TEORIA I PRÀCTICA DE L’ARGUMENTACIÓ:

El pensament crític és reflexiu-conscient de les eines que fa servir en la seva tasca mental. És un
pensament obert a la crítica i la objecció que es fa càrrec de les estructures inherents del
raonament, és a més a més, evolutiu puix que possibilita un progrés.
Un dels pioners del critical thinking: John Dewey i Richard Rorty.
Dewey diu que el pensament crític és la consideració activa, persistent i curosa d’una carència o
una suposada forma de coneixement.
El pensament crític és un pensament raonable i reflexiu que esta enfocat en allò que cal creure
(dimensió gnoseològica)i en allò que cal fer (dimensió pràctica).
Com il·luminar el concepte de pensament crític: un exemple.
Fisher: la seva filla de 9 any va a jugar a bàsquet, els hi ensenyen les dues cistelles i els hi diuen
que han d’encistellar com a objectiu (domini font) , llavors tot és molt divertit i incorrecte
tècnicament. Llavors l’entrenador para el joc i els ensenya a fer bons tirs, practiquen una estona
i després fan un partit on algunes nenes han aplicat allò après al joc ()domini meta.
És una analogia: tenim un domini font, l’entenem i llavors el traslladem a un domini meta, els
dos es posen en relació on el domini font ens ajuda a entendre el domini meta.
No totes les analogies són vàlides han de ser comunes amb allò que compara i ser adequades per
la situació. A és a B, el que C és a D.
Analogia del rellotger: el món és un rellotge que té un rellotger.
CARACTERÍSTIQUES NECESSÀRIES PEL PENSAMENT CRÍTIC:
1.Plantejar preguntes i problemes essencials, clara i precisament.
Ex: un pacient en coma pot decidir per ell mateix, es competent(és autònom)? O sinó qui té la
potestat de decidir?-PREGUNTA DE BIOMÈDICA.
Ex: s’hauria d’alimentar a algú que fa una vaga de fam?- PREGUNTA DEL PRINCIPI DE LA
BENEFICIÈNCIA.
Ex: és un pacient que vol realitzar la eutanàsia competent per decidir per ell mateix?-
PREGUNTA ÈTICA I BIOMÈDICA.
2. Recopilar i avaluar informació rellevant.
3. Arribar a solucions i conclusions ben raonades. No ens podem contradir.
4. Pensar de manera oberta dins de sistemes de pensament alternatiu reconeixent i
evaluant suposicions (moltes vegades no explicitades), valorar la dimensió pragmàtica i la
factibiitat.
5. Comunicar de manera efectiva amb els altres a l’hora de formular preguntes.

POT UN ARGUMENT SER UNA FAL·LACIA?

Els arguments no són certs o falsos, no són fal·làcies, poden ser sòlids, ben estructurats o no,
però són les conclusions les que són certes o falses.
ATOMINEM: Desacreditació-directa o no- a l’ altre interlocutor, no és una bona praxis
argumentativa

DUBTE: Com a pensadors hem de ser conscients del pas del temps i de l’evolució de la cultura,
arriscant-nos a que les nostres respostes resultin caduques una vegada hem fet la resolució de
la/les preguntes plantejades. Llavors hem d’aspirar a respostes provisionals, o cercar
d’universals? En cas de ser la segona? Seria realista pretendre trobar una resposta universal i
establir-la com a màxima, dogmatitzant, en certa manera, el pensament crític?

Perquè argumentem?
1.Defensar l’opinió
2.Persuadir
3.Entendre
4.Trobar la veritat (Nietzsche)
5. Atacar l’opinió dels altres
6. Transmetre coneixement
7. Per concloure

