TRIMESTRALS-LITERATURA-CATALANA.

pdf

Martac05

Llengua Catalana

1º Asignaturas comunes

PAU Cataluña

Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 LITERATURA CATALANA
3. LA POESIA MODERNISTA

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Dins del Modernisme conviuen diferents corrents poètics:

• Simbolisme: Contra el realisme i pretén expressar idees abstractes mitjançant imatges i un llenguatge
poètic molt elaborat.
o Decantisme: mostra preferència pels estats anímics tristos o malaltissos
o Autor destacat: Adrià Gual
• Prerafaelitisme: reivindicació de la puresa del llenguatge poètic i que fa l’art una mena de religió i de
l’artista un sacerdot.
o Autor destacat: Alexandre de Riquer (1856-1920)
• Vitalisme: aplicació poètica de la filosofia de Nietzsche i que confia en la força humana i en la seva
capacitat de superar la natura. Quan l’abast d’aquesta actitud afecta la societat en el seu conjunt parlem
de regeneracionisme. Una part important de la poesia de Joan Maragall (1860-1911) és molt
representativa del vitalisme

Reservados todos los derechos.

• Parnassianisme i el classicisme: corrents que no prioritzen l’expressió de sentiments de manera
espontània, sinó l’elaboració d’un llenguatge poètic classicitzant que s’ajusti a un ideal de bellesa
arbitrari. Aquest plantejament troba els seus màxims exponents en els poetes de l’Escola Mallorquina

3.2. JOAN MARAGALL

Joan Maragall va néixer a Barcelona l'any 1860 en el si d'una família de petits industrials tèxtils. Acabat el
batxillerat, es va produir un conflicte entre la dedicació a l'empresa que la família volia imposar-li i la vocació
literària del poeta. La qüestió es va resoldre amb la matriculació a la Facultat de Dret i amb la vinculació
progressiva als cercles intel·lectuals i literaris de l'època. L'any 1890 Maragall va començar a publicar els seus
articles en el Diario de Barcelona i el 1891 es va casar amb Clara Noble, amb qui va tenir tretze fills. El regal de
noces dels seus amics va ser una edició de poesies originals i de traduccions de Goethe. La seva vida benestant
no li va impedir reflexionar i, quan ho creia just, criticar el comportament de la burgesia. A partir del 1906, la
seva poesia va rebre una crítica acerada per part dels joves noucentistes. Maragall va morir a finals del 1911.

L’OBRA

La producció literària de Maragall és extensa i inclou articles d'opinió en llengua castellana (els publicats en el
Diario de Barcelona) i en llengua catalana (els que van aparèixer en La Veu de Catalunya), assaigs sobre poètica
(entre els quals destaquen l'Elogi de la paraula i l'Elogi de la poesia), traduccions d'autors clàssics i contemporanis
(Homer, Pindar, Goethe, Nietzsche, Novalis, etc.), pròlegs i discursos, un extens epistolari i, sobretot, poesia.

Els poemes expressen de manera sincera els sentiments més íntims de Maragall sobre tot allò que el va
apassionar al llarg de la seva vida: el paisatge i la natura, la vida i la condició humana, les arrels del país i la
dinàmica social de l'època, la mort i la transcendència.

La trajectòria poètica de Maragall integra els diferents corrents modernistes: el poema Unes flors que s'esfullen
s'insereix en la tendència decadentista; el cicle dedicat a El comte Arnau parteix d'un plantejament vitalista
nietzscheà; Els tres cants de la guerra, centrats en els fets del 1898, s'entenen en el marc del regeneracionisme;
els mites i els himnes que constitueixen el recull Visions i cants són propis del moment més nacionalista del
modernisme; el tema de la vida, la mort la transcendència és plantejat amb un dramatisme serè en el Cant
espiritual, i un poema com Excelsior reflecteix aquesta recerca espiritual incessant del poeta i de l'home.

Paraula viva:

El poeta postula una poètica de l'espontaneïtat, perquè creu que la creació és vocacional, fruit de la inspiració i
produïda per l'emoció del moment en què una experiència vital és traduïda en paraules que ell anomena "vives".

Maragall va viure la transició de la Renaixença al Noucentisme. De la primera, n'havia heretat el floralisme i el

retoricisme, però va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat, arribant a desenvolupar
la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Rebutjava la grandiloqüència i perseguia una naturalitat

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6476753
 emanada de l'experiència personal. Apropava el llenguatge a la parla col·loquial, deslligant-se de límits formals,
convertint-se en un exponent de vitalisme .

