality that they show responds exclusively to
their global conception as a building and the
personal response that they give to the place,
qualifying urban environments that, while not
deserving being labelled as deteriorated, have
accumulated years of abandonment. There are
specific cases where the internal organisation
is presented as a response to the specificity of
the programme.
Thus, in the courts of Sant Boi de Llobregat, by
Jordi Badia, three cross-sections contribute
light and give order to the interior distribution.
They mark the irregularity of the plot so that
this hardly conditions the organisation of the
floors. The abundance of façades with respect
re decir prestar atención a la sostenibilidad, la
economía, la estandarización del trabajo, la
eficacia y la funcionalidad: todas ellas son las
nuevas variables que hay que actualizar para
recuperar el auténtico papel de la arquitectura
y contribuir a superar la crisis actual en que se
encuentra el sector.
Las obras que presentamos a continuación y
que ilustran estas líneas no constituyen una
manera común de posicionarse frente a las
circunstancias actuales, y huelga decir que no
presumen de ejemplaridad. No son modelos
a seguir, sino solamente trabajos resueltos
desde la condición individual de cada equipo
de arquitectos. Las tres primeras tienen en
común la escasez de recursos con que se
formalizan y el acento que los autores ponen
en la definición volumétrica, la estructura y la
envolvente. La magnífica calidad arquitectó-
nica que muestran responde exclusivamente
a su concepción global como edificio y a la
personal respuesta que dan al lugar, califican-
do entornos urbanos que, sin llegar a merecer
la condición de degradados, han acumulado
años de abandono. Son singulares los casos en
que la organización interna se presenta como
respuesta a la especificidad del programa.
Así, en los juzgados de Sant Boi de Llobregat,
de Jordi Badia, tres cortes transversales aportan
luz y ordenan la distribución interior. Pautan
la irregularidad del solar haciendo que apenas
condicionen la organización de las plantas. La
abundancia de fachadas respecto del volumen
total hace que el conjunto de éstas se resuelva
projectes  |  27
 9  Alçat Travessera de les Corts
ticals de formigó són els estructuradors d’aquesta superfí-
cie rugosa que es mostra amb contundència. El resultat té
la rotunditat necessària per acaparar el protagonisme que
el ras urbà imperant necessitava.
D’altra banda, els edificis d’habitatges del carrer Deu i
Mata i Travessera de les Corts, a Barcelona, obres de l’es-
tudi Flexo i de M. Ruisánchez, respectivament, mostren
algunes semblances. Tots dos es caracteritzen per una
fragmentació de la planta tipus que es manifesta a l’exteri-
or amb una acusada volumetria. Les seccions dels edificis
d’habitatges als quals estem tan habituats, on monòtona-
ment s’afegeix una planta sobre l’altra, a pinyó fix, com si
es tractés d’un pasdoble, aquí són substituïdes per secci-
ons diferents que reflecteixen la varietat del programa o bé
del lloc. En la trobada de l’edifici amb el terra i en relació
amb la continuïtat urbana, preval una interpretació audaç
sobre la vella inèrcia d’uniformar-se amb l’existent. L’ús
de paraments de formigó en la configuració de les façanes
exteriors no és solament una opció econòmica, sinó l’ex-
pressió directa del sistema constructiu. L’estandardització
dels buits a les façanes i la fusteria exterior, l’ús de materi-
als quotidians lluny de tota sofisticació, formen part d’un
repertori que també és coincident en tots dos casos. El fet
que els incloguem en aquestes pàgines sembla evident, ja
que acompleixen els objectius inicials.
La raó primordial en què es fonamenta aquest canvi
d’actitud no és la qüestió econòmica. Per posar un exem-
28
9  Alçat c. Morales
josé hevia
to the total volume means that the set of these
is resolved as a single envelope and a single
material. The edges of the floor slabs and the
vertical concrete sheets are the structuring ele-
ments of this rough surface that presents itself
boldly. The result is sufficiently categorical to
capture the protagonism that the reigning
urban sprawl needed.
The residential buildings on Deu i Mata and
Travessera de les Corts, in Barcelona, the works of
the Flexo and M. Ruisánchez studios respectively,
show some similarities. Both are characterised by
a fragmentation of the standard floor plan which
is manifested on the exterior by a pronounced
volume. The sections of the residential buildings
to which we are so accustomed, where one floor
is monotonously added on top of another, with
a set target, like a paso doble, are substituted
here by different sections that reflect the variety
of the programme or alternatively of the place.
At the building’s intersection with the ground,
and in relation with the urban continuity, there
is a prevailing bold interpretation about the old
inertia of remaining uniform with what already
exists. The use of concrete wall faces in the
configuration of exterior façades is not only an
economic option, but the direct expression of
the construction system. The standardisation of
the voids on the façades and the exterior fittings,
the use of everyday materials far removed from
all sophistication, form part of a repertoire that
also coincides in both cases. The reason that we
include them in these pages would appear to be
evident: that they achieve their initial objectives.
como una única envolvente y un único material.
Los cantos de forjados y las láminas vertica-
les de hormigón son los estructuradores de
esta superficie rugosa que se muestra con
contundencia. El resultado tiene la rotundidad
necesaria para acaparar el protagonismo que el
ras urbano imperante necesitaba.
Los edificios de viviendas de la calle de Deu i
Mata y la Travessera de les Corts, en Barcelona,
obras del estudio Flexo y de M. Ruisánchez, res-
pectivamente, muestran algunas similitudes.
Ambos se caracterizan por una fragmentación
de la planta tipo que se manifiesta en el exte-
rior con una acusada volumetría. Las secciones
de los edificios de viviendas a las que estamos
tan habituados, donde monótonamente se
añade una planta sobre otra, a piñón fijo, como
si se tratara de un pasodoble, aquí son susti-
tuidas por secciones diferentes que reflejan la
variedad del programa o bien del lugar. En la
entrega del edificio con el suelo y en relación
con la continuidad urbana, prevalece una
interpretación audaz sobre la vieja inercia de
uniformarse con lo existente. La utilización de
paramentos de hormigón en la configuración
de las fachadas exteriores no es solamente una
opción económica, sino la expresión directa
del sistema constructivo. La estandarización
de los vacíos en las fachadas y la carpintería
exterior, el empleo de materiales cotidianos
lejos de cualquier sofisticación, forman parte
de un repertorio que también es coincidente
en ambos casos. El hecho de que los incluya-
mos en estas páginas parece evidente, ya que
cumplen los objetivos iniciales.
 josé hevia

