PROVA DE SEMINARI - Divendres 29

Enunciat:

1. Qüestionari en línia de moodle - 10:30h (50% nota de la prova):

● 25 minuts des de que s’inicia el qüestionari.

● 15 preguntes sobre tots els textos treballats als seminaris:
○ Fernández Viso, Ana (2017). La autoridad estatal reguladora del audiovisual: el
largo camino hacia la CNMC... y su incierto futuro. A Isabel Fernández Alonso,
Austeridad y clientelismo: política audiovisual en España en el contexto
mediterráneo y de la crisis financiera (p. 121-148). Barcelona: Gedisa.
○ Aguado-Guadalupe, Guadalupe (2018). “Las relaciones Prensa-Estado en el
reparto de publicidad institucional en España”. Estudios sobre el Mensaje
Periodístico 24 (2), 993-1005.
○ María Holgado (2017) "Publicidad e información sobre elecciones en los medios
de comunicación durante la campaña electoral". Teoría y Realidad Constitucional,
núm. 40, pàgs. 457-485.
○ Eli Pariser (2017) El filtro burbuja. Cómo la red decide lo que leemos y lo que
pensamos. Barcelona: Taurus, pàgs. 66-75: “Un nuevo intermediario”
● Idees principals i informació més rellevant dels textos, aspectes que s’hagin treballat i
emfatitzat a les sessions de seminari.
● No descompten les errades.

2. Exercicis escrits - 11:00h (50% nota de la prova):

● 45 minuts.
● Dues tasques:
○ Un exercici d’anàlisi sobre grups de comunicació. Es presentarà l’estructura
empresarial d’un grup i caldrà explicar si correspon a un exemple de diversificació
unibranca o extrabranca raonant el perquè. (10% nota de la prova)
○ Analitzar una notícia a partir de les característiques dels models de sistemes de
mitjans de Hallin i Mancini. Caldrà explicar a quin model de sistemes de mitjans
fa referència i quines difensions tractades per aquests autors queden reflectides a
la notícia. Caldrà raonar el perquè. (40% nota de la prova)
QÜESTIONARI EN LÍNIA

Fernández Viso, Ana (2017). La autoridad estatal reguladora del audiovisual: el largo camino hacia
la CNMC... y su incierto futuro. A Isabel Fernández Alonso, Austeridad y clientelismo: política
audiovisual en España en el contexto mediterráneo y de la crisis financiera (p. 121-148). Barcelona:
Gedisa.

Enllaç:
https://e-aules.uab.cat/2019-20/pluginfile.php/654468/mod_resource/content/2/2017_Fernandez_C
NMC.pdf

Desde la perspectiva de la regulació audiovisual la creació de la CNMC, després de dues dècades

d’iniciatives frustrades, ha suposat un avenç que ha permès a Espanya posar fi a una situació
d’excepcionalitat en el marc de la Unió Europea, com era la inexistència d’una autoritat
independent en aquest sector.

Al inici tenia menys competències que el Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals previst a la
LGCA i que d’altres reguladors europeus.

L’assumpció per part del govern de funcions molt rellevants per incidir en l’estructura del sector i
garantir el pluralisme, com la concesió de llicències audiovisuals, el control del compliment de les
seves condicions o la decició sobre la seva renovació i els negocis que es poden fer amb elles,
desobeeix les recomanacions del Consell d’Europa i de la Comisió Europea sobre les
competències d’aquest àmbit que han de transferir-sse a reguladors independents i convida a
qüestionar la seva voluntat de garantir un correcte funcionament del sector audiovisual,
allunyant-lo d’ingerències partidistes.

La CNMC para una atenció residual a la defensa dels drets i llibertats dels ciutadans en aquest
àmbit, limitant-se a velar pel respecte de la normativa en matèria de protecció de menors i dels
cnosumidors en les comunicacions audiovisuals. Per l’ho demés, considera l’activitat audiovisual,
en primer lloc, com un servei econòmic, sense tenir en compte la seva trascendental dimensió
cultural i democràtica.

Preguntes sobre el text:

1. Per què neix la necessitat de regular l’audiovisual? Quins arguments s’han invocat per
justificar la creació d’organismes reguladors de l’audiovisual?

La necessitat de regular l’audiovisual neix amb un debat que es va iniciar a Espanya

després de l’aprovació pel Ple del Senat al 1993 d’una proposta per construir una Comissió
Especial sobre continguts televisius, la qual dos anys després veien aquesta necessitat de
crear una autoritat independent pel sector, amb àmplies competències. Això va portar a
fer una elaboració i el debat d’una proposta per constituir un Consell Superior dels
Mitjans Audiovisuals.

