Mar i Cel

Anàlisi del text

Llengua catalana, UT2
4t ESO

La tragèdia en tres actes va ser redactada per ser representada el 1888. Des del
principi, va tenir molt d’èxit i s’ha anat convertint en una obra fonamental del teatre
català coronat de molts elogis.

És una obra que comença amb una alta tensió (Mahomet: Te penja-la. Ja està. [Dóna a
Osman una arma que acaba de netejar.] Osman: Do’m. Mes la fulla… [...] Mahomet: A veure?
És sang de l’altra nit.) i la manté fins al final (Saïd: Al mar! Blanca: Al cel [Se llencen al mar
abraçats. Carles ha caigut al mig de l’escena de genolls.] Oh Déu!). A banda d’això, l’obra
té una intensa força teatral i el llenguatge dramàtic aconsegueix un sentit complet a
través de la representació escènica.

Guimerà, abans d’escriure teatre va escriure poesia lírica. Quant al seu talent, Josep
Yxart diu: “Lo millor poeta líric entre nosaltres1 fou Guimerà: versificador intatxable, i
d'exposició clara i natural, que s’emmotllava com cera a son pensament”.

1 N. del A.: els poetes de la Renaixença.

Aquesta descripció tan afinada que fa Yxart de la poesia de Guimerà insisteix en la
seva capacitat lingüística i literària per transmetre emocions, però subratlla el “fons
dramàtic visible” que anima la seva obra poètica.

Així doncs, animat pels seus coetanis, Guimerà estrena les seves primeres tragèdies
al llarg de la dècada dels vuitanta: Gala Placídia (1879), Judith de Welp (1884), El fill
del rei (1886), Mar i cel (1888) i Rei i monjo (1890). Es tracta d’obres
històriques perquè tenen una ambientació situada en moments del passat, però sense
cap intenció de fer-ne un ús polític a favor dels ideals del catalanisme.

Acció dramàtica Vol que la gent es sentri en el conflicte, per

això ho fa en un lloc tancat.

Mar i Cel es desenvolupa en un espai tancat i això condiciona l’acció dramàtica. La

raó de la tria de Guimera és ben clara: l’atenció s’ha de centrar en el conflicte i la
psicologia dels personatges principals. Encara més, s’evita l’element espectacular que
podia haver generat l’enfrontament entre bàndols de moriscos i cristians. Per últim,
l’autor crea una trama sense embolics argumentals, ni peripècies. L’acció dramàtica
es concreta a través de dos personatges principals: el pirata Saïd i la cristiana Blanca.

Saïd de nen va presenciar l’assassinat dels seus pares (el pare musulmà i la mare
cristiana) i l’expulsió de les terres valencianes pel simple fet de pertànyer a la
comunitat dels moriscos. Al seu cap ressonen les darreres paraules de la seva mare
“venja’ns!, venja’ns!”. La crida de la mare l’ha convertit en pirata que es dedica a atacat
vaixells cristians. Per l’altra banda, Blanca viatja de Barcelona a Mallorca per fer-se
monja i dedicar la seva existència a la religió, apartada del món real.

Es tracta, doncs, de dos arquetips2 que viuen en dos mons enfrontats. Saïd és un
home amb vida destrossada per la seva fe, Blanca és una dona que té una visió
tancada i fanàtica de la religió cristiana, a causa de la influència d’un pare que li
transmet l’odi i la voluntat d’extermini de tot aquell que professi unes creences
diferents.

2 Patró o model original que representa tot un grup o classe.

1
1r acte

La imatge d’un Saïd ferotge és questionada d’antuvi ja que es mostra commogut i

generós amb un dels seus homes, Osman, el qual estima una dona cristiana i vol
aconseguir-la amb noblesa i respecte. Tot seguit, quan Saïd s’assabenta del nom de
la dona que li ha de curar la ferida, no pot evitar emocionar-se car la cristiana es diu
Blanca, com la seva mare.
Els cristians no es poden suïcidar perquè sinó van a l’infern

Blanca percep en Saïd, en primer lloc, la figura del enemic de la seva religió. Pensa
en el suïcidi per salvar-se de l’esclavitud sexual que li espera. Carles, el seu pare, li
infon la idea que tots els moriscos haurien d’haver estat exterminats. Les paraules de
Carles germinen com una llavor dins el cor de Blanca i ella entén que el seu objectiu
ha de ser matar el cap dels pirates.

