UNITAT 4: L’EVOLUCIÓ DELS

ÉSSERS VIUS

Judith Llobet
2n Batxillerat C
CURS 2019/2020

 1. LES EVIDÈNCIES DEL PROCÉS
EVOLUTIU
L’evolució és la transformació gradual i progressiva, al llarg d’extensos períodes de
temps, de les formes de vida primitives en d’altres de més diferenciades i complexes.

1.1. EVIDÈNCIES BIOGEOGRÀFIQUES

Es basen en el fet que la distribució geogràfica dels éssers vius no és uniforme. Com
més allunyades siguin dues regions, més diferència hi haurà entre la seva fauna i la seva
flora. Fins i tot, molts animals i plantes existeixen només a deterinades zones de la
Terra.

1.2. EVIDÈNCIES PALEONTOLÒGIQUES

L’anàlisi comparativa de fòssils de diferents èpoques de la història de la Terra

constitueix la base d’aquest tipus de proves.
En alguns casos, el coneixement dels fòssils permet reconstruir la morfologia dels
organismes i seguir-ne la història evolutiva (com en el cas dels homínids). En altres,
l’interès radica en el fet que es tracta de formes intermèdies o de transició entre grups.
Un aspecte important de les evidències fòssils és l’evolució de la deriva continental,
que ha provocat canvis ambientals importants, com el clima, i això influeix en el procés
evolutiu de nombrosos organismes.
1.3. EVIDÈNCIES TAXONÒMIQUES

Es basen en les semblances entre les espècies. Aquestes semblances

permeten classificar i agrupar els éssers vius en diferents categories
taxonòmiques (tàxons). Les categories taxonòmiques (o tàxons) són :
fílum, classe, ordre, família, gènere, espècie
Segons la teoria evolucionista, aquestes semblances es donen perquè
tenen antecessors comuns, és a dir, perquè procedeixen d’una
mateixa espècie més o menys llunyana. Una de les eines que
s’empren per representar les semblances i el grau de parentiu
evolutiu dels organismes és l’elaboració d’arbres filogenètics.
1.4. EVIDÈNCIES MORFOLÒGIQUES

Corresponen als estudis d’anatomia comparada, que es basen en l’anàlisi comparada de

la morfologia d’ògans i estructures anatòmiques entre diferents organismes. Per fer-ho,
es diferencien 3 tipus d’òrgans o estructures anatòmiques: òrgans homòlegs, òrgans
anàlegs i òrgans vestigials.

Evolució divergent.

Evolució convergent.
1.5. EVIDÈNCIES
EMBRIOLÒGIQUES

Aquestes proves es basen en la

comparació del desenvolupament
embrionari de determinats grups
d’éssers vius per establir-ne el parentiu
evolutiu. Les espècies que mostren més
semblances en el desenvolupament
embrionari, també tenen un parentiu
evolutiu més gran.

1.6. EVIDÈNCIES MOLECULARS

Es basen en l’estudi comparat de molècules de dos organismes diferents. Quan més

pròxims estan evolutivament dos organismes, més coincidència hi ha entre les seves
molècules. Tipus d’evidències moleculars:
1. Evidències de bioquímica comparada.
- Gran uniformitat en els components moleculars dels éssers vius.
- Patrons metabòlics que s’utilitzen per obtenir energia i elaborar els components
cel·lulars són semblants.
- Codis genètics comuns.
2. Evidències en seqüències d’ADN i proteïnes.
- Comparació de seqüències de nucleòtids d’ADN i d’aminoàcids a les proteïnes en
diferents espècies, mostren més o menys parentesc evolutiu.
3. Evidències per hibridació de l’ADN.
- Seqüències de DNA de diferents organismes que s’hibriden, per exemple el DNA
humà i el del ximpanzé s’hibriden 99%.
4. Evidències immunològiques.
- Es basen en la reacció d’antígens contra els anticossos. A menys distància
evolutiva entre dos éssers vius, més forta és la reacció d’aglutinació (més
semblança entre les proteïnes del plasma).
- Evidències serològiques: consisteix en introduir sang d’un individu d’una espècie a
un individu d’una altra, perque fabriqui anticossos. Posteriorment es posa en
contacte aquesta sang (carregada amb anticossos) amb sang de l’espècie
donadora. Com més aglutinació, més semblança entre les espècies.

