UNITAT 5: TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I EXPANSIÓ

INDUSTRIAL AL SEGLE XIX

5.1 Les transformacions de l’agricultura

• Els liberals van voler potenciar l’activitat agrícola, reduir la mà d’obra al camp, i orientar la
producció cap al mercat. Els intents de reforma agrària s’acceleraven quan governaven els
progressistes.
• Les fórmules aplicades (abolició del règim senyorial i privatització mitjançant la
desvinculació i les desamortitzacions) no van reeixir perquè: - No anaven acompanyades
d’una industrialització generalitzada i paral·lela. - El latifundisme es va reforçar, en especial
al sud. El minifundisme del nord tampoc no va minvar*. - Va aparèixer una nova classe de
propietaris absentistes i una classe mitjana camperola es va transformar, sobretot al sud, en
proletariat agrícola (jornalers) o en emigrants.

• Tot i això, alguns dels objectius s’assoliren: ingressos per a la Hisenda, rompuda de noves
terres i modest augment de la producció agrícola, etc.
• A Catalunya, la desamortització no va tenir tanta transcendència, amb una agricultura molt
dinàmica des de les darreries del segle XVIII esperonada per unes formes de propietat de la
terra i de contractes agraris més favorables per a la pagesia*.
• El creixement del sector topava, però, amb certs límits: - Es va mantenir l’escassa
tecnificació del camp, l’agricultura extensiva i el guaret. - Les pastures disminuïren, i amb
elles la riquesa llanera. - Hi va haver un traspàs de capitals urbans al camp amb afany
especulatiu. - La climatologia i l’edafologia eren adverses. *Consultar documents de la
pàgina 101 i 102

• D’altra banda, va créixer l’especialització, especialment la cerealista a la Meseta i la

vitícola a Catalunya i La Rioja.
• La producció i comercialització agrícola permeteren l’accés als recursos alimentaris i
l’augment de la població.

5.2 L’evolució demogràfica*

• Durant el segle XIX, la població espanyola va passar de 10.500.000 a 18.600.000

d’habitants. A Catalunya, l’augment va ser més notable: de 900.000 a 1.900.000.
• La veritable revolució demogràfica s’esdevingué el darrer terç del segle: - La taxa de
mortalitat baixà a la meitat entre 1880 i 1930. - Pas de 29 a 50 anys d’esperança de vida
entre 1860-1930
• Creixement inferior al d’altres estats europeus, degut a les guerres, les epidèmies i les
crisis de subsistència.
• Hi va haver moviments migratoris interiors, del camp a la ciutat i de l’interior a la costa, i
exteriors, cap a Cuba o les noves repúbliques americanes i cap al nord d’Àfrica.
• Dualisme camp-ciutat: malgrat l’augment de la població urbana, molt alt a zones
industrials, Espanya va continuar tenint una població bàsicament rural. A Catalunya, però,
les ciutats concentraven la major part de la població.

5.3 La industrialització de Catalunya

• El procés industrialitzador català, lligat al sector tèxtil cotoner, va ser l’únic que va revestir
caràcters propis de revolució industrial a la Península (“la fàbrica d’Espanya”).
• Les primeres fàbriques d’indianes van instal·lar-se a mitjans del segle XVIII, sorgint-hi una
burgesia emprenedora, però el creixement va aturar-se amb la Guerra del Francès i la
pèrdua de les colònies.
HISTÒRIA INS Premià de Mar 5
• A partir de 1830, el sector va remuntar gràcies a noves mesures proteccionistes, la
repatriació de capitals colonials i la renovació tecnològica: introducció de màquines
comprades o copiades –i perfeccionades- de les angleses (berguedana), ús del vapor
(fàbrica Bonaplata, 1833), i la conseqüent reducció de costos de producció*.
• La indústria catalana va patir una doble concentració: a) De caràcter empresarial: grans
empreses van arraconar a les petites (aparegueren societats anònimes com l’Espanya
Industrial, 1847). b) Concentració geogràfica a certs punts del litoral - Barcelona, el
Maresme i el Garraf- per poder ser proveïts de carbó anglès (vapors), o a les principals
conques fluvials -Ter i Llobregat especialment- per aprofitar l’energia hidràulica (colònies).
En aquest cas, també es garantia l’estabilitat i el control laboral*.
• Altres sectors industrials*: - Tèxtil llaner concentrat al Vallès Occidental (Terrassa i
Sabadell), afavorit pel ferrocarril. - La metal·lúrgia ocupà un lloc secundari per diferents
factors (destacant el dèficit de primeres matèries, carbó i ferro). A mitjans del segle XIX
apareixen grans empreses com La Maquinista. - Surera, química (tints i adobs), alimentària,
paperera i, a finals de segle, elèctrica i telefonia.
• Els obstacles de la indústria catalana: - Falta de primera matèria pròpia (molt palès quan la
Guerra de Secessió als EUA paralitzà l’arribada de cotó). - Insuficient mercat intern (molt
evident a finals de la dècada del 1880, quan la fil·loxera va fer caure el poder adquisitiu de
la pagesia).
• Una característica generalitzada fou el requeriment de poc capital: predomini de les petites
i mitjanes empreses, i de la indústria lleugera. Molts capitals, a més, defugien la inversió
industrial.