El precedent més antic és el model nord-americà, i es van inspirar amb aquest i la solució
es va trobar en la creació d’autoritats administratives independents on s’encarreguen de
regular mercats amb transcendència econòmica i social.
 D’una banda tenim la configuració de mercats: oberts, competitius i duals en molts casos.
Això més separar les dues funcions que havia fet fins al moment l’administració pública.

La justificació:

Motius d’especificació tècnica i d’eficàcia, considerent així que l’administració tradicional

no té la capacitat per regular com és degut.

Per altra banda, la independència/nautralitat és igual a evitar tractes de favor i poca

transparència de l’audiovisual juntament amb l’administració pública.

2. Quins són els objectius centrals de les autoritats reguladores de l’audiovisual? Quin tipus
de competències poden tenir?

Els objectius i funcions són la garantia del pluralisme informatiu, extern i intern, sobretot
en la televisió pública, la qualitat de la programació, i la protecció dels drets i llibertats
exercides en l’àmbit audiovisual.

Els objectius són regular els mercats d’especial transcendència: social i econòmica. És a dir,
ordenar i supervisar tota l’activitat del sector per garantir la lliure competència, corregir
les deficiències del mercat, protegir els drets i llibertats ciutadanes que en ells s’exerceixen
(implica actuar com a àrbit imparcial entre els diferents interessos que hi ha).

Les competències són normatives (capacitat de fer normes), executives (capacitat de

prendre decisions), de supervisió (per controlar que s’està actuant bé), i sancionadores.

3. Quin és el precedent més antic d’autoritat reguladora a nivell internacional?

El precedent més antic es troba a la Federal Communications Commission (FCC)

d’EEUU (1934).

És l’hereu de la Federal Radio Commission.

4. ¿Quan i on es fa la primera proposta de creació d’una autoritat reguladora independent a

Espanya?

El 13 de novembre de 1995. Proposta feta pel senat. Guanya el PP i es desmunta. A més,

tenia capacitats limitades: era un òrgan assessor, estava dins d’un departament del govern
de la Generalitat.

5. Per què el cas espanyol és excepcional pel que fa a la regulació de l’audiovisual?

El fet que fins l’any 1996 no aparegués el primer òrgan regulador de l’audiovisual. És un
procés de regulació retrassat.

6. Què era el CEMA? Explica com es va plantejar la creació d’aquest organisme, els seus
objectius i quins defensors i detractors tenia.
 La CEMA és el Consell Estatal dels Mitjans Audiovisuals, com a òrgan regulador i
supervisor, amb capacitat sancionadora de l’activitat dels mitjans de titularitat estatal que
es trobessin sota la competència del Estat.

Es va plantejar com un òrgan que exercia les seves facultats seguint un principi
d’independència dels poders polítics i econòmics. Comptaria amb un comité Consultiu,
com a òrgan de participació ciutadana i assessorament.

L’objectiu: vetllar i garantir el compliment de 16 funcions de càracter normatiu, executiu,

d’assessorament i d’arbitratge.

● El lliure exercici de la C. Aud. a les 4 condicions previstes a la Llei general de C.

Aud (2010).
● La plena eficàcia dels drets i obligacions establertes en aquella llei.
● La transparència i el pluralisme del sector dels mitjans de la C. Aud.
● la independència i imparcialitat del sector públic.

Tenia una ferma oposició del PP. Poc interès de les altres forces polítiques. Va resultar un
projecte truncat. La oposició era per raons ideològiques i econòmiques.

7. Què és la CNMC? Qui la va crear? Qui nomena els seus membres? Quins objectius i
competències té? Quines són les crítiques principals que ha rebut? Menciona una actuació
de la CNMC.

La CNMC és la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència i va néixer com un

regulador multisectorial, per promoure en l’àmbit audiovisual el pluralisme, i també,
multifuncional, integrador de la regulació sectorial amb una autoritat de defensa de la
competència en tots els mercats. Un organisme que promou i defensa el bon
funcionament de tots els mercats en interès dels consumidors i les empreses. Un
organisme públic amb personalitat jurídica pròpia i independent del govern.

Els objectius principals són garantitzar, promoure i preservar un correcte funcionament i

l’existència d’una competència efectiva als sectors productius i als mercats per tal de que
hi hagi un benefici per aquells que consumeixen, és a dir, els usuaris.

La llei també els atribueix les competències de control i vigilància, com per exemple, per
resoldre conflictes en sectors de comunicació (audiovisual i electrónica), mercats
d’electricitat i gas natural, el sector postal, tarifas aeroportuarias, i aspectes del sector
ferroviari.

