Tema 3 El Sexenni Democràtic.

1. Introducció
● La Revolució de setembre de 1868, anomenada la "Gloriosa", va significar la fi de la monarquia d'Isabel II. Va obrir un
període de 6 anys caracteritzats per una gran inestabilitat i per la recerca d'un nou ordre polític on va tenir un
protagonisme fonamental la petita burgesia de les ciutats i el naixement moviment obrer.
● Aquest nou projecte polític va suposar un intent d'ampliar el liberalisme i instaurar la democràcia. Però van ser anys de
molts conflictes:

- A nivell polític: el sorgiment del federalisme, la revolta carlina i l'esclat de la Guerra de Cuba.

- A nivell social: reivindicacions de les classes populars i les primeres passes de l'obrerisme socialista i l'anarquisme.

- A nivell econòmic: context de crisi i de lluita entre proteccionistes i lliurecanvistes.

● Les diferents etapes polítiques, la regència, la monarquia d'Amadeu I de Savoia i després la República, no van poder
controlar els diferents conflictes i el Sexenni va acabar fracassant en l'intent de modernització política del país i es va
tornar a imposar la Restauració dels Borbons.

1.- Les causes de la revolució del 1868:

•En l'últim període del regnat d'Isabel II, es van produir una sèrie de crisis econòmiques i polítiques que va contribuir a la seua
caiguda.

•La crisi econòmica. A partir de 1866 es va fer evident la primera gran crisi del sistema capitalista a nivell internacional, la
recessió es va manifestar en l'àmbit financer i industrial.

1.La crisi financera, va ser provocada per la baixada del valor de les accions degut a la crisi dels ferrocarrils. Una vegada
iniciada la construcció de la xara ferroviària es va veure que el seu rendiment era menor a l'esperat (degut al escàs volum de
trànsit) això va fer que el valor de les accions es va enfonsar, donant lloc a la crisi de moltes entitats bancàries.

2.Crisi industrial, sobretot a Catalunya. Aquesta s'abastia en gran part amb cotó importat del EUA, però la Guerra de
Secessió americana va encarir el preu del cotó i moltes xicotetes empreses no van poder fer cara a la pujada de preus,
moltes van fer fallida i l'atur va augmentar.

3.Crisi de subsistència, provocada per un seguit de males collites --> falta de blat i un augment del seu preu.

•La crisi política. Cap al 1868, una gran part de la població tenia motius per a oposar-se al sistema isabelí.

1.El desprestigi de la reina Isabel II (camarilla, la seua conducta immoral, el suport als moderats).

2.Els grans negociants, reclamaven un govern que adoptarà les mesures adients per a salvar les seues inversions en borsa.

3.Els industrials, reclamaven mesures proteccionistes.

4.Els obrers i els llauradors denunciaven la seua misèria i van protagonitzar motins i conflictes populars.
5.L'autoritarisme del Partit Moderat que va fer front als problemes, reprimint les protestes, tancant les Corts i governant per
decret. L'oposició va començar a organitzar-se donant lloc al Pacte d'Ostende, que va desembocar en un alçament contra el
govern i la monarquia.

2. La revolució de 1868, la “Gloriosa”.

La caiguda de la monarquia d'Isabel II va ser deguda al progressiu monopoli del poder polític que exercia el partit moderat,
negant la participació política a altres grups (tot això amb la complicitat de la pròpia reina). Finalment, aquests grups
(progressistes i demòcrates) van acabar signant el pacte d'Ostende (1866), al qual s'uneix després la Unió Liberal, pel qual
es comprometien a mobilitzar-se per enderrocar Isabel II. La conspiració, que acaba triomfant, va ser preparada pel general

1
Juan Prim. A Cadis, al setembre de 1868, un grup de generals, entre ells Prim i Serrano, als quals s'uneix l'almirall Juan
Bautista Topete, es pronunciava contra el règim d'Isabel II. Van llançar al país un manifest amb l'esperança de comptar amb
el suport de la societat espanyola, que conclou amb el crit de “Viva Espanya amb honra!”.

Abans d'acabar el mes, el dia 28, el general Serrano triomfa a la batalla d'Alcolea (Còrdova) sobre les forces
governamentals (davant d'aquesta situació la reina Isabel va marxar a l'exili.), dirigides pel general Novaliches. La reina que
era a Sant Sebastià, on estiuejava, abandonava amb la seva cort el país, el dia 30, en direcció a França.