5.4 L’estructura industrial d’Espanya

5.4.1 La indústria siderúrgica

• La demanda de nous objectes, eines i màquines va impulsar la moderna indústria

siderúrgica.
• Els primers alts forns van establir-se a Màlaga el 1832, basats en el carbó vegetal. Als
anys seixanta van destacar- se els asturians, que aprofitaven el carbó de la zona.
• El 1882 va aparèixer el primer alt forn de nova tecnologia a Biscaia, beneficiari del ferro
basc i del coc anglès. La siderúrgia basca va dominar el mercat espanyol. Els guanys
permeteren desenvolupar la indústria de béns d’equipament i una sòlida base financera amb
grans bancs.

5.4.2 La lenta expansió industrial

• Espanya va patir un fort retard industrial al llarg del segle XIX. Arran de la introducció de
l’electricitat i el petroli es superà una gran dificultat: la manca de fonts d’energia abundants i
econòmiques.
• Al marge del País Basc (siderúrgia) i Catalunya (tèxtil), el sector predominant a la indústria
espanyola fou l’agroalimentari. A Madrid es desenvoluparen les arts gràfiques.
• Els sectors metal·lúrgic i químic creixeren molt a poc a poc i cap a finals del segle.
5.4.3 La producció minera
• La demanda de minerals va augmentar amb els intents industrialitzadors, avançant les
tècniques d’explotació.
• El carbó asturià havia de ser protegit de la competència, però el ferro biscaí s’exportava
per la seva qualitat (convertidors Bessemer).

• La Llei de Mines de 1868, en part per la necessitat de millorar la hisenda pública després
de la crisi financera del moment, va impulsar una “desamortització” del subsòl. Un bon
nombre d’explotacions mineres, fins aleshores propietat de l’Estat, van passar a mans
d’empreses estrangeres (en propietat o en concessió), que disposaven de majors capitals i
mitjans tècnics.
• Jaciments: mercuri a Almadén (Ciudad Real), plom a Linares i La Carolina (Jaén), coure a
Riotinto (Huelva), zinc a Reocín (Cantàbria), sals i potasses a Súria i Cardona.
• Ni l’exportació ni l’augment de concessions van exercir gaire efecte d’arrossegament per a
l’economia.

5.5 El ferrocarril i el mercat*

• La primera línia fou Barcelona-Mataró, del 1848. El 1851 es va obrir la Madrid-Aranjuez.
• La Llei General de Ferrocarrils del 1855 va impulsar la construcció de noves línies
mitjançant la concessió d’ajuts i subvencions. De 1856 a 1866 es construïren 5000 km de
via.
• Les altes inversions requerides van ser assumides bàsicament per societats estrangeres.
• Les línies van ser poc rendibles per manca de planificació.
• No es va afavorir a la siderúrgia nacional, ja que s’importaven els materials gràcies a una
franquícia aranzelària.
• La superior amplada de la via espanyola i el traçat radial dificultaren les relacions amb
altres mercats i entre les regions.
• És dubtós que el país pels seus propis mitjans hagués pogut construir una xarxa extensa
de ferrocarril. Tanmateix, s’ha considerat la “gran ocasió perduda per a la industrialització”.
• En positiu, tanmateix, la xarxa va servir per articular uns transports més eficaços i el
mercat interior.

• Entre 1815 i 1850 el comerç creix lentament. A partir de mitjans de segle ho fa més
fortament amb més intercanvis internacionals. Els mercats colonials van ser substituïts pel
francès i britànic (més de la meitat de la demanda total). Els productes venuts eren sobre tot
agraris.
• Els productes manufacturats catalans, el blat castellà, el carbó asturià, la siderúrgia basca,
etc., van necessitar la protecció aranzelària. El proteccionisme a ultrança va ser la política
habitual a partir de 1874.
• El proteccionisme va permetre consolidar activitats no competitives en el mercat
internacional, però hi hauria molts més factors per explicar l’endarreriment industrial
espanyol*.
• A banda de la política aranzelària, l’Estat va intervenir en l’economia per reduir els riscos
de les inversions privades mitjançant exempcions fiscals, primes, etc. Fou cabdal per
estimular la construcció naval, l’aeronàutica, etc.

