TEMA 1.

• CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’INFANT FINS ALS 6 ANYS

• PRINCIPALS FACTORS QUE INTERVENEN EN EL SEU DESENVOLUPAMENT
• ETAPES I MOMENTS MÉS SIGNIFICATIUS
• EL DESENVOLUPAMENT INFANTIL EN EL PRIMER ANY DE VIDA
• EL PAPER DE L’ADULT

INTRODUCCIÓ

Una bona pràctica educativa, comença sense cap dubte, per conèixer l’infant per poder
adaptar-hi la nostra pràctica educativa. I per poder conèixer-lo, hem de partir dels
coneixements que ens proporcionen des d’una perspectiva constructivista, per una
banda, les teories sobre les fases del procés evolutiu dels nens/es i per l’altra, el
coneixement específic de l’evolució de cada nen.

1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’INFANT FINS ALS 6 ANYS

L’ésser humà té una enorme capacitat de canvi al llarg de la vida, per això una de les
característiques més significatives, és la seva gran plasticitat.

A continuació, exposaré breument el desenvolupament físic i psicològic de l’infant, la

construcció de la personalitat i el seu desenvolupament afectiu, social i cognitiu.

El desenvolupament físic és molt més ràpid a l’edat infantil que a la resta d’etapes de
desenvolupament del nen/a. Aquest procés és acumulatiu, és a dir, que les estructures
adquirides en una etapa, passaran a ser una part integrant de les estructures de la
següent etapa. A més, aquestes etapes no succeeixen de forma desordenada, sinó que
tenen una determinada trajectòria o seqüenciació, i uns controls interns. Cal dir però,
que aquest procés no està controlat només per mecanismes endògens, és a dir interns
a l’organisme, sinó que també hi ha tot un seguit de factors externs que ho
condicionaran, com per exemple, l’alimentació, el context cultural...

En els primers anys de vida veiem canvis físics com:

• El pes: generalment un nen/a dobla el pes del naixement als 5/6 mesos, i als 5
anys té un pes aproximat d’uns 17 quilos.
• L’alçada: l’augment d’altura durant el primer any de vida és el més notori, ja que
en un any augmentarà entre 20 i 25 centímetres. Després també continuarem
veient aquest evolució, doncs la talla del nounat és d’uns 50 centímetres, i als 5
anys ja tindrà una alçada d’entre 105-110 centímetres.
• El cap: quan neix representa la quarta part de la grandària corporal, en canvi cap
als 14 anys representa únicament una sisena part del cos.
• L’esquelet: pateix un procés de calcificació accelerat, de manera que a partir dels
dos anys, els ossos prenen fermesa, tot i que encara són més tous i flexibles que
els dels nens/es de sis anys.
Els progressos motrius segueixen les lleis cefalocaudal i proximodistal. És a dir, que en
primer lloc prevaldrà el domini del cap, després el de les espatlles, el tronc, els braços i
les cames. I en segon lloc, el progrés va dels grans als petits músculs, és a dir, primer es
desenvolupen els moviments bruscos i després les manipulacions més fines.

La principal característica psicològica d’un nen/a d’educació infantil (de 0 a 6 anys) és

l’egocentrsime, és a dir, pren el propi punt de vista com a únic, tot rebutjant altres
opinions... Algunes manifestacions que també es donen en aquesta etapa són:

• L’animisme: els nens/es atribueixen vida i consciència a tots els objectes.

• El realisme: li costa diferenciar entre les imatges mentals del món subjectiu i les
del món objectiu extern.
• El finalisme: l’infant explica les coses en funció de la seva utilitat.
• L’artificialisme: per l’infant tot està ha estat construït per l’home.
• La centració: dificultat per l’infant de tenir en compte tots elements d’una
situació
• La irreversibilitat: els nens no són capaços d’entendre una situació inversa a la
presentada.

