Cecília Vallès i Botey

12/06/2014

Marià Vallès i Jaumandreu (1802-1860) i el teatre de les Piques

Marià Vallès i Jaumandreu havia nascut a Barcelona cap al 1802 1, fill dels
manresans Miquel Vallès i Planas, teixidor de veles, i Francesca Jaumandreu Solas,
filla de Pasqual Jaumandreu i Granés i germana del cirurgià Josep Jaumandreu. A
Barcelona treballava com a “estamper”2, junt amb el seu germà Francesc que
dirigia la Llibreria Vallès, una impremta al carrer del Pi nº 53.

El 1826 es va casar amb Josepa Isant Soler, també manresana 4, i es van establir a
Manresa a casa del carrer de Sant Andreu nº 9 dels seus oncles comuns Marià
Jaumandreu5, teixidor de veles i músic de l’Ajuntament, i Catalina Soler, que havien
afillat Marià6. Més endavant Marià i Josepa es van traslladar al carrer d’Arbonés nº
55, una casa ubicada de cara al Cardener, a mida que anaven naixent els fills Maria
(1830), Rosa (1831), Marià (1831), Inés (1834), Francesc (1836), Catalina (1843),
Antonia (1846) i Joaquim (1847), nen que morí als pocs mesos.

A Manresa Marià va treballar com a “passant” o “escrivent” al despatx d’Ignasi

Soler Noves, Procurador Causídic. Aquesta experiència el va permetre obtenir el 2
d’abril de 1835 una plaça interina de Procurador, després d’haver superat amb
brillantor un examen privat i un altre de públic al Saló de l’Ajuntament. L’any 1839
va aconseguir la plaça definitiva, no sense dificultats, de les que es va defensar
apel·lant a la Reina7. Des de 1847 va ser agent de la companyia francesa
d’assegurances conta incendis “La Paternal” (després propietat d’AXA) i el 1858 va

ser Secretari del Col·legi de Procuradors. La seva fortuna, sigui pel seu intens
treball com a procurador (l’abundor de documents notarials ho testimonia), sigui
per herència del seu oncle (posseïa un magatzem de vi al carrer del Born), va anar

1
La data de naixement és suposada, a partir de les dades del padró municipal de Manresa del 1850
(AHCM), on es diu que llavors tenia 48 anys.
2
Aquest ofici és el que es dóna en l’Expedient matrimonial de 1826, i en el padró municipal de Manresa
de 1828.
3
La “Estampa de Francisco Vallés” fou una de les primeres en editar auques i historietes populars;
coneixem una cinquantena de títols editats, sobretot obres dramàtiques, però també de Dret i altres
matèries. Vegeu Ángel Millá, Libreros y bibliófilos barceloneses del siglo XIX. Barcelona, Gremi de
Llibreters, 1956, p. 27. En morir Francesc la impremta va esdevenir la Tipografia Catòlica, futura
Editorial Casals.
4
El matrimoni es celebrà el 2 de març de 1826 a l’església de Sant Jaume de Barcelona (Arxiu diocesà
de Barcelona).
5
Nascut el 1767, Marià Jaumandreu s’havia format en la Capella de la Seu com a corer de petit (1779-
1782) i després en fou el violinista (1804-1827) i mestre de violí (1808-1827) (vegeu J.M. Villar, La
Música a la Seu de Manresa al segle XVIII, Manresa, 1990. També era “músic Major” de l’Ajuntament (es
conserven factures dels anys entre 1824 i 1829, i també una petició d’allotjament pels seus músics -
eren 4 ó 5-); pels seus manuscrits i firma es nota que tenia cultura (AHCM, carpeta 311, Música).
6
Així ho establiren els capítols matrimonials que firmaren el 22 d’octubre de 1926 (AHCM, Registre
d’Hipoteques, llibre 7, p. 153; a Josepa li diuen Gertrudis).
7
En el Llibre d’actes del Col·legi de Procuradors de Manresa es detalla el procés d’exàmens i les
dificultats superades per aconseguir el nomenament definitiu. En aquest document es coneix el brillant
talent de Marià, la seva gran empenta i decisió.
 Cecília Vallès i Botey
12/06/2014

creixent, de manera que el 1845 ja era un dels 20 ó 30 principals propietaris de

Manresa8.

La seva gran aportació a Manresa va ser la construcció d’un nou local social, el
Casino o Saló Nou, després dit “teatre casa Vallès”, avui Ateneu de les Piques. El 21
de desembre de 1847 Marià Vallès firmava la compra a l’ajuntament d’ un vell
edifici ruïnós anomenat casa dels estudis9, comprometent-se a reedificar-lo en tres
anys, segons les mesures i disposicions concretes. El preu era d’uns 21300 reals
vellons, a pagar 640 anualment.

