UNITAT 3. EVOLUCIÓ.

1. LES ESPÈCIES I L’EVOLUCIÓ.

Una espècie és un conjunt d’individus que es poden reproduir entre si i donar lloc a
descendents fèrtils.

Aquesta definició té dues limitacions:

• Sols es refereix a individus amb reproducció sexual.

• No es pot aplicar a espècies fòssils.

L’evolució biològica és el procés de transformació d’unes espècies en unes altres gràcies a

l’acumulació de variacions que van apareixent en els descendents generació rere generació,
generalment després de grans períodes de temps.

1.1. Les proves de l’evolució.

Moltes realitats biològiques s’expliquen millor admetent l’evolució. Aquestes realitats

s’anomenen proves de l’evolució.

TIPUS DE PROVES DE EXPLICACIÓ

L’EVOLUCIÓ
PALEONTOLÒGIQUES Hi ha sèries de fòssils que es poden ordenar en una seqüència que relaciona
una espècie extingida amb una altra actual a través d’una cadena de canvis
morfològics.
ANATÒMIQUES L’estructura anatòmica de les diferents espècies és més semblant com més
properes són evolutivament dues espècies. Aquest fet es dóna especialment
pels caràcters anatòmics interns ja que, si només ens fixem en l’aspecte extern
dels organismes, alguns casos de convergència evolutiva ens poden confondre.
EMBRIOLÒGIQUES Els embrions d’una espècie s’assemblen als embrions d’espècies
emparentades, malgrat que els adults de les mateixes espècies ni s’assemblin.
MOLECULARS, Les seqüències d’aminoàcids de moltes proteïnes i de nucleòtids del DNA
BIOQUÍMIQUES O d’espècies diferents són més semblants com més properes són evolutivament.
SEROLÒGIQUES Els anticossos contra una proteïna d’un organisme aglutinen més les proteïnes
equivalents d’un altre organisme com més properes són evolutivament.
El codi genètic és universal i moltes biomolècules són comunes a diferents
espècies.
BIOGEOGRÀFIQUES Com més properes són dues regions, més semblants són les espècies que les
habiten.
Les àrees actualment allunyades però que havien estat unides o properes
(pangea) també presenten una certa similitud en les seves espècies.
Les illes remotes i aïllades durant un llarg temps són els indrets on hi ha
espècies amb característiques més particulars (molt sovint són endemismes).
SELECCIÓ ARTIFICIAL Les tècniques de selecció artificial aplicades als animals i les plantes domèstics
permeten observar canvis ràpids en alguns caràcters dels animals i plantes, de
forma semblant a com ho fa la selecció natural a la natura.
TAXONÒMIQUES La classificació dels organismes es basa en criteris de semblances
(anatòmiques, bioquímiques, moleculars, ...), les quals són degudes a
l’existència d’antecessors comuns.
 2. TEORIES DE L’EVOLUCIÓ.

2.1. El Lamarckisme.

Lamarck va ser el primer científic que va defensar la teoria de l’evolució però no va saber
explicar correctament com es realitzava. Segons Lamarck, les dues principals causes de
l’evolució són:

• Als éssers vius els apareixen unes adaptacions al medi a causa de l’ús o desús que en
facin dels seus òrgans. Això es resumeix amb la frase ‘’la funció crea l’òrgan’’.
• Els canvis que experimenten els organismes durant la seva vida per adaptar-se al medi,
es transmeten als descendents. Això s’anomena l’herència dels caràcters adquirits.

Aquests dos punts són falsos ja que per molta falta que ens faci un òrgan, no necessàriament
apareixerà. Si ens apareix un caràcter al llarg de la vida, no passarà als descendents ja que
aquests reben l’ADN.

2.2. El Darwinisme.

Darwin va idear una nova teoria per idear el procés de l’evolució. Segons Darwin, el
mecanisme de l’evolució es basa en tres aspectes:

• L’elevada capacitat reproductora. Les espècies tenen un potencial de reproducció de

molt alt, de manera que la causa que el nombre d’individus no creixi indefinidament és
que els recursos alimentaris són limitats.