Paral·lelament, es va estendre un alçament popular en les principals ciutat, en les quals s'hi van formar juntes
revolucionàries que es van constituir en poders autònoms, van destituir les autoritats, van impulsar la milícia nacional i van
incorporar demandes populars: abolició d'impostos de consum, rebaixa d'aranzels, supressió de les quintes, educació
gratuïta, sufragi universal. Eren aspiracions populars compartides per demòcrates, republicans i progressistes.Els dirigents,
Prim (progressista) i Serrano (unionista) veien amb preocupació aquestes peticions i l'extensa participació en les ciutats.

3. El govern provisional. La Constitució de 1869 (octubre de 1868-juny de 1869).

a) Primeres mesures del govern provisional.

A la revolució van participar els partits signants del pacte d'Ostende, però assolit el poder, van sorgir les desavinences.

Poc després de la victòria en Alcolea,al començament d'octubre es va formar un govern provisional presidit pel general
Serrano, amb ministres progressistes i unionistes, en què figuraven, entre d'altres, Prim, Sagasta, Ruiz Zorrilla i Figuerola.
Les primeres mesures del govern es van encaminar a la dissolució de les Juntes Revolucionàries (controlades pels
demòcrates) mentre es feien cridades al “manteniment de l'ordre”. A través del ministre d'Hisenda Laureano Figuerola, es
van establir mesures per sortir de la crisi, com una nova unitat monetària (la “pesseta”) i la supressió dels consums introduint
a canvi un tribut personal, que havia de ser proporcional a la renda de cada contribuent. També va promulgar una sèrie de
decrets democratitzadors i va acceptar demandes populars com la supressió dels consums.Al gener de 1869 es van
celebrar les eleccions a Corts constituents, aplicant-se el sufragi universal per als barons majors de 25 anys.

b) La Constitució del 1869.

El principal objectiu de les Corts va ser elaborar una Constitució que tracen les línies generals d'un nou règim, obrint un debat
sobre la forma de govern a Espanya (monarquia o república) que va omplir la campanya electoral.

Unionistes i progressistes, que copaven el govern, estaven a favor de la monarquia; els demòcrates estaven indecisos i van
acabar dividint-se.

Els resultats electorals asseguraven l'opció monàrquica, atesa la majoria assolida pels progressistes (156 escons) i unionistes
(amb 80), encara que els republicans van obtenir una excel·lent representació, amb 85 diputats, gairebé tots federals.
Carlistes i moderats, finalment, contraris a la revolució, van assolir 18 i 14 escons respectivament. El resultat va ser la victòria
de progressistes, unionistes i demòcrates, però també van sorgir dues forces minoritàries: els carlins i els republicans.

Després de dos mesos de debat, la nova Constitució va ser promulgada al juny de 1869. Proclamava la sobirania
nacional i instaurava una monarquia “democràtica”, que els republicans van combatre amb ardor al debat. Incorporava una
àmplia declaració de drets i llibertats: reunió, associació, expressió, sufragi universal, llibertat de cultes, autoritzant-se
“l'exercici públic i privat de qualsevol altre culte”. L'Estat, però, s'obligava al manteniment del culte i el clergat catòlic. La
forma d'Estat era la monarquia parlamentària.

Les Corts eren bicamerals, Congrés i Senat, elegits tots dos per sufragi universal; no obstant això, per entrar al Senat es
requerien certes condicions (40 anys i amb un càrrec qualificat). La funció legislativa, “fer les lleis”, correspon a les Corts,
mentre que al rei només li tocava sancionar-les i publicar-les. S'estava, per tant, davant una monarquia nova, democràtica,
que exercia el poder executiu, sense atribucions en l'àmbit legislatiu, encara que sí que comptava amb la potestat de
dissoldre les Corts.

2
 Tot i que consignava els principis bàsics de la revolució (sufragi universal i llibertats), la Constitució va tenir un fort rebuig.
Els republicans s'oposaven al principi monàrquic i al manteniment del culte catòlic i els catòlics, per la seva banda, rebutjaven
la llibertat religiosa.