CARACTERÍSTIQUES DE L’ARGUMENTACIÓ:
1. Per donar raons: Si l’argumentació és acceptable per tothom, es valida la tesi que sosté.
Moltes vegades són més importants les raons que la pròpia tesi.
2. Argumentem per tal de convèncer/persuadir/influir a un altre. És una batalla per tenir
raó, és vol fer a partir de la paraula, el logos (raonament). Argumentar té molt
d’agonística (batalla/lluita).
NAIXEMENT DE LA RETÒRICA: 467 a.C
Cedó (tirà) pren el poder a Siracusa i instaura una tirania. Tracívol és enderrocat el 467. La
ciutadania refunda la República a Siracusa. Es basa en el dret ciutadà. Les terres que Celó havia
confiscat s’havien de retornar a la ciutadania. S’havia de redistribuir tot. No es sabia que era de
qui. Es formen tribunals per dirigir litigis ( confrontació davant d'un tribunal, entre dues parts
oposades, per una mateixa causa judicial ). Els ciutadans havien d’argumentar davant del tribunal
quines terres eren seves, havien de persuadir-los. De la necessitat, neix la retòrica (art), un us
que té per objecte el discurs persusassiu. És una tècnica, un art. És un metallenguatge
(llenguatge que s’usa per parlar d’un altre llenguatge), el ús objecte del qual és el discurs.
Empèdocles, Còrax, Tísies, són dels primers grans mestres rètors.
CARACTERÍSTIQUES DE LA RETÒRICA: R.Bonthes
1. Aplicació de regles per aconseguir un objectiu.
2. Disciplina que pot ser ensenyada a l’escola: fortuna històrica.
3. Protociència. Observar i dosificar uns fets: sintagmàtica del discurs
4. Moral (seguir regles) contrari a ensinistrar
5. Pràctica social
 6. Pràctica lúdica
Per fer retòrica hem de trobar i defensar una veritat versemblant ( que sembla veritat)
Elements aliens a la veritat i la mentida: els opinables, l’argumentació.
La retòrica defensa l’estament: “un gran poder conlleva una gran responsablilidad”Tío Ben

 ARMA: Ens pot conduir a defensar mentida i coses dolentes.

Aristòtil: retòric en 3 dimensions
Post batalles dialèctiques de Plató (Gorges)
o Logos: Arguments
o Ethos: caràcter de l’orador. Honestitat: ètica
o Pathos (sentiments i reaccions de l’audiència)

Tisíes vs Còrax (Paradoxa de Protàgores):

Protàgores d'Abdera, era un filòsof grec, un sofista, que a la segona meitat del segle V abans de
Crist ensenyava humanitats, especialment retòrica, en l'il.lustrada Atenes. Es coneguda la seva
afirmació «l'home és la mesura de totes les coses», és a dir, el valor de les coses depèn dels
homes que les valoren, no hi ha valors universalment vàlids. Per a ell, tot té dues cares, dues
perspectives; la seva art o habilitat retòrica conduïa a descobrir les dues diferents lectures de
tota qüestió. La paradoxa de Protàgores n'és un exemple. Vegem-la!
Un estudiant, Euatle, volia assistir a les lliçons de retòrica de Protàgores a fi de poder exercir
d'advocat, però, malauradament, no disponia de recursos econòmics. Protàgores va parlar amb
ell i observà que era un noi molt llest. L'acceptà a les seves classes establint la condició que
quan guanyi el seu primer plet, li pegarà tots els honoraris. L'estudiant, encantat, hi estigué
d'acord.
L'espavilat Euatle assistí a les lliçons de Protàgores fins acabar la seva formació; després, decidí
no dedicar-se a l'advocacia i, conseqüentment, no pagava. Protàgores reclamà els honoraris,
però l'estudiant no es veia en l'obligació de pagar: encara no havia guanyat el seu primer cas.
Davant l'amenaça d'un plet judicial, el brillant Euatle, que ell mateix volia fer-se càrrec de la
defensa, argumentava:
«Si anem a judici, Protàgores, i jo el guanyo, per aquest manament judicial, no t'hauré de pagar;
si el perdo, donat que encara no hauré guanyat el meu primer plet, i aquesta era la nostra
condició, tampoc no t'hauré de pagar. Així, doncs, Protàgores, no anem a judici: segur que
perdràs.»
Però Protàgores, expert en veure les dues cares de tot, argumentava:
«Si anem a judici, Euatle, i jo guanyo, per aquest manament judicial, m'hauràs de pagar; si el
perdo, tu hauràs guanyat el teu primer plet i per raó del nostre antic pacte, m'hauràs de pagar.»

