RELACIÓ ENTRE EL PESAMENT DE NIETZSCHE I PLATÓ

Començaré contrastant les diferències pel que fa a la

concepció de la realitat. Plató menysprea “aquest món”
(Món Sensible), li sembla caòtic, dominat pel canvi, la
multiplicitat, la finitud, etc. Considera que ha d'existir un
altre món (Món de les Idees). Un món etern, estàtic,
immutable. Aquest “altre món” serà el real, on resideix
l'ésser i, per tant, la veritat. Enfront d'aquest, el nostre món
té realitat només en la mesura en què còpia al real. El
nostre món és només aparença. Precisament les
característiques per les quals “aquest món” és rebutjat per
Plató, són les que demostren, segons Nietzsche, la seua
realitat. El real és l'esdevindre, el canvi, la generació, la
mort... L'Ésser, tal com el conceben Parmènides i Plató. El
dualisme platònic és un afront contra el món, un menyspreu
de l'única cosa que tenim: la vida. En relació amb el
coneixement Plató, i la tradició que li segueix, considera la
raó, instrument de l'ànima, com l'única instància capaç de
guiar-nos al coneixement, a la veritat. Descartes coincideix
en aquesta apreciació. La substància pensant (jo, ànima)
posseeix la raó, que si està guiada per un mètode adequat,
la conduirà al coneixement de totes les veritats que es
propose. També coincideixen a menysprear els sentits, i per
tant el cos que els alberga, en considerar-los incapaços de
portar-nos a la veritat. Plató afirma que només ens poden
aportar opinió (doxa), no veritable coneixement (episteme).
Nietzsche, realitza una defensa dels sentits. Aquests no ens
enganyen mai, mostrant-nos la multiplicitat, el canvi, el
moviment, és a dir, l'esdevindre ens ensenyen la realitat.
Qui ens enganya amb el seu prejudici és la raó. Ella
transforma el testimoniatge dels sentits convertint-lo en



conceptes que ens fan concebre les coses com dotades
d'unitat, durada, essència, etc. Els conceptes suplanten, i
ens fan oblidar, la vida. La raó lleva la realitat. El llenguatge
és el major aliat de la raó en aquest frau, perquè propaga
incessantment els conceptes. Per a evitar aquest engany
del llenguatge proposa Nietzsche la metàfora. El
dogmatisme, la veritat absoluta en què creien Plató és
inconcebible per a Nietzsche. Tant el món, com nosaltres
que el pensem estem sotmesos al canvi, al perpetu
esdevindre. Una veritat fixa, inamovible és impossible. La
realitat per a Nietzsche no es pot etiquetar conceptualment.
La veritat no és més que un error, provocat per la forma de
funcionament de la raó, encara que puga ser útil. La
concepció de l'Home de Nietzsche és oposada a la de la
filosofia tradicional. Plató, també Descartes, identifica a
l'home amb l'ànima. El cos no és més que la seua presó.
L'ànima pertany al món intel·ligible, la seua estada en
“aquest” món és accidental i transitòria. El cos és a més el
centre de tots els mals: ens confon amb els seus sentits,
ens lliga al món
amb les seues passions complicant l'ascens al món de les
idees. Nietzsche, valora el cos: els seus sentits i els seus
instints naturals. Els sentits ens mostraran la realitat de
l'esdevindre. Enfront de l'intel·lectualisme de Plató afirma
que els instints han de guiar els nostres actes. L'únic
comportament amb sentit és la fidelitat a la terra, al cos, als
instints. La resta són afegits mentiders. Nietzsche reclama
un home vital que es guia pels seus instints, que viu la vida
amb els seus plaers i sofriments. La moral de Plató és
contranatural que s'oposa als valors vitals. Els valors de la
vida que són per a Nietzsche els valors morals.