La Constitució de 1869:
•Les Corts es van reunir en febrer del 1869, vam crear una comissió encarregada de redactar una nova Constitució
aprovada en juny 1869.
•Característiques de la Constitució 1869:
- Establia la sobirania nacional, amb el poder del rei limitat (no tenia inicitaiva legislativa ni dret de vet).
- Corts bicamerals (formades per un Congrés i un Senat ) gaudien de la competència legislativa.
- Ajuntaments i diputacions independents, és a dir, establia una major descentralització.
- La forma d'Estat era la monarquia parlamentària.
- Establia el sufragi universal masculí.
- Estat aconfessional i llibertat de culte.
- Àmplia declaració de drets: dret de manifestació, reunió i associació, la llibertat d'ensenyament, etc.
•Aprovada la Constitució i amb el tron vacant, les Corts van establir una regència, que va recaure en el general Serrano,
mentre que Prim va ser designat cap de l'executiu. La coalició governamental estava integrada per progressistes,
unionistes i demòcrates. La seua tasca no era fàcil: els republicans mostraven el seu descontent, els carlins tornaven a la
insurrecció i la situació econòmica era greu,a més calia trobar un nou monarca per a la corona.

4. La regència de Serrano: la inestabilitat política del període (juny de 1869–desembre de 1870).

Aprovada la Constitució, el general Serrano va ser triat regent (15 de juny), mentre Prim va ser designat cap de
l'executiu. La coalició governamental estava integrada per progressistes, unionistes i demòcrates. La seua tasca no era fàcil:
els republicans mostraven el seu descontent, els carlins tornaven a la insurrecció i la situació econòmica era greu,a més calia
trobar un nou monarca per a la corona. El nou govern estava amenaçat, amb una Hisenda plena de deutes i sense recursos,
a més va haver d'enfrontar-se a altres problemes que van complicar el seu esdevenir. En concret, ens referim a:

a) La insurrecció de Cuba. L'octubre del 1868 havia esclatat l'anomenada “guerra dels deu anys” (1868–1878) a favor de la
independència de Cuba (“crit de Yara”, 10 d'octubre), acaudillada per l'advocat Carlos Manuel Céspedes.

b) Les revoltes republicanes, a favor del federalisme, a l'octubre de 1869, per terres de tributació personal, comptaven amb
el suport de les masses populars.

c) La cerca d'un rei. No va ser fàcil i finalment el govern de Prim es va decidir per Amadeu de Savoia i després d'acceptar
aquest la corona espanyola, el nou monarca va obtenir el reconeixement de les Corts (16 de novembre de 1870) per un total
de 191 vots a favor, 100 negatius (d'ells, 60 per a la República federal, 27 per al duc de Montpensier…) i 19 abstencions.

d) Durant la regència (1869-1870) hi va haver una forta conflictivitat social, que es va mantenir al llarg del Sexenni. Els
camperols demanaven un millor repartiment de la terra, a les ciutats la població urbana s'alçava contra els consums, les
quintes i l'alça de preus, i caldria afegir l'incipient moviment obrer que demanava millores de les condicions laborals i salarials.

-El panomara polític: l'auge del republicanisme.

•A partir de l'any 1868, el panorama polític va estar dominat per quatre grans tendències:

1. A la dreta, estaven els carlins, que acceptaven el joc parlamentari i defensaven el catolicisme i la monarquia tradicional.
Estaven també els moderats, que majoritàriament eren fidels a Isabel II, i amb el suport de la burgesia agrària latifundista.

2. Al centre hi havia la conjunció monàrquicodemocràtica, que agrupava: unionistes, una majoria de progressistes (al
voltant de Prim i Sagasta) i demòcrates monàrquics. Defensaven la monarquia com a forma de govern però subordinada a
la sobirania nacional i el respecte per les llibertats públiques. Tenien el suport de la burgesia financera i industrial, de les
classes mitjanes urbanes, amplis sectors de l'exèrcit i gran nombre d'intel·lectuals i professionals liberals.

3
3. A l'esquerra, estaven els republicans (dividits entre federals i unitaris)hi havia el Partit Republicà Federal, sorgit d'una
escissió del partit Demòcrata, proposaven un sistema de pactes establerts entre els diferents pobles o regions
historicoculturals com un nova manera d'articular l'Estat. Defensaven la forma republicana de govern, la separació de
l'Església i l'Estat i el laïcisme i l'ampliació dels drets democràtics i la intervenció de l'Estat en la regulació de les condicions
laborals. Ara bé, dins dels republicans federals hi havia dues tendències: els benèvols (controlaven la direcció del partit Pi i
Margall, partidaris de la legalitat i que el federalisme havia d'establir-se des d’alt, i els intransigents, donaven suport a la
insurrecció com a mètode per a proclamar la república federal. Finalment, els republicans unitaris, encapçalats per Castelar,
discrepaven del model federal i defensaven una república unitària i posicions més conservadores des del punt de vista polític i
social. El republicanisme federal comptava amb el suport de la petita burgesia, de les classes populars urbanes i de part dels
moviment obrer i camperol.