La «paraula viva» s'oposa a les paraules vanes amb la força espontània de la sinceritat, lluny de la retòrica i
connectada amb el parlar popular, amb el «català que ara's parla». Amb tot, la defensa de l'espontaneïtat de
Maragall no va aparellada a la improvisació ni a la renúncia de la correcció.

Deliberadament concebut no pas com a teoria lògicament estructurada, sinó com un seguit d’intuïcions
centrades en el valor ontològic del llenguatge i en la defensa de la «paraula viva», l’Elogi de la paraula comença
amb citacions de Ramon Llull i de l’Evangeli de Sant Joan per sustentar la seva concepció gairebé sagrada del
llenguatge: sinceritat, respecte per la inspiració, puresa del llenguatge popular que cal imitar, tot orientat a
destacar el valor de la poesia com a llenguatge «superior», capaç de revelar «l’essència a través de la forma»,

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
com dirà en l’Elogi de la poesia. Aquest estat elevat del llenguatge només es pot donar fragmentàriament: és un
desideràtum al qual s’hi arriba en determinats moments i que cal reconèixer destriant-lo del mer artifici buit. Hi
trobem elements romàntics evidents, però es tracta d’una reflexió implícitament lingüística i semàntica, com ha
assenyalat Ramon Pla i Arxé. Amb un vocabulari no gens teòric i amb exemples concrets, s’hi destaca el valor
ontològicament connotatiu del llenguatge: la realitat objectiva és copsada en tota la seva profunditat quan
l’home l’expressa poèticament, que vol dir quan aquesta paraula posa en joc el nucli espiritual de l’home i
reprodueix el ritme subjacent de l’ésser.

3.3. SANTIAGO RUSIÑOL

Santiago Rusiñol (1861-1931) és un percentatge polifacètic, com escau a un dels màxims exponents de l’artista
modernista. Amb rendes que li proporcionava l’empresa familiar, va dur una vida bohemia i es va dedicar a la

Reservados todos los derechos.

pintura, el col·leccionisme i la literatura. Va introduir el poema en prosa i va crear el mite del senyor Esteve. La
narració L’auca del senyor Esteve (1907), adaptada al teatre el 1917, és un retrat irònic de l’ascens econòmic de
la burgesia catalana i, alhora, de la seva pobra concepció de l’art i dels creadors.

La seva obra dramàtica pròpiament modernista evoluciona d’una primera etapa esteticista a un acostament molt
peculiar al regeneracionisme. Com a peces simbolistes, destaquen L’alegria que passa (1898), Cigales i formigues
(1901) i Els Jocs Florals de Canprosa (1902), en les quals al món realista i curt de mires de la Prosa s’oposa el clte
a la bellesa i la creativitat dels personatges que representen la Poesia. Amb L’Hèroe (1903), que conté una crítica
radical als vicis tradicionals de l’Espanya oficial després del seu fracàs colonial evidenciat en la derrota a Cuba i
les Filipines el 1898, Rusiñol s’acosta als plantejaments regeneracionistes.

4. MÈTRICA
1.1. RIMA

RIMA CONSONANT (O PERFECTA). A partir de la darrera vocal tònica

coincideixen tots els sons de determinats versos. Cal recordar que quan
s’analitzen les rimes és costum anar escrivint una lletra (seguint l’ordre
alfabètic) a la dreta de cada vers, que es va repetint a mesura que coincideixen
els sons (l’apòstrof que ha hi ha al costat de cada rima indica que la rima es
femenina – Es diu d’aquella amb els versos acabats en paraula plana o esdrúixola: noia, ànima, etc.-). Fixeu-vos
que escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon a versos d’art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres
majúscules en els versos d’art major (de 9 a 12 síl·labes).

NOTA: En l’exemple que teniu a continuació, podeu veure com NO coincideix cap grafia, tot i així, una lectura
correcta ens fa veure que els sons sí que es corresponen i per tant es tracta d’un exemple de rima consonant.

RIMA ASSONANT: A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics.

si lees esto me debes un besito

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6476753
 1.2. NOMBRE DE SÍL·LABES I COMBINACIONS DE VERSOS

Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s’anomenen estrofes. En general podem fer una divisió entre
els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de diferent nombre.

