LA RESTAURACIÓ

(1874 - 1923)
ÍNDEX
1. Antecedents
a. La gloriosa
b. El govern provisional
c. El regnat d’Amadeu de Savoia

2. El sistema de partits
a. Procés d’implantació del nou règim polític
b. Bases del règim, bipartidisme i torn pacífic
c. Desenvolupament del torn pacífic
d. El sistema electoral

3. La crisi d’ultramar
a. L’imperi colonial espanyol
b. El problema cubà
c. L’esclat de la guerra (1895 – 1898)
d. La insurrecció filipina

4. La guerra contra els Estats Units i la pèrdua de les últimes

colònies

5. Conseqüències de la crisi de 1898

a.
1. ANTECEDENTS

1. La gloriosa, setembre 1868.

2. El govern provisional, setembre 1868 – gener 1871.
3. Regnat d’Amadeu de Savoia, gener 1871 – febrer de 1873.
4. I República Espanyola.
a. Febrer 1873 – gener 1874 (república federal): Figueres, Pi i Margall,
Salmeron i Castelar.
b. Gener 1874 – desembre 1874 (república unitària): Serrano (militar).

1.1. LA GLORIOSA

1868: es produeix la revolució de setembre (La Gloriosa), pronunciamiento amb ajuda

de la marina. Com a conseqüència, marxa la reina Isabel II.

Perquè es fa una revolució contra Isabel II? Dos causes:

- Causes exteriors: fam del cotó (provinent d’EEUU, dècada dels 60,
conseqüència de la guerra d’EEUU).
- Causes interiors: unió liberal amb l’objectiu de salvar la monarquia. Aquesta
unió estava formada pel sector més moderat dels progressistes i el sector més
moderat dels conservistes. Manen durant el 1858 – 1868.

Pronunciamiento: militars + burgesia. És un moviment revolucionari, pes important per

la petita burgesia, moviment obrer i republicanisme democràtic.

Hi ha dos sectors republicans:

- 1 per pactar amb la burgesia.

- 1 per no pactar amb la burgesia.

1.2. EL GOVERN PROVISIONAL

S’elabora una nova constitució, la constitució del 1869. En aquesta es destaca:

- Estableix un règim monàrquic (cap a constitucional).

- Limita molt el poder del rei i de l’executiu.
- Sufragi universal.
- Llibertat de culte.

1.3. REGNAT D’AMADEU DE SAVOIA

S’escull un nou rei. L’escollit és Amadeu de Savoia, el fill petit del rei d’Itàlia.

Perquè es tria? La família Savoia, en aquell moment, eren un exemple de monarquia

liberal. No obstant això, ordenen que la capital sigui Roma i el papa es tanqués al
vaticà.

*Assassinen a Prim, un militar català que va ajudar a Amadeu a arribar a Espanya. Al

cap d’uns anys, Amadeu marxa d’Espanya.

2. EL SISTEMA DE PARTITS

2.1. EL PROCÉS D’IMPLANTACIÓ DEL NOU RÈGIM POLÍTIC

Un cop ha marxat Amadeu, es produeix un buit de poder. En comptes d’escollir un nou

rei, implanten una república. Aquesta, desencadena els següents problemes:

- Manca de recolzament popular.

- Esclata la III Guerra Carlina.
- Esclat de la I guerra de la independència de Cuba (anterior a la república).
- Cantonalisme: intentar aplicar el federalisme a nivells extrems, molt petits.

Al 1870, Cánovas del Castillo convenç a Isabel II per a que abdiqui al seu fill, Alfons XII.
Aquest, va formar-se a l’acadèmia miliar de Sandhurst (Anglaterra). Aquesta elecció es
deu al desig que Alfons rebi una formació de tipus militar per a tenir més autoritat. El
fet que es tracti d’una acadèmia militar anglesa es deu a l’emmirallament de Cánovas
del Castillo pel sistema polític anglès. Anglaterra era aleshores la principal potència
econòmica i colonial del món i el seu sistema de torn de partits era molt efectiu.
3/01/1874: un general de la guàrdia civil, Pavía, decideix entrar al congrés dels
diputats, presidit per Castelar. Doncs, Serrano esdevé el nou president de la nova
república, ara, unitària. Es dedica a perseguir a republicans, els partits republicans
queden prohibits fins el 1880. Cánovas del Castillo no es pren gens be aquest cop
d’estat.

01/12/1874: manifest de Sandhurst. Declaració de principis sobre què havia de ser el

liberalisme espanyol a partir de llavors i sobre quin paper hi havia de jugar la
monarquia.

