TREBALL DE CLASSE 1:

Producció cultural de lloc, memòria i terciarització de

l’economia en una vall del Prepirineu (Joan Frigolé Reixach)
L’autor d’aquesta lectura, Joan Frigolé Reixach, va néixer el 1943 a Banyoles i és
catedràtic d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona. Al llarg de la seva carrera
ha publicat, entre d’altres, els següents llibres: Un home. Classe, cultura i gènere en el
relat d’un treballador; Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les
Trementinaires de la Vall de la Vansa i Tuixent, i ha realitzat diverses investigacions
etnogràfiques.
Frigolé va realitzar aquesta documentació etnogràfica a estudiar, titulada “Producció
cultural de lloc, memòria i terciarització de l’economia en una vall del Prepirineu”, el
2007, mentre duia a terme una investigació etnogràfica al Prepirineu català. A través
d’aquesta lectura, el seu autor pretén acostar al lector i mostrar-li allò que es considera
rústic, salvatge i silvestre, en una comarca de l’Alt Urgell. Per aconseguir això, divideix el
treball entre: les estratègies de producció del que és rústic, les estratègies de producció
del que és salvatge i finalment les estratègies de producció del que és silvestre. En la
primera part, Frigolé exposa la nova imatge del ruralisme i com aquesta s’ha creat i està
vista a l’actualitat. Per altre banda, la producció d’allò silvestre i salvatge, ho mostra com
un aspecte natural en el paisatge i autòcton en la naturalesa.
Per introduir les estratègies de producció de allò que és rústic, l’autor ho defineix com
el “conjunt d’accions la finalitat de les quals és produir una imatge de ruralisme
adaptada a la nova posició i necessitats del territori1”, frase amb la qual es pot introduir
el terme tractat a classe sobre la diferència entre natura i cultura. Això es deu a causa
de que a través de la contemporaneïtat hem pres el concepte de la paraula rural i l’hem
adaptat a la nostra nova idea de rústic, fet que fa que es transformi la natura en cultura.
Quan utilitzem les estratègies de producció de allò rústic, simplement estem fent una
petita selecció del que nosaltres considerem rústic, adaptant-lo al nostre present i
considerant-lo d’alguna manera antic i rústic.
En aquest punt, entra en joc un altre concepte parlat a classe: el fet de donar nom a les
coses que existeixen. Com Frigolé explica, el nom és una part substancial de la identitat.
Ell posa com a exemple les cases, a les quals ser anomenades amb un nom, significa que
segueixes sent rústiques. El mateix passa amb tots els elements del planeta; els hem
d’anomenar perquè existeixin.
L’autor també comenta que “acceptaven la rusticitat per fidelitat a l’origen, però no per
bonica”, fent referència a persones locals. Amb aquesta frase es vol donar a entendre
que a vegades el sentiment de pertinença en un lloc és tan gran, que passa per davant
de qualsevol altre criteri.

1
FRIGOLÉ, Joan 2007 "La producció cultural de lloc, memòria i terciarització de l'economia en una vall
del Prepirineu", dins Revista d'Etnologia de Catalunya, núm.30
D’altra banda Frigolé, ens defineix les estratègies de producció del que és salvatge com
el “conjunt d’accions inspirades per una ideologia de retorn a un estat anterior de la
naturalesa mitjançant la recuperació i la reintroducció d’espècies autòctones2”.
Dins de la localitat que l’autor ens presenta, es produeix un conflicte a causa de la
proposta de re-introduir una espècie com el llop, la qual és vista com a salvatge i al llarg
del les generacions s’han anat reproduint càntics com: “llop no et volem ni viu ni mort3”.
Aquest fet, com sabem, d'una manera subliminal crea un model cultural, explicatiu i
interpretatiu de les realitats històriques. Així doncs, a la vall es creen dues postures
envers aquest fet: per una banda, ho accepten, ja que recolzen la idea, degut a que al
cap i a la fi ha sigut conseqüència dels habitants que hagi desaparegut dins del seu
habitat natural. En canvi, l’oposició argumenta que la reintegració del llop al seu entorn
un altre cop, podria ser perillós per ells. Aquestes dues postures emmarquen un
pensament individualista de cada persona, mirant pel seu propi interès.
Per acabar, l’autor parla d’allò que és silvestre, i en diu que “una cosa silvestre és el
resultat tant de coses que es fan expressament com de coses que s’han deixat de fer 4”.
En aquest punt entren en joc els dos tipus de persones que observen el paisatge de la
vall: els locals i els turistes. Com és fàcil d’identificar, cada grup de persones veurà i
identificarà diferents concepcions estètiques a un mateix paisatge. Això es deu a causa
de que allò que ara es considera silvestre, ara es considera normal; “una cosa silvestre
és el resultat tant de coses que es fan expressament com de coses que s’han deixat de
fer5”.
Així doncs, com a conclusió final es destaca la diferència entre el qui és “del país” i el
“foraster”. Concloem que per més que la societat vulgui recrear i recuperar un passat,
això no es pot arribar a aconseguir, ja que hem de tenir en compte com afecta el pas del
temps a una cultura, a una societat i a un medi. Tot i que aquests retorns es realitzin per
part de persones del mateix origen, no es pot arribar a una realitat exacta. S’ha de donar
valor al pas del temps i tot el que aquest comporta, indiferentment del lloc d’origen.

2
FRIGOLÉ, Joan 2007 "La producció cultural de lloc, memòria i terciarització de l'economia en una vall
del Prepirineu", dins Revista d'Etnologia de Catalunya, núm.30
3
FRIGOLÉ, Joan 2007 "La producció cultural de lloc, memòria i terciarització de l'economia en una vall
del Prepirineu", dins Revista d'Etnologia de Catalunya, núm.30
4
FRIGOLÉ, Joan 2007 "La producció cultural de lloc, memòria i terciarització de l'economia en una vall
del Prepirineu", dins Revista d'Etnologia de Catalunya, núm.30
5
FRIGOLÉ, Joan 2007 "La producció cultural de lloc, memòria i terciarització de l'economia en una vall
del Prepirineu", dins Revista d'Etnologia de Catalunya, núm.30