Mètrica isosil·làbica. Tots els
versos tenen el mateix nombre de
síl·labes
Mètrica anisosil·làbica
Art menor (versos curts) Fins a 8 Normalment sense censura
síl·labes
Art major (versos llargs). Tenen de Normalment amb censura
9 a 12 síl·labes
Els versos tenen diferent nombre de síl·labes

NOTA: Esdrúixola (-2), Plana (-1) → vigilar si hi ha sinalefes (unió en una sola síl·laba mètrica de la vocal final

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
d’una paraula amb la vocal inicial següent: “i una dama...”, elisions (supressió, en determinats casos, de dues
vocals en contacta o reducció en una sola: “la dama és” → la damés”). Quan es tracta de vocals en contacte
dintre d’una mateixa paraula pot produir-se sinèresi o dièresi: a/i/re, enlloc d’ai/re, en el primer cas; e/mo/ció,
enlloc d’e/mo/ci/ó, en el segon cas.

Segons el nombre de síl·labes, els versos s’anomenen: Monosíl·labs (1), bisíl·labs (2), trisíl·labs (3), tetrasíl·labs
(4), pentasíl·labs (5), hexasíl·labs (6), heptasíl·labs (7), octosíl·labs (8), enneasíl·labs (9), decasíl·labs (10),
hendecasíl·labs (11), alexandrins (dodecasíl·labs)(12)

Vers alexandrí → 12 silabes repartides en 2 hemistiquis (6+6 silabes) (que funcionen com si fosin 2 versos en el
mateix vers.

Reservados todos los derechos.

Censura → Pausa mètrica que no coincideix necessàriament amb un signe de puntuació, que divideix el vers en
dues (o més) parts anomenades hemistiquis. Tenint en compte això, el recompte de síl·labes es fara com si el
final de l’hemistiqui fos el final del vers

1.3. ESTROFES

Quant a les estrofes, i fent una simplificació, es poden establir les següents combinacions segons el nombre de
versos que les formen:

- Apariat (rodoli)(o dístic) → 2 versos

- Tercet → 3 versos
- Quartet → 4 versos → quarteta, si l’estrofa és d’art menor)
- Quintet → 5 versos → quinteta, si l’estrofa es d’art menor)
- Sextet → 6 versos → sexteta, si l’estrofa és d’art menor)
- De set versos → 7 versos
- Octava → 8 versos
- De nou versos → 9 versos
- Dècima → 10 versos

Segons determinades combinacions de nombre de síl·labes i/o rimes podem parlar d’altres denominacions,
podem recordar que dos quartets i dos tercets formen un sonet

5. FIGURES RETÒRIQUES

FIG. RET. DEFINICIÓ EXEMPLE

AL·LITERACIÓ Repetició volguda d’uns mateixos
sons al llarg d’uns versos
Xoca l’embruix de clenxes arrauxades
amb un esqueix de xarpelleres fluixes.
S’eixamplen les eixides enxubades,
s’aixequen eixams de moixes bruixes.
(Repetició del so palatal sord)

