Un camí per la felicitat de l’home

Eric Clapton, en una entrevista publicada recentment ("Dominical" del

8.3.98, p. 58), parla dels seus primers èxits: "Va ser aclaparador. Amb 22 anys era
com un milionari. Tenia tot el que pensava que havia de tenir per ser feliç: una casa,
una nòvia preciosa, una carrera, diners, un munt de gent que m'admirava. Però no em
sentia feliç, i això em confonia, perqué significava que tot allò que m'havien dit fins
llavors era mentira. Continua sent així. La publicitat et diu que si tens cotxe, això i
allò altre, un munt de coses materials, fins i tot una dona guapa, una família, fills,
seràs feliç. És mentira. La felicitat ve, pel que ara he comprès, d'entendre't a tu
mateix, de saber qui ets, d'estimar-te i sentir-te còmode amb la teva propia
existència. Però quan era jove no ho sabia. De fet, m'ha costat tota la vida aprendre-
ho". Continua parlant de les dificultats que el van fer madurar, i sortir de les
adiccions a l'alcohol, drogues... i salvar-se.
El significat del dolor és molt obscur; per ell l'home es veu garbellat i
desprotegit de la seva habitual seguretat. És una d'aquestes experiències per les quals
passem i que enriqueixen, com deia fa poc Madonna que des que ha tingut la seva
filla ha vist que abans estava valorant coses perifèriques de la vida, i ara comença a
entendre allò important. Així, en el dolor s'esfuma també la il.lusió que controlem els
diferents aspectes de la vida, com si fos tot propietat nostra, i llavors l'home madura.
En aquesta entrevista, Clapton atribueix el fet d'haver-se salvat a la capacitat per
plantar cara a les dificultats, y aprendre de tot el que ha passat, de les seves
adiccions, de la mort del seu fill. Diu que “l’èxit és molt perillos. És una pistola
carregada. Jo conec gent en la indústria de la música a Anglaterra que ara mateix
està tenint un èxit extraordinari, i que no és feliç. I aquesta sensació anirà a pitjor.
És com si ens haguessin enganyat. El sistema educatiu, la forma en que les famíles
eduquen els seus fills, són sovint incorrectes. El camí de la felicitat passa per trovar-
nos a gust amb qui som...” Davant tants cantants de la seva generació que varen
morir, es considera un supervivent: “sí, penso que sí. Però jo crec en la intervenció
divina, i crec que vaig ser tret d’aquell món, que d’alguna manera vaig ser salvat, i
no entenc per què. Penso molt en això, intento examinar el per què, però crec que en
realitat no és asumpte meu conèixer aquest per què. Tinc que acceptar que pot ser
que he estat salvat per algun motiu, i per aixó avui accepto feliçment un munt de
responsabilitats, perque crec que segueixo en vida per ensenyar a la gent que hi ha
un camí”. I afegeix: "he de anar amb compte, perquè si penso per un moment que he
estat jo sol el que s'ha salvat... Jo tinc un ego molt, molt perillós, que creix molt
ràpid, que es descontrola si li dono una mica de força, si penso: "Ho he fet tot jo, no
necessito el suport de ningú, puc defensar-me sol". De manera que si de vegades
sembla que m'estic infravalorant és porqué vull tenir molta cura, i observar i admetre
que hi ha un poder superior que m'ajuda.» Efectivament, el dolor té aquest poder
d’alliberar la persona d’una paralitzadora complacència d’un mateix.
“Jo recordo –continua dient el cantant- d’haver disfrutat amb algunes de les
meves primeres experiències amb l’alcohol i les drogues. M’ho passaba molt bé.
Però va haver-hi un moment que vaig passar una frontera. Al principi era capaç de
parar... després vaig anar enpitjorant, i va arrivar un moment que se’m va fer
impossible frenar... llavors es va convertir en... desesperació, i em vaig espantar
molt, molt. La meva vida es va omplir de por, volia morir-me. Vaig tocar fons i va
ser llavors quan crec que em vaig salvar gràcies a algun tipus d’intervenció”. El
patiment és el contingut d’una vivència dolorosa, i avui s’ha perdut aquesta
capacitat de sofriment, hi ha ‘menys aguant’ en l’educació, i es torna la persona cap
una recerca del plaer, que no dóna la felicitat. És una trampa. El dolor –diuen els
entesos- té un sentit per reorganitzar la intimitat alterada. Per aixó deia Eckhart que
“la montura que més rápidament condueix a la perfecció és el patiment” (cf.
Schulze-Maizier, 1938). I ens obre aquest camí a la trascendència, ens allibera de la
esclavitut de pensar que la vida és el bé suprem.
El dolor és camí per trobar-se a si mateix, per buscar el sentit de la
veritat en la intimitat d'aquesta soledat en la qual es pateix, porqué es
pateix sol. Si no s'enfoquen adequadament aquests sentiments pot haver-
hi conseqüéncies desastrosas. Per aixó, aquesta força misteriosa fa que
intervingui una particular força que commogui una persona en
circumstáncies similars, li creï el «tranfert», l'entendriment, el
«desbloqueig afectiu». “l -continua dient el cantant- vaig ser capaç de dir
allò més difícil de dir en aquests moments: ajudeu-me! Els éssers
humans són incapaços de demanar ajuda. Vaig haver d'enfonsar-me molt
per sentir-me amb prou força per dir-ho.”
 “Vaig demanar ajuda el primer cop i la vaig tenir. Però la trampa está
en pensar que només necessites ajuda una vegada. Aquesta és la trampa.
La solució és que jo continuo demanant-la constantment. Hi ha una part
de mi que és molt vulnerable i des d'ella continuo demanant ajuda. Tinc
el meu sistema de suport, amics amb qui parlo per telèfon, amb qui em
trobo, i els dic: ‘Avui em sento malalt, una mica trist, preocupat per
algú’, i parlem. És així com puc alçar el cap.”
Així doncs, davant del dolor inevitable (no ens referim aquí al dolor médic
que, salvant casos excepcionals, convé treure) i que constitueix part integrant de
l'existència humana, cal descobrir-ne el seu sentit, el seu «perquè», i llavors
s'assumeix, es vol, ja que es té la veritat. En una societat en qué falta una educació
per al dolor, hi ha un handicap per entendre aquest sentit. Ja deia un bon prelat,
sobre aquesta necessitat d’anunciar la creu de Crist: "aquest paganisme
contemporani es caracteritza per la recerca del benestar material a qualsevol preu, i
pel corresponent oblit –millor seria dir por, autèntic horror- de tot el que pugui
significar sofriment. Amb aquesta perspectiva, paraules com Déu, pecat, creu,
mortificació, vida eterna..., resulten incomprensibles per gran quantitat de persones,
que desconeixen el seu significat i el seu contingut (A. del Portillo, Carta pastoral,
25.12.85, n. 4: Romana, Roma 1985). El dolor no és un contravalor, sinó un camí
per al coneixement de la veritat, un camí per trobar el sentit de I'home. En la
perspectiva de la fe, el dolor troba el seu veritable sentit.

Llucià Pou i Sabaté