Ara bé, les coses no acabaran segons el pla, perquè la convicció heròica de la Blanca
es veu afectada pel descobriment de la personalitat de Saïd. Encara que ella es vol
mostrar inflexible en les seves decisions, escolta emocionada la narració de la mort
del pare i de la mare de Saïd i no pot evitar el plor. Aquesta situació dramàtica canvia
completament el sentit de l’acció teatral.

A partir d’aquest moment, Blanca es veu dominada per un doble conflicte: per una
banda, se sent avergonyida envers el seu pare per haver mostrat feblesa davant el
pirata, per l’altra, s’obstina a dur a terme el seu pla de matar Saïd per esdevenir
l’heroïna cristiana plasmada en el seu extremisme religiós. No obstant això, Blanca es
trobarà davant un home cansat de suportar el pes de la seva vida que li demana que
acabi amb ell.

2n acte

En el segon acte, els protagonistes es desvelen mitjançant una nova dimensió: la

voluntat de comprensió que neix de manera recíproca entre ambdós. Blanca no pot
entendre per què Saïd la va perdonar quan ella havia intentat matar-lo (Jo matar-lo en
eix llit, ell amb dolcesa me va mirar… Perdó!... Sos ulls semblaven los teus, Jesús, des de la
creu piadosos!...). A partir d’aquest moment, Blanca se sent avergonyida i es creu
temptada pel diable. El pirata s’adona d’aquesta actitud i entén que l’intent de matar-

2
lo explica l’alteració de la dona. Tot i així, Saïd és encisat per Blanca i s’hi sent atret
per un desig que és clarament físic.

Al llarg d’aquest acte, és precisament Saïd que experimenta un desdoblament pel que
fa a la natura dels seus sentiments envers Blanca. Quan el vaixell està a punt d’arribar
a Alger, el pirata sent les paraules de Blanca que demana a Ferran que la mati per no
acabar a l’harem. Aquesta conversa, Saïd la interpreta com una escena amorosa entre
aquells dos.

Saïd demana que s’actuï sense escrúpols contra els cristians i Blanca, veient que els
seus han de morir a mans de pirates, demana a Saïd que també la mati. Aquesta
petició corrobora la sospita de Saïd que Blanca estima Ferran. Irat per la suposada
traïció, no es pot mostrar violent amb la dona, sols vol saber per què aquesta estima
Ferran. Blanca li jura que no estima el seu cosí i el pirata veu que el seu amor és
factible.

A l’escena del crit de “Terra!” d’un corsari, comença a manifestar-se la desesperació

de Saïd i Blanca. Per a ells, l’arribada a terra ferma representa la fi dels seus somnis:
per a ell, l’acabament de les seves il·lusions amoroses; per a ella, el terrible destí de
convertir-se en mercaderia per l’harem.

En adonar-se que els cristians han estat alliberats pel renegat Joanot, Blanca
reacciona de manera sorprenent (amenaçant-se amb el punyal i estrenyent Saïd amb el braç
lliure, per a defensar-lo). La fi del segon acte presenta un paral·lelisme amb l’acabament
del primer: la dona ostenta un punyal. Tanmateix, ara amenaça tothom,
fins i tot el seu pare.

3n acte

La Blanca no només està agraïda perquè Saïd per mi s’ha perdut, sinó que també
s’adona que el pirata li fa recuperar tota l’afectivitat perduda i el desig d’estimar. No
obstant això, ella explica a Ferran que duu a terme una tasca més aviat redemptora3

3 Que rescata, salvadora.

3
envers Saïd (Ah, no Ferran: jo estimo a Déu com sempre; més per ço que l’estimo, vull est
home arrencar de les urpes de diable.).

La realitat esdevé més confusa quan Carles exigeix que Blanca li juri que no estima
Saïd. Ella demana perdó però no declina l’amor per al pirata. Això desencadena
irremeiablement la fúria del pare que demana que es faci justícia amb els enamorats.

L’acció dramàtica s’atura al voltant d’aquests dos personatges que constaten la

intensitat de la seva passió amorosa i la dificultat de viure-la en un món que els és
contrari. En aquest sentit, la fatalitat els persegueix constantment. Carles, ple d’odi
dispara amb la intenció de matar Saïd. Blanca, però, realitza un últim acte d’amor i es
posa davant del morisc. Com Romeu i Julieta, només els queda proclamar la seva
aspiració final a un altre món que faci possible el seu amor (Said: Al mar!
Blanca: Al cel!)

