L’Estat i jo, l’Estat i nosaltres.

Hi ha un vincle sovint oblidat, o pot ser

invisibilitzat, que va des de cada persona, grup i comunitat, cap a l’Estat del
país en el que viu. Aquest organisme fa molts anys que va prendre un paper
increïble en la vida i organització de la societat, i analitzar com ens relacionem
amb aquest, i com aquest es relaciona amb nosaltres és força necessari.

Tenim clar que cada cop l’Estat té menys poder, i per contra, les grans
multinacionals i èlits econòmiques en tenen més, però això no lleva que al cap i
a la fi l’organització de la vida la duen ells a terme. Quan parlem d’educació,
sanitat, transport públic, seguretat social, lleis, vivenda, alimentació... l’Estat
juga, o pot jugar, un paper molt important. Repressió, cossos policials, violència
simbòlica, violència estructural... de tot açò molts cops s’encarrega l’Estat.

El capitalisme genera pobresa, però l’Estat la perpetua també? Aquest podria

detenir la repressió policial de les últimes setmanes? Podria aturar els
desnonaments? Canviar la reforma laboral? Llevar la llei mordassa? Regular
els lloguers? Prohibir les cases d’apostes? Nacionalitzar la llum i l’aigua?
Reformar la llei d’estrangeria? Acabar amb els CIES?

Hi ha molts aspectes legislatius, burocràtics, de “papeleo”, dels quals

s’encarrega l’Estat. Però, aleshores, l’Estat no pot millorar la situació de les
persones, o és que no vol?

Com ens afecta a nosaltres com a persones, com a ciutadanes, tota l’activitat i
decisions que es prenen des de l’Estat? Quan el necessitem, on està?

“Según Marx, el Estado es un órgano de dominación de clase, un órgano de

opresión de una clase por otra, es la creación del "orden" que legaliza y afianza
esta opresión, amortiguando los choques entre las clases.”

El valor que té conèixer i reflexionar sobre açò és ésser més coneixedores del
món en el qual vivim, com és, com es desenvolupa, com esdevé. Considerem
imprescindible tractar les violències estructurals i com ens afecten, quines
injustícies hi ha, i quines patim nosaltres per culpa del sistema i de l’Estat.
Estem generant pensament crític, pensament que ens situa en un lloc, en un
moment, en un temps i en un espai concret i ens fa ésser coneixedores del que
ens envolta. Arran d’açò també podem pensar com podem canviar aquestes
opressions, si és que en volem clar. L’educació ha d’oferir el món, mostrar-lo, i
no podem oblidar oferir el fet de com s’estructuren les societats i com ens
afecta això a nosaltres i a totes.