SOFISTES:
Atenes del segle V
Assamblea i tribunals.
Necessitat de comunicació i exhibició de defenses i discursos. Llavors hi havia una necessitat
educativa privilegiada, per aquell que pogués pagar-ho. Podem parlar de la sofística com jun
moviment divers on els experts venen els seus serveis. És una relació econòmica entre els
mestres i els ensenyats, que pagaven per aprendre els seus coneixements.
Hi ha molts pocs escrits que relatin la seva tasca, moltes dades les rebem d’altres autors. Plató
en els seus diàlegs parla molt hostil i subjectivament respecte els sofistes. Per exemple el terme
sofismes fa referència a un discurs fal·laç.
Sostenen que l’home és relatiu, són relativistes: l’home és la mesura de totes les coses.
Distinció entre la natura i les lleis/convencions.
CARACTERÍSTIQUES:
1. ANTIOLOGIA: Protàgores sosté que sobre una mateixa qüestió hi ha dos arguments
contraris, antitètics. Examinar una tesi des de diverses perspectives contràries és
necessari.
2. PARADOXES: Usades per anar ensinistrant l’argumentació.
3. PROBABILITAT: per tal de donar veracitat als arguments i fer una bona oratòria.
4. DISCRUSSIÓ D’AFERS AMB LA DIALÈCTIC: com a mètode.
Protàgores d’Abdea (490-411)
Va ser el primer en cobrar 100 dragmes pel seu ensenyament.
Dilema entre Protàgores i Evatle: Evatle diu que no vol pagar els seus honoraris perquè no ha
guanyat cap judici. Protàgores diu que l’ha de pagar i que el portaran a judici: si guanya
Protàgores l’haurà de pagar i si perd també per ser un bon mestre. És una estructura dilemàtica.
Gòrgirs de Leontis (485-376)
Pròdic de Queos (465-415)
Hípies d’Elis (460-400)
07-10-2019

Un argument és una seqüència de preposicions (o afirmacions) caracteritzada per una

determinada pretensió, la pretensió que d’una d’elles “se segueix”, “s’infereix”, “rep
suport”, “rep justificació” una altra proposició afirmació.

Fer argument és fer quelcom acte de paraula, pretén realitzar alguna finalitat ja sigui convèncer,
derivar inferir, justificar, i extreure d’uns enunciats-premisses- un altre enunciat-conclusió- que
és una tesi(l’objecte de polèmica).

Un argument és un intent de convèncer algú-fins i tot un mateix- que una afirmació és

verdadera aportant una o més afirmacions com a raons (Epstein, Critical Thinking, 2017).

Les premisses seran les raons d’un argument.

DEFINICIÓ FENOMENOLÒGICA DELS ENUNCIATS (CLAIMS):

1. Ha de tenir sentit propi.

2. Ha d’adoptar la forma de negació o afirmació.
3. Ha de tenir ús apofàntic (Fer possible la determinació de si es tracta d’una veritat o una
fal·làcia.)

ORACIÓ: Conjunt de símbols lingüístics amb sentit complet i independent.

ORACIONS ASCERTIBES: Susceptibles de ser vertaderes o falses. Dues oracions ascertibes
poden expressar el mateix enunciat.

Fa calor

Hace calor són diferents oracions però expressen el mateix enunciat.

It’s hot

El rei d’Espanya és un Borbó.

Depèn de l’any en que es faci aquesta referència el rei no serà el mateix.

2000-Juan Carlos

2019-Felipe VI

O. NO ASCERTIVES: No susceptible de ser vertader o fals. P.e: preguntes, súpliques...

 Per tenir un argument és necessari una seqüència d’arguments. Però no és una

condició única. Hi ha d’haver també un inferència.
 L’argument és una relació d’inferència, no una cosa.

THEREFOR TEST: De l’enunciat es pot extraure la conclusió?

PREMISSES I CONCLUSIONS:
Els arguments són seqüencies d’afirmacions que aspiren a mantenir una determinada relació
entre elles: la relació segons la qual d’unes d’elles (les premisses) se segueix, s’infereix, es
justifica una altra afirmació (la conclusió) Vergés, 2007

CONDICIÓ NECESSÀRIA I CONDICIÓ SUFICIENT:

“Donats dos elements A i B, diem que A és una condició necessària de B quan, encara que no
pugui haver-hi B sense A, pot haver-hi A sense B; d’altra banda, diem que A és una condició
suficient de B quan hi ha B sempre que hi ha A” José Ferrater Mora, Filosofia (1994)

Podria haver una seqüència d’enunciats sense que hi hagi un argument.