Conflictes dramàtics

Situació històrica

Davant l’expulsió de 275.000 moriscos que van ser deportats entre 1609 i 1614 dels
regnes hispànics a les terres del nord d’Àfrica, Guimerà adopta una postura crítica,
que no té res a veure amb la història oficial de l’època.

L’acció de l’obra passa vint anys després del decret en què el rei Felip III establia que
es foragitessin tots els moriscos del seu regne (1639). També és cert que molts
moriscos de València van ser traslladats a la costa algeriana. Aquests es van convertir
en una amenaça constant per als vaixells espanyols que travessaven la Mediterrània.
Per tant, és versemblable que molts dels moriscos expulsats
acabessin exercint la pirateria.
Versemblança (real)

Més enllà dels fets històrics, Mar i Cel ens relata, mitjançant el testimoni de Saïd, la
tragèdia que van patir els musulmans abans i durant aquella deportació. Als moriscos,
els van obligar a convertir-se al catolicisme i a ser batejats. Hi havia autoritats
cristianes que vigilaven el comportament religiós d’aquestes comunitats per tal d’evitar
dissidències.

4
Per altra banda, les condicions de l’expulsió van ser caòtiques i propenses a tota
classe d’excessos. A les paraules de Saïd de l’escena XV, 1r acte, hi trobem reflectit
tot l’horror que sent un nen de sis anys en veure la seva mare i el seu pare perdent la
vida.

Situació religiosa

De bell antuvi, Guimerà desqualifica el cristianisme basat en l’odi. Carles,

evidentment, és el personatge que palesa aquesta actitud fanàtica. Per al cristià,
l’eliminació definitiva dels moriscos hauria d’haver estat l’única solució. En canvi, per
a Saïd, aquesta religió s’articula a tall de llei de l’odi i de la hipocresia (Sempre parlant
d’honor, i sempre als llavis posant-se un Déu que a cada instant trepitgen).

Encara que Carles sembla ser un cas aïllat, la realitat de l’època mostra un panorama
molt distint: hi havia institucions eclesiàstiques, com el Sant Ofici, que vetllaven per a
l’aplicació d’una ortodoxia cristiana bel·ligerant amb els infidels i també amb els
renegats. En aquest sentit, la figura del Joanot, que ha fugit d’Espanya i s’ha allistat
amb els pirates és molt representativa.

El conflicte religiós no és planteja a l’obra com a atzucac4. L’autor ofereix una altra
manera de viure el cristianisme: Saïd es mostra entendrit per la tolerància religiosa
que mostraven els seus pares i Blanca descobreix, en l’amor de Saïd, que Déu no pot
ignorar la bondat i la noblesa del pirata. Ella imagina una divinitat justa que no té res
a veure amb la del seu pare, Carles.
Tolerània vs fanatisme

Situació emocional

L’escena en què Saïd explica la seva història provoca commoció en Blanca. Quan,
poc després, ella intenta matar-lo, Saïd li ofereix el pit nu perquè ella acompleixi la
seva missió.

4 Camí sense sortida.

5
A partir d’aquest moment, tot i no haver-hi amor entre els dos, Blanca valora la bondat
de Saïd i la mirada dolça que li va adreçar quan estava a punt de clavar-li el punyar.
Saïd sent l’encís que el lliga a aqueixa dona estranya.

Aquesta circumstància dramàtica no deixa lloc a dubtes: els sentiments la natura dels
quals és de difícil definició al principi de l’obra, esdevenen més endavant atracció i
posteriorment, gelosia que Saïd manifesta contra Ferran.

Quant a Blanca, exposada constantment als membres de la seva comunitat religiosa,

el reconeixement dels sentiments d’amor envers Saïd no es produeix de manera
exultant ni entusiasta. Ella intenta explica a Ferran que l’atracció que sent per al pirata
constitueix una missió més aviat humana que té com a objectiu la salvació de l’ànima
del morisc. Malgrat això, la decisió presa per Blanca de protegir Saïd amb la seva vida
és un gest definitiu de l’amor que sent per a ell.

No obstant això, el moment més intens del seu amor es produeix en la proximitat de
la mort. Saïd veu Blanca gairebé com un àngel (Us miro per sobre d’aquest món. Vos en
la terra no heu nascut.), Blanca vol veure Saïd tal com és (Jo sens saber-ho vos enyorava, i
éreu com ara!)

Tanmateix, no hi ha un espai per a aquests amants. Saïd fugia de la terra i pensava

que en el mar hi havia una esperança per salvar el seu amor. Però aquest món no
existeix.