La seva creació va ser a partir de la integració de 6 organismes: comissió nacional de la

competència, comissió nacional d’energia, comissió del mercat de les telecomunicacions,
comissió nacional del sector postal, consell estatal de mitjans audiovisuals i comité de
regulació i Aeroportuaria.

ELs seus membres són un president, vicepresident i vuit consellers. Aquests úlims son
escollits pel parlament.
 Les crítiques principals del CNMC es que no hi ha potestats normatives concretes per
l’àmbit audiovisual, tot i que per altres sectors si, per aquest no, i només es podria tirar
endavant i realitzar-ho si estigués habilitada per alguna norma.

L’autor Gavara de Cara, entre altres, aquesta carencia permet cuestionar el carácter
d’autoritat reguladora del CNMC comparat amb el CEMA.

8. Sintetitza les diferències entre el CEMA i la CNMC.

La CEMA és el Consell Estatal dels Mitjans Audiovisuals i la seva única funció es ser un
òrgan que vigilar els mitjans audiovisuals a nivell estatal i a més té un poder sancionador
en cas que la llei no sigui respectada.

La diferència amb la CNMC (Comissió Nacional dels Mercats i la Competència) és que el

seu poder no es limita només a un sector sino que es plurisectorial i té un poder més enllà
del audiovisual. I el seu objectiu és més d’integració de l’audiovisual en altres mercats per
promoure’l més enllà. I al mateix temps mantenir un mercat obert i plural perquè sigui
competent i beneficiós d’un punt de vista econòmic.

● El CEMA no té capacitat sancionadora directa i el CNMC pot sancionar

directament.
● El CEMA pot donar llicències i el CNMC no en pot donar, les dona el Govern.
● El CEMA no es va arribar a crear mai, només sobre el paper i en canvi el CNMC sí
que existeix.

Aguado-Guadalupe, Guadalupe (2018). “Las relaciones Prensa-Estado en el reparto de publicidad

institucional en España”. Estudios sobre el Mensaje Periodístico 24 (2), 993-1005.

D’una banda hi ha les subvencions:

● Subvencions segons l’audiència i la parla per incentivar la llengua al territori.

● Subvencions discrecionals, per certes iniciatives en concret com: Impremta Godó.

D’altra banda les suscripcions i la publicitat:

● Suscripcions de la Generalitat que no coincideixen amb el rànking de vendes i allà i ha

interessos econòmics o preferències, no és transparent.
● Publicitat institucional:
○ Depèn del públic a qui vagi dirigida estàra en un mitjà o en un altre.

En resum, els diners es reparteixen bé en alguns casos, seguint certes indicacions com l’audiència,
però en altres casos es reparteix de forma més interessada, com el cas Godó o el cas de les
suscripcions.

Resulta llamativo que en la Ley de Publicidad y Comunicación Institucional de 2005 sólo se

dediquen tres líneas en el apartado 8.1. a los contratos publicitarios, a pesar de ser estos la vía para
establecer la relación contractual con los medios de comunicación en el reparto de publicidad
institucional. Igualmente llama la atención el que en la Guía Práctica de Publicidad Institucional
el término que predomina en los diferentes apartados que abordan la relación con los medios, es
“se recomienda” y se “aconseja”, sin entrar en la obligación. Ello tal vez sea la causa de los
movimientos a golpe de sentencia del Tribunal Constitucional y de las recomendaciones de la
CNMC y del Tribunal de Cuentas. Lo que hace plantearse la necesidad de una regulación más
explícita, en la que se contemplen no sólo recomendaciones sino obligaciones que aporten
transparencia. Para lograr dicha transparencia ha de tenerse presente, como recomienda la
CNMC, que en las valoraciones para la licitación de los contratos, la ponderación de los criterios
evaluables de forma automática ha de ser superior a la establecida para los que dependan de un
juicio de valor. Además, como recomienda el Tribunal de Cuentas, se requiere un riguroso
seguimiento a posteriori de eficacia de la campaña, y que la información publicada sea
homogénea, que comprenda la totalidad de las campañas realizadas y que refleje con exactitud el
importe ejecutado. La transparencia, tal y como se refleja en las sentencias del Tribunal
Constitucional, implica una medición económica ligada a la audiencia, repercusión social e índice
de impacto del medio. Además, en la determinación de los criterios de adjudicación se dará
preponderancia a aquellos que hagan referencia a características que puedan valorarse mediante
cifras o porcentajes. A todo ello hay que añadir la necesidad de dar a conocer el total del importe
ejecutado, hacer público el reparto por medios y las métricas utilizadas para ello, mostrar los
rappels, dar a conocer las campañas internacionales, las inversiones en medios no convencionales,
así como en medios locales. Así mismo, hay que garantizar un reparto equitativo, lo cual pasa por
establecer criterios cuantificables, comparables, objetivos y públicos; también hay que garantizar
una correcta difusión, utilizando para ello todos los parámetros medición y conocimiento de
mercado que permite el entorno digital y que nos brindan las entidades de control de difusión y
audiencia; y ha de hacerse a un precio adecuado, para lo que se requiere no quedarse solamente
con el dato de la tarifa publicitaria y pasar a tener en cuenta las métricas. Todo ello lleva a
plantearse la necesidad de un papel más activo por parte del Estado en la regulación de la
publicidad institucional, de manera que se genere un marco que garantice la igualdad de
oportunidades, la transparencia y el seguimiento del rendimiento de los fondos destinados a dicho
fin.