TENIR CARNET DE COTXE: Tenir 18 anys i aprovar el teòric són condicions necessàries
però no suficients. Aprovar el examen pràctic és suficient, perquè has d’haver complert les dues
condicions anteriors.

10-10-19
CONDICIONALS:

Antecedent consegüent

 Si fas un molt bon examen, aleshores obtindràs un exel·lent.

o Si (condició).......aleshores (conseqüència).....
o 1 afirmació (no 2) perquè si a llavors B.
o Antecedent+ consegüent
o El consegüent no té perquè succeir després:
 Si va marxar(A), la porta era oberta (C)
 El contradictori d’un condicional: per decidir si es veritat
o Si A aleshores B té com a contradictori A però no B
o Exemple:
 Si el gos es va escapar(a), aleshores va ser atropellat n’estic segur(b).
 Tranquil, el gos es va escapar(a) però no el van atropellar(b).
 A no= B
 No és veritat que si el gos es va escapar el van atropellar
(contradictori)
 La contrapositiva com a equivalent del condicional (per entendre més bé el
condicional):
o La contrapositiva de si A, aleshores B es si no B, aleshores no A.
o Exemple:
 Si la Paula treu el gos a passejar (A), l’Enric rentarà els plats (C).
 Si l’Enric no renta els plats (A), aleshores la Paula no va treure el gos
a passejar (C).
 Si la Paula treu el gos a passejar l’Enric rentarà els plats, però
si l’Enric no ha rentat els plats la Paula tampoc ha tret el gos.
 A=B
 No B=No A
 El consegüent negat donarà un antecedent negat.
 A és necessari per B significa que Si no A, aleshores No B és vertader
 A és suficient per B significa que si A, llavors Si B és vertader.
 Pots aprovar tpda només si estudies molt.
 Estudiar molt és condició necessària per aprovar tpda però no suficent.
 NO CONFONDRE SI (condició suficient) AMB NOMÉS SI (condició
necessaria)
 A és condició necessària i suficient de B
 A és necessari per B
 B és suficient per B.
 La Marta juga a tenis tots els dilluns i mai cap altre dia.
 El fet que sigui dilluns és condició suficient i necessària per que la
Marta jugui a tenis (si i només si)

21-10-19

ARGUMENTAR:
El primer que hem de ver davant d’un discurs aparentment argumentatiu és identificar alguna de
les afirmacions del discurs com a conclusió.

Si n’identifiquem una, almenys, aleshores ens trobem davant d’un argument. En cas contrari, no
hi ha argument. En cas contrari, no hi ha argument.

Un cop hem identificat la conclusió, a continuació hem de mirar de trobar les premisses que
porten a ella.

Argumentar serà sempre intentar mostrar que una tesi està justificada, Com que
sovint la finalitat és persuadir algú, es diu també que argumentar és intentar
persuadir algú d’alguna cosa per mitjà de raons, és a dir racionalment (Marraud,
p.11)

Donar raons racionalment, per tal de sustentar una opinió. Persuasió racional.

2 GRANS DOMINIS ARGUMENTATIUS:

1. Domini cognitiu.
 Arguments teòrics: tracten de què creure o de què és vertader.
2. Domini pràctic
 Arguments pràctics: tracten de què fer.
 Arguments valoratius: tracten de què preferir o valorar. Ex: discussions d’estètica.

ARGUMENTAR, IMPLICAR, INFERIR I RAONAR:

Argumentar és una pràctica comunicativa que té una dimensió social que no tenen
implicar i inferir (Marraud, 12)

La implicació és una relació entre proposicions: si una proposició és implicada

per una altra, aleshores la veritat d’aquesta se segueix, necessàriament de la
veritat d’aquella (idem)
 IMPLICACIÓ:
o Que una proposició p inpliqui una proposició q no és ni una condició
necessària ni suficient perquè p sigui una raó per q.
 L’ajuntament preveu vendre més de 120 places d’aparcament (p)
això implica que l’ajuntament preveu vendre algunes places
d’ajuntament (q).
 La raó de que l’ajuntament preveu vendre algunes places
d’ajuntament no és que previngui vendre més de 120 places
d’aparcament.
 Però p no és una raó per q .
 INFERIR:
o Raonar és practicar inferències i una inferència és el pas d’unes
creences a unes altres creences. (p.12)
o No tota inferència respon a un argument,, però un argument és una
invitació a una inferència (R.Pinto, 2001)

