Carlos Martínez Mayor Gèneres Contemporanis II

1 – 11 – 2011
Segona vegada que es comenta el poema

Les elegies de Bierville, de Carles Riba.

Elegia Primera

Era secret el camí, fabulós de tristeses divines,

fins a les aigües vivents que em recordaren un nom,
oh, inefable! I una callada manera senzilla
d’amorosí’ el pensament per una gràcia tenaç.
Lliures al cel, les tofes havien donat a la terra
Llur primavera d’antany, flonja i daurada humilment;
El meu pas, bandejat de tants ahirs d’alegria,
Ha conhortat l’afany que de l’ hivern abaltit
em llançava a un abril incert, ah! com si tinguessin
tots els homes la pau i només jo fos errant.
Somnis per a mi sol en averany i en figura!
L’ànima s’ho coneix, ja no és sola a esperar;
En el parc estremit on sembla estar per renéixer
Jo no sé quin déu mort, fill de la Font i del verd.

Comentari:

Pel que fa a la mètrica, aquest poema de Carles Riba, pertanyent a l’obra Les
elegies de Bierville, està compost per una sola estrofa de catorze versos diferents. No
hi ha una pauta rítmica clara, així que podem parlar de versos blancs d’art major. Els
versos estan formats per dotze síl·labes, separats en dos hemistiquis de sis i sis
síl·labes, mitjançant una cesura. Per tant, es tracta d’una composició feta amb versos
alexandrins.
 Respecte al argument, el poema parla de la tornada del poeta, a través del
record, a un lloc ja conegut que fa temps que va abandonar. El poeta recorda aquest
espai evocat com un lloc idíl·lic, reflectint una natura lliure i despreocupada. Amb tot,
al tornar el jo líric a eixe mateix lloc, el troba d’una forma diferent a com ell esperava.
El pas del temps, representat pel canvi d’estació (de primavera a hivern) s’ha produït
d’una forma antinatural i amb presses, cosa que ha deixat al jo líric en una situació de
desemparament. En conseqüència, el poeta es troba de nou a la primavera (l’abril),
però el reconeix com incert.

Aquest sentiment d’estranyament és reforçat per la idea de que sols el jo líric

pareix adonar-se’n de que eixe espai idealitzat ha canviat, de forma que cap altra
persona ha percebut els canvis i sols ell és sent desprotegit i “errant”.
Consegüentment, el jo líric s’espanta davant la idea de no retrobar-se amb el lloc ideal
del que partia i de ser l’única persona que no aconsegueix acostumar-se a les
característiques del nou món després que s’ hagen produït tots els canvis.

Finalment, el jo líric accepta que la seua ànima reconeix que eixe jardí ideal de
la primavera ja no és tal i que, per tant, no podrà tractar d’enganyar-se a sí mateix, ja
que, en el fons, la seua ànima reconeix el territori com a desconegut. D’aquesta forma,
l’única esperança que li queda al jo líric i a la seua ànima és esperar en un parc a que
renasca un déu desconegut. Aquest déu serà el déu que tornarà el vigor i l’exuberància
al jardí, en tant que és “fill de la Font i del verd”.

Pel que fa al tema, podem establir que el tema principal del poema és el
desarrelament del poeta en un terreny exiliat (recordem que Carles Riba va estar
exiliat durant el temps que escrigué aquesta obra) i el coneixement de que, quan torne
a la seua terra original, no podrà tornar a integrar-se perquè tot serà diferent. En
aquest context, Riba opta per afirmar que l’única opció possible és esperar a que les
coses tornen a ser com eren abans de l’exili.

En quant a l’estil del poema, ens trobem davant d’una composició amb un clar
component clàssic que pretén imitar les formes de la tradició grecollatina. El fet
d’emprar versos alexandrins i el d’anomenar l’obra en general i aquesta composició en
concret amb el nom de “elegia” (un tipus de poesia molt característic de la Grècia
clàssica), no fa sinó refermar eixe aire de reminiscència dels clàssics grecollatins. A
banda, per a reforçar aquesta idea ens trobem amb diferents elements com la
descripció d’un paisatge idíl·lic natural, on tenen molta importància elements com
l’aigua, la natura, la terra i la verdor; o la referència final al politeisme, quan s’afirma
que el déu que reviurà el passat de la terra és un ésser desconegut i oblidat, fill de la
Font (de nou l’element aquàtic) i el verd (l’element natural).
 En conseqüència, hi ha una metàfora comparativa entre dos elements, la terra
que el jo líric ha abandonat i l’ànima del poeta, que ha quedat trastocada pel fet
d’haver-se exiliat. En ambdós casos, el poeta espera poder rehabilitar-se per a poder
dur una vida normal, encara que reconeix que l’ànima no el deixa continuar endavant
perquè no oblida el què ha passat en cap moment. Per tant, l’única forma que li queda
al poeta de reinsertar-se en la societat és esperar, sense poder fer molt més, a que les
coses tornen al seu lloc.

Bibliografia:
Elegies de Bierville, de Carles Riba, Edicions 62.
La plenitud poètica de Carles Riba: el període de les elegies de Bierville, de
Jaume Medina, Curial Edicions Catalanes.