María Holgado (2017) "Publicidad e información sobre elecciones en los medios de comunicación
durante la campaña electoral". Teoría y Realidad Constitucional, núm. 40, pàgs. 457-485.

Regulació de la publicitat electoral:

● En quins períodes es pot contractar?

○ Únicament durant els 15 dies que dura la campanya electoral.
● Explica si es permet o no la publicitat electoral en els següents mitjans i, en cas que es
permeti, amb quines limitacions:
○ Televisió pública: No es pot contractar publicitat electoral a les cadenes de
televisió pública, però aquestes cedeixen espais gratuïts de propaganda electoral
(dret d’antena).
○ Televisió privada: no es pot contractar publicitat electoral a les cadenes de
televisió privada.
 ○ Ràdio pública: com en el cas de les televisions públiques, no es pot contractar
publicitat electoral a les ràdios públiques però aquestes cedeixen espai gratuïts de
propaganda electoral (dret d’antena).
○ Ràdio privada: sí que es permet, amb una limitació del volum de despesa que els
partits poden realitzar per a contractar publicitat. “NO superar el veinte por ciento
del límite de gasto previsto para los partidos políticos en cada proceso electoral”.
○ Premsa: sí que es permet, amb una limitació del volum de despesa que els partits
poden realitzar per a contractar publicitat. “NO superar el veinte por ciento del
límite de gasto previsto para los partidos políticos en cada proceso electoral”.
○ Xarxes socials: sí que es permet la publicitat electoral.
● En què consisteix la cessió d’espais gratuïts o l’anomenat dret d’antena?
○ Tenint en compte que els espais publicitaris televisius tenen un cost elevat, hi
hauria partits que no podrien pagar els imports per a contractar propaganda
electoral televisiva. Per evitar que hi hagi partits que quedin al marge de la
publicitat electoral en espais televisius (i que només hi puguin accedir pocs partits
majoritaris), es prohibeix contractar publicitat electoral a les televisions (púbiques
i privades, i també a les ràdios públiques) i es compensa amb el dret d’antena, és a
dir, amb la cessió d’espais gratuïts per a les formacions polítiques als mitjans
públics. “La prohibición de contratar publicidad en el medio televisivo viene
contrarestada por el derecho a disponer de espacios gratuitos en las cadenas
públicas. Un derecho que ha sido calificado como una suerte de «indemnización
normativa frente a la expropiación del derecho de libertad de expresión»”. “El
acceso a los medios de comunicación queda asegurado, por tanto, a prácticamente
todas las formaciones políticas, estén o no representadas en el Parlamento,
evitando que la oferta electoral mostrada en los mass media se reduzca a los dos o
tres partidos más significativos”. “Para poder acceder a los espacios gratuitos en las
emisoras de radio y televisión de titularidad pública los partidos tienen que
cumplir el requisito de haber presentado candidaturas en un número determinado
de circunscripciones electorales, que varía en función del ámbito de las elecciones
en cuestión”.
● Pel que fa a la informació en període de campanya electoral:
○ Explica quins són els quatre nivells d’intensitat de la intervenció estatal sobre la
informació electoral dels mitjans de comunicació.
■ Un nivel máximo, que alcanza a la radio y televisión pública, a los que se
exige el respeto a los cuatro principios con un control previo o preventivo
y una estricta aplicación de la proporcionalidad aritmética en los tiempos
y orden de emisión.
■ Un nivel intermedio, que se aplica a la televisión privada, a la que se exige
el respeto a los mismos principios, pero con un control posterior y una
aplicación de la proporcionalidad no aritmética sino ponderada.
■ Un nivel atenuado, que rige para las emisoras de radio privadas, a las que
se exige únicamente el respeto a los principios de igualdad y pluralismo
político, con un control posterior, sin que sea de aplicación la
proporcionalidad.
■ Un nivel mínimo, para la prensa escrita, que goza de mayor libertad de
información y únicamente se sujeta a las especialidades del derecho de
 rectificación en el caso de información inexacta y a la regulación de la
publicación de sondeos electorales, como se verá más adelante.”
○ Què diu la normativa en relació a la publicació dels sondejos electorals?
■ La Llei Electoral exigeix rigor en la publicació d'enquestes i sondejos
electorals, obligant els mitjans de comunicació a donar informació
detallada sobre les característiques tècniques dels mateixos: sistema de
mostreig, mida de la mostra, marge d'error, nivell de representativitat,
procediments a través dels quals s'han seleccionat els enquestats i data de
realització del treball de camp. També cal fer públic el nom de l'entitat
realitzadora del sondeig, el de la persona que ha encarregat la seva
realització, el text íntegre de les qüestions plantejades i el nombre de
persones que no ha contestat cadascuna d'elles (art. 69.1 LOREG).
L’objectiu és evitar informacions falsejades que puguin influir en l’exercici
del vot. A més, es prohibeix la publicació d’enquestes cinc dies abans de les
eleccions.
○ Quines són les directrius de la Junta Electoral per la celebració dels debats
electorals televisats?
■ La LOREG no obliga ni prohibeix la celebració de debats electorals en els
mitjans audiovisuals, però en cas que vulguin fer-ne ho han de comunicar
a la Junta Electoral (amb cinc dies d’antelació i precisant detalls com quan
es farà i qui intervindrà).
■ Obligació de respectar els principis de neutralitat informativa i
proporcionalitat, tant per les televisions públiques com privades.
■ El mitjà té llibertat per triar el format de debat, amb l’acord dels candidats
que intervinguin (cara a cara, amb tots els candidats amb representació,
amb els candidats de les formacions amb més vots...).
■ El mitjà té l’obligació de compensar als candidats de les formacions
polítiques amb representació que hagin quedat exclosos de debats
electorals contra la seva voluntat, ja sigui amb altres debats, entrevistes o
informació electoral.