El 1848, materialitzant idees progressistes d’higiene i oci, hi va inaugurar el nou

edifici amb uns banys als baixos i un local social en la planta superior. Els banys
tenien entrada per la plaça de Llissac. Constava de 14 piles, amb entrada d’aigua
calenta i freda, i amb un elegant saló de descans, tot atès per diversos empleats.
La temporada de banys, iniciats al 1849, era de juny a setembre. Calia fer un
abonament i reservar l’hora; per fer-ho saber als usuaris, Marià Vallés s’anunciava
als diaris10. En el local social de la planta superior va fundar una societat recreativa
nova i típica de l’època, el Casino Manresà, l’1 d’octubre de 185111. Després de dos
anys, al juny de 1853, aquesta societat es va traslladar a una nova seu, construïda
en un jardí una mica més avall del mateix carrer de Bastardes, un elegant saló de
ball, que es va convertir en un “centre de reunió de les famílies notables de
Manresa”12.

El motiu del trasllat sembla que eren les obres d’ampliació del nou edifici amb un
jardí contigu que el connectava amb la confluència dels carrers de les Piques i Na
Bastardes. Les gestions per aconseguir de l’Ajuntament l’adjudicació del terreny, un
hort erm expropiat als jesuïtes el 1839, s’havien allargat quatre anys 13. L’octubre

8
Dades del Padró de Propietaris de finques urbanes del 1845 (Josep Oliveras i Samitier,
Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870), Caixa d’Estalvis de Manresa
1979).
9
L’any 1843 Ignasi March i Coma havia proposat comprar la casa i l’hort. L’any 1844 la propietària del
solar contigu, la Marquesa de Chateaufort, s’estava edificant una nova i enorme casa, i això va posar en
evidència l’estat ruïnós de la casa dels estudis. L’agost del 1846 un informe municipal certificava que
amenaçava ruïna i va manar desallotjar l’edifici al llogater Antonio Lysarde L’ajuntament va decidir
posar-lo a subhasta, que es va realitzar el 28 de novembre amb l’adjudicació a Marià Vallès (AHCM,
carpeta 290, Bastardes)
10
Vegeu la descripció de la “casa de banys” de Gaietà Cornet i Mas, Guia del viajero en Manresa y
Cardona, Barcelona 1860, p. 99. Pels anuncis als diaris, vegeu “La Antorcha manresana”, nº 38 i 48.
Conservem un pintoresc full de propaganda del 1852. L’any 1868 encara funcionaven 9 piles (AHCM,
carpeta 289, Banys).
11
J. Sarret i Arbós, Història de la industria, del comerç i dels gremis de Manresa. Monumenta Historica,
Manresa 1923, vol. III, p. 209.
12
Vegeu descripció del local de Gaietà Cornet i Mas, op. cit., p 99-100. El propietari de l’edifici era José
Mª de Mas, casat amb la marquesa de Chateaufort, veïns confrontants de la Casa Vallès. Actualment
aquest edifici és seu del grup Coral de Sant Josep i dels Amics de la Sardana, i també de una Societat
gastronòmica
13
L’Ajuntament pretenia destinar el terreny a carnisseria i els guanys a l’ensenyament. Marià Vallès
havia demanat ja al juny de 1849 l’adjudicació en lloguer proposant fer-ne un jardí, que completaria els
banys, idea molt més bella i higiènica que la carnisseria. Insistí amb escrit a l’octubre i també ho envià a
Governació, que ho remeté a l’ajuntament. També la veïna Marquesa havia fet la seva proposta, mesos
 Cecília Vallès i Botey
12/06/2014

de 1854 Marià demanava encara aixecar un pam la paret del carrer Na Bastardes.
L’any 1860 estava decorat amb estanys i estàtues de marbre, i per ell s’accedia a
l’edifici14.

Després de condicionar el jardí, va tornar a obrir l’ara dit Saló Nou. Comptava
llavors amb el seu fill Marià Vallès i Isant, un jove d’extraordinari talent musical,
que havia retornat dels seus estudis a Barcelona. El 30 de juny de 1854 van crear
el Casino Filharmònic, una entitat que tenia la finalitat de promoure la cultura
musical, segurament a imitació de l’homòleg de Barcelona, el Liceu. Durant uns
anys hi haurà a Manresa dos casinos, el Manresà i el Filharmònic, i la premsa de
l’època es farà ressò dels balls i representacions de tots dos 15. Memorable va ser el
ball públic ofert per l’Ajuntament i Marià Vallès en el marc de les celebracions per
naixement del fill d’Isabel II, a finals del 1857. En aquest ball, Marià Vallès i Isant,
va tocar el violí i va estrenar dos valsos composats per ell16.