5. El regnat d'Amadeu de Savoia (desembre de 1870-febrer de 1873).

Triat rei per l'afany del general Prim, Amadeu de Savoia,el fill del rei Víctor Manuel, va desembarcar a Cartagena el dia 30
de desembre de 1870. En aquest mateix dia va morir Prim, víctima d'un atemptat sofert a Madrid tres dies abans.
Desapareixia així el seu principal valedor i això va privar Amadeu d'un suport de Catalunya, Aragó, València i Andalusia.
Estaven a favor d'una Espanya federal i en defensar la supressió de les cinquenes i de l'impost de consums, ara substituït pel
molt necessari, sobretot quan els seus hereus polítics, Sagasta i Ruíz Zorrilla, tots dos progressistes, mantenien diferències
fins a acabar dividint el partit progressista en dos grups: els “constitucionals” de Sagasta; i els “radicals”, amb Ruíz
Zorrilla.

Mentrestant, per complicar més les coses, calia fer front a la guerra de Cuba, que seguia, ia la nova insurrecció carlina, la
tercera guerra (1872-1876), iniciada quan Carles VII, nét de Carles Maria Isidre, entrava a Espanya per Navarra amb la
intenció d'imposar al nou rei els seus drets al tron.

Amadeu, va ser escollit rei d'Espanya a les Corts de novembre de 1870, amb l'únic suport dels progressistes i dels
unionistes. Des de l'inici va haver de fer front a un regnat complicat, tres dies abans de la seua arribada es va produir
l'assassinat de Prim, fet que el va privar del seu principal defensor. El 2 de gener de 1871 va ser proclamat rei.

El regnat d'Amadeu de Savoia es va caracteritzar per la inestabilitat política; en dos anys, en efecte, se succeeixen sis
gabinets ministerials i es convoquen tres eleccions a Corts (una el 1871 i dues el 1872). A la pròpia debilitat interna del nou
règim cal afegir-hi les pressions que anava rebent per forces de dreta i esquerra. Amadeo es va trobar davant un ampli front
de rebuig, que va acabar contribuint que decidís renunciar al tron ​espanyol.

La nova dinastia va tenir un suport escàs. No va aconseguir l'acceptació de les classes populars, que veien frustrades
reiteradament les seues aspiracions i eren més sensibles a les propostes republicanes i obreristes. D'altra banda,
l'aristocràcia no va acceptar el nou rei, li van fer el buit i es van decantar en favor de la restauració dels Borbó. Una part de
l'exèrcit tampoc va expressar la seua fidelitat al nou rei. Pel que fa a l'Església, va expressar la seua hostilitat a un Savoia,
dinastia que havia acabat amb els Estats Pontificis. Finalment, els carlins el van considerar il·legítim i van passar de l'oposició
política a la insurrecció armada.

Per la dreta: carlins, llançats a la guerra, actius al País Basc i Navarra; "alfonsinos", grup conservador i partidaris de la
tornada dels Borbons a la figura d'Alfons, fill d'Isabel II; el clergat, que considerava el rei –per ser Savoia– enemic del papat i
responsable de la reducció territorial de la Santa Seu; i finalment l'alta burgesia i els industrials catalans preocupats per les
polítiques que poguessin adoptar els governs davant de la guerra de Cuba, per la reforma aranzelària del 1869 i per les
accions radicals del moviment obrer.

Per l'esquerra: els republicans, procedents del partit demòcrata, reclamaven reformes més radicals en l'àmbit polític,
econòmic i social, a més d'anticlericals; i les societats obreres espanyoles, que s'havien incorporat a l'Associació
Internacional de Treballadors (AIT) i estaven vivint les diferències entre Marx i Bakunin, apostant a favor d'aquest darrer
majoritàriament.