- Sobirania compartida.
- S’ha d’acabar la I república i s’ha d’establir un règim monàrquic (liberal i molt
conservador) i es compromet a ser un monarca liberal de veritat. El retorn
d’Alfons XII és reforçat per la noblesa, la burgesia catalana i agrària, l’exèrcit i la
església catòlica.

29/12/1874: Martínez Campos mitjançant un cop d’estat proclama Alfons XII rei
d’Espanya (1975 - 1985). S’estableix una regència a favor de Cánovas del Castillo molts
pocs dies.

09/01/1875: arriba Alfons XII a Espanya pel port de Barcelona. S’ha de recordar que la
burgesia catalana va ser un dels principals finançadors del retorn dels borbons.

2.2. BASES DEL RÈGIM, BIPARTIDISME I TORN PACÍFIC

BASES DEL RÈGIM DE LA RESTAURACIÓ

Determinació dels poders del monarca: s’estableix una sobirania de tipus compartit
entre la corona i la nació. El rei podia vetar les lleis i dissoldre les Corts, mentre que,
pel que fa al poder executiu, el rei podia nomenar el cap de govern i els ministres.

Civilisme: Cánovas del Castillo defensa el principi de no intervenció política de l’exèrcit.

Es considera que la Restauració va acabar l’any 1923, quan el rei Alfons XIII va acceptar
el cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera, amb que la monarquia hauria
trencat amb el discurs civilista. Autonomia de l’exèrcit per a la gestió dels seus afers
interns (aïllament en quarters).
Constitució de 1876: el 1876 es va redactar la constitució de 1876. Aquesta tenia un
caràcter conservador i prenia una certa flexibilitat de govern en Torn Pacífic que fos
continuista i tothom l’acceptés.

- Àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió).

- Sobirania compartida entre les Corts i el rei (paper moderador, cap de l’exèrcit.
La funció legislativa en mans d’unes Corts Bicamerals, en un senat format per
membres en funció del seu càrrec, designats pel rei).
- Es va establir el vot censatari, limitat als contribuents principals, és a dir, als
homes de classes benestants, cosa que incloïa només el 3% de la població.
- Al 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí, amb govern liberal.
- El Catolicisme com a religió oficial de l’Estat. Paper destacat en l’educació i
diners pel clergat.
- Caràcter centralista que posava ajuntaments i diputacions sota el control
directe del govern.

SISTEMA BIPARTIDISTA

Cánovas del Castillo va proposar un sistema bipartidista en el qual dos partits

s’alternessin en el govern sense recórrer al suport de l’exèrcit en forma de
pronunciamiento o cop d’Estat tal i com succeïa en temps d’Isabel II.

Els dos partits dinàstics van ser:

- Partit liberal conservador: creat i dirigit per Cánovas del Castillo fins el seu
assassinat el 1897.
- Partit liberal fusionista: fundat per Mateo de Sagasta el 1880. Tenia un
programa més progressista, que incloïa alguns ideals del Sexenni Democràtic,
però s’adaptava als límits del sistema dissenyat per Cánovas.

Els dos eren partits notables, és a dir, líders polítics amb les seves clienteles, els seus
òrgans de premsa i els seus electors locals. Tots defensaven la monarquia, la
constitució, la propietat privada i la centralitat de l’Estat.
TORN PACÍFIC

L’alternança de govern era totalment artificial ja que es feia de mutu acord.

L’alternança en regular en el poder entre els partits del torn quedava garantida per
una peculiar manera de formació de govern. En els sistemes democràtics el partit que
guanya les eleccions forma govern, la Restauració invertia el procés.

El nou president del govern era sempre el líder de l’oposició i rebia, juntament amb el
seu nombrament, el decret per a la dissolució de les corts i la convocatòria de noves
eleccions, amb l’objectiu de tenir suficients diputats per formar un govern estable.

2.3. DESENVOLUPAMENT DEL TORN PACÍFIC

Entre el 1876 i el 1898, el torn es va respectar. Entre aquests temps, 6 eleccions van
ser guanyades pels conservadors i 4 pels liberals.