Pel que fa a la construcció de la personalitat del nen/a, l’etapa dels 3 als 6 anys, és sens
dubte, la més significativa. Wallon la va definir com l’etapa del personalisme. En aquest
període, el nen/a necessita inicialment diferenciar-se dels altres, de vegades, de forma
radical, mitjançant l’oposició. Tot seguit, passa a una fase de consolidació de la seva
autonomia, llavors només desitja realitzar-ho tot per si mateix i, finalment, funciona a
partir de processos imitatius, és a dir, adopta característiques dels papers de les
persones que tenen un major impacte sobre ell.

El vincle més important que marca el desenvolupament afectiu i social en aquestes

edats és el d’afecció, és a dir, el vincle que s’estableix amb les persones que interactuen
amb l’infant de forma sostinguda i privilegiada. Fora de la família, els iguals també tenen
un paper molt important que augmentarà, poc a poc, amb el temps.

Tots aquests agents seran significatius pel que fa al coneixement de la seva pròpia
personalitat, l’autoestima, l’adquisició del rol sexual, els aprenentatges, les destreses
socials o el sentiment de pertinença a un grup.

Cal tenir molt en compte, que hi ha una idiosincràsia singular en cada infant que cal
respectar i tractar de descobrir a través de la nostra sensibilitat adulta, doncs com hem
dit anteriorment, els infants posseeixen una gran plasticitat cerebral per la qual, en
aquesta etapa, les experiències i aprenentatges que es donin, seran molt importants pel
desenvolupament de la seva cognició i afectivitat.

Finalment, basant-nos en la teoria de Jean Piaget, ja que és una de les que millor descriu
i seqüència el procés del desenvolupament cognitiu.

L’autor afirma que l’infant passa per dos períodes diferenciats en questes edats: El
pensament sensoriomotor (0-2 anys) i el pensament preoperacional (2-/7 anys) al llarg
dels quals, el nen/a passa d’una conducta d’adaptació motriu al pensament intuïtiu,
passant per l’adquisició del llenguatge i l’aparició de la funció simbòlica.
2. PRINCIPALS FACTORS QUE INTERVENEN EN EL SEU DESENVOLUPAMENT

Entenem per desenvolupament el creixement qualitatiu de l’infant a diferència del que

és el creixement que es refereix a l’augment quantitatiu dels diferents aspectes orgànics.
En aquest sentit, doncs, veiem clar que aquest desenvolupament no és resultat només
d’un sol factor, sinó de múltiples com són per exemple:

• l’herència: que són els trets genètics, la part innata, la base fisiològica (habilitats
cognitives, predisposició genètica, maduració del sistema nerviós, maduració del
sistema endocrí...)... Hem de tenir en compte que la genètica no transmet
qualitats de desenvolupament sinó que transmet potencialitats, és a dir,
possibilitats per determinar qualitats.
• I el medi: que és la part adquirida (alimentació, higiene, estimulació...), entorn
(família, relacions personals. Ambient social...).

Per això, en l’actualitat es creu que el nen està definit, fins a cert punt, pels seus gens (la
maduració en proporciona les bases), però també es valora molt la notable influència
de l’entorn estimulador en el desenvolupament de l’infant (el medi contribueix a
construir l’estructura). Podríem dir, per exemple, que aquest codi genètic del que
parlem, també conté el nostre calendari maduratiu, o sigui aquelles informacions
genèticament establertes mitjançant les quals sabem que els éssers humans passen per
una seqüència de desenvolupament igual per tothom (caminar al cap de l’any, parlar
cap als dos anys...). Però com ja hem dit, les adquisicions i els aprenentatges no estan
limitats als gens, sinó que dependran d’altres aspectes com l’ajuda rebuda de l’exterior,
un entorn estimulant... Un reflex d’això fóra per exemple, un nen/a que té un ambient
ric i estimulant, segurament parlarà abans i millor.

F. Jacob diferenciava en la nostra genètica, una part oberta i una tancada. La part
tancada és la que imposa una determinada informació genètica que s’ha de complir
necessàriament. És una mostra d’això, el cicle vital dels éssers humans, les
característiques morfològiques que ens diferencien com a membres de l’espècie
humana, uns reflexos en el moment de néixer, unes característiques genètiques
determinades... I la part oberta del codi genètic, és aquella que estableix un conjunt de
potencialitats que no es poden desenvolupar totalment sense la influència del medi. És
el cas, per exemple, de les possibilitats d’utilització del llenguatge, de les capacitats
d’establiment de vincles emocionals...

