TEMA 3: LA SOCIETAT URBANA

Esquema conceptual del tema:

MAJOR

MANS MITJANA

MENOR

GREMIS: Mestre, oficial i aprenent

ESCLAUS

POBRES I MARGINATS: vies d’ajut: Catedrals, parròquies i convents

ALTRES POBRES: cecs, prostitutes, mutilats de guerra, etc.

A la Baixa Edat mitjana ja es comencen a constituir grups socials anomenats MANS. Aquestes
reafirmaven la fragmentació de la societat urbana en funció d’elements com la riquesa i els privilegis
juridico-polítics.

MÀ MAJOR: ciutadans honrats, la mà més important

- grup selecte i minoritari

- aristocràcia, però estrictament econòmica, res a veure amb el món militar.
- apoderada del govern municipal i la representació del braç reial a les Corts (importantíssim).
**El rei poseeix ciutats i viles que tenen dret a representació a Corts. A mesura que
passa el temps els ciutadans honrats han apartat als sectors més baixos de la
representació, els han exclós.

- Són (o poden ser) burgesos enriquits en el comerç internacional, en determinats sectors de

manufactures; exfuncionaris reials que ha n fet fortuna amb l’exercici del càrreg
- poden ser terratinents (controlaven el 4% de tota catalunya)
- grau cultural molt elevat, professor d’Universitat, Doctors en Medicina i dret civil, grans
juristes, etc.
- Gent amb ideari mercantilista, n han fet diners amb la terra.

MÀ MITJANA: 10-20% població a les ciutats. Mercaders i lletrats principalment. Poder econòmic
considerable. Una classe molt proactiva, faran moltes coses.

- com a conseqüència lògica de l’efervescència comercial del segle XIII sorgeixen grans
empresaris que armen naus, grnas comercialitzats especialitzats en el tràfic marítim i el
comerç internacional.
- fortunes que es poden assimilar als ciutadans honrats però no disposen del mateix estatus
social.
- Inventen les assegurances, el txec, la lletra de canvi, els sistemes de prèstec… I desenvolupen
una legislació adaptada al comerç marítim recollida en el LLibre del Consolat de Mar.
 - Arran de les crisis del segle XIV i XV molts mercaders van acabar abandonant a l’atzar la
vida mercantil (un sol viatge podia enriquir molt a una família o arruinar-la). Durant aquests
segles aspiraran a viure com a rendistes, ja que la navegació estava molt complicada, busquen
vies segures com la de donar préstec.
- També hi ha (en aquest grup de mà mitjana):
● Els artistes. Gent que podien ser menestrals, gent formada, universitaris,
liberals. Van acabar dirigint moltes organitzacions gremials.
● Els lletrats (reunits en colegis): juristes, escrivans, ntoaris, funcionaris i
concellers de la monarquia.
- D’aquí sorgeix un esperit corporativista, participaran en la creació de les primeres cofradíes,
dels primers gremis, encarrilaràn el moviment social pagès, el discurs remença per presentar-
lo dabant la monarquia, etc.

MÀ MENOR. Poble menut. 80% de la població

- menestrals d’ofici mecànic, amb les mans: fusters, sabaters, etc

- Van aconseguir tenir representació política al Concell de Cent.
- Organitzats en gremis, en barris intramurs i suburbis. Mercats familiars, negocis familiars.

El gremi era l’eix motor de la societat, l’economia i la política. Estaven organitzats (dins d’aquest)
en tres categories:

a) Mestre: propietari del taller (l’obrador) i les eines (utillatge). El mestre forma un cos
compacte que defensa els seus interessos davant els mestres d’altres oficis i davant dels
oficials del mateix ofici. Una defensa tant horitzontal com vertical.
b) Oficials: depen econòmicament, socialment i moralment del mestre. L’oficial treballa a sou
pel mestre, lloc intermedi i transitori. Al mestre li interessa l’oficial que ell ha format i per
això bloquejen la capacitat d’ascens d’altres persones (amb exàmens impossibles i tal).
c) Aprenents: no cobra, paga. Generalment eren ensenyats pels oficials, entren a treballar amb
un contracte signat per notari. El mestre li paga la roba, el calçat i l’alimenta. Contractes de
llarga durada amb un règim de treball molt dur. Molts aprenents fugíen.

Els esclaus (8-14% de la població) eren molt presents a Catalunya, sobretot a les ciutats portuàries de
la corona d’Aragó. Es podia caure en la servitud per diversos motius:

● Presoners de guerra (la majoria). Captius.

● Esclaus de tràfic: persones capturades en terres llunyanes, comprades o segregades per les
expansions del segle XIII.
● Fills bastards de mare esclava. No queien en l’esclavitud sinó que directament naixíen
esclaus.
● Els esclaus catalans eren sobretot sarraïns, alguns búlgars i grecs. Els sarraïns havíen estat
entesos com a heretges.

El treball dels esclaus es localitza en dues estructures econòmiques i socials:

- feines dures de camp (poc representatiu)

 - Esclavitud urbana, domèstica. Se’ls comprava al mercat. Es va desenvolupar fins i tot la
possibilitat de llogar esclaus, fet que va propiciar una economia de subcontractació. Un cop és
comprat o llogat se’l considera un objecta de l’amo, junt amb els béns mobles.

Curiositat: en molts llocs de Catalunya els esclaus eren obligats a vestir de groc per a ser diferenciats.

L’alliberament solía passar pel sistema d’enfranquiment: l’amo deixa lliure (franc) a l’esclau quan
no el necessita (normalment quan l’amo està apunt de morir. Així hoe stipula al seu testament. Ara bé,
normalment encara que l’amo mori, ja s’estipula que l’esclau haurà de servir de per vida a la viuda
mentre aquesta visqui.