5.6 Hisenda, banca i diners

• A El 1845 es va impulsar una reforma fiscal amb impostos directes sobre la base de la
igualtat, però limitada a efectes recaptatoris perquè no afectava les rendes personals. La
Hisenda va patir un dèficit crònic.
• L’Estat va haver de finançar-se amb crèdits exteriors, concessions i, sobre tot, amb
l’emissió de deute públic. En ocasions, l’impossibilitat de tornar els diners l’obligà a declarar-
se en fallida, perpetuant el problema financer.
• El sistema financer espanyol es va consolidar al segle XIX a l’entorn de diverses entitats
privades, bancs i societats creditícies que, en algun cas, han subsistit fins els nostres dies.
Tot i així, no eren prou poderoses per poder finançar la modernització que necessitava el
país. També es van afermar les borses de Madrid i Barcelona.

UNITAT 6: SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS AL SEGLE XIX

6.1 De la societat estamental a la societat de classes

• La vella societat estamental va transformar-se en una societat classista amb els canvis
produïts per la industrialització i les transformacions agràries.
• Les classes socials es diferencien per la condició econòmica de les persones que en
formen part, no per privilegis legals.
• La classe social dominant la conformava la burgesia (propietaris, capitalistes) –es podria
distingir entre alta, mitjana o baixa-, i la classe més pobra la conformava el proletariat
(treballadors). Les diferències entre elles eren flagrants*.
• L’Església va perdre capacitat econòmica, però no gaire influència social i política.

6.2 Els nous grups dirigents*

6.2.1 La pervivència de la noblesa

• L’alta noblesa (1323 famílies el 1797) va esdevenir propietària terratinent. Els patrimonis
nobiliaris, però, van anar minvant al llarg del segle XIX. Una part de la noblesa va
emprendre negocis o va emparentar amb l’alta burgesia.
• Amb tot, el poder i la influència nobiliàries van ser destacats: “camarilles” de la Cort, alta
oficialitat a l’exèrcit, senadors, etc.
• La baixa noblesa es va diluir entre la classe mitjana de propietaris agraris. Els més
perjudicats pel liberalisme van simpatitzar amb els carlins.
 6.2.2 La gran burgesia

• És la gran beneficiària de les transformacions del període.

• Connecta amb els nous centres de poder (concessions) i amb el capital estranger,
especuladors financers, nous terratinents, etc.

6.2.3 La burgesia industrial catalana

• Floreix al segon terç del segle. Al cens de 1860 Barcelona tenia 2.500 industrials (inclou
petits tallers).
• Fruit del seu dinamisme, el 1889 fundaren una institució molt poderosa, el Foment del
Treball Nacional (la burgesia mercantil havia fundat el 1886 la Cambra de Comerç).
• No va tenir un gran pes en l’aparell estatal més enllà d’aconseguir mesures
proteccionistes, degut al seu escàs poder econòmic en comparació amb les grans fortunes
tradicionals i la seva localització perifèrica

6.2.4 Les classes mitjanes

• Grup reduït (5 % de la població): petits propietaris, comerciants, petits fabricants,
professionals liberals, treballadors públics. Tendiren a créixer amb el desenvolupament
urbà. • Compartien amb els poderosos l’estil de vida, però amb limitacions econòmiques
evidents.

6.3 Les classes populars

6.3.1 Grups urbans i artesans

• Bona part de les classes baixes es dedicaven als serveis, en especial les dones.
• El 1860 hi havia 1.200.000 artesans i aprenents*. Els menestrals catalans simpatitzaren
amb les causes progressistes.
6.3.2 L’evolució de la pagesia
• El nombre de jornalers va anar augmentant (el 1860 eren un 36% de la població, 2’6
milions). A finals de segle era difícil distingir-los dels petits propietaris i arrendataris: tots hi
passaven penúries.
• Els pagesos van continuar subjectes a relacions clientelars amb els vells i nous cacics.
• Les diferències regionals, però, no s’haurien de menystenir.
Al camp català:
- Les desamortitzacions van esdevenir propietaris molts emfiteutes.
- Els no propietaris treballaven sota contractes de masoveria, parceria o rabassa morta.
- L’augment demogràfic i la institució de l’hereu van afavorir l’emigració a la ciutat.

6.3.3 El sorgiment del proletariat

• La classe obrera sorgeix amb el creixement industrial, constituïda per la mà d’obra
assalariada de les fàbriques. (Barcelona tenia 54.000 obrers el 1856).
• Les condicions de vida i de treball eren esgarrifoses.