si lees esto me debes un besito

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6476753
 ANÀFORA Repetició del mateix mot o grups de
mots al començament de
determinats versos o estrofes per
reforçar el sentit i donar-li simetria
ANTÍTESI Oposar en una mateixa frase dos
mots, pensaments o expressions de
sentit contrari
ASÍNDETON Supressió de les partícules relacionats
(especialment conjuncions
copulatives)
COMPARACIÓ Establiment d’una relació d’analogia
o semblança (de forma, de funció, de
mida, de color) entre l’objecte real
de què es parla i un objecte imaginat
per l’autor.
ENCADENAMENT Trencament forçat del discurs al final
d’un vers que te la seva continuació
en el posterior
EPANADIPLOSI Suposa la repetició d’elements en el
si d’una mateixa unitat mètrica, al
principi i al final de l’oració
EPÍTET Adjectiu que no aporta cap contingut
significatiu essencial, més aviat
evidencia i ressalta una característica
coneguda per tothom.
GERMINACIÓ Consisteix en la repetició d’una o més
paraules dintre d’una oració
HIPÈRBATON Consisteix en una alteració forçada de
l’ordre gramatical dels mots per
aconseguir el ritme adequat o la
mètrica desitjada.
HIPÈRBOLE Figura que es fonamenta en una
exageració evident
INTERROGACIÓ Es formula una pregunta que no
RETÒRICA espera cap mena de resposta per part
de ningú
si lees esto me debes un besito
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6476753
Enrere, molt enrere,
hi ha una closa entre parets...
Enrere, molt enrere,
hi ha un camí de profundes roderes...
(Repetició de l’expressió: “Enrere, molt enrere”
a l’inici de cada estrofa
tindreu els ulls vessant
i les mans buides!
(Oposició dels termes “vessant-buides”)
Veieren el mot anorreat,
desfet,
tancat,
No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
blasmat,
privat de l’aire l’envolta.
(En la seqüència d’adjectius s’ha eliminat la
conjunció “i” abans del darrer terme).
La pell del mar, de mocadors farcida,
sembla guarnir-se per al nostre comiat.
(El segon vers conté una comparació evident.
Noteu que el primer conté una metàfora: "de
mocadors farcida" fa referència a les crestes
blanques de les onades.)
Hem fet un camí extens, i ja em diràs
on és la boira que amagava el sol.
Reservados todos los derechos.
Quin munt d’instants viscuts en temps escàs!
(El primer vers resta suspès en fals i segueix en
el segon)
Verd que et vull verd
Les més humils engrunes
No fóren un regal?
(Hi pot a ver una cosa més senzilla i humil que
una engruna?
No, el meu cor no dorm, està despert, despert
Ens sorprèn aquesta essència tova
Quan apareix un nou penediment
I treu el pap que la feblesa cova.
(L’ordre sintàctic normal del darrer vers seria: “i
treu el pap que cova la feblesa”. Calia una rima
consonant amb el primer vers i s’ha aconseguit
alterant l’ordre.
Tronen els canons i,
en la distància,
esquitxen tot l’espai
amb les desferres
d’un poble commogut i esporuguit.
("Esquitxen tot l'espai amb les desferres" és una
exageració evident per fer més expressiva la
descripció de la guerra.)
Alcem els ulls amount
com qui clama a tots els astres
I la volta esdevé un immens interrogant.
Hi som a temps encara?
(La interrogació amb què es clou el poema és
una simple expressió de neguit, no una
demanda de resposta.
 IRONIA Consisteix a expressar una intenció Heu proclamat al món
amb una expressió de significat La vostra proesa solidària
absolutament contrari creant un (La qualificació de “proesa solidària” amb què es

efecte retret o burla
METÀFORA Figura en la qual se substitueix
l’objecte real per un d’imaginat per
l’autor, amb el qual existeix una
determinada analogia
METONÍMIA Metàfora que substitueix un objecte
pel nom d’un altre, però prenent la
causa per l’efecte, el contingut pel
continent, la matèria per l’objecte,
etc.
No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
refereix a la decisió de començar una guerra és
una burla de les motivacions que movien
l’anomenat “Trio de les Açorces”
Un trau sinuós
Obert al mig d’aquest tapís obscur,
(El “trau sinuós” es refereix a la lluna en quart
creixent i el “tapís obscur” representa la nit.
La teva mà,
un dring de glaç al vidre
i un glop daurat.
Fonem les hores lentes
i apaivaguem la nit.
(N'hi trobem dues: "vidre" en lloc de got i "glop
daurat" en substitució del líquid del got).

Reservados todos los derechos.

PARADOXA Expressió d’un enunciat cert, però Hipnotitzat,
que conté dos conceptes antagònics Tan prop de tots i tan lluny de tothom
que generen un efecte contradictori, Que fa basarda!
absurd o inversemblant. (La contradicció és només aparent: "prop de
tots" per l'enorme aglomeració de cossos i "lluny
de tothom" per la impossibilitat de
comunicació).
POLISÍNDETON Repetició successiva o freqüent d’una I en tenen per a tot
conjunció per donar més força a i no n’abasten gens
l’expressió i encara en deuen
a qui més estimen.

6. LECTURES
1.1. ALEGRIA QUE PASSA

PERSONATGES

L’ARCALDE - 60 anys. Home fort, egoista i de mal genit.

JOANET - Fill de l’alcalde. 24 anys. Jove de poble que ha llegit i s’ha omplert el cap de cabories mal pahides.

AGNETA - Promesa d’en Joanet. Noia indiferent, adotzenada, del rengle de virtuoses per tendència.

TOFOL - 40 anys. Panxa-contenta del poble. Bon home i mandre.

TUIES - La seva dona. Directora del marit i escarraç de la botiga.