projectes  |  29

josé hevia
ple, Philip Johnson ja la incloïa entre el conjunt de crosses
en què s’emparen arquitectures de menys volada. Ens ho
pot aclarir l’edifici de Carlos Ferrater, Patrick Genard i
Xavier Martí per a la seu de Mediapro, a la Diagonal de
Barcelona. Compleix magníficament amb els propòsits de
qualitat arquitectònica sense lluir entre les seves virtuts
l’optimització de costos. En aquest cas l’austeritat té un
component formal. L’especial geometria de les alineacions
que defineixen el solar i la cruïlla de carrers que el limiten
serveix d’argument per proposar la volumetria resultant.
L’ús d’una retícula estructural, disposada al llarg de totes
les façanes, que juntament amb els rígids nuclis de comu-
nicació vertical constitueixen tot el sistema estructural de
l’edifici, el converteixen en la seva carta de presentació. La
suposada rigidesa del mòdul exterior es transforma en la
pauta ritmada de l’edifici amb què es va teixint una volu-
metria que atén a la Diagonal, en tant que via principal,
se subordina en els carrers secundaris i crea una perfora-
ció per suavitzar el lliurament amb el cos baix. El resultat
mostra una unitat compositiva resolta des de la idea es-
tructural. Tot és relegat a una qüestió de qualitat, execució,
ordre i proporció. El resultat salta a la vista. s
Moisés Gallego
30
josé hevia
The primary reason on which this change in
attitude is based is not an economic question.
By way of example, Philip Johnson already
included it among the set of crutches upon
which architectures of lesser impact lean. This
can be clarified for us in the building by Carlos
Ferrater, Patrick Genard and Xavier Martí, built
to house the headquarters of Mediapro, on
Barcelona’s Diagonal. It magnificently meets
its aims of architectural quality without the
optimisation of costs being one of the virtues
that shines out. In this case the austerity has
a formal component. The special geometry of
the alignments that define the plot and the
street crossroads that border it serve as an ar-
gument to propose the resulting volume. The
use of a structural gridwork, arranged along
all the façades, together with the rigid vertical
communication cores, become its presenta-
tion card. The supposed rigidity of the exterior
module is transformed into the measured
pattern of the building with which a volume is
woven that takes into account the Diagonal, as
the main road; it is subordinated in the second-
ary roads and creates a perforation to soften
the meeting with the lower body. The result
shows a compositional unit resolved from
the structural idea. Everything is relegated
to a question of quality, execution, order and
proportion. The result is plain to see. s
Moisés Gallego
Translated by Debbie Smirthwaite
josé hevia
josé hevia
La razón primordial en la que se basa este
cambio de actitud no es la cuestión económica.
Por poner un ejemplo, Philip Johnson ya la
incluía entre el conjunto de muletas con que
se sostienen las arquitecturas de menor calado.
Nos lo aclara el edificio de Carlos Ferrater,
Patrick Genard y Xavier Martí para la sede
de Mediapro, en la Diagonal de Barcelona.
Cumple magníficamente con los propósitos de
calidad arquitectónica sin que brille entre sus
virtudes la optimización de costes. En este caso
la austeridad tiene un componente formal. La
especial geometría de las alineaciones que
definen el solar y el cruce de calles que lo
limitan sirve de argumento para proponer la
volumetría resultante. El uso de una retícula
estructural, colocada a lo largo de todas las
fachadas, que junto con los rígidos núcleos
de comunicación vertical constituyen todo el
sistema estructural del edificio, lo convierten
en su carta de presentación. La supuesta
rigidez del módulo exterior se transforma en
la pauta ritmada del edificio con que se va
tejiendo una volumetría que tiene en cuenta la
Diagonal, en cuanto vía principal; se subordina
en las calles secundarias y crea una perforación
para suavizar la entrega con el cuerpo bajo. El
resultado muestra una unidad compositiva re-
suelta desde la idea estructural. Todo se relega
a una cuestión de calidad, ejecución, orden y
proporción. El resultado salta a la vista. s
Moisés Gallego
Traducido por Joaquina Ballarín
 josé hevia