La gota que va fer vessar el got va ser l'oposició del rei a l'aprovació d'una llei proposada pel govern, llavors presidit per
Ruíz Zorrilla, que reformava l'arma d'artilleria. Aprovada pel Congrés, el 7 de febrer, Amadeo va signar el decret. Es va
publicar el dia 9 i el dia 10 decidia renunciar a la corona. A les tres de la tarda de l' 11 de febrer de 1873, el Congrés i el

4
Senat, en sessió conjunta, constituïda en Assemblea nacional, va assumir tots els poders i va proclamar la República per
258 vots contra 32.

•El primer govern de la nova monarquia va estar presidit per Serrano líder d'una coalició que aglutinava unionistes,
progressistes i demòcrates. Va ser l'únic, perquè durant els mesos següents es va fragmentar en dos blocs a partir de la
divisió dels progressistes, cosa que va generar una gran inestabilitat.

•Els dos blocs que van sorgir van ser: el partit constitucionalista, dirigit per Sagasta, que agrupava als progressistes més
conservadors i als membres de la Unió Liberal, que entenien que la monarquia havia d'integrar a membres del sector
moderat. I el partit radical, dirigit per Ruiz Zorrilla, amb els progressistes d'esquerra i els demòcrates, que buscaven un
desenvolupament més democràtic i el suport dels republicans.

•No hi va haver entesa i la lluita entre radicals i constitucionals va provocar una gran inestabilitat (es van formar 6 governs en
dos anys). Això, sumat al personalisme, el frau electoral i l'abstenció de la població feien evident l'escassa democratització del
sistema. Finalment, la coalició governamental (radicals, constitucionals i demòcrates) es va desintegrar i la crisi política va
afeblir la monarquia.

Els moviments contra la monarquia:

Els principals moviments d'oposició a la nova monarquia van ser:

1.Els conservadors, els quals van deixar de participar en les eleccions de 1872 i sota la direcció de Cànovas del Castillo,
van organitzar la restauració dels Borbó en la persona d'Alfons XII. A més van tenir el suport de l'Església i de les elits
burgeses, les quals s'oposaven a l'abolició de l'esclavitud i al lliurecanvisme i cada vegada estaven més alarmades pel
creixement de l'obrerisme i del republicanisme.

2.Els carlins, els quals van iniciar un altra guerra en defensa del tron del pretendent Carles VII, la tradició, els furs i el
catolicisme. El conflicte va adquirir força en el País Basc, Navarra, Aragó i Catalunya. Van arribar a formar un xicotet Estat i
un exèrcit, i el conflicte es va prolongar fins el 1876.

3.A Cuba, la insurrecció iniciada en 1868 es va convertir en una guerra colonial que va durar 10 anys. El conflicte va estar
dirigit per un sector de propietaris criolls que tenia el suport popular i proposava reformes polítiques i econòmiques. La guerra
es va convertir en un problema molt greu.

4.Revoltes i protestes dels sectors populars descontents amb unes reformes que consideraven insuficients. Això va
afavorir l'augment de la influència del moviment obrer.

5.Els Republicans, van impulsar insurreccions reivindicant la república federal.

•Finalment, la desintegració de la coalició governamental, les dues guerres i el desacord entre l'executiu i el rei, van fer que
Amadeu renúncia al tron el 10 de febrer de 1873.

6. La Primera República (febrer de 1873-gener de 1874).

Acceptada la renuncia d'Amadeu de Savoia, les Corts van sotmetre a votació la proclamació d'una república, la qual va ser
aprovada l'11 de febrer del 1873. Per a presidir el govern va ser escollit el republicà federal Estanislau Figueras.

La República naixia en un moment ple de dificultats: una Hisenda sense fons i plena de deutes, dues guerres obertes (la
carlina i a Cuba), mobilitzacions d'obrers (a Catalunya) i camperols (a Andalusia), disposats a defensar una revolució social ,
mentre que, per a les classes propietàries, allò prioritari era “l'ordre” i la “protecció” de la propietat.

L'Assemblea Nacional va designar Estanislao Figueras cap de govern on figuraven ministres republicans i radicals. Al març
es va dissoldre l'Assemblea, després d'haver aprovat l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico i haver suprimit les cinquenes,
qüestió complexa si es té en compte que es mantenia la guerra contra els carlins i contra l'aixecament cubà. També van
quedar convocades les eleccions a Corts constituents que havien de decidir si la República fos unitària o federal.

5
Celebrades al mes de maig triomfen els republicans federals, però amb un alt percentatge d'abstenció (un 60%). Les Corts es
van inaugurar l'1 de juny i en la seva primera votació es va acordar proclamar la República Democràtica Federal, aprovada
gairebé per unanimitat doncs només hi va haver dos vots en contra.