Al llarg de la història, diversos experts han prioritzat un factor de desenvolupament

sobre l’altre. És el cas, per exemple de Sigmund Freud o Jean Piaget que posen èmfasi
en els factors innats, mentre que Albert Bandura, Frederic Skinner o Iván Pávlov
prioritzen la part adquirida com a factor del desenvolupament.

Basant-nos en el constructivisme, aquest nega la incidència aïllada dels factors herència-

medi, i situa la clau del desenvolupament, en la interacció entre un programa maduratiu
i l’estimulació social i personal que l’infant rep de les persones que en tenen cura.
3. ETAPES I MOMENTS SIGNIFICATIUS EN EL DESENVOLUPAMENT

Els experts en el camp del desenvolupament infantil al llarg de la història han cregut
necessari establir uns estadis/ etapes orientatives que marquin determinades
adquisicions dels infants al llarg del seu creixement. Aquests estadis no s’han d’entendre
com a pautes rígides, ja que cada individu té les seves peculiaritats i l’entorn, com ja
hem dit en els dos punts anteriors, és un factor amb molta influència en el
desenvolupament dels infants, per tant, hem de ser conscients de les limitacions que
tenen aquestes descripcions.

Podem considerar moments significatius aquells esdeveniments que tenen una

repercussió en la vida del nen/a, que a grans trets, serien:

El nen/a de 0 a 3 anys:

• Naixement: és un moment crucial i significatiu

• El somriure

• L’angoixa dels 8 mesos. Comença a identificar les persones conegudes i

reacciona amb por davant les que li són alienes

• Desenvolupament del llenguatge (suport fonamental per al pensament del

nen/a i el desenvolupament de les seves relacions socials)

• Aparició de la intencionalitat

• Conservació de l’objecte

• Aparició de la funció simbòlica (imitació diferida, joc simbòlic, dibuix i

llenguatge)

• Destreses motores (marxa, quatre grapes...)

• Control d’esfínters

• Crisi d’oposició. Ha trobat el seu “jo” i prova els seus límits.

El nen/a de 3 a 6 anys:

• Control total d’esfínters, la qual cosa suposa més autonomia

• Incorporació al centre educatiu: separació de les figures d’afecte i aparició

de noves relacions amb els iguals i els adults

• Llenguatge cada vegada més complex

• Desenvolupament progressiu de la psicomotricitat fina

• Dominància lateral

• Relacions cooperatives: es passa d’un joc solitari a un cooperatiu

 • Abandonament de l’egocentrisme

• Importants avenços en el desenvolupament de la coordinació i equilibri

Freud planteja el pas d’unes etapes a unes altres segons varia la font de plaer i la zona
del cos on es centra:

• Etapa oral (primer any). L’òrgan privilegiat de plaer és la boca.

• Etapa anal (entre 1 i 3 anys) El plaer s’obté a través de l’anus.

• Etapa fàl·lica (entre 3 i 7 anys). Els òrgans genitals criden la seva atenció.

• Fase de latència (6 anys- pubertat)

• Fase genital (pubertat)

Wallon distingeix 7 etapes en el desenvolupament. Els nivells superiors integren als

anteriors:

• Vida intrauterina

• Període impulsiu (un mes)

• Període emocional –subjectisme radical- (fins al final del primer any).

Només entén els propis sentiments, per tant les seves necessitats han de
quedar cobertes immediatament i aquest és l’únic paper que tenen els
adults; no hi ha consciència de separació entre ell mateix i el món exterior;
s’esbossen les primeres relacions socials.