• La variabilitat de la descendència. En els organismes que es reprodueixen sexualment

s’observa que malgrat que tenen els mateixos pares, tots els germans (tret que siguin
bessons univital·lins) són diferents entre si; per tant, uns són més aptes per suportar
unes condicions ambientals, i d’altres, unes altres, uns fan millor unes funcions, i
d’altres, unes altres, etc.

• La selecció natural. Si les condicions ambientals són hostils, s’estableix una lluita per la
supervivència entre els individus, en la qual s’eliminen els individus menys aptes i
persisteixen els més ben adaptats; és l’anomenada selecció natural. Aquests són els
que es reprodueixen i, per tant, els únics que transmeten els seus caràcters a la
generació següent. La selecció natural és, doncs, la supervivència exclusiva del més
apte. De mica en mica, l’ambient va modelant les formes i va transformant les
espècies.

El Darwinisme diu que hi ha variabilitat de característiques encara que moltes d’elles no

serveixen per a res. En canvi, el Lamarckisme proposava que apareixia l’adaptació com a
resposta a una situació ambiental.

Darwin no va saber mai l’origen de la variabilitat. Avui sabem que és degut a les mutacions i a
la recombinació genètica.
 2.3. El Neodarwinisme o teoria sintètica de l’evolució.

Aquesta teoria és la síntesi entre el Darwinisme i els descobriments genètics.

Per explicar un canvi evolutiu en termes neodarwinistes cal esmentar els següents fets:

1. Hi ha molts descendents.
2. Hi ha variabilitat degut a mutacions preadaptatives i atzaroses i també a la
recombinació genètica.
3. Si aquests canvis afavoreixen a la reproducció: tenen més descendents.
4. La selecció natural afavoreix a aquests individus.
5. Amb el pas del temps, l’al·lel favorable es fa més freqüent a la població.

3. LA GENÈTICA DE LES POBLACIONS.

El Neodarwinisme va aportar un seguit de conceptes per explicar el mecanisme de l’evolució:

població genètica, freqüència genotípica i freqüència gènica.

Una població és el conjunt d’individus de la mateixa espècie que habiten al mateix lloc i per
això es poden reproduir entre ells. Per tant, comparteixen un mateix conjunt de gens
anomenat fons genètic comú.

Per fer l’estudi genètic de les poblacions cal conèixer les freqüències genotípiques i les
gèniques.

• Freqüències genotípiques → Són el tant per 1 que hi ha de cada genotip.

• Freqüències gèniques → Són el tant per 1 de cadascun dels al·lels que hi ha per a cada
caràcter. Es representen amb les lletres p i q.

Ex. A una població de 10 individus es presenten els següents genotips: AA AA Aa Aa Aa Aa Aa
aa aa aa

& - /
𝑓(𝐴𝐴) = '( = 0,2 𝑓(𝐴𝑎) = '( = 0,5 𝑓(𝑎𝑎) = '( = 0,3 freq. Genotípiques

'
𝑓(𝐴) = 𝑓(𝐴𝐴) + & · 𝑓(𝐴𝑎) = 0,2 + 0,25 = 0,45
freqüències gèniques
'
𝑓(𝑎) = 𝑓(𝑎𝑎) + & · 𝑓(𝐴𝑎) = 0,3 + 0,25 = 0,55
 3.1. Factors que fan variar les freqüències gèniques d’una població.

LES MUTACIONS

Són canvis inesperats i a l’atzar en el codi genètic. Són preadaptatives i atzaroses, es a dir, no
es donen sols les beneficioses sinó també les que són perjudicials. És la selecció natural qui
afavoreix que sobrevisquin els portadors de les mutacions beneficioses.

Tipus de mutacions segons l’extensió del material genètic afectat:

• Mutacions gèniques: Són alteracions de la seqüència de nucleòtids d’un gen. Hi poden

haver canvis, pèrdues o inserció de nucleòtids.

• Mutacions cromosòmiques: Són alteracions en la seqüència de nucleòtids de gens

d’un cromosoma, es a dir, canvis a un fragment d’un cromosoma. Poden ser per canvi
de posició, inversió, per pèrdua d’un fragment o repetició.

• Mutacions genòmiques: Són alteracions en el nombre de cromosomes d’una espècie.

Pot afectar a algun cromosoma o a tot el joc complert de cromosomes.