Però el projecte de Marià Vallès era edificar un teatre. Això per Manresa era molt
important. Durant el trienni 1820-1823, i des del 1838, les representacions
dramàtiques a Manresa es feien a un teatre acomodat a l’edifici dels quarters 17.
Però l’afecció al teatre a Manresa era fluctuant: el públic no recolzava prou la petita
companyia que dirigia l’alferes del destacament. Precisament al desembre de 1857,
el director del diari “El Eco”, Mariano Anglada, defensava els artistes, i es
lamentava: “¿Cuánto tiempo ha estado cerrado el teatro manresano? Nuestros
lectores lo saben ¿Por qué no existe en Manresa una compañía perenne?” 18. Com a
colofó de dificultats, el 1858 el teatre es va haver de tancar per mal estat i per la
necessitat urgent de condicionar millor les presons, i va ser enderrocat. En
substitució del de la presó, es construí el nou teatre Casa Vallés19.

Un grup d’afeccionats es proposà formar un grup teatral estable i el desembre de

1857 va donar nou impuls al Casino refundant-lo en Nou Centre Filharmònic; la
abans; un altre veí, Clemente Genescà, també va fer una oferta de compra, el 1850. Per fi el juny del
1850 l’ajuntament va obrir el procés, sol·licitant la concurrència de 17 prohoms de la ciutat per
deliberar. El 6 d’octubre del 1851 s’establí la Instrucció de l’Ajuntament per llogar l’hort i el 1852 es
demanava concurs d’idees. Però el desembre d’aquest any Governació va declarar que havia de ser
retornat al bisbe (pels recents acords Església-Estat). No sé com se’n surten, el cas és que Marià Vallès
aconsegueix l’hort.
14
Vegeu la descripció a Gaietà Cornet i Mas, op. cit., p. 98-99
15
En inaugurar-se el teatre Casa Vallés sembla que el “Casino Manresà”, amb el seu cafè annex dit “Cafè
del ferro-carril”, va perdre la raó de ser. Al maig de 1858 s’arrendava el cafè, i al novembre estava tot
en venda (vegeu “La Antorcha manresana”, nº 73 i nº 76 del 12-XII-1858). De fet, el 1er d’abril de
1860 la societat del Casino Manresà va tornar a l’edifici Casa Vallés i el 1863 es subhastaren els
objectes, i la societat es va traslladar a la plaça Major.
16
En tenim la factura i el rebut de l’Ajuntament
17
Ens guiem per J. Sarret i Arbós, op.cit., vol. V, p. 132-134.
18
“El Eco” nº 25
19
Vegeu “La Antorcha manresana”, nº 117. Joaquim Sarret i Arbós explica aquest fet: “En el año 1834 el
Ayuntamiento solicitó al Gobierno de S.M. la recomposición de los Cuarteles, y el que pudiera instalarse
cerca de ellos un teatro público; que fue el primero de Manresa y que funcionó hasta 1855, en que se
construyó el de la calle Bastardas”. (Noticiario Guia de la muy noble ... ciudad de Manresa, Amigos de la
Historia de Manresa, 1955, p. 2).
 Cecília Vallès i Botey
12/06/2014

nova junta, de la que Marià era secretari, va fer una crida als vells i nous socis 20. El
Nou Centre Filharmònic, dedicat cultivar la vessant dramàtica, es va inaugurar l’11
d’agost de 185821. Entre els afeccionats que el formaven hi havia Marià Vallès i
Isant i el seu germà Francesc Vallès, Josep Porta i Julio Tantalora, músic de
l’esquadró militar22 .

Anunciaren els diaris al maig de 1858 que el nou teatre ja estava quasi acabat; va
ser inaugurat el setembre de 1859. Es va contractar una companyia teatral de
quatre actors dirigida per Ramon Sugrañes que amb el grup d’afeccionats oferia
funcions els dijous i dies festius entre setembre i maig 23, però la temporada quedà
interrompuda perquè el 22 de gener de 1860 la companyia marxà a una altra
població24.

El nou teatre tenia capacitat per a 600 persones (tenint en compte que per
asseure’s s’havia de pagar, molts restaven drets). En la planta principal, sobre el
local dels banys, hi havia el saló o platea, i el cafè, amb entrada pel jardí sota
belles arcades; al primer pis hi havia una llotja de nou compartiments, un saló de
descans, i una terrassa sobre el cafè; i al segon el galliner i les dependències dels
actors25. Els socis del Casino pagaven un tant al mes, que els permetia assistir a les
funcions. Gaudien d’un reservat: un saló de lectura, una sala de billar y una de
tresillo.