ZAIRA - Ballarina o cantant bohèmia. Tipo exòtic. Bon cor i mala vida. Mare de familia esguerrada pels trangols
de la fortuna. Símbol de la poesia que passa.

CLOWN - Bohemi, amb bons sentiments, burlant-se fins d’ell mateix.

COP-DE-PUNY - Quaranta anys. Vertader bruto ambulant. Dominant per la força bruta.

EL MICO - Mico de carro. Feliç els dies que menja bé, desgraciat quan falten els aliments.

EL CAVALL - Criatura resignada.

Pagesos, dones, capellans, pobres, carreters i criatures.

RESUM

ESCENA I: En Joanet i en Tòfol estan asseguts a la plaça mentre en Tòfol espera a la seva dona que està dins
l’església. Estan parlant sobre la seva vida i sobre el futur. Parlant sobre política i cadascú dona la seva opinió.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6476753
 Els personatges estan adormits. Aquesta actitud acompanya aquest àmbit de no fer res amb la vida i de no
intentar canviar les coses. En Joanet té somnis, s’allunyen d ela realitat i d’això es queixa. Joanet no vol aquesta
vida, vol una vida més activa i més enllà del que té.

ESCENA II: Entra escena Tuies, que és la dona de Tòfol. Tuies surt de l’església i li diu al seu marit d’anar a
berenar a casa. En Joanet marxa sol.

Surten dones de la missa, en silenci, en filera, una darrera de l’altre...

L’escena ensenya quina relació tenen Tuies i Tòdol. Tenen una relació tranquil·la, Tuies mana sobre la relació i
Tòfol es deixa manar. Tòfol es deixa fer quan li diuen que hi ha menjar.

ESCENA III: Entra l’Agneta en escena, se’ns presenta que és la futura dona d’en Joanet.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
En Joanet no està enamorat, però es totalment tolerant amb la vida que té. No fa res per canviar aquesta vida.

ESCENA IV: És la tarda. Els ferrers canten. L’alcalde i el vell representen aquesta vida tranquil·la, ensopida.

En Joanet està llegint i representa el fet de la recerca, de la reflexió, per tant, totalment contrari al que fa el seu
pare.

L’alcalde parla sobre els duros, en conseqüència representa aquesta força de la societat materialista en la qual
viuen.

L’escena acaba amb un silenci absolut, excepte un vell que ronca. L’obra comença amb una fulla que cau i en
aquesta escena ja comencen a caure unes quantes.

Reservados todos los derechos.

ESCENA V: Apareix el circ (món de la poesia) que dona l’alegria al poble. El Clown fa el seu monòleg explicant
de què anirà tot.

ESCENA VI: En Joanet i en Clown fan un diàleg fent preguntes existencials sobre la vida. Tots dos conten com
entenen la vida. El Clown defensa la llibertat, la vida lliure dels artistes (tot el que representa el món de la
bohèmia). Joanet se sorprèn sentir en Clown, ja que li mostra un altre tipus de vida que ell no coneix. Així i tot,
Joanet deixa veure que se sent encastat al poble, que li sap greu viure aquesta vida, però també no té la
possibilitat de marxar.

Per en clown és important la joventut perquè simbolitza la força de renovació. En Joanet al final sent que
comença a ser lliure (quan parla que li surten ales), però en Clown pensa tot el contrari, pensa que només tñe
borrissol i que amb aquest no podrà marxar.

ESCENA VII: Zaira substitueix en Clown en el diàleg amb Joanet. Tots dos posen de manifest que la vida que
porten no el satisfà a tots dos. Els dos volen el que té l’altre, però això és impossible, per tant cap dels dos
podrà aconseguir el que volen.

La Zaira se simbolitza amb un núvol d’estiu i en Joanet amb l’heura arrapada.

La Zaira també representa aquesta part de l’artista que no tot és bell, que també hi ha tristesa. Viu ser elegida
com a artista d’una manera melancòlica.

Aquesta comprensió de la societat també la fa sentir sola.

La relació que hi ha entre la Zaira i els artistes que l’acompanyen, en COP-DE-PUNY té una responsabilitat sobre
ella perquè és qui la va rescatar.

En COP-DE-PUNY és qui acaba amb aquest enamorament, s’emporta la Zaira cap a dins del carro d’una manera
més aviat violenta.