6.4 Vida quotidiana i comportaments socials*

• La societat isabelina es va estructurar com una simbiosi entre poderosos del passat i nous
grups burgesos.
• Molts dels nous rics van voler ennoblir-se i viure de rendes.
• El gust burgès va definir-se per l’ostentació.
• Les formes d’oci van comercialitzar-se: estiuejar, teatre, òpera, jardins d’esbargiment,
cabarets, casinos.
• Continuaven sent una part important de la vida social les festes religioses, misses, noces,
etc.
• Els treballadors es reunien a les tavernes. Anarquistes i socialistes van fomentar ateneus i
cases del poble. Les dones en la societat del segle XIX
• L’estereotip femení assignava a la dona fer-se càrrec dels fills i atendre la casa*.
• En l’àmbit rural, la dona va desenvolupar des de ben antic tota mena de tasques agrícoles.
• Va ser incorporada al treball industrial perquè cobrava menys que els homes*. Patia una
doble discriminació: laboral i social.
• Algunes dones van destacar en el moviment obrer de finals del segle XIX, especialment
les dirigents anarquistes Gertrudis Fau, Soledad Gustavo i, sobretot, Teresa Claramunt.

9 6.5 Les primeres organitzacions obreres*

• Els obrers començaren a protestar amb el luddisme. L’any 1839 es legalitzaren les
societats de socors mutus.
• 1840: Associació de Teixidors (reivindicacions laborals) i Societat de Protecció Mútua dels
Teixidors del Cotó de Barcelona (previsió social)*.
• La seguiren altres federacions d’oficis, afavorides per la permissivitat del govern
d’Espartero. L’any 1841 ja es constituí la Federació de Societats Obreres de l’Estat.
• El Bienni Progressista va obrir una nova onada d’efervescència del moviment obrer (vaga
contra les selfactines el 1854 i vaga general de 1855). El 1857 es prohibiren totes les
associacions obreres.
• La pagesia sense terres va respondre de diverses formes: bandolerisme, demandes i
plets, ocupacions de terres, luddisme. Foren molt importants a Andalusia.
Socialisme utòpic i republicanisme
• Els corrents ideològics del primer sindicalisme foren el socialisme utòpic (saintsimonians
de Felip Monlau i cabetians d’Abdó Terrades i Narcís Monturiol a Barcelona, fourieristes de
Joaquín Abreu a Andalusia, o cooperativistes de Fernando Garrido a Madrid) i el
republicanisme democràtic.

6.6 L’arribada de l’internacionalisme (1868-1874)*

• La revolució de 1868 va revifar el moviment obrer. Aquest any arribà Giuseppe Fanelli
enviat per Bakunin per estendre l’anarquisme a Espanya, amb molt d’èxit a Catalunya i
Andalusia.
• A Barcelona es crea el sindicat Les Tres Classes del Vapor al sector tèxtil.
• El 1869 es fundà el diari La Federación, òrgan del Centre Federal de les Societats
Obreres.
• El 1870 es va organitzar a Barcelona el primer congrés obrer de l’Estat, que va crear la
Federació Regional Espanyola de l’AIT. La màxima afiliació fou cap el 1873, uns 40.000 (2/3
de catalans, 1/3 de valencians i andalusos).
• El marxisme es va difondre amb l’arribada de Paul Lafargue a Madrid el 1871, des d’on es
publicà La Emancipación.
• Les discussions en el si de la I Internacional entre l’anarquisme i el socialisme van arribar
a la Federació Espanyola. Aquesta, dominada pels anarquistes, es va trencar al congrés de
Saragossa de 1872.
• Amb la fi de la República es va passar a la clandestinitat.

6.7 Anarquisme i socialisme (1874-1900)

6.7.1 Els corrents anarquistes

• El 1881 tornà la permissivitat (govern liberal) i es constituí la Federació de Treballadors de
la Regió Espanyola.
• Aviat van sorgir dos corrents anarquistes diferents: l’anarcocol·lectivista o
anarcosindicalista (partidària d’un sindicalisme de masses en el marc de la legalitat) i
l’anarcocomunista o comunista llibertària (partidària de la propaganda pel fet segons les
tesis de Kropotkin).
• A partir del 1893, la violència anarquista (accions de La Mano Negra a Andalusia, bombes
a Barcelona, etc.) va provocar la repressió indiscriminada per part del govern (destaquen els
processos de Montjuïc de 1897)*.
• De l’anarcosindicalisme sorgiren Solidaritat Obrera (1907) i CNT (1910).
6.7.2 El socialisme obrer
• La tendència socialista va fundar el Partido Socialista Obrero Español el 1879, i la Unión
General de Trabajadores el 1888.
• Principals nuclis socialistes: Madrid, Biscaia i Astúries.
6.7.3 Reformisme i qüestió social
• A la dècada del 1880 l’Estat va començar a regular les relacions econòmiques i socials
amb un sentit més compensatori envers els treballadors.
• A partir del 1891, la publicació de la encíclica De Rerum Novarum, de Lleó XIII, va afavorir
el sorgiment d’organitzacions laborals catòliques, partidàries de la conciliació i l’harmonia
social.
• Una constant de les preocupacions obreres va ser l’augment del nivell cultural i educatiu a
fi de millorar-ne la condició social i d’estendre la consciència de classe.