Tirant lo Blanc

Joanot Martorell (1414-1468) va nàixer a Gandia al si d’una família noble i ja de ben jove fou
armat cavaller, encara que no hi ha constància que participara en cap empresa militar. Sí que
participà, en canvi, en diferents conflictes cavallerescos i es coneixen algunes lletres de
batalla seues. Les lletres de batalla eren escrits, bastants freqüents en aquella època, amb què
un cavaller acusava un altre d’algun greuge i li demanava explicacions, normalment reptant-lo
a lluitar; el cavaller reptat tenia dues opcions: retractar-se d’allò de què era acusat o lluitar
amb el demandant. Sabem que Martorell viatjà a diversos indrets d’Europa, cosa que
explicaria el detall amb què apareixen reflectits en la novel·la. A més del Tirant i les lletres
de batalla fou autor d’un relat inacabat, Guillem de Varoic, que, retocat després, forma la
primera part del Tirant.

Tirant lo Blanc va ser escrit probablement entre el 1460 i el 1468, data de la mort de
Martorell, i fou publicat per primera vegada a València el 1490. Hi ha un problema sobre
l’autoria d’aquesta novel·la, ja que generalment s’ha considerat que, començada per
Martorell, aquest va morir sense acabar-la i fou acabada per Martí Joan de Galba. Alguns
autors defensen, però, l’autoria única de Martorell i reserven a Galba l’edició i alguns retocs
menors.

La novel·la es pot dividir en cinc parts. La primera se situa a Anglaterra, on Tirant es fet
cavaller. Aquesta part és una refosa del llibre Guillem de Varoic de què hem parlat abans i ens
conta la història d’aquest cavaller. Dins d’aquesta història trobem incrustat un tractat sobre la
cavalleria, que està basat en el Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull. En la segona
part, Tirant viatja a Sicília i a Rodes i l’autor ens el mostra com un magnífic almirall. La
tercera part, que és la més llarga i pot ser la més interessant, narra l’arribada de Tirant a
Constantinoble a fi d’ajudar l’imperi bizantí a defensar-se dels turcs. Ací s’enamora de
Carmesina, filla de l’emperador, i es descriuen totes les escenes amoroses i eròtiques, que són
un dels elements diferenciadors més evidents d’aquesta novel·la respecte de la narrativa
anterior. En la quarta part, Tirant es trasllada al nord d’Àfrica, on tenen lloc un sèrie
d’aventures. En la cinquena part, Tirant torna a l’imperi grec, derrota els turcs, es casa amb
Carmesina i és nomenat César de l’imperi, però ambdós amants moriran poc després, Tirant
d’una malaltia vulgar i Carmesina de dolor per la pèrdua de l’espòs.

Tirant lo Blanc, més que una novel·la cavalleresca, és una obra en què convergeixen
molts generes diferents: de cavalleria, militar, històrica, heroica, psicològica, etc., i no és
agosarat afirmar que es tracta de la primera mostra que tenim de novel·la moderna. És una
novel·la cavalleresca pel tema i la història que conta les gestes del cavaller Tirant lo Blanc;
però també és una novel·la històrica perquè pretén narrar fets de la seua època, si més no de
ficció històrica, com la recuperació de l’Imperi d’ Orient. També s’ha qualificat de novel·la
psicològica perquè els personatges no tenen un perfil lineal sinó que va canviant al llarg de la
història, en funció dels fets que passen: tenen un creixement interior, evolucionen
psicològicament. Posem com a exemple extrem el de la Viuda Reposada qui des del moment
en què s’enamora bojament de Tirant transforma totalment la seua personalitat.

Finalment, és també una novel·la eròtica perquè l’amor té un paper important, però no l’amor
a l’estil cortès, sinó un amor real en el qual el sexe és un dels eixos bàsics, el motor que mou
les accions dels personatges. Podem comprovar-ho en el fragment en què es fa referència als
pits de Carmesina o el que narra la primera relació sexual entre els dos amants. Ja hem dit que
els personatges que hi apareixen són de carn i ossos i no se’ns mostren amb característiques ni
elements fantàstics. Un exemple clar el trobem en el mateix Tirant: ferit diverses vegades, es
trenca la cama quan cau de la finestra de Carmesina, i després, de tot aquest itinerari vital mor
a causa d’un constipat. Hem de tenir en compte que és una de les novel·les que Cervantes
salva de la foguera en el Quixot i recomana llegir-la perquè entre altres coses, “aquí comen los
caballeros y duermen y mueren en sus camas y hacen testamento antes de su muerte con otras
cosas de que los demás libros carecen”. Pel que fa a l’estil, n’apareixen combinats dos de
diferents: l’anomenada valenciana prosa, de reminiscències humanistes, que presenta un to
solemne i fins i tot pedant, que podem localitzar en els discursos, les lamentacions, els planys,
els diàlegs erudits, etc.; i un altre estil més directe i col·loquial, que apareix especialment en
les escenes amoroses i, sobre tot, en els parlaments de les protagonistes femenines.

L’obra tingué un gran èxit en la societat del seu moment i se’n feren moltes reedicions.
Probablement els lectors hi trobaven diversió, però també es veien reflectits en les gestes dels
cavallers, sense oblidar que narra un fet que era una obsessió del moment: l’alliberament de
l’Imperi d’Orient, que estava sotmès als turcs.