Alguns exemples de mutacions en humans són l’hemofília, el daltonisme, el Síndrome de

Down, el Síndrome de Turner, etc.

LES MIGRACIONS

Són arribades (immigracions) o sortides (emigracions) d’individus de les poblacions.

El fons genètic d’una població pot variar degut a les migracions. Aquesta variació s’anomena
flux genètic.

LA DERIVA GENÈTICA

És el canvi de les freqüències gèniques que es donen quan el nombre d’individus reproductors
(gàmetes) que contribueixen a formar la generació següent resulta inferior al que és
imprescindible perquè aquestes freqüències gèniques hi estiguin ben representades. Es a dir,
que les freqüències varien per atzar, perquè hi ha pocs individus.

Dues situacions on es pot donar deriva genètica són:

• Efecte fundador: Es dona quan pocs individus donen lloc a una població. Exemple:
nova illa volcànica.

• Efecte coll d’ampolla: Es dona quan a una població hi ha una disminució dràstica del
nombre d’individus. Exemple. Incendi.
LA SELECCIÓ NATURAL

És l’eliminació dels individus menys aptes, es a dir, els que tenen menys eficàcia biològica.

L’eficàcia biològica d’un individu és la capacitat que té per sobreviure i per deixar
descendència.

La mutació i la selecció natural tenen accions antagòniques. La mutació indueix l’aparició de

nous al·lels i la selecció natural actua eliminant l’al·lel menys favorable.

4. L’ESPECIACIÓ

És el procés evolutiu mitjançant el qual a partir d’una espècie preexistent apareix una de nova:

• Potser que tota l’espècie preexistent evolucioni originant una nova espècie.

• Potser que un grup de l’espècie preexistent evolucioni formant una nova espècie i la
resta evolucioni formant una altra nova espècie.

• Potser que un grup de l’espècie preexistent evolucioni formant una nova espècie i la
resta es manté igual.

La filogènia estudia les relacions evolutives entre espècies que tenen avantpassats comuns:
 5. LA CLASSIFICACIÓ DE LES ESPÈCIES.
Espècie
Linné va proposar la nomenclatura binominal segons la qual les espècies
Homo sapiens
reben un nom científic format per dues paraules en llatí. Gènere

5.1. Els cinc regnes.

REGNE ESTRUCTURA NUTRICIÓ GRUPS

Quimioautòtrofa,
quimioheteròtrofa,
MONERES Procariotes uni. Bacteris
fotoautòtrofa i
fotoheteròtrofa
Eucariotes uni. Quimioheteròtrofa Protozous
PROTISTS Eucariotes uni. i pluri.
Fotoautòtrofa Algues
Telofítiques (no teixits)
Eucariotes uni. i pluri.
FONGS Quimioheteròtrofa Fongs
Telofítiques (no teixits)
METÀFITS Molses, falgueres i
Eucariotes pluri. amb teixits Fotoautòtrofa
(plantes) plantes amb flors
METAZOUS
Eucariotes pluri. amb teixits Quimioheteròtrofa Animals
(animals)

5.2. Els tres dominis.

A nivell molecular s’ha vist que hi havia més diferències entre les moneres que no entre els
altres quatre regnes, per això, actualment encara que no sigui pràctic i no s’utilitzi gaire, els
éssers vius es classifiquen en:

• Bacteria (moneres)
• Archaea (moneres)
• Eukarya (protists, fongs, metàfits i metazous)

6. LA BIODIVERSITAT.

La biodiversitat és la diversitat d’organismes vius a qualsevol nivell: dins de cada espècie, entre
espècies i entre ecosistemes.

6.1. Biodiversitat genètica o intraespecífica.

Aquesta biodiversitat s’anomena variabilitat i és la diversitat dels al·lels d’una espècie.

Com més gran és la diversitat de genotips, es a dir, variabilitat en els individus d’una espècie,
més probabilitat de supervivència té l’espècie. Com més probabilitat de supervivència tingui
una espècie, més en tindran també les espècies que en depenen.
 6.2. Biodiversitat poblacional.

És la biodiversitat de les espècies d’un ecosistema.

Com més biodiversitat poblacional hi ha, més interrelacions hi ha en l’ecosistema i per tant,
menor serà l’impacte si desapareix una espècie.