2. TEORIES DE L’EVOLUCIÓ
Existeixen les teories no evolucionistes (fixistes) que són el fixisme, el creacionisme i el
catastrofisme, i les evolucionistes que són el Lamarkisme, Darwinisme, Neodarwinisme i
genètica.

2.1. TEORIES FIXISTES

No sempre s’ha cregut que les espècies han evolucionat al llarg del temps. Durant molt
temps hi va haver tot un seguit d’idees i teories que negaven l’evolució de les espècies.
La idea bàsica era la immutabilitat de les espècies (les espècies no canvien).

A. Fixisme: Creia que les espècies es mantenien invariables al llarg del temps.
B. Creacionisme: L’origen de les espècies s’atribuiex a un acte creador.
C. Catastrofisme: Al llarg de la història de la Terra hi havia hagut grans catàstrofes que
havien provocat la desaparició de determinades espècies.
2.2. TEORIES EVOLUCIONISTES

2.2.1. LAMARCKISME

Jean Baptiste de Lamarck (1744-1829) va ser un naturalista francès que proposava la

primera teoria que s’oposa al fixisme. Deia que:
- Les espècies no són fixes sinó que canvien i es transformen.
- Les espècies actuals provenen d’espècies primitives, avui extingides, que han sofert
modificacions.
- Els organismes tendeixen a millorar per tal d’adaptar-se al medi.
- L’ús repetit d’un òrgan fa que es desenvolupi: la funció crea l’òrgan.
- Els caràcters adquirits són heretables: teoria dels caràcters adquirits. Els caràcters es
transmeten a la descendència creant noves espècies.
Actualment es considera incorrecte, ja que els caràcters adquirits no es transmeten a la
descendència.
2.2.2. TEORIA DE DARWIN I WALLACE

Segons Darwin els mecanismes de l’evolució són:

1. Elevada capacitat reproductora (elevat nombre de descendents).
2. Variabilitat de la descendència.
3. Selecció natural (sobreviuen els més aptes).

La teoria de l’evolució o darwinisme es basa en diversos principis:

• Lluita per la supervivència.
La capacitat reproductiva de les espècies és elevada, però els recursos del medi
són limitats. Els descendents que sobreviuen i es reprodueixen en cada generació
són molt menors que el nombre inicial de descendents.

• Variabilitat de les poblacions.

Dins d’una població de la mateixa espècie hi ha individus Molt diferents, que
s’adapten de diferent manera al medi ambient. Aquestes diferències són
produïdes per mutacions (variabilitat intraespecífica).

• Adaptació.
Aquells individus amb un caràcter avantatjós podran reproduir-se i passar
aquesta informació a la descendència. Aquest caràcter serà cada vegada més
freqüent en la població.

• Selecció natural.
Procés en el que la natura permet prosperar als individus millor adaptats i
elimina als no adaptats. Mitjançant la selecció natural les espècies canvien al
llarg del temps.
L’explicació que Darwin va desenvolupar sobre el mecanisme de l’evolució a través de
la selecció natural s’origina en 4 tipus d’observacions:

• Variabilitat. Entre els individus d’una població hi ha una gran variabilitat, de manera
que cada individu és únic.

• Sobrereproducció. Les espècies tenen la capacitat de produir més descendents dels

que poden sobreviure.

• Selecció. Els organismes competeixen entre ells per recursos limitats (aliment, espai i
d’altres) i no tots sobreviuen per reproduir-se.

• Adaptació. Els individus amb característiques més favorables tenen més probabilitat
de sobreviure i reproduir-se, estan millor adaptats i transmeten les seves
característiques als descendents. La naturalesa beneficia els organismes millor
adaptats (selecció natural).
2.2.3. TEORIA SINTÈTICA DE L’EVOLUCIÓ

Un gran problema per a l’acceptació del darwinisme era conèixer el mecanisme de

l’herència i la forma en què es genera la variabilitat de les espècies. Els passos crucials
per aconseguir comprendre aquests mecanismes es van produir a principis de segle vint
amb el redescobriment de les lleis de Mendel i de les mutacions.
En els anys 40 del segle XX els científics, Huxley, Dobzhansky i Mayr van portar a terme
una profunda revisió de la teoria de l’evolució de la qual va sorgir la teoria sintètica de
l’evolució, denominada també neodarwinisme. La nova teoria sintètica incorporava a la
teoria proposada per Darwin els moderns coneixements aportats per la genètica i la
biologia molecular.

