Traduït amb el traductor de Google: varietat occidental valenciana

Conduir perillosamentConduir perillosament

Alberto MoncadaAlberto Moncada

Els últims accidents que he presenciat –a l'últim la circulació es va aturar parar més
d'una hora fins que es van retirar els cadàvers – em confirmen en la idea que alguna
cosa està canviant en la manera de conduir dels nostres automobilistes. Els fabricants
posen al mercat cotxes cada vegada més potents i envien un missatge, més o menys
solapat, al client potencial perquè s'emborratxi s’emborratxe de velocitat. Anar de
pressa es converteix en una gratificació extra per a qui la vida no li’n dónadona gaires.

La propaganda televisiva ens presenta els vehicles circulant per carreteres esplèndides,
gairebé buides, on l'home al volant –sol ser un anunci masclista– demostra a la seva
seua atractiva parella la força del seu atuell aparell, símbol de la sevaseua potència
sexual. Tot i això, ni les carreteres estan buides ni, sobretot, són esplèndides. La
majoria de la nostra xarxa viària no està preparada per circular a les velocitats que els
nous cotxes tenen. Aquestes carreteres regionals i locals, per on tantes nits els nostres
fills se'n van de copes, estan plenes de forats, vores sorrenquesarenoses, que es
converteixen en trampes mortals així que cauen dues gotes.

En tot cas, està de moda córrer. La idea, que al seu dia es va anomenar conduir la
italiana, és que cal jugar alamb el fre ia l'accelerador. Posar el cotxe a cent cinquanta
per recórrer el tros que es pugui puga fins a clavar el vehicle a terra quan ja no es
pugui puga continuar. És l'estil competició, que practiquen tants Nuvolaris, tants Sainz
de pacotilla, que surten ixen amb el temps just a les cites o van d'un lloc a l'altre,
confiant que l'accelerada i la frenada els garanteixen el gaudi del nou estil. A la
carretera, sobretot en aquests ponts de vacances, tots hem vist aquest conductor que
ens passa com una exhalació per clavar el cotxe, segons més tard, darrere d'un camió.
Sol ser un noixic jove que riu de la nostra reconvenció, quan ens el trobem a la
benzinera o a la fonda, encara que després la paga.

L'accident de trànsit ja és la principal causa de mort dels nostres adolescents. Quan els
Estats Units, les modes dels quals imitemde què imitem les modes, van presenciar, a la
dècada dels seixanta, aquella orgia de morts sense sentit, aquells caps de setmana
amb milers de joves borratxos morts, van iniciar, malgrat l'oposició de Detroit, una
política de control, que es va traduir al límit de velocitat, 55 milles, menys de cent
quilòmetres, per a tot tipus de carreteres i trànsit. La gent jove es va enfadar, sobretot
perquè la llei es compleix dràsticament, però la xifra de morts va disminuir en un
vuitanta per cent. La mevameua única trobada amb la llei d'Amèrica en tants anys ha
estat justament per això per conduir per sobre damunt del límit.

Tot l'assumpte es basa en una aberració tecnològica i econòmica: satisfer la demanda

de transport rutinari, de carrer, amb el mateix vehicle amb quèel qual se satisfan les
altres; posar en el mateix instrument on anem cada dia a la feina faena la força que
necessitem per arribar a la platja. El cotxe individual fa la competència al metro, a
l'autobús, però també al tren i a l'avió. La temptació per de convertir-lo en un bòlid de
carreres, en una expansió de les fantasies evasives, és massa forta per als nostres
joves.