ESCENA VIII:

Entra en COP-DE-PUNY, s’emporta a la Zaira a dins del carro i la maltracta. I en Joanet quan s’adona la defensa.
En Joanet es qüestiona el que sent per la Zaira i en aquest moment s’obre la qüestió de quin som nosaltres per
tenir drets sobre l’altra persona. En COP-DE-PUNY és un artista que utilitza la violència per actes que no són

si lees esto me debes un besito

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6476753
 correctes. Ell es l’artista que no és artista, vol ser-ho però no ho aconsegueix. Ell es creu elegit, però realment
no ho és perquè no és capaç de veure la bellesa per sobre de la violència.

EXCENA IX, la qual porta el desenllaç (comença i acaba amb en Joanet)

Cançó de la Zaira: Vol transmetre aquesta felicitat de l’artista a la gent, però aquesta artista està trista, està
atrapada a la seva vida. Encara que ella estigui malament intenta fer la seva feina, s’ha de sacrificar per poder
mostrar aquesta felicitat que en realitat no té.

La gent no ha entès res, i en Clown fa un diàleg perquè la gent doni diners al circ.

Apareix la contradicció dels dos monos. Es veu el fet que l’Alcalde és un materialista i només pensa en els
diners. Ens connecta amb altres escenes on en Joanet parla de l’obsessió de l’Alcalde pels diners.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
El fet que la Zaira llenci la moneda, fa que els dos monos explotin totalment.

No podran fugir mai d’aquesta monotonia del poble, ja que el circ marxa i realment són els que aportaven la
felicitat al poble.

La societat no valora el sacrifici que fa l’artista i no dona peu a què els dos s’entretinguin. Per tant, l’artista es
margina i aquesta incomprensió de la societat fa que se senti sol.

ESCENA ÚLTIMA: Joanet s’adona que mai sortirà del seu poble. Ja no cau una full, cau unes quantes, mentre va
avançant el llibre van caient més.

ESTRUCTURA

Reservados todos los derechos.

És un quadre líric (hi ha música) compost per 10 escenes amb una estructura clara de plantejament, nus
desenllaç.

Aquesta estructura li serveix a Rusiñol per plantejar l'enfrontament entre l'artista i la societat.

De les escenes 1-4 són el plantejament. En aquest, se'ns descriu el poble, com la gent hi viu, com pensen els
personatges. També se'ns mostren relacions de parella (home-dona), primer amb la Tuies i en Tòfol i després
amb en Joanet i l'Agneta. També contraposa dues maneres de voler viure la vida (Joanet i Arcalde). Aquesta
oposició que es comença a veure, és a l'escena 4, aquesta escena acaba amb silenci total perquè es pugui veure
el contrast quan comença el nus.

Aquest nus comença a l'escena 5 acaba en la 8.

És el moment en què arriba al poble el circ (poesia) i desencadena aquest enfrontament de dos mons molt
diferenciats. Això fa que es trenqui aquesta monotonia i els artistes conviden a la gent del poble a gaudir del
seu món. En les següents (6 7) veiem tant en Clown que parla amb en Joanet com la Zaira que també parla amb
ell.

En Clown i la Zaira formen part d'aquesta visió d'artista que tenia en Rusiñol, es complementen. Per això primer
parla amb un i després amb l'altre. En tot cas en el nus velem aquesta impossibilitat de Joanet d'aconseguir el
seu ideal.

L'última escena del nus serveix per presentar l'últim artista, en COP-DE-PUNY que és un artista fals, per tant, en
certa manera en Rusiñol presenta els tipus d'artista que hi havia en aquella època.

El desenllaç està format per l'escena 9 i 10. A partir de la cançó de la Zaira ens mostra les postures
irreconciliables de la poesia (circ) la prosa (poble), també ens mostra la marginació de l'artista per part de la
societat materialista. El poble és incapaç d'entendre l'art dels artistes. El fet que els artistes menyspreïn els
diners provoca la indignació del poble i l'expulsió dels artistes.

L'última escena que és la 10, en la que apareix només en Joanet, reafirma el conflicte entre l'artista la societat
(poesia/prosa). la incapacitat per part del poble de valorar la bellesa de l'art.

si lees esto me debes un besito

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6476753
 Aquesta última escena ens retorna a l'inici de l'obra. Aquí Joanet s'adona amb recança que la seva fugida és
impossible malgrat haver entès el missatge dels artistes, que els defineix com "L'alegria que passa".