- Primera etapa (1875 – 1881): govern conservador. A partir del 1882, Mateo de
Sagasta inclou el sufragi universal masculí. El rei Alfons XII mor el 1885 i davant
del temps d’una desestabilització social, es firma el Pacte del Pardo per tal de
donar suport a la regència de Maria Cristina d’Habsburg i garantir la continuïtat
de la Monarquia enfront els Carlistes i els Republicans.
- Segona etapa (1885 – 1890): govern liberal. Es regula la llibertat de premsa,
d’expressió i d’associació. En aquest període s’aprova una nova llei d’associació
(1887) que permet l’entrada de forces opositores, una llei del Jurat (1888) que
va establir la celebració de judicis per jurats, es va abolir l’esclavitud (1888), es
va redactar un nou codi civil i es va aprovar el sufragi universal masculí per
majors de 25 anys (1889).
Els conservadors reprenen el poder per intentar refrenar tot l’aprovat (1890).
- Extra: del 1892 al 1895 els liberals tornen a governar, i del 1895 al 1897 els
conservadors governen fins l’assassinat de Cánovas del Castillo.
2.4. EL SISTEMA ELECTORAL

L’aplicació electoral del torn pacífic, model que Cánovas del Castillo havia pres
d’Anglaterra, va ser un complet fracàs en termes democràtics.

Aquest fracàs es va veure afavorit per la manca de desenvolupament econòmic com

social d’Espanya en general i per un abstencionisme al voltant del 80%, provocat tant
per la manca de representativitat dels partits amb possibilitats reals d’arribar al poder
com per l’auge de l’anarquisme i l’internacionalisme en general.

Quan el partit que governava havia perdut la confiança del rei o bé es trobava en una
situació política i social especialment crítica, el rei cridava el cap de l’oposició per tal de
formar govern. A partir d’aquí, es plantejava la necessitat de fabricar una majoria
parlamentària que recolzés el nou executiu així com la corresponent oposició.

La manipulació electoral es feia a través de l’encasillado, amb què el Ministeri de

Governació determinava tant els diputats del govern com els de l’oposició. Es coneix
com a cuneros els diputats que es caracteritzaven perquè no tenien cap tipus de
relació amb la demarcació per la que havien de ser escollits.

Des del Ministeri de Governació es comunicava qui havia de ser escollit als
governadors civils, els quals confiaven l’execució de les ordres rebudes als alcaldes i
cacics qui havien de manipular les eleccions recorrent a diversos sistemes. Tot i així, el
gran sistema de control del vot era el caciquisme.

Els cacics eren individus o famílies que, pel seu poder econòmic o per les seves
influències polítiques, controlaven una circumscripció electoral, independentment que
militessin o no en un partit determinat.
SISTEMA PER A MANIPULAR LES ELECCIONS

Directes:

- Tupinades o pucherazos: cas de corrupció on es produïa un augment irregular

del nombre de vots i era conegut així perquè es botava en pucheros.
- Vot dels morts: sistema de suplantar la identitat de votants ja morts. Una
persona es disfressava de una persona ja difunta per votar.
- Compra de votants: dins d’una societat analfabeta plena de pagesos que per si
mateixos no anirien a votar, hi anaven gràcies a uns diners extra.
- La partida de la porra: violència física que s’exercia contra aquells que es
neguessin a votar a qui se’ls hi deia.

Indirectes:

- Caciquisme: era una eina de primer nivell. Els cacics, eren individus o famílies
que es trobaven als municipis i que pel seu poder econòmic o per les seves
influències polítiques, controlaven aquests municipis electorals. Treballaven i
col·laboraven per a diferents partits, no eren defensors de un d’ells en concret.
El que feien era rebre les informacions majors (de l’ajuntament) i obligar a la
gent del seu municipi a votar a qui se’ls hi deia, a canvi de diners o alguna feina.
Els cacics també controlaven el sorteig de les quintes. Les quintes eren
estratègies per captar gent per anar a l‘exèrcit. Es basava en que una de cada
cinc persones civils eren escollides per anar a fer front amb l’exèrcit. Les
quintes es podien refutar amb diners, ja que si pagaves podies decidir no anar a
l’exèrcit encara que haguessis estat escollit.
3. LA CRISI D’ULTRAMAR

3.1. L’IMPERI COLONIAL ESPANYOL

Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba, Puerto Rico, el Carib i les
Filipines. Cubà era la principal possessió amb importants interessos i negocis
espanyols. La vida econòmica de l’illa es basava en una agricultura de plantació de
canya de sucre, cafè i tabac per a l’exportació.

La política aranzelàtica que imposaven consistia en l’obligació a comprar productes

espanyols a un elevat preu, fonamentalment el blat castellà i els teixits catalans,
impedint comerciar amb Europa o Amèrica.

A Filipines la població espanyola era escassa i els interessos econòmics espanyols es

basaven en la producció de tabac i a ser una porta d’intercanvis amb el continent
asiàtic. Aquesta estava vigilada per l’exèrcit i una gran presència d’ordres religiosos
(clergat).

No tenien dret a representar-se a les corts ni a votar.