El projecte de constitució federal:

•Les noves Corts es van obrir l'1 de juny del 1873, la presidència va quedar en mans d'Estanislau Figueras, qui va prendre les
primeres mesures reformistes: va suprimir els impostos de consums i les quintes, però la falta de recursos i la
desorganització de l'exèrcit van provocar la seua dimissió, i el govern va passar en mans de Francesc Pi i Margall. Aquesta va
quedar encarregat d'elaborar una constitució federal.

•La Constitució Republicana Federal del 1873:

- Seguia la línia de la Constitució del 1869 amb el reconeixement d'amplis drets i llibertats.

- Establia la sobirania popular amb sufragi universal masculí.

- Corts bicamerals, amb un Congrés i un Senat (sense iniciativa legislativa i actuava com a cambra de representació
territorial).

- Declarava la llibertat de culte i la separació entre l'Església i l'Estat.

- Ratificava l'abolició de l'esclavitud en les colònies, la supressió de les quintes i l'inici d'una legislació proteccionista en l'àmbit
laboral.

- El canvi més radical afectava a l'estructura de l'Estat. Establia que la nació espanyola estava constituïda per 17 estats,
entre els quals hi havia Cuba i Puerto Rico. Organitzava el poder en tres nivells: els municipis, els estats regionals i l'Estat
federal. Cadascun dels estats regionals tenia una constitució pròpia, àmplia autonomia econòmica, administrativa i política. El
text trencava, amb el model centralista tradicional. Però, la Constitució no va arribar a ser aprovada.

Tot i això, entre els republicans no només hi havia diferències entre federals i unitaris sinó també entre els mateixos
federals. Ara bé, l'organització d'Espanya com un Estat federal havia d'esperar que la nova Constitució marcarà les pautes
que cal seguir. Això portava el seu temps i no tots els republicans estaven disposats a esperar. D'una banda, els més exaltats,
els federals “intransigents”, volien implantar un Estat federal de baix a dalt, és a dir, a partir dels cantons, sense esperar els
mecanismes que vinguessin a regular la nova Constitució. Per altres, els que defensaven la legalitat volien seguir la via
constitucional com a camí cap a l'establiment de l'Estat federal a Espanya.
Els primers dies de juny en negar-se Figueras a seguir al poder, Pi i Margall va passar a ser el nou president (11 de juny). El
moment era complicat, amb una accentuació dels conflictes socials i amb atacs carlins a què calia fer front amb un exèrcit on
regnava la indisciplina dels soldats, mentre els seus oficials i caps eren contraris a la República.

Les guerres i el cantonalisme:

Al juliol, la situació política es va agreujar encara més, el país va entrar en un procés revolucionari que acabaria provocant
l'enfonsament de la República. Hi va haver una vaga general a Alcoi que va derivar en una insurrecció obrera en què van
prendre part els internacionalistes. I, sobretot, va tenir lloc la revolució cantonalista, quan els federals intransigents a
diverses poblacions van proclamar el seu cantó independent del poder central.

•La primera república va haver d'enfrontar-se a greus problemes que van paralitzar l'acció del govern i van generar molta
inestabilitat.

a).El conflicte carlí. El naixement de la República havia accelerat el conflicte armat, amb un exèrcit autèntic i amb el domini
de diferents territoris tradicionalment carlins. En juliol, des de Catalunya, es van fer incursions cap a Terol i Conca i es va
consolidar a les províncies basques i al Maestrat. El conflicte armat es va prolongar fins el 1876.

b).La guerra a Cuba. Un enfrontament que, iniciat el 1868, s'anava estenent. Les autoritats i els funcionaris espanyols en l'illa
es decantaven en gran part, per la solució monàrquica encarnada en la figura d'Alfons XII, i per tant, va actuar al marge del

6
govern republicà. El govern, va intentar donar solució al problema amb el projecte d'estructura federal de l'Estat, el qual
considerava a Cuba i Puerto Rico com un territori més de la federació espanyola.

La insurrecció cantonal.

•Va ser el conflicte més greu i el que va provocar al situació de crisi més gran per la govern. El cantonalisme era un fenomen
complex en el qual es mesclaven les aspiracions autonomistes propiciades pels federals intransigents amb les aspiracions de
revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes.