L'art queda només reservat a una elit que sigui capaç d'entendre'l i de valorar-lo.

En Clown puja al carro sentencia al poble a la prosa eterna.

La conclusió d’en Joanet al final de l’obra és que per ell ja és massa tard per canviar i que l’art per ell és
“l’alegria que passa”, una il·lusió que s’acaba.

1.2. VISIONS I CANTS

ESTRUCTURA

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Visions & Cants està format per tres parts o seccions ben diferenciades pel contingut i pels títols amb què els
presenta Maragall. Les tres parts són «Visions», «Intermezzo» i «Cants».

Les «Visions» són reinterpretacions de cinc mites i llegendes catalans: el mal caçador, Joan Garí, el comte
Arnau, Jaume I i Joan de Serrallonga. Maragall no hi narra els mites, sinó que n’ofereix unes interpretacions (a
partir de les recreacions que en feren els poetes romàntics) per mostrar les essències de la personalitat
nacional catalana i per reflexionar sobre la figura d’uns herois caracteritzats per l’individualisme, el
materialisme i el vitalisme (els casos més clars són «El comte Arnau» i «La fi d’en Serrallonga»).

Els «Cants» contenen vuit poemes; la majoria estan concebuts com a himnes de caràcter patriòtic o d’exaltació
de valors vitals i nacionals, i es relacionen amb el cant coral. Hi destaca sobretot l’associació del cant amb la
joventut, la primavera i l’exaltació vital col·lectiva. Els tres últims, agrupats sota la denominació «Els tres cants

Reservados todos los derechos.

de la guerra», tenen un altre caràcter, més aviat de reflexió i denúncia dels efectes de la guerra de Cuba el 1898
(destaca l’«Oda a Espanya»).

Entremig, la secció «Intermezzo» reuneix poemes lírics breus sobre diverses circumstàncies de la vida i
moments de la natura. Tot i el caràcter circumstancial, hi destaca també l’exaltació de l’heroisme i una actitud
vitalista (per exemple a «En la mort d’un jove», «Dimecres de cendra» o «Després de la tempestat»).

RESUM

Visions: Maragall volia explicar els 13 essencials de caràcter català, així vol demostrar que Catalunya és una
nació i intenta definit la nacionalitat Catalana. Ell intenta aconseguir-ho a partir de exemples concrets. 5
personatges extrets del llegendari català: el mal caçador, Jaume I, Serrallonga, Compte Arnau i Fra Garí.
Suggereix més que explica, ja que, la gent del poble ja coneixia aquests personatges.

- El mal caçador: Personificació. Compost per tres parts: escolta la missa, peca (menysprea a Déu en un
moment molt delicat d'una missa religiosa, marxa corrents darrere els gossos), càstig (córrer
eternament).
- Joan Garí: Compost per dues parts: Pecat (violar matar a Riquilda) Càstig (es torna un animal, però
després d'uns anys és perdonat).
- El compte Arnau: 10 seccions. El poema té característiques de la poesia popular. Terrenalitat i
contemplació. Se'ns dona un personatge egocèntric, orgullós superior d'actitud similar el de l'artista
modernista davant de la societat amb influencia de Nietzsche.
- L’estimada de don Jaume: Poema narratiu i popular. Explica la historia de la conquesta de Mallorca.
L'estimada de Don Jaume és l'illa de Mallorca. S'enamora bojament. Trenca l'estructura dels anteriors
poemes, ja que, aquest no és pecador. Autèntic heroi superhome. Lligam cel i terra, el cel és desitjable
des de la terra i s'ha de viure a la terra per poder viure al cel. Contemplació.
- La fi de Serrallonga: Es un personatge històric que va existir. El poema es centra en l'últim moment de
la seva vida, apunt de ser decapitat. Serrallonga demana que Déu perdoni els seus pecats. El sacerdot
representa la divinitat. El poema està estructurat amb els pecats que ha fet en Serrallonga. Els 7 pecats
capitals: orgull, ira, enveja, avarícia, peresa, gola i luxúria. El seu amor també era pecat perquè no
estaven casats.