ARGUMENTAR I RAONAR:

 Els arguments expressen raonaments, però raonar no ñes una pràctica

comunicativa, com si ho és argumentar (Marraud p.13)
ARGUMENTAR: EL DIÀLEG

 La forma comunicativa que correspon a la argumentació és el diàleg.

Una situació dialèctica és una situació dialògica regida per regles de
procediments específiques (Freeman)

EL DIÀLEG DE WALTON:

TIPUS D’ARGUMENT (LOCKE):

 AD JUDICIUM: Quan argumentem basant-nos en la utilització de proves
(experiència, dades, fets...) dels fonaments del coneixement i de la probabilitat,
inducció. O bé mitjançant el coneixement, la deducció. Mitjançant
sil·logismes/raonaments lògics i proves empíriques.P.e: Tots els homes moren,
Sòcrates és home i ha mort.
 AD VERECUNDIAM: Quan argumentem apel·lant a la modèstia, usant-nos
d’autoritats reputades. P.e: jo vull argumentar la gravetat del canvi climàtic i
utilitzo les justificacions d’un ecòleg expert.
 AD IGNORANTIAM: Admet la prova al·legada o ofereix-ne una de millor. No
pots? Doncs accepta la meva prova. P.e: afirmo que déu existeix, demostra’m que
no existeix, no pots? Déu existeix.
 AD HOMINEM: No estic d’acord amb el teu argument, perquè tiro contra tu
contradiccions que has dit en un passat (segons Locke).
 o Ad hominem abusiu: desvirtuació d’un argument a partir d’una propietat
negativa de qui la sustenta.P.E: L’obra de Picaso és una merda perquè és
masclista.
o Ad hominem circumstancial: diu que la posició d’algú s’hauria de
rebutjar, ja que es pot demostrar per circumstàncies perquè la seva visió
sobre les coses ha sigut d’un tarannà negatiu. P.e: les propostes polítiques
de Hitler s’han de rebutjar perquè era nazi.
o Tu quoque ad hominem: algú et fa una crítica i gires l’argument dient que
aquesta crítica que t’han fet també es pot aplicar a l’altre interlocutor.
P.e: hi ha una discursió sobre el pessimisme de Shopenhauer i jo vull
rebatre el seu pessimisme i dic que aquest pessimisme no val perquè està
basat en prejudicis filosòfics, Shopenhauer em podria respondre que el
meu optimisme no val perquè esta basat en prejudicis filosòfics.

D’aquests tipus d’arguments n’evolucionarà el terme fal·làcia, tot i que Locke no

l’anomena com a tal. Locke usa el terme fal·làcia per tal de definir les afirmacions
lògiques mal formulades.

ELS ENUNCIATS:

 ENUNCIATS DESCRIPTIUS: Indiquen l’estat o forma d’un o més ens. Són

apofàntics i els pots comprovar.
 ENUNCIATS PRESCRIPTIUS: Fa imperatius que indiquen la prescripció
com han de ser les coses. No tenen valor de veritat, són pròpiament enunciats?
No son apofàntics. Són ordres o instruccions. No es ni veritat ni fals, és una
ordre. P.e: cada dia has d’estudiar tpda. És vertader o fals? No ho sé, és una
ordre.
 ENUNCIATS PERFORMATIUS: Formula un jurament, una promesa. Realitza
un acte amb les paraules. Amb el llenguatge fem. How to do things with words.
Indica que emetre l’expressió és realitzar l’acció. Fan allò que anuncien. Les
coses que diem acompleixen funcions en el context en que les diem. Podrà existir
la contradicció performativa, per tant. P.e: llego el meu rellotge al meu germà.
Juro solemnement (...). Batejo aquest vaixell Queen Elisabeth. Em jugo amb tu,
un euro que demà plourà. P.EX2: Jo no soc racista però...(tot el que entra rere el
però, contradiu el primer argument. Contradicció performativa.) Quan condueixis
mira la carretera-cartell al costat de la carretera (mentre llegeixes el cartell no
mires la carretera. El que fa no es el mateix que el que diu que s’ha de
ferCONTRADICCIÓ PERFORMATIVA).