• Període sonsoriomotor i projectiu (1- 3 anys)l’activitat i la manipulació

adquireixen protagonisme, el fet de poder desplaçar-se suposarà un nombre
més gran d’experiències; l’aparició del llenguatge implica un canvi radical en
el comportament

• Període personalista (3- 6 anys). Es dóna major consciència al “jo”; als tres
anys ens trobem amb la “crisi d’oposició”, el nen/a es nega a fer el que se li
demana com a mode d’autoafirmació.

• Estadi categorial (6- 11 anys)

• Pubertat i adolescència (a partir de 11 anys)

Jean Piaget es centra en l’evolució de la intel·ligència entesa com un procés actiu

d’adaptació al medi.

• Pensament sensoriomotor (0- 2 anys). Al néixer el nen/a posseeix una sèrie de

conductes innates (reflexos) que es van exercitant, modificant i coordinant
paral·lelament a l’activitat que desenvolupa amb els objectes. Gràcies a aquestes
accions anirà construint models d’acció interna que li permetran dur a terme
 experiències mentals amb objectes que pot manipular físicament (acció
interioritzada).

• Pensament preoperacional (2- 6/7anys). Al voltant dels 2 anys apareix la

representació simbòlica. D’aquesta manera apareix la imitació interioritzada és
a dir, l’acció pot ser evocada en absència dels models que originàriament van
crear les imitacions.

• El llenguatge acompanya a l’infant en aquesta etapa en totes les accions

realitzades. Aquest té 4 etapes d’adquisició: etapa prelingüística (0-2 anys) on els
nens passen del crit al plor, al balboteig fins l’aparició de les primeres paraules.
Seguidament, doncs, vindria l’etapa de les paraules aïllades, per després
enllaçar-les de dues en dues, en l’anomenada etapa de dues paraules (20- 24
mesos). Finalment, cap als 3 o 4 anys arriba a l’adquisició de les regles de sintaxi.
Un creixement del llenguatge vertiginós; el vocabulari augmenta de forma
espectacular, les frases són més llargues i complexes, comencen a incloure
partícules gramaticals,terminacions de gènere i nombre, articles...

4. EL DESENVOLUPAMENT INFANTIL EN EL PRIMER ANY DE VIDA

Desenvolupament físic i psicomotor

Com ja hem explicat en el punt 1, el nadó experimenta un creixement molt ràpid
(sempre depenent de facotrs genètic i ambientals –alimentació, nivell d’afectivitat...-)

• Control del cap: als 3- 4 mesos

• Control del tronc: als 4- 5 mesos es mantenen asseguts amb suport, i als 6- 7
mesos es mantenen asseguts sense suport
• Desplaçaments abans de la marxa: als 7- 8 mesos (gatejant)
• Mantenir-se dempeus: als 9- 10 mesos
• Marxa: als 12- 14 mesos

Desenvolupament cognitiu (els quatre primers estadis de Piaget)

5. Subestadi 1 (0- 1mes): l’exercici dels reflexos congènits. Al moment de néixer el
nadó està dotat d’uns reflexos (de succió, de grasping, fer morros... El nadó anirà
adaptant els reflexos i els que no són útils els perdrà.
6. Subestadi 2 (1- 4 mesos): les primeres adaptacions adquirides i la reacció circular
primària. Es formen hàbits, pautes d’acció, a partir de la repetició d’alguna cosa que el
nadó va fer de forma no intencional i li va resultar agradable.
7. Subestadi 3 (4-8 mesos): la reacció circular secundària. Repeticions d’una acció,
però aquesta vegada dirigit cap enfora del propi cos del nadó.
8. Subestadi 4 (8- 12 mesos): Coordinació d’esquemes secundaris i la seva aplicació
a situacions noves. Aparició de la intencionalitat, és a dir, les conductes ja no
reproduiran un efecte per casualitat, sinó que tindran un objectiu clar.