També trobem alliberament per bon comportament, per caritat, per vellesa o per defectes físics.

A més a més trobem també la manumisió per la talla: pagar per l’alliberament.

Un cop lliures eren lliberts, intentaran de ttes totes inmiscuir-se en la vida de la ciutat, apendre
català, oficis, etc. Fundaran també cofradíes de lliberts.

Hi havia petits comerciants que eleboraven i veníen directament els productes als consumidors en el
marc de l’obrador-tenda. Al mateix lloc on feien el producte el veníen.

El treball dels menestrals tenia un clar caràcter familiar, ja que moltes vegades l’obrador formava part
del propi edifici de vivenda familair.

Si gran quantitat de pagesos van abandonar el camp, i van anar cap a ciutat, va ser perqué creien que
allà, la seva situació general milloraria. Quan van arribar a la ciutat es van trobar amb que la
menestralia ja estava organitzada, hi havia un gran sentiment cooperatiu. S’organitzaven en cofradíes,
en gremis…

Els gremis eren l’eix a partir del qual basculaven i es movia la societat, l’ecnomia, la política, fins i tot
l’organització militar ( la famosa coronela de barcelona era la milícia gremial armada).

PAUPERISME, de la pobresa. Hi havia ciutats cosmopolites, motles de les quals eren portuàries,
Barcelona i València. Que van anar articulant un entremat urbà a partir d’un rosari de viles de
dimensió mitjana. Hi havia nuclis que eren centre marcat i natural en les diferents comarques. Totes
aquestes municipalitats van polaritzar i atreure la immigració rural gràcies a que allà hi havia
comerç, manufactura, possibilitats. Des de mitjans de segle XIV i arran de l’epidèmia de pesta,
sembla ser que es va reorganitzar molt la població, va suposar un canvi molt gran.

La majoria dels pagesos que arriben a les ciutats no hi poden entrar, acaben malvivint als subirbis
perifèrics. Tampoc solíen integrar-se en les estructures urbanes. Acaben vivint de feines malpagades,
excloses de les corporacions, sense cap representació polític a les institucions.

- feina fluctuant
- us massiu d’aquest contingent en obres municiaps, drassanes protuàries, etc.
 - sorgirà un ampli grup de treballadors miserables. Una classe obrera embrionària amb una
enorme precarietat.
- sorgeix una massa pobre sense feina que es veu empesa a la revolta, a la sedició i al tumult.

A la segona meitat del segle XV i sorbetot al segle XVI s’origina una nova vessant de la pobresa: uns
pobres que queden fora de la moralitat cristiana. Paràstis (rodamonts, captaires, immigrants, etc). Es
dicten ordenances encaminades a expulsar-los dels ravals.

Diferenciació entre els paràstis i els pobres objectes de caritat cristiana. Hi havia els autèntics pobres i
els altres que eren pagesos extramurs que van rebre rebuig social, persecució i represió.

L’autèntic pobre era conegut com pobre vergonyant. Era mantingut per misericòrdia d’una sèrie
d’institucions.

● Vies d’ajut dels pobres vergonyants: Catedrals (seu), parròquies i convents:

○ Catedral: a totes les seus hi ha la institució d’almoïna. En el cas de Barcelona a partir
del segle XI (1009) es van fixar unes rendes per alimentar perpètuament als pobres,
HI havia un almoiner, uns ajudants… Van burocratitzar-se, van arribar a tenir
dominis territorials i inclús jurisdiccionals.
○ Parròquies: hi havia el bací (el plat amb el que fan colecta). Un bací que es nodria de
prèstecs hipotecàris que anaven destimnats als pobres vergonyants. A més a més,
també hi havia almoines que recollíen els baciners per les ciutats.
○ Convents: (sobretot els ordres mendicans, aquells que predicaven la pobresa). Al
segle XIII van sorgir els franciscans i els dominics.
■ Els franciscans teníen les clarisses, les dones franciscanes. es dedicaven
(entre d’altres coses) a la redempció de captius.

ALTRES MOTIUS DE MARGINACIÓ

● Leprosos, cecs, coixos, despeuats (sense peus per càstig), descunyats (sense mans)...
● Dones, marginades per reons de sexe

Hospitals: la seva funció no era tant curar, sinó acollir i atendre als pobres malalts. L’hospital cedia
un llit o algo similar, repartiíen menjar, durant un màxim de tres nits. Hi havia hospitals per tot arreu:
p.ex: Hospitalet de l’Infant (fill de Martí l’Humà).

Gràcies a les deixes testamentàries i tal alguns hospitals poseiien petits horts, vinyes i productes per a
nodrir als pobres.

Els hospitals recollíent ambé a tots els nens abandonats: fills ilegítims, horfes de guerra, etc.

Marginats per Qüestions morals:

**Tafurers (persones que practiquen jocs fraudulents, ilegals, eprsones de mala vida) “timadors “,
alcavots ( persones que faciliten trobades sexuals i amoroses ilícites als seus clients) (Alcahueta) i les
prostitutes. En definitiva delictes relacionats amb el JOC i el SEXE.
- Les prostitutes: eren un grup social doblement marginat, per raó de sexe i per raó d’activitat.
La prostitució tenia dues cares: la legalitzada i la de carrer.

a) La legalitzada era controlada per les autritats municipals que regíen i dicatven les
nor,es del bordell. Les prostitutes havien de dur un vestit diferenciador, a Batrcelona
estava prohibit que anèssin amb capa, mantell o cap mena d’abric, les carns havíen de
veure’s. Podien portar joies (arracades) i vestits luxosos.
- Dones marginades per blasfemar, renegar contra Déu o sants era castigat públicament
- Persones mal relacionades amb els veïns, acusats de bruixeria, dones solitàries, etc.
- Gent de malviure, perillosa…