Els principis de la teoria sintètica són:

• Rebutja l’herència dels caràcters adquirits, teoria proposada per Lamarck la idea
principal de la qual era “la funció crea l’òrgan”.
• La variació entre els individus d’una població es deu, d’una banda, a la recombinació
genètica que té lloc en la reproducció sexual i, d’una altra, a l’existència de
mutacions. Les mutacions són producte de l’atzar i la major part d’aquestes són
perjudicials i, fins i tot letals, per la qual cosa normalment desapareixen. Tanmateix,
de vegades, algunes mutacions poden resultar favorables per als individus,
especialment quan les condicions ambientals canvien: mutacions atzaroses i
preadaptatives.
• Segons la idea de la teoria sintètica de l’evolució, la naturalesa selecciona les
mutacions favorables, denominades mutacions adaptatives, de manera que, a la
llarga, les poblacions estan perfectament adaptades a el seu entorn.
• Procés evolutiu basat en la variabilitat de la descendència i la selecció natural. La
selecció natural és el mecanisme de l’evolució. En una població, els individus amb
genotips que els confereixen avantatges són els que tindran més possibilitats de
sobreviure i reproduir-se. La variabilitat genètica és deguda a mutacions i
recombinació genètica
• Evoluciona la població, no l’individu (freqüències gèniques).
• Les freqüències gèniques varien per mutacions, selecció natural, migracions i deriva
genètica.
• Els canvis que es produeixen per originar noves espècies són graduals i lents.
2.3. MICROEVOLUCIÓ: CANVIS EN LES
FREQÜÈNCIES AL·LÈLIQUES

La microevolució es defineix com els canvis que es produeixen en una població, entesa
com un conjunt d’individus de la mateixa espècie que conviuen en l’espai i en el temps,
i es reprodueixen entre si compartint un fons genètic comú.
Cada població té un fons o patrimoni genètic, compost per tots els al·lels a tots els loci
genètics de tots els individus. Cada individu només té una petita fracció dels al·lels
presents al patrimoni genètic de la població. Per això per fer l’estudi de l’evolució d’una
població s'estudien les freqüencies genotipiques, fenotipiques i al·lèliques d’una
població que són, respectivament, la proporció d’un genotip, un fenotip o un al·lel en
una població.
2.3.1. FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LES FREQÜÈNCIES

Diferents factors que canvien les freqüències al·lèliques i genotípiques en una població
i, per tant, trenquen l’equilibri del model de Hardy-Weinberg, és a dir, es produeix
evolució. Els principals factors evolutius són:
1. Aparellament no aleatori. Modifica les freqüències genotípiques d’una població.
L’endogàmia i l’aparellament selectiu són dos exemples molt característics. En el
segon, els individus escullen les seves parelles reproductores pel seu fenotip i, per
tant, també seleccionen el genotip.
2. Mutacions. Incrementen la variabilitat dins de les poblacions. Només algunes
mutacions originen un nou al·lel i es transmeten a la descendència, la qual cosa
incrementa la possibilitat de noves adaptacions.
3. Deriva genètica. Consisteix en canvis aleatoris en les freqüències gèniques d’una
generació a una altra. La deriva genètica disminueix la variabilitat genètica en una
població i és important en poblacions petites, la qual cosa s’ha demostrat en l’efecte
coll d’ampolla i l’efecte fundador.
- Coll d’ampolla. S’origina quan un esdeveniment ambiental redueix de forma
important la mida d’una població. Els individus que sobreviuen tenen diferents
freqüències al·lèliques respecte a la població original, la qual cosa incrementa
la possibilitat de noves adaptacions.
- Efecte fundador. S’esdevé quan uns quants individus d’una gran població se’n
separen i estableixen o funden una colònia, i s’hi emporten només una fracció
dels al·lels de la població. Els descendents i la població que es forma tindran
diferents freqüències al·lèliques que la població original.
4. Flux genètic. Es produeix per la migració o intercanvi d’individus entre poblacions,
que origina també un intercanvi d’al·lels. Sol incrementar la variació dins d’una
població.
5. Selecció natural. Mecanisme evolutiu a través del qual, com que a la població hi ha
individus més ben adaptats que no pas d’altres a l’ambient, i amb més possibilitats
de sobreviure, la selecció natural actua directament beneficiant aquests fenotips,
que alhora tenen els seus corresponents genotips.