3.2. EL PROBLEMA CUBÀ

Al conveni de Zanjón el 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual

autonomia cubana, l’abolició de l’esclavitud i la presència de diputats cubans al
parlament espanyol (corts).

Hi havia dos partits:

- Partido Unión Constitucional: partit conservador però més progressistes.

- Partido Liberal de Cuba: criolls partidaris de l’autonomia.

Els polítics espanyols eren contraris a concedir l’autonomia a Cuba pels alts beneficis
que n’obtenia.

El 1891, Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes no

procedents d’Espanya, l’Aranzel Cánovas. Aquesta mesura va incomodar els Estats
Units, que adquiria bona part del sucre i el tabac, però que havia de pagar forts
aranzels pels productes que venia a Cuba.
3.3. L’ESCLAT DE LA GUERRA (1895 – 1898)

L’incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón, el nou aranzel i el suport

estatunidenc van fer que el 1895 es reiniciés el conflicte cubà. La insurrecció es va
iniciar amb el Pacte de Baire, liderat per José Martí (fundador del partido
revolucionario cubano), Antonio Maceo i Máximo Gómez. Els intents d’Espanya per
posar fi al conflicte va generar una forta repressió als generals Martínez Campos i
Weyler per aïllar els rebels. La població va patir fam, epidèmies i malalties tropicals.

Es van perdre gairebé 200.000 soldats en la guerra de guerriles (petits cops

coordinats/terrorisme).

A Espanya, l’assassinat de Cánovas del Castillo, l’estiu del 1897, va donar lloc a un
imprevist canvi de govern. Sagasta, el nou president, va iniciar una estratègia de
conciliació en la qual va destituir al general Weyler i va decretar l’autonomia de Cuba,
el sufragi masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l’autonomia
aranzelària.

3.4. LA INSURRECIÓ FILIPINA

El malestar provenia del descontentament de la població amb els ordres religiosos.

José Rizal va fundar el 1892 la Lliga Filipina, que exigia l’expulsió dels espanyols.

La insurrecció es va iniciar el 1896, en la província de Manila. El general de l’exèrcit

espanyol va dur a terme una política repressiva i va condemnar a mort Rizal a finals del
1896. El nou govern liberal de 1897 va nomenar capità general Fernando Primo de
Rivera, que va promoure una negociació indirecta amb els principals caps de la
insurrecció, cosa que va donar com a resultat una pacificació temporal de l’arxipèlag.
4. LA GUERRA CONTRA ELS ESTATS UNITS I LA PÈRDUA DE LES
ÚLTIMES COLÒNIES

La política espanyola havia intentar evitar un enfrontament amb els EUA. La

insurrecció cubana va ser l’oportunitat per mostrar el suport dels Estats Units obert als
independentistes cubans. El 1897 McKinley, que enviava armes als rebels per via
marítima, es va mostrar decidit a intervenir directament en el conflicte.

Els EUA van fer servir coma pretext l’explosió i l’enfonsament, a principis del 1898, del
seu vaixell de guerra Maine. La negativa d’Espanya a renunciar a l’illa i a atacar
l’ultimàtum estatunidenc va provocar l’enfrontament entre els dos països, en el mateix
moment que es va reprendre la insurrecció a Filipines.

A Espanya es va subestimar el potencial militar dels EUA, que van destruir fàcilment la
flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines).
Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap més alternativa que demanar la
pau.

El Tractat de París es va signar el 10 de desembre i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i

les Filipines a EUA.
5. CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DEL 1898

La derrota va ser humiliant per a tota la societat espanyola i va comportar una

commoció moral. L’impacte es coneix com el desastre del 98 que va despertar les
conseqüències dels seus contemporanis mostrant el panorama d’un imperi
definitivament derrotat i d’un país en crisis.

El desastre va originar un profund pessimisme que es va plasmar en un grup de literaris

i pensadors, la Generació del 98, amb Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ramón del
Valle-Inclán, Antonio Machado, entre d’altres, els quals van arribar a la conclusió que
havia arribat l’hora d’una regeneració moral, social i cultural del país.

Els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van significar la pèrdua dels
ingressos procedents de les colònies, com també d’uns mercats preferents. La tornada
a Espanya de capitals cubans va ser l’origen de nous bancs i va permetre la recuperació
econòmica d’Espanya en iniciar-se el segle XX.

El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la

Restauració i els dos partits polítics del torn i el creixement dels moviments
nacionalistes on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics.

La necessitat de renovació i regeneració del sistema polític va ser àmpliament

defensada per corrent regeneracionista, que va denunciar els defectes del sistema de
la Restauració.