S és p- descriptiu

Jo sé que s és p- performatiu
CRITERIS DE VERITAT:

 Veritat com a adequació

Quan hi ha correspondència entre un enunciat i un fet en la realitat amb el qual es
correspon diem que l'enunciat és veritable.

 Veritat com a evidència

Aquest criteri de debò manté que una afirmació la veritat de la qual intuïm
intel·lectualment, és a dir, veiem la seva veritat amb claredat i distinció, sense poder tenir
cap mena de dubte, llavors podem prendre-la per veritable.

 Veritat com a coherència

El criteri de debò com a coherència manté que un enunciat és veritable quan és coherent o
no contradictori amb altres veritats.

 Veritat com a utilitat

És veritable l'útil. Així podem resumir aquest criteri.

 Veritat per consens

Segons aquest criteri, un enunciat és veritable si és fruit del consens obtingut en una
comunitat ideal de diàleg.

Realismo ingenuo:
Actitud filosófica
desprovista de toda reflexión
crítica acerca del
conocimiento, que considera
que las cosas son tal como las
percibimos.

L’ORDRE DE LES PREMISES I LA CONCLUSIÓ:

Un govern que no compleix allò que promet. És una farsa. Per tant, quest govern és una farsa
(conclusió). Puix que, ncara no ha fet res del que va prometre (premisa).

Hi ha tres enunciats separats per un punt.

P1: Un govern que no fa res del que ha promès, és una farsa.

P2: Aquest govern encara no ha fet res del que va prometre.
C: Aquest govern és una farsa.

PREMISES OCULTES:
També rep el nom de suposició.
p.e: Déu vol la unitat d’Espanya. Si Espanya es trenca, aleshores les conseqüències seran
desastroses.

El llenguatge natural i l’argumentació:

El llenguatge natural és un instrument de comunicació complex, de estructura oberta
(p.e: català, castellà). El que té de natural és el que te d’espontani, no és artificial, sinó
que s’ha construït de manera complexa per intervenció social. Té una textura oberta
perquè si ens hi fixem bé, segons com ens podem deixar despistar per aquest pel
problema del sentit.
Segons la llegenda –l’anècdota aparentment és apòcrifa–, quan les autoritats locals van
tancar a la presó David Thoreau per haver-se negat a pagar uns impostos que ell
considerava injustos perquè contribuïen a finançar la guerra, de seguida el va anar a
visitar el seu amic Ralph Waldo Emerson. En veure’l allà dins, Emerson li va preguntar:
“Què hi fas aquí dins?” I l’autor de 'Walden' i un dels primers teoritzadors sobre la
desobediència civil li va contestar: “I tu, què hi fas aquí fora?”
Hem de conèixer el PROBLEMA DEL SENTIT (Què vol dir X quan emet l’expressió
lingüística “E”?i , què fa x quan emet la expressió lingüística “e”?) i la QÜESTIÓ DE
LA FORÇA (La força té a veure amb que el llenguatge té força. El llenguatge té una
dimensió performativa.)
El sentit. Dos problemes de comprensió del sentit: l’ambigüitat i la vaguetat.
La vaguetat: és una propietat del sentit de les expressions lingüístiques. El sentit d’una
expressió és vague quan en certs casos no sabem dir si l’objecte que estem considerant
pertany o no a la referència d’aquesta expressió. Segons Gallie hi ha conceptes
essencialment controvertits. P.e: pelut (qnts pels per ser pelut), multitut, bosc, barri, ric,
pobre.
Ets lleig.
Ets intel·ligent.
Ets dolent.
Veritat o mentida.
Just o injust.
Populista
La referència del nom propi Felip VI és l’individu Felip VI. P.e: Felip VI és rei, la
referència és l’estat les coses que hi ha al món on hi ha un individu anomenat Felip VI
que és rei, on si es vertader, l’oració és vertadera.
A=A L’estrella de l’alba és l’estrella de l’alba
A=B L’estrella de l’alba és l’estrella vespertina
El sentit és diferent. És com una fletxa que surt del llenguatge en direcció al món. A l
tenir dos noms diferents, són dos pensaments diferents, amb diferent sentit.

