LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ

La restauració de la monarquía va ser promoguda després del fraude de la primera

República. La restauració va ser un sistema polític dissenyat per el conservador Cánovas
del Castillo. Aquest nou sistema polític va estar vigent des de l’any 1874 amb el fi de la
primera república i el pronunciamient de Martínez Campos, fins l’any 1923 degut al colp
d’estats de Primo de Rivera.
Aquest sistema polític es caracteritza per una estabilitat, que era necesaria i exigida degut a
la forta inestabilitat dels anys anteriors.
Podem dividir la restauració en dos períodes, desde 1874 fins a 1898, es va aconseguir
estabilitat política i una alternança de poder. I desde 1898 fins a 1923 degut a una serie
d'esdeveniments l'estabilitat política es va veure afectada.
La restauració es caracteritza per tindre una alternança de poder entre el partit Liberal-
Conservador, i el partit Liberal-Funsionista

L’estabilitat que proporcionava aquest nou sistema polític podría haver-se vist afectada
degut a varios factors. El primer és la mort del rei Alfons XII al 1885, en aquest moment va
apareixer la por a la pèrdua de l’estabilitat que s’havia aconseguit des d’anys enrere. Per a
que no es produira una perdua de l’estabilitat, es va proposar un acord entre conservats i
moderats, el Pacte del Pardo. La finalitat d’aquest pacter era donar el suport a la monarquía
de Maria Cristina de Habsburgo por poder garantir la continuitat de la monarquía i la
alternança del torn dinàstic.
El següent fet que va poder produir una dificultat en l’estabilitat es va produir al 1890 amb
l’arribada del sufragi universal. Durant el desenvolupament del torn de partits, en la etapa de
govern liberal que es compren des de 1885 fins el 1890 es va produir un gran avanç en les
llibertats individuals, en les qual entra l'aprovació del sufragi univerdal masculí per als
majors de 25 anys.
Finalment, l'assassinat de Cànovas al 1897, el qual era el líder del Partit Liberal-
Conservador, va provocar dificultats internes i la descomposició progresiva del sistema.

A partir de la majoria d’edat d’Alfons XIII es produeix la crisi de la Restauració. Els projectes
reformistes, els quals es van veure més necesaris després de la crisi del 1898, van acabar
fracasant per les resistencies internes del propi sistema. El començament del S.XX es va
veure marcat per canvis constants en el govern, augment de la conflictivitat social degut a la
insuficient i desigual industrialització del país i va augmentar la oposició política.

Després del desastre del 1898, a partir de 1906, Espanya inicia una invasió al Nord d’Àfrica.
La conferencia de Algeciras va crear un protectorat franco-espanyol en Marroc. Espanya va
obtindre una franxa en el Nort, el rif. La presència espanyola en aquest territori es va veure
degut als interessos econòmics, per restaurar el prestigi del exércit. A Barcelona a l’any
1909 es va produir la Setmana Tràgica, es denunciaba el reclutament de varons de familia
humilde que anaven a la guerra, aleshores es va produir una proposta popular suportada
per anarquistes, socialistes i republicans. La setmana tràgica va tindre conseqüències
polítiques que van desestabilitzar el torn dinàstic dels partits.

Al 1917, a Espanya hi havia descontent social al qual es va sumar la primera Guerra

Mundial, cosa que va fer que empitjoraren les condicions de vida. La ciris va esclatar en
1917, quan la CNT i la UGT van convocar una vaga per protestar sobre la pujada de preus
dels productes de primera necessitat. Davant d'aquesta situació, el govern va tancar les
Corts, va suspendre les garanties constitucionals, va censurara la llibertat de prensa.
Es crearen Assembles parlamentàries en les quasls reclamaven la formació d’un govern
provisional, una nova constitució i la descentralització de l’Estat.
La reacció del govern davant aquetsa actitut va ser refresiva. La vaga obrera va ser
duramnet reprimida per l’exèrcit. Les juntes de Defensa militar vab ser disoltes, la qual cosa
produia que els militars no pogueren formar sindicats ni partits polítics.
En tota Espanya es va produir un descontentament de la societat. Entre 1818 i 1821 es van
produir vagues al Sur d’Espaya per exigir el repartiment de les terres per als camperols.
Aquest periodo de vagues es coneix com al Trieni boltxevic promogut per els grups
anarquistes.

Al 1921 el domini dels territoris al Marroc va ser sostes per l’exèrcit i per el propi rei Alfons
XIII. Al 1921 les tropes españoles iniciaren un avaç des de Melilla amb el fi de consolidar
l’ocupació del territori. La acció, mal dirigida i planificada pel general Silvestre va finalitzar
amb una derrota en Annual. Els atacs contra l’exèrcit espanyol va donar lloc a una retirada
masiva i desordenada que donà lloc a la mort de molts militars espanyols i fins i tot al
general Silvestre. El desastre de Annual provocà una terrible impresió en l’opinió pública
que ja de per si era contraria a la guerra. Va haver grans protestes i els diputats republicans
i socialistes reclamaren la retirada de Marroc.
Socialistes i republicans plantejaren la possibilitat de responasilitzar al rei de desastre de
Annual. En setembre de 1923, poc abans de que es donara informació sobre l’Expedient
Picasso, el colp d’Estat de primo de Rivera va impedir coneixer les conclusions de la
investigació sobre el desastre de Annual.