Eli Pariser (2017) El filtro burbuja. Cómo la red decide lo que leemos y lo que pensamos.
Barcelona: Taurus, pàgs. 66-75: “Un nuevo intermediario”

La primera paraula clau que heu proposat majoritàriament és personalització. Tothom estem
d’acord en què és un terme central en l’argumentació del text.

(Personalitzar significa, segons el diccionari de l’Institut d’estudis Catalans, donar caràcter

personal a alguna cosa/ acomodar a les necessitats d’una persona / fer personal / en informàtica,
adaptar l’aparença o el comportament a la demanda d’un usuari.)

En segon lloc, més que un únic terme, heu proposat un camp semàntic que abraça dos conceptes:
intermediari i desintermediació. Em sembla molt pertinent perquè, com veurem quan
desenvolupem la segona pregunta, Pariser vincula aquests dos termes. En tercer lloc s’ha parlat de
confiança. Considero que aquest terme és important, però desenvolupa un subtema (que es
planteja a la tercera pregunta): la qüestió de la confiança i autoritat que atorguem a les diferents
fonts, en un context suposadament desintermediat. Com més personalitzat és el que consumeixes
més te’l sents teu i per tant més confiança hi tens en el seu contingut, cosa que farà que el vulguis
consumir.

DESINTERMEDIACIÓ

La desintermediació implica la inexistència d’intermediaris.

Cada cop és menys freqüent l'ús de l'intermediari o els intermediaris existeixen en menor mesura.

Pariser veu bé l'eliminació dels intermediaris o el canvi pels nous intermediaris d’Internet.

En un parell d'intervencions es toca el tema de la capacitat l'elecció dels consumidors. En aquest

aspecte Pariser alerta que, per bé que els consumidors tenen més opcions de triar mitjà no es pot
considerar que ocupen el poder, que passa a mans dels nous intermediaris. No seria ben bé així:
els intermediaris ofereixen (o no) allò que el consumidor pot triar.

En cuanto a qué entiende el autor por desintermediación, él considera que es la eliminación de un

intermediario, de aquella persona o medio que funciona como unión entre el contenido y el
receptor de este mismo. Además, de la eliminación del filtro que existía en todo aquello que
debíamos consumir y en la forma en que debíamos hacerlo.