6.3. Biodiversitat d’ecosistemes.

És la diversitat d’ecosistemes que hi ha a la biosfera.

Com més diversitat d’ecosistema hi hagi, més probabilitat hi ha de que perduri la vida en el
planeta.

7. ÒRGANS HOMÒLEGS I ÒRGANS ANÀLEGS.

7.1. Òrgans homòlegs.

Són els que tenen un mateix origen embriològic i per tant la mateixa estructura interna però
amb una forma i una funció que poden ser diferents; tenen un parentiu evolutiu.

Ex. Les extremitats anteriors d’un cavall, d’una balena, d’un ratpenat i d’un ésser humà.

7.2. Òrgans anàlegs.

Són els que tenen un origen embriològic i una estructura interna diferents però que exerceixen
una mateixa funció. Aquests òrgans no tenen cap parentiu evolutiu.

Ex. L’ala d’un ocell i l’ala d’un insecte.

8. ÒRGANS VESTIGIALS.

Són òrgans superflus sense funció específica. Aquests òrgans eren útils en els avantpassats i
per evolució, alguns han anat disminuït.

Ex. Queixals del seny, còccix, apèndix vermiforme, etc.

9. CONVERGÈNCIA ADAPTATIVA I RADIACIÓ ADAPTATIVA.

Convergència adaptativa → És un fenomen evolutiu pel qual els organismes diferents

allunyats evolutivament tendeixen, sota pressions ambientals equivalents, a desenvolupar a la
seva evolució característiques morfològiques, fisiològiques o etològiques semblants.
Ex. Els òrgans anàlegs, la forma fusiforme dels peixos, etc.

Radiació adaptativa → És un fenomen pel qual els éssers vius amb un mateix òrgan tenen
canvis en els seus òrgans degut al sistema de vida o ambient en estan. Aquesta diversificació fa
que en un espai de temps curt apareguin nous grups i espècies.
UNITAT 4. MICROORGANISMES.
1. CONCEPTE

Els microbis són els éssers vius de mida microscòpica. Per observar-los cal utilitzar el
microscopi.

Són microbis totes les moneres, alguns protists i alguns fongs.

Els virus no són microbis ja que no són éssers vius. No són éssers vius ja que no tenen
estructura cel·lular i no fan les tres funcions vitals.

1m = 1000mm / 1cm = 10mm

1mm = 1000µm
mida aparent = mida real x augments
1µm = 1000nm

1nm = 1Å

2. BACTERIS

El concepte d’espècie aplicat als bacteris fa referència a un grup de bacteris que tenen
similituds en bioquímica, genètica, morfologia i nutrició.

És un concepte operatiu però no evolutiu ja que no es reprodueixen entre ells.

Una soca és un grup de bacteris d’una mateixa espècie que comparteixen algun caràcter
diferent de la resta; solen provenir d’un mateix individu.

Ex. Escherichia coli resistent a la penicil·lina.

Segons la seva morfologia, els bacteris es classifiquen en:

 2.1. Estructura dels bacteris.

Pèls

CÀPSULA BACTERIANA: És la capa més externa. No tots els bacteris la tenen. Està formada per
polisacàrids. És rígida però si absorbeix aigua es torna mucilaginosa (viscosa). Aquesta càpsula
els permet adherir-se a les cèl·lules de l’hoste i dificulta la fagocitosi per part de les cèl·lules
fagocítiques. També actua com a medi de defensa davant de la dissecació del medi.

PARET BACTERIANA: És una coberta rígida que dóna forma als bacteris. Està formada per
mureïna que forma part dels peptidoglicans (polisacàrid + aminoàcid). La diferent composició
de la paret bacteriana fa que reaccionin diferent quan es tracten amb els colorants de la tinció
Gram. Es distingeixen dos grups:

• Grampositius:
Queden de color blau. Tenen la paret bacteriana monoestratificada. Tenen una capa
gruixuda de peptidoglicans.

• Gramnegatius:
Queden de color vermell. Tenen la paret bacteriana biestratificada. Tenen una capa
basal fina de peptidoglicans i una membrana externa formada per una bicapa lipídica.

La destrucció de la paret bacteriana deixa indefens al bacteri enfront de canvis de salinitat del
medi.

El lisozim que és un enzim present a les llàgrimes i a les secrecions nasals actua trencant els
enllaços glicosídics de les molècules dels peptidoglicans, per això, té acció de bactericida. En
canvi, molts antibiòtics com la penicil·lina no destrueixen la paret bacteriana sinó que actuen
impedint els enllaços peptídics durant la síntesi de la paret bacteriana per això tenen una acció
bacteriostàtica.

MEMBRANA PLASMÀTICA: És idèntica a la de les cèl·lules eucariotes però no té colesterol. A

més, conté nombrosos sistemes enzimàtics que intervenen per fer la respiració, dirigir la
replicació del DNA, etc.
RIBOSOMES: Són els orgànuls on es realitza la síntesi de proteïnes. Tenen una velocitat de
sedimentació inferior als de les cèl·lules eucariotes i igual als mitocondris i cloroplasts.

INCLUSIONS: Són grànuls de substàncies de reserva que el bacteri sintetitza en moments

d’abundància. Poden ser de midó, glicogen, lípids, etc.

DNA BACTERIÀ: Està constituït per una doble cadena circular de DNA. Els bacteris poden
contenir petites molècules de DNA anomenades plasmidis.

PÈLS: Són unes estructures allargades i buides. Només els tenen els bacteris gramnegatius.
Estan formats per una proteïna anomenada ‘’pilina’’. Hi ha de dos tipus:

• Pèls de conjugació o pèls sexuals:

Són pèls llargs que uneixen dos bacteris per a s’intercanviïn material genètic. Aquest
intercanvi s’anomena conjugació. Només els tenen els bacteris que tenen plasmidis.

• Pèls d’unió o fímbries:

Són pèls comuns que serveixen per adherir-se a diferents superfícies com cèl·lules o a
la interfase entre l’aire i l’aigua.
Si els utilitzen per adherir-se a les cèl·lules poden fer augmentar el seu caràcter
patogen.

Els pèls no son flagels ja que els flagels són molt més llargs, serveixen per moure’s, no són
buits, estan formats per ‘’flagel·lina’’ i tenen una estructura molt més complexa.

2.2. La fisiologia bacteriana.

Com tots els éssers vius, els bacteris realitzen les tres funcions vitals:

NUTRICIÓ: Els bacteris poden dur a terme tots els tipus de metabolisme que hi ha. Fins i tot,
una mateixa espècie, depenent de les condicions on viuen, poden tenir dos tipus de
metabolisme diferents.

RELACIÓ: Moltes espècies de bacteris disposen de mobilitat ja sigui per reptació o per mitjà de
flagels. Alguns bacteris, en condicions adverses del medi, entren en períodes de metabolisme
reduït i protegeixen el seu DNA amb una coberta formant una espora. La resta del bacteri es
destrueix i quan les condicions ambientals tornen a ser les adequades, les espores germinen i
donen lloc a bacteris amb totes les seves funcions.

REPRODUCCIÓ: La reproducció dels bacteris és asexual i es realitza per bipartició. Prèviament

es duplica el DNA i es separen les dues molècules obtingudes. Els bacteris fills són
genèticament idèntics, així, els bacteris d’una colònia són clons. Els bacteris tenen mecanismes
de parasexualitat on intercanvien DNA amb altres bacteris d’igual espècie o diferent.

Hi ha tres tipus d’intercanvi genètic:

 • Conjugació:
És el procés en que un bacteri anomenat donador transmet DNA per mitjà d’un pèl
sexual a un altre bacteri anomenat receptor.

• Transducció:
És un intercanvi genètic accidental a través d’un virus que transporta fragments de
DNA procedents de l’últim bacteri parasitat. Per error, dins del virus s’ha introduït un
fragment del DNA d’aquest bacteri.

• Transformació:
És un procés pel qual un bacteri introdueix dintre seu fragments de DNA que estaven
lliures en el medi i procedien de la lisi (trencament) d’altres bacteris.

TAXA DE CREIXEMENT

Les poblacions de bacteris experimenten un creixement logístic. La representació del seu

creixement és una corba en s anomenada corba sigmoide o logística.

Inicialment el nº de bacteris va augmentant lentament ja que

hi ha pocs individus. A continuació augmenta de forma ràpida.
Després, el creixement es fa més lent i per competència
s’estabilitza. Finalment, degut a algun factor limitant la
població pot disminuir.

2.3. Importància del bacteris en els cicles biogeoquímics i en tecnologia.

Moltes espècies de bacteris intervenen en els cicles biogeoquímics permetent que els
elements químics passin de formar part d’uns compostos a uns altres. Així tenim:

• Bacteris descomponedors: Transformen la matèria orgànica en matèria inorgànica.

• Bacteris fotosintètics: Transformen el carboni inorgànic en carboni orgànic.

• Bacteris fixadors de nitrogen atmosfèric: Capten el N2 de l’aire i formen NH3 i altres

bacteris transformen aquest NH3 en nitrits i nitrats.

La biotecnologia bacteriana tradicional fa servir els microorganismes per transformar algunes

molècules en altres que tenen més utilitats com els productes de es fermentacions (iogurts,
formatges, etc.) o els antibiòtics.

També s’utilitzen per obtenir vacunes, controlar plagues, produir aliments o depurar aigües
residuals. També s’estan utilitzant microbis alterats genèticament per obtenir substàncies com
la insulina, hormona del creixement, etc.
 3. VIRUS

Els virus no són éssers vius però com tenen material genètic (ADN o ARN) alguns autors diuen
que són matèria viva.

Quan es troben fora de la cèl·lula són totalment inerts i s’anomenen virions.

3.1. Estructura d’un virus.

• Genoma víric:
Està format per ADN o ARN però mai els dos junts. L’àcid nucleic dels virus pot ser de
cadena oberta o tancada. La cadena pot ser monocatenària o bicatenària.
Els virus que tenen ARN s’anomenen retrovirus.

• Càpsida:
És la coberta proteica que envolta el genoma víric. La funció de la càpsida és protegir
l’àcid nucleic i en els virus que no tenen coberta membranosa reconèixer els receptors
de membrana de les cèl·lules que el virus parasita.
Pot tenir diferents formes.

• Coberta membranosa:
És una coberta que sols tenen alguns virus. Està formada per una doble capa lipídica
procedent de les cèl·lules hostes parasitades i també conté glicoproteïnes sintetitzades
sota el control del genoma víric. Les glicoproteïnes tenen la funció de reconèixer la
futura cèl·lula hoste.

3.2. El cicle del virus.

Els virus presenten mecanismes que els permeten reproduir-se dins de la cèl·lula hoste.

Quan un virus penetra dins d’una cèl·lula pot ser:

CICLE LÍTIC

Condueix a la lisi de la cèl·lula hoste.

1) FASE DE FIXACIÓ O ADSORCIÓ:

Hi ha una especificitat entre les molècules de la superfície del virus i les molècules de
la superfície de la cèl·lula hoste. El virus es fixa a la superfície de la cèl·lula hoste per
enllaços químics.

2) FASE DE PENETRACIÓ:
El virus perfora la superfície de la cèl·lula hoste per mitjà d’enzims. Pot penetrar tot el
virus o únicament el genoma víric.

3) FASE DE SÍNTESI O ECLIPSI:

Si el virus és un retrovirus a partir del RNA víric es sintetitza DNA víric per acció de
l’enzim transcriptasa inversa. Aquest procés s’anomena retrotranscripcció. Induïdes
pel DNA víric, les cèl·lules hostes produeixen RNAm que es traduirà formant noves
proteïnes (del virus).

4) FASE D’ACOPLAMENT/MADURACIÓ/ASSEMBLATGE:
Les proteïnes formen les càpsides i l’àcid nucleic víric hi penetra al seu interior.

5) FASE DE LISI O ALLIBERAMENT:

La cèl·lula hoste es lisa i els virions surten a l’exterior i poden infectar a altres cèl·lules
hoste.

CICLE LISOGÈNIC

Alguns virus, quan infecten una cèl·lula, no la destrueixen i el seu genoma passa a incorporar-
se al DNA de la cèl·lula hoste. Aquests virus s’anomenen virus atenuats o pròfags. El DNA del
pròfag pot viure en forma latent durant diverses generacions de la cèl·lula hoste fins que un
estímul determinat indueix la separació del DNA del pròfag iniciarà un cicle lític típic des de la
fase 3.