Era un teatre petit, provinent de la transformació del saló de ball, però la bona
decoració i il·luminació amb llums de gas contribuïen a donar molt bon efecte 26. Les
dos façanes exteriors estaven embellides amb esgrafiats i amb dos relleus de
figures humanes neoclàssiques masculina i femenina, i la façana del jardí era tota
d’arcades27.
20
Vegeu “El Eco, nº 25, de desembre de 1857.
21
Vegeu “La Antorcha manresana, nº 58, d’agost de 1858.
22
Entre 1857 i 1858 aquest grup va representar nombroses comèdies i drames espanyols plenament
contemporanis. Entre les comèdies, “Bruno el tejedor” de Ventura de la Vega, “Mi secretario y yo” i "Una
de tantas" de Bretón de los Herreros, “Felipe” de Mariano José de Larra, “Una mujer literata” de José Mª
Gutiérrez Alba, “La oración de la tarde” i “La planta exótica” de Luis Mariano de Larra, Mentiras dulces”
de Luis de Eguilaz. Entre els drames, “Herencia de lágrimas” i “El cura de la aldea” de Enrique Pérez
Escrich, “Una ausencia” de Ventura de la Vega, “El rey D. Garcia el tembloso” de Juan de Ariza, “Los
lazos de la familia” i “Juicios de Dios” de Luis Mariano de Larra, “La mala semilla” d’Enrique Pérez
Escrich, “La hermana del carretero” i “Lázaro el pastor de Florencia” del francès Joseph Bouchardy, “Don
Juan Tenorio” de José Zorrilla, i “Hija y madre” de Manuel Tamayo y Baus. Com a excepció, “Juan de
Serrallonga ó los bandoleros de las Guillerías” del català Víctor Balaguer i una obra clàssica, “Guzman el
Bueno” de Nicolás Fernández de Moratín. De tant en tant oferien una òpera com “Nabuco”, o fragments
com el segon acte de l’òpera Atila (amb cor i ària final cantada per Marià Vallès i Isant), i un ària de “Il
ritorno de Columella” de Vicenzo Fioravanti (cantada per Julio Tantalora). També oferiren un espectacle
d’exercicis acrobàtic i “cuadros al vivo”, i un ball de màscares, posant a lloguer les disfresses.
23
Vegeu “La Antorcha manresana”, nº 114.
24
Vegeu laments desolats a “La Antorcha Manresana”, nº 136.
25
Cayetano Cornet y Mas, op. cit., p. 98-99.
26
Vegeu “La Antorcha manresana”, nº 99, i nº 117, del 18 de setembre de 1859.
27
Actualment l’edifici perdura amb el nom d’Ateneu de les Piques. L’interior del teatre, està molt
deteriorat i pendent de reforma, llevat dels baixos i el principal on hi ha dos restaurants. Un fals sostre
oculta la caixa del teatre i una cuina ocupa el lloc de l’escenari.
 Cecília Vallès i Botey
12/06/2014

Malgrat ser de propietat particular, va fer la funció de teatre municipal.

L’Ajuntament va promoure l’any 1861 l’edificació d’un nou teatre municipal, però de
seguida abandonà el projecte i no el va reconsiderar fins 1870: finalment el nou
Teatre Conservatori va ser inaugurat l’any 187828. Per tant, durant vint anys, el
teatre de Marià Vallés va ser l’únic de la ciutat.

----------------------

Cap a 1860 Marià Vallès va acabar la construcció d’una nova casa al costat del
teatre on es traslladà amb la seva família, al carrer de Fontanet 13. És un edifici de
tres plantes, amb una quarta planta inferior amb entrada pel carrer de les Piques.
El seu habitatge era al primer pis, i comptava amb una gran sala per reunions.

Va morir el dia 1 de gener de 1861, havent testat el 23 d’octubre. Va treballar fins

l’últim dia29. La memòria familiar explica que va anar a protestar a l’Ajuntament, li
va donar un atac en plena queixa, morí sobtadament, i el posaren de cos present
allà mateix. El seu fill Marià composà per ell una Misa de Requiem que va ser
cantada a la Seu el 4 de febrer d’aquell any 186130.

Marià Vallès i Jaumandreu va ser un home intel·ligent, emprenedor, i progressista;

molt treballador; capaç d’incidir en el seu entorn social i de crear un estil de vida
actiu i participatiu dels afers ciutadans. La seva tasca cultural va ser continuada pel
seu fill Marià Valles i Isant, músic i procurador, que obrí el local al públic obrer
fundant-hi el 1862 el “Casino de l’Artesà”, i la coral “Apolo”. El teatre s’acabà
denominant “Calau” i després “Euterpe”. Però això ja és una altra història.

28
Sarret i Arbos, a Història de la industria..., vol IV, p. 132-4, traça una història del teatre a Manresa des
de l’Edat Mitjana fins al segle XIX
29
Per exemple un document del 29 de desembre (AHCM, Notari Odó Astort, 5771, nº 30).
30
Baltasar Saldoni, Diccionario Biográfico-Bibliográfico de Efemérides de Músicos españoles, 1881, vol.
IV, p. 356-357. Aquesta missa es conserva al Arxiu del Cor de Capella de la Seu (documents 959-961).