•La proclamació de cantons independents, amb els seus governs autònoms i legislació pròpia, va ser la conseqüència
d'aplicar l'estructura federal des de baix, impulsada també, pel desig d'avançar en les reformes socials i de satisfer les
aspiracions populars.

•En juliol de 1873 es va proclamar el cantó de Cartagena, el qual es constitueix en Estat independent, tot seguit, el moviment
es va estendre per altres poblacions (Sevilla, Cadis, Granada, etc). En aquesta revolta social van confluir: els intransigents,
els internacionalistes i els sectors populars.

•El president Pi i Margall es va oposar a sufocar la revolta per les armes i va dimitir. El va substituir Nicolàs Salmerón, que va
iniciar una acció militar contra el moviment cantonalista, aquest va ser sufocat a excepció de Cartagena, on va durar fins
gener de 1874. Aquest va donar un gran poder als generals i l'exèrcit es va convertir en l'únic que podia garantir l'ordre
enfront la revolució social.

•Salmerón, va acabar dimitint perquè es va negar a signar la pena de mort de dos cantonalistes. La presidència va recaure en
mans d'Emilio Castelar, republicà unitari de caràcter conservador, amb ell, la República va iniciar un desplaçament cap a la
dreta. Va aconseguir plens poders, va tancar les Corts, i va governar per decret. Però, es va enfrontar als federals, que, en
reobrir-se les Corts ( gener de 1874) li van plantejar una moció de censura i Castelar va ser derrotat.

El primer a proclamar-se, el 12 de juliol, va ser el cantó de Cartagena. Dies després el moviment es va estendre a València
ia diverses localitats d' Andalusia. Pi i Margall es va veure desbordat i va decidir dimitir (el 18 de juliol) per facilitar la formació
d'un govern disposat a restablir l'ordre. En efecte, el nou govern, presidit per Nicolás Salmerón, a través dels generals Pavía
(a Andalusia) i de Martínez Campos (a la zona de València), va posar fi a la insurrecció cantonal, menys a Cartagena, on els
cantonals, al comptar amb l'escaire i l'arsenal, es van fer forts.

Salmerón va dimitir a començaments de setembre per problemes de consciència -no va voler signar unes penes de mort
contra un soldat i un caporal que s'havien passat als carlins-; el 6 de setembre era elegit com a nou president del govern
Emilio Castelar, disposat a seguir aprofundint en la via del restabliment de l'ordre. Va reforçar l'exèrcit, es va enfrontar als
cantonalistes de Cartagena i als carlins del nord. El gir a la dreta de Castelar i la seva crida a l'exèrcit perquè mantingués
l'ordre van portar els diputats d'esquerra –els federals intransigents– a procurar la dimissió perquè la República tornarà cap a
l'esquerra. En efecte, a les Corts, a la nit del 2 al 3 de gener de 1874, quan Castelar acabava de dimitir, en ser derrotat en
una moció de confiança, i es procedia a votar al nou govern, les tropes del general Pavía, amb forces de la Guàrdia Civil,
irromp al Congrés dispersant els Diputats. Amb aquest cop d'Estat quedaven dissoltes les Corts constituents posant fi a la I
República. S'obre un període de transició, la dictadura del general Serrano (1874) que va donar lloc a la Restauració
Borbònica.

El fi de la Primera República

•La derrota de Castelar obria la porta a un nou govern federal, davant d'aquesta possibilitat, el capità general de Castella la
Nova, Manuel Pavía, amb forces de la Guàrdia Civil, va irrompre a les Corts el 3 de gener i va exigir la seua dissolució. Es va
imposar sense trobar resistència política ni popular, fet que posava en evidència la feblesa de la República.

•Durant els mesos següents el poder va passar a mans d'una coalició d'unionistes i progressistes, encapçalada pel
general Serrano, que va imposar un govern autoritari, va dissoldre les Corts, va suspendre les garanties constitucionals, va
aplicar la censura de premsa, va il·legalitzar els federals i va suspendre ajuntaments i diputacions.

7
•El 29 de desembre del 1874, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar rei d'Espanya a Alfons
XII. Eixe mes, el príncep Alfons havia signat el Manifest de Sandhurst, redactat per Cànovas del Castillo, que sintetitzava el
programa de la nova monarquia alfonsina: un règim conservador i catòlic que garantiria el funcionament del sistema polític
liberal i restabliria l'estabilitat política i l'ordre social.