A parte, en el texto también explica que los medios derivados de Internet, como Google Noticias,
son ahora los que se encargan de realizar la función de este intermediario. Según el autor, la figura
del intermediario ha desaparecido de otros ámbitos, a parte de las noticias, como el comercio o la
música. El hecho de que exista la personalización de los medios hace que el consumidor tenga
más facilidades de encontrarse noticias y contenidos que le provoquen mayor interés y contribuye
a la desaparición de la figura del intermediario.

CONFIANÇA EN LES FONTS

En general considereu que no atorguem la mateixa confiança als diferents tipus de fonts i
possiblement aquí coincidirem tothom. Ara bé, filem una mica més prim. Si revisem l'opinió de
Pariser, ell considera que la diferència en l'autoritat d'un article a un blog o a un mitjà com The
New York Times és més petita d'allò que inicialment podríem pensar. La confiança en la font no
ve determinada només pel tipus de mitjà. Darrera d'un blog personal podem trobar qualsevol, des
d'un desconegut (o conegut) descerebrat a algú amb trajectòria professional, coneixement i
reputació contrastada, com ara un premi Nobel. Els mitjans de comunicació són institucions
especialitzades en la producció d'informació, on es posen en joc criteris de caràcter professional, i
la seva acció està emmarcada per la normativa (des de legislació a codis deontològics) i la
supervisió d’organismes reguladors o d’altres institucions com col·legis professionals. Però tot i
això, sabem que no tots els mitjans segueixen els mateixos criteris a l’hora d’informar, ni tenen els
mateixos interessos (posant en la balança el dret a una informació veraç de la ciutadania i els
interessos corporatius dels propietaris dels mitjans), entre altres consideracions. Una de les vostres
intervencions parlava de desconfiança, perquè tot és una qüestió de poder. Així és, però dins i fora
dels mitjans de comunicació convencionals. També en el terreny dels nous intermediaris, que
controlen tan bé les nostres comunicacions més banals.
Algú ha apuntat molt bé la qüestió que als mitjans trobem els professionals de la informació i que,
en cas de pràctiques incorrectes, es pot demanar una rectificació. Per tant, els mitjans de
comunicació ofereixen algunes garanties, però no totes, com molt bé apuntava algú altre.

Tothom ha vist clar que l’economia de l’atenció es vincula estretament a la idea d’interès del
públic. L’accés als continguts passa per la personalització i la producció de continguts deixa al
marge qualsevol consideració sobre el valor de continguts d’interès públic.

Veig que en general es destaquen conseqüències negatives de la personalització de les notícies per
als sistemes democràtics. Hi ha coincidència en assenyalar la restricció de la informació que
rebríem, per tant és pertinent utilitzar el concepte “desinformació”. També podeu incorporar el
concepte de pluralisme informatiu, que aquí seria adient i no utilitzeu. La restricció del pluralisme
de contingut seria una forma subtil de limitació de la llibertat de premsa. En Jan apunta als efectes
personals (“pèrdua en la diversitat d’idees d’una persona” o potser en la obertura dels seus punts
de vista). Ens faltarien altres elements per veure si aquesta situació aconduiria cap a una
radicalització de posicions (amb la consegüent polarització social) o cap a la inhibició i
l’apolitització. Sigui com sigui, com apunta algú, aquesta visió “alterada” (en el sentit de
restringida) de la realitat afectaria el debat polític estancant-lo.

Pariser ve a dir que quan més personalitzat és el consum audiovisual menys rebuig genera la
programació, cosa que pot afavorir l'acceptació del consum de publicitat.
Tasca 1. Un exercici d’anàlisi sobre grups de comunicació. Es presentarà l’estructura empresarial
d’un grup i caldrà explicar si correspon a un exemple de diversificació unibranca o extrabranca
raonant el perquè.

DIVERSIFICACIÓ HORITZONTAL

La diversificació horitzontal pot ser de dos tipus:

● Unibranca, intrabranca o unimèdia (però multisuport):

Produir diferents béns o serveis d'una mateixa activitat (per exemple, en el cas de la
premsa, es tractaria de la possessió de diferents capçaleres de publicacions periòdiques; a
la ràdio, diferents emissores, o a la televisió, varietat de canals).

Diferents empreses que fan diferents diaris, diferents emissores, o diferents canals de
televisió.

Exemples: Premsa Ibèrica Média (empreses que editen diaris).

● Extrabranca o multimèdia:
Expandir-se cap a diverses branques o sectors (per exemple, des de la premsa cap al llibre,
la ràdio, la televisió, la fonografia, etc.).

