1

CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA.
LES SUBSTÀNCIES PURES
En aquesta unitat aprendràs a:
Sumari
Identificar els elements que formen els compostos.
1. Les substàncies pures dins la classificació de la Representar gràficament els diferents estats en què es
matèria pot trobar qualsevol substància pura segons la pressió i
2. Elements i compostos. Obtenció dels elements la temperatura, mitjançant diagrames de fases.
dels compostos
Aplicar la liofilització a alguns processos.
3. Diagrama de fases d’una substància pura. Con-
cepte de punt triple Eliminar productes industrials nocius.
4. Canvis d’estat. Punt crític. Punt triple. Condició Calcular l’energia necessària per canviar d’estat una
metaestable substància pura.
5. Teoria cineticomolecular dels gasos Deduir l’equació dels gasos ideals a partir de considera-
6. Calor intercanviada en els canvis d’estat cions teòriques.
7. Les activitats industrials i el medi ambient Esbrinar com varia la difusió dels gasos en funció de la
seva massa atòmica.
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 7

Comencem!
Tallem una barra de glaç sense serra ni eina de tall
Estudiarem els equilibris entre les fases sòlida i líquida en funció de la pressió.
Observarem com podem tallar una barra d’aigua glaçada amb un senzill filferro i una mica
de força.
Estudiarem com és que això és possible i quina explicació té.

Experimentem!
Primerament hem d’obtenir una barra de glaç d’aigua. Agafeu una ampolla de plàstic
d’1,5 o 2 L. La talleu pel llarg i pel mig amb unes tisores grosses o un cúter. L’ompliu
d’aigua de l’aixeta. Ho poseu tot amb cura perquè no bolqui dins el congelador. Al cap
d’un dia, agafeu el conjunt i el poseu sota l’aixeta. Se separarà el plàstic del gel.
Sabies que...?
Una altra opció és fer servir algun estri de cuina adient i emplenar-lo d’aigua.
El gel que s’utilitza per als còctels
té bàsicament la funció de propor-
cionar fred i, en alguns casos, re-
duir la potència de la beguda; per
tant, l’aigua de base cal que sigui
com més bona millor, sense aportar
sabors.
En general, en els còctels que no
requereixen gaire fred, el gel ha de
ser gran per evitar que es desfaci
ràpidament; així, s’hi posen blocs o
cubs grans. Altres combinacions
necessiten que el gel estigui tritu-
rat: per exemple, en el gintònic es
recomana que s’utilitzi gel en cubs
grans d’aigua mineral (sense restes
Nota: També podeu comprar una barra de glaç grossa en un magatzem o botiga gran on de clor) i que pugui durar un temps
venguin peix. Aquests establiments en tenen habitualment. sense que es dilueixin gaire els sa-
bors. En canvi, per al mojito, es re-
• Poseu la barra de glaç entre dos suports separats. quereix gel picat per tal que refredi
molt ràpidament l’elaboració.
El gel pot marcar la diferència en-
tre un bon còctel i un còctel medio-
cre. Si bé els novells en això de la
cocteleria amb prou feines li donen
importància, és un dels elements
que més influeix en el gust i la pre-
sentació final.

• Agafeu un fil ben prim metàl·lic o de plàstic. Per exemple, un dels filets existents als
cables de la llum (de coure), un tros de fil de pescar, etc.
• Lligueu a cadascun dels dos extrems del fil un pes de l’ordre d’un o dos quilos. Poden
ser dues ampolles plenes d’aigua, etc. Mireu la figura.
• Deixeu-ho tot en repòs.
• Aneu-hi observant el que va esdevenint.
• Anoteu el temps i feu fotografies del fenomen que està succeint.
• Què passa amb la temperatura de fusió del gel i la pressió que fa el fil?
• Expliqueu el fenomen.
 8 UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES

1. Les substàncies pures dins la classificació

de la matèria
En la classificació de la matèria, les substàncies pures representen la part essencial a estudiar
en profunditat, perquè les mescles, tant les heterogènies com les homogènies, estan formades
per substàncies pures.

Vocabulari
Les substàncies pures també s’ano-
menen espècies químiques.
Les substàncies pures només poden ser elements químics (per exemple, sofre o hidrogen)
o compostos formats per elements (per exemple: aigua, H2O, o carbonat de calci, CaCO3).
Si barregem dos o més elements o compostos obtenim una mescla, que no és una subs-
tància pura.

Elements (coure)
Substàncies pures
Homogènia Compostos (sacarosa)

Dissolucions (sal en aigua)

Matèria
Mescles
Heterogènia Mescles heterogènies (sang)

Més dades
El carbonat de calci natural també
té dues formes de cristal.lització: la
calcita (sistema romboèdric) i
l’aragonita (sistema ròmbic). Tant
la calcita com l’aragonita són
CaCO3. Aquest fenomen s’anomena
dimorfisme.
Quan les substàncies pures (elements o compostos) es troben en estat sòlid poden formar
cristalls. Un mateix compost pot cristal.litzar de maneres diferents. Aquest fenomen s’anomena
polimorfisme. Per exemple, el carbonat de calci és polimòrfic i es pot trobar en dues
formes cristal.lines.
Un sol element pot formar substàncies diferents, perquè els seus àtoms s’enllacen de manera
diferent. Aquest fenomen rep el nom d’al.lotropia. Per exemple, l’oxigen, O2, i l’ozó, O3, són
varietats al.lotròpiques d’un mateix element (l’oxigen), de la mateixa manera que el grafit i el
diamant ho són del carboni.

Mescles
Tenen les propietats dels seus components. Si es barregen llimadures de
sofre i ferro, la mescla té les propietats del sofre i del ferro.
La formació d’una mescla no comporta cap bescanvi energètic amb
l’entorn o, en tot cas, és negligible.
Els components de les mescles es poden separar per mitjans físics, com
ara la filtració, la decantació, la sedimentació, la centrifugació,
l’evaporació, la destil.lació, les extraccions sòlid-líquid i líquid-líquid,
la cristal.lització i la cromatografia.
Les mescles, en general, poden existir en qualsevol proporció dels seus
components. El sofre i el ferro, per exemple, els podem barrejar en
qualsevol proporció.
Compostos
Tenen propietats específiques pròpies i no les dels elements
constituents. Així, l’àcid nítric, HNO3, no té absolutament cap
semblança amb el nitrogen, l’oxigen i l’hidrogen que el constitueixen.
La formació d’un compost comporta un bescanvi energètic important
amb l’entorn (reacció endotèrmica o exotèrmica).
Els constituents dels compostos no es poden separar per procediments
físics, sinó que cal emprar mitjans que modifiquin químicament la
combinació, com ara l’electròlisi.
Els compostos es formen a partir dels elements en una proporció
invariable. Per exemple, cada àtom d’oxigen de l’aigua, H2O, va
acompanyat forçosament de dos àtoms d’hidrogen.

Taula 1.1. Diferències principals entre els compostos i les mescles.

Ac t i v i t a t s
1> Esbrina quines diferències hi ha en les varietats al.lotròpi- 2> La mantega de cacau presenta estructures cristal.lines
ques del fòsfor blanc i el fòsfor roig. polimòrfiques. Quantes i quines són?
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 9

2. Elements i compostos. Obtenció

dels elements dels compostos
Els elements es troben combinats químicament entre si formant compostos que tenen unes
propietats absolutament diferents de les dels elements constituents. Per exemple, els òxids de
nitrogen, NxOy, són compostos de nitrogen i oxigen que no recorden gens les propietats dels
dos elements constituents.
Per contra, en l’aire, que es defineix com una mescla bàsicament de molècules de nitrogen i
d’oxigen, els elements constituents es poden separar mitjançant diferents procediments, com
ara la refrigeració, fins a arribar a la liquació i la destil.lació posterior de l’aire líquid obtingut.
Els dos constituents tenen diferent volatilitat, ja que les molècules de nitrogen són més peti-
tes i destil.len a una temperatura més baixa que les d’oxigen, més grans. Per tant, si es con-
trola la temperatura de destil.lació, es poden separar els dos elements.
Molts compostos es poden separar en els seus elements per diferents mètodes, alguns dels
quals s’esmenten tot seguit:
• Descomposició. Aquest mètode només es pot emprar en alguns casos. Per exemple, l’òxid
de mercuri(II), HgO, si l’escalfem, es descompon en oxigen gasós i mercuri metàl.lic:
2 HgO(s) → 2 Hg(l) + O2(g) ↑
• Reducció. Un procediment molt utilitzat en metal.lúrgia és l’aïllament dels metalls mit-
jançant la reducció amb carbó o un altre reductor potent. D’aquesta manera, es pot aïllar el
ferro dels seus òxids, FeO, Fe2O3 i Fe3O4. L’estany també es pot aïllar del SnO2; i el zinc, del
ZnO:
2 FeO(s) 1 C(s) → 2 Fe(s) 1 CO2(g) ↑
• L’electròlisi. Una manera usual de separar els elements d’un compost és mitjançant
l’electròlisi, un procés electroquímic que provoca el canvi químic gràcies a l’electricitat. Sabies que...
L’electròlisi es produeix sempre en fase líquida. Aquest líquid, anomenat electròlit, ha de Algunes de les aplicacions indus-
ser conductor elèctric, i perquè ho sigui cal que contingui ions, positius i negatius. Com que trials més importants de l’electròlisi
té càrrega elèctrica, pot conduir l’electricitat si hi apliquem una diferència de potencial són l’obtenció de l’alumini i del
elèctric. Els ions poden provenir d’un mineral en estat fos o d’una solució líquida: coure pur. El paper d’alumini, per
exemple, permet conservar millor
– Si es tracta d’un mineral fos, per exemple bauxita, Al2O3 hidratat, el líquid fos conté ions
els aliments i coure a la papillota.
Al31 i ions O22. En aquest cas, el Al2O3 és un electròlit de primera espècie. En aquest tipus de cocció s’embolica
– En canvi, si es tracta d’una solució, per exemple de clorur de sodi en aigua, l’aigua gairebé amb un full de paper d’alumini un
no està ionitzada en H1 i OH2, però conté ions Cl2 i ions Na1, que són els responsables de aliment, generalment carns i
la conductivitat elèctrica. En aquest cas, el NaCl(aq) és un electròlit de segona espècie. peixos, per coure’l al forn.