La paradoxa dels sorites: Un home que mesura 1m és baix. Tot home que mesura 1mm
més que un home baix és baix. Per tant, un home que mesura 2,4m és baix.
o Si considerem que una persona d’1mm més alta que una persona considerada
baixa, llavors ampliant aquest paràmetre paulatinament, un home 2,4m podria
arribar a considerar-se baix.
L’ambigüitat és una propietat de les expressions lingüístiques. Una expressió és
ambigua quan té diversos sentits. P.e: banc, minar.

En Jordi i la Marta són uns pares excel·lents. Aquesta frase té diversos sentits amb
diversos significats alternatius.

LES FUNCIONS DEL LLENGUATGE:

1. Assertiu: quan l’usem amb un propòsit descriptiu i volem informar d’un cert
estat de coses, referencialment, descrivint la realitat. Les oracions expressen
enunciats que poden ser vertaders o falsos. El llenguatge científic.
2. Prescriptiu: Volem influir en el comportament de la gent. El cas paradigmàtic és
troba en les ordes i consells. Les proposicions expressades per les oracions no
són apofàntiques.
3. Emotiu: usem el llenguatge per exterioritzar emocions o sentiments. Cas
paradigmàtic: la poesia o la lítica o determinada prosa.
4. Operatiu: quan usem el llenguatge per fer determinades coses en diversos
contextos institucionals. Els enunciats performatius formen part del ús operatiu
del llenguatge.
JOHN SEARLE: LA DIRECCIÓ DE ENCAIX:
Serveix per distingir clarament el ús prescriptiu (que el món s’adeqüi a les paraules,
dibuixem una fletxa que pretén que el món s’adeqüi a la paraula) del assertiu (on tracten
que les nostres paraules s’adeqüin al món). La direcció d’encaix és fer que el món sigui
tal com diem, en el assertiu fem que el que diem s’adapti al que succeeix. En els usos
operatius, el llenguatge funciona en una doble direcció, ell llenguatge s’encaixa al món i
el món a les paraules.
Inst.apunts del 14 nov.
LA DEFINICIÓ RETÒRICA:
 Per exemple, si algú defineix el moviment ecologista com una “moda ideològica
dels temps actuals” estarà fent una definició retòrica. Perquè utilitzar l’expressió
“moda” per a referir-se a aquest moviment és desmerèixer-lo com corrent passatger i
poc ferm.

TIPUS DE DISPUTA:
1. Disputa indiscutiblement autèntica: debat sobre coses amb argumentació
possible.
2. Disputa purament verbal: aparença de disputa autèntica. Perquè tot depèn
de com definim les paraules clau que argumentem.
3. Disputa aparentment verbal però realment autèntica.
P.E: Tallar carreteres, des del punt de vista de les mobilitzacions, és democràtic. Tipus
1
El demanar definicions constantment, entorpeix, el ritme del debat.
FALÀCIA DE SÒCRATES: No es pot utilitzar un terme en un debat fins que no està
definit. Culpar algú de no saber usar un terme, quan el problema només és no saber-lo
definir.
El terme “mar” és problemàtic de definir exitosament. Tot i així aquest fet no ens para
a l’hora d’usar-nos d’aquest terme.
EL PROBLEMA DE L’ESSENCIALISME:
En el món real, els termes tenen una traducció en el món real perfecta, o en tenen
multiplicitat de traduccions?
Llegir:sobre veritat i mentida en sentit extramoral.
El terme “fulla” pot fer referència a multiplicitat de ens diferents, però tot al món són
diferències, per tant que s’agrupin en un sol terme no fa una essència, és una
generalització-NIETZSCHE
El terme Wittgenstein:
a. Cabell fosc individus: EABC, ABCD, BCDE, CDEA, DEAB
b. Alt No tenen una determinació comuna, tenen semblançes
c. Ulls clars i per aquest fet se’ls agrupa en un grup “Wittgenstein”
d. Nas gros Concl.: existeixen metàfores de les coses però no essències.
e. Cabl.
PER ANALITZAR ARGUMENTS:
1.Valor de veritat de les premisses
2.Valor de veritat de la conclusió
3.Validesa dels arguments.