Exemples: Grup Godó (inicialment de premsa escrita La Vanguardia o Mundo Deportivo,

ara també té emissores de ràdio com Rac1 o emissores de televisió com 8Tv), Grup Planeta
(inicialment era un grup editorial i ara té participació a Atresmedia).
Tasca 2. Analitzar una notícia a partir de les característiques dels models de sistemes de mitjans de
Hallin i Mancini. Caldrà explicar a quin model de sistemes de mitjans fa referència i quines
dimensions tractades per aquests autors queden reflectides a la notícia. Caldrà raonar el perquè.

PERSPECTIVA COMPARADA DELS SISTEMES MEDIÀTICS (Hallin i Manchini)

● Daniel Hallin (U. Califòrnia) i Paolo Mancini (U. Perugia) (2004)
Premissa de partida similar a Siebert, Peterson i Schramm:
● Els mitjans informatius no es poden entendre sense comprendre com és l’Estat, el sistema
de partits polítics, les relacions entre interessos econòmics i polítics o
el desenvolupament de la societat civil.
Diferència: els mitjans no només reflecteixen l’estructura social i política, també hi exerceixen
influència.

Comparing Media Sistems

● Únicament es centren en les relacions entre sistemes de mitjans i sistemes polítics de 18
països d’Europa Occidental i Amèrica del Nord.
● Sistemes amb similituds (desenvolupats, capitalistes i democràtics).
Anàlisi comparativa sobre:
● La relació entre els sistemes de mitjans de comunicació i els sistemes polítics.
● El periodisme i els mitjans informatius.
● Les polítiques i les legislacions sobre mitjans de comunicació.
Models de desenvolupament de sistemes mediàtics
● Pluralista polaritzat (Europa mediterrània: França, Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya).
● Democràtic corporatiu (centre i nord d’Europa: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia,
Alemanya, Holanda, Noruega, Suècia i Suïssa).
● Liberal (Atlàntic Nord: Canadà, Estats Units, Regne Unit, Irlanda).
PLURALISTA POLARITZAT o model Mediterrani
França, Grècia, Itàlia, Portugal i España.
● Indústria de la premsa (estructura dels mercats de comunicació):
L’estructura dels mijans de comunicació està estretament lligada amb el desenvolupament
del mitjà de comunicació de masses. Els indicadors o variables que descriuen les
característiques de la premsa són:
○ Tirades petites.
En molts països desenvolupats, la circulació de la premsa està disminuint degut a
canvis socials i tecnològics, com la disponibilitat de les notícies a internet. Per altra
banda, en països en vies de desenvolupament, la circulació augmenta ja que
aquests factors queden anul·lats a causa de l’augment dels ingressos, de la població
i de l’alfabetització.
○ Premsa d’èlit orientada políticament.
● Paralelisme polític:
○ Alt nivell de paralelisme polític
■ Grau de víncle entre els mitjans de comunicació i els partits, governs o
poderosos de la societat.
○ Pluralisme extern
■ Cada cadena té una ideologia i és diferent a la dels demés, és a dir, en
conjunt hi ha moltes ideologies i es tracten diferents opinions i
perspectives.
○ Premsa orientada cap al comentari
○ Model parlamentari o governamental de control de la radiotelevisió: sistemes de
“la política per sobre de la radiotelevisió”.
■ Les majories polítiques controlen la gestió dels mitjans i la designació dels
membres dels òrgans de gestió la fa directament el govern o la majoria
parlamentària.
● Professionalització:
Fa referència a la llibertat dels periodistes alhora de treballar i al grau d’autonomía que
tenen. Els indicadors són enquestes per saber si tenen presions, separació de publicitat i
informació (protecció de les fonts), periodisme com a eina d’influència o d’obra social,
formació per a comunicadors i periodiestes i existència d’organitzacions de periodistes.
○ Professionalització menor.
○ Instrumentalització
● Paper de l’Estat en el sistema de mitjans de comunicació:
Aquesta dimensió enfatitza el poder que té el sistema polític alhora de reorganitzar
l’estructura i el funcionament dels mitjans de comunicació. Les variables són la censura o
pressió política, la fundació de mitjans amb subsidis econòmics, les organitzacions de
propietaris dels mitjans i l’estat com a font d’informació i principal definidor de les
notícies.
○ Forta intervernció estatal
○ Premsa subvencionada a França i Itàlia
○ Períodes de censura
○ Desregulació salvatge o no controlada (excepte a França)
DEMOCRÀTIC CORPORATIU o model del Nord d’Europa
Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlandia, Alemania, Països Baixos, Noruega, Suècia i Suïssa.
● Indústria de la premsa (estructura dels mercats de comunicació):
