LLIBERTAT

Potser fora excessiu, gairebé una broma, al·legar-hi allò de «la música de les esferes». La
venerable opinió de Pitàgores no mereixeria ara massa respecte, ni tan sols com a mera
referència metafòrica. Però, així com segons l’il·lustre filòsof de l’Antiguitat els homes no ens
adonem del so -«so»- més o menys melodiós que l’univers emet en funcionar, hi ha qui assegura
5 que tampoc els veïns de les cascades del Niàgara no «senten» el fragor continu de les aigües en
aquests coneguts saltants. La raó de totes dues insensibilitats acústiques seria idèntica: el fet
d’estar acostumats al soroll en qüestió, fins al punt de «ja» no percebre’l. Les «esferes» de què es
componia el cosmos, en l’amena explicació del savi clàssic, giraven des de sempre i sense parar:
els nostres timpans en capten la «música», naturalment, dic jo, però no la distingim, ja que hi
10 som «habituats» d’ençà del moment mateix de la nostra naixença. Una «habitualitat» pareguda
condiciona l’oïda dels habitants de les proximitats del famós accident geològic del Niàgara: ho
crec de bona fe. Experiències més modestes en confirmen la possibilitat: les gents que operen
amb aparells clamorosos arriben a acomodar-se a la constància de la seva remor, i això –la
fressa–, que per qualsevol altra persona seria un terrabastall agre i letal, per a elles és només un
15 fons sonor quasi desdenyable.[...] Penso en el poder enervant de moltes formes d’«habitualitat»
que se’ns imposen o que acceptem, i que mediatitzen infinits aspectes de la nostra vida
quotidiana. [...] Correm el risc permanent de trobar-nos en un equívoc paralitzant: que
l’«habitual» se’ns aparegui com «normal», i que aquesta «normalitat» sigui acceptada per
nosaltres mateixos unes vegades com a bona i santa, i d’altres com a segura i inviolable. Això és
20 obvi.
Podríem reflexionar-ho, a guisa d’exemple, amb el problema de la llibertat. O millor: amb
els dos problemes, el de la llibertat i el de la manca de llibertat —ja que tan «habitual» és en el
món d’avui l’una cosa com l’altra. Un home que s’hagi «acostumat» a viure en un ambient on la
subjecció i el dictat superior donen el to, pot «ensordir-se» –quedar «sord»– davant la carència
25 de llibertat que el rodeja i l’oprimeix. L’home que, per contra, s’ha «acostumat» a les dolceses de
l’opció i del desembaràs, també pot ser «sord» als avantatges de la seva situació. El primer,
ensopit per la tirania, probablement no és capaç ni de mesurar la violència de les mutilacions que
li infligeixen en la seva dignitat; el segon, confiat en les presumptes garanties legals,
probablement oblidarà la responsabilitat i la precarietat del seu benefici –el benefici de la
30 llibertat. Aquests dos perills, ben sovint, roseguen o emmetzinen les arrels de la conducta civil
dels individus, sigui quin sigui el règim polític en què s’instal·lin. [...]
Per això hi ha tants «sords» a la falta de llibertat, que s’encauen en la submissió i en la
inèrcia pacient: resignats, mai no en sabran sortir i, el que és bastant pitjor, de vegades ni en
voldran sortir. Per això, també, hi ha tants «sords» a la llibertat –a la llibertat de què gaudeixen–,
35 que es troben inermes i perplexos quan algú els l’amenaça o ataca. El paral·lel amb els sords
físics, en últim terme, no és complet. El sord físic se sap «malalt», i considera que el seu defecte
és, vertaderament, un defecte, un dèficit: els altres «sords», en canvi, no tenen consciència de la
seva «sordesa». [...] Hem de tenir sempre present que existeix la «possibilitat» contrària: la
llibertat, quan no la tenim; la falta de llibertat, quan som lliures. La idea d’aquesta «possibilitat»
40 ens servirà per a apreciar els límits exactes de la nostra salut «auditiva». Perquè si no existeixen
les «esferes» de Pitàgores –ni la seva «música»–, si tot allò dels veïns del Niàgara és mentida,
aquesta realitat de les «sordeses» socials és indiscutible. Val la pena que ho meditem.
Joan FUSTER, Diccionari per a ociosos (adaptació)