El carrer de Figueres

El vestit habitual que tots estàvem acostumats a veure, ara havia canviat. La
seva peculiar deformació que havia anat patint i l’havien anat canviant al llarg
dels anys com a conseqüència en gran part pel pas del temps, de cop i volta
formava part del record de tots els lladonencs i lladonenques. Sí, el carrer
Figueres havia estat mudat, reconstruït i no amb aquell asfalt negre i brillant que
tan acostumats estem de veure quan passegem per les grans ciutats. No, aquest
és diferent, aquest està fet de pedres, pedres petites de colors variats que
mostren a tota persona que hi camina, un mosaic de colors en què els rajos del
Sol s’hi reflecteixen en forma d’espectre donant un protagonisme absolut a les
cases que l’engarlanen.
Ara, el poble comença a tenir una nova mirada.
Ja fa temps que de boca orella en va ple de que cal reformar alguns carrers i el
principal, el carrer Figueres, un pas obligat de passar-hi per a poder accedir a la
plaça, el cor de Lladó.
La Maria sempre ha estat una enamorada de Lladó, potser pel fet que hi ha
nascut, que els seus pares en son fills i els avis i els besavis i ara, ella que ja ha
crescut i que s’ha convertit en una dona adulta, observa com el pas del temps
també ha canviat, en certa manera, com el carrer, la seva família i a ella, també.
Estudiant de magisteri, aficionada a l’esport, la Maria sempre ha estat vinculada
al poble, d’una manera o altra, sigui perquè ha format part de la comissió de
festes o bé perquè ha dirigit el casal d’estiu. Ara, però la seva feina, de
professora fa que no pugui col·laborar amb tot el que ella voldria, malgrat això,
els estius son intocables i els passa, sempre que pot, al poble que la va veure
créixer.
I és que d’ençà del desengany que va tenir, ara farà dos anys, s’ha promès que
no tornarà a ensopegar amb la mateixa pedra dues vegades. Malgrat tenir dues
amigues que sempre han vetllat per a ella i l’han sabut aconsellar, aquesta
vegada, el cor de la Maria ha prioritzat en Roc per damunt de la Sara i la Berta.

1
No és fàcil, pensa la Maria saber allò que a una li convé de forma racional quan
les emocions i la il·lusió et fan mirar cap a una altra banda, ara, dos anys més
tards, ho té clar, del poble i de les amistats no se’n separarà.

*********************************
En Roc sempre ha estat un somiatruites, no és persona de tocar de peus a terra i
a vegades, quan el coneixes un pot arribar a pensar que viu en un món paral·lel.
32 anys, metre vuitanta, cabells llisos, negres com el carbó, ulls verds i mirada
penetrant, d’aquelles que no et deixen indiferent. Llicenciat en Biologia, des de fa
3 anys que treballa en el centre mediterrani d’investigacions marines i
mediambientals, s’encarrega de la l’estudi de les aigües del mediterrani,
actualment ubicat al Port de Barcelona. L’afició als animals el porta a viatjar
constantment, sempre que pot aprofita per fer una escapa, la darrera no
l’oblidarà mai, de fet, el record li ha quedat perpetuat de per vida, en perdre un
dit de la mà.
No hi havia estat mai, a The Bridgetown hotel, a Costa Rica. Va ser una decisió
d’aquelles que se’n diuen << dit i fet>>, feia nou mesos que sortia amb la Maria i
la volia sorprendre. Sabia que la Maria no era de viatges llargs, sobretot d’hores
de vol però igual que ell, era una amant de les aventures i si això comportava
practicar esports de risc, encara ho feia més atractiu. Ell, un somiador
empedernit, sempre havia projectat veure’s envoltat d’espècies exòtiques, enmig
de la selva, a l’estil tarzan amb la seva estimada, va pensar doncs, que aquesta
podia ser una molt bona oportunitat per a sorprendre a la que ell veia com la
seva futura muller.
- Maria, la setmana vinent recordes quin dia som?
- Sí, esclar, 10 de juliol! com vols que no me’n recordi, el dia del nostre
aniversari.
- Tinc una sorpresa per a donar-te. Cal que preparis les maletes, marxarem
deu dies!

2
 - Escolta, Roc haig de parlar amb la meva família, ja saps que sempre
passo l’estiu al poble i aquest any el nostre aniversari cau per la festa
major!
- Maria, ho sé, però ja tinc els bitllets i et prometo que no et decepcionaré.
Va fer amb veu escardalenca, en Roc.
- D’acord, deixa’m explicar-ho a casa i a les nenes, almenys. Quina intriga!
No em pots dir on anem?
- A Costa Rica. Hi ha unes excursions magnífiques en què no només podrem
guadir del paisatge sinó que podrem creuar una part de la selva amb
lianes.
La Maria, en un primer moment, va sospirar i després va deixar anar un - Mare
meva!! quina aventura!! Potser sí que no passarà res perquè un any em perdi les
festes del poble… mentre en Roc li anava explicant de forma deleitosa les
exquisiteses de l’hotel on s’allotjarien i és que The Bridgetown hotel es trobava al
nord de la ciutat de San José, una ciutat situada en un altiplà muntanyós. Una
ciutat amb una gran varietat gastronòmica i cultural. Justament, casualitat o no,
l’hotel es trobava molt a prop del Centre Nacional de les ballenes. El perfil de
clients que hi havia allotjats eren de mitjana - edat, majoritàriament, turistes
d’arreu del món que volien veure de primera mà la diversitat d’espècies animals
que s’hi podien trobar. Ells dos no eren menys.

El dia 10 de juliol agafaven l’avió rumb a San José. 12 hores de vol. Un viatge
tranquil sense incidències. La Martina i en Josep eren dos passatgers barcelonins
que van compartir fileres a l’avió, ells també anaven a Costa Rica, no per turisme,
sinó per feina.

****************************************
La Martina no recordava que el Marcello tingués els ulls tan petits, quan somreia.
Feia temps que havia oblidat el què era no discutir. Li va agafar les mans durant
l’aterratge, la pressió entre les dues era forta, intensa de manera que per segons
feia esborrar tots els mals tràngols que havien passat. Aterratge realitzat. El

3
matrimoni es va mirar, alleugerit i va fer un sospir. La Maria i el Roc van sellar
l’èxit de l’aterratge amb un petó.