L’estructura dels mijans de comunicació està estretament lligada amb el desenvolupament
del mitjà de comunicació de masses. Els indicadors o variables que descriuen les
característiques de la premsa són:
○ Tirades grans
En molts països desenvolupats, la circulació de la premsa està disminuint degut a
canvis socials i tecnològics, com la disponibilitat de les notícies a internet. Per altra
banda, en països en vies de desenvolupament, la circulació augmenta ja que
aquests factors queden anul·lats a causa de l’augment dels ingressos, de la població
i de l’alfabetització.
○ Aparició primerenca d’una premsa de masses.
● Paralelisme polític:
○ Pluralisme extern, especialment en la premsa nacional
■ Cada cadena té una ideologia i és diferent a la dels demés, és a dir, en
conjunt hi ha moltes ideologies i es tracten diferents opinions i
perspectives.
○ Històricament una premsa partidista important
○ Cambi cap a una premsa comercial neutral
○ Sistema de “la política dins de la radiotelevisió” amb una considerable autonomía.
■ Es produeix el pluralisme sociopolític: les persones que formen part del
consell de l’administració no únicament són designades pels diversos
partits polítics sinó també per diferents col·lectius socials (sindicats,
entitats culturals i religioses,...)
● Professionalització:
Fa referència a la llibertat dels periodistes alhora de treballar i al grau d’autonomía que
tenen. Els indicadors són enquestes per saber si tenen presions, separació de publicitat i
informació (protecció de les fonts), periodisme com a eina d’influència o d’obra social,
formació per a comunicadors i periodiestes i existència
○ Alt nivell de professionalització
○ Autorregulació institucionalitzada
● Paper de l’Estat en el sistema de mitjans de comunicació:
Aquesta dimensió enfatitza el poder que té el sistema polític alhora de reorganitzar
l’estructura i el funcionament dels mitjans de comunicació. Les variables són la censura o
pressió política, la fundació de mitjans amb subsidis econòmics, les organitzacions de
propietaris dels mitjans i l’estat com a font d’informació i principal definidor de les
notícies.
○ Forta intervernció estatal però amb protecció per a la llibertat de premsa
○ Premsa subvencionada, especialment a Escandinàvia
○ Forta radiotelevisió com a servei públic.
LIBERAL o model de l’Atlàntic Nord
Gran Bretaña, Estats Units, Canadà i Irlanda.
● Indústria de la premsa (estructura dels mercats de comunicació):
L’estructura dels mijans de comunicació està estretament lligada amb el desenvolupament
del mitjà de comunicació de masses. Els indicadors o variables que descriuen les
característiques de la premsa són:
○ Tirades mitjanes
En molts països desenvolupats, la circulació de la premsa està disminuint degut a
canvis socials i tecnològics, com la disponibilitat de les notícies a internet. Per altra
banda, en països en vies de desenvolupament, la circulació augmenta ja que
aquests factors queden anul·lats a causa de l’augment dels ingressos, de la població
i de l’alfabetització.
○ Aparició primerenca de la premsa comercial de masses
● Paralelisme polític:
○ Premsa comercial neutral
○ Periodisme orientat cap a la informació
○ Pluralisme intern (pluralisme extern a la Gran Bretanya)
■ Una mateixa cadena té moltes ideologies i tracta diferents opinions i
perspectives.
○ Model professional de control de la radiotelevisió: sistema formalment autònom.
■ Gestió dels mitjans aïllada en relació al govern, independència del govern i
de tots els partits polítics (British Broadcasting Corporation: BBC).
● Professionalització:
Fa referència a la llibertat dels periodistes alhora de treballar i al grau d’autonomía que
tenen. Els indicadors són enquestes per saber si tenen presions, separació de publicitat i
informació (protecció de les fonts), periodisme com a eina d’influència o d’obra social,
formació per a comunicadors i periodiestes i existència
○ Alt nivell de professionalització
○ Autorregulació no institucionalitzada
● Paper de l’Estat en el sistema de mitjans de comunicació:
Aquesta dimensió enfatitza el poder que té el sistema polític alhora de reorganitzar
l’estructura i el funcionament dels mitjans de comunicació. Les variables són la censura o
pressió política, la fundació de mitjans amb subsidis econòmics, les organitzacions de
propietaris dels mitjans i l’estat com a font d’informació i principal definidor de les
notícies.
○ Dominats pel mercat (excepte la radiotelevisió pública forta a la Gran Bretanya i a
Irlanda)