TIPUS DE RAONAMENTS:
1. Raonament invàlid amb premisses falses i conclusió vertadera.
P.E: Tots els reis són simples ciutadans. Felip VI és un simple ciutadà. Felip VI
és rei.
2. Raonament invàlid amb premisses falses i conclusió falsa.
P.E: Tots els reis són simples ciutadans. Felip VI és un simple ciutadà. Felip VI
no és rei.

3. Raonament invàlid amb premisses vertaderes i conclusió vertadera.

P.E: Tots els reis són nobles. Felip VI és noble. Felip VI és rei.

4. Raonament invàlid amb premisses vertaderes i conclusió falsa.

P.E: Tots els reis són nobles. Felip VI és noble, Felip VI no és rei.
5. Raonament vàlid amb premisses falses i conclusió vertadera. Formalment vàlid
però no materialment.
P.E: Tots els simples ciutadans són reis. Fleip VI és un simple ciutadà. Felip VI
és rei.
6. Raonament vàlid amb premisses falses i conclusió falsa. Formalment vàlid però
no materialment.

P.E: Tots els reis son simples ciutadans, Leticia Ortiz R. És rei. Leticia O és una
simple ciutadana

7. Raonament vàlid amb premisses vertaderes i conclusió vertadera. Formalment

vàlid però no materialment.
P.E: Tots els reis són nobles. Felip VI és rei. Felip VI és noble.
8. Raonament vàlid amb premisses vertaderes i conclusió falsa. Formalment vàlid
però no materialment.
Syntax error. 404 not found.

 En el cas dels raonaments inductius si que podries fer raonaments de raonament

correcte que tinguessin les premisses vertaderes on la conclusió fos falsa. En els
arguments deductius, exceptuant les paradoxes no és pot donar.
 El contingut semàntic de les premisses i la conclusió-valor de validesa-i l’aspecte
pragmàtic del raonament, és que interessa per fer bons arguments.
 Bon argument: argument sòlid.
 Arguments acceptables: que compleixen amb la condició de validesa formal
 Segons Damen pots establir 12 principis de bona conducta argumentativa que tot
parlant hauria de complir pel seu fi:
1. Principi de fal·libilitat: cada participant en una discussió admet d’antuvi que
pot estar equivocat i que l’altre pot tenir raó. Va contra tot dogmatisme.
2. Principi de recerca de al veritat: cada participant és compromet a participar
en la discussió per tal de defensar allò més veritable i que l’altre participant
està cooperant amb tu per tal de trobar la veritat.
3. Principi de claredat: que tots els anunciants en lloc estan lliures d’obscuritat
lingüística. Són clars i concisos.
4. Principi de la càrrega de la proba: si proposes una tesi no pots usar la
fal·làcia ad ignorantiam, has de portar arguments que sostinguin la tesi.
5. Principi de caritat: és aquell que en una discussió quan es refà la posició de
el altri s’ha de fer amb la màxima persuasió possible.
6. Principi de rellevància: aportar raons directament relacionades amb la
versemblança de la posició. Comptar sempre amb tota la informació
rellevant per la posició que estem defensant.
7. Principi d’acceptabilitat: quan algú presenta un argument a favor d’una
determinada posició ha d’aportar arguments igualment acceptables per totes
les parts de la discussió.
8. Principi de suficiència: les raons a favor de la tesi haurien de ser suficients
en número, tipus i pes.
9. Principi de rebuig: s’han de mirar de rebatre tots els desafiaments en contra
de la posició en qüestió.
10. Principi de resolució: la discussió ha de considerar-se resolta si algú aporta
raons de rellevants i acceptables.
11. Principi de suspensió del judici: quan una raó no sobresurt de les altres s’ha
de poder aplicar la suspensió del judici.
12. Principi de reconsideració: quan algun participant descobreix que un
argument aparentment poderós resulta no ser-ho, ha de revisar-lo un altre
cop.
Premises rellevants, acceptables, raons suficients seguint el principi de rebuig:
faràs arguments sòlids.