si lees esto me debes un besito

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6476753
 Intermezzo: Fa de pas entre les visions i els cants. Zona de transició entre els dos nuclis del volum. 14 poemes
dispersos que s'ordenen cronològicament. Alguns aboquen la infantesa, d'altres es refereixen els anys de la
plenitud vital, alguns són de contingut religiós d'altres parlen del calendari litúrgic. Contemplació.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
- A la mare de déu de Montserrat: Sentiments del jo poètic amb la contemplació de la Mare de Déu de
Montserrat. Prefereix la verge de la natura que la escultura en si.
- La cançó de sant Ramón: Actuació d'una artista russa de la cançó de sant Ramón. No es la cançó sinó
que explica el que fa la noia (contemplació).
- En la mort d’un jove: Explica la mort del seu cunyat mentre feia esport. Vitalista.
- Els reis: Recorda el 6 de gener i la presenta com la nit dels reis. És un dia important pels catòlics.
- Sol solet: Cançó popular. Vivia feliç però en un lloc desagradable. El sol li porta llum enmig de la foscor.
És una contemplació de quan ell era un infant.
- Dimecres de cendra: La noia de Dimecres de Cendra esta vinculada amb la del Compte Arnau. El poema
va relacionat amb l'idea de com viure la Quaresma.
- Lo diví en el dijous sant: Contemplació de la natura. Tota la possessió li fa recordar a lo diví. Dedicat al
seu amic que es va suïcidar. Maragall parla de dijous sant de setmana santa, pels cristians és la
resurrecció de Jesús, és a dir, de la vida a la mort.

Reservados todos los derechos.

- L’aufabrega: Parla de la nit de Sant Joan. L'aufàbrega es la flor de Sant Joan. Hi ha una contemplació a
la natura.
- A muntanya: Té dues maneres de veure la natura: una més calmada i l'altra més violenta. En la tercera
estrofa planteja una visió ferotge de la natura.
- Després de la tempestat: Planteja alegria transmet esperança. Vitalista i realista.
- La nit de la puríssima: Contemplació al cel de la nit. Nit sinònim de natura. Connecta la natura amb
l'infinit (diví). La transcendència és decorada per la verge. Fa servir la verge per connectar aquesta
contemplació amb el més enllà. El cel, la lluna i les estrelles presenten connotacions màgiques.
- L’anima de les flors: La bellesa és presenta com a caduca, L'eternitat s'aconsegueix amb les paraules.
- La dona hermosa: Afegeix molts elements característics del romanticisme. Aquest li serveixen per
poetitzar sobre l'impacte que una persona provoca en un altra.
- L’esposa parla: Els protagonistes són Maragall Clara, la seva esposa, en un vaixell.

Cants: 8 poemes. Portaveu de tota una col·lectivitat. Sentiment patriòtic. Temes dominants: germanó, força i
vitalitat de la joventut. Tant el vitalisme com el nacionalisme queden plasmats en aquests poemes que en
realitat són cants corals.

- La sardana: Dedicat a Ceres. Vitalista. Explica la sardana que es la dansa del poble català. Parla de la
germanó.
- El cant de la senyera: La senyera mostrarà el camí al poble català. Parla de nosaltres. La senyera els
dona la força i voluntat.
- Cant dels joves: Qui ha de fer la lluita és el jovent. Tot el poema es una comparació de la joventut amb
el dia, no apareix la nit la decadència. El poema apunta cap al futur i no cap al passat.
- Cant de maig, cant d’alegria: El vitalisme és més plural (poble) no singular (individual), el poble sent
l'energia. Utilitza conjuncions adjectius que donen ritme
- Cant de novembre: El poeta ens explica que encara la gent li agrada la primavera i el bon moment. Ell
pensa que l'ardor també pot portar vitalisme
- Tres cants de la guerra: Els tres poemes constitueixen el plantejament, el nus i desenllaç d'un mateix
tema. Hi veiem una visió regeneracionista sobre la guerra de Cuba.
- Els adeus: El títol ens marca que serà un tema de comiat. El nucli temàtic és la realitat, la guerra. Hi ha
referències religioses.
- Oda a espanya: Maragall "el jo poètic" s'adreça directament a Espanya. Explica que Espanya pensa
massa en el seu gloriós passat i no pensa en el present. Maragall pensa que hauria de sentir-se trista
per la pèrdua dels seus fills en la guerra.
- Cant del retorn: Hi ha una tomada en totes les estrofes com és propi d'un cant. Veurem a Maragall
amb una visió vitalista, amb el regeneracionisme (tomar a construir tot el perdut). De manera que tots
puguin conviure en dues parts iguals (amb Espanya). Per tant no hi ha mort sinó que hi ha renaixença.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6476753