projectes  |  31
Edifici de 62 habitatges per a joves i escola bressol
a la Travessera de Gràcia de Barcelona
Manuel Ruisánchez

Teresa Llordés

32
projectes  |  33
34
Teresa Llordés

Teresa Llordés Teresa Llordés

 Teresa Llordés

projectes  |  35
36
Teresa Llordés Teresa Llordés

Teresa Llordés Teresa Llordés

 Teresa Llordés

projectes  |  37
Teresa Llordés Teresa Llordés
Edifici Mediapro al campus audiovisual, Diagonal, Barcelona
Carlos Ferrater, Patrick Genard, Xavier Martí

Estructura: Juan M. Calvo Pondio

Constructor: SACYR SAU
Superfície construïda: 18.232 m2

Aleix Bagué

38
projectes  |  39
40
Aleix Bagué

Aleix Bagué Aleix Bagué

El tram de la Diagonal que travessa el districte
22@ –àrea de reinvenció de la ciutat lligada
a les noves tecnologies– es troba marcat per
una seqüència que, amb el teló de fons de la
coneguda silueta de la torre Agbar, comença
amb la nova seu del grup de comunicació
Mediapro. Per la seva situació, el disseny del
nou edifici atén de manera especial les carac-
terístiques de l’entorn urbà, i el seu volum s’ha
modelat segons les alineacions i les directrius
visuals. Així, s’ha girat la testera principal per
presentar una façana frontal a l’avinguda;
les quatre primeres plantes s’han perforat
per oferir una sortida al carrer de Bolívia i
focalitzar-ne la perspectiva, i, al nivell inferior,
la torre es desvia de la vora de la parcel·la
per generar un nou pla que permet obrir les
visuals de l’edifici adjacent.
Aquestes operacions donen al volum un aire
escultòric, intensificat per la volada de la torre
i l’aresta resultant, com també pel cos horit-
zontal –de façana transparent– que abraça la
nova plaça triangular.
Pel seu disseny diàfan, la torre d’oficines
ofereix una gran flexibilitat d’ús, gràcies a la
inexistència de pilars o estructures intermè-
dies. La configuració de les diverses plantes
és diferent, la qual cosa permet una certa
especialització funcional dels programes, més
enllà de la separació fonamental entre el cos
horitzontal, que allotja la producció i la docèn-
cia audiovisual, i la torre, on es troben les àrees
de gestió empresarial.
La versatilitat de la distribució interior recolza
així mateix en l’ús d’un model únic i repetit de
finestra, desenvolupada en continuïtat a totes
les façanes, que ofereix una bona il·luminació
i vistes de la ciutat des de qualsevol punt de la
torre. Els vidres a l’interior de la retícula eviten
l’enlluernament i queden protegits de la inso-
lació directa, de l’aigua i de la brutícia.
L’esquelet de l’edifici coincideix amb la seva
forma final a causa de la seva estructura
perimetral. La retícula de pilars a la façana i
les lloses permeten considerar el conjunt com
una gran biga Vierendeel, ja que la fusió de les
membranes o diafragmes estructurals amb les
lloses posttesades possibilita grans llums i dóna
rigidesa al conjunt. Amb aquest sistema, les zo-
nes amb menys càrrega de la façana col·laboren
solidàriament a suportar els esforços de les
parts de la retícula més tensionades. s
The section of the Diagonal that crosses the
22@ district – the city’s reinvention area linked
to new technologies – is marked by a sequence
that, against the backdrop of the well-known
Agbar Tower silhouette, begins at the new
headquarters of communication group
Mediapro. Due to its situation, the design of
the new building is especially attentive to the
characteristics of its urban environment, and
its volume has been modelled following visual
alignments and guidelines. Thus, the main wall
has been turned to present a frontal façade
onto the avenue; the first four floors have been
perforated to offer an exit onto calle Bolivia and
focalise its perspective, and, on the lower level,
the tower deviates from the edge of the plot to
generate a new plane that allows the visuals of
the adjacent building to be opened up.
These operations give the volume a sculptural
air, intensified by the tower’s cantilever and its
resulting arris, as well as by the horizontal block
– with a transparent façade – that embraces the
new square, now triangular in shape.
Given its open-plan design, the office tower
block offers great flexibility of uses, thanks to
the inexistence of pillars or intermediate struc-