2.4. MACROEVOLUCIÓ: L’ESPECIACIÓ

El concepte biològic d’espècie és una població o grup de poblacions els membres dels
quals tenen la possibilitat de reproduir-se entre si i produir descendència fèrtil.Cada
espècie té un nom científic que s’anomena amb 2 noms llatins. El primer correspon al
gènere, i el segon a l’espècie. Sempre han d’anar en cursiva o subratllats.
L’especiació és la formació d’una nova espècie a partir d’una preexistent. És degut a
que un grup d’organismes se separa, de manera geogràfica o ecològia.
La macroevolució fa referència a l’evolució per canvis a nivell d’espècie o superior.

2.4.1. BARRERES REPRODUCTIVES

L’aïllament reproductiu és un factor primordial per afirmar que dues espècies són
diferents. Les barreres reproductives poden ser d’aïllament prezigòtic o d’aïllament
postzigòtic. Tipus de barreres reproductives:

1. Barreres prezigòtiques. Impedeixen la fecundació i poden ser de diferents tipus:

- Aïllament temporal. Els grups es reprodueixen en diferents moments de l’any, de
l’estació o del dia.

- Aïllament d’hàbitat. Les espècies viuen i crien en diferents hàbitats, tot i que,
geogràficament, poden ser properes.

- Aïllament etològic o conductual. També conegut com aïllament sexual, les

espècies mostren diferents conductes, per exemple, les pautes de festeig.

- Aïllament mecànic. L’estructura de la flor en les plantes o la morfologia dels

òrgans copuladors dels animals són incompatibles.

- Aïllament gamètic. Tot i que l’aparellament sigui possible, els gàmetes són
incompatibles i no es pot originar el zigot.
2. Barreres postzigòtiques. Impedeixen que es produeixi el flux de gens quan s’esdevé
la fecundació. Això pot passar de diverses maneres:
- Inviabilitat dels híbrids. Generalment, l’embrió d’un híbrid interespecífic no
progressa i es produeixen avortaments de manera espontània o l’embrió mor
abans de finalitzar el seu desenvolupament.

- Esterilitat dels híbrids. S’esdevé perquè, durant la meiosi, els gàmetes que es
formen són anormals.

- Degradació dels híbrids. De vegades, l’aparellament entre híbrids en produeix

d’altres que, majoritàriament, no es poden reproduir a causa d’algun defecte.

2.4.2. MECANISMES I TIPUS D’ESPECIACIÓ

El moment crític per a la formació de dues espècies a partir de només una s’esdevé quan
una població s’aïlla reproductivament de la resta de l’espècie, i els patrimonis genètics
de les dues poblacions comencen a diferenciar-se. Posteriorment, les freqüències
al·lèliques i genotípiques de cada grup o població canvien sota la influència dels
diferents factors evolutius. L’especiació pot ser al·lopàtrica o simpàtrica.

A. ESPECIACIÓ AL·LOPÀTRICA.
Mecanisme d’especiació responsable de la formació de la majoria de les noves
espècies. Es produeix quan una població queda separada per una barrera
geogràfica de la resta de l’espècie. La barrera pot originar-se per: deriva de
continents, obertura i tancament d’oceans, canvis climàtics, variacions del nivell
del mar, formació de serralades o emigració.
Després de moltes generacions, els diferents factors evolutius, com les mutacions
o la deriva genètica, provocaran diferències genètiques entre les poblacions
separades, que s’aniran adaptant als nous ambients sota la influència de la
selecció natural.
Si finalment les dues poblacions es troben de nou perquè desapareix la barrera
que les va aïllar, pot succeir que les diferències entre aquestes poblacions
impedeixin la seva reproducció, originant dues espècies diferents.
B. ESPECIACIÓ SIMPÀTRICA.
L’especiació simpàtrica es produeix en un mateix territori on els individus
portadors de diferències genètiques s’adapten a diversos compartiments d’un
ambient. Gradualment les dues variants es van separant i es poden convertir en
espècies diferents.