Desenvolupament social i afectiu

Com ja he dit, el vincle més important que marca el desenvolupament afectiu i social
d’aquesta edat és el d’afecció, un vincle del qual l’infant rep la seguretat, la socialització,
l’aprenentatge, la supervivència... Durant els dos primers mesos el nadó no coneix a les
persones com a tals; dels 2 als 6 no tant sols ja distingeix, sinó que sovint, reacciona
davant la seva absència amb canvis de temperatura i el ritme cardíac, plors...; al vuitè
mes es produeix un canvi qualitatiu en el coneixement de les persones del seu entorn,
ja no tan sols discriminen als coneguts sinó que adopten posicions de cautela, recel o
por davant els estranys. Fins als 12 mesos, amb l’aparició de la intencionalitat,
augmentaran les conductes de preferència cap als coneguts i les de rebuig cap als
desconeguts. No serà fins al segon any que els vincles es consoliden.

Desenvolupament de la comunicació i el llenguatge

El desenvolupament psicomotriu, cognitiu i del llenguatge possibilita la progressiva
construcció de la personalitat així com les capacitats de relació i comunicació. El plor és
la primera manifestació comunicativa. Amb els mesos aquests es va diferenciant. Cap
al sisè mes es produeix el balboteig (emissió de sons comuns a totes les llengües); del
vuitè al novè mes, l’ecolàlia (repetició de sons propis del seu medi i a partir del primer
any s’emeten les primeres paraules.

Desenvolupament de la percepció i els sentits

El nadó ve al món bastant ben equipat i preparat per aprendre a utilitzar i potenciar tots
els seus sentits. Molt aviat diferenciarà entre sabors dolços i salats; a través de l’olfacte
distingirà si un objecte es bo per posar-se a la boca o no, com també distingeix l’olor de
la mare; les reaccions al tacte apareixen des del naixement ja que el nounat percep el
dolor i les sensacions de plaer amb molta nitidesa, més tard passarà a ser la percepció
tàctil l’encarregada de l’exploració del món substituint a la boca; pel que fa a la vista,
fins als 2 mesos el nadó no enfoca els dos ulls a un mateix objecte i no serà fins als 4 que
la seva percepció s’assembli a la dels adults; finalment, l’oïda és un sentit al que els
nadons són molt sensibles, però no serà fins al tercer mes que el nounat localitzi la font
sona i als 5 ja es capaç de discriminar tons i inflexions de veu.

5. EL PAPER DELS ADULTS

La vida familiar representa el centre de les comunicacions afectives intenses, tot i que
exerceixen també influència altres agents com l’escola, el mestre/a, els iguals...
Una bona intervenció adulta facilita ambients acollidors, segurs, càlids i variats; fomenta
l’exploració i manipulació; utilitza el joc; utilitza un llenguatge clar i correcte; mostra
satisfacció davant dels progressos dels nens; afavoreix el desenvolupament integral;
desenvolupa valors de solidaritat.... En definitiva, són models, font de motivació i
suport.

L’entrada a l’escola suposa un gran canvi per al nen/a, perquè surt del seu món familiar
segur per introduir-se en un lloc nou ple d’incerteses. Per això, és vital la comunicació
família- escola. El mestre té la funció d’orientar a les famílies, i també de cobrir totes les
seves necessitats físiques, afectives, d’activitat i relació dels nens/es, procurant
desenvolupar totes les seves capacitats.
El paper dels adults, doncs, és vital per la imatge que els infants construiran de si
mateixos.

6. CONCLUSIÓ

Com hem pogut veure, tots els esdeveniments i experiències en aquests primers anys
influeixen notablement en el desenvolupament posterior de l’individu, ja que és en
aquest període on tenen lloc importants processos per al desplegament en tots els
nivells (físic, cognitiu, afectiu i social) i per a la construcció de la personalitat.

Per tant, el paper dels adults (família i escola, sobretot) serà atendre aquestes
dimensions des d’un punt de vista funcional i globalitzador. Cal dir que això exigeix
professionals amb voluntat i preparació, a més de grans dosis d’esperança en les
possibilitats dels nens/es.

7. BIBLIOGRAFIA

COLL, C; PALACIOS, J; MARCHESI, A. Desarrollo psicológico y educación. Madrid:

Editorial Alianza. 1990.

D.D.A.A.: Psicologia Evolutiva: problemes i perspectives. Madrid: Editorial Alianza.

Madrid (1983)