tures. The configuration of the different floors
changes, which allows a certain functional
specialisation of the programmes, beyond the
fundamental separation between the horizon-
tal block, which houses the audiovisual produc-
tion and teaching, and the tower block where
the business management areas are located.
The versatile nature of the interior distribution
is also supported by the use of a single, re-
peated window model, developed in continuity
on all façades, which offers good lighting and
views of the city from any point of the tower.
The glass is on the inside of the grid, thus avoid-
ing dazzle and protected from direct sunlight,
water and dirt.
The building’s skeleton coincides with its final
form due to its perimeter structure. The grid
of pillars on the façade and the slabs allow the
whole ensemble to be considered like a great
Vierendeel truss, as the fusion of the structural
membranes or diaphragms with the post-
tensioned slabs allows large spans and gives
rigidity to the whole. With this system, the
zones with less façade load collaborate jointly
to support the stresses of the more tensioned
parts of the grid. s
El tramo de la Diagonal que atraviesa el distrito 22@ –área
de reinvención de la ciudad ligada a las nuevas tecnologías–
está marcado por una secuencia que, teniendo por fondo
la conocida silueta de la torre Agbar, comienza en la nueva
sede del grupo de comunicación Mediapro. Por su situa-
ción, el diseño del nuevo edificio atiende de manera espe-
cial a las características del entorno urbano, y su volumen
se ha modelado según alineaciones y directrices visuales.
Así, se ha girado el testero principal para presentar una fa-
chada frontal a la avenida; las cuatro primeras plantas se
han perforado para ofrecer una salida a la calle Bolivia y
focalizar su perspectiva, y, en el nivel inferior, la torre se
desvía del borde de la parcela para generar un nuevo plano
que permite abrir las visuales del edificio colindante.
Estas operaciones dan al volumen un aire escultórico, in-
tensificado por el voladizo de la torre y su arista resultante,
así como por el cuerpo horizontal –de fachada transparen-
te– que abraza la nueva plaza triangular.
Por su diseño diáfano, la torre de oficinas ofrece una
gran flexibilidad de uso, gracias a la inexistencia de pilares
o estructuras intermedias. La configuración de las distintas
plantas es diferente, lo que permite una cierta especiali-
zación funcional de los programas, más allá de la separa-
ción fundamental entre el cuerpo horizontal, que alberga
la producción y docencia audiovisual, y la torre, donde se
encuentran las áreas de gestión empresarial.
La versatilidad de la distribución interior se apoya asi-
mismo en el empleo de un modelo único y repetido de
ventana, desarrollada en continuidad en todas las fachadas,
que ofrece una buena iluminación y vistas de la ciudad des-
de cualquier punto de la torre. Los vidrios en el interior de
la retícula evitan el deslumbramiento y quedan protegidos
de la insolación directa, del agua y de la suciedad.
El esqueleto del edificio coincide con su forma final de-
bido a su estructura perimetral. La retícula de pilares en
fachada y las losas permiten considerar el conjunto como
una gran viga Vierendeel, ya que la fusión de las membra-
nas o diafragmas estructurales con las losas postensadas
posibilita grandes luces y da rigidez al conjunto. Con este
sistema, las zonas con menos carga de la fachada colaboran
solidariamente a soportar los esfuerzos de las partes de la
retícula más tensionadas. s
projectes  |  41
42
Aleix Bagué

Aleix Bagué Aleix Bagué

 Aleix Bagué

projectes  |  43
Gimnàs a Banyoles
Francesc Hereu, Joaquim Español, arquitectes

44
 Quim Español Llorens

projectes  |  45
Quim Español Llorens Quim Español Llorens Quim Español Llorens
Parc del Ter Central, Girona
Francesc Hereu, Joaquim Español, arquitectes

Quim Español Llorens

46
 Francesc Hereu Pascual

projectes  |  47
Quim Español Llorens
48
Quim Español Llorens Quim Español Llorens

9  Passera-Palanca

Quim Español Llorens

 Quim Español Llorens

9  Pont de vianants

projectes  |  49
50
Quim Español Llorens Quim Español Llorens
 Joan del Pozo

projectes  |  51