Fig. 1.1. L’electricitat provoca el

trencament de la molècula d’aigua en
hidrogen i oxigen (gasos).
 10
Vocabulari
En electroquímica:
L'ànode és on s’esdevé l’oxidació i
en les piles és l’elèctrode negatiu.
El càtode és on s’esdevé la reducció
i en les piles és l’elèctrode positiu.
Fixa-t'hi
Un element s’oxida quan perd elec-
trons.
22 e2
Per exemple: Fe0 Fe21
Un element es redueix quan en
guanya.
12 e2
Per exemple: Cl02 2 Cl2
Més dades
El PVC o policlorur de vinil es pro-
dueix a partir d’etilè o etè i de clor
obtingut de l’electròlisi de la sal
comuna (clorur de sodi).
Sabies que...
Els primers experiments sobre
l’electròlisi daten de l’any 1800. W.
Nicholson i A. Carlisle van fer pas-
sar el corrent d’una pila de Volta a
través d’una dissolució d’aigua aci-
dulada, de manera que es van obte-
nir hidrogen i oxigen gasosos.
2 H2O(l) → 2 H2(g) ↑ 1 O2(g) ↑
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES
La conductivitat elèctrica és deguda als ions positius, o cations, i als negatius, o anions.
Sempre s’esdevé un canvi químic prop dels elèctrodes o borns de contacte amb l’electròlit.
Els elèctrodes són dues barres, de metall o de grafit, connectades als borns d’un generador de
corrent continu de baix voltatge. Un elèctrode és positiu i l’altre negatiu:
• L'ànode és l’elèctrode positiu en l’electròlisi.
• El càtode és l’elèctrode negatiu en l’electròlisi.
Els elèctrodes han de ser d’un material adient que no reaccioni amb el compost que volem
separar en els elements constituents, és a dir, han de ser inerts per a la reacció electroquímica
en qüestió.
Com a exemple, estudiarem una electròlisi senzilla: la de la sal comuna fosa. Introduïm el NaCl
en un recipient o cubeta anomenada cel.la electrolítica (fig. 1.2) i l’escalfem fins a fondre’l.
Fem passar un corrent elèctric de pocs volts entre els dos elèctrodes que estan en contacte
amb la sal fosa.
Observem que de l’ànode es desprenen bombolles de clor, Cl2, mentre que al càtode es diposi-
ta el sodi, Na, que sura damunt la sal fosa. L’equació corresponent és:
2 NaCl(l) → 2 Na(s) 1 Cl2(g) ↑
e– e+
Ànode (+) Cànode (–)
Oxidació Reducció
2 Cl – (aq) Cl2(g) + 2 e – 2 Na+(aq) + 2 e – 2 Na(s)
Fig. 1.2. Esquema de l’electròlisi del NaCl fos.
Ac t i v i t a t
3> A la Solvay de Martorell es produeix PVC (policlorur de vinil). En la primera fase es
realitza una electròlisi. Podries indicar per què?
4> Esbrina per què van acidular l’aigua Nicholson i Carlisle.
5> Informa’t sobre què són els cromats i els niquelats de l’acer.
6> Des dels moviments ecologistes cada vegada es dona més informació als consumidors
sobre els productes que utilitzen en la seva vida quotidiana. Un d’aquests productes
que està en el punt de mira és l’alumini i, sobretot, com es produeix. Per què es tan
controvertida ecològicament aquesta producció?
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 11

3. Diagrama de fases d’una substància pura. Atenció

Concepte de punt triple Si fem el mateix procés a una pres-

sió atmosfèrica diferent, per exem-
Hi ha diferents maneres de saber si una substància és pura o no. La més senzilla consisteix a ple creant un buit parcial, l’aigua
obtenir-ne la corba d’escalfament. Si una substància és pura, durant el canvi d’estat (per bullirà a una temperatura inferior.
exemple, de sòlid a líquid o a l’inrevés) la temperatura de la substància és constant. Una olla de pressió a la cuina tre-
balla a pressió superior a l’atmosfè-
La temperatura d’un canvi d’estat té un valor concret per a una pressió ambiental determina- rica i, per tant, els líquids aquosos
da. Per exemple, a una pressió atmosfèrica normal (101,3 kPa), quan fem bullir aigua pura del seu interior podran estar a més
líquida i passa a gas, la temperatura d’ebullició es manté a 100 °C. Mentre hi hagi una mica de 100 °C. Així, doncs, els aliments
d’aigua líquida, el conjunt aigua líquida-gas es mantindrà a 100 °C. Just en el moment en què es couran amb més rapidesa.
s’hagi evaporat la darrera gota líquida, l’aigua en estat gasós pujarà de temperatura si la con-
tinuem escalfant (fig. 1.3). L’aigua en estat gasós se sol anomenar vapor d’aigua.

El punt O es coneix amb el nom de punt triple. En aquest punt poden coexistir les tres
fases: sòlida, líquida i gasosa. S’esdevé només a una pressió de vapor i una temperatura
concretes. En el punt triple les tres fases són distingibles entre si, ja que hi ha interfase
entre elles (fig. 1.4).

Conceptes bàsics
Observa la figura 1.4. Si tenim glaç d’aigua a una pressió inferior a 4,58 mm Hg, el gel pot
passar a l’estat vapor directament sense passar per la fase líquida. Aquest canvi d’estat s’ano- La relació entre la pressió de vapor
mena sublimació. S’utilitza en la liofilització de les substàncies, la qual consisteix en una d’una dissolució i la pressió de va-
congelació seguida d’una deshidratació mitjançant la sublimació; es realitza en un recipient por del dissolvent pur és donada
tancat on prèviament s’ha fet el buit. per la llei de Raoult, que estableix
que, en una dissolució en què el
p C A
solut no és volàtil, el descens rela-
T tiu de la pressió de vapor és igual a
760 mmHg
la fracció molar del solut, segons
s

Líquid
Ga

Fusió l’expressió següent:

Te
Solidificació
Líquid i gas Dp
en equilibri Vaporització Gas
—— 5 xs, o bé Dp 5 xs ? p0
id

Sòlid p0
qu

Condensació
Lí

Tf
En què Dp és la disminució de la
O
4,58 mmHg Punt triple pressió de vapor, és a dir, la di-
li d

Sòlid i líquid
Sò

en equilibri ferència entre la pressió de vapor

B
Sublimació
del dissolvent pur i la pressió de
t 0,01º 100º T (ºC)
vapor de la dissolució, xs és la frac-
ció molar del solut i p0 és la pressió
Fig. 1.3. Diagrama dels canvis d’estat Fig. 1.4. Diagrama d’equilibri de fases de l’aigua. de vapor del dissolvent pur.
d’una substància pura en funció de la A una pressió inferior a la del punt triple, l’aigua pot
temperatura. passar d’estat sòlid a estat gasós sense passar per
estat líquid, és a dir, pot sublimar.

P, bar
Cafetera exprés
T amb. (9 a 21 bar, 85-95 oC)

2
AIGUA LÍQUIDA
65 oC 150 oC Sabies que...?
AIGUA SÒLIDA Coagulació Reaccions
proteïnes de Maillard

Les baixes temperatures en la liofi-

Congelador
Nevera Olla de pressió lització eviten alteracions quími-
P >1960
1 <1960 ques i pèrdues de components vo-
atm Nitrogen
liquid
–65 oC Cocció baixa T Ebullició normal Fregir,
planxa làtils. Les baixes temperatures i la
Impregnacions
microones
Cocció al buit
Forn Fig. 1.5. Diagrama de fases de manca d’aigua eviten el desenvolu-
l’aigua aplicat a diagrama de pament de microorganismes que
>2000
VAPOR D’AIGUA coccions. «La nueva cocina podrien fer malbé els productes ali-
científica», Claudi Mans i Pere mentaris i ocasionar problemes sa-
Liofilització
0
Punt triple
T, oC Castells. Investigación y Ciencia nitaris.
–200 –100 0 100 200 (octubre de 2011).
 12
Fig. 1.6. Partícules d’un sòlid vibrant a
l’entorn de posicions fixes.
Tingues en compte
La calor de vaporització ens dona
un valor aproximat de les forces
d’enllaç entre les partícules d’un
líquid. En passar de sòlid a líquid la
substància només es desordena una
mica, i es mantenen en bona part
els enllaços entre partícules. En
canvi, en passar de líquid a gas
aquests enllaços s’han de trencar
tots. Per això la calor de vaporitza-
ció és molt més gran que la calor de
fusió.
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES
4. Canvis d’estat. Punt crític. Punt triple.
Condició metaestable
A. Sòlid-líquid
En els sòlids, les partícules —molècules, àtoms o ions, segons el tipus de sòlid— no es poden
moure, només vibren al voltant d’una posició fixa. Això és així perquè la seva energia tèrmica
no pot vèncer les forces d’atracció entre elles (fig. 1.6).
Quan escalfem un sòlid es transmet energia a les seves partícules, la qual les fa vibrar més
ràpidament, de manera que se separen una mica més les unes de les altres i augmenta una
mica el volum del sòlid. Quasi tots els cossos sòlids es dilaten en escalfar-los.
Quan s’arriba a la temperatura de fusió, Tf, l’agitació de les partícules és prou gran perquè
s’allunyin de les posicions fixes al voltant de les quals vibren, i el cos fon.
L’ordre cristal.lí del sòlid es trenca i les partícules es mouen i xoquen les unes amb les altres.
Si el sòlid és amorf, o no és una substància pura, la temperatura de fusió, Tf, no es manté
constant; és a dir, no hi ha un únic punt de fusió, sinó que es mou en un marge de valors.
La quantitat de calor necessària, a pressió atmosfèrica, perquè la unitat de massa passi de
l’estat sòlid a l’estat líquid s’anomena calor latent de fusió, lf.
La calor latent de fusió, lf, té el mateix valor que la calor latent de solidificació, ls, que
correspon al procés de solidificació o pas d’estat líquid a estat sòlid.
B. Líquid-gas
En els líquids, les partícules es poden moure perquè tenen una energia cinètica més gran que
en el sòlid. Quan els líquids s’evaporen, algunes de les partícules amb energia més alta acon-
segueixen separar-se de les del seu voltant i passar a vapor. Per fer-ho han d’agafar energia de
l’entorn, i per això la temperatura del líquid baixa. Aquest fenomen el podem observar fàcil-
ment si ens posem acetona al palmell de la mà i deixem que s’evapori: la mà es refreda perquè
la calor corporal ha servit per evaporar l’acetona.
El trànsit de líquid a gas es pot realitzar per evaporació o per ebullició. En tots dos casos
s’esdevé una vaporització.
• L’evaporació és un fenomen superficial que es produeix a qualsevol temperatura. Només
unes quantes partícules properes a la interfase líquid-gas es poden escapar.
• En l’ebullició tot el líquid assoleix una temperatura suficient perquè les partícules puguin
passar a fase gas o vapor. Si la substància és pura, la temperatura d’ebullició, Te, es manté
constant.
La calor necessària, a pressió atmosfèrica, perquè la unitat de massa d’una substància es
vaporitzi s’anomena calor latent de vaporització, lv.
La calor latent de vaporització és igual a la calor latent de condensació, lc, que correspon al
procés de condensació o pas d’estat gasós o vapor a estat líquid.
• Concepte de punt crític. Caracterització del procés de liquació d’un gas.
En comprimir un gas la pressió augmenta, les molècules s’atansen i s’atrauen una mica (per
les forces de Van der Waals), perquè estan més properes. Si la pressió és prou alta, és pos-
sible que el gas es condensi i passi de l’estat gasós al líquid. Però perquè un gas pugui
passar a l’estat líquid cal que estigui a una temperatura inferior a la temperatura crítica.
Cada substància pura té una temperatura crítica característica. En la taula 1.2 n’hi ha al-
guns exemples:
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 13

Substància Pressió crítica (MPa) T(K) crítica P(MPa) punt triple T(K) punt triple
Aigua H2O 22,12 647,3 0,612 · 10-3 273,16

Etanol CH3-CH2OH 6,14 513,9 4,3 · 10-10 150

Diòxid de carboni CO2 7,38 304,1 0,517 216,55

Metà CH4 4,60 190,4 0,0117 90,68

Dimetilcetona C3H6O 4,70 508,1 0,026 178,46

Taula 1.2.

Per damunt de la temperatura crítica és del tot impossible liquar un gas per molt que el com- p
primim. En aquestes condicions, aquests fluids s’anomenen fluids supercrítics i tenen propie- F
(Fluid supercrític)
punt crític
tats especials que els fan, sobretot, aplicables a extraccions molt selectives i sense utilitzar
dissolvents que podien distorsionar el producte final extret.
En el punt crític són indistingibles les fases líquida i gasosa. No existeix interfase entre gas i Sòlid Líquid

líquid. A una temperatura i una pressió superiors a les del punt crític, és a dir, en condicions
supercrítiques, els fluids no es poden considerar ni líquids ni gasos, sinó ambdues coses al-
hora. Un fluid en condicions supercrítiques no liquarà per molt que el comprimim, ni tampoc E Gas
gasificarà per molt que l’escalfem. A una temperatura fixa supercrítica donada, el fluid es po- D
Punt triple

dria comprimir teòricament tant com es vulgui (compressibilitat isotèrmica). La calor o ental- A B C T

pia de vaporització hi és nul·la. Els fluids supercrítics tenen una viscositat unes deu vegades Fig. 1.7. Punt crític.
menor que els líquids. La tensió superficial i la densitat hi són molt més baixes que en els lí-
quids, cosa que permet els fluids supercrítics difondre’s i penetrar fàcilment els materials
sòlids. Observa la taula anterior. Imagina’t aigua a 375ºC (648,2 K); no liquarà per molt que la Més dades
comprimim. O bé acetona (dimetil cetona) a 240ºC (513,2 K); estarà en condicions supercríti-
ques: serà del tot impossible liquar-la i romandrà en estat de fluid supercrític. Algunes aplicacions de dissolvents
supercrítics:
• Descafeïnament del cafè o del te
C. Sòlid-gas • Eliminació de la nicotina del ta-
bac
Els líquids purs a una temperatura determinada tenen una pressió de vapor característica. En
els sòlids també existeix la pressió de vapor, si bé en una magnitud que sol ser molt inferior. • Recuperació d’oli
Si les partícules del cristall vibren prou enèrgicament, poden vèncer les forces cristal.lines • Extracció de colorants
de cohesió que les enllacen i les partícules perifèriques poden arribar a passar a l’estat gasós.
En aquest cas, diem que el sòlid sublima.
Cada sòlid té una pressió de vapor característica a una temperatura determinada. Per exem-
ple, l’aigua sòlida a 0 °C té una pressió de vapor de 0,00603 atm (4,58 mmHg). Si escalfem
aigua sòlida que està a una temperatura una mica inferior als 0 °C en un recipient que
està a una pressió per sota de 0,00603 atm —creada mitjançant el buit—, l’aigua passa direc-
tament d’estat sòlid a estat gasós. Passa el mateix si el gel està en contacte amb un aire molt
sec, sempre que el vapor d’aigua sigui el que tindria si estigués sol en el mateix volum, a la
pressió de 0,00603 atm o menys.
La pressió de vapor dels sòlids, com la dels líquids, creix amb la temperatura.
Un altre exemple característic de sublimació és el del gel sec, que és CO2 sòlid que es fa servir
per refrigerar aliments, el qual sublima sense fondre a pressió atmosfèrica, perquè la pressió
del CO2 a l’atmosfera és més baixa que la pressió de vapor del sòlid (fig. 1.8).

Fig. 1.8. A dins d’un extintor el CO2 es

La quantitat de calor necessària per sublimar la unitat de massa en estat sòlid fins a
troba en estat líquid i a una pressió
l’estat gasós a pressió atmosfèrica s’anomena calor latent de sublimació. elevada. En obrir-ne l’aixeta, es
descomprimeix sobtadament, i en fer-ho
necessita calor, que agafa d’ell mateix,
Observeu la figura 1.7. Les corbes representen els valors simultanis de p i T en els quals dues refredant-se molt i sortint sòlid. Però a
fases d’aigua poden coexistir en equilibri. Per exemple, l’aigua sòlida coexisteix amb l’aigua en la pressió atmosfèrica, el CO2 és gas i,
estat gasós (vapor) en tots els valors de p i T corresponents a la línia OB. per tant, aquell CO2 sòlid sublima.
 14
A Internet
Una aplicació metaestable s’ha uti-
litzat en alguns restaurants. Per
exemple, al Celler de Can Roca, en
la recepta «Cromatisme verd» van
fer una infusió de fulles d’eucalip-
tus en situació metaestable: la van
deixar en un congelador especial a
–5 ºC i en abocar-la al plat es va
convertir en un producte sòlid en
forma d’estalagmita.
http://www.rtve.es/television/
20160621/receta-del-postre-
jordi-roca-masterchef-4-croma-
tismo-verde/1361500.shtml
Ac t i v i t a t s
7> Investiga per què:
a) S’eixuga la roba mullada tant si fa vent com si fa calor.
b) L’aigua dels càntirs i sellons de material porós es manté
fresca si es col.loquen en un lloc on hi hagi corrent
d’aire, sempre que es tracti d’aire sec.
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES
En el punt O, anomenat punt triple, poden coexistir les tres fases en equilibri. El punt triple
de l’aigua correspon a una pressió de 0,00603 atm i a una temperatura de 0,01 °C.
Les zones entre corbes corresponen a condicions de p i T en què només pot existir aigua en
una sola fase.
L’aigua a una temperatura d’1 °C i a una pressió de 2 mmHg estarà en forma de gas. Caldrà
aplicar-hi una pressió de 8-10 mmHg o més per liquar (condensar) l’aigua. Si l’aigua estigués
a 250 °C i 1 mmHg de pressió estaria en fase gas però no aconseguiríem la liquació per molt
que comprimíssim, ja que no entraríem en la zona líquida. L’aigua es congelaria i passaria de
gas a sòlid directament (sublimació regressiva).
Fig. 1.9. Diagrama de fases típic de la
majoria de substàncies pures; per
exemple, el CO2, on T és el punt triple i
C és el punt crític.
El trànsit M denota que a una temperatura donada fixa i menor que la del punt triple T, si
augmentem la pressió, passem de l’estat gas al sòlid. Es tracta de sublimació regressiva.
El trànsit V denota que, a una pressió donada fixa i menor que la del punt triple T, podem
passar de sòlid a gas directament; és a dir, es produeix sublimació.
El trànsit R denota que, a una temperatura donada fixa i major que la del punt triple T, en
augmentar la pressió podem passar directament de gas a líquid; és a dir, es produeix conden-
sació.
El trànsit S denota que, a una temperatura donada fixa i major que la del punt crític C, en
augmentar la pressió entrem en la zona supercrítica, on no es pot distingir si és un gas o un
líquid.
D. Metaestabilitat
Una substància en estat metaestable té una relativa poca estabilitat que no li correspon per
pressió i temperatura.
Per exemple, a la figura 1.7 es poden intuir línies d'estats metaestables de l'aigua. L’aigua en
finíssimes gotes i a la pressió atmosfèrica normal pot romandre molts graus sota zero en forma
líquida (hauria d’estar sòlida), malgrat sigui un estat molt inestable. Aquelles microgotetes,
quan topen amb alguna substància sòlida com el sòl, les plantes o el glaç, es congelen i soli-
difiquen immediatament, transformant-se en gebre, passant a una situació termodinàmica
estable i de menor energia.
8> Quin es el fenomen que es produeix en escalfar iode?
9> Si tenim gel a 20,5 ºC i hi apliquem un buit inferior a
0,00603 atm (4,58 mmHg), què penses que passarà?
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 15

5. Teoria cineticomolecular dels gasos

La matèria sòlida es compon de partícules que vibren i no es traslladen. Sabies que...?
En els líquids, en canvi, les partícules ja es mouen una mica i canvien de posició.
L'olla de pressió és una aplicació
En els gasos, les partícules tenen llibertat total de moviment. El moviment que anima aquestes que sorgeix del coneixement en
partícules depèn de la temperatura. Com més elevada és la temperatura, més energia tenen profunditat dels gasos. A l'interior
les partícules i més ràpidament vibren i es mouen. L’energia cinètica de les partícules depèn, d'un recipient hermètic es produ-
doncs, de la temperatura. Sabem que l’energia cinètica és: eix un augment de la pressió;
aquest fet fa que el punt d'ebullició
de l'aigua augmenti. La conseqüèn-
1 cia és que el temps de cocció dis-
Ec 5 — m v2
2 minueix.

en què m és la massa de la partícula i v és la velocitat.

Ara bé, no totes les partícules es mouen a la mateixa velocitat. Parlem, aleshores, d’una ener-
gia cinètica mitjana a una temperatura determinada. Per a totes les partícules d’un gas es
compleix que l’energia cinètica mitjana de cada molècula a la temperatura T és:

2 3
Ec 5 — ? k ? T
2

en què k és la constant de Boltzmann, que val 1,38 ? 10223 J/K, i T la temperatura absoluta en
kelvin.
Aquesta equació ens indica que:
• Dos gasos diferents, a la mateixa temperatura absoluta, tenen la mateixa energia cinètica
mitjana.
• L’energia interna d’un gas depèn del moviment de les seves molècules; per tant, només
depèn de la seva temperatura absoluta.
Si relacionem les dues equacions anteriors ens adonem que, en augmentar la temperatura,
també augmenta la velocitat de les partícules i la seva velocitat mitjana. Si la temperatura és
0 K, l’energia cinètica mitjana també és zero. Això vol dir que, a mesura que la temperatura
baixa, les partícules es mouen menys. Prop dels 0 K, les partícules de sòlid pràcticament no
vibren.
També podem comprendre per què la pressió d’un gas augmenta en pujar la temperatura. Quan
això succeeix, l’energia cinètica de les partícules augmenta i, per tant, la seva velocitat creix;
com més velocitat, més xocs de les partícules hi haurà amb les parets per unitat de temps,
cosa que provoca una pressió més gran.
Així, per exemple, en un globus aerostàtic, s'escalfa l'aire i, per tant, es dilata. Aquesta dila-
tació provoca una ocupació del volum del globus amb menys massa d'aire i, per tant, com que
el volum del globus es manté constant i té menys pes, el globus puja.

Fig. 1.10. En els globus aerostàtics

és important escalfar l'aire.
 16
Atenció
Com que les partícules dels gasos es
mouen anàrquicament en totes di-
reccions, l’estudi detallat i rigorós
de la seva energia es fa des del
punt de vista estadístic.
Y Suposem N partícules, cadascuna de massa m, contingudes en un volum V de forma cúbica
A Les partícules, en moure’s, tenen associada una quantitat de moviment, que segons la mecà-
X Tanmateix, la velocitat és una magnitud vectorial i, per tant, cal tenir en compte el sentit del
l
Z
Fig. 1.11. Trajectòria d’una partícula
que es dirigeix contra una paret.
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES
A. Deducció de la llei dels gasos ideals
a partir de la mecànica
L’equació d’estat:
p?V 5 n?R?T
es pot deduir a partir de l’aplicació de la mecànica clàssica a les partícules d’un gas qualsevol.
La teoria cineticomolecular parteix del desenvolupament d’uns postulats o principis ideals.
Aquests postulats són els següents:
• Un gas està format per partícules en moviment constant, que topen constantment entre
elles. Les col.lisions són perfectament elàstiques.
• No hi ha atracció ni repulsió entre les partícules (ja sabem que això no és del tot cert; tan
sols és una aproximació).
El fenomen de la pressió és degut a les col.lisions de les partícules amb les parets del recipient.
(fig. 1.11).
nica és el producte de la massa per la velocitat:
→ →
p 5 m ? v (cap a la dreta)
moviment. Així, quan la partícula en qüestió es dirigeix cap a la paret de l’esquerra (A), la
quantitat de moviment que té és:
p 5 m ? (2v) (cap a l’esquerra)
en què el signe (2) indica que va en sentit contrari al positiu de l’eix de les abscisses (cap
a la dreta). En col.lidir amb la paret A, es produeix un rebot completament elàstic; ara la
partícula s’allunya de la paret A i té una quantitat de moviment:
p 5 m?v
Per tant, la variació de la quantitat de moviment en aquesta col.lisió és la diferència entre les
quantitats de moviment final i inicial; és a dir:
→
Dp 5 m ? v 2 m ? (2v) 5 2 m ? v
El temps que hi ha entre dues col.lisions consecutives amb la paret A és:
desplaçament 2l
Dt 5 ——————— 5 ——
velocitat v
en què l és el costat del cub elemental (desplaçament 5 2 l, ja que la partícula va i torna).
També sabem que la força, F, és la variació de la quantitat de moviment per unitat de temps;
és a dir:
Dp 2m?v 2m?v m ? v2
F 5 —— 5 ——— 5 ——— 5 ———
Dt Dt 2 l/v l
Si la superfície de la cara elemental A del cub és S, obtindrem que en el xoc la pressió exercida
per la partícula sobre aquesta cara és:
F (m ? v2)/l m ? v2 m ? v2
p 5 — 5 ———— 5 ——— 5 ———
S l2 l3 V
en què V és el volum del cub elemental de l’estudi.
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 17

Del conjunt de totes les partícules, podem suposar, des del punt de vista estadístic, que un Reflexiona
terç de les partícules es mou en la direcció de l’eix de les X, un altre terç es mou en la de
l’eix de les Y i, finalment, l’altre terç, en la de l’eix de les Z. Per tant, de tot el conjunt de les 1
Segons l’equació Ec 5 m v2, en
N partícules del cub elemental, només N/3 toparà amb la paret A. Com que hi ha partícu- 2
les més ràpides que d’altres, la quantitat de moviment mitjana es correspondrà amb el que es una barreja de gasos, amb una ma-
coneix per a velocitat quadràtica mitjana de les partícules o 2 v 2. teixa energia cinètica les molècules
del gas més lleuger tindran una
m?2v2 N velocitat mitjana més alta. A més,
Per tant, podem escriure que la pressió general sobre la cara A val: p 5 ——— ? — no totes les molècules del mateix
V 3
gas van a igual velocitat; per tant,
Si NA és el nombre d’Avogadro, podem escriure qualsevol nombre N en funció de NA. És a dir: cal parlar d’una velocitat i una
N 5 n ? NA en què n és la quantitat de matèria (en mols). energia cinètica mitjanes.

Si considerem que les N partícules en qüestió tenen una energia cinètica mitjana de:
1
Ec 5 — m 2
v2
2
2
podem escriure l’equació de la pressió de la manera següent: p ? V 5 — ? n ? NA ? Ec , en què p és
3
la pressió de totes les partícules.
L’energia cinètica de qualsevol gas és directament proporcional a la temperatura absoluta; és
a dir: Ec 5 K ? T, en què K és una constant.
2
Podem escriure, per tant: p ? V 5 — ? n ? NA ? K ? T, en què NA és el nombre d’Avogadro.
3
2 2
El producte — ? NA ? K és una constant i correspon a la dels gasos ideals (R): R 5 — ? NA ? K
3 3
I, en conseqüència, l’equació dels gasos es pot escriure d’aquesta manera:

p?V 5 n?R?T

Aquesta fórmula s’aplica en la resolució d’exercicis pràctics sobre gasos i cal treballar-la en les
unitats adients. En el SI, la pressió s’expressa en Pa, el volum en m3, la constant dels gasos és
R 5 8,31 J ? K21 ? mol21 i la temperatura s’expressa en K. També és molt freqüent utilitzar les
unitats següents: la pressió en atm, el volum en L, la constant dels gasos R 5 0,082
atm ? L ? K21 ? mol21 i la temperatura en K.

Llei de Graham. Velocitat de difusió dels gasos

La interpretació de les velocitats de difusió dels gasos es pot fer a partir de la seva massa
molecular. Així, la llei de Graham estableix que «el quocient entre les velocitats de difusió de
dos gasos és inversament proporcional al quocient entre les arrels quadrades de les densitats
respectives». És a dir, si d1 i d2 són les densitats i v1 i v2 les velocitats:
v1 Îd2
— 5 ——
v2 Îd1
Si expressem la densitat com la massa molar dividida entre el volum molar Vm, en resulta:
v
—1 5
v2
Î @Î M2
Vm,2
M1
Vm,1

I, com que el volum molar de dos gasos sotmesos a les mateixes condicions de pressió i tem-
peratura és el mateix, vm,1 5 vm,2, podem escriure:
v1 ÎM2
— 5 ——
v2 ÎM1
 18 UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES

Així doncs, podem afirmar que «el quocient entre les velocitats de difusió de dos gasos
sotmesos a les mateixes condicions de pressió i temperatura és inversament proporcional al
quocient entre les arrels quadrades de les seves masses molars».
Comparem, per exemple, les velocitats de difusió del diòxid de carboni i l’oxigen. Les masses
molars respectives són 44 g/mol i 32 g/mol.
vO2 ÎMCO2 Î44
Per tant: —— 5 ——— 5 ——— 5 1,17
vCO2 ÎMO2 Î32
L’oxigen, doncs, es difon a una velocitat 1,17 vegades major que la del CO2.
Però si, en lloc de comparar la velocitat de difusió de l’oxigen amb la del diòxid de carboni, la
comparem amb la del monòxid de carboni (que té una massa molar de 28 g/mol), el resultat
és un altre. Vegem-ho:
vO2 ÎMCO Î28
—— 5 ——— 5 ——— 5 0,94
vCO ÎMO 2
Î32
La velocitat de difusió de l’oxigen és 0,94 vegades la del monòxid de carboni.

Elaboració del model de gas real per explicar les desviacions

respecte al comportament de gas ideal
En condicions de pressió i temperatura baixes, les molècules no estan properes entre elles
i el gas es comporta aproximadament com un gas ideal. Quan la pressió o la temperatura aug-
menten ens allunyem del comportament ideal.
Per tal d’explicar per què es produeix aquesta desviació cal revisar els principis en què es
fonamenta la teoria cinètica dels gasos ideals:
• Els gasos estan formats per partícules (àtoms o molècules) que es mouen constantment.
• La grandària de les partícules és negligible comparada amb el volum del recipient.
• Les forces d’atracció i repulsió de les partícules són negligibles perquè estan prou separades.
• Els xocs de les partícules són perfectament elàstics.
• L’energia cinètica de les molècules és directament proporcional a la temperatura absoluta.
• A la mateixa temperatura, l’energia cinètica mitjana de les partícules es manté constant al
llarg del temps.
Però gairebé tots els gasos es desvien d’aquest comportament. Això ho podem entendre a
partir dels principis que hem esmentat. Així:
• A altes pressions, la grandària de les molècules no és negligible respecte del recipient.
• Les forces d’atracció entre les molècules no es poden negligir.
H2 a 5 0,24 b 5 0,0266
Aquestes diferències es recullen en la fórmula de Van der Waals dels gasos reals:

3 4
a n2
N2 a 5 1,39 b 5 0,0391 p 1 —— (V 2 n b) 5 n R T
V2
O2 a 5 1,36 b 5 0,0318 on a i b són les constants de Van der Waals, determinades experimentalment.
CH4 (metà) a 5 2,28 b 5 0,0428 a està relacionada amb les forces intermoleculars. S’expressa en (L2 ? atm)/mol2.
b està relacionada amb el volum de les partícules del gas. S’expressa en L/mol.
CO2 a 5 3,59 b 5 0,0427
Les constants de Van der Waals d’alguns gasos determinades experimentalment es mostren en
Taula 1.3. la taula 1.3.

Ac t i v i t a t
2 3 1
10> A partir de les dues equacions Ec 5 ? k ? T i Ec 5 m v2, dedueix si les molècules de
2 2
dos gasos de masses diferents tindran igual velocitat mitjana a la mateixa temperatura
absoluta. Considera, per exemple, el N2 i el CO2.
Dades: Massa molecular del dinitrogen 5 28 uma; massa molecular del diòxid de car-
boni 5 44 uma.
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 19

6. Calor intercanviada en els canvis d’estat

Perquè una substància en estat sòlid passi a estat líquid, cal aplicar-hi una certa quantitat Important
de calor, que depèn de la massa i de la calor latent de fusió, lf. Cal recordar que no tots els
cossos sòlids, en ser escalfats, es fonen. Alguns, com la fusta o el paper, es descomponen o Només les substàncies pures tenen
es cremen. D’altres, com ara els cautxús, les gomes, els polímers orgànics, els betums i els un valor de calor latent fix durant
asfalts, no tenen un canvi d’estat definit. un canvi d’estat. A més, si aquestes
substàncies són sòlides, cal que es-
A la taula 1.4 podem observar els valors d’algunes calors latents de fusió o solidificació. Cal tiguin en estat cristal.lí. Per exem-
destacar la gran quantitat de calor necessària per fondre l’aigua glaçada, sobretot si es com- ple, els polímers orgànics, encara
para amb alguns metalls. que siguin purs, no acostumen a ser
cristal.lins, sinó sòlids amorfs o semi-
Perquè una substància en estat líquid passi a estat gasós, cal aplicar-hi una certa quantitat de cristal.lins. No tenen un punt de
calor, que també depèn de la massa i de la calor latent de vaporització, lv. fusió definit, sinó que està inclòs
A la taula 1.5, podem observar els valors d’algunes calors latents de vaporització o condensa- dins un marge de valors.
ció. Cal destacar la gran quantitat de calor que necessita l’aigua per vaporitzar-se per compa-
ració a les altres substàncies. Aquest fet té una importància cabdal en el transport de calor, ja

Substància

lf (kJ/kg)
que l’aigua-vapor permet traslladar grans quantitats d’energia, cosa que amb un altre fluid no

Tf (K)
seria tan rendible econòmicament.

Substància lv (kJ/kg) Te (K)

Aigua 330,7 273
Aigua 2 252,1 373
Coure 175,8 1 356
Èter 380,9 308
Taula 1.5. Calors latents de Plom 23,0 600
Mercuri 284,6 633 vaporització o condensació
d’algunes substàncies a la Ferro 200,9 1 813
Etanol 870,7 351,5
pressió d’1 atm.
Taula 1.4. Calors latents de fusió o
La calor de canvi d’estat d’una massa m de substància es calcula, evidentment, amb les ex- solidificació d’algunes substàncies
pressions següents: a la pressió d’1 atm.
Qv 5 m lv Qf 5 m lf
en què m és la massa en kg, i lv i lf són les calors latents de canvi d’estat en kJ/kg.

Exemple 1

Calcula la quantitat de calor que cal aplicar a 5 kg d’aigua glaça- La calor necessària per fondre el gel a 0 °C es calcula així:
da a 210 °C per dur-la a l’estat líquid i a una temperatura de
Qf 5 m ? lf 5 5 kg ? 330,7 kJ ? kg21 5 1 653,5 kJ
60 ºC.
La calor necessària per dur l’aigua líquida de 0 °C a 60 °C es
Dades: Ce (gel) 5 2,09 kJ?kg21?K21;
calcula amb aquesta expressió:
Ce (aigua líquida) 5 4,18 kJ?kg21?K21;
lf (glaç) 5 330,7 kJ?kg21 Q2 5 m ? Ce ? DT 5 5 kg ? 4,18 kJ?kg21?K21 ? 60 K 5
5 1 254 kJ
Resolució
Per tant, la calor total necessària és:
La calor necessària per dur l’aigua glaçada de 210 °C a 0 °C es
Q1 1 Qf 1 Q2 5 104,5 1 1 653,5 1 1 254 5 3 012 kJ
calcula per mitjà de l’expressió:
Q1 5 m ? Ce ? DT 5 5 kg ? 2,09 kJ?kg21?K21 ? 10 K 5 104,5 kJ

Ac t i v i t a t s
11> a) Calcula la calor que cal aplicar, a pressió atmosfèrica, a
3 kg de plom a 327 °C per fondre’l completament.
Dades: Calor específica del plom en estat sòlid:
Ce 5 128 J/Kg ? K
b) Calcula la calor que cal aplicar a 2 L de mercuri a 360 °C
per vaporitzar-lo.
Dades: Densitat del mercuri: 13,6 kg/L; calor específica
del mercuri en estat líquid: Ce 5 138 J/Kg ? K
R: a) Qtotal 5 69 kJ ; b) Qtotal 5 7 741,12 kJ
 20
Tingues en compte
La corrosió i el tractament de me-
talls pesants perillosos, especial-
ment del mercuri, el plom, el cadmi
i l’arsènic, són un altre camp en
què la química intervé per minimit-
zar els efectes negatius d'aquests
metalls sobre el medi ambient.
Recorda
La química pot ajudar a reduir els
aspectes negatius que acompanyen
tota activitat industrial.
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES
7. Les activitats industrials i el medi ambient
La indústria consumeix una gran quantitat de matèries primeres i energia per obtenir produc-
tes molt elaborats i de molta utilitat. En aquest procés també s’obtenen subproductes de
menys valor econòmic, que sovint es llencen, ja que no se’ls troba una aplicació prou rendible
econòmicament. Aquests subproductes s’han de neutralitzar químicament abans de llençar-los
i posteriorment s’han de portar a abocadors controlats. La tecnologia química permet elaborar
productes reciclables nous.
La inquietud ecològica ha obligat a revisar alguns aspectes de la producció química. Tota
empresa química moderna ha de tenir en compte l’impacte ambiental de les seves activi-
tats productives i ha de saber com avaluar aquest impacte. Actualment, totes les empreses
químiques haurien de disposar d’instruments de gestió ambiental i saber com minimitzar,
gestionar i regular la producció de residus. Finalment, l’Administració governamental hauria
d’impulsar la promoció de l’ecodisseny i la fabricació d’ecoproductes. Alguns criteris molt
importants que cal tenir en compte son els següents:
• Que els reactius no pol.lueixin.
• Que els productes obtinguts siguin reciclables.
• Que es minimitzin els productes de poc valor.
• Que s’optimitzi el balanç energètic del procés. El gran consum energètic exigeix, en
l’aspecte ecològic:
– Limitar i optimitzar el consum dels combustibles fòssils.
– Limitar l’abocament d’efluents líquids calents als rius: la contaminació tèrmica fa minvar
el contingut d’oxigen de les aigües fluvials.
Tot seguit analitzarem els principals components contaminants segons que siguin gasos,
líquids o sòlids.
A. Contaminants gasosos i de l’aire
Cal controlar les emissions gasoses nocives, especialment els gasos nitrosos, NxOy; el monòxid
de carboni, CO; els òxids de sofre, SO2 i SO3, i les macropartícules en suspensió (aglome-
rats de sòlids i líquids que contenen Al, Ca, Fe, Pb, Mg, Na, Be, Hg i asbest combinats amb
nitrats, NO23 , sulfats, SO422, i clorurs, Cl2).
Fig. 1.12. Els tubs d’escapament dels automòbils tenen catalitzadors de platí-rodi (Pt-Rh) que
eliminen els gasos nitrosos i els transformen en N2 i O2, innocus. La reacció és: NxOy → x/2 N2 1
1 y/2 O2
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 21

La taula 1.6 mostra alguns exemples de contaminants gasosos i del seu origen o ús.

Producte contaminant Origen/ús Sabies que...

Alcans Refineries de petroli Les emissions de gasos àcids com el
SO 2 de les centrals tèrmiques es
Hidrocarburs del benzè (aromàtics) Evaporació de dissolvents industrials
poden minimitzar amb tractaments
Òxids de sofre (SO2 i SO3) Combustió de certs combustibles fòssils alcalins.
Fosa i obtenció de metalls
Refineries de petroli
Sulfur d’hidrogen (H2S) Refineries, indústria paperera i adobera

Halometans: clorometà i bromometà Incineració de plàstics halogenats (PVC)

Fumigacions
Monòxid de carboni (CO) Elaboració d’acer
Refinatge del petroli
Eliminació de residus sòlids
Hidrocarburs clorats Evaporació de dissolvents clorats

Freons (CF2Cl 2 i CFCl 3) (ja prohibits) Benzina amb plom

Macropartícules

Òxids de nitrogen (NxOy) Combustions

Obtenció d’àcid nítric

Taula 1.6. Contaminants gasosos i el seu origen o ús.

Els freons són un exemple d’estabilitat: la poca reactivitat que tenen amb els agents atmos-
fèrics els permet migrar fins a les capes altes de l’estratosfera, on es difonen lentament i es
descomponen donant clor atòmic, Cl?, a causa de les radiacions solars. El clor atòmic reacciona
immediatament amb l’ozó, O3, i el destrueix. L’ozó estratosfèric ens és imprescindible perquè
és el filtre natural dels raigs ultraviolats solars. Per això fa anys que els freons són prohibits.
Els productes gasosos tenen una mobilitat elevada. Imaginem-nos una barreja de gasos. Per
saber quines molècules es mouen més de pressa en la barreja, si les de N2 o les de CO2, cal
recórrer a la teoria cineticomolecular, que, com hem vist, explica les desviacions respecte del
comportament ideal dels gasos reals a baixes temperatures i altes pressions.
Les macropartícules més petites són molt nocives: travessen els narius, es dipositen als al-
vèols pulmonars i provoquen malalties respiratòries serioses. Els òxids de sofre i de nitrogen
són letals per a les plantes, i en presència d’humitat ataquen els revestiments dels edificis.

B. Contaminants de l’aigua
Els abocaments industrials més nocius (fig. 1.13) són els que contenen ions de metalls pe-
sants com ara el plom, el zinc, el cadmi, el mercuri, el crom, el níquel o el coure. La matèria
orgànica dissolta, l’alcalinitat o l’acidesa fortes o l’alta temperatura també són pol.luents. La
depuració de les aigües es pot fer de diverses maneres:
• Separació dels sòlids en suspensió col.loidal: decantació, flotació, filtració i floculació
per obtenir grups de coàguls de partícules que precipiten o suren més ràpidament.
• Biodegradació de restes orgàniques. Les restes orgàniques acostumen a ser biodegradables
i es poden descompondre biològicament. Es fan reaccionar aeròbicament (amb aire) o anaerò-
bicament (sense aire). En el primer cas es produeix CO2 com a subproducte, i en el segon cas,
metà, CH4. Certa matèria orgànica és difícilment biodegradable i cal eliminar-la per altres
mitjans. Si, després de depurar l’aigua, encara té color, olor o gust, cal fer una adsorció amb
carbó actiu, que reté moltes de les molècules contaminants. El carbó es pot regenerar poste-
riorment per reutilitzar-lo, mitjançant l’escalfament a alta temperatura sense oxigen.
 22 UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES

• Eliminació de substàncies inorgàniques. Les substàncies inorgàniques es poden elimi-

nar de diferents maneres: precipitació, bescanvi iònic, electrodiàlisi, etc. La precipitació
—que és el sistema més usual i econòmic— implica l’ús d’un reactiu que formi un com-
post insoluble en el medi (que generalment és aquós). Un exemple de precipitació senzill
és l’eliminació del crom(III) procedent de l’adobament de la pell. Els efluents líquids amb
crom es tracten amb calç apagada —hidròxid de calci, Ca(OH)2— i es forma hidròxid de
crom( III ), Cr(OH) 3, força insoluble i que precipita. Posteriorment, aquest precipitat
s’asseca parcialment i, finalment, es du a un abocador controlat. En aquestes condicions,
el crom de l’hidròxid de crom(III ) és innocu si no se’l modifica a un estat superior
d’oxidació.
• Els bacteris, els protozous i altres microorganismes patògens s’eliminen generalment per
oxidació amb clor gasós.
• Compostatge. En tot procés de depuració d’aigües s’obtenen fangs de productes sedimen-
Fig. 1.13. Abocament industrial nociu. tats o flotants, que de vegades estan carregats de productes nocius. Si aquests llots són de
matèria orgànica biodegradable i no contenen metalls pesants (Pb, Hg, Cd, Cr, etc.) o ele-
ments i compostos nocius (As, productes clorats orgànics, etc.) en quantitat apreciable,
se’n pot obtenir fertilitzant mitjançant el compostatge.
Les aigües residuals que es depuren solen ser col.loidals.
Les concentracions dels contaminants químics generalment són molt petites i es poden ex-
pressar de diverses maneres. Per exemple:
• En parts per milió o ppm: parts de contaminant per milió de parts de dissolució, que equi-
val a mil.ligrams de contaminant per quilogram de solució.
• En parts per bilió o ppb: una ppb és la milionèsima part d’una ppm. En els països anglosa-
xons, una ppb és la mil.lèsima part d’una ppm.
• Unitats de terbolesa: mesuren la transparència de la solució col.loidal.
• Unitats de pH: mesuren el comportament àcid o bàsic de la solució.
• DBO5, DBO7 (demanda biològica d’oxigen) i DQO (demanda química d’oxigen): s’utilitzen
quan els contaminants són productes orgànics degradables bioquímicament o químicament.
DBO i DQO estan relacionades amb la quantitat d’oxigen necessària per oxidar la matèria
orgànica mitjançant bacteris o oxidants químics.
L’anàlisi de les aigües exigeix la preparació al laboratori de solucions de diferents reactius.

Exemple 2

Per analitzar la sílice, SiO2, d’una aigua destinada a turbines de vapor, cal preparar una
dissolució aquosa de molibdat d’amoni de concentració 0,4 mg/L. Expressa la concentració
d’aquesta dissolució en mol/L (M) i parts per milió (ppm).

Resolució
La fórmula del molibdat d’amoni és (NH4)2MoO4, i la seva massa molecular, 196 g/mol. Calcu-
lem la molaritat de la dissolució:
0,4 ? 1023 g (NH4)2MoO4 1 mol (NH4)2MoO4
? 5
1 L (NH4)2MoO4 196 g (NH4)2MoO4

5 2,04 ? 1026 mol/L 5 2,04 ? 1026 M

En una dissolució tan diluïda com aquesta, podem considerar que la densitat és pràctica-
ment la de l’aigua, és a dir, 1 g/mL. En aquestes condicions, els mg/L coincideixen numèri-
cament amb les ppm:
0,4 mg/L 5 0,4 ppm
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 23

Exemple 3

En un laboratori tenim una dissolució aquosa d’àcid sulfúric de densitat 1,813 kg/L i del
91,3 % en massa. Calcula’n la molaritat.
Important
Resolució
L’eliminació dels residus sòlids so-
Les dades que coneixem de la dissolució ens informen que: vint és complicada i segueix una
La massa d’1 L de dissolució és 1,813 kg 5 1 813 g. classificació de perillositat. Hi ha
abocadors de diferents tipus segons
100 g de dissolució estan formats per 91,3 g d’àcid sulfúric i 8,7 g d’aigua. el residu. Per exemple, els produc-
91,3 g H2SO4 1 813 g H2SO4(aq) 1 mol H2SO4 tes radioactius s’han d’abocar en
? ? 5 16,89 mol/L llocs especials extremament prote-
100 g H2SO4(aq) 1 L H2SO4(aq) 98 g H2SO4 gits i controlats, mentre que els
residus hospitalaris perillosos cal
La dissolució d’àcid sulfúric és 16,89 M. eliminar-los per cremació a alta
Es tracta, per tant, d’una dissolució força concentrada. temperatura. Tots els abocadors
oficials estan molt controlats.

C. Contaminants sòlids
Els residus sòlids, des del punt de vista químic, els podem classificar segons el seu origen,
urbà o industrial, o segons el que contenen:
• Radioactius.
• Explosius. Més dades
• Miners: poden ser inerts, com ara terres (generalment amb un fort impacte visual), o peri- Si els residus són molt perillosos,
llosos, si contenen un percentatge elevat de metalls nocius (recordeu la catàstrofe del parc de vegades se’ls inertitza per vitri-
nacional de Doñana a causa de l’arsènic). ficació introduint-los en vidre fos,
• Provinents de laboratoris químics i de recerca. que posteriorment és solidificat en
refredar-se. Aquest és un procedi-
• Llots de residus de pintures, de colorants, de rentats i buidats industrials, brossa domèstica ment car. El vidre és un material
i industrial. extremament inert i els productes
• Embalatges difícils de biodegradar, plàstics, elastòmers (cautxú), pells, ferralla, encenalls, perillosos que conté hi resten blo-
runes i fangs de tractament d’aigües. quejats.

Ac t i v i t a t
12> Per mantenir un pH adequat a l'aigua de les piscines cal afegir-hi un àcid, que sol ser
l’isocianúric (3-5 mg per cada 100 mL d'aigua). Ho sabries expressar en ppm?
R: 30-50 ppm

13> L’ozó és un contaminant important de l’aire que respirem. Quantitats molt petites són
suficients perquè sigui el responsable de molts processos de degradació per oxidació
de biopolímers. Què volem dir quan parlem de parts per bilió d’ozó en una atmosfera
contaminada? Explica-ho amb detall.

14> Els mol.luscs, entre altra fauna marina, són especialment sensibles a la presència del
mercuri. No es desenvolupen només que hi hagi 1 mg de mercuri per 100 t d’aigua. Com
expressaries adequadament aquesta concentració de mercuri?
R: [Hg] 5 10 ppb

La contaminació atmosfèrica és un dels factors condicionants de la salut. A partir

de l’1 de gener del 2019 no podran circular per ciutats de l’àmbit del Servei Català de
Trànsit, en episodis de contaminació, vehicles matriculats abans de l’1 de gener del
1997. Els nivells detectats de NO2 el 20 de novembre del 2017 van ser, a Lleida, de 58
mg/m³ de mitjana al dia. Però en algunes estacions de Catalunya es van superar els
160 micrograms per m3 d’aire (mg/m³) de mitjana per hora, que és avís preventiu. Per
què el NO2 és un dels gasos que més preocupa?
 24 UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES

Activitats finals
1. Classifica els materials següents com a elements, mescles,
p (mmHg)
substàncies pures o compostos
argent calç guix
alcohol tinta cautxú natural
llautó benzina estany Líquid

bronze cristall de quars sucre

sabó aspirina sal Sòlid Gas

pintura detergent diamant

3 880 Punt triple
2. Quin procés fa possible que el fet de ventar-se refresqui la
cara?
760

3. Tant la condensació com la solidificació alliberen calor. 195 216,6 T (K)

Quin procés allibera més calor? Per què?
Fig. 1.14. Diagrama de fases del CO2.

4. Observa la figura del punt triple de l’aigua.

11. És possible que les substàncies es trobin en estat sòlid, lí-
a) Et sembla que és possible que es mantingui en estat quid i gasós alhora?
líquid a una pressió de 2,5 mmHg?
12. En les condicions de vida habitual, quina és aproximadament
b) I a una pressió de 6 mmHg? la pressió de vapor del gel quan fon? (Observa detinguda-
ment el gràfic de la figura 1.4 del punt triple de l’aigua.)
5. Observa la figura 1.4. És possible teòricament tenir aigua R: 4,58 mmHg o 610 Pa.
líquida a una pressió inferior a 0,00603 atm (4,58 mmHg)?
13. Un procediment per refrigerar l’aigua calenta en els proces-
6. En quines condicions ha d’estar l’aigua perquè es mantingui sos industrials és mitjançant les torres de refrigeració.
en estat líquid a una temperatura inferior a 0 °C? Aquestes torres consisteixen en uns recintes per on baixa
aigua i es fa circular sobre materials sòlids apilats, de mane-
ra que formi una pel.lícula fina. En sentit ascendent s’impulsa
7. Com extrauries l’aigua del suc d’una taronja sense haver-la
un corrent d’aire. A la part inferior es recull l’aigua que s’ha
d’esprémer ni trinxar?
refredat. L’aire que surt per dalt té un alt contingut d’aigua
en forma de gas. Explica per què es refreda l’aigua líquida.
8. Per què el butà que hi ha a l’interior de les bombones es
troba principalment en estat líquid i quan crema està en 14. Calcula la quantitat de calor necessària per dur 3 kg d’aigua
estat gasós? líquida a 80 °C fins a vapor d’aigua sobreescalfat a 110 °C a
pressió atmosfèrica.
9. Si connec tem a una bombona de butà un buf ador Dades: Ce (aigua líquida) 5 4,18 kJ?kg21?K21;
pistola apte per escalfar industrialment i l’encenem, obser- Ce (vapor aigua) 5 1,92 kJ?kg21?K21;
varem que l’envàs taronja de la bombona es glaça per la part lv 5 2 252,1 kJ?kg21
de fora. A què és degut aquest efecte? R: 7 064,7 kJ
10. El CO2 sublima a temperatura ambient. Quan el CO2 sòlid su- 15. La taula 1.7 recull algunes temperatures i pressions críti-
blima a 760 mmHg (pressió atmosfèrica), manté una tempe- ques de liquació:
ratura de 195 K (278 °C). El seu punt triple es troba a 5,11
atm i a 256,4 °C. Tcrítica pcrítica
a) Si volem fondre el CO2 sòlid, quina és la pressió mínima Diòxid de carboni 31 °C 73 atm
necessària perquè passi a l’estat líquid? Oxigen 2119 °C 50 atm
b) A quina temperatura mínima ho farà? (El diagrama de fases Nitrogen 2147 °C 34 atm
del CO2 té una forma anàloga al de l’aigua; vegeu la figu-
ra 1.14.) Hidrogen 2240 °C 13 atm

R: a) 517 600 Pa (5,1 atm); b) 216,6 K Taula 1.7.

UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES
Algun dels gasos que apareixen en la taula es podria liquar a
temperatura ambient, 20 °C?
16. Una de les innovacions culinàries dels darrers temps és la
introducció de la gelatina calenta en l’elaboració de plats.
La gelatina calenta s’obté fent bullir filaments d’agar-agar
fins que es dissolen.
Si per dissoldre l’agar-agar cal escalfar 1 200 g d’aigua des
dels 18 °C fins a la temperatura d’ebullició, respon les qües-
tions següents:
a) Calcula la quantitat de calor que necessita l’aigua per
assolir el punt d’ebullició.
b) Si en acabar el procés queden 1 050 g d’aigua, calcula la
quantitat d’energia que ha necessitat l’aigua que s’ha eva-
porat.
c) Podem considerar la gelatina calenta com a matèria
homogènia? I com a substància pura? Raona la resposta.
R: a) 411,312 kJ; b) 337,815 kJ
17. Per reciclar els metalls cal seleccionar-los i fondre’ls des-
prés per poder reutilitzar-los.
Si tenim 2,13 tones de ferro a 1 813 K, que és la temperatura
de fusió del metall, quina quantitat d’energia cal aplicar per
fondre’l totalment?
Dades: lf (ferro) 5 200,9 kJ/kg
R: 427 917 kJ
18. L’alcohol etílic té una temperatura d’ebullició de 78,5 °C. Te-
nim 1,8 L d’aquest producte, de puresa del 96 % i densitat de
0,807 g/mL, a aquesta temperatura.
a) Quin pictograma porten els recipients d’alcohol etílic?
b) Què podries fer si volguessis eliminar aquesta quantitat
d’alcohol etílic?
c) Calcula l’energia que es necessitaria per vaporitzar
aquesta quantitat d’etanol.
d) Calcula l’energia que es necessitaria per escalfar i vapo-
ritzar la quantitat d’aigua que hi ha en els 1,8 L d’etanol
del 96 % de puresa.
Dades: lv (etanol) 5 870,7 kJ/kg;
lv (aigua) 5 2 252,1 kJ/kg;
Ce (aigua) 5 4,18 kJ/kg?K
R: c) 1 214,19 kJ; d) 136,07 kJ
19. Segons la teoria cineticomolecular dels gasos, és possible
que dos gasos a la mateixa temperatura puguin tenir diferent
energia cinètica mitjana segons la seva fórmula molecular?
20. Si la velocitat quadràtica mitjana es pot avaluar a partir de
de l’equació 2v 5 Î
3 RT
M , on R 5 8,314 J?mol ?K , T és la
21 21
25
temperatura absoluta en kelvin i M és la massa molar en
kg?mol21, calcula la velocitat quadràtica mitjana de les mo-
lècules d’heli, de massa molecular 4 g?mol21 a 273 K de tem-
peratura.
R: 2v < 1 305 m?s21
21. Entre els diferents contaminants gasosos podem incloure-hi
els freons.
a) Què són aquests compostos?
b) Quina problemàtica mediambiental creaven?
22. Cada dia es liqüen grans quantitats d’aire. Quina es podria
considerar la temperatura crítica d’aquest procés? Observeu
la taula 1.7.
23. L’anàlisi de l’aigua d’un riu ens indica la presència de 2 mg
de Hg per cada tona analitzada. Si la normativa internacio-
nal permet una presència, com a màxim, de 0,05 ppm de
mercuri, estem dins la normativa mediambiental interna-
cional?
24. Per fer una anàlisi d’aigües, cal preparar 500 mL d’una disso-
lució d’àcid clorhídric 0,3 M. L’ampolla d’àcid clorhídric que
tenim al laboratori ens indica que és del 36 % i de densitat
1 180 kg/m3.
a) Quants mL de HCl calen per fer la preparació?
b) Com ho faries al laboratori?
R: 12,89 mL
25. En l’aigua de mar hi ha una proporció de 0,003 g d’àcid orto-
silícic (H4 SiO 4) per cada litre d’aigua. Sabries expressar
aquesta concentració en molaritat?
R: 3,12 ? 1025 M
26. L’alumini és un element tòxic en determinades aigües. La
quantitat d’alumini permesa és de 5 ? 1026 g/L. Expressa
aquesta concentració en molaritat, tenint en compte que la
molècula present en l’aigua és Al(OH)3.
R: 1,78 ? 1027 M
27. Explica les semblances i diferències entre punt crític i punt
triple. El clor és un gas que té un punt crític a 144 °C. Tenim
clor a 425 K i el volem liquar. Què haurem de fer?
28. Saps explicar de manera qualitativa què li passa a una solu-
ció d’aigua una mica salada quan la refredem molt?
29. Observa el diagrama de fases de la Fig. 1.15. Tenim CO2 a tem-
peratura ambient. El comprimim a poc a poc (quasi a tempe-
ratura constant) fins a 6 100 kPa (61 atm aproximadament).
 26 UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES

Activitats finals
p (kPa) a) Quin és el significat del punt triple? A quina tempera-
tura congela l’aigua a 1 atm de pressió? Si augmentem la
7385
Punt crític pressió, la temperatura de congelació serà més alta o més
baixa?
b) En quines condicions de pressió sublima l’aigua sòlida? A
Líquid
Sòlid
quina temperatura bull l’aigua a 1 atm de pressió? Si aug-
mentem la pressió, la temperatura d’ebullició serà més
alta o més baixa?
517,6
R: a) 273,15 K ; b) Per sota de 273,16 K i a una pressió in-
101,3 ferior a 0,006 atm. A 1 atm és de 100ºC (373 K).
Gas

31. Un dels gasos més presents en la nostra vida és el metà,

194,7 216,6 304,2 T (K)
component principal del gas natural, que és un bon combus-
tible. A partir de les dades de la taula 1.8, responeu a les
Fig. 1.15. Diagrama de fases del CO2. qüestions.
a) Què li passa? Reacció Entalpia de combustió
b) Un cop comprimit i a temperatura ambient, el descompri- de combustió (kJ?mol21)
mim sobtadament fins a la pressió atmosfèrica (101,3 kPa);
CH4(g) 1 2 O2(g) → CO2(g) 1 2 H2O(l) 2890,3
ho fem de forma molt ràpida. En fer-ho, la temperatura
del CO2 baixa dràsticament. Respon què passarà: C(s) 1 O2(g) → CO2(g) 2393,5
I) Sortirà directament gas.
H2(g) 1 1/2 O2(g) → H2O(l) 2285,8
II) Sortirà directament líquid.
III) Sortirà directament líquid que es vaporitzarà al cap Taula 1.8. Entalpies de combustió en condicions estàndard i a
298 K.
de poc.
IV) Sortirà un sòlid amb una miqueta de gas, i el sòlid a) Imagineu que us voleu dutxar amb l’aigua a una tempera-
sublimarà progressivament. tura de 45 °C. Tenint en compte que l’aigua entra a l’es-
Raona-ho mitjançant el diagrama de fases del CO2. calfador a 10 °C i que en gastareu 30 L, digueu quina massa
de metà cal cremar, a pressió constant, per escalfar-la.
c) És possible liquar el CO2 a una temperatura inferior a
216,6 K? Raona-ho. b) Escriviu la reacció corresponent a l’entalpia estàndard de
d) Tenim CO2 a 315 K (a ple sol d’estiu) i 100 kPa. Què et formació del metà, i calculeu-ne el valor a 298 K.
sembla que passarà si el comprimim moltíssim? Raona-ho. Dades: Densitat de l’aigua (entre 10 °C i 45 °C) 5 1 kg L21.
Capacitat calorífica específica de l’aigua (entre 10 °C i 45°C) 5
30. A partir de la figura 1.16, on es mostra el diagrama de fases 5 4,18 (J K21 g21).
de l’aigua, contesteu raonadament les qüestions. Massa molecular relativa del metà 5 16,0 g/mol
R: a) 78,9 g
p (atm)

32. Mitjançant el procés d’electròlisi de l’aigua es poden obtenir

Punt crític
218 hidrogen i oxigen gasosos.
a) Indiqueu el material que necessitaríeu per dur a terme
Líquid
Sòlid aquest procés al laboratori i feu un esquema del muntatge
experimental.
b) Escriviu les equacions de les semireaccions que tenen lloc
1 Gas en cadascun dels elèctrodes.
0,006 Punt triple
33. En fer l’electròlisi de clorur de liti fos, LiCl, s’obté Cl 2 a
l’ànode i Li al càtode.
a) Escriviu el procés que té lloc en cadascun dels elèctro-
273,15 273,16 373 624 T (K) des i indiqueu quin és el procés d’oxidació i quin el de
Diagrama de fases de l’aigua reducció.
Fig. 1.16. Diagrama de fases de l’aigua. b) Quina polaritat tenen els elèctrodes?
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 27

Prepara les PAU

1. Els diagrames de fases són representacions gràfiques de 3. La figura següent representa el diagrama de fases del CO2:
les condicions de pressió i temperatura que fan que una
substància estigui en estat sòlid, líquid o vapor. Els perfils D C
d’aquests diagrames per a l’aigua i per al diòxid de carboni
són els següents: Líquid

Aigua Aigua Diòxid de Diòxid

carbonide carboni
5000
H G
p p p p

Pressió (mm Hg)

Sòlid

B
Líquid Líquid Líquid Líquid Vapor
Sòlid Sòlid Sòlid Sòlid
E
760

Vapor Vapor Vapor Vapor

A
100 180 260
T T T T
Temperatura (K)
Punt triple: T 5 273 K Punt triple: T 5 216 K
Fig. 1.19.
i p 5 0,611 kPa i p 5 517,6 kPa
Fig. 1.17a. Diagrama de Fig. 1.17b. Diagrama de a) Com s’anomenen els punts B i C? Expliqueu què represen-
fases de l’aigua. fases del diòxid de carboni. ten les línies AB, BC, BD i el punt B.
a) Què representen les línies que apareixen en un diagrama de b) Transformem el diòxid de carboni des del punt E fins al
fases? Expliqueu raonadament com varia la temperatura punt H, seguint les línies EF-FG-GH. Descriviu els tres pro-
de fusió de les dues substàncies en augmentar la pressió. cessos i anomeneu tots els canvis de fase que s’hi pro-
b) Justifiqueu el fet que, a pressió atmosfèrica (101,3 kPa), dueixen.
l’aigua pot passar de sòlid a líquid i de líquid a vapor,
modificant la temperatura, mentre que amb el diòxid de 4. La figura següent representa el diagrama de fases de l’aigua.
carboni no passa el mateix.
D
2. El brom, Br2, és una substància vermellosa i líquida a 20°C
i 1,0 atm. A partir del diagrama de fases del brom podem
extreure les dades següents: C
218
Pressió (atm)

Punt de fusió Punt triple Punt crític Líquid

Sòlid
–7,0°C –7,3°C 315,0°C
1,0 atm 0,058 atm 102 atm 1,00

Taula 1.9.
0,00603
B Gas
a) Quina informació ens donen el punt de fusió i el punt tri-
ple del brom?
A
Expliqueu raonadament què observarem si en un recipient 0,00 0,01 100,0 374
tancat que conté brom, a 20°C i 1,0 atm, anem disminuint la Temperatura ( C) o

pressió mentre mantenim la temperatura.

Fig. 1.20.
p
a) Doneu el nom i la definició dels punts B i C, i de les línies
C AB, BC i BD.
Líquid
1 atm A A: punt de fusió (1, atm, –7,0 ºC b) Quin és l’estat físic de l’aigua a –10°C i 1 atm? Partint
Sòlid
B: punt triple (0,058 atm, –7,3 ºC) d’aquestes condicions de temperatura i pressió, escalfem
Vapor
C: punt crític: (102 atm, 315º C)
l’aigua a pressió constant fins a 130°C. Expliqueu què li
B passa a mesura que augmenta la temperatura. Anome-
neu tots els canvis de fase que hi tenen lloc. Dibuixeu, a
la vostra llibreta, el diagrama de fases i indiqueu-hi els
20 oC T Fig. 1.18. estats inicial i final, i la línia d’escalfament.
 28
Normes de seguretat
El risc és mínim. Cal, però, evitar
contactes directes amb el sulfat de
coure.
Gestió de residus
Els residus d’aquesta pràctica no
són tòxics. Es poden abocar pel
desguàs. Però cal guardar els cris-
talls de sulfat de coure produïts
per a altres aplicacions.
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES
Pràctiques
Les pràctiques proposades es poden fer a casa o al laboratori del centre.
La cristal.lització
Objectiu
Observar com es comporta una dissolució en baixar-ne la temperatura. Què els passa al dissol-
vent i al solut?
Cristal·lització de l'aigua salada (a casa)
Material
• Un got no gaire gran i de base ampla.
• Aigua i sal de cuina.
• Un congelador de magatzem o bé una nevera combi, que tinguin tres o quatre estrelles de
fred (cal assolir els 222 °C, i encara millor si aconseguim temperatures inferiors).
Procediment
• En un gotet poseu-hi aigua. Pot ser destil.lada de la planxa; si no, aigua de l’aixeta. Poseu-
hi una culleradeta de sal. Remeneu i dissoleu la sal.
• Poseu aquesta dissolució en un gotet de base ampla i deseu-lo al calaix del congela-
dor. Procureu tancar amb cura el calaix. Si és una nevera tipus combi, assegureu-vos
que està treballant a la màxima potència de fred, que acostuma a ser de 223 °C.
• Observeu què ha passat al cap d’unes quantes hores.
Anàlisi de resultats
• Observeu que el got està tot glaçat amb gel (d’aigua sola) adherit a les parets. Si
teniu una mica de sort (de vegades no surt bé), veureu que al centre hi ha uns cristallets
diferents del glaç d’aigua. Aquests cristalls són de sal de cuina cristal.litzada, no pas
d’aigua. Exactament, són de NaCl?2 H2O.
• Quan una dissolució es congela, el dissolvent i el solut solidifiquen per separat l'un de
l’altre. L’aigua i la sal solidifiquen, però ho fan separadament.
• Cerca en la bibliografia a quina temperatura se solidifica una dissolució saturada d’aigua salada.
• Quines aplicacions poden tenir les cristal·litzacions?
Cristal·lització del sulfat de coure (al laboratori)
Material
• Recipient per escalfar i aparell escalfador.
• 50 g d’aigua destil·lada i 20 g de sulfat de coure.
• Cristal·litzador o recipient de base ampla.
Procediment
• Escalfeu els 50 g d’aigua destil·lada a una temperatura mitjana de 50-60 ºC.
• Afegiu els 20 g de sulfat de coure i remeneu fins que es dissolguin.
• Poseu-ho en un cristal·litzador o similar.
• Deixeu-ho a temperatura ambient i espereu el temps necessari fins que es formin cristalls.
Poden passar unes hores o uns dies, segons les condicions exteriors.
UNITAT 1. CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA. LES SUBSTÀNCIES PURES 29

L’electròlisi de l’aigua (al laboratori)

Objectiu
Normes de seguretat
Separar els elements d’un compost mitjançant l’electròlisi. L’aigua es compon d’hidrogen i
oxigen. L’electricitat subministra l’energia suficient per separar aquests dos components. Cal anar amb molt de compte, ja
que l’hidrogen és explosiu. Per
tant, cal vetllar perquè no se’n pro-
Material
dueixi gaire quantitat i perquè no
• Vas de precipitats de 500 mL hi hagi cap flama a prop.
• Una pila de 4,5 V o una font d’alimentació
• Una mica de sal de cuina
• Dos elèctrodes de carbó
• Pinces de cocodril
• Cable conductor Gestió de residus
• Aigua destil.lada Els residus d’aquesta pràctica es
poden abocar per la pica amb ai-
Procediment gua abundant, perquè no són
• Aboqueu una mica d’aigua destil.lada al vas de precipitats. tòxics.

• Dissoleu-hi una mica de sal i remeneu-ho.

• Connecteu un conductor a cada born de la pila.
• Introduïu els altres dos extrems dels conductors a la solució aquosa.
• Si treballeu amb font d’alimentació, apliqueu-hi uns quatre volts i mig de tensió en corrent
continu. Podeu graduar la intensitat segons la resistència que la solució ofereix a la conduc-
ció elèctrica.

Ànode Càtode

O2
– H2
e

e–

Dissolució
de NaCl Fig. 1.21. Electròlisi
de l’aigua.

Anàlisi de resultats
• Observeu que es formen petites bombolles al voltant de cada elèctrode, que es van acumu-
lant dins dels tubs d’assaig. A l’elèctrode negatiu, càtode, es desprèn hidrogen gasós, i al
born positiu, ànode, es forma oxigen. Com comprovaries si realment s’acumulen aquests
gasos als borns que s’han especificat?
• Per què el volum d’hidrogen és el doble que el d’oxigen?
• Per què s’afegeix sal a l’aigua destil.lada del vas de precipitats?