Tema 3.

L'adequació. Aspectes que cal valorar

 Canal (oral/escrit)
 Camp/tema
 Relació emissor-receptor (confiança, distància, respecte)
 Intenció comunicativa (entretindre, fer riure, convéncer, explicar, ordenar...)
 Àmbit d'ús (context: administratiu, educatiu, periodístic, col·loquial...)
 Modalitat textual (si el text s'ha d'adequar a una tipologia)
 Gènere textual (molt relacionat amb els dos punts anteriors)
 Variants lingüístiques (dialecte, registre, sociolecte)
Varietats diatòpiques
(dialectes):
el bloc oriental i
el bloc occidental

 El bloc oriental es parla a la part

est de Catalunya I les comarques
franceses properes, Illes Balears i
l'Alguer (Itàlia)
 El bloc occidental es parla a la
part oest de Catalunya i a la
Comunitat Valenciana
Bloc occidental (el nostre)
 Té dues grans àrees:
Nord-occidental (oest de Catalunya)
Valencià (Comunitat Valenciana)

 Fonètica: distinció de O/U àtones, distinció de A/E àtones,

manteniment del so de la I davant de la consonant X, manteniment de
la R final (en general)
 Morfosintaxi: mireu les diferències al llibre, però no cal aprendre-les
 Lèxic: les paraules pròpies del parlar d'aquesta zona, que a voltes
també varien en funció de la zona geogràfica concreta. Exemples:
xiquet/a (i no noi/a), espill (en lloc de mirall), granera (en lloc
d'escombra), romer (en lloc de romaní)...
Bloc oriental
 Té dues grans zones geogràfiques i dues més menudes
Central: est de Catalunya (Girona, Barcelona i est de Tarragona)
Balear: les Illes Balears
Rossellonés/septentrional: Rosselló i Cerdanya (comarques franceses)
Alguerés: l'Alguer (Sardenya, Itàlia)

 Fonètica: sonen iguals O/U àtones i A/E àtones, IX sona com SH en

anglés
 Morfosintaxi: mireu les diferències al llibre, però no cal aprendre-les
 Lèxic: les paraules concretes que canvien segons la zona, com hem
vist a la vinyeta anterior
Les veus del discurs
 Polifonia: presència de diferents veus al discurs (perquè hi ha diferents
personatges que intervenen o perquè es cita un altre autor)
 Realitat externa (observada per nosaltres com a lectors):
 Autor real: qui ha escrit el text
 Autor model: la imatge que cada lector es fa sobre l'autor
 Lector real: qui llig el text
 Lector ideal: tipus de lector en què pensa l'autor quan escriu
 Realitat interna (la de dins del text):
 Locutor: persona que conta la història dins del text
 Al·locutari: persona a qui es dirigeix el locutor
 Enunciadors: veus diferents al locutor que participen en el text
 Intertextualitat: introducció de cites, cançons, poemes o qualsevol altre text
d'un autor diferent a l'autor real.
Ramon Llull: vida i creences
 Segle XIII. Nascut en 1232 en una de les primeres famílies cristianes de Mallorca.
 Va viure una vida dedicada als plaers, com a noble que era (banquets, aventures
fora del matrimoni, escriptura de poemes eròtics d'amor cortés...) fins als 30
anys, moment en què conta que se li apareix Jesucrist a la creu fins a 5 voltes, i
ell ho pren com senyal que ha de canviar de vida.
 Dit i fet, Llull abandona la dona i els fills, els deixa en herència -com si haguera
mort- tot el que trau de la venda de les seues possessions i es dedica a temps
complet a l'escriptura i la conversió de musulmans. Es fa franciscà.
 Aprén àrab amb un esclau sarraí i se'n va a Àfrica -a Tunis, concretament- a
convertir "infidels", la qual cosa li costa més d'una bastonada perquè Llull sosté
que la religió islàmica és falsa i només és certa la catòlica, davant una audiència
musulmana. Tot i això, aconsegueix convertir alguns musulmans notables al
cristianisme. Al final, l'acaben tirant d'Àfrica.
 Va morir a una edat molt avançada a Mallorca, després d'haver dictat les seues
memòries als monjos cartoixos de París.
Ramon Llull: obra social i literària
 Llull és el primer gran autor de prosa en català. Va viatjar molt i va difondre
la seua obra i el seu pensament. Era considerat un filòsof, quasi un sant,
perquè es movia entre les personalitats europees més influents del moment.
Va fundar en Mallorca l'escola missionera de Miramar (1276).
 Anomena L'Art a la seua manera d'escriure, i diu que li l'ha ensenyat Déu.
Intenta donar raons per a la conversió religiosa en lloc de dogmes, recorrent a
trets comuns del cristianisme amb l'Islam i el judaisme.
 Llull entén el seu Art com una manera de servir a Déu, i com es sent un
instrument de Déu escriu moltes obres per a servir-lo. Escriu obres en llatí,
català, occità i àrab, i de diferents gèneres.
 Recursos literaris: locus amoenus, exempla (exemples o narracions curtes,
com anècdotes que serveixen per a il·lustrar o corroborar el que diu),
repeticions i antítesis, i introducció de la seua persona en els textos.
La matèria de Bretanya
 És la literatura basada en els mites
artúrics , d'origen cèltic (no romànic, per tant) previ al segle XII.
 Personatges: el rei Artur, el mag Merlí, sir Lancelot,
Ginebra/Guinevere, Tristany i Isolda...
 Llocs: Àvalon, Camelot...
 Temes: la noblesa dels cavallers medievals, la fatalitat del destí, la
màgia, els castells, els boscos encantats, criatures com nans i
gegants...
 La matèria de Bretanya, a través de l'autor francés del segle XII
Chrétien de Troyes, influirà posteriorment en les novel·les de
cavalleries famoses als segles XV i XVI, com ara l'Amadís de Gaula o el
Tirant lo Blanc.
Les quatre grans cròniques

 Segles XIII i XIV. Són textos historiogràfics i propagandístics que narren

des d'una perspectiva subjectiva i interessada els fets ocorreguts
 Del segle XIII tenim el Llibre dels Fets (de Jaume I) i la Crònica de
Bernat Desclot; del segle XIV tenim la de Pere el Cerimoniós i la de
Ramon Muntaner
 Propaganda: exaltació de la monarquia, justificació dels monarques,
justificació del relat (per què nosaltres som els bons, i qui són els
roïns)
 Escrites en un to versemblant a partir de fets reals, però narrats amb
la subjectivitat de qui només diu el que li interessa
Llibre dels Fets, Jaume I
 En 1a persona, narra la història de la seua família i escriu fins els últims dies
 Narra la conquesta de València i mallorca, i les revoltes dels sarraïns
 Presenta els fets ocorreguts com un destí indefugible influït per la providència

Crònica del rei Pere, Bernat Desclot

 És la més objectiva de les quatre grans cròniques
 Centrada en les campanyes militars del rei Pere el Gran (fill de Jaume I)
 Influïda per l'èpica cavalleresca (incorpora relats trets de cantars de gesta i
aplicats als reis)
 Tracta els regnats de Ramon Berenguer IV, Alfons II el Cast, Pere II el Catòlic,
Jaume I el Conqueridor i Pere III el Gran, que és el protagonista principal
Crònica de Ramon Muntaner
 Ramon Muntaner va ser un alt funcionari de la monarquia, que va escriure no
només sobre els fets del seu temps sinó també dels fets dels regnats anteriors
 Va viure de primera mà la conquesta de Menorca i les expedicions almogàvers
que culminaren en la fundació dels ducats d'Atenes i Neopàtria
 Estil èpic i patriòtic, exaltació de les virtuts de la Corona d'Aragó

Crònica de Pere el Cerimoniós

 Escriu per a justificar-se però sempre a partir dels esdeveniments reals
 Conta la història des del regnat de son pare i inclou al relat els personatges
propers (família, amics, consellers eclesiàstics...)
 Narra la repressió de revoltes al seu regne i les guerres contra Castella per
Alacant i contra Gènova per les illes de Còrsega i Sardenya
 Recorre als documents de la Cancelleria Reial (una espècie de secretaria i
arxiu encarregada de custodiar i produir els documents oficials)
Classes de narrador
 Narrador extern: en 3a persona, no participa en la història
 Narrador omniscient: sap els fets i el que pensen i senten els personatges
 Narrador observador: només conta la història que es veu, sense dir què
passa pel cap dels personatges
 Narrador editor: el narrador conta que la història no l'ha escrita ell
 Narrador intern: en 1a persona, des del propi punt de vista
 Narrador protagonista: el narrador conta els fets que ha viscut i les seues
sensacions, però no les dels altres, perquè no les coneix. Monòleg
interior: desenvolupament dels pensaments que passen pel cap del
narrador
 Narrador testimoni: el narrador és un participant secundari en els fets. Els
ha viscut sense ser el protagonista o li'ls han contat
Classes de discurs
 Estil directe: apareix literalment el que diuen els enunciadors
(indicant-ho i introduint-ho amb cometes o amb guions, i verbs que
impliquen parlar)
 Estil indirecte: se'ns conta què han dit els personatges, però no les
paraules literals que pronuncien aquestos
 Estil indirecte lliure: no s'utilitzen verbs de dicció (verbs que
impliquen parlar: dir, contestar, preguntar, recitar,
indicar, puntualitzar, expressar...) però es manté el punt de vista del
personatge que està intervenint, i les seues expressions
característiques
 Monòleg interior: el locutor e xpressa en paraules el que està pensant
Classes d'oracions
 L'oració és la unitat màxima de sintaxi. Les frases no porten verb, les
oracions simples porten un verb en forma personal, i les oracions
compostes en porten més d'un en forma personal. Tipus d'oracions:
 Enunciatives: informen
 Interrogatives: pregunten. Si poden contestar-se amb SÍ/NO són totals; si
no, parcials. Si porten signe d'interrogació són directes; si no, indirectes
 Exclamatives: són una expressió de sentiments. Poden combinar-se amb
les altres
 Imperatives: donen ordres o demanen alguna cosa
 Desideratives: expressen un desig
 Dubitatives: expressen un dubte
El subjecte
 Concorda en nombre i persona amb el verb

 Subjectes personals: lèxic (apareix escrit explícitament) i el·líptic (no apareix)

 Subjectes impersonals: subjectes indeterminats, fenòmens meteorològics i
construccions impersonals (haver, fer, semblar, paréixer, ser)

 Veu activa: el subjecte fa l'acció

 Veu passiva: el subjecte és pacient o tema (pot haver agent o no)
 Reflexes: són impersonals, amb el pronom feble ES i sense complement agent
 Perifràstiques: forma personal que concorda del verb SER + PARTICIPI
Predicat
 Allò que es diu del subjecte. Hi ha predicat NOMINAL (oracions atributives, amb
els verbs SER, ESTAR, PARÉIXER o SEMBLAR) i VERBAL (oracions predicatives)

 Oracions atributives: verb copulatiu (SER, ESTAR, PARÉIXER o SEMBLAR) i atribut

 Oracions predicatives: verb no copulatiu i, normalment, complements

 Transitives: porten Complement Directe (porta un barret, venem loteria, tinc fam...)

 Intransitives: no tenen C Directe perquè el verb té ja significat complet (ve cap ací)

 Reflexives: el subjecte és el receptor mateix del verb (es dutxa, es maquilla...)

 Recíproques: els subjectes són objectes els uns dels altres (s'ajunten, es saluden...)
El vocalisme i les divergències vocàliques
 Hi ha paraules que solem escriure incorrectament en valencià perquè
tendim a dir-les com s'escriuen en castellà. A la pàgina 105 del llibre
en tenim un bon grapat. Fixem-nos en elles i intentem recordar com
s'escriuen.

 Vocals obertes i tancades: la E i la O ens donen problemes quan hem

d'accentuar-les. En posició ÀTONA són SEMPRE TANCADES, però quan
són tòniques poden ser obertes. Els exercicis de la pàgina 106 tenen
les normes generals per a saber si una E o una O ha de ser oberta o
tancada.
Fenòmens fonètics entre vocals
 Hiat: vocals juntes es pronuncien en síl·labes diferents
 Diftong/sinalefa: dues vocals es pronuncien en la mateixa síl·laba. Per força,
una de les dues ha de ser una I o una U
 Elisió: una vocal no es pronuncia. Si s'ajunten dues fortes, preval la tònica. Si
s'ajunten dues àtones, sol caure la E o la A

Fenòmens fonètics entre consonants

 Sonorització: si una consonant sorda té darrere una consonant sonora o una
vocal, sol pronunciar-se sonora
 Ensordiment: si una consonant sonora té darrere una sorda, es torna sorda
 Emmudiment: de dos consonants juntes, una no es pronuncia
 Geminació: duplicació d'un so consonàntic (mateixa consonant o diferent)
S sorda i S sonora
 S sonora:
 S entre vocals (casa, cosa, causa, refusar, pesar, posar...)
 S darrere de N en derivats de fons-, dins- i trans-
 Z en qualsevol posició (inclou el dígraf TZ, present en l'acabament –itzar)
 S sorda:
 S a principi i final de paraula, entre consonant i vocal o després dels
prefixos a-, ante-, bi-, contra-, entre-, mono-, uni-, tri- i poli-
 SS sempre (entre altres, els acabaments -missió, -gressió i -pressió)
 C davant E i I (entre altres, sufixes -ància i -ència)
 Ç sempre. Pot anar davant d'A, O, U, però mai de E ni I. Podem trobar-la a
final de paraula i en els acabaments -ença i -ança.
Locucions, frases fetes i refranys
 Locució: és la suma de dos o més paraules amb un significat fixe
diferent de la suma de les paraules que la composen (no tenen el
significat literal). Funcionen a tots els efectes com una sola paraula
(sintàcticament i semàntica).

 Frases fetes: expressions fixades que normalment s'utilitzen en sentit

figurat. Contenen un verb que sempre apareix amb els mateixos
complements.

 Refranys: oracions que es pronuncien sempre amb les mateixes

paraules, amb un